diumenge, 28 d’octubre del 2007

M'he clapat al Camp Nou

Era el minut 25 del segon temps. El joc era tan avorrit que m'he adormit en el meu seient de l'Estadi. Ha estat només un cop de cap. El soci que tenia al meu costat m'ha despertat amb un suau cop de colze al costellam. Crec que no m'havia adormit al Camp Nou des de l'època de Van Gaal. El Barça 2007-2008 m'està desconcertant. Vam començar la temporada a mig gas (amb dos 0-0), vam tenir després una ratxa impressionant de victòries i ara tornem a practicar un joc per clapar. Els tres punts són benvinguts, per descomptat. Però que ningú no s'enganyi. Si juguem així... quedarem segons o tercers a la Lliga i no passarem de quarts de final a la Champions.

Ronnie i Henry, ai, ai, ai:
Em preocupa l'estat de forma de Ronaldinho. Si no millora... que es quedi a la banqueta i surti al segon temps. Amb Ronnie en baixa forma i Henry que corre sense suar (sembla Rexach)... estem jugant amb nou i mig.

Iniesta i Guddy, bravo: Iniestinho és l'estrella. Cada dia m'entusiasma més. I molta atenció a aquest Gudjohnsen reciclat com a mitjapunta d'atac. Em va agradar a Glasgow i avui també ha brillat.

Els meus pares opinen:
Em truca la meva mare: "Fill meu, aviat atraparem el Madrid, no et preocupis". El meu pare, en canvi, no està gens optimista: "Feia anys que no m'avorria tant escoltant un partit del Barça per la ràdio. Crec que aquest equip ens està prenent el pèl".

Jo no estic content amb el 0-0

L'última jugada del partit ha estat clau. Del minut 91 al minut 93 el Barça ha aguantat la pilota. Un gran rondo per perdre temps. Només ha faltat que els jugadors del Glasgow Rangers, encantats amb l'empat, aplaudissin la jugada. I jo em pregunto: si tots signaven el 0-0 ¿per què s'ha jugat el partit? Hagués estat més pràctic que els capitans pactessin l'empat al vestidor i el partit se suspengués per evitar lesions. I perquè la gent no sortís decebuda de l'Estadi, podíen haver saltat a la gespa Rod Stewart (escocès) i Lluís Llach (català) per oferir un concert memorable. Amb el 0-0 tots han quedat contents. Jo no.

Que no ens toquin la gaita:
El partit ha estat de costellada, especialment en el segon temps. El més important ara és guanyar (i golejar) al Glasgow Rangers al Camp Nou per ser primers de grup i tenir el factor camp al nostre favor en l'eliminatòria d'octaus de final. Que no ens toquin la gaita els escocesos, sisplau.

Coses que em preocupen: 1.- Ronaldinho i Henry no corren. Juguen a mig gas. Nois, heu d'espavilar, que ja no estem a la pretemporada. 2.- Pocs seguidors del Barça a Escòcia per culpa dels preus abusius. ¿Per què la directiva no posa en marxa viatges econòmics? De ben segur que d'aquí 15 dies vindran milers d'escocesos al Camp Nou.

Els meus pares opinen: Al meu pare l'han operat avui de catarates. El truco en acabar el partit. "Fill meu -em diu- he patit més amb el Barça que amb l'operació". La meva mare està més optimista. "Continuem líders. Aquest any no patirem per passar a octaus".

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Adéu a l'eufòria

Diumenge. 11 de la nit. Han passat 24 hores del desastre i continuo apàtic. Sense ganes d'escriure. Ahir em vaig ficar al llit després del partit. Sense sopar, naturalment. He tingut malsons terribles. El Madrid tornava a ser campió en la darrera jornada, l'Espanyol es classificava per a la Champions i nosaltres no anàvem ni a la UEFA. Suposo que no estava preparat per viure un 3-1 en el camp del Vila-real. Ha estat una derrota dolorosa i inesperada. Encara recordo el títol del meu últim article: "Estic en estat hipnòtic" (escrit després del Barça-Atlètic de Madrid). Doncs he passat de la hipnosi al desànim. Els socis del Barça som així. Radicals i viscerals. M'agradaria trobar culpables (les seleccions nacionals, les lesions, penals injustos, el govern), però la derrota d'ahir ha estat totalment merescuda. Adéu a l'eufòria.

Els meus pares opinen:
M'ho temia. El meu pare està com una moto: "Ja t'ho deia fill. Massa eufòria. Els jugadors es creuen que són deus i acabem perdent en un camp que no és res de l'altre món. Falta humilitat i mà dura". La meva mare, per la seva banda, s'ha negat a parlar del Barça: "Vull que felicitis als periquitos. Ells sí que han estat a l'alçada de les circumstàncies".

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Estic en estat hipnòtic

Estic en estat hipnòtic. La "culpa" la té el sol que m'ha donat a la cara durant tot el partit, la temperatura estiuenca i les màgiques jugades de Messi i companyia. Si ho arribo a saber m'emporto a l'Estadi les ulleres de sol i una crema protectora. Ha estat una experiència inoblidable assistir al Camp Nou a les cinc de la tarda. I guanyar per golejada. Acabo d'arribar a casa amb un bronzejat espectacular (especialment del perfil dret) i la sensació que aquest equip està llançat. Fantàstic.

Matar i rematar:
Ens hem passat el 2007 demanant a l'equip que matés els partits quan anava guanyant per 1-0 o 2-0. "Matar el partit" significa no donar oportunitats al rival perquè et pugui remuntar en el segon temps. Això implica un joc sòlid, sense jugades arriscades i potser una mica avorrit. No passa res. A mi m'agrada aquesta estratègia. Perd l'espectacle, però guanya el Barça, que és el que importa. I si a més de "matar el partit", sabem rematar-lo, em trec el barret (Xavi ha aconseguit el 3-0 en el minut 89). Ara som nosaltres els que marquem en l'últim minut. Els temps estan canviant.

Els meus pares opinen:
Em truca el meu pare: "Fill meu, explica'm la veritat. Som molt bons o els nostres rivals són unes patates?". Li dic que hi ha una mica de tot. La meva mare, que avui celebrava el seu sant (es diu Roser), ja està pensant en la propera jornada: "Seré periquita per un dia. Només per un dia! Si l'Espanyol guanya al Madrid serem líders".

El meu veí torna a queixar-se

Convoques als amics a casa teva, prepares un sopar fred amb embotit i truita, treus una dotzena de cerveses i et disposes a viure una altra gran nit europea a través de la tele. L'estat d'ànim dels presents és excel.lent. Fem una porra i tots els resultats són molt optimistes (0-1, 2-2, 1-3, 0-2 i 0-4). El partit és vibrant. El sopar s'esgota en 20 minuts. "O tot està molt bo o mengem compulsivament per culpa de l'ansietat", penso.

Després de molts "ui", "ai" i "ooooh"... cantem el gol de Puyol amb l'eufòria de les millors ocasions. Cau una ampolla de cervesa a terra i es trenca un got. Mala sort. Pocs minuts després arriba el 0-2 de Messi. Tornem a cridar, ens abracem i sona l'himne del Barça en el meu tocadiscos. La victòria ja no se'ns escapa..

Demà, el veí del principal em dirà: "Hola Alfred, va guanyar el Barça, oi? Ja vaig sentir l'aldarull. Us heu de prendre el futbol amb més calma". Si el veí del principal protesta... bon senyal. Això significa que el Barça guanya i convenç. El veí no es queixa des del 6 de març. Aquella nit vam cridar com bojos l'inútil gol de Gudjohnsen a Liverpool. Han passat set mesos. Molt temps.

Els meus pares opinen:
El meu pare està inquiet. Un pessimiste com ell no pot assumir tanta eufòria: "Cinc partits seguits guanyant són molts partits. Diumenge toca perdre, segur". La meva mare, en canvi, fa números: "Fill meu, si guanyem al Glasgow Rangers ja estarem classificats. Aquest any serem primers de grup".

dilluns, 1 d’octubre del 2007

La febre del dissabte nit

Quan el Barça guanya 1-4 un dissabte per la nit, la vida es veu d'un altre color. El sopar sembla cuinat per Ferran Adrià, te'n vas de copes amb un somriure interminable, et fiques al llit amb el millor somriure del món... i et lleves aviat per comprar la premsa i recrear-te en la victòria. El Barça, quan vol, ens alegra la vida. L'equip ha aprovat avui l'assignatura pendent que tenia en camp contrari. Senyores i senyors... donem la benvinguda al Barça somiat. Visca la febre del dissabte nit.

Henry no és Kodro:
Aquesta setmana alguns amics meus feien broma amb Henry. El comparaven amb Kodro, aquell jugador que va arribar al Barça amb fama de golejador i després va ser un frau. Henry ja va manifestar en el seu moment que no estaria en forma fins a principis d'octubre. Els tres gols que ha ficat avui són una gran notícia. Senyores i senyors... donem també la benvinguda al millor Henry.

Els meus pares opinen:
El pessimisme del meu pare ha passat a millor vida. No el veia tan feliç des de la final de París: "Fill meu, començo a pensar que podem guanyar alguna cosa. I escriu en el teu article que torno a creure en Deco. La teva mare no es pot posar al telèfon, perquè s'ha quedat afònica de tant cridar els gols. T'envia un petó"

Hem de jugar sempre a casa

Ho tinc molt clar. El Barça ha de jugar aquesta temporada tots els seus partits al Camp Nou. A Santander i a Pamplona vam ser incapaços de marcar un gol. I en només una setmana n'hem ficat nou: tres al Lyon, dos al Sevilla i avui quatre al Saragossa. Per què hem de perdre el temps jugant en camp contrari? Parlaré amb Villar, amb la UEFA, amb la FIFA, amb qui faci falta. Però pel bé del futbol, aquest equip no ha de sortir del seu Estadi.

La millor afició del món:
La graderia del Camp Nou ha estat un festival. Els socis hem corejat els noms de la majoria dels jugadors del Barça (ens hem deixat Ezquerro i pocs més) i hem entonat cançons, càntics i crits de guerra. No sempre s'ha de mirar cap a Liverpool per trobar una afició implicada i sorollosa. I sense cervesa al cos.

Què fem amb Ronnie?:
Tot el que està passant aquests dies és molt desagradable. Sense ell, juguem bé i guanyem. Molt fort. La meva conclusió és clara: Ronaldinho només ha de jugar si està al 100%. O al 90%. No podem viure de records. Ronnie ànim. Cuida't i entrena, sisplau.

Els meus pares opinen:
Per fi he vist el meu pare feliç. Ja era hora: "Fill meu, estaré uns dies sense queixar-me. He recuperat la il.lusió". La meva mare, l'optimista de la família, m'ha trucat per demanar-me el regal del seu sant, que és el 7 d'cotubre: "Fill, vull una samarreta de Messi. I signada, si és possible".