Aquest any menjaré amb més concentració que mai els 12 raïms de la sort. Diu la tradició que hi ha un desig per a cada raïm. No tinc cap inconvenient a desvetllar les meves intencions. La llista ha estat dissenyada després d'intenses hores de reflexió. Els primers desitjos són els més importants. I si alguns han de caure en el pou de l'oblit que siguin els tres o quatre últims. Aquesta és la meva llista:
1.- Guanyar la Champions (sense patir molt en la final)
2.- Guanyar la Lliga amb solvència
3.- Arribar al Bernabéu ja campions perquè ens facin el passadís
4.- Que el Madrid quedi cinquè i no es classifiqui per a la Champions
5.- Millor que quedi vuitè i no es classifiqui ni per a la UEFA
6.- Guanyar la Copa del Rei 5-0 contra algun equip que ens caigui malament
7.- Que les seccions del club guanyin títols
8.- Que Eto'o sigui pichichi i Víctor Valdés, zamora
9.- Guanyar la Copa de Catalunya
10.- Que baixin els preus dels bocates del Camp Nou (amb la crisi no podrem comprar ni un frankfurt)
11.- Que no plogui quan juguem en el Camp Nou (el paraigua és molt incòmode)
12.- Més urinaris que estic fart de cues
Feliç 2009 a tots els barcelonistes del món!
dimecres, 31 de desembre del 2008
diumenge, 21 de desembre del 2008
Nadals desenfrenats
Estic a punt de celebrar els Nadals més desenfrenats dels últims temps. Em passaré el dia brindant amb cava: "Pel Barça, per la Lliga, per la Champions, per un Madrid d'UEFA... ". I acabaré completament perjudicat. Ho intueixo. Devoraré més pollastre, canelons, torrons i massapans que mai, perquè l'eufòria m'obre la gana. I el meu sobrepès causarà furor al barri. I el dia 31 de desembre menjaré els 12 raïms amb un amor especial, perquè són 12 els punts que li traiem al Madrid.
Campions, oé, oé, oé:
Ja sé que és un títol honorífic que no serveix de res. Però estic tan necessitat de victòries, que ser campió d'hivern em produeix un plaer indescriptible. He tingut la temptació d'agafar la bandera i celebrar-ho a Canaletes.
Per tirar coets:
"Quants punts traurem en els pròxims quatre partits del tourmalet?", em preguntava fa un mes en aquest blog. La meva valoració era la següent: 10-12 punts. Per tirar coets. Passarem uns Nadals de bogeria (especialment si hem guanyat al Madrid). 8-9 punts. Satisfacció general. Menjarem molts torrons (especialment si hem guanyat al Madrid). 6-7. Justet. No saltarem d'alegria, però cantarem nadales (especialment si hem guanyat al Madrid). 3-5. Decebedor. Millor no fer gaires brindis (excepte si hem guanyat al Madrid). 0-2 Un pal. No provarem ni els torrons, ni res. I, sens dubte, no celebrarem la Nit de Cap d'Any. Resultat final: 12 punts. Per tirar coets.
Henry, mon amour:
Henry juga, lluita, corre, dribla, passa i fa gols. Veure per creure. Sembla que porti, una altra vegada, la samarreta de l'Arsenal. Sabem, per unes declaracions seves al diari Sport, que està enamorat. Queda clar que l'amor fa miracles. Que soni la banda sonora de "Love story".
Campions, oé, oé, oé:
Ja sé que és un títol honorífic que no serveix de res. Però estic tan necessitat de victòries, que ser campió d'hivern em produeix un plaer indescriptible. He tingut la temptació d'agafar la bandera i celebrar-ho a Canaletes.
Per tirar coets:
"Quants punts traurem en els pròxims quatre partits del tourmalet?", em preguntava fa un mes en aquest blog. La meva valoració era la següent: 10-12 punts. Per tirar coets. Passarem uns Nadals de bogeria (especialment si hem guanyat al Madrid). 8-9 punts. Satisfacció general. Menjarem molts torrons (especialment si hem guanyat al Madrid). 6-7. Justet. No saltarem d'alegria, però cantarem nadales (especialment si hem guanyat al Madrid). 3-5. Decebedor. Millor no fer gaires brindis (excepte si hem guanyat al Madrid). 0-2 Un pal. No provarem ni els torrons, ni res. I, sens dubte, no celebrarem la Nit de Cap d'Any. Resultat final: 12 punts. Per tirar coets.
Henry, mon amour:
Henry juga, lluita, corre, dribla, passa i fa gols. Veure per creure. Sembla que porti, una altra vegada, la samarreta de l'Arsenal. Sabem, per unes declaracions seves al diari Sport, que està enamorat. Queda clar que l'amor fa miracles. Que soni la banda sonora de "Love story".
diumenge, 14 de desembre del 2008
Èxtasi sota la pluja
Hi ha qui compara una victòria sobre el Madrid amb un orgasme. No hi ha comparació possible. És molt millor una victòria sobre el Madrid. Les sensacions són indescriptibles: la vida et sembla meravellosa, t'oblides de la crisi econòmica i del fred, saludes a tot el món amb un somriure "profidén" (fins i tot als veïns més estúpids), compres "kleenex" i roses als venedors ambulants, també compres la premsa de Madrid per guardar-la de record i planifiques amb renovada il·lusió el sopar de cap d'any amb la teva dona. Guanyar al Madrid és el millor antidepressiu del món. I sense efectes secundaris ni contraindicacions.
El meu partit en 10 sensacions:
1.- M'instal·lo al meu seient a les 21.50. Plou i fa fred. Semblo l'abobinable home de les neus amb el paraigua, la capa, la gorra amb visera (per evitar el degoteig sobre les ulleres), les botes de muntanya, els guants de llana, la senyera i la motxilla. Ah, i una ràdio amb auriculars i el mòbil (per enviar missatgets).
2.- Surten els jugadors del Barça i el camp és una olla. Feia temps que no notava tanta electricitat. Els socis volem un 5-0. Es desplega una gran pancarta: "1899 neix el club que porto al cor". Pell de gallina.
3.- El Madrid exhibeix la seva exquisida tàctica campiona: el 10-0-0. I la fórmula anti-Messi és molt original: puntada a la cama i a veure si cau.
4.- Dominem, dominem i dominem, però la millor ocasió és seva. Sant Valdés ens salva. Pateixo la primera taquicàrdia de la nit.
5.- Descans: hi ha tanta gent i tantes cues a l'Estadi que he de triar: orinar o comprar l'entrepà. Escullo la primera, per qüestions que són fàcils d'entendre. Els socis ja no pensem en la golejada. Ens conformem amb una victòria mínima.
6.- Penal contra el Madrid. Creuo els dits. Eto'o falla. Ja no tornaré a creuar els dits mai més. Els socis ens resignem amb el 0-0.
7.- Apoteosi. Gol d'Eto'o. La gent embogeix. Jo també.
8.- Cantem tots els "hits" culés. Des d'"olele, olala, ser del Barça és el millor que hi ha" a "Madrid cabró saluda al campió".
9.- I arriba el segon. Golàs de Messi. Oooooooh! Aaaaaaaah! I jo arribo a l'èxtasi (i no he fumat res).
10.- No ha estat una golejada, però guanyar en els últims minuts és més morbós. Els hem deixat a 12 punts.
11.- No és una sensació, és un desig. Guanyar la Lliga amb la suficient comoditat perquè el Madrid ens faci el passadís al Bernabéu.
El meu partit en 10 sensacions:
1.- M'instal·lo al meu seient a les 21.50. Plou i fa fred. Semblo l'abobinable home de les neus amb el paraigua, la capa, la gorra amb visera (per evitar el degoteig sobre les ulleres), les botes de muntanya, els guants de llana, la senyera i la motxilla. Ah, i una ràdio amb auriculars i el mòbil (per enviar missatgets).
2.- Surten els jugadors del Barça i el camp és una olla. Feia temps que no notava tanta electricitat. Els socis volem un 5-0. Es desplega una gran pancarta: "1899 neix el club que porto al cor". Pell de gallina.
3.- El Madrid exhibeix la seva exquisida tàctica campiona: el 10-0-0. I la fórmula anti-Messi és molt original: puntada a la cama i a veure si cau.
4.- Dominem, dominem i dominem, però la millor ocasió és seva. Sant Valdés ens salva. Pateixo la primera taquicàrdia de la nit.
5.- Descans: hi ha tanta gent i tantes cues a l'Estadi que he de triar: orinar o comprar l'entrepà. Escullo la primera, per qüestions que són fàcils d'entendre. Els socis ja no pensem en la golejada. Ens conformem amb una victòria mínima.
6.- Penal contra el Madrid. Creuo els dits. Eto'o falla. Ja no tornaré a creuar els dits mai més. Els socis ens resignem amb el 0-0.
7.- Apoteosi. Gol d'Eto'o. La gent embogeix. Jo també.
8.- Cantem tots els "hits" culés. Des d'"olele, olala, ser del Barça és el millor que hi ha" a "Madrid cabró saluda al campió".
9.- I arriba el segon. Golàs de Messi. Oooooooh! Aaaaaaaah! I jo arribo a l'èxtasi (i no he fumat res).
10.- No ha estat una golejada, però guanyar en els últims minuts és més morbós. Els hem deixat a 12 punts.
11.- No és una sensació, és un desig. Guanyar la Lliga amb la suficient comoditat perquè el Madrid ens faci el passadís al Bernabéu.
dimarts, 9 de desembre del 2008
Tenen el meu permís per golejar
Ja podem parlar del Madrid. Per fi. El partit contra el Xakhtar, com era previsible, no ha servit per a res. En tot cas per demostrar que alguns dels nostres vailets encara estan una mica verds i que alguns dels nostres suplents continuaran sent suplents. Tenint en compte que hem estat incapaços de guanyar al Basilea i al Xakhtar al Camp Nou el millor que ens pot passar és que ens toqui el Chelsea o l'Inter a vuitens perquè l'equip surti més motivat. Però no vull parlar de la Champions, caram. Ara toca... el Madrid.
Entenc perfectament el discurs conservador de Guardiola i del president quan afirmen que l'objectiu principal és guanyar al Madrid. Només guanyar-lo. Però els socis pensem d'una altra manera. El record del maleït passadís i del posterior 4-1 encara crema a les nostres retines i al nostre estómac. Els mitjans de comunicació de la capital, l'afició merengue i els jugadors madridistes van viure aquella jornada (especialment les hores prèvies) amb una lamentable prepotència futbolística i política. Algú va escriure en un fòrum blanc que "el ejército culé había quedado cautivo y desarmado". Sempre tan colonialistes.
Les coses, sortosament, han canviat de manera radical en només set mesos. Estan a nou punts i... tremolant. Entre tots hem de crear l'atmosfera necessària perquè dissabte, si l'equip vol, es pugui viure una nit històrica. Els jugadors tenen el meu permís per golejar. Perquè som molt superiors i perquè vull recuperar definitivament la meva autoestima.
Entenc perfectament el discurs conservador de Guardiola i del president quan afirmen que l'objectiu principal és guanyar al Madrid. Només guanyar-lo. Però els socis pensem d'una altra manera. El record del maleït passadís i del posterior 4-1 encara crema a les nostres retines i al nostre estómac. Els mitjans de comunicació de la capital, l'afició merengue i els jugadors madridistes van viure aquella jornada (especialment les hores prèvies) amb una lamentable prepotència futbolística i política. Algú va escriure en un fòrum blanc que "el ejército culé había quedado cautivo y desarmado". Sempre tan colonialistes.
Les coses, sortosament, han canviat de manera radical en només set mesos. Estan a nou punts i... tremolant. Entre tots hem de crear l'atmosfera necessària perquè dissabte, si l'equip vol, es pugui viure una nit històrica. Els jugadors tenen el meu permís per golejar. Perquè som molt superiors i perquè vull recuperar definitivament la meva autoestima.
diumenge, 7 de desembre del 2008
El meu pare es queda sense arguments
Els habituals d'aquesta secció ja saben que el pessimista de la família és el meu pare. És el màxim representant d'aquell principi que diu que un culé sempre té algun motiu per patir, encara que les coses funcionin al cent per cent. Doncs bé, la notícia ha esclatat amb tota la seva força: el meu pare està radiant. Increïble, però cert. No el veia així des de la final de París. M'envia un SMS definitiu: "Fill meu, no puc queixar-me. Estic sense arguments crítics. Fins i tot Henry, el meu màxim enemic, ha ficat tres gols. Em rendeixo, m'agrada aquest Barça i per una vegada a la meva vida seré optimista. T'estimo. Visca el Barça".
L'equip de Guardiola ha aconseguit allò que semblava impossible: que tots els barcelonistas (per molt patidors i pessimistes que siguin) exhibeixin sense complexos la seva alegria. El meu pare és un exemple, però n'hi ha més. Un conegut meu que es negava a assistir al Camp Nou mentre Laporta sigui president m'ha reconegut en veu baixa que el dissabte que ve anirà a l'Estadi per donar suport a l'equip (i amb la bandera). Guardiola fa miracles. És Sant Guardiola.
Els jugadors ens deuen un favor:
El 4-1 que ens va endinyar el Madrid fa només uns mesos encara està en el record de molts culés. Va ser, sens dubte, una de les pitjors humiliacions dels últims temps. Aquell Barça mediocre i sense sang ja ha passat a la història. Molts d'aquells jugadors que van perdre al Bernabéu tenen l'oportunitat de reconciliar-se amb l'afició aquest dissabte. Només els demano que es deixin la pell al camp. I si guanyem 4-0, millor que millor.
Com sardines una altra vegada:
Més de 80.000 persones vam assistir ahir al Camp Nou. És una bona notícia. Però amb tanta gent, el metro torna a ser una olla a pressió. Ahir em vaig tornar a sentir sardina enllaunada. Ja no recordava la desagradable sensació. M'encanta que el Camp Nou estigui ple de gom a gom, però si de tant en tant som 50.000 espectadors tampoc no passarà res. El retorn a casa serà menys claustrofòbic.
L'equip de Guardiola ha aconseguit allò que semblava impossible: que tots els barcelonistas (per molt patidors i pessimistes que siguin) exhibeixin sense complexos la seva alegria. El meu pare és un exemple, però n'hi ha més. Un conegut meu que es negava a assistir al Camp Nou mentre Laporta sigui president m'ha reconegut en veu baixa que el dissabte que ve anirà a l'Estadi per donar suport a l'equip (i amb la bandera). Guardiola fa miracles. És Sant Guardiola.
Els jugadors ens deuen un favor:
El 4-1 que ens va endinyar el Madrid fa només uns mesos encara està en el record de molts culés. Va ser, sens dubte, una de les pitjors humiliacions dels últims temps. Aquell Barça mediocre i sense sang ja ha passat a la història. Molts d'aquells jugadors que van perdre al Bernabéu tenen l'oportunitat de reconciliar-se amb l'afició aquest dissabte. Només els demano que es deixin la pell al camp. I si guanyem 4-0, millor que millor.
Com sardines una altra vegada:
Més de 80.000 persones vam assistir ahir al Camp Nou. És una bona notícia. Però amb tanta gent, el metro torna a ser una olla a pressió. Ahir em vaig tornar a sentir sardina enllaunada. Ja no recordava la desagradable sensació. M'encanta que el Camp Nou estigui ple de gom a gom, però si de tant en tant som 50.000 espectadors tampoc no passarà res. El retorn a casa serà menys claustrofòbic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
