Barça 1-Getafe 0
Visca el Saragossa i la Pilarica. Ara ja només ens queda una esperança: que el Madrid punxi a la Romareda, un estadi precisament on les simpaties cap el Barça brillen per la seva absència. Animarem el Saragossa, sense oblidar-nos dels periquitos. L'Espanyol arribarà al Camp Nou amb set de venjança. Ells sempre tenen set de venjança quan juguen contra nosaltres. Es una cosa històrica. No ens poden veure, malgrat que molts culés volien que l'Espanyol guanyés la final de la UEFA. La pròxima jornada no serà fàcil, però hem de confiar en la sort i els maletins.
La pastilla a la butxaca:
Els últims partits que hem jugat a casa són taquicàrdics. Vam guanyar el Mallorca i el Llevant pels pèls, el Betis ens vam empatar en l'últim minut i avui... gairebé m'ofego amb el franfkurt. Al Camp Nou s'ha d'assistir amb un trankimazin a la butxaca.
Schuster és Mourinho 2:
Schuster és per als culés el segon Mourinho. És un entrenador desagradable. Va marxar ressentit de Barcelona i ja no recorda que en el nostre club va conseguir fama mundial i una gran fortuna econòmica. Schuster ara s'ha convertit en el defensor del joc violent i en l'anti-Messi. És trist que aquesta conducta vingui d'un home que va ser greument lesionat per un psichokiller el nom del qual no vull ni recordar.
Afició 10:
Un cop més, l'afició del Barça, s'ha deixat la veu a l'Estadi. Estic cansat d'escoltar comentaris que qüestionen el nostre comportament. La temporada pot ser decebedora si no guanyem la Lliga, però l'actitud del soci contnua sent exemplar. Avui no només hem animat l'equip. També hem corejat els noms de molts jugadors. De les que arriben a l'estadi sense alcohol al cos... som, sense subte, la millor afició del món.
L'opinió de la meva dona:
Si Ronaldinho és expulsat i perd el somriure.... no és un bon senyal. És terrible que ja no depenguem de nosaltres mateixos. El Barça ha demostrat actitud i grapa, però estem lluitant a la desesperada, i això em fa molta pena. Encara no entenc com hem arribat a aquesta situació.
dilluns, 28 de maig del 2007
Nostàlgia del Barça que va eliminar el Milan
Poden jugar bé, regular o malament, però sempre estan entre els quatre millors d'Europa. Van quedar subcampions l'any 2005, l'any passat van ser semifinalistes i avui es proclamen campions. Cal prendre nota del Milan. Són la referència.
El Barça-Arsenal va ser molt millor:
El resultat ha estat el mateix (2-1), però la final de París entre el Barça i l'Arsenal va ser molt més vibrant. I brillant. El Milan i el Liverpool han jugat un partit avorrit. I el Milan, amb el seu joc pràctic, ha sabut matar el partit: 1-0 de rebot i 2-0 en un contraatac. Sana enveja. Al Barça li han faltat enguany precisament les dues virtuts dels italians: joc pràctic i matar el partit.
El Barça va eliminar el Milan fa només 13 mesos:
L'any passat, quan Ronnie, Deco, Eto'o i companyia estaven al 100%, el Barça va superar clarament el Milan (0-1 a Itàlia, i 0-0 al Camp Nou). Eren les semifinals de la Champions. La pena és que un any després, ells continuen en forma i nosaltres estem passant per una etapa de "sang, suor i llàgrimes".
Què passa amb Eto'o?:
Fa un any, Eto'o era un dels herois de París (va provocar una expulsió, va enviar una pilota al pal i va marcar l'antològic 1-1). Eto'o aquesta temporada ha estat notícia per la seva lesió i per les seves explosives declaracions. Aquest matí he tingut una gran decepció quan he vist la portada del diari Marca. Estic fart d'aquests esglais. La premsa de Madrid està fent tot el possible per desestabilitzar-nos. I Eto'o no ha de col.laborar. S'imaginen a Casillas o a Roberto Carlos explicant interioritats del vestidor a l'Sport o al Mundo Deportivo? Jo, no. Doncs... perquè alimentem nosaltres la bèstia que ens vol devorar?
Una mica d'ordre, sisplau:
Encara confiem en guanyar la Lliga, és clar. Però el que està passant és molt trist. Els culés estem descobrint -bocabadats!- els problemes que existeixen al vestuari. Algú ha de posar ordre. Amb urgència.
El Barça-Arsenal va ser molt millor:
El resultat ha estat el mateix (2-1), però la final de París entre el Barça i l'Arsenal va ser molt més vibrant. I brillant. El Milan i el Liverpool han jugat un partit avorrit. I el Milan, amb el seu joc pràctic, ha sabut matar el partit: 1-0 de rebot i 2-0 en un contraatac. Sana enveja. Al Barça li han faltat enguany precisament les dues virtuts dels italians: joc pràctic i matar el partit.
El Barça va eliminar el Milan fa només 13 mesos:
L'any passat, quan Ronnie, Deco, Eto'o i companyia estaven al 100%, el Barça va superar clarament el Milan (0-1 a Itàlia, i 0-0 al Camp Nou). Eren les semifinals de la Champions. La pena és que un any després, ells continuen en forma i nosaltres estem passant per una etapa de "sang, suor i llàgrimes".
Què passa amb Eto'o?:
Fa un any, Eto'o era un dels herois de París (va provocar una expulsió, va enviar una pilota al pal i va marcar l'antològic 1-1). Eto'o aquesta temporada ha estat notícia per la seva lesió i per les seves explosives declaracions. Aquest matí he tingut una gran decepció quan he vist la portada del diari Marca. Estic fart d'aquests esglais. La premsa de Madrid està fent tot el possible per desestabilitzar-nos. I Eto'o no ha de col.laborar. S'imaginen a Casillas o a Roberto Carlos explicant interioritats del vestidor a l'Sport o al Mundo Deportivo? Jo, no. Doncs... perquè alimentem nosaltres la bèstia que ens vol devorar?
Una mica d'ordre, sisplau:
Encara confiem en guanyar la Lliga, és clar. Però el que està passant és molt trist. Els culés estem descobrint -bocabadats!- els problemes que existeixen al vestuari. Algú ha de posar ordre. Amb urgència.
Sempre ens quedarà el 0-6
At. Madrid 0-Barça 6
Sóc partidari del "carpe diem". Guanyar 0-6 a l'Atlético de Madrid és tan gran que ho hem de disfrutar al màxim. Ja tindrem temps de mirar calendaris i agafar calculadores. Els meus amics i jo ho hem celebrat amb un bon sopar i unes ampolles de cava. Feia molt temps que no vivíem una festa com la d'aquesta nit. Passi el que passi... sempre ens quedarà el 0-6.
El partit somiat:
Han marcat totes les estrelles (Ronaldinho, Messi i Eto'o), tots els gols han estat preciosos (res de rebots o penals), tots els jugadors han brillat (des d'Edmilson a Gudjohnsen), el rival no ha creat perill, n'hem ficat 6 però podien haver estat 8... Vaja, que tot ha sortit perfecte. Oooooooh! Aaaaaaaah!
Lamentable transmissió:
El 0-6 fa mal a Madrid. Ha estat molt fàcil comprovar-ho durant la transmissió de Canal+. Que si l'Atlético ha regalat no sé quants gols, que aquest Atlético és una vergonya, que si el Barça s'ha trobat amb una pila de facilitats. Ens tenen molta ràbia!
Un final fantàstic:
Mai no havíem viscut un final de lliga tan apassionant. Quatre equips poden ser campions. No faré pronòstics, perquè aquesta Lliga està boja i els "pitonisos" hauran de dimitir. Els culés, de moment, estem vivint unes hores màgiques. Brindaré de nou per Fernandito Torres.
Sóc partidari del "carpe diem". Guanyar 0-6 a l'Atlético de Madrid és tan gran que ho hem de disfrutar al màxim. Ja tindrem temps de mirar calendaris i agafar calculadores. Els meus amics i jo ho hem celebrat amb un bon sopar i unes ampolles de cava. Feia molt temps que no vivíem una festa com la d'aquesta nit. Passi el que passi... sempre ens quedarà el 0-6.
El partit somiat:
Han marcat totes les estrelles (Ronaldinho, Messi i Eto'o), tots els gols han estat preciosos (res de rebots o penals), tots els jugadors han brillat (des d'Edmilson a Gudjohnsen), el rival no ha creat perill, n'hem ficat 6 però podien haver estat 8... Vaja, que tot ha sortit perfecte. Oooooooh! Aaaaaaaah!
Lamentable transmissió:
El 0-6 fa mal a Madrid. Ha estat molt fàcil comprovar-ho durant la transmissió de Canal+. Que si l'Atlético ha regalat no sé quants gols, que aquest Atlético és una vergonya, que si el Barça s'ha trobat amb una pila de facilitats. Ens tenen molta ràbia!
Un final fantàstic:
Mai no havíem viscut un final de lliga tan apassionant. Quatre equips poden ser campions. No faré pronòstics, perquè aquesta Lliga està boja i els "pitonisos" hauran de dimitir. Els culés, de moment, estem vivint unes hores màgiques. Brindaré de nou per Fernandito Torres.
Visca el 17 de maig!
Potser els lectors d'aquesta web estan buscant reflexions i anàlisis sobre les possibilitats de guanyar la Lliga. És el que toca, és clar. Pero avui és 17 de maig, i en aquesta secció celebrarem el primer aniversari de la final de París. Oh, la, la.
Fa un any estava a París, amb la samarreta blaugrana, la senyera i tota la il.lusió del món. Molts de vosaltres ja sabeu que l'experiència em va deixar tan tocat, tan revolucionat... que vaig acabar escrivint una novel.la sobre la final.
No oblidare mai aquell viatge, aquelles hores a París, la Tour Eiffel blaugrana, el gol d'Eto'o, l'orgasme-gol de Belletti, les llàgrimes compartides amb dotzenes de socis anònims, la celebració a les grades de Saint Denis i els meravellosos SMS d'amics i familiars de Barcelona i d'altres punts de Catalunya. De ben segur que vosaltres també teniu molt frescos els records del partit (el lloc, la companyia, la celebració). Avui reivindico aquells sentiments. Com diu un amic meu, "la final de París serà un dels deu grans moments que recordaré abans de l'últim sospir".
El record d'aquell 17 de maig continua immaculat en el meu cap, malgrat les decepcions d'aquest any (i n'hem tingut unes quantes). Les coses de la vida no són millors ni pitjors en funció dels esdeveniments. Aquesta es la meva filosofia. Avui més que mai em sento orgullós del 17 de maig del 2006. La història ja ens dirà si aquell partit va ser la fi d'un cicle o no. I mentre espero que la història em digui alguna cosa, em posaré el DVD del partit.
Fa un any estava a París, amb la samarreta blaugrana, la senyera i tota la il.lusió del món. Molts de vosaltres ja sabeu que l'experiència em va deixar tan tocat, tan revolucionat... que vaig acabar escrivint una novel.la sobre la final.
No oblidare mai aquell viatge, aquelles hores a París, la Tour Eiffel blaugrana, el gol d'Eto'o, l'orgasme-gol de Belletti, les llàgrimes compartides amb dotzenes de socis anònims, la celebració a les grades de Saint Denis i els meravellosos SMS d'amics i familiars de Barcelona i d'altres punts de Catalunya. De ben segur que vosaltres també teniu molt frescos els records del partit (el lloc, la companyia, la celebració). Avui reivindico aquells sentiments. Com diu un amic meu, "la final de París serà un dels deu grans moments que recordaré abans de l'últim sospir".
El record d'aquell 17 de maig continua immaculat en el meu cap, malgrat les decepcions d'aquest any (i n'hem tingut unes quantes). Les coses de la vida no són millors ni pitjors en funció dels esdeveniments. Aquesta es la meva filosofia. Avui més que mai em sento orgullós del 17 de maig del 2006. La història ja ens dirà si aquell partit va ser la fi d'un cicle o no. I mentre espero que la història em digui alguna cosa, em posaré el DVD del partit.
dilluns, 14 de maig del 2007
Tocats, però no enfonsats
Barça 1-Betis 1
S'imaginen que aquesta jornada hagués estat la darrera del campionat? El Madrid s'hagués proclamat campió amb una carambola històrica: ells guanyant en l'últim minut, i nosaltres empatantan en l'últim minut. Per morir-se! Sortosament, aquest cop de sort per als blancs ha arribat a quatre jornades del final. I encara tenim temps per reaccionar.
Pessimisme total:
Molts periodistes catalans donen la Lliga per perduda. Per a ells, l'empat d'avui és el final. Jo no vull ser més papista que el papa, però no penso regalar als madridistes quatre setmanes extres de felicitat. Ja sé que tot està de cara per als blancs (actitud, dinàmica guanyadora, suport dels mitjans), però resten 12 punts. Hem de lluitar-los, per Déu!
El Madrid ja exigeix el passadís del Recre:
Els madridistes estan convençuts que la Lliga ha acabat. Alguns han anat a la Cibeles i han penjat banderes als balcons. És molt fort. No saben que queden quatre jornades. Brutal. Hem d'aprofitar aquesta hipnosi col.lectiva. Es pensen que el Recreativo de Huelva els farà el passadís diumenge. Molt fort.
Continuo demanant explicacions:
Naturalment. Crec que els socis no sabem tota la veritat. Ningú no entén que un equip campió s'estigui enfonsant amb tanta rapidesa. Després de guanyar la Champions a París, directius, tècnics i jugadors ens van dir que encara quedava molt per fer i guanyar. Què ha passat aquesta temporada? Volem la veritat.
Hem donat suport a l'equip:
L'equip ha estat rebut amb alguns mocadors i xiulets. Ho entenc. L'orgull dels socis està ferit després de la vergonyosa derrota de dijous. Rijkaard i Eto'o han demanat perdó. Excel.lent detall. Però quan ha començat el partit, els 77.000 espectadors que hem anat al Camp Nou hem donat suport a l'equip de manera incondicional. Malgrat el 4-0, ha estat la cinquena millor entrada de la temporada en partit de Lliga. Hem abandonat l'Estadi amb els ulls plorosos, especialment els nens, que avui eran majoritaris al camp (en jugar-se el partit a les set de la tarda).
Mai no espero res de l'Espanyol:
L'Espanyol va perdre a Madrid, com sempre. Mai no espero res de l'Espanyol. A la mitja part, amb l'1-3, em vaig jugar un sopar a que el Madrid remuntava. Per a mi estava cantat. Els meus amics diuen que sóc "pitoniso". No... només és memòria històrica.
S'imaginen que aquesta jornada hagués estat la darrera del campionat? El Madrid s'hagués proclamat campió amb una carambola històrica: ells guanyant en l'últim minut, i nosaltres empatantan en l'últim minut. Per morir-se! Sortosament, aquest cop de sort per als blancs ha arribat a quatre jornades del final. I encara tenim temps per reaccionar.
Pessimisme total:
Molts periodistes catalans donen la Lliga per perduda. Per a ells, l'empat d'avui és el final. Jo no vull ser més papista que el papa, però no penso regalar als madridistes quatre setmanes extres de felicitat. Ja sé que tot està de cara per als blancs (actitud, dinàmica guanyadora, suport dels mitjans), però resten 12 punts. Hem de lluitar-los, per Déu!
El Madrid ja exigeix el passadís del Recre:
Els madridistes estan convençuts que la Lliga ha acabat. Alguns han anat a la Cibeles i han penjat banderes als balcons. És molt fort. No saben que queden quatre jornades. Brutal. Hem d'aprofitar aquesta hipnosi col.lectiva. Es pensen que el Recreativo de Huelva els farà el passadís diumenge. Molt fort.
Continuo demanant explicacions:
Naturalment. Crec que els socis no sabem tota la veritat. Ningú no entén que un equip campió s'estigui enfonsant amb tanta rapidesa. Després de guanyar la Champions a París, directius, tècnics i jugadors ens van dir que encara quedava molt per fer i guanyar. Què ha passat aquesta temporada? Volem la veritat.
Hem donat suport a l'equip:
L'equip ha estat rebut amb alguns mocadors i xiulets. Ho entenc. L'orgull dels socis està ferit després de la vergonyosa derrota de dijous. Rijkaard i Eto'o han demanat perdó. Excel.lent detall. Però quan ha començat el partit, els 77.000 espectadors que hem anat al Camp Nou hem donat suport a l'equip de manera incondicional. Malgrat el 4-0, ha estat la cinquena millor entrada de la temporada en partit de Lliga. Hem abandonat l'Estadi amb els ulls plorosos, especialment els nens, que avui eran majoritaris al camp (en jugar-se el partit a les set de la tarda).
Mai no espero res de l'Espanyol:
L'Espanyol va perdre a Madrid, com sempre. Mai no espero res de l'Espanyol. A la mitja part, amb l'1-3, em vaig jugar un sopar a que el Madrid remuntava. Per a mi estava cantat. Els meus amics diuen que sóc "pitoniso". No... només és memòria històrica.
Està passant alguna cosa que no sé?
Getafe 4- Barça 0
Saben el que més preocupa en aquests moments a molts culés? Doncs que la derrota d'avui no sembla un accident. Tenim la sensació que alguna cosa dolenta està passant, que els directius, tècnics o jugadors ens amaguen coses. Els socis estem aguantant tota la temporada com autèntics barcelonistes. No ens hem queixat de res. Hem perdut una pila de partits i trofeus, però hem aguantat el tipus. I ho hem fet, perquè un equip que guanya en una mateixa temporada la Lliga i la Champions té crèdit. Molt crèdit. Però...
Tenim dret a saber:
Si alguna cosa va malament o no funciona, tenim el dret a saber-ho. Estic fart d'escoltar rumors desagradables en els mitjans de comunicació: que si Ronaldinho i Eto'o no es parlen, que si Rijkaard i Txiqui van per camins diferents, que alguns jugadors no entrenen, que alguns se senten galàctics... Què està passant? Són veritat aquests rumors? Falta autoritat? Falta compromís?
La Lliga només la guanyen els jugadors:
Encara ens queda la Lliga, és clar. Però la Lliga no la guanyarem els aficionats. Tant se val que el diumenge el Camp Nou estigui ple a vessar o buit. Ho dic de debò. Si el Barça juga com avui, no guanyarem al Betis tot i que fem mil mosaics i ens passem el partit cridant "Barça, Barça". Els que decideixen són els jugadors. Si ells volen, el Barça serà campió. Però només si ells volen. Els socis, de tota manera, no fallarem. Donarem suport a l'equip fins a l'últim sospir de l'últim partit. Ah! I gràcies Puyol per la teva frase d'ahir. El teu orgull és el nostre.
Dues reflexions optimistes des de la tristesa:
El 23 de juny no anirem a Madrid, ens quedarem a casa. M'encanta la revetlla de Sant Joan i "gràcies" al desastre d'avui la podré celebrar tranquil.lament a Catalunya amb cava, coca, foc, petards i ball.
El Bernabéu no m'agrada ni en pintura, ni en xocolata, ni en res de res. L'última vegada que vaig trepitjar aquest estadi va ser l'any 1978, a la final de la Copa que vam jugar contra Las Palmas. Vam guanyar el partit, però l'experiència va ser molt dura (encara estic en mans de psicòlegs, je, je). Després de 30 anys sense visitar aquell estadi (per prescripció mèdica)... aquest any volia trencar la tradició. Un Barça-Sevilla era una excusa fantàstica para tornar a l'escenari del 0-5. Estic molt fotut per la derrota d'avui, però continuaré un any més sense trepitjar el Bernabéu. Qui no es conforma és ben bé perquè no vol.
Saben el que més preocupa en aquests moments a molts culés? Doncs que la derrota d'avui no sembla un accident. Tenim la sensació que alguna cosa dolenta està passant, que els directius, tècnics o jugadors ens amaguen coses. Els socis estem aguantant tota la temporada com autèntics barcelonistes. No ens hem queixat de res. Hem perdut una pila de partits i trofeus, però hem aguantat el tipus. I ho hem fet, perquè un equip que guanya en una mateixa temporada la Lliga i la Champions té crèdit. Molt crèdit. Però...
Tenim dret a saber:
Si alguna cosa va malament o no funciona, tenim el dret a saber-ho. Estic fart d'escoltar rumors desagradables en els mitjans de comunicació: que si Ronaldinho i Eto'o no es parlen, que si Rijkaard i Txiqui van per camins diferents, que alguns jugadors no entrenen, que alguns se senten galàctics... Què està passant? Són veritat aquests rumors? Falta autoritat? Falta compromís?
La Lliga només la guanyen els jugadors:
Encara ens queda la Lliga, és clar. Però la Lliga no la guanyarem els aficionats. Tant se val que el diumenge el Camp Nou estigui ple a vessar o buit. Ho dic de debò. Si el Barça juga com avui, no guanyarem al Betis tot i que fem mil mosaics i ens passem el partit cridant "Barça, Barça". Els que decideixen són els jugadors. Si ells volen, el Barça serà campió. Però només si ells volen. Els socis, de tota manera, no fallarem. Donarem suport a l'equip fins a l'últim sospir de l'últim partit. Ah! I gràcies Puyol per la teva frase d'ahir. El teu orgull és el nostre.
Dues reflexions optimistes des de la tristesa:
El 23 de juny no anirem a Madrid, ens quedarem a casa. M'encanta la revetlla de Sant Joan i "gràcies" al desastre d'avui la podré celebrar tranquil.lament a Catalunya amb cava, coca, foc, petards i ball.
El Bernabéu no m'agrada ni en pintura, ni en xocolata, ni en res de res. L'última vegada que vaig trepitjar aquest estadi va ser l'any 1978, a la final de la Copa que vam jugar contra Las Palmas. Vam guanyar el partit, però l'experiència va ser molt dura (encara estic en mans de psicòlegs, je, je). Després de 30 anys sense visitar aquell estadi (per prescripció mèdica)... aquest any volia trencar la tradició. Un Barça-Sevilla era una excusa fantàstica para tornar a l'escenari del 0-5. Estic molt fotut per la derrota d'avui, però continuaré un any més sense trepitjar el Bernabéu. Qui no es conforma és ben bé perquè no vol.
El Madrid m'ha tornat l'alegria
Cada vegada que llegeixo un diari de Madrid, m'excito, m'altero, m'animo. Serà la primavera? No! Després d'una Lliga ensopida-ensopida, he recuperat la il.lusió pel títol. Els seguidors/jugadors/directius del Madrid estan tan crescuts, que si queden segons (o tercers), la patacada serà històrica. Un amic em deia fa unes setmanes que aquesta Lliga era com les de Van Gaal, que els culés estàvem freds i que si la guanyàvem sortiria poca gent al carrer. Doncs ja no. Aquesta Lliga és una passada. Si la guanyem... sortirem un milió de persones al carrer. Cantarem "Campions, campions", però ja us asseguro que el crit estrella serà "Madrid c... saluda al campeón". El Madrid ens ha tornat l'alegria.
Prova superada
Assistència de Ronaldinho, i golàs d'Iniesta. Assistència de Ronaldinho, i golàs d'Eto'o. Així de fàcil, així de pràctic. D'això, els catalans, en diem anar per feina. El Barça que ha jugat a Donosti, especialment el del segon temps, és el Barça dels últims tres anys: sòlid i eficaç. La victòria és un autèntic cop d'efecte. Els nostres rivals estan de mal humor, oi que sí Cicinho? Oh, quin diumenge tan meravellós passarem.
Reflexions des de l'alegria:
Per fi un partit sense esglais a l'últim minut. Al.leluia El meu cardiòleg dormirà avui tranquil.Els jugadors van sopar junts dimecres passat per motivar-se. Als socis ens encanten aquestes iniciatives.
Pesats, molt pesats han estat els madridistes durant toda la setmana. Ja es veien campions. Porten quatre anys repetint el mateix.
Ja sabeu que Osasuna i Reial Societat tenen les meves simpaties. Als de Pamplona, felicitats per la seva trajectòria a la Copa de la UEFA. I espero de tot cor que la Real continuï a primera.
L'opinió de la meva dona:
"Ja sabeu que sóc exigent amb el joc de l'equip, però avui tenia molt clar que per damunt de tot s'havia de guanyar o guanyar. Gràcies Barça per mantenir-nos viva la il.lusió! Em continua preocupant la falta de punteria de la davantera. Insisteixo que Gudjohnsen és el revulsiu que necessitem, però 5 minuts no donen ni per tocar una pilota.
Jo també felicito Osasuna (l'equip de la meva ciutat), per l'excel.lent temporada que ha realitzat a Europa. Té molt de mèrit".
Reflexions des de l'alegria:
Per fi un partit sense esglais a l'últim minut. Al.leluia El meu cardiòleg dormirà avui tranquil.Els jugadors van sopar junts dimecres passat per motivar-se. Als socis ens encanten aquestes iniciatives.
Pesats, molt pesats han estat els madridistes durant toda la setmana. Ja es veien campions. Porten quatre anys repetint el mateix.
Ja sabeu que Osasuna i Reial Societat tenen les meves simpaties. Als de Pamplona, felicitats per la seva trajectòria a la Copa de la UEFA. I espero de tot cor que la Real continuï a primera.
L'opinió de la meva dona:
"Ja sabeu que sóc exigent amb el joc de l'equip, però avui tenia molt clar que per damunt de tot s'havia de guanyar o guanyar. Gràcies Barça per mantenir-nos viva la il.lusió! Em continua preocupant la falta de punteria de la davantera. Insisteixo que Gudjohnsen és el revulsiu que necessitem, però 5 minuts no donen ni per tocar una pilota.
Jo també felicito Osasuna (l'equip de la meva ciutat), per l'excel.lent temporada que ha realitzat a Europa. Té molt de mèrit".
dimecres, 2 de maig del 2007
Voldria ser com el nen japonès
Barça 1-Llevant 0
El nen japonès que es va fer famós pels seus plors a la final del Mundialet ha assistit al Camp Nou. En finalitzar el partit ha alçat els braços per celebrar la victòria del Barça. Estava eufòric. Oh, meravellosa ingenuitat. El Barça ha jugat malament, ha fallat ocasions increïbles i ha estat a punt de perdre dos punts a l'últim minut. Però per a aquest jovenet entranyable l'únic important era la victòria. I ha marxat de l'Estadi feliç, satisfet i amb un somriure de pel.lícula. "Continuarem líders i la Lliga està cada vegada més a prop", haurà pensat. Bon viatge de tornada a casa. T'estimem.
Jo, menys nen i menys ingenu, he viscut una tarda de nervis i patiment. La victòria dóna moral. El joc de l'equip, no. Queden sis jornades per al final de la Lliga i el meu optimisme està com la punteria de Messi, Ronnie i Eto'o: sota mínims. Però no vull mostrar la meva feblesa. No vull que els rivals es confiïn. Faré veure que estic molt animat (com el nen japonès). Aquests són els meus crits, ara i aquí: La Lliga és nostra! Madrid la copa, es mira i no es toca! Sevilla pacotilla! Au, ja està escrit.
Coses que no entenc:
Què passa amb Deco, Ronnie i Eto'o? Estan desapareguts en combat. No entenc res.
M'encanta Bojan, la jove promesa del Barça. A més, tinc una simpatia especial per la seva família, ja que he coincidit amb el seu pare a diverses tertúlies de Barça TV. He escoltat que pot jugar a Donosti. És molt trist aque un vailet de 16 anys sigui el revulsiu. I Gudjohnsen? I Saviola? No entenc res.
L'Espanyol ha jugat a Sevilla amb nombrosos suplents. Pràcticamente ha regalat el partit. Algú de l'Espanyol s'atrevirà a demanar perdó al Barça? Això és manipular el campionat. Tampoc no entenc res.
Una il.lusió:
Si guanyem a Anoeta i el Madrid i el Sevilla empaten... estarem a 3 punts del Sevilla i a 4 del Madrid. És una meravellosa il.lusió.
El nen japonès que es va fer famós pels seus plors a la final del Mundialet ha assistit al Camp Nou. En finalitzar el partit ha alçat els braços per celebrar la victòria del Barça. Estava eufòric. Oh, meravellosa ingenuitat. El Barça ha jugat malament, ha fallat ocasions increïbles i ha estat a punt de perdre dos punts a l'últim minut. Però per a aquest jovenet entranyable l'únic important era la victòria. I ha marxat de l'Estadi feliç, satisfet i amb un somriure de pel.lícula. "Continuarem líders i la Lliga està cada vegada més a prop", haurà pensat. Bon viatge de tornada a casa. T'estimem.
Jo, menys nen i menys ingenu, he viscut una tarda de nervis i patiment. La victòria dóna moral. El joc de l'equip, no. Queden sis jornades per al final de la Lliga i el meu optimisme està com la punteria de Messi, Ronnie i Eto'o: sota mínims. Però no vull mostrar la meva feblesa. No vull que els rivals es confiïn. Faré veure que estic molt animat (com el nen japonès). Aquests són els meus crits, ara i aquí: La Lliga és nostra! Madrid la copa, es mira i no es toca! Sevilla pacotilla! Au, ja està escrit.
Coses que no entenc:
Què passa amb Deco, Ronnie i Eto'o? Estan desapareguts en combat. No entenc res.
M'encanta Bojan, la jove promesa del Barça. A més, tinc una simpatia especial per la seva família, ja que he coincidit amb el seu pare a diverses tertúlies de Barça TV. He escoltat que pot jugar a Donosti. És molt trist aque un vailet de 16 anys sigui el revulsiu. I Gudjohnsen? I Saviola? No entenc res.
L'Espanyol ha jugat a Sevilla amb nombrosos suplents. Pràcticamente ha regalat el partit. Algú de l'Espanyol s'atrevirà a demanar perdó al Barça? Això és manipular el campionat. Tampoc no entenc res.
Una il.lusió:
Si guanyem a Anoeta i el Madrid i el Sevilla empaten... estarem a 3 punts del Sevilla i a 4 del Madrid. És una meravellosa il.lusió.
Entre Tenerife i el 0-4
Els diaris de la capital reclamen venjança. Les dues Lligues de Tenerife encara fan mal. I com que saben que els culés som patidors de mena pronostiquen una històrica remuntada del Madrid a l'última jornada. D'entrada, m'encanta que encara se'n recordin de les Lligues de Tenerife. Allò va ser molt gran, memorable, apoteòsic. El Madrid tindrà més Copes d'Europa que nosaltres, pero a nosaltres sempre ens quedarà Tenerife. Por, jo? Mai!
Ahir vam guanyar 0-4 en un partit de costellada. Qui deia que no sabem guanyar en camp contrari? I el partit va servir per visualitzar la davantera titular de la temporada 2010-2011, 2011-2012, etc...: Messi, Giovani i Bojan. Són tres reis mags de la tècnica. Tres cracks. Amb ells, el Barça serà una màquina. També és veritat que ens farà falta un jugador més alt i amb més cos. Ja el fitxarem.
Sant Jordi culé:
El meu Sant Jordi va ser meravellós (espero que el vostre també). Vaig signar exemplars de la meva novel.la "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París" a sis llibreries de Barcelona. L'ambient era sensacionall. Em vaig emocionar amb els comentaris de molts barcelonistes que m'explicaven les seves vivències de la final. Aviat farà un any, però ningú no oblida aquella data màgica.
Vaig viure sucoses situacions i anècdotes. Em vaig retrobar amb passatgers de l'autocar que em va portar a París (el número 6). L'escriptor Francisco González Ledesma (que ara escriu amb el nom d'Enrique Moriel), aficionat de l'Espanyol, em va abraçar en un estand (visca l'esportivitat). Un altre excel.lent escriptor, Guillem Sala Lorda, em va confessar que es va quedar sense entrades després de passar dos dies a la cua del RACC. Molts escriptors, aliens al món del futbol, es van interessar per la novel.la i el Barça. Em va passar amb Valérie Tasso, especialitzada en temes sexuals, i amb Moussa Ag Assarid, que triomfa amb un llibre espiritual, "En el desierto no hay atascos".
També van aguntar el meu "rotllo" sobre la final de París, la italiana Elisabetta Gnone, prestigiosa autora infantil, i dues famoses cuineres que han escrit best-sellers de cuina, Ada Parellada i Assumpta Miralpeix. Altres autors coneguts amb els que vaig compartir emocions de Sant Jordi van ser Xavier Guix, Josep Pernau, Pere Rovira i Martin Piñol. Tot i que el moment culminant va ser la salutació de José Saramago a la Rambla Catalunya. Em vaig quedar tan paralitzat, que ni li vaig regalar el llibre. Quin desastre.
Ahir vam guanyar 0-4 en un partit de costellada. Qui deia que no sabem guanyar en camp contrari? I el partit va servir per visualitzar la davantera titular de la temporada 2010-2011, 2011-2012, etc...: Messi, Giovani i Bojan. Són tres reis mags de la tècnica. Tres cracks. Amb ells, el Barça serà una màquina. També és veritat que ens farà falta un jugador més alt i amb més cos. Ja el fitxarem.
Sant Jordi culé:
El meu Sant Jordi va ser meravellós (espero que el vostre també). Vaig signar exemplars de la meva novel.la "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París" a sis llibreries de Barcelona. L'ambient era sensacionall. Em vaig emocionar amb els comentaris de molts barcelonistes que m'explicaven les seves vivències de la final. Aviat farà un any, però ningú no oblida aquella data màgica.
Vaig viure sucoses situacions i anècdotes. Em vaig retrobar amb passatgers de l'autocar que em va portar a París (el número 6). L'escriptor Francisco González Ledesma (que ara escriu amb el nom d'Enrique Moriel), aficionat de l'Espanyol, em va abraçar en un estand (visca l'esportivitat). Un altre excel.lent escriptor, Guillem Sala Lorda, em va confessar que es va quedar sense entrades després de passar dos dies a la cua del RACC. Molts escriptors, aliens al món del futbol, es van interessar per la novel.la i el Barça. Em va passar amb Valérie Tasso, especialitzada en temes sexuals, i amb Moussa Ag Assarid, que triomfa amb un llibre espiritual, "En el desierto no hay atascos".
També van aguntar el meu "rotllo" sobre la final de París, la italiana Elisabetta Gnone, prestigiosa autora infantil, i dues famoses cuineres que han escrit best-sellers de cuina, Ada Parellada i Assumpta Miralpeix. Altres autors coneguts amb els que vaig compartir emocions de Sant Jordi van ser Xavier Guix, Josep Pernau, Pere Rovira i Martin Piñol. Tot i que el moment culminant va ser la salutació de José Saramago a la Rambla Catalunya. Em vaig quedar tan paralitzat, que ni li vaig regalar el llibre. Quin desastre.
I demà Sant Jordi
Demano disculpes als lectors, però per primera vegada en la temporada no he vist el partit del Barça. Estava al Ritz, en la gran festa dels llibres i els escriptors. Ha estat una vetllada fantàstica. La derrota del Barça -hem seguit el partit per la ràdio- ens ha deixat una mica desmoralitzats. I dic UNA MICA, perquè ja estem acostumats a veure com l'equip no sap guanyar fora de casa, perquè ja estem acostumats a la irregularitat.
Avui ha quedat clar que aquesta Lliga tindrà un final taquicàrdic. El Barça no la vol sentenciar i els nostres rivals es freguen les mans. A la festa del Ritz, uns seguidors del Madrid no s'acabaven de creure les notícies que arribaven des de Vila-real. "¡Estamos a 2 puntos!", cridaven completament desconcertats. Santa paciència.
I demà, Sant Jordi:
La derrota d'avui no impedirà que demà tinguem un Sant Jordi de Champions. És el dia dels llibres, les roses i la defensa de la llengua catalana. Demà estaré al carrer signant exemplars de la meva novel.la "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París". Serà un dia de literatura i barcelonisme.Pel matí em trobareu a Proa, Catalonia i Maite. I per la tarda, al FNAC Illa, Corte Inglés de Francesc Macià i Alibri. Gràcies a tots pel suport que m'esteu donant. Ara més que mai: Visca el Barça i visca Sant Jordi!
Avui ha quedat clar que aquesta Lliga tindrà un final taquicàrdic. El Barça no la vol sentenciar i els nostres rivals es freguen les mans. A la festa del Ritz, uns seguidors del Madrid no s'acabaven de creure les notícies que arribaven des de Vila-real. "¡Estamos a 2 puntos!", cridaven completament desconcertats. Santa paciència.
I demà, Sant Jordi:
La derrota d'avui no impedirà que demà tinguem un Sant Jordi de Champions. És el dia dels llibres, les roses i la defensa de la llengua catalana. Demà estaré al carrer signant exemplars de la meva novel.la "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París". Serà un dia de literatura i barcelonisme.Pel matí em trobareu a Proa, Catalonia i Maite. I per la tarda, al FNAC Illa, Corte Inglés de Francesc Macià i Alibri. Gràcies a tots pel suport que m'esteu donant. Ara més que mai: Visca el Barça i visca Sant Jordi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
