Els miracles existeixen

Si us dic que el Barça és la meva religió crec que ningú no se sorprendrà. El Camp Nou és la meva catedral i els 4 fantàstics són els meus déus. Doncs bé, ara també crec en els miracles. El Barça porta quatre setmanes jugant molt bé, però guanyant els partits en els últims minuts i amb el suport d'àrbitres caritatius. Paral.lelament, el supermadrid s'ha convertit en el minimadrid. Ho perd gairebé tot i rep els gols més còmics de l'any. Els miracles existeixen.

Guanyarem a València:
Estic tan optimista que l'empat d'ahir m'ha deixat ben satisfet. Els jugadors, potser encomanats per la boira que brillava a l'Estadi, van jugar un partit espès. Malgrat tot van ser molt superiors al València, un equip que em va semblar tan apàtic com el bo de Koeman fent declaracions. A València guanyarem 1-2.

Recordeu el 5-2?
L'any passat vam jugar les semis de Copa contra el Getafe, que es va emportar 5 castanyes a l'anada (va ser el dia del golàs de Messi). Semblava que ja estàvem classificats, però el Getafe va remuntar l'eliminatòria en aquell humiliant (e incomprensible) partit de tornada. Els Barça ens deu una final. Si guanyem a València la meva ferida cicatritzarà per sempre.

El partit des de la tribuna:
Ahir em van deixar un carnet de tribuna baixa. Un luxe. Quan estàs acostumat a veure sempre els partits des d'una mateixa posició (en el meu cas gol nord tercera graderia), resulta estrany seguir les incidències del joc des d'una altra ubicació. Acostumat a conviure amb els núvols, ahir vaig experimentar una sensació meravellosa: vaig poder veure els somriures dels jugadors i escoltar les seves lamentacions. Els meus déus són de carn i ossos.

Sí, sí, sí, a 2 punts del Madrid

Porto una hora sense parar de riure. El gol del Getafe en el Bernabéu és una de les escenes més còmiques que recordo. Molt millor que un gag de Groucho Marx, Buster Keaton o Charlot. Estem a 2 punts del Madrid. Increïble. El dimecres, després del Celtic-Barça, vaig titular aquesta columna amb un eufòric: "Si no ho veig no ho crec". Doncs bé, el títol d'avui podia haver estat "Si no ho veig no ho crec 2". Els culés estem vivint uns dies inoblidables. Hem recuperat la fe i tornem a creure en els miracles Oé, oé, oé.

Una maneta al Llevant:
Són els cuers, d'acord. Però he celebrat els 5 gols d'avui amb passió desenfrenada. El Barça continua en ratxa. Serà Eto'o? Serà el Cola Cao matutí? El gran Barça ha tornat. Sisplau... que no s'aturi la música.

Demano perdó:
Fa uns dies, en una tertúlia radiofònica, vaig declarar que el Madrid guanyaria amb facilitat al Getafe, ja que és un dels seus filials, com el Valladolid i l'Espanyol. Demano perdó. Avui més que mai: Visca el Getafe.

L'opinió dels meus pares:
Acabo de parlar amb la meva mare. M'ha explicat una anècdota familiar: "Fill meu, et donaré una notícia. Quan ha marcat el Getafe, el teu pare ha sortit al balcó i ha començat a cridar: "Visca el Getafe i visca Catalunya". I ara m'ha convidat a sopar: foie, dorada i cava. Això és posa calent".

Si no ho veig no ho crec

No ha estat un somni, no. Acabo de comprar la premsa i, efectivament, ahir vam guanyar 2-3 a Glasgow. Totes les cròniques parlen d'un Barça ressuscitat. Els meus amics m'han enviat els SMS més eufòrics de la temporada. La meva mare ja està buscant entrades per internat per a la final. I Manolo, el madridista del meu barri, té cara de mort. Definitivament... no ha estat un somni.

Raons per a l'eufòria:
Ronaldinho es va deixar la pell al camp. Va lluitar, va córrer i va tornar a somriure. Recorden aquell Messi que ens va enlluernar al camp del Chelsea fa dos anys? Aquell Messi es va passejar ahir per Glasgow. Henry va marcar un dels seus golarros "made in arsenal". Per fi. Deco va deixar la seva apatia a la dutxa i es va convertir en el gran passador. I a nivell col.lectiu el Barça va tornar a pressionar, a combinar i a suar. I així, no hi ha qui ens pari.

L'afició perfecta:
Fa una setmana vaig participar en un col.loqui a Radio Marca amb seguidors d'altres equips. El soci sevilllista em deia: "Vosatres els culés no sabeu el que és animar. El Camp Nou sembla el Liceu". Ahir, els 2.000 barcelonistes que van estar a Glasgow van demostrar a tota Europa que som una afició apassionada. I sense cervesa al cos.

3 dies meravellosos:
El propers 3 dies (fins el Barça-Llevant de diumenge) seran meravellosos. Compraré tots els diaris, escoltaré totes les ràdios i miraré totes les teles. Em posaré la corbata del Barça i xiularé l'himne al metro i a l'autobús. Penso treure pit. Es clar que sí. Ja tocava.

Crònica d'un dissabte gloriós

Dissabte, 9 de la nit. El meu amic Josep celebra la seva festa d'aniversari en una preciosa mansió de La Floresta.. Som més de 30 persones amb l'ànim de viure una nit de gresca. El pla és estupend: sopar de categoria i balll amb DJ. Només falta que el Barça guanyi a Saragossa perquè tot surti rodó. Seguim el partit pr TV3, mentre anem devorant els plats que arriben de la cuina. Hi ha eufòria a l'ambient. El Madrid ha perdut i podem situar-nos a 5 punts.

Henry marca l'1-0 abans del descans. Primer atac d'alegria. "Jo sempre he confiat en Henry", comenta un amic. "Henry és el rei", em diu un altre. Ara resulta que tots són fans d'Henry. Els culés som així. Tenim els nostres criteris, però podem canviar-los en funció del resultat. En el moment del gol, sonava una cançó de Pastora. Doncs bé, quan arriba el penal en contra... el Josep decideix posar de nou la cançó de la sort. I Milito falla. Visca Pastora.

Segon temps. Tots estem pendents de la tele. El Barça és el protagonista de la festa. El Saragossa empata i torna el desànim. Escolto frases molt negatives:: "La Lliga està perduda", "Aquest equip ha tocat fons", "Una altra Lliga regalada al Madrid". Però la decepció es converteix en eufòria exagerada quan ens piquen un penal rigurós al nostre favor. El Josep torna a col.locar el CD de Pastora. Ronaldinho es concentra i "gooooooool". "Visca Ronaldinho", "Ronaldinho és el rei", "Que renovin Ronaldinho, ja". Déu meu. Ara resulta que tots també són fans de Ronnie. Els culés som així.

Els últims minuts són agònics. Continua sonant Pastora en el tocata. Acaba el partit amb una victòria fonamental. "Campions, campions", és el crit unànime de la colla. Estem a 5 punts! "De fet, estem a 2, perquè guanyarem al Bernabéu", penso jo. "Ja està bé de Barça. Que algú balli, sisplau, que això és una festa d'aniversari i no una penya", protesta el Josep. I amb l'alegria de l'1-2, comencem a ballar a les 12 de la nit i alguns encara no han parat.

M'estic tornant boig

Fa 15 dies la Lliga era una utopia. La setmana passada vam recuperar la il.lusió. "Campions", em deien els amics amb eufòria. I avui... ha tornat la depressió. Quin 2008 tan lamentable estem vivint els culés. És un 2008 esquizofrènic. La victòria del Madrid davant d'un dels seus filials (el Valladolid) ha demostrat que l'empat d'ahir era insuficient. Jo dono la Lliga per perduda, però el meu germà David m'ha trucat fa uns minuts per donar-me moral. "No tiris la tovallola Alfred. Vuit punts es poden remuntar. El Madrid ha d'enfonsar-se en algun moment. És impossible aguantar aquest ritme". Que algun deu t'escolti, sisplau.

Reflexions des del pessimisme:

- Què passa amb Ronaldinho? Veure per creure. El nostre Ronnie sembla un mort vivent. Fa més por que els protagonistes de "30 días de oscuridad".

- On són els 4 fantàstics? Ens hem passat l'estiu discutint si els 4 fantàstics eren compatibles. Cinc mesos després, els fantàstics són... Iniesta, Víctor Valdés, Bojan, Milito i, en les darreres jornades, Xavi.

- Aquest equip juga a mig gas, com si estigués esgotat. Necessita vitamina C i Cola Cao. O senzillament un nou entrenador.

- Copa del Rei i Champions. Aquests són els nostres objectius. Però les dues copes no valen el mateix. La Copa del Rei ens fa il.lusió, però és una copa menor. La prioritat es diu Champions League. Que ningú no es confongui.

Els meus pares opinen:
La meva mare m'envia un SMS a les vuit del vespre: "Fill meu, el teu pare i jo hem anat al cinema, a veure la del Javier Bardem. Com va el Madrid?". No m'he atrevit a contestar.

Xavi t'estimo!

Desesperat i mullat. Així estava jo en el minut 40 del segon temps. "Si empatem no em quedarà més remei que demanar la dimissió de Rijkaard en el meu article d'elentorno", he pensat amb tristesa. Perà Xavi, el nostre Xavi, ha marcat un d'aquells gols que et fan treure tota l'adrenalina del cos. He cridat "gooooool" fins quedar-me afònic. M'he abraçat amb tots els socis que tenia al meu voltant, amb els guàrdies jurats i amb el venedor de frankfurts. Hem jugat fatal, d'acord. Rijkaard està perdent els papers, d'acord. Ronaldinho no corre, d'acord. Però estem a 6 puntos del Madrid. Somiar és gratis.

Algunes reflexions des de l'eufòria:

- Tarda de pluja al Camp Nou. Somio amb aquest sostre meravellós que tindrà l'Estadi ben aviat. Per fi podré jubilar el "chubasquero" de plàstic de l'any de la picor.

- Ahir, quan va acabar l'Almeria-Madrid, vaig rebre nombrosos SMS d'amics i col.legues. Un, per exemple, deia: "Visca Indalecio, patró d'Almeria". L'alegria intel.ligent que sentim els culés quan perd el Madrid és sensacional.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare m'ha trucat al mòbil després del gol de Xavi: "Estem a 6 puntos, fill. Com que guanyarem al Bernabéu només n'hem de remuntar 3. Que tremolin els merengues". El meu pare, no obstant, és menys optimista. "Fill, obre els ulls. Jugant així quedarem tercers o quarts. Com a molt guanyarem la Copa del Rei".

Que s'acabi la Lliga

Profundament cabrejats. Així estem els culés en aquests moments. Ens hem deixat a Bilbao dos punts... i mitja Lliga. Al Madrid, ara, cal mirar-lo amb prismàtics. Estan a 9 punts, és increïble. Als culés ens esperen doloroses tardes de diumenge. Jo ho tinc clar: jugaria la Lliga amb els suplents i em centraria en la Champions i en la Copa del Rei.

Els maletins no són suficients:
Maletins per als rivals del Madrid. Aquesta és la idea que vaig llançar la setmana passada. Però el Madrid continua guanyant sense massa problemes. Com diu el meu amic Lluís ja només ens queda que el govern decreti la il.legalització del Madrid perquè el Barça tingui més opcions per guanyar la Lliga.

L'opinió dels meus pares:
Estic preocupat. He rebut aquest SMS de la meva mare: "Fill meu, el teu pare s'ha tancat al lavabo i no vol sortir fins que Rijkaard dimiteixi. Paasa't per casa perquè recapaciti. Un petó". Tinc un dubte. Qui ha de recapacitar, el meu pare o Rijkaard?