dimecres, 28 de novembre del 2007

Sense vaques sagrades

Lyon 2 - Barça 2

Resulta sorprenent. Hem jugat un bon partit sense les vaques sagrades. A l'11 titular no hi eren Henry, Ronaldinho, Eto'o i Deco. Hemos assolit un punt decisiu a Lyon amb una davantera de la casa formada per tres vailets tranquils i simpàtics: Iniesta, Bojan i Messi. El Barça ja no depèn dels seus cracks. Només depèn de l'actitud, de les ganes de guanyar i del treball col.lectiu. Un periodista amic meu m'escriu un correu electrònic per anunciar-me que Ronaldinho marxarà al gener. No passaria res.

No patiré, oé, oé, oé:
Estic feliç i relaxat. Ja ens hem classificat per vuitens com primers de grup. Genial! Encara recordo els nervis de l'any passat. Ens vam jugar la classificació en aquell taquicàrdic Barça-Werder Bremen. La història no es repetirà. El Barça-Stuttgart serà el partit més tranquil de la temporada. Podré contemplar el cel, les estrelles i la il.luminació del Camp Nou. Podré conversar amb els meus amics de la tercera graderia sense preocupar-me del que succeixi al terreny de joc. Podré tastar el meu bocata sense ensurts, sense talls de digestió. Meravellós.

L'opinió dels meus pares:
Divisió d'opinions a la meva família. Era previsible. El meu pare està insatisfet amb l'empat: "Som uns conformistes. Havíem d'haver guanyat. Al Barça li falta ambició. I mà dura". La meva mare, en canvi, ha penjat la bandera del Barça al balcó. "Fill meu, ja estem a octaus de final. Tant de bo ens toqui un equip facilet. La tercera està més a prop".

Del terror a la comèdia

A Can Barça som així. Passem del terror a la comèdia en una setmana. Els culés tornem a somriure. Ha estat un dissabte rodó: el Barça ha guanyat i el Madrid ha empatat. Tinc por de tornar-me esquizofrènic. Quan surto del Camp Nou sempre penso el mateix: "Som els millors, tenim un equip de pebrots". Però després juguem a Santander, Valladolid o Getafe i em deprimeixo: "Som una caca, falta actitud. Són uns pesseters". Avui toca felicitat. Disfrutaré de l'alegria... fins que l'equip vulgui.

L'ovella negra:
Les ovelles em cauen bé. És un animalet simpàtic. I tampoc no m'importa que sigui negra. No sóc racista. Però les paraules d'Edmilsson em preocupen. Jo no vull viure enganyat. Espero que la directiva hagi pres bona nota. No podria soportar un altre any en blanc per culpa de l'autocomplacència. Suposo que el president estarà d'acord amb mi.

Paciència amb Bojan:
Estic totalment en contra de convertir el nen Bojan en l'heroi del Camp Nou. És lamentable que un vailet de 17 anys hagi de ser el revulsiu de l'equip. Bojan té tots els números per ser el nou Messi, però demano una mica de calma sisplau. Els herois són Ronaldinho, Eto'o, Henry i Deco. Espero que facin de vaques sagrades, i no d'ovelles negres.

L'opinió dels meus pares:
Rebo un SMS de la meva mare: "Fill meu, vull que siguis optimista. Oblida't del Barçanato. Aquest Barça pot ser campió de tot". El meu pare m'ha trucat fa una estona. "¿Qui és l'ovella negra? Has d'investigar, fill. Parla amb els d'El Periódico, amb els teus companys d'esports. Ells ho saben tot. I recorda que el millor que es pot fer amb una ovella negra... són costelletes a la brasa".

dilluns, 12 de novembre del 2007

"El Barçanato"


Sinopsi:
11 vailets amb una samarreta blaugrana juguen un partit de futbol en un camp de Getafe. Aparentment estan vius. Però, en realitat, són fantasmes. Estan morts. El pare de las criatures, un tal Frank, no s'assebenta de res i afirma en una roda de premsa que l'equip ha tingut bona mentalitat i organització. Serà també un mort vivent?

El terror està servit:
"El Barçanato" està pensada perquè l'espectador culé pugui viure unes hores d'angoixa i terror. Per molt que animi i cridi "Barça, Barça", els 11 vailets no reaccionen ni donen senyals de vida.

Un èxit a Madrid:
La pel.lícula s'ha convertit en un èxit sense precedents a Madrid. El públic de la capital, curiosament, no passa por. Aplaudeix i riu com si fos una comèdia de Guillermo Toledo i Alberto San Juan.

La crítica ha dit:
El film és una explosiva barreja entre "El orfanato" i "Días de fútbol". Un "thriller" impossible d'oblidar.

La reacció dels socis:
Els socis del Barça faran tot el possible per boicotejar aquesta pel.lícula. Si roman més setmanes a la cartellera exigiran explicacions (i dimissions). Ja n'hi ha prou.

divendres, 9 de novembre del 2007

Envoltat d'escocesos

Tranquils. Estic bé. He sobreviscut a la marea blava. He seguit el partit envoltat d'escocesos. Són alts, pèl-roigs i sorollosos, però en general s'han portat correctament. Un d'ells m'ha dit mentre sonava l'himne del Barça: "Guanyareu 5-0, però sortirem del Camp Nou amb un somriure. Hem vingut a Barcelona a passar-ho bé". Poc abans del partit m'havia passejat pel centre de la ciutat. Feia anys que no veia res igual. La plaça Catalunya era escocesa. El terra s'havia convertit en una moqueta de llaunes de cervesa. Era el "botellón" més gran del món.

Un equip de pa sucat amb oli:
Si els jugadors del Glasgow Rangers haguessin saltat al terreny de joc amb la marxa i l'excitació dels seus seguidors, el resultat del partit hagués estat més igualat. Però aquest equip és molt tímid i practica un joc pobre i miserable. Un escocès m'ha mirat amb resignación a la mitja part: "Sabem jugar millor, ho sento".

Provocació:
En acabar el partit ens hem donat la mà amb esportivitat. Un d'ells, el que tenias menys alcohol al cos, s'ha acomiadat amb bons propòsits: "Ens ha encantat aquesta ciutat. Tant de bo arribin a la final de la Champions". Altres "hooligans", menys simpàtics i educats, han començat a cridar "espanyol, espanyol". No sé si feien referència als periquitos o a la nacionalitat que consta en el nostre DNI. Però el crit, per descomptat, anava amb aire de provocació.

Seguretat 0:
Ara, mentre escric aquest article, em pregunto: "¿Com han aconseguit entrar tants seguidors escocesos en una zona que és només per a socis?". Va passar exactament el mateix fa mig any quan vam jugar contra el Liverpool. Aviat caldrà anar a l'Estadi amb guàrdies jurats.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Sevilla ens alegra la vida

Els equips de Sevilla s'han portat molt bé amb nosaltres. Un magnífic Sevilla va derrotar ahir els merengues, i un fluixet Betis ha estat golejat avui pel Barça. La jornada ha estat rodona i ja només estem a un punt dels madridistes. Aquesta nit, en el meu compacte, sonarà un disc de sevillanes. O potser recuperi de la meva discoteca "Sevilla", de Miguel Bosé. I per sopar, pescadito frito i un fino.

Al Camp Nou som unes màquines:
El Barça del Camp Nou és com Terminator: intractable i letal. Quin repàs li hem endinyat al Betis. Tot ha sortit rodó. Han marcat els jugadors discutits (Henry i Ronnie) i Messi ha realitzat una altra de les seves jugades magistrals. Ara només ens queda una assignatura pendent: guanyar fora. No entenc que aquest Barça tingui dues cares.

Bocamoll Schuster:
M'encanta que Schuster s'enfadi amb un àrbitre català. Aquest Schuster pot ser per als culés el nou Mourinho. Tenen en comú que els dos van ser treballadors del Barça i van marxar ressentits. Ja tinc ganes que vingui al Camp Nou. Li cantarem: "Vete al teatro, Schuster vete al teatro, vete al teaaaaatro" (o una cosa semblant).

Els meus pares opinen:
A casa hem tingut polèmica. El meu pare està indignat: "Juguem bé a l'Estadi, però després fem figa en camps d'espardenya com el del Valladolid. No hi ha dret. Felicito Ronaldinho, però només marca de falta". La meva mare no comparteix aquest criteri: "Fill meu no li facis cas al teu pare, que és un fatalista. Jo estic eufòrica. A la propera jornada podem ser líders".

Por al cos

1 de novembre, dia dels difunts i de Halloween. Per la tarda he quedat amb uns amics per anar al cinema. El títol escollit ha estat "El orfanato", una història terrorífica de nens que apareixen i desapareixen. En finalitzar la projecció ens hem instal.lat en un cèntric bar de la ciutat per seguir el Valladolid-Barça. La pel.lícula ens ha fet tremolar. El Barça també. L'equip no está difunt, però poc li falta. Ara, a les tres de la matinada, tinc por al cos. Per l'1-N, per la pel.lícula i pel partit.

Encara hi som a temps:
No hi ha res perdut. Els tòpics dirien que queda molta Lliga. Però en camp contrari som un equip mediocre. No hem guanyat ni a Santander, ni a Pamplona, ni a Valladolid. Què passarà quan visitem els camps dels grans? Rijkaard, sisplau, no t'adormis.

Els meus pares opinen: "Fill meu, vull que escriguis que aquest Barça és una castanya". Aquest és el meu pare, que cada dia està més convençut que Rijkaard i Ronaldinho no han de continuar. La meva mare m'ha enviat un SMS: "Del Barça no en vull parlar, però quan puguis passa per casa a recollir la teva safata de panellets". A les teves ordres, mami.