dimecres, 31 de desembre del 2008

12 raïms, 12 desitjos

Aquest any menjaré amb més concentració que mai els 12 raïms de la sort. Diu la tradició que hi ha un desig per a cada raïm. No tinc cap inconvenient a desvetllar les meves intencions. La llista ha estat dissenyada després d'intenses hores de reflexió. Els primers desitjos són els més importants. I si alguns han de caure en el pou de l'oblit que siguin els tres o quatre últims. Aquesta és la meva llista:

1.- Guanyar la Champions (sense patir molt en la final)

2.- Guanyar la Lliga amb solvència

3.- Arribar al Bernabéu ja campions perquè ens facin el passadís

4.- Que el Madrid quedi cinquè i no es classifiqui per a la Champions

5.- Millor que quedi vuitè i no es classifiqui ni per a la UEFA

6.- Guanyar la Copa del Rei 5-0 contra algun equip que ens caigui malament

7.- Que les seccions del club guanyin títols

8.- Que Eto'o sigui pichichi i Víctor Valdés, zamora

9.- Guanyar la Copa de Catalunya

10.- Que baixin els preus dels bocates del Camp Nou (amb la crisi no podrem comprar ni un frankfurt)

11.- Que no plogui quan juguem en el Camp Nou (el paraigua és molt incòmode)

12.- Més urinaris que estic fart de cues

Feliç 2009 a tots els barcelonistes del món!

diumenge, 21 de desembre del 2008

Nadals desenfrenats

Estic a punt de celebrar els Nadals més desenfrenats dels últims temps. Em passaré el dia brindant amb cava: "Pel Barça, per la Lliga, per la Champions, per un Madrid d'UEFA... ". I acabaré completament perjudicat. Ho intueixo. Devoraré més pollastre, canelons, torrons i massapans que mai, perquè l'eufòria m'obre la gana. I el meu sobrepès causarà furor al barri. I el dia 31 de desembre menjaré els 12 raïms amb un amor especial, perquè són 12 els punts que li traiem al Madrid.

Campions, oé, oé, oé:
Ja sé que és un títol honorífic que no serveix de res. Però estic tan necessitat de victòries, que ser campió d'hivern em produeix un plaer indescriptible. He tingut la temptació d'agafar la bandera i celebrar-ho a Canaletes.

Per tirar coets:
"Quants punts traurem en els pròxims quatre partits del tourmalet?", em preguntava fa un mes en aquest blog. La meva valoració era la següent: 10-12 punts. Per tirar coets. Passarem uns Nadals de bogeria (especialment si hem guanyat al Madrid). 8-9 punts. Satisfacció general. Menjarem molts torrons (especialment si hem guanyat al Madrid). 6-7. Justet. No saltarem d'alegria, però cantarem nadales (especialment si hem guanyat al Madrid). 3-5. Decebedor. Millor no fer gaires brindis (excepte si hem guanyat al Madrid). 0-2 Un pal. No provarem ni els torrons, ni res. I, sens dubte, no celebrarem la Nit de Cap d'Any. Resultat final: 12 punts. Per tirar coets.

Henry, mon amour:
Henry juga, lluita, corre, dribla, passa i fa gols. Veure per creure. Sembla que porti, una altra vegada, la samarreta de l'Arsenal. Sabem, per unes declaracions seves al diari Sport, que està enamorat. Queda clar que l'amor fa miracles. Que soni la banda sonora de "Love story".

diumenge, 14 de desembre del 2008

Èxtasi sota la pluja

Hi ha qui compara una victòria sobre el Madrid amb un orgasme. No hi ha comparació possible. És molt millor una victòria sobre el Madrid. Les sensacions són indescriptibles: la vida et sembla meravellosa, t'oblides de la crisi econòmica i del fred, saludes a tot el món amb un somriure "profidén" (fins i tot als veïns més estúpids), compres "kleenex" i roses als venedors ambulants, també compres la premsa de Madrid per guardar-la de record i planifiques amb renovada il·lusió el sopar de cap d'any amb la teva dona. Guanyar al Madrid és el millor antidepressiu del món. I sense efectes secundaris ni contraindicacions.

El meu partit en 10 sensacions:

1.- M'instal·lo al meu seient a les 21.50. Plou i fa fred. Semblo l'abobinable home de les neus amb el paraigua, la capa, la gorra amb visera (per evitar el degoteig sobre les ulleres), les botes de muntanya, els guants de llana, la senyera i la motxilla. Ah, i una ràdio amb auriculars i el mòbil (per enviar missatgets).

2.- Surten els jugadors del Barça i el camp és una olla. Feia temps que no notava tanta electricitat. Els socis volem un 5-0. Es desplega una gran pancarta: "1899 neix el club que porto al cor". Pell de gallina.

3.- El Madrid exhibeix la seva exquisida tàctica campiona: el 10-0-0. I la fórmula anti-Messi és molt original: puntada a la cama i a veure si cau.

4.- Dominem, dominem i dominem, però la millor ocasió és seva. Sant Valdés ens salva. Pateixo la primera taquicàrdia de la nit.

5.- Descans: hi ha tanta gent i tantes cues a l'Estadi que he de triar: orinar o comprar l'entrepà. Escullo la primera, per qüestions que són fàcils d'entendre. Els socis ja no pensem en la golejada. Ens conformem amb una victòria mínima.

6.- Penal contra el Madrid. Creuo els dits. Eto'o falla. Ja no tornaré a creuar els dits mai més. Els socis ens resignem amb el 0-0.

7.- Apoteosi. Gol d'Eto'o. La gent embogeix. Jo també.

8.- Cantem tots els "hits" culés. Des d'"olele, olala, ser del Barça és el millor que hi ha" a "Madrid cabró saluda al campió".

9.- I arriba el segon. Golàs de Messi. Oooooooh! Aaaaaaaah! I jo arribo a l'èxtasi (i no he fumat res).

10.- No ha estat una golejada, però guanyar en els últims minuts és més morbós. Els hem deixat a 12 punts.

11.- No és una sensació, és un desig. Guanyar la Lliga amb la suficient comoditat perquè el Madrid ens faci el passadís al Bernabéu.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Tenen el meu permís per golejar

Ja podem parlar del Madrid. Per fi. El partit contra el Xakhtar, com era previsible, no ha servit per a res. En tot cas per demostrar que alguns dels nostres vailets encara estan una mica verds i que alguns dels nostres suplents continuaran sent suplents. Tenint en compte que hem estat incapaços de guanyar al Basilea i al Xakhtar al Camp Nou el millor que ens pot passar és que ens toqui el Chelsea o l'Inter a vuitens perquè l'equip surti més motivat. Però no vull parlar de la Champions, caram. Ara toca... el Madrid.

Entenc perfectament el discurs conservador de Guardiola i del president quan afirmen que l'objectiu principal és guanyar al Madrid. Només guanyar-lo. Però els socis pensem d'una altra manera. El record del maleït passadís i del posterior 4-1 encara crema a les nostres retines i al nostre estómac. Els mitjans de comunicació de la capital, l'afició merengue i els jugadors madridistes van viure aquella jornada (especialment les hores prèvies) amb una lamentable prepotència futbolística i política. Algú va escriure en un fòrum blanc que "el ejército culé había quedado cautivo y desarmado". Sempre tan colonialistes.

Les coses, sortosament, han canviat de manera radical en només set mesos. Estan a nou punts i... tremolant. Entre tots hem de crear l'atmosfera necessària perquè dissabte, si l'equip vol, es pugui viure una nit històrica. Els jugadors tenen el meu permís per golejar. Perquè som molt superiors i perquè vull recuperar definitivament la meva autoestima.

diumenge, 7 de desembre del 2008

El meu pare es queda sense arguments

Els habituals d'aquesta secció ja saben que el pessimista de la família és el meu pare. És el màxim representant d'aquell principi que diu que un culé sempre té algun motiu per patir, encara que les coses funcionin al cent per cent. Doncs bé, la notícia ha esclatat amb tota la seva força: el meu pare està radiant. Increïble, però cert. No el veia així des de la final de París. M'envia un SMS definitiu: "Fill meu, no puc queixar-me. Estic sense arguments crítics. Fins i tot Henry, el meu màxim enemic, ha ficat tres gols. Em rendeixo, m'agrada aquest Barça i per una vegada a la meva vida seré optimista. T'estimo. Visca el Barça".

L'equip de Guardiola ha aconseguit allò que semblava impossible: que tots els barcelonistas (per molt patidors i pessimistes que siguin) exhibeixin sense complexos la seva alegria. El meu pare és un exemple, però n'hi ha més. Un conegut meu que es negava a assistir al Camp Nou mentre Laporta sigui president m'ha reconegut en veu baixa que el dissabte que ve anirà a l'Estadi per donar suport a l'equip (i amb la bandera). Guardiola fa miracles. És Sant Guardiola.

Els jugadors ens deuen un favor:
El 4-1 que ens va endinyar el Madrid fa només uns mesos encara està en el record de molts culés. Va ser, sens dubte, una de les pitjors humiliacions dels últims temps. Aquell Barça mediocre i sense sang ja ha passat a la història. Molts d'aquells jugadors que van perdre al Bernabéu tenen l'oportunitat de reconciliar-se amb l'afició aquest dissabte. Només els demano que es deixin la pell al camp. I si guanyem 4-0, millor que millor.

Com sardines una altra vegada:
Més de 80.000 persones vam assistir ahir al Camp Nou. És una bona notícia. Però amb tanta gent, el metro torna a ser una olla a pressió. Ahir em vaig tornar a sentir sardina enllaunada. Ja no recordava la desagradable sensació. M'encanta que el Camp Nou estigui ple de gom a gom, però si de tant en tant som 50.000 espectadors tampoc no passarà res. El retorn a casa serà menys claustrofòbic.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Com el 0-3 del Bernabéu

Recorden el gloriós 0-3 del Bernabéu? És clar que sí. Cap culé no podrà oblidar mai aquella victòria. Va ser en un mes de novembre. Com ahir. El resultat en el descans era de 0-1, gol d'Eto'o. Com ahir. En el segon temps, Ronaldinho (l'estrella mundial del moment) va marcar dos gols memorables. Ahir els va marcar Lionel Messi, la nova estrella. El 0-3 del Bernabéu va ser un cop d'efecte a la Lliga. Com ahir. Aquell 0-3 va deixar el Madrid despenjat. Com ahir (gràcies Getafe). I recordin que després del 0-3 del Bernabéu, el Barça va guanyar amb autoritat la Lliga i la Champions. Aaaaaaaaah, quina emoció. Tant de bo la història es repeteixi.

L'equip titular del 0-3 del Bernabéu va ser: Victor Valdés, Oleguer, Márquez, Puyol, Gio, Xavi, Edmilsson, Deco, Ronaldinho, Messi i Eto'o. Ahir, a Sevilla, van repetir sis jugadors: Víctor Valdés, Márquez, Puyol, Xavi, Messi i Eto'o. És curiós. sembla que hagi passat un segle des de la històrica victòria a Madrid i, en canvi, una bona part de la columna vertebral d'aquell equip es manté viva. I no només la columna vertebral. També la fam de victòria, l'esperit de sacrifi i l'instint letal.

Amb la victòria d'ahir, els culés definitivament hem començat a somiar. Si continuem així, ningú no ens farà ombra a la Lliga. El nostre pròxim gran objectiu (només falten 15 dies) és guanyar al Madrid en el Camp Nou i enfonsar-lo una mica més en la misèria. Després de l'empat contra el Getafe vaig prometre que seria modest i humil. Em costa molt, ho reconec. Moltíssim.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Som els amos d'Europa

Ni Isabel II, ni Joan Carles I, ni Sarkozy, ni el mateix Berlusconi. Els amos d'Europa som nosaltres, els culés. Cap equip europeu no juga com el Barça. Practiquem el futbol més vistós, marquem més gols que ningú i sumem els punts de tres en tres. Som tan decisius a Europa que en la pròxima reunió del G-20 hauria de participar un directiu del Barça.

Gols i cerveses:
Quedes amb els amics en un d'aquests bars enormes amb mil pantalles de televisió, et demanes una cervesa i un entrepà, celebres els primers gols amb la il·lusió d'un adolescent, demanes una altra cervesa, continues celebrant més gols, demanes la tercera cervesa, cantes una sardana i un fado, aplaudeixes tots els jugadors (fins i tot a Hleb i Henry)... i a les 22.45, quan surts del local, estàs tan content que no t'assabentes de la baixada de temperatures (el termòmetre de Les Rambles marcava 6 graus, una rasca important per a nosaltres).

No vull anglesos:
I ara arriba aquell moment entranyable d'escollir rival per a vuitens de final. Els jugadors diran "que a hores d'ara tots els rivals són complicats". Però, posats a somiar, no vull saber res dels anglesos (Liverpool, Manchester, Chelsea i Arsenal) i em quedo amb l'Anorthosis. El més important és que el partit de tornada serà al Camp Nou. I el factor camp, només cal repassar les estadístiques, és decisiu.

El tourmalet:
Quants punts aconseguirem en els pròxims 4 partits de Lliga (Sevilla, Vila-real, València i Madrid)? La meva valoració és la següent:

10-12 punts. Per tirar coets. Passarem uns Nadals de bogeria (especialment si hem guanyat al Madrid)

8-9 punts. Satisfacció general. Menjarem molts torrons (especialment si hem guanyat al Madrid)

6-7. Justet. No saltarem d'alegria, però cantarem nadales (especialment si hem guanyat al Madrid)

3-5. Decebedor. Millor no fer gaires brindis (excepte si hem guanyat al Madrid)

0-2 Un pal. No provarem ni els torrons, ni res. I, sens dubte, no celebrarem la Nit de Cap d'Any.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Prometo ser modest

I arriba un equip modest com el Getafe, que juga amb ordre i poca cosa més, i ens amarga la festa. No era el Manchester, el Madrid o el Chelsea. Era l'equip número 14 de la Lliga espanyola. Les seves estrelles tenen noms curiosos que ens permetrien fer uns quants jocs de paraules: Casquero, Polanski i Gavilán. Però no estic per a bromes. He anat al Camp Nou, desafiant fred, pluja i televisió, amb la il·lusió de distanciar-nos encara més dels nostres rivals, però només hem sumat un empat. Ara tenim al Madrid (amb totes les seves crisis i desastres) a tres punts. Conclusió: prometo ser modest i no cantar victòria abans de temps.

Em quedo amb els últims 15 minuts:
El Barça ha demostrat en la recta final del partit la seva fam de victòria. Si arribem a marcar el 2-1 hauria titulat l'article "Orgasme". Llàstima. L'empat m'ha deixat un mal gust de boca.

Tenim Messidependència:
Sincerament, amb la davantera titular d'avui (Hleb. Eto'o i Bojan) no arribarem gaire lluny. Posaré una espelma a Sant Gamper perquè Messi i Iniesta tornin molt aviat.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare no perd l'optimisme: "Fill, tranquil. El Barça s'ha deixat empatar per donar-li una mica d'emoció a la Lliga. Seria un avorriment quedar campions el febrer". El meu pare, en canvi, m'envia un SMS inquietant: "Si perdem a Lisboa i a Sevilla tornaran els mocadors al Camp Nou. Hi ha molta gent que encara li té ganes a Laporta".

dijous, 20 de novembre del 2008

Coses que m'alegren la vida

1.- Que alguns jugadors no hagin disputat els seus partits internacionals pensant en els interessos del Barça. El cas més emotiu és el d'Eto'o. Als socis ens encanten aquests detalls.

2.- Les noves mesures del "seient lliure". Si cedim el nostre seient 72 hores abans del partit, el club ens anticipa un 50% de la venda. És una bona idea per omplir el Camp Nou i les butxaques dels socis en aquesta època de crisi.

3.- Guardiola no és una mosqueta morta. Amb ell, la disciplina ha tornat al vestuari. Per fi.

4.- Llegeixo unes declaracions de Xavi: "Tots anem a una, la gent torna a ser solidària, és treballadora, honrada, senzilla, humil". Sí, sí i sí. Em cau la bava.

5.- Escolto a RAC1 unes interessants declaracions de Joan Oliver, director general del Barça. La notícia, de fet, és que un director general del Barça parli en un mitjà de comunicació. El Barça, per fi, ha canviat la seva política comunicativa (o incomunicativa). Ja era hora.

6.- Que puguem veure Barça TV en obert. Era una decisió necessària perquè el canal abandoni la seva vocació minoritària.

I 7.- La crisi del Madrid és el complement perfecte als sis punts anteriors. Els culés estem excitats amb la premsa de Madrid. Ahir volien fitxar a Crespo, avui a Zárate i demà, Déu dirà. El president ratifica a Schuster i negocia amb Ancelotti. I tot el món parla malament de tot el món. És la millor comèdia d'embolics de l'any. Ja estic nerviós per llegir les portades de demà.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Comença una setmana fantàstica

Qui diu que els diumenges a la tarda són depressius? Els culés, no. Qui proclama que els dilluns són pesats i eterns? Els culés, tampoc. Són les dues de la matinada del diumenge i estic més feliç que un gínjol. Hem deixat a tres punts al Vila-real i a cinc al Madrid i al València. Ara cal recrear-se en la felicitat i penso passar-me tota la setmana escoltant les tertúlies de ràdio i llegint la premsa, especialment la de Madrid. Ens espera una setmana fantàstica, molt millor que aquelles d'El Corte Inglés.

El Madrid, un polvorí:
Ja sé que les veus més assenyades em xiuxiuegen: "Alfred, pensa en el Barça i oblida't del Madrid". D'acord, però he de reconèixer que és un goig el que està passant a la capital. Schuster no assisteix a un entrenament, Mijatovic és escridassat, Casillas i Schuster no se saluden, Sergio Ramos no es parla amb la plantilla... aaaaaaaah, quin plaer! Són uns dies inoblidables per als culés. Cal aprofitar aquesta situació per distanciar-nos encara més en la classificació i deixar-los fora de combat el desembre, quan vinguin al Camp Nou. És increïble que un culé patidor com jo escrigui amb tant entusiasme. No em reconec. Ara només falta que Calderón afirmi que les derrotes del Madrid són culpa de la reunió del G-20 a Washington.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare està bojament enamorada de Guardiola. "Fill meu, si tingués 40 anys menys, em casava amb ell". El meu pare, el pessimista de la família, no acaba de creure's el que està passant: "Fill, quan estiguem a 18 punts del segon, confiaré en l'equip. Encara no hem guanyat res".

dimecres, 12 de novembre del 2008

Millor que parlem del Real Unión d'Irun

La gent que pateix insomni, ansietat, angoixa, estrès i altres malalties semblants ja pot deixar la medicació convencional a base de tranquil·litzants o ansiolítics. Ha nascut un nou medicament: el vídeo del Barça-Benidorm. S'ha d'administrar amb moderació. Un cop al dia, per exemple. I, preferiblement, abans de ficar-se al llit. Garantim que relaxarà els més nerviosos i provocarà dolços somnis als que no poden agafar el son.

El que ha succeït aquesta nit en el Camp Nou ha estat tan, tan, tan avorrit (1-0 i de penal) que és millor parlar del Real Unión d'Irun. Els cules hem mostrat tot el dia pel carrer, les oficines i els bars un enorme somriure maliciós. I hem comprat la premsa de Madrid per guardar de record les portades. Els barcelonistes hem incorporat una altra ciutat al nostre pelegrinatge sentimental: Basilea, Tenerife, París i... Irun.

I una reflexió final: Per què Guardiola va fer ahir tantes advertències sobre l'actitud dels jugadors? Ai, ai, ai. No ens espantis, si us plau.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Black power

Ha estat la setmana del "black power". Estats Units ha elegit al primer president negre (ànim Obama) i Samuel Eto'o es converteix en l'heroi del Barça-Valladolid amb les seves quatre dianes. El Barça 2008-2009 és el més negre de la seva història amb la presència de Touré Yaya, Keita, Eto'o, Henry i Abidal. El negre, en el món del màrqueting i la publicitat, és sinònim d'elegància, poder, impacte i rebel·lia. Conceptes absolutament necessaris perquè un equip sigui campió.

El gran inconvenient de jugar els dissabtes a les deu de la nit:
Dissabte és el dia per excel·lència per sopar amb la família o els amics. Els socis que anem a l'Estadi no podem quedar amb ningú fins passada la mitjanit. Un desastre. Sempre et retrobes amb els teus a l'hora del cafè, del xupito o del cubata. Per culpa del maleït horari ens hem convertit en uns éssers sense vida social. I si vius fora de Barcelona, encara pitjor: quan arribes a casa la família està dormint i als amics has de buscar-los en els "afters".

Avantatges de jugar amb l'Estadi mig buit:
Després d'anys i anys d'intentar-ho, el meu somni s'ha fet realitat. Durant els quinze minuts del descans tinc temps suficient per poder comprar l'entrepà de botifarra i realitzar les meves necessitats fisiològiques al bany. Fins ara només es podia escollir una de les dues opcions, però amb 50.000 espectadors les cues disminueixen de manera prodigiosa. Estic tan eufòric que somio amb el triple salt mortal: entrepà, lavabo i... comprar alguna llaminadura en les parades de crispetes i xocolatines. Per a això, tanmateix, hauríem de ser 25.000 espectadors.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Què hi feia jo aquesta nit al Camp Nou?

Encara m'estic preguntant, què hi feia jo aquesta nit al Camp Nou? Els primers dubtes m'han sorgit una hora abans del partit. La temperatura a Barcelona era freda i a la tercera graderia el vent és un suplici. "Serà el primer partit de la temporada amb bufanda i gorro", he pensat amb desànim. D'altra banda, l'atractiu del rival era nul. El Basilea és com el Numància o l'Almeria. Però el Barça és el Barça i la Champions és la Champions. "Alfred, no fallis", m'he dit per encoratjar-me.

La primera crisi seriosa arriba quan escolto per la megafonia l'alineació de Pep Guardiola. M'emprenyo. Ens estem jugant el primer lloc de la lligueta i el míster decideix jugar sense Messi, Xavi i Eto'o. Per què donem facilitats al rival? I comença el partit. El Camp Nou està desangelat. Som 49.000 espectadors i tots en silenci. Els 3.000 seguidors del Basilea criden com bojos. El panorama pinta malament.

El primer temps és horrorós. Juguem amb desgana, lents, imprecisos. Vaja, com l'any passat. Em temo el pitjor. Guardiola fa canvis i posa a les estrelles. El gol de Messi ens anima, però és un miratge. La lesió d'Iniesta confirma que és una nit negra. Ells empaten poc abans del final i em queda cara de babau. Avui no era un bon dia per ser una ONG. Ara estem obligats a puntuar al camp del Sporting de Lisboa.

A dos quarts d'onze de la nit, trist, gelat i desconcertat, m'he aixecat de la meva butaca preguntant-me una vegada i una altra què hi feia jo aquesta nit al Camp Nou?

diumenge, 2 de novembre del 2008

Això és massa

Us explicaré una intimitat. Mai no sopo durant els partits del Barça. No em senta bé. Els nervis, l'excitació i l'emoció són incompatibles amb la bona digestió. Doncs bé, he trencat aquesta tradició. És tanta la confiança que tinc amb l'equip que mentre veia les meravelloses imatges del Màlaga-Barça em vaig cruspir una amanida, unes costelles arrebossades i uns calamars a la romana. El cambrer del bar, que ja em coneix, estava espantat: "Senyor Alfred, segur que vol sopar durant el partit? Espero que no pateixi un atac d'acidesa". La meva resposta va ser contundent: "Tranquil Manolo, el sopar em sentarà bé. No estic gens nerviós. Guanyarem al Màlaga 0-5". I gairebé l'encerto.

El Barça ens alegra la vida: A Barcelona no para de ploure i per culpa del maleït endarreriment de l'hora a les sis de la tarda ja és de nit. Amb tanta pluja i foscor, els dies són tristos i depressius. Però afortunadament tenim un antídot: el Barça. Als culés se'ns reconeix fàcilment pel carrer: anem amb paraigua... i un somriure interminable.

Els meus pares opinen: El meu pare, el pessimista de la família, continua eufòric. És increïble. Mai ho l'havia vist així. Em truca la meva mare: "Fill meu, el teu pare fins i tot parla bé d'Henry. Potser s'ha donat un cop al cap. Tu creus que he de cridar al metge de capçalera?".

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Un pitet, sisplau

0-5 al Basilea i 5-0 a l'Almeria. De cinc en cinc i "tiro porque me toca". Ja sabeu que pertanyo al sector dels culés patidors, aquells que sempre tenim un motiu per estar inquiets, preocupats, temerosos, espantats... Doncs bé, he de reconèixer sense complexos que he passat un dels caps de setmana més relaxats de la meva vida. Aquestes són les raons:

1.- No tenim jugadors lesionats, expulsats o insatisfets. Els jugadors somriuen i realitzen declaracions plenes de meravellosos adjectius.

2.- Les quatre polèmiques han quedat desactivades: Víctor Valdés ho para tot, Dani Alves torna a ser el del Sevilla, Touré Yaya és feliç a Barcelona i Bojan ha estat titular.

3.- La premsa mundial (la del Madrid, també) al.lucinen amb el nostre joc. Ja ens comparen amb el "dream team".

4.- Ningú no recorda la crisi institucional. Fins i tot la directiva ha estat a l'alçada amb els homenatges a Maxenchs i Manel Vich.

5.- Ningú qüestiona a Guardiola. Els més crítics també defensen les rotacions.

6.- El Barça Atletic i les seccions de bàsquet, futbol sala i voleibol femení també han guanyat (la d'handbol ha perdut, d'acord).

7.- El meu pare ha aparcat el seu pessimisme irracional i creu que guanyarem la Lliga

Sisplau, que algú em porti un pitet.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Basilea mon amour

Definitivament Basilea s'ha convertit en una de les destinacions màgiques del barcelonisme. Sempre recordarem la Recopa de 1979 i la memorable golejada d'aquesta nit. Mai no havíem aconseguit un resultat tan voluminós en la Champions en camp contrari. Cada vegada que veig el resum del partit per la tele em cau la bava. Un 0-5 és un resultat preciós i rodó que sempre ens evoca aquell 0-5 que li vam endossar al Madrid l'any 1974.

No he patit gens ni mica:
Per a un soci patidor com jo, el Basilea-Barça ha estat molt millor que una tila, un tranquil.litzant i un ansiolític junts. Als 22 minuts ja guanyàvem 0-3. Quina meravella. El meu cor ha bategat amb absoluta normalitat. Només he patit en els últims minuts quan el Basilea ha estat a punt de marcar el gol de l'honor. Em venia de gust un 0-5. És molt més bonic que un 1-5.

El record de Basilea 79:
Tenia 18 anys i em vaig desplaçar a Basilea amb els companys de la facultat de periodisme. Ens vam ficar en un autocar prehistòric, sense lavabo i amb finestretes. 18 hores de viatge d'anada i 18 més de tornada. Però l'experiència va ser meravellosa. Vam creuar mitja Europa amb les nostres senyeres i banderes del Barça. Sortíem d'una terrible dictadura i encara ens semblava una mica estrany poder cridar, cantar i celebrar la victòria amb total normalitat. Aquell triomf, a més, va certificar l'inici de l'etapa moderna del Barça. El 4-3 va acabar amb els fantasmos del passat i ens va col·locar en el mapa dels grans equips europeus. En finalitzar el partit vam intercanviar banderes amb els seguidors alemanys i encara avui conservo a casa una bandera del Fortuna de Dusseldorf.

El trajecte entre la frontera de La Jonquera i Barcelona va ser apoteòsic. En tots els ponts de l'autopista ens esperaven seguidors del Barça amb banderes i pancartes. Ens sentíem com herois de guerra que tornàvem a casa. Un dels crits més repetits va ser "Ja tenim la Copa, ara l'Estatut". Sempre recordaré la final de Basilea. Emocionalment va ser tan vibrant com les finals de Wembley i París.

Un record per al Ricard:
Ricard Maxenchs ha estat enterrat aquest matí. Durant 22 anys va ser la imatge amable i dialogant d'una època marcada, moltes vegades, per la falta d'amabilitat i de diàleg. I això té molt mèrit. Per la meva professió de periodista i escriptor em vaig relacionar diverses vegades amb ell. Mai oblidaré que va presentar -sense que li ho demanés- la meva novel·la "Blai Grana" (de temàtica culé), al costat del directiu Miquel Esquirol, el periodista Jordi Basté i el meu cosí mediàtic, l'Alfred Rodríguez Picó.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

La Lliga es guanya així

La Lliga també es guanya jugant com avui: sense brillantor, però amb eficàcia. A diferència dels últims dos anys, el Barça es deixa la pell en camps complicats i agressius com el de Sant Mamés. Aquests nois de l'Athletic no tenen res especial, però corren, lluiten i reparteixen llenya com ningú. El Barça "senyoret" de l'any passat, per exemple, hagués perdut 2-1. Però la nova generació de jugadors (Piqué, Víctor Sánchez, Sergio Busquets, Alves) han jugat sense complexos. I si Valdés atura el que ha d'aturar i Eto'o fica el seu golet (o golàs), doncs tres punts i fins al proper partit.

Virus FIFA:
Els partits de les seleccions nacionals són un desastre per al Barça: els jugadors ens arriben lesionats o esgotats. El resultat final és que hem jugat amb un equip de circumstàncies, sense Xavi i Messi. I tot i així hem guanyat.

Messi, Xavi i Eto'o candidats:
Per als culés és un orgull que tres dels nostres jugadors puguin aconseguir la Pilota d'Or. Com català també m'omple de satisfacció la nominació de Cesc. Llàstima que Iniestinho s'hagi quedat fora de la llista. I el guanyador és... Xavi. Tant de bo.

El madridisme plora:
L'entorn del Madrid està escandalitzat. Els van anul·lar un gol i els van expulsar un jugador al Vicente Calderón. Oooooh, pobrets, no estan gens acostumats. Amb Plaza vivien millor.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare estava entusiasmada amb la retransmissió del Barça en obert. "Fill meu, ha estat un goig veure el Barça des de casa. Al bar ens cobren tres euros per cervesa i no està el pati per a despeses". El meu pare també em deixa un missatge: "Digues-li a Guardiola de part meva que ja està bé de jugar amb 10. Henry dimissió".

diumenge, 12 d’octubre del 2008

El Barça em provoca 24 emocions

El programa de la tarda de Catalunya Ràdio m'ha entrevistat per parlar dels sentiments i les emocions que provoca el Barça. M'han presentat com un expert en el tema. És un honor. Les tres presentadores (Marta, Flora i Míriam) han il·lustrat l'entrevista amb la narració radiofònica dels grans moments de la història del Barça: la final de Wembley, el gol de Pizzi contra l'Atlètic de Madrid, la final de Sevilla, una mocadorada. Amb el Barça, totes les emocions són possibles.

Aquest és el meu quadre:

Extasi/Eufòria/Felicitat: Les dues Champions (Wembley i París), les lligues de Tenerife, una victòria contra el Madrid (el 0-3, especialment), una remuntada (el 5-4 contra l'Atlètic de Madrid), un gol en l'últim minut (fa unes setmanes contra el Espanyol), les celebracions a Canaletes i les rues.

Aprensió/Confusió/Ràbia: Figo vestit de blanc

Ira/Indignació/Impotència/Frustració: L'última Lliga (no guanyar res i contemplar el passotisme dels jugadors i la incapacitat dels directius), els arbitratges injustos (Guruceta, Melero), les terribles lesions de Schuster i Maradona a càrrec de Goicoechea.

Alegria/Plaer/Satisfacció: Una victòria del Barça, una derrota del Madrid, el teu fill/nebot/nét vestit amb la samarreta del Barça.

Tristesa/Melangia/Solitud: Perdre qualsevol partit, lesió d'un jugador

Dol/Desesperació/Depressió: Les finals de Sevilla i Atenes

Por/Angoixa/Nerviosisme: Les hores prèvies d'un partit decisiu

Desmotivació: La Copa Catalunya, un Benidorm-Barça de la copa del Rei

Pau: L'endemà d'una victòria

diumenge, 5 d’octubre del 2008

M'he perdut cinc gols

El Barça li fica sis gols a l'Atlético de Madrid i jo me n'he perdut cinc. Estic eufòric per la victòria i desesperat pel meu contratemps personal. Per qüestions professionals he arribat al Camp Nou poc abans de les onze de la nit. El partit estava al descans. Mai no m'havia passat una cosa semblant en 35 anys de soci.

Quan he entrat a la meva zona (tercera graderia del gol nord) he contemplat bocabadat la cara de felicitat de centenars de socis. Allò semblava el país de l'alegria. El marcador reflectia un espectacular 5-1. Tots els meus veïns em recordaven la màgia i l'encert del primer temps. I em narraven els gols. I jo escoltava el relat amb sana enveja.

El segon temps ha estat més relaxat. He aplaudit amb delit el gol d'Henry (em moria per cridar "gooool"). Tot l'equip jugava com els àngels. Inclús Abidal i Valdés no han desentonat. Messi, Eto'o i Xavi han rebut l'homenatge de l'Estadi quan han estat substituïts. "Piel de gallina", que diria Johan.

En finalizar el partit he sortit corrents del Camp Nou. El meu objectiu era ficar-me en el bar más proper per contemplar la repetició de les jugades. I, per fi, he vist els cinc gols. I els he cantat, cridat i celebrat davant la sorpresa de clients i cambrers. Més val tard que mai. Visca el Barça.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Un tranquil.litzant, sisplau

Amb aquest Barça, els socis patidors acabarem a l'hospital. Mira que són llargs els partits, però els nostres nois s'obsessionen a ficar els gols en els últims cinc minuts. Quina mania. La meva vida avança entre taquicàrdia i taquicàrdia. Entre tranquil.litzant i tranquil.litzant. Quan acaben els partits noto un gran esgotament, debilitat a les cames, mal de cap i sudoración de mans. I també felicitat, és clar. Espero que els pròxims partits siguin més plàcids. El cardiòleg i el psiquiatra s'han posat molt seriosos amb mi: "Alfred, prohibit veure el Barça. Te'n vas al cinema o a passejar pel parc de la Ciutadella".

Superman supermessi:
Messi és la nostra estrella, el nostre galàctic, el nostre fantàstic. És superman supermessi. Quan està en el terreny de joc tot és possible. Ara només falta que Henry i Eto'o es posin les piles. El partit d'ahir era un dels més complicats de la lligueta. Ja tenim els tres punts i ara toca sentenciar contra el Basilea. El primer lloc no se'ns pot escapar.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare està eufórica: "Fill meu, Messi ens farà guanyar aquest any la Copa d'Europa. Ara que no està Ronaldinho encara juga millor". El meu pare, més pessimista, m'avisa: "El Donetz és pitjor que el Sporting de Gijón. No et confiïs. La Champions de debò comença a vuitents".

diumenge, 28 de setembre del 2008

Oé, oé, oé

Encara estic de ressaca. Guanyar els periquitos en el seu camp en l'últim segon és un dels grans plaers d'aquesta vida. I si pots compartir aquesta meravellosa sensació, molt millor. Ahir ens vam reunir a La Floresta un munt d'amics per viure el derby i celebrar un doble aniversari. El gol il·legal de l'Espanyol ens va deixar gelats, però gairebé tots confiàvem en la remuntada (els més pessimistes, no). En el descans, mentre preparàvem la barbacoa, les queixes més escoltades estaven relacionades amb els constants canvis de Guardiola, la falta de nervi d'Henry i la baixa forma d'Abidal i Víctor Valdés.

L'empat va arribar just en el moment que els amfitrions ens servien unes torrades de brie i sobrassada. El gol de "churro" d'Henry va ser celebrat amb gran eufòria i alguna ironia del grup anti-Henry. Amb l'1-1, gairebé tots confiàvem en la victòria (els més pessimistes, no). Van arribar els incidents a la graderia i el partit es va suspendre diversos minuts. "Com és possible que hagin deixat entrar les bengales?", ens preguntàvem desconcertats.

Els últims minuts del partit van ser desesperants. No hi havia manera de ficar un gol. La gent es va oblidar de les botifarres, les saltxitxes i els xoricets. Només estàvem pendents del televisor. I quan ja donàvem per bo l'empat arriba el penalty (també il·legal). Jo no vaig poder resistir tanta tensió i em vaig amagar en un racó de la casa. No estava preparat psicològicament per veure el llançament de Messi. Vaig creuar els dits, les cames i els peus. Ho vaig creuar tot. I quan els meus amics i amigues van cridar com bojos "goooooooool" vaig començar a saltar d'alegria. Com un cangur. I avui encara continuo saltant.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Del pànic a l'eufòria

Era el minut 13 del segon temps. Estava en el meu seient del Camp Nou contemplant les estrelles. La nit a Barcelona era estupenda. A sota, a la gespa, teníem el partit completament controlat. Amb el 2-0 a favor, el joc era ensopit i previsible. Jo estava més pendent dels anuncis del marcador electrònic que de l'evolució del partit.

I de cop i volta, en vuit minuts, el panorama ha canviat. El Betis, que estava jugant com les germanetes de la caritat, ens ha remuntat el partit. He hagut de pessigar-me diverses vegades la galta per adonar-me que tot el que estava passant no era un malson. Han estat uns moments de pànic en els que han aparegut els fantasmes del passat.

Però Guardiola ha sabut reaccionar amb uns canvis intel·ligents. Bojan, Gudy i Busquets han donat un altre aire a l'equip. En el minut 80, quan ja no em quedaven ungles per mossegar ni sants als quals resar, Gudjohnsen s'ha inventat una espectacular volea. M'he aixecat del seient com un possès i he començat a donar salts de alegria. D'acord, només era un gol contra el Betis, però tinc la sensació que hem recuperat un parell de coses fonamentals per a ser campions: la puntería i la sort.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Aaaaaaaaaaaah

La veritat és que abans de posar-li títol a l'article he tingut un dubte. És millor "Oooooooooh" o és millor "Aaaaaaaaaaah"? Finalment m'he quedat amb la segona opció, sinònim de plaer i satisfacció. Des que ha finalitzat el partit estic en un núvol. És una sensació meravellosa que ja pràcticament havia oblidat. En una cadena de televisió es preguntaven aquesta nit: "Sis gols del Barça: miratge o realitat". Realitat, home, realitat. Si demà es troben pels carrers de Barcelona a un home amb un somriure enlluernador i una mirada triomfadora.... aquest home sóc jo.

Que tots els equips es diguin Sporting:
A l'Sporting de Lisboa li vam ficar tres. A l'Sporting de Gijón, sis. Espero que els pròxims rivals siguin també Sporting: Sporting de Betis, Sporting de Espanyol i Sporting de Donetz.

Adéu a la crisi:
I no em refereixo a la crisi econòmica (que per desgràcia durarà una bona temporada). La crisi del nou Barça ha quedat avui desactivada. Els socis culés mirem el futur amb més optimisme. La meva mare, per exemple, ha pronosticat que en 15 dies com a molt ja serem líders. Genial.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Respiro tranquil

Una victòria, per fi. He dormit relaxat i m'he llevat optimista. Els culés necessitàvem un "subidón". Contra l'Sporting de Lisboa no vam fer el partit de l'any, però vam jugar relativament bé i vam ficar tres gols. Tres gols! Sona meravellós, veritat? El 3-1 d'ahir és com una tila, un "trankimazin", un jacuzzi per a la nostra moral.

Henry i Eto'o incompatibles:
No acabo d'entendre que cada 15 minuts, Henry i Eto'o hagin d'intercanviar posicions. El que està jugant en el centre passa a la banda esquerra i viceversa. Sembla una fórmula per acontentar als dos. El resultat final és que el que juga en la banda no aporta gens interessant. Juguem amb 10.

Partit clau a Ucraïna:
Els culés sempre tenim un motiu per patir. Ja estic pensant en el pròxim partit de la Champions contra el Donetz. Si ens guanyen perilla el primer lloc a la lligueta. A Ucraïna no podem anar de vacances.

Estat d'ànim dels culés:
En sortir del Camp Nou em vaig reunir amb uns amics en un bar de la Travessera. Era el moment del bocata, la cervesa i les reflexions. Ara que no ens escolta ningú he de confessar que la gran majoria dels presents estaven preocupats per la marxa de l'equip. Em quedo amb una frase del Xavi: "Aquest Barça és molt fràgil. Qualsevol matat ens fica un gol". El més optimista era el Lluís, que ja es veu a quarts de final: "Quedarem primers de grup, igual que els anglesos i l'Inter. A vuitens ens tocarà un rival assequible. Si tot va bé ja estem a quarts".

diumenge, 14 de setembre del 2008

Estem nerviosos

Ha estat un diumenge estrany. He parlat amb uns quants culés i tots estan nerviosos (jo també). Un gol en dos partits és un balanç lamentable. Ningú no critica l'actitud dels jugadors o la valentia de Guardiola, però el desànim és més o menys general. Les victòries de l'Espanyol i del Madrid tampoc no han ajudat. La moral només pujarà si som capaços de guanyar als dos Sporting: el de Lisboa i el de Gijón. Cal creuar els dits, posar-li una espelma a Sant Gamper i esperar que Eto'o i Messi afinin la puntería.

Un Barça català:
El Barça va jugar ahir amb majoria de jugadors catalans o formats a la nostra pedrera. Repassem la llista: Víctor Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué, Sergio Busquets (que va estar sensacional), Pedro, Bojan, Messi. Visca el "catalan power".

Omplir el Camp Nou:
Contra el Racing de Santander el Camp Nou va presentar una pobra entrada (segurament per culpa del pont de la Diada). El dimarts no hi ha excusa. Hem d'omplir l'Estadi per derrotar entre tots l'Sporting de Lisboa, l'equip més complicat del nostre grup.

Pregunta ingènua. O no: Per què aquest Eto'o no se sembla al de la pretemporada?

La Copa Costellada

Cal ser molt culé per empassar-se el Sant Andreu-Barça d'aquesta nit. Jo ho he intentat, però reconec que en alguns moments he practicat el zàping. Un any més, la Copa Catalunya és la nostra vergonya nacional. Guardiola no ha convocat ni a un sol jugador del primer equip. Amb aquesta decisió, el Barça ha descafeïnat la competició i ha decidit que la Copa Catalunya sigui la Copa Costellada. Guardiola afirma que prefereix guardar-se els titulars per al partit contra el Racing de Santander (ni que fos el Manchester, però en fi). La gent de Sant Carles de la Ràpita se sent estafada i tenen raó. Silvinho, Pinto, Valdés o Alves (jugadors disponibles) podien haver disputat uns minuts. Al final, els nens del Barça B no han donat la talla i han estat clarament derrotats pel Sant Andreu. Ja n'hi ha prou. Catalunya es mereix una copa de debò. La Federació Catalana de Futbol ha de buscar unes altres dates i un altre format.

Sempre em quedarà la truita:
El millor d'aquesta nit ha estat la truita de carbassó que m'han preparat per sopar. La truita, el pa amb tomàquet i el vi. Entre el 1-0 del Wisla, el 1-0 del Numància i el 3-1 d'avui no aixeco cap. Ara li desitjo al Sant Andreu tota la sort del món en la final. Bàsicament per la preciosa samarreta que llueix.

Menys declaracions, sisplau:
Compro la premsa esportiva de Barcelona i em trobo cada dia amb les declaracions exclusives de Laporta o Guardiola. Per què als nostres dirigents i entrenadors els agrada tant parlar? Després de l'estiu calent que hem viscut i del lamentable inici de Lliga no entenc com tot el món parla i parla i parla. I discrepa i discrepa i discrepa. Els socis volem calma i unitat. Serà possible?

diumenge, 31 d’agost del 2008

Ai, ai, ai

Llegeixo l'article que vaig escriure després del Wisla de Cracòvia-Barça i m'espanto: "Si el Barça juga com avui, en el camp del Numància perdrem 1-0. Conclusió: cal posar-se les piles i començar la Lliga amb un triomf que ens pugi la moral". Lamentablement he estat pitoniso. El Barça ha jugat malament i aquests nois del Numància han guanyat amb uns recursos primitius: defensar-se i córrer. He vist el partit en un bar de Les Rambles. Uns estrangers alemanys m'han preguntat si el Numància era un gran equip. "És el favorit de la Lliga espanyola. És una potència mundial. Millor que el Bayern. I l'estadi dels Pajaritos és un infern turc", he contestat per dissimular. Perdre amb el Numància toca els nassos (per no dir una cosa més barruera).

L'equip de l'any passat:
Quan he vist l'11 titular he pensat: "Caram, aquí no ha canviat res. Juguen exactament els mateixos de l'any passat. Els 10 de sempre més Dani Alves". Aquesta sensació m'ha donat mal rotllo, ho sento. Aquest any necessito cares noves.

La sinceritat de Guardiola:
M'he quedat una mica més tranquil després d'escoltar les declaracions del míster. Ha confessat que hem jugat malament. Visca la sinceritat. L'any passat, Rijkaard hagués vist un gran partit. En això, afortunadament, sí hem canviat.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare m'envia un SMS: "No passa res, fill. L'actitud dels jugadors ha estat bona. Remuntarem". El meu pare, en canvi, ha anat al cinema: "Ja no vull patir més amb el Barça. He vist "Venganza", de Liam Neeson. Una gran pel.lícula. No miraré els partits fins que siguem líders a 5 punts del segon".

dimecres, 27 d’agost del 2008

Vacances a Polònia

El millor del partit d'aquesta nit entre el Cracòvia i el Barça ha estat la truita de patates que ha preparat la meva mare per sopar. Quin pal de partit! Per un moment he tingut la sensació que jugaven Ronaldinho, Deco i Ezquerro. Els socis del Barça, ansiosos de victòries i títols, no podem estar gens satisfets amb el joc d'avui. Guardiola ens havia promès esforç, lluita i totes aquestes coses que tant m'emocionen, però la veritat és que els jugadors han anat a Polònia de vacances.

Vull ser optimista:
No s'ha lesionat ningú, no han expulsat a ningú, no s'ha enfonsat l'estadi i no hi ha hagut morts. El Barça jugarà la Champions 2008-2009. I això significa que ja hem superat el trauma del lamentable tercer lloc de la Lliga de l'any passat. Siguem optimistes.

El que avisa no és traïdor:
Si el Barça juga com avui al camp del Numància perdrem 1-0. Conclusió: cal posar-se les piles i començar la Lliga amb un triomf que ens pugi la moral. Com a soci patidor que sóc... aquesta nit em ficaré al llit amb la por al cos. I jo que pensava que aquest Barça no ens faria patir...

Koniec.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Aquest Barça no fa patir

Oe, oé, oé. Havia demanat en el meu últim article un 5-0 i els jugadors del Barça m'han regalat un 4-0. Mil gràcies. El partit m'ha agafat en plenes vacances i no estava jo per a excessius patiments. Aquest 4-0 deixa l'eliminatòria pràcticament sentenciada. Demà tornaré a la platja relaxat i amb un somriure profidén.

Quatre reflexions positives:

El futbol a l'estiu és fantàstic:
Pots anar a l'Estadi amb bermudes i xancletes. La temperatura és perfecta. I pensar que al gener m'emporto la gorra, la bufanda, els guants, una manteta i les botes de muntanya.

Eto'o, Eto'o, Eto'o:
És el gran fitxatge de la temporada. Avui ens hem reconciliat amb ell. Així som els socis del Barça: tenim bon cor i sabem perdonar. Samuel no ens fallis.

Esperant el miracle:
Henry ha jugat un gran partit i ha marcat un golàs. Veurem per fi a l'estrella de l'Arsenal? Tant de bo Guardiola aconseguexi el miracle.

Hores de calma:
Després dels complicats capítols que hem viscut en els últims tres mesos (final de Lliga patètic, moció de censura, dimissions de directius, nou entrenador) avui el Camp Nou ha estat una bassa d'oli. La calma ha tornat. Fins quan? De moment, carpe diem.

dimarts, 12 d’agost del 2008

No em perdré el partit

He interromput les vacances per assistir al Camp Nou. Ja sé que el partit es podrà veure per la tele i que aquests polacs del Cracòvia són quatre penjats, però la Champions és la Champions i ara més que mai hem de donar suport a l'equip. Això sí, assistiré a l'Estadi amb bermudes i xancletes. I m'imagino que seré l'enveja de la tercera graderia del gol nord perquè aquest any estic lluint un bronzejat espectacular.

Visca la il.lusió:
Guardiola ha promès aquestes coses que tant ens agraden als culés: treball, esforç, dedicació, compromís. ¡Ah! És meravellós que aquests adjectius hagin tornat a Can Barça. Jo també prometo esforç i compromís. I per això demà no fallaré a la cita.

De Ronnie a Bojan:
En un any les coses han canviat radicalment. En l'anunci promocional del Gamper 2007 hi podíem veure Ronaldinho, Henry i Eto'o. En l'anunci del 2008, ¿saben quins jugadors hi apareixen? Doncs... Xavi, Iniesta i Bojan. Quin canvi.

No estic per a ensurts:
He de reconéixer que arribaré al Camp Nou molt relaxat després de diversos dies de sol i platja. El meu cos no està per a ensurts i taquicardies. Sisplau, que ningú no m'amargui les vacances. Si podem guanyar 5-0, millor que millor. Força Barça.

diumenge, 3 d’agost del 2008

Sol, platja i Barça

La tradició es repeteix. Les vacances d'estiu són sinònim de cremades de sol, gelats que es desfan a la platja i precioses golejades del Barça que es viuen amb passió desenfrenada. Després de dos anys decebedors, els culés hem recuperat la il.lusió. Tenim un equip competitiu i un entrenador amb caràcter. Els jugadors ja saben que la "dolce vita" (cobrar molt i entrenar poc) forma part del passat. Com diu Guardiola, aquest any toca pencar.

Els primers partits que he vist per televisió conviden a somiar. He aplaudit tots els gols de la pretemporada com si fossin gols oficials. L'altre dia un cambrer em va cridar l'atenció per celebrar amb massa entusiasme un gol contra la Fiorentina. La meva eufòria va ser tan sorollosa que vaig despertar a un nadó que dormia plàcidament a la taula del costat. El meu psiquiatra, sempre preocupat per la meva salut culé, m'ha diagnosticat un excés d'optimisme. És una malaltia típica de l'estiu, com les picades de mosquit o medusa. Però no és veritat. En aquests moments ja estic profundament preocupat per la prèvia de la Champions. Ja sé que el nostre rival serà un equip de costellada (el Cracovia o el Jerusalem), però no ens podem confiar. Estic nerviós, ho reconec. I encara falten 15 dies. El millor que puc fer és prendre'm una til.la.

dimecres, 16 de juliol del 2008

Una cançó per a Ronaldinho

Estava buscant una cançó per acomiadar Ronaldinho i n'he trobat unes quantes. M'agrada aquella que diu "Cuando un amigo se va queda un espacio vacío", d'Alberto Cortez. És nostàlgica i emotiva. També és molt apropiada per a Ronnie "La vall del riu vermell" quan proclama "Trobarem a faltar el teu somriure, diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí". Si alguna cosa ens va enamorar de Ronnie va ser el seu somriure. Sempre estava content. Fins i tot després d'una entrada criminal d'un defensa psicòpata. Però també m'identifico amb la cançó de Los Amaya quan diu: "Vete, me has hecho daño vete". Es una melodia amb ressentiment. Ai Ronnie, així estic jo, entre l'amor i la ràbia.

La gran majoria de socis del Barça estem encantats amb la sortida del brasiler. Tant ens feia que marxés al Milan o al Castellfollit de la Roca. La darrera temporada del crack, lamentable en tots els sentits, ha estat clau per a l'enfonsament definitiu de l'equip. Però suposo que d'aquí 10 anys recordarem Ronaldinho amb estima. Ens va treure de la misèria l'any 2003 i va liderar un equip campió. Gràcies Ronnie por les 2 lligues, per la Champions de París, per aquell 0-3 al Bernabéu i per tantes jugades impossibles. Ronnie, gràcies i adéu.

Pitjor que un culebró

Catalunya és un país de grans culebrots. Només hem de recordar "El cor de la ciutat" o "Ventdelplà". El que està passant a Can Barça no té res a envejar a les sèries de TV3. Els socis del Barça estem amb el cor encongit. Cada capítol és més taquicàrdic que l’anterior. Qui serà el proper que dimitirà? Quantes rodes de premsa més ens esperen? Què passarà amb Soriano i Rosell?

L’oposició estava a casa:
Els pitjors enemics que ha tingut Laporta després de la moció de censura no han estat ni Sandro Rosell, ni Oriol Giralt, ni Majó, ni Minguella. Els que han exigit la dimissió del president han estat els seus propis directius. Veure per creure.

Superman Laporta:
El president del Barça és el nou heroi fantàstic del segle XXI. És molt més fort que Superman, Spiderman o La Massa. Ha perdut la moció de censura, vuit dels seus directius han dimitit, ningú ha sortit a defensar-lo, però ell segueix como un campió. No sé si és un valent o un irresponsable.

Cultura democràtica?
Sempre havia defensat la cultura democràtica i catalanista de Laporta. El Barça ha estat governat durant dècades per dirigents que no es significaven, precisament, pel seu amor a la democràcia. Ell va aportar en el 2003 aire fresc i renovació. Però parlar ara de "dolça derrota" i de "majoria silenciosa" em sembla pobre, trist i un retrocés en el temps. Un demòcrata mai no s’ha d’aprofitar de l’abstenció. És una errada imperdonable més pròpia d’un dirigent d’un país africà.

L’Assemblea de compromissaris:
No entenc que sigui més important i vinculant l’opinió de l’Assemblea de compromissaris que el vot lliure, directe i secret de tots els socis.

Conclusió:
Ja he dissenyat la samarreta que lluiré aquest estiu: Diu així: "Visca el Barça d'hoquei. 18 copes d'Europa". Ningú no pot competir amb això.

Serem capaços d'anar plegats?

La història del Barça recordarà que un soci amb pocs recursos econòmics ha estat molt a prop d’acabar amb tot un president i la seva junta. Els resultats demostren clarament que la moció de censura no era ni un caprici de Giralt ni una conspiració de Rosell. 23.000 socis cabrejats són molts socis. Però el president Laporta està legitimat per a seguir en el seu càrrec fins el 2010. Jo, si estigués en la seva pell, crec que dimitiria. Ha de ser molt dur presidir un club sabent que el 60% dels teus socis et tenen mania. Però Laporta seguirà "per coherència i responsabilitat". Hem de desitjar-li tota la sort del món. I ho dic de cor i sense cap tipus d’ironia.

Laporta ha de canviar:
El president està obligat a canviar, com mínim per a "apropar-se" a aquests 23.000 socis que ja no confien en ell. Tots esperem que la disciplina torni al Camp Nou i que els jugadors del primer equip compleixin el codi intern, que les seves intervencions públiques estiguin a l’alçada de las circumstàncies i que no haguem de viure episodis penosos com els contractes publicitaris de la samarreta, el cas Echeverria o les entrades de París. I, per descomptat, que mai més fem el ridícul al Bernabéu.

Els valors del 2003:
Laporta va guanyar les eleccions del 2003 amb un missatge de renovació, transparència i treball (poca broma amb aquests adjectius). La seva cultura democràtica i catalanista resultava atractiva i moderna. Doncs cal seguir en aquesta línia i oblidar-se per sempre de les autocomplaences.

Unitat, si us plau:
L’equip de Sandro Rosell té ara dos anys per a preparar una candidatura forta i seriosa. També es parla de Joan Rosell com a possible candidat. Sense oblidar, està clar, a la triple M: Majó, Medina i Minguella. Suposo que tots desitgen que arribi el 2010 el més aviat possible. És legítim. Però ara que Laporta ha anunciat el seu desig d’acabar el mandat, seria important que el tema electoral quedés aparcat. Serem capaços d’anar tots units fins el 2010? Agost i setembre no és època de refredats i per tant no entendria que algú portés mocadors a l’ Estadi.

He trepitjat la gespa del Camp Nou:
La idea del club de realitzar una jornada de portes obertes ha estat un gran encert. Molts socis hem pogut trepitjar la gespa del Camp Nou per primer cop. L’experiència ha estat impagable. El primer que fas és buscar el teu seient (el meu és a la tercera graderia). Des de la gespa he visualitzat els meus gols preferits. Inclús he somniat que li ficava a Casillas el golàs que ens donava la tercera Champions. Encara em tremolen les cames. A més a més, Barça TV m’ha entrevistat sobre la mateixa gespa. Ha estat un dia de moció i d’emoció.

dilluns, 30 de juny del 2008

El Barça és el que importa

La democràcia és un valor meravellós que hem de cuidar entre tots. Els meus avis van estar 40 anys sense poder votar. Els culés tenim aquest diumenge una cita amb les urnes. Les tres opcions em semblen respectables: el "sí", el "no" i el vot en blanc. Conec socis que votaran a favor de la moció perquè ja no confien en Laporta després de dos anys de passotisme general. Els socis que defensen el "no" m'expliquen que Laporta ha d'acabar el mandat per garantir l'estabilitat institucional. I també em trobo amb socis que votaran en blanc, perquè comparteixen l'esperit de la moció però no volen castigar el president.

La moció, curiosament, ja ha canviat algunes coses. Fins i tot els laportistes més militants reconeixen que ha estat un just i necessari toc d'atencíó per a un president que s'havia adormit en els últims temps. La moció, a més, ha servit perquè la directiva s'hagi posat les piles en la política comunicativa, fins ara molt conservadora.

M'ha semblat perfecte que Sandro Rosell hagi donat la cara abans del referèndum. Si la moció triomfés i es convoquessin eleccions, la seva presència és una garantia perquè hi hagi un debat electoral seriós i intens. El que esperem tots els socis és que el duel Rosell-Laporta o Rosell-Soriano no caigui en qüestions purament personals. El Barça no és el lloc perquè dos vells amics, ara enfrontats, es tirin els trastos pel cap.

L'Eurocopa ha estat un avorriment. Portugal i Holanda, les seleccions que havien de menjar-se el món, van caure molt aviat. Itàlia i França han fet el ridícul. I les tèoriques sorpreses -Rússia, Croàcia o Turquia- mai no van donar la talla. Sempre acaba guanyant el menys dolent. A Catalunya, sense negar casos puntuals de passió, hem viscut el desenllaç de la competició entre la calma i la indiferència. És una qüestió històrica. Molts tampoc no entenem aquesta bogeria per una selecció que fins fa tres setmanes no interessava a gairebé ningú. La gent insultava l'entrenador i exigia la presència de Raúl i Guti. El més important és que els jugadors del Barça no s'han lesionat. Tant de bo estiguin en forma per a la prèvia de la Champions.

Xavi i Iniesta són els millors migcampistes d'Europa. És una pena que amb ells el Barça hagi jugat tan malament durant tota la temporada. Rijkaard no va saber crear mentalitat guanyadora. I els fantàstics (llevat de Messi) van passar de tot. Espero que el Barça 2008-2009 sigui molt diferent.

dimarts, 10 de juny del 2008

Les meves reflexions

Poc a poc vaig recuperant la pau interior. L'eliminació de la Champions, la derrota al Bernabéu i altres desgràcies que ara no penso recordar em van deixar tocat i enfonsat. El meu psiquiatra em va dir que si la Lliga arriba a durar dues o tres setmanes més, m'hagués receptat uns antidepressius. I com veig les coses actualment? Amb calma. Aquestes són les meves reflexions sobre els temes d'actualitat.

Fitxatges:
Vull ser sincer. És impossible il.lusionar-se amb els fitxatges de Martin Cáceres, Keita o Piqué. Estic convençut que són bons jugadors. Fins i tot afirmaria, veient els seus somriures profidén i escoltant les seves romàntiques declaracions, que han estat i són del Barça des que eren nadons. Si estan disposats a deixar-se la pell al camp, benvinguts.

Alves m'agrada:
Ja sé que és una bogeria pagar 30 milions d'euros per un defensa, però Alves és un jugador que m'agrada. Té caràcter i decideix partits. I a més a més és un home familiar que entrena al màxim. Pensava que no existien jugadors amb aquest perfil.

I els magnífics?:
Abans d'entrar, deixin sortir.Què passarà amb Eto’o, Deco, Henry i Ronaldinho? No sabem res d'ells. Es quedaran o marxaran? Quants calés ingressarem amb els traspassos? Com sempre, moltes preguntes i ben poques respostes.

Impressionat amb les signatures:
Els promotors de la moció de censura han aconseguit més de 9.000 signatures. Impressionant. I la gran majoria són vàlides. Cal felicitar Oriol Giralt pel seu treball. Jo no he signat per raons que ja vaig explicar en el meu darrer article, però entenc perfectament a aquests socis emprenyats. M'emociona que la democràcia sigui un dels pilars del meu club.

La moció ja ha triomfat:
Ara els socis passarem por les urnes. Hem d'anar a votar, per descomptat. Independentment del resultat final del referèndum, la moció ja ha triomfat. El president Laporta, si continua en el càrrec, ha de prendre bona nota del descontentament de molts socis. 9.000 signatures no són cap broma.

L'Eurocopa i el Barça B: Les meves il.lusions futbolístiques en aquests moments estan centrades en el Barça B. És a punt de pujar a 2ªB. Una gran notícia. També segueixo, sense gaire entusiasme, l'evolució de l'Eurocopa. Tant me fa qui la guanyi, tot i que sento simpaties per Holanda (per Cruyff, Neeskens, Koeman, Rijkaard i companyia) i per Polònia (per allò que els catalans som polacs).

diumenge, 25 de maig del 2008

Dies de decadència

Quedo amb els amics i no parlem del Barça. Quedo amb la família i tampoc no parlem del Barça. Qualsevol tema és més gratificant. La meva mare em relata les aventures de Chiquilicuatre i el meu pare em recomana el nou lliurament d'Indiana Jones. El Barça és un tema tabú. El final de temporada està resultant patètic. Aquest és el meu rànquing depressiu:

1. - Ronaldinho ja no es recupera a Barcelona. Ha agafat les maletes i se n'ha anat al seu país. Diuen que allà les caipiriñes són més bones.

2. - Edmilsson confessa en una roda de premsa que ha faltat compromís i que han treballat poc. En el club ningú no s'ha assabentat. Hem perdut una altra temporada per culpa de la miopia i la debilitat dels nostres dirigents i de l'equip tècnic.

3. - Messi no jugarà la prèvia de la Champions. Aquí tot el món s'esborra i desapareix del mapa. I que consti que contra Messi no tinc res.

4. - Abidal reconeix que els entrenaments del Barça són molt suaus i que necessita més canya. Dimitiran els preparadors físics?

5. - Les declaracions de Deco i Henry són un altre exemple de decadència. Millor no citar-les per no deprimir-nos més.

6. - El club torna a viure una moció de censura. Entenc els socis que la recolzen, perquè el cabreig -com si fos un virus- està molt estès. Jo no firmaré per dues raons: m'agradaria saber qui està darrere de la moció i crec que cal respectar el mandat electoral del president per garantir l'estabilitat institucional. De fet, només falten dos anys per a les eleccions. Però atenció: que no firmi no significa que sigui un soci feliç. Les explicacions de Laporta m'han semblat decebedores. Exigeixo un canvi de rumb.

7. - Llegeixo a internet que alguns aficionats del Barça de fora de Catalunya demanen la dimissió de Laporta per catalanista. Deuen ser seguidors molt desinformats que no coneixen la història del nostre club. El Barça representa un sentiment i una manera d'entendre la vida. Per això som més que un club. Si algú no ho entén, pot fer-se soci d'altres equips. N'hi ha un a Madrid precisament que de catalanista no en té res.

Conclusió: Plou a Barcelona, estic malenconiós i espero trobar aviat algun motiu per recuperar el meu somriure com a soci del Barça.

dimarts, 20 de maig del 2008

Ningú no sap res

Estava recordant una d’aquelles enquestes que et lliuren els hotels. El client ha de respondre si ha quedat "molt satisfet", "bastant satisfet", "poc satisfet" o "gens satisfet" dels serveis utilitzats. Doncs bé, després d'escoltar les explicacions de Joan Laporta, Txiki Begiristain i Marc Ingla, no em queda més remei que marcar amb una X la casella de "gens satisfet".


Els meus motius per no estar gens satisfet:

1.- Ningú no assumeix la responsabilitat del fracàs. Totes les culpes són per a Rijkaard i els jugadors.

2.- Ningú no sap res de les sortides nocturnes d'alguns jugadors.

3.- Marc Ingla desconeix si alguns jugadors han estat multats per Rijkaard.

4.- Què ha passat amb Ronnie? Ningú no sap res.

5.- Per què hem quedat a 18 punts del Madrid? Misteri total.

6.- Quin és el pla d'acció per a la pròxima temporada? Només ho sap l'Esperit Sant.

Sóc un soci desconfiat:
En aquests moments tinc una angoixa important (i no penso visitar el meu psiquiatra per treure-me-la del damunt). Per què he de pensar i creure que els errors, la indisciplina i la falta de compromís dels últims 2 anys no es repetiran? He vist el meu president, Txiki i Ingla desorientats, espantats, a la defensiva. Potser sí que hauré de visitar el meu psiquiatra.

dilluns, 12 de maig del 2008

Els socis volem explicacions

S’han acabat els partits al Camp Nou. Millor. L’Estadi del Barça -la meva segona residència- ha estat aquest any com la casa de la bruixa, una espai per passar por, xisclar i sortir angoixat. Repasso els partits i no trobo cap alegria. Hem estat incapaços de ficar-li un gol al Madrid, a l’Espanyol o al Manchester. El meu millor moment ha estat sempre: l'hora de l'entrepà (ja és trist).

Tots són culpables de la decadència: El Barça viu una nova etapa de decadència. Les nostres estrelles (Eto'o, Deco i Ronnie) no estan compromeses amb el club, el vestidor és una disbauxa, mitja plantilla està transferible i hem canviat d'entrenador. Un desastre. El president Laporta ens va dir que no es repetirien els errors de la passada temporada i s'ha equivocat. Com a soci del Barça em sento abandonat. Ja no confio en ningú.

Enfonsament anunciat: Des d'aquesta modesta columna, i des de moltes altres, els socis del Barça hem denunciat amb desesperació l'enfonsament del Titanic. Tot el món sabia que estaven passant coses lamentables: jugadors que s'anaven de festa, falta de compromís, un entrenador sense autoritat. Sembla que la directiva, per fi, s'ha adonat del desastre. Els socis exigim una explicació. Una o vint.

El meu pare tenia raó: L'únic de la família que va pronosticar el desastre col·lectiu que estem vivint va ser el meu pare. La pròxima setmana recordaré algunes de les seves declaracions més sucoses. Ets un crack, papa.

Campions d'Europa, oé, oé, oé: Un consell a tots els culés. No us deixeu humiliar pels merengues. Tenim arguments. Almenys en tenim un. Hem tornat a guanyar la Copa d'Europa d'hoquei sobre patins. És molt fort. Són 18 Copes d'Europa. Aquest estiu penso lluir una espectacular samarreta del Barça amb el lema "Jo tinc 18 Copes d'Europa. I tu?". La duré dia i nit. A la platja d'Arenys i a les nits de la Costa Brava. No hi haurà madridista que es fiqui amb mi. Els meus ídols són ara Egurrola, Mia Ordeig, David Páez, Teixidó, Borregán i companyia. Visca l'hoquei!

divendres, 9 de maig del 2008

No tenen perdó

President Laporta. Li prego que prengui nota de la meva proposta. Ja tinc l'equip que hauria de jugar el proper diumenge. Aquests són els escollits: Berni, Enric, Germà, Baptista, Jordi, Edu, Lluís, Alfred, David, Pep y Alfonso. Som 11 amics. Gent normal i corrent. Casats, separats i solters. Algun, fins i tot, pateix sobrepès. Tots ens guanyem la vida d'una manera honesta i professional. I som del Barça, molt del Barça. El proper diumenge saltarem a la gespa del Camp Nou amb una il.lusió infinita. Podrem jugar millor o pitjor, però ningú no ens guanyarà en compromís i actitud. Potser ens en fiquen quatre, com ahir. Però ens deixarem la pell. La pell, la cama, la cara i la dentadura. El Barça és per a nosaltres un sentiment. Queda clar, oi president?

dimecres, 7 de maig del 2008

Sí, sí, sí. Volem guanyar al Madrid

Primer els fem el passadís. Ells criden, aplaudeixen i se senten -una vegada més- els amos de Catalunya i del món sencer. Comença el partit i arriba una altra festa. La nostra. Els fiquem un parell de golets amb aroma de valium i es queden anestesiats. Al Bernabéu no jugaran els que es passen el codi intern per l'entrecuixa i els que s'autodescarten de manera lamentable. Millor. Estaran els nens (Bojan, Messi), els que exerceixen de catalans (Valdés, Puyol, Xavi i companyia) i el gran Touré (el nou ídol del Camp Nou). Tenim un equip competitiu per a amargar-los la nit. Si els merengues volen festa hauran d'escoltar un disc de Rafaela Carrá.

Un passadís mal plantejat:
Haurien de ser els jugadors del Madrid els qui aplaudissin als del Barça... pel seu passotisme durant tota la temporada.

Humiliació? No gràcies:
Alguns mitjans de comunicació intenten escalfar l'ambient i ens presenten el passadís com una humiliació. La gent de la Meseta sempre ha pecat de prepotent. Ja ho vaig dir fa unes setmanes. El Barça té 110 anys d'història. I Catalunya, 1.000. I aquí estem, més vius que mai. No ens enfonsaran amb un passadís.

La moral de la meva mare:
Em truca la meva mare. "Fill meu, si guanyem m'aniré a Les Rambles amb la bandera i una ampolla de cava. No saps les ganes que tinc de celebrar alguna cosa. I espero que el teu pare m'acompanyi. Visca el Barça".

diumenge, 4 de maig del 2008

No estic per tirar coets

La meva mare m'acaba de trucar per dir-me que hem guanyat 6-0 al València i que el Madrid s'ha proclamat campió de Lliga. Doncs molt bé. Avui he desconnectat del món real. No he assistit al Camp Nou en senyal de protesta per tot el patiment que he viscut al llarg de la temporada. Resulta curiós (per no dir patètic) que després de tants partits sense marcar un gol, l'equip li fica sis al València. Ens podíem haver guardat algun per a Manchester. El meu humor, com es pot comprovar, està sota mínims. No estic per tirar coets. Això ho deixo per als del Madrid.

Reflexions poc optimistes:
1.- Que avorrida és la Lliga quan lluites pel segon lloc. Em consolo pensant que pitjor estan els del Múrcia o els del Llevant.

2.- Deco i Eto'o han vist targeta groga i no jugaran al Bernabéu. Tot sembla indicar que s'han autodescartat. Jo els autodescartaría per a sempre.

3.- El passadís del dimecres és una dura penitència. Especialment per als seguidors. Crec que Laporta, Txiqui i Rijkaard també haurien de fer el passadís als merengues. Són tan responsables com els jugadors.

4.- Cada vegada que penso en el codi intern del Barça i veig les fotos de Ronaldinho bevent cervesa... m'entra un atac de riure. Jo també beuré cervesa per oblidar que tenim un codi intern.

5.- Tal com estan les coses, només confio en el Barça... d'hoquei sobre patins.

dimecres, 30 d’abril del 2008

Bona nit i bona sort

23 hores. No tinc ganes de sopar. No tinc ganes de parlar. No tinc ganes de pensar. No tinc ganes de queixar-me. No tinc ganes de demanar dimissions. No tinc ganes de res. Demà me'n vaig a una casa rural de Girona. Un lloc preciós per oblidar-me de tot i de tots. Només desitjo una cosa: que demà per la nit hagi recuperat la gana. M'espera una costellada amb una sangria de cava. Bona nit i bona sort. A tots, menys als ressentits que acaben de tirar uns coets per celebrar l'1-0. Visca el Barça!

dilluns, 28 d’abril del 2008

Somio amb un 2-2

No sé com controlar la meva tensió nerviosa. He passejat per la Barceloneta, he realitzat una hora de ioga i ara em prendré una triple infusió de til.la. Són els nervis de la Champions. No notava aquesta sensació tan estranya i meravellosa des de la final de París. Els amics em pregunten pel partit: "Alfred, tu ets un expert. Què passarà?". Doncs em mullo.

El meu partit:
El Manchester surt com una moto. Nosaltres resistim com Rafael de Casanova. Després de diverses ocasions locals arriba el cop d'efecte. Iniesta, Eto'o, Iniesta, Messi i gooooool. 0-1. Old Trafford es queda mut. Oé, oé, oé, Descans. A la segona part, el Manchester torna a la càrrega. I nosaltres ens enfonsem. En 10 minuts desafortunats ens remunten el partit: 1-1 i 1-2. Estem eliminats. I jo, amb un antidepressiu a la boca. Però queda la traca final. Quan el món culé era una vall de llàgrimes: goooooooool del Barça. No sé exactament de qui. Potser Milito, Henry o Ezquerro. Tant se val. 2-2 i a Moscou. I jo, a les Rambles a celebrar-ho. I ja no dormiré fins el 20 de maig.

Conclusió:
Sort Barça. Força Barça. Que Gamper ens il.lumini.

diumenge, 27 d’abril del 2008

Que arribi el dimarts

Truco els meus amics amb una proposta: "Quedem per veure el Barça?". Tots se sorprenen de la meva convocatòria. La resposta és unànime: "No i no, quina ximpleria". Uns prefereixen anar al cinema amb la xicota o la dona. Altres aprofitaran la tarda per fer unes compres a Ikea. Fins i tot els més culés troben excuses tan apassionants com que ja l'escoltaran per la ràdio mentre pinten la paret del menjador. És evident que el Barça de la Lliga no interessa ningú. He vist elpartit, més sol que la una, en un bar amb pantalla gegant. Sóc un ingenu. He perdut dues mervalloses hores de la meva vida. Ara només penso en el Manchester. Però, passi el que passi a la Champions, aquest Barça necessita canvis amb urgència. El que ha succeit avui a Riazor ha estat penós. Més que 11 jugadors semblaven 11 zombis. El Barça de la Lliga és una pel.lícula de terror.

Podem eliminar el Manchester:
Sortosament, el Barça europeu és diferent. Ja només queden tres dies per al gran partit. El Manchester ha jugat aquesta tarda contra l'Arsenal i m'ha semblat un equip molt vulgar. Suposo que el dimarts mostrarà una cara més agressiva, però podem desactivar el seu joc ficant un golet. Serem capaços de marcar un golet? Amb un en tinc prou. Confio en Sant Messi.

Els meus pares opinen:
La meva mare m'envia un SMS: "Fill meu, marxem a un hotelet dels Pirineus, aillat de la civilització. El teu pare no vol estar a Barcelona si el Madrid guanya la Lliga. Es posa molt nerviós quan escolta els petards dels merengues. Bon cap de setmana".

Moltes gràcies

Ens hem passat molts dies reclamant als jugadors del Barça que es deixin la pell contra el Manchester. Doncs bé, els vull donar les gràcies pel seu esforç. El Barça és com el doctor Jeckyl i Mister Hyde. A la Lliga avorreix; a la Champions excita i emociona. Si són capaços de jugar a Old Traford com ahir, segur que arribem a la final. Només ens falta una mica més de punteria (penso especialment en Eto'o). La meva il.lusió està intacta. I això és mèrit dels jugadors. Moltes gràcies.

Els meus records del Barça-Manchester:

1.- L'ambient ha estat sensacional. Els culés hem cantat i animat com mai. Un seguidor del Manchester em comenta que el Camp Nou sembla un camp anglès.

2.- Penal contra el Barça. Tanco els ulls i faig un creuament de dits. Ronaldo falla. Cada cop que el Manchester atacava he tancat els ulls i he creauat els dits. L'estratègia ha donat sort, però m'he perdut una bona part del partit.

3.- Descans. Tinc necessitat d'anar al lavabo i de comprar un refrigeri. Impossible. Al Camp Nou no es poden fer les dues coses. Algú, algun dia, intentarà solucionar aquest tema?

4.- Veig el partit des de la meva localitat de la tercera graderia. Un cop més, estic envoltat de seguidors de l'equip rival. Em fa la sensació que estic a Old Trafford. Abans del partit ens donem la mà i intercanviem somriures. Són nois agradables. Ni criden ni insulten. Més aviat estan calladets i espantats. Són gent normal, com nosaltres. i saben per què? Perquè no han begut. L'afició del Barça és la millor del món (sense alcohol al cos).

5.- Acaba el partit. Ha faltat un gol. Llàstima. Escolto la ràdio i ningú no es posa d'acord si el 0-0 és un bon resultat o un mal resultat. "Es bo i és dolent", diu un famós comentarista. Bravo. Això també ho dic jo.

6.- A prop del Princesa Sofia, dos anglesos venen la la bufanda commemorativa del partit per ¡5 euros! Una ganga. En compro una. Si arribem a Moscou serà el meu amulet de la sort.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Només penso en el Manchester

Si parlem de futbol, entre un seguidor de l'Espanyol i jo no hi ha res en comú. Bé sí. Aquella pancarta que uns periquitos van col.locar en un entrenament del seu equip també la col.locaria jo al Camp Nou. Per si algú té poca memòria, el missatge feia referència a l'orgull i a l'honor dels jugadors. El dimecres ens juguem la temporada. La il.lusió, malgrat els penosos resultats de la Lliga, és màxima. En un espot publicitari que acabo de veure per TV3, els jugadors del Barça ens demanen ajuda. Messi, Eto'o, Valdés i Puyol sol.liciten el suport dels socis. Que no es preocupin. Nosaltres no fallarem. Però ja també els hi demano una cosa: "Si us plau, nois, deixeu-vos la pell al camp. Contra el Manchester, orgull i honor".

Incapaços de guanyar l'Espanyol:
No hi ha manera. Un altre any sense guanyar els periquitos. Els culés volíem la revenja. Haurem d'esperar. El Barça de la Lliga és un roba-il.lusions.

Ningú no ens humiliarà:
Hi ha moltes possibilitats que el Barça hagi de fer el passadís al Bernabéu. Serà la nostra penitència. Només espero que sigui un passadís purificador i guanyem el partit per fastiguejar-los la festa. Seria un plaer. Per cert, els que pretenen humiliar-nos amb aquest passadis estan una mica confosos. El Barça té 110 anys d'història i Catalunya, 1.000. I aquí estem. Més vius i més forts que mai. El passadís per a ells, la Champions per a nosaltres.

Tot el camp serà un clam:
Que tremolin els del Manchester. El Camp Nou serà un infern el dimecres. Omplirem la graderia de passió i soroll. Els que diuen que les millors aficions estan a Anglaterra és que no han viscut una semifinal de la Champions a l'Estadi. Som la millor afició del món (sense alcohol al cos). Espero que sigui un Sant Jordi gloriós.

dilluns, 14 d’abril del 2008

El Barça de la Lliga no em motiva

El Barça de la Lliga no em motiva. I ho dic amb tristesa. Ahir, a les 10 de la nit, estava sopant tranquil.lament en un preciós restaurant de Barcelona que no tenia televisió. Em vaig concentrar en l'àpat i en la companyia. A les 12 li vaig preguntar a un cambrer si sabia el resultat final del Recreativo-Barça. I em va dir que havíem empatat a dos. "Així no anem enlloc. M'he estalviat 90 minuts de patiment", vaig pensar amb optimisme. El Barça de la Lliga m'ha decebut profundament i he decidit que ja no m'amargarà més caps de setmana. Ara, tota la il.lsuió està en la Champions. Només falten 10 partits per al Barça-Manchester. Estic molt excitat! El meu pla per als propers dies consistirà en llargs passejos per la platja de la Barceloneta, ioga, respiracions i unes infusions relaxants.

Espanyol i Madrid:
El Barça de la Lliga no em motiva, però encara hem de jugar contra els nostres dos grans rivals. Els periquitos ens van enfonsar en la misèria fa un any amb aquell gol en l'últim minut de Tamudo i em ve de gust una revenja al Camp Nou. També em ve de gust empatar o guanyar al Bernabéu per desmoralitzar (enacar que sigui una mica) als merengues. En aquests dos partits està en joc l'orgull de milions de culés. Espero que algú li ho expliqui a Henry, Touré, Abidal i companyia.

Tot surt malament:
El Barça d'handbol i bàsquet han quedat eliminats de la Copa d'Europa. Quina ràbia. Vaig a mirar si hem guanyat en pentanca o pesca submarina.

dijous, 10 d’abril del 2008

Champions sí, mocadors no

Ja ho vaig dir fa unes setmanes. Els socis del Barça estem preparats per a tot. Per sortir a les Rambles a cridar "Campions, campions", o per treure els mocadors i demanar les dimissions que siguin necessàries. Aquest és el nostre estat. Esquizofrènia en estat pur. Ahir es va poder comprovar amb el canvi de Bojan per Giovanni. Anàvem guanyant, l'eliminatòria estava encarrilada, però molts socis van mostrar el seu malestar més profund. El canvi era el de menys. Els mocadors eren un acte de protesta per tantes i tantes coses que surten a la premsa (les festes dels brasilers, les falses lesions i altres catxondejos diversos). Jo també sóc un soci emprenyat. Però en les properes setmanes el meu crit de guerra serà "Champions sí, mocadors no". A pel Manchester!

Encara estic taquicàrdic:
Els primers 30 minuts van ser terribles. Els alemanys semblaven el Manchester o el Liverpool. Encara prou que van ser incapaços de marcar. Després, en el segon temps, ens els vam menjar vius. Vam poder marcar dos o tres gols més. Que torni Messi, sisplau. I que Eto'o i Henry es prenguin una sobredosi de Kelloggs o Pharmaton, perquè estan mig morts.

M'encanta que el Manchester sigui el favorit:
Hem estat favorits contra el Celtic i el Schalke. Ara, els favorits són els anglesos. Perfecte És la millor estratègia per donar la sorpresa. Si aconseguim un resultat decent al Camp Nou, podem donar molta guerra a Old Trafford. L'any passat ja vam guanyar al camp del Liverpool, i fa dos anys també ens vam emportar la victòria de l'estadi del Chelsea. Anglaterra se'ns dóna bé.

Els meus pares opinen:
La meva mare em deixa un missatge a la bústia de veu: "Fill meu, vas fer una novel.la sobre la final de París i ara n'hauràs de fer una altra sobre la final de Moscou. Ja tinc el títol: "Ou, ou, ou. Hem guanyat a Moscou""

Tots al Camp Nou

Ja ho tinc tot preparat: el carnet de soci, la senyera, la bufanda, un gorret i el "chubasquero" (per si plou). El bocata el prepararé un parell d'hores abans del partit. Serà de pernil del país i formatge. També m'emportaré un parell d'amulets de la sort. Durant unes hores aparcaré el cabreig de la Lliga. No pensaré ni en el discurs de Laporta, ni en les festes de Ronaldinho, ni en el desastre del camp del Betis. La Champions és la Champions (gran frase) i tenim l'oportunitat de tornar a unes semifinals. Espero que els jugadors tinguin la mateixa il.lusió que jo. No em falleu, sisplau.

He seguit el Liverpool-Arsenal per televisió. Ha estat un goig. El futbol anglès és una altra cosa, un altre esport. Els jugadors es deixen la pell al camp. Si eliminem el Schalke, ens enfrontarem segurament al Manchester. Serà una semifinal elèctrica. I amb Messi en forma tot és possible. Però abans ens hem de cruspir aquests nois alemanys. Si el Camp Nou és un clam, l'eliminatòria serà nostra.

Ara sóc un soci desesperat

Cap de setmana lamentable per als culés. El Barça fa aigues a la Liga, l'equip d'handbol perd de 10 a les semifinales de la Copa d'Europa, el nostre president es converteix en un "hooligan" a la trobada de penyes, els metges del club organitzen una roda de premsa como si fossin estrelles de rock, comencem a conéixer les nits boges de Ronaldinho i l'afició treu el mocador a l'Estadi en senyal de protesta. Els socis ens estem carregant de raons per dir "ja n'hi ha prou" i exigir canvis. Tot arribarà. Ara cal centrar-se en la Champions. Ho dic de debò. Si guanyem la Tercera seria capaç de perdonar-ho tot.

Més del mateix contra el Getafe:
He vist els jugadors amb ganes, amb actitud. No ho negaré. Però aquest equip no entusiasma a ningú. Ni la classe d'Iniesta, ni l'empenta de Puyol, ni l'amor propi de Touré, ni la il.lusió de Bojan són suficients per guanyar al Getafe. Una pena.

Sense fantàstics:
El debat sobre els 4 fantàstcis que vam viure l'estiu passat ha estat el debat més inútil de tots els debats que es fan i es desfan. L'únic fantàstic és Messi, i no juga perquè està lesionat. Avui, 6 d'abril, les nostres alternatives per guanyar el Getafe eren Bojan i Giovanni. No és just per a aquests nois.

El dimecres no podem fallar:
El dimecres, tots al Camp Nou. Hem d'aparcar per unes hores el nostre cabreig. El 0-1 del partit d'anada és un bon resultat, però no està el pati per anar de prepotents. Espero que tots ens deixem la pell al camp: jugadors i públic. Força Barça.

L'opinió dels meus pares:
El meu pare m'envia un SMS: "El Barça actual és una casa de barrets. ¿El president és Laporta o Gaspart? Si em trobo Ronaldinho pel carrer li diré quatre coses. Estic dels nervis, fill meu. Em vaig a prendre una til.la. Un petó i recors de la mama, que també està com una moto".

dimarts, 1 d’abril del 2008

El 21 de maig m'excita

M'encanten les nits europees. Estàs tot el dia amb una excitació especial. T'empasses els telediaris, els butlletins horaris de la ràdio, navegues per internet, compres tota la premsa. I arriba l'hora del partit. Animes, crides, cantes... com si estiguessis a l'estadi del Schalke 04. La Champions és màgica. I si guanyes et sents el rei del mambo. I treus pit. I comences a mirar el calendari. I busques el dia 21 de maig. I penses: "Tant de bo guanyem la tercera". Estem a tres partits de la final. Molt fort.

0-1 i a dormir:
Sona a tòpic, però el més important era el resultat. Després del desastre del dissabte tampoc no estàvem per tirar coets. Hem ficat el 0-1 al minut 15, i ens hem passat la resta del partit lluitant, patint i dormint, segons el moment. No cal donar-li més voltes. Si abans del partit algú em diu "Alfred, firmes un 0-1 jugant malament?" hagués firmat amb els ulls tancats.

El Manchester no és Déu:
Si arribem a semifinals ens tocarà, amb tota seguretat, el Manchester. Alguns dels meus amics estan espantats amb el potencial dels anglesos. Algun punt dèbil tindrà aquesta gent, dic jo. Espero que Rijkaard repassi els vídeos d'aquest equip. Però abans hem d'eliminar els nois alemanys. El dimecres, tots al Camp Nou. Amb senyera i ganes d'animar.

Els meus pares opinen:
La meva mare ja s'ha recuperat de la tragèdia del dissabte. No té febre. "Fill meu, sóc optimista. Demà em compraré un diccionari rus-català. Moscou està més a prop".

dilluns, 31 de març del 2008

Crueltat intolerable

Betis 3 - Barça 2

Els meus amics moltes vegades no acaben d'entendre que sigui un culé tan patidor. Doncs avui ho entendran. Als culés ens ha tocat patir en el decurs de la nostra història. Algunes vegades per les persecuicons polítiques, i altres pel comportament lamentable dels nostres jugadors. El partit d'ahir torna a disparar la meva inseguretat. Si dimarts, al camp del Schalke 04, estem guanyant 0-2 al descans, pensaré: "ja hi som, a la segona part aquests alemanys ens remuntaran". Amb partits com el del camp del Betis, al meu psiquiatra no li faltarà feina.

Queda la Champions:
No cremaré el Camp Nou (de moment). Els culés estem enfonsats, però encara ens queda la Champions. Estem a quarts de final i jugarem contra un equip teòricament inferior (també ho era el Betis). Jo no he perdut la il.lusió. Estic boig per jugar la final a Moscou. Aparcaré la meva ràbia i la meva impotència i dimarts recolzaré a mort a aquesta colla de "mercenaris" que juguen amb els meus sentiments.

Algú farà alguna cosa?:
Els socis tenim una terrible sensació. Ningú no mou fitxa a can Barça. Fa un any vam perdre la Intercontinental, la Champions, la Copa i la Lliga... i no va passar res de res. Ens van hipnotitzar amb el fitxatge d'Henry i discursos d'empenediment. De moment només hem perdut la Copa del Rei, però hem fet uns quants ridículs monumentals a la Lliga (Getafe, Atlético de Madrid i el d'ahir a Sevilla). Jo no sé el que està passant al vestidor, però espero que Laporta i Txiqui tinguin la informació necessària per actuar. Volem solucions. Més ridículs no, sisplau.

Els meus pares opinen:
Em truca el meu pare: "Fill meu, la teva mare està amb febre. Deu ser el disgust d'ahir. Aquest Barça ens matarà. No em queda més remei, pel bé de la família, que demanar la dimissió de tothom. des de Laporta a Puyol. Que jugui l'equip femení a Alemanya, i que l'entrenador sigui Valero Rivera".

divendres, 28 de març del 2008

Això és de bojos

El meu psiquiatra m'ha dit que deixi el futbol (com altres haurien de deixar l'alcohol o el tabac). I crec que té raó. El meu estat d'ànim en aquestes últimes setmanes sembla un pèndol: estic content, estic deprimit, estic radiant, estic enfonsat. Mai no havia viscut una Lliga tan boja, tan estranya, tan estúpida. Sembla que el Madrid no vol guanyar-la. I dic jo: per què no la guanyem nosaltres?

Esquizofrènia galopant:
Insisteixo, els culés estem passant una temporada esquizofrènica. Sense anar més lluny, ahir vam rebre l'equip amb xiulets (pel disgust de València), però vam acabar aplaudint els jugadors i molt especialment el nen Bojan. El nostre comportament és curiós: estem tan a prop de cremar el Camp Nou com d'agafar les banderes i anar a Caneletes a celebrar la Lliga i la Champions. Estem preparats per a tot, perquè aquest any tot és possible.

Esgotat de Ronaldinho:
Ahir a la nit totes les tertúlies radiofòniques parlaven de Ronnie: que si està desmotivat, que si vol fastidiar Laporta... Ja n'hi ha prou, sisplau. Estimat Ronnie, els culés sempre et portarem al cor. Ens vas donat dues Lligues i una Champions, ens vas fer recuperar la il.lusió i li vas clavar dues salsitxes inoblidables a Casillas. Però la vida continua, i el millor que podries fer és buscar-te nova ciutat i nou equip per a la pròxima temporada. Només et queden sis partits al Camp Nou. M'encantaria que t'acomiadessis de nosaltres com un campió, però si no tens ganes de córrer, et quedes a casa i no passa res. També van marxar Schuster, Figo, Laudrup i Romario... i aquí estem, alegres i feliços.

Els meus pares opinen:
La meva mare m'envia un SMS. "Estem a 4 punts, fill meu. Cal tenir fe. Posaré una espelma a Sant Gamper. Si guanyem aquesta Lliga, el teu pare i jo pujarem a Montserrat en bicicleta. Ah, no t'oblidis de la mona de la teva neboda". La mona és el pastís que regalem els padrins el dilluns de pasqua. Avui més que mai "visca la mona i visca el Barça".

Sóc un soci emprenyat

Si vostè és seguidor del Barça i necessita una sobredosi d'optimisme (cosa que trobo completament raonable) és millor que no llegueixi aquest article. Avui no estic de broma. Els Rijkaard boys m'han deixat amb una copa menys. Estic emprenyat com una mona i aquestes són les meves raons:

1.- L'any passat ens va eliminar el Getafe (4-0) en un partit patètic i aquest any ens ha eliminat el València (3-2) en un partit una mica més digne. El que compta és que un any mes no jugarem la final de la Copa del Rei. Als culés ens encanta pujar en un autocar i assitir a les finals del nostre equip. Per segon any consecutiu m'han deixat amb la mel als llavis. Em quedo sense viatge, sense emocions i sense la possible eufòria d'una victòria.

2.- He tingut un malson. El Schalke ens elimina de la Champions i el Barça queda tercer a la Lliga i hem de jugar la prèvia a l'agost. Ara només és un malson, però si continuem així...

3.- Els socis tornem a estar desconcertats. Estan passant coses estranyes i el nostre president surt en els mitjans de comunicació amb somriures artificials i amb el típic discurs Aquí-No-Passa-Res. Que algú posi ordre. Que algú ens expliqui la veritat. Nomes vull saber una cosa: ¿puc somiar amb la Champions?

4.- L'equip vol i no pot. El partit d'ahir a València és una fotocòpia del Barça del 2007 i del 2008 que s'arrossega pels camps de futbol com si fos l'equip de Veterans. En gairebé dos anys hem jugat un parell de bons partits. Aquell 0-6 al Manzanares o el 2-3 al camp del Celtic.Els culés volem més. Molt més.

5.- Els culés estem desitjant que torni el gran Barça. Per Déu, que torni... o que comencin a rodar caps. No podré soportar un altre final de temporada com el de l'any passat.

I dit això... Visca el Barça i Bona Setmana Santa!

dilluns, 17 de març del 2008

M'agrada ser segon

En aquests moments, si em deixés portar per la passió i els sentiments agafaria el televisor i el llençaria pel balcó. L'Almeria ens ha ficat dos gols d'estratègia i en podia haver marcat dos més. ¡Un altre diumenge regalant punts! Conclusió: al Barça li agrada ser segon. Ser segon és bonic. És un acte d'humilitat i de modèstia. Els primers són prepotents, xulos i estúpids. M'agrada ser segon. Visca els segons!

Ànim Vila-real, tu pots:
El Madrid està realitzant una segona volta de pena. I nosaltres, queda clar, no som l'alternativa. No passa res. Animarem al Vila-real. Es l'únic equip que pot fer ombra al Madrid. Visca el submarí!

M'estic medicant: El meu psiquiatra ha tornat a receptar-me uns tranquil.litzants. Estic dels nervis. Llegueixo la premsa i.... Messi lesionat i enfadat, Touré amb hèrnia, Ronaldinho desmotivat, Henry deprimit perquè no pot veure la seva filla i l'alternativa es diu Mourinho (jo no el vull veure ni en pintura). De moment m'estic prenent una pastilla al dia. Espero que no hagi d'augmentar la dosi.

A pel Manchester:
La millor notícia de la setmana ha estat el sorteig de la Champions. El Shalke O4 és un equip accesible (com el Celtic). Si no fem el burro estarem a semifinales i aleshores... tremola Manchester! Totes les nostres il.lusions estan a la Champions.

dimecres, 12 de març del 2008

El Barça perd les eleccions

Barça ha perdut les eleccions per guanyar la Lliga. No tenim excusa. Vam jugar de pena contra l'Atlètic de Madrid i avui hem repetit errades, nyaps i cagades. Què ha passat amb l'esperit de Glasgow? Semblava que el Barça havia ressuscitat i que Ronaldinho ja no era un zombi. Va ser un miratge. El Barça de la Champions no és el Barça de la Lliga. A les eleccions per guanyar la Lliga, el Madrid té més diputats que nosaltres. Un desastre.

Alguna cosa falla:
El gol del Barça ha estat una espectacular jugada entre Iniesta i Xavi. Si els herois del Barça són dos nois de la pedrera... tanquem la barraqueta. Els fantàstics no xuten: Eto'o ha tornat d'Àfrica sense guspira, Ronnie juga a mig gas i Henry no és decisiu. Com es pot comprovar estic més crític que mai.

President culé:
Rodríguez Zapatero ha guanyat les eleccions. Felicitats. Sempre és bo que el president espanyol sigui del Barça.

divendres, 7 de març del 2008

Em fa mal la cama

Sóc culé i sóc empàtic. A mi també em fa mal la cama. I també he plorat. No pot ser que Messi es lesioni en el moment més important de la temporada. Mala sort? Mala previsió? Tant se val. Ens hem quedat sense el fantàstic més fantàstic.Són les 3 de la matinada i no puc dormir. Ànim Leo. Torna aviat, sisplau.

Ja estem a quarts:
El gol de Xavi ha sentenciat l'eliminatòria en el minut 2. Els 88 minuts restants han estat una propina inútil. Ens hem avorrit, hem passat fred i hem perdut Messi. Però no em queixo, perquè pitjor estan els del Sevilla. Els quarts de final es presenten apassionants. Tant de bo el Madrid tampoc no estigui en el bombo.

Ambient fenomenal a Barcelona:
Els seguidors del Glasgow Rangers van convertir el centre de la ciutat en una gran "botellón". Els del Celtic han mostrat una actitud molt més cívica. L'ajuntament, per la seva part, ha actuat amb la previsió que li exigíem i ha organitzat un magnífic punt de trobada a Montjuïc. Per cert, la meva teoria es confirma: els culés som la millor afició del món sense cervesa al cos.

Els meus pares opinen:
La meva mare m'ha enviat un SMS molt curiós abans del partit: "Fill meu, no et barallis amb cap seguidor del Celtic. Són més alts i forts que tu. Quan arribis al Camp Nou, somriu i dona'ls hi la raó". Caram amb ma mare, no se'n recorda que sóc el culé més pacífic de la història del club.

diumenge, 2 de març del 2008

Amnèsia col.lectiva

És diumenge. Fa un dia meravellós a Catalunya. M'han convidat a dinar a Palautordera, un preciós poble del Montseny. A la taula tots som culés, però ningú no parla del Barça. És una amnèsia intencionada. La jornada negra d'ahir ha estat un pal enorme. Una frenada a les il.lusions. Una puntada de peu als testicles. Que poc que dura l'alegria a Can Barça! El menú ha estat deliciós: de primer canelons i de segon lluç amb salsa verda. I tot regat amb vins i caves de la terra. Hem brindat per la família, la salut, els amics, les vacances, l'augment de sou i per uns bons resultats electorals. Ningú no ha brindat pel Barça. Avui no toca. Avui estem emprenyats i decebuts. Ja ens passarà. I ara us deixo, que serviran xupitos i bombons. La vida continua.

divendres, 29 de febrer del 2008

Els miracles existeixen

Si us dic que el Barça és la meva religió crec que ningú no se sorprendrà. El Camp Nou és la meva catedral i els 4 fantàstics són els meus déus. Doncs bé, ara també crec en els miracles. El Barça porta quatre setmanes jugant molt bé, però guanyant els partits en els últims minuts i amb el suport d'àrbitres caritatius. Paral.lelament, el supermadrid s'ha convertit en el minimadrid. Ho perd gairebé tot i rep els gols més còmics de l'any. Els miracles existeixen.

Guanyarem a València:
Estic tan optimista que l'empat d'ahir m'ha deixat ben satisfet. Els jugadors, potser encomanats per la boira que brillava a l'Estadi, van jugar un partit espès. Malgrat tot van ser molt superiors al València, un equip que em va semblar tan apàtic com el bo de Koeman fent declaracions. A València guanyarem 1-2.

Recordeu el 5-2?
L'any passat vam jugar les semis de Copa contra el Getafe, que es va emportar 5 castanyes a l'anada (va ser el dia del golàs de Messi). Semblava que ja estàvem classificats, però el Getafe va remuntar l'eliminatòria en aquell humiliant (e incomprensible) partit de tornada. Els Barça ens deu una final. Si guanyem a València la meva ferida cicatritzarà per sempre.

El partit des de la tribuna:
Ahir em van deixar un carnet de tribuna baixa. Un luxe. Quan estàs acostumat a veure sempre els partits des d'una mateixa posició (en el meu cas gol nord tercera graderia), resulta estrany seguir les incidències del joc des d'una altra ubicació. Acostumat a conviure amb els núvols, ahir vaig experimentar una sensació meravellosa: vaig poder veure els somriures dels jugadors i escoltar les seves lamentacions. Els meus déus són de carn i ossos.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Sí, sí, sí, a 2 punts del Madrid

Porto una hora sense parar de riure. El gol del Getafe en el Bernabéu és una de les escenes més còmiques que recordo. Molt millor que un gag de Groucho Marx, Buster Keaton o Charlot. Estem a 2 punts del Madrid. Increïble. El dimecres, després del Celtic-Barça, vaig titular aquesta columna amb un eufòric: "Si no ho veig no ho crec". Doncs bé, el títol d'avui podia haver estat "Si no ho veig no ho crec 2". Els culés estem vivint uns dies inoblidables. Hem recuperat la fe i tornem a creure en els miracles Oé, oé, oé.

Una maneta al Llevant:
Són els cuers, d'acord. Però he celebrat els 5 gols d'avui amb passió desenfrenada. El Barça continua en ratxa. Serà Eto'o? Serà el Cola Cao matutí? El gran Barça ha tornat. Sisplau... que no s'aturi la música.

Demano perdó:
Fa uns dies, en una tertúlia radiofònica, vaig declarar que el Madrid guanyaria amb facilitat al Getafe, ja que és un dels seus filials, com el Valladolid i l'Espanyol. Demano perdó. Avui més que mai: Visca el Getafe.

L'opinió dels meus pares:
Acabo de parlar amb la meva mare. M'ha explicat una anècdota familiar: "Fill meu, et donaré una notícia. Quan ha marcat el Getafe, el teu pare ha sortit al balcó i ha començat a cridar: "Visca el Getafe i visca Catalunya". I ara m'ha convidat a sopar: foie, dorada i cava. Això és posa calent".

Si no ho veig no ho crec

No ha estat un somni, no. Acabo de comprar la premsa i, efectivament, ahir vam guanyar 2-3 a Glasgow. Totes les cròniques parlen d'un Barça ressuscitat. Els meus amics m'han enviat els SMS més eufòrics de la temporada. La meva mare ja està buscant entrades per internat per a la final. I Manolo, el madridista del meu barri, té cara de mort. Definitivament... no ha estat un somni.

Raons per a l'eufòria:
Ronaldinho es va deixar la pell al camp. Va lluitar, va córrer i va tornar a somriure. Recorden aquell Messi que ens va enlluernar al camp del Chelsea fa dos anys? Aquell Messi es va passejar ahir per Glasgow. Henry va marcar un dels seus golarros "made in arsenal". Per fi. Deco va deixar la seva apatia a la dutxa i es va convertir en el gran passador. I a nivell col.lectiu el Barça va tornar a pressionar, a combinar i a suar. I així, no hi ha qui ens pari.

L'afició perfecta:
Fa una setmana vaig participar en un col.loqui a Radio Marca amb seguidors d'altres equips. El soci sevilllista em deia: "Vosatres els culés no sabeu el que és animar. El Camp Nou sembla el Liceu". Ahir, els 2.000 barcelonistes que van estar a Glasgow van demostrar a tota Europa que som una afició apassionada. I sense cervesa al cos.

3 dies meravellosos:
El propers 3 dies (fins el Barça-Llevant de diumenge) seran meravellosos. Compraré tots els diaris, escoltaré totes les ràdios i miraré totes les teles. Em posaré la corbata del Barça i xiularé l'himne al metro i a l'autobús. Penso treure pit. Es clar que sí. Ja tocava.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Crònica d'un dissabte gloriós

Dissabte, 9 de la nit. El meu amic Josep celebra la seva festa d'aniversari en una preciosa mansió de La Floresta.. Som més de 30 persones amb l'ànim de viure una nit de gresca. El pla és estupend: sopar de categoria i balll amb DJ. Només falta que el Barça guanyi a Saragossa perquè tot surti rodó. Seguim el partit pr TV3, mentre anem devorant els plats que arriben de la cuina. Hi ha eufòria a l'ambient. El Madrid ha perdut i podem situar-nos a 5 punts.

Henry marca l'1-0 abans del descans. Primer atac d'alegria. "Jo sempre he confiat en Henry", comenta un amic. "Henry és el rei", em diu un altre. Ara resulta que tots són fans d'Henry. Els culés som així. Tenim els nostres criteris, però podem canviar-los en funció del resultat. En el moment del gol, sonava una cançó de Pastora. Doncs bé, quan arriba el penal en contra... el Josep decideix posar de nou la cançó de la sort. I Milito falla. Visca Pastora.

Segon temps. Tots estem pendents de la tele. El Barça és el protagonista de la festa. El Saragossa empata i torna el desànim. Escolto frases molt negatives:: "La Lliga està perduda", "Aquest equip ha tocat fons", "Una altra Lliga regalada al Madrid". Però la decepció es converteix en eufòria exagerada quan ens piquen un penal rigurós al nostre favor. El Josep torna a col.locar el CD de Pastora. Ronaldinho es concentra i "gooooooool". "Visca Ronaldinho", "Ronaldinho és el rei", "Que renovin Ronaldinho, ja". Déu meu. Ara resulta que tots també són fans de Ronnie. Els culés som així.

Els últims minuts són agònics. Continua sonant Pastora en el tocata. Acaba el partit amb una victòria fonamental. "Campions, campions", és el crit unànime de la colla. Estem a 5 punts! "De fet, estem a 2, perquè guanyarem al Bernabéu", penso jo. "Ja està bé de Barça. Que algú balli, sisplau, que això és una festa d'aniversari i no una penya", protesta el Josep. I amb l'alegria de l'1-2, comencem a ballar a les 12 de la nit i alguns encara no han parat.