dilluns, 26 de març del 2007

Cap de setmana sense Barça

El Barça és una droga. Quan no juga, em sento inquiet, alterat, tinc mono. Des que era petit he detestat aquests caps de setmana sense futbol. Els culés continuem recordant el 0-4 de Huelva. I cada vegada estem més convençuts que podem guanyar la Lliga i la Copa. Sona molt bé...

Tres pensaments en veu alta:
1.- El Getafe será el nostre rival de Copa. Fantàstic. Jo volia una final Barça-Sevilla. Encara recordo el partit de la Supercopa d'Europa i tinc ganes de revenja. Moltes ganes.

2.- Les lesions de Messi i Eto'o van ser decisives a la Champions. Amb ells, l'eliminatòria contra el Liverpool hagués estat una altra història. Ara, Messi i Eto'o ens ajudaran a sentenciar la Lliga.

3.- Si el Madrid no guanya la Lliga... portaran quatre anys sense títols. És una passada. Ni en els meus millors somnis...

Sí, sí, sí. Hem guanyat a París:
Barça TV em va entrevistar ahir amb motiu de l'aparició de la meva novel.la sobre la final de París. Quan estic a Barça TV em sento feliç i relaxat. És la meva tele. L'entrevista va ser il.lustrada amb les imatges de la final. Ooooooh. Espectacular. Per això vaig escriure el llibre. Per recordar, sempre que m'ho demanin, aquells moments màgics: el gol d'Eto'o, el gol de Belletti, Puyol alçant la copa...

La presentación del llibre comptarà amb la participació de tres amics il.lustres: l'escriptor Jordi Galceran, autor d'"El mètode Grönholm", Josep Vila, periodista de Catalunya Ràdio, i Adrià Serra, guionista d'El Terrat i creador del blog "Diari d'un culer". La novel.la ja ha arribat a les llibreries. Espero que us agradi i estaré encantat de llegir els vostres comentaris. Visca el Barça.

dimecres, 21 de març del 2007

Sempre així, sisplau

Recreativo de Huelva 0-Barça 4

Quan arriba el descans i estàs guanyant 0-3, el cos es relaxa, la ment s'obre, els pulmons agafen aire i desapareix la suor de les mans. Per als socis patidors com jo, un 0-3 a la mitja part és un regal de la natura. El segon temps, no fa falta dir-ho, ha estat sensacional: fas bromes amb els amics, parles de cinema, estàs més carinyós amb la teva dona i no tens atacs de pixera que t'obliguen a visitar el lavabo cada 15 minuts. Ooooooh. Una meravella. Potser no ha estat el millor partit de l'any, però m'encanta, m'encanta, m'encanta!!!! arribar al descans amb un 0-3.

Estat d'ànim abans del partit:
Ha estat una setmana estranya i avorrida. La premsa només ha parlat de fitxatges i més fitxatges. Ningú no recordava el Huelva. "Es el típic partit tonto que sempre acabem perdent", he pensat aquest matí en un atac de pessimisme. Doncs no. M'he equivocat. S'hauran acabat els partits tontos?

He de felicitar:
A l'equip de bàsquet, per la seva victòria d'avui. Guanyar al Madrid, encara que sigui en petanca o submarinisme, sempre és un plaer.
A Thuram i Oleguer, pel seu suport a la llengua catalana a la Catalunya Nord.
A Valdés, per la seva eficàcia en els últims partits.

Sí, sí, sí. Hem guanyat a París:
Vull agrair les mostres de simpatia i els bons comentaris que he rebut després de l'anunci de l'aparició de la meva novel.la sobre la final de París. Vull donar les gràcies, també, a elentorno.com per la seva col.laboració. El llibre surt el divendres 23 de març. Ja queda menys. Continuaré informant.

L'opinió de la meva dona:
"Un gran resultat, que per cert ja tocava... El joc continua sense convèncer-me, però després d'un 0-4 s'ha de ser optimistes i disfrutar del liderat a la Lliga.Jo també vull felicitar: a Alfred Picó, per la seva brillant novel.la. Un regal per a tots els culés, als que recomano la lectura de 'Sí, sí, sí. Hem guanyat a París'. Moltes gràcies, Alfred!".

Sí, sí, sí. Hem guanyat a París

Una novel.la sobre la final de París? Doncs sí. L'experiència va ser tan vibrant, tan brutal, tan inoblidable que quan vaig arribar a Barcelona, encara sota els efectes del gol de Belletti, vaig encendre l'ordinador per redactar totes les meves emocions. Així va néixer "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París", una novel.la a mig camí entre la ficció i la realitat que intenta immortalitzar aquelles hores màgiques del 17 de maig del 2006. El llibre està protagonitzat per diversos personatges disposats a compartir-ho tot: la passió pel Barça i els secrets més íntims.

28 hores en un autocar, la torre Eiffel blaugrana, una seguidora de l'Arsenal molt seductora, el poder dels SMS, una desaparició misteriosa, 90 minuts taquicàrdics, "Eto'o, Eto'o, comment tu t'appelles", el gol de Belletti, "Madrid se quema, se quema Madrid", unes declaracions exclusives dels jugadors durant el partit i una celebració "oh la la". Tot el que apareix en el text és real o podia haver estat real.

El llibre està dedicat als 21.000 barcelonistes que van anar a París i als culés que van animar des de qualsevol part del món. És l'homenatge a un partit històric. Sempre ens quedarà París."Sí, sí, sí. Hem guanyat a París" es la meva segona novel.la sobre el Barça (l'any 1999 vaig publicar "Blai Grana"). Està escrita amb passió, sentiment i humor. "O-le-le, o-la-la, ser del Barça és... el millor que hi ha".

PD: podeu veure la portada del llibre a elentorno.com

Un gol d'or

Barça 3-Madrid 3

Que ens guanyi el Madrid a casa és un cop molt fort per als culés. És una puntada de peu a la part més noble dels nostres sentiments. El golàs de Messi en l'últim sospir té un valor infinit. És un gol que ens dóna un punt, que li resta dos al Madrid, i el més important: evita la derrota que més mal fa. A l'Estadi hem celebrat el gol de Messi com si fos una final de la Champions.

Ja sé que el Barça era el favorit, que un punt és un balanç pobre, que havíem d'haver matxacat el Madrid, etc, etc. Ja ho sé. Però quan Messi ha clavat el seu golàs al minut 90 he fotut un salt de la butaca, he cridat "goooool" amb totes les meves forces, he aixecat amb nervi la senyera i he alçat la mirada al cel per donar les gràcies a les forces divines. Marcar-li un gol al Madrid al minut 90 és mística pura.

L'ambient a l'Estadi:
Diversos amics que no han assistit a l'Estadi m'han demanat que faci cinc cèntims de l'ambient que s'hi respirava. Ha estat una nit memorable. La gent estava molt excitada. Hem executat el millor mosaic que he vist a la meva vida. A Liverpool canten de conya i es deixen les cordes vocals en cada jugada, no ho dubto, però ningú no fa els mosaics com nosaltres. Malgrat l'eliminació europea, la gent continua donant suport a l'equip. Hem animat al Barça amb els nostres càntics habituals i hem entonat el famós "Así, así, así gana el Madrid". Feia temps que aquest crit de guerra no sonava al Camp Nou, bàsicament perquè el Madrid fa temps (molt temps) que no guanya res.

Amb el golàs final de Messi, l'Estadi s'ha tornat boig. Jo també, ja que he abraçat a una pila de desconeguts. Ja tindrem temps de fer valoracions menys passionals sobre la situació de l'equip (em preocupa, especialment, l'estat físic d'alguns jugadors i la baixada que tenim a les segones parts), però ara només penso una cosa. Teníem el partit perdut i hem empatat. I el Madrid continua a 5 punts. Que soni l'"Al.leluia" de Haendel.

dimecres, 7 de març del 2007

Sempre ens quedarà París

Liverpool 0-Barça 1

Ara estic pensant en París, en les hores màgiques que vam viure els que vam tenir la sort de ser-hi, en la remuntada i en la victòria final. Guanyar una Champions és la cosa més gran que existeix. Hagués donat part dels meus estalvis (que no són molts, per cert) per guanyar-la de nou a Atenes. No podrà ser. Avui més que mai... sempre ens quedarà París.

Un sopar amb energia positiva:
Pica-pica, pa amb tomàquet, embotit ibèric, formatge, vi, sidra i cervesa. Aquest és el menú que hem preparat la meva dona i jo per a la llarga lista de bons amics que s'han apropat fins el nostre domicili per seguir el partit. Hem baixat el volum de la tele i hem sintonitzat una ràdio del Barça i en català. El primer temps ha estat decebedor. Només atacaven ells. El patiment ens ha obert una gana compulsiva i hem devorat bona part de les existències gastronòmiques. El gol de Gudjohnsen ha provocat el deliri: salts, abraçades, crits. Ha estat un moment inoblidable. Ens quedaven 15 minuts per somiar. I hem somiat. Ara estaré dos dies de dol (que ningú no em molesti) i divendres ja em posaré les pintures de guerra per rebre el Madrid.

Esgotat de tantes llegendes:
Estic esgotat del Liverpool, de les seves llegendes, del seu himne i del seu estadi. Estic esgotat d'aquesta estranya admiració que senten alguns per un equip que al final ens acaba eliminant. El nostre himne, el nostre estadi, la nostra gent, les nostres banderes m'agraden mil vegades més que les seves. Que ells criden més? Que ningú no oblidi que el seu patrocinador és una cervesa.

L'opinió de la meva dona:
Ja m'imaginava que no estava el pati per a miracles. Estic molt trista per l'eliminació, però molt contenta pel golàs de Gudjohnsen. Ara el meu al.licient és celebrar la victòria al Madrid a Canaletes.

dilluns, 5 de març del 2007

Muntanya russa

Sevilla 2-Barça 1

En aquests moments (matinada de diumenge) estic como una moto. Hem regalat un partit que teníem guanyat. Abans que Ronaldinho tirés el penal he pensat: "Ja està, 0-2, el partit liquidat i la Lliga sentenciada". Doncs no. Hem fallat el penal i ens han remuntat amb un home menys. He passat de l'eufòria al desconcet, i del desconcert al desconsol. Pura muntanya russa.

La màgia del futbol és que els disgustos s'obliden aviat. El meu procés serà una altra muntanya russa: demà al migdia continuaré cabrejat. A la nit espero recuperar el somriure (una punxada del Madrid ajudaria). Dilluns només pensaré en el partit del Liverpool i tornarà la il.lusió. A la porra del treball apostaré per un 2-3. Dimarts pel matí estaré molt excitat. I abans del partit em tremolaran les cames. Si eliminem el Liverpool aniré a Canaletes i penjaré la bandera del Barça al balcó. I si perdem... començaré un altre procés (de muntanya russa, és clar): estaré dos dies de dol i, després, començaré a il.lusionar-me pensant en el Madrid. I en el 3-0 que els hi endinyarem.

Estat d'ànim abans del partit:
Avui ha estat un dia de paella en un berenador a prop de Barcelona (estem vivint l'hivern més càlid de la història). Els amics i jo encara arrossegàvem l'eufòria de dimecres. Tots tenim unes ganes enormes de viure en directe una altra final de la Copa del Rei. Tot i que sigui una competició menor, els culés ens mobilitzarem com sempre. Per cert, al berenador he vist molta canalla amb samarretes del Barça (la blaugrana, la taronja i la llimona). Fantàstic. El futur és culé.

L'opinió de la meva dona:
Estic indignada. Hem regalat el partit i, a més a més, un bany de targetes. Ara ja no tinc ni idea del Barça que veurem a Liverpool. Potser farem el partit del segle o el ridícul del segle. L'únic que demano és que ens oblidem del Pare Noel i siguem el Llop Ferotge

dijous, 1 de març del 2007

Oé, oé, oé

Saragossa 1-Barça 2 (classificats!!!!)

Ja tocava. Els culés somiàvem amb una nit com aquesta. Hem eliminat de la Copa a la nostra bèstia negra. Un goig. Ja sé que molts aficionats estan pensant en el partit contra el Liverpool. Encara no. Ara s'ha de vibrar amb la victòria d'avui i amb el passi a semifinals. En el meu cap només hi ha un rètol lluminós: "Saragossa, eliminat". Després de tantes setmanes irregulars ja tenia ganas de viure un "subidón". Ho vaig dir diumenge: "Estem vius". Molt vius.

Nit de cervesa i festa:
Ha estat una nit de cerveses, entrepans i festa. He vist el partit amb uns amics, el meu germà i la meva dona en un magnífic bar de la ciutat. El cambrer que ens ha servit, madridista fins a la mèdul.la, ha acabat invitant-nos a chupitos. Hem cridat com mai els gols de Xavi i Iniesta. Hem aplaudit Thuram, Messi i Oleguer. Ens ha encantat el joc ofensiu de la primera part i la contenció de la segona. ¿Què la Copa era un trofeu devaluat? Això ho diuen els que ja no la juguen.

L'opinió de la meva dona:
La Copa del Rei no és una competició que em motivi especialment, però reconec que feia temps que no disfrutava tant. Vull més dies com el d'avui. Endavant Barça! I, com sempre, ànim Gudjohnsen!