Article publicat al diari Sport 11/12/13
Me telefonea mi madre y me dice: “Hola, hijo. El 2013 ha sido un año
magnífico para el Barça. Hemos conquistado la Liga y la Supercopa, Messi
ha conseguido el Pichichi y la Bota de Oro, y nuestro eterno rival no
ha ganado absolutamente nada. Bueno, el Trofeo Bernabéu contra un
equipo que se llamaba Al-Sadd. Estoy tan contenta que volveré a preparar
un menú de Navidad muy culé”.
Desde que ganamos las 6 copas con
Guardiola, mi madre siempre se inspira en el Barça para su menú
navideño. Y atención a las delicias que cocinará este año. Espero que os
gusten. Para empezar nos servirá un aperitivo con dos tipos de
pimientos: del PIQUEllo y del PEDROn. A continuación no faltará la
tradicional CESCudella catalana.
Los dos platos fuertes serán: XAVIolis rellenos de foie y filete de ALVEStruz acompañado de una mINIESTA de verduras selectas.
Mi madre elaborará de postre un TiraMESSI con 4 balones de oro de
chocolate. La comida se cerrará con un exquisito sorbete de frutas del
BUSQUETS.
Uno de los aspectos más destacados del menú es la
bebida. Atención a la lista: vermut MARTINO blanco, el mejor PINTO del
Penedès, ALBAriño, el refrescante Mateus ROSELL, SONGría de cava y,
cuando lleguen los postres, será el momento del dulce MoscaTELLO.
Este
año hay una importante novedad. Mi madre, especialmente sensibilizada
con la gente que sufre problemas de salud, ha preparado un menú especial
con productos de régimen.
El primer plato será una hoja de lechuga con una rodaja de PEPEino. De segundo, arroz hervido con unas RAMOS de perejil.
Los
postres serán modestos: MARCELOnia de frutas con una galleta DI MARIA
integral y un trocito de turRONALDO de Jijona sin azúcar ni frutos
secos. La bebida recomendada para estas personas delicadas de salud es
una infusión de BALEo-menta. Y como es Navidad, mi madre autoriza un
chupito de licor COENTRAO, pero sin alcohol. Buen provecho.
dimecres, 11 de desembre del 2013
dijous, 24 d’octubre del 2013
Desestabiliza, que algo queda
Article publicat al diari Sport. 16 d'octubre del 2013.
DESESTABILIZANDO, me paso el día desestabilizando, y los culés mientras tanto, no paran de molestar”. Es la nueva versión de “Bailando”, el famoso éxito de Alaska y los Pegamoides. El grupo que interpreta la canción se llama The Caverna Mediática.
Para frenar la hegemonía deportiva del Barça de Guardiola, los medios de comunicación de la capital decidieron impulsar noticias desestabilizadoras. La lista fue larga: el Villarato, acusar a médicos y futbolistas de dopaje, los rivales del Barça se dejaban ganar, Guardiola contaminaba de política las salas de prensa, el canguelo, etc, etc. Telemadrid llegó a decir en uno de sus informativos: “Un equipo fértil (el Barça) en provocaciones, agresiones al público, insultos racistas y toda una suerte de acciones teatreras y antideportivas”. Me río yo de las campañas de marketing de las multinacionales.
La situación era tan crítica que el presidente Rosell no tuvo más remedio que hacer una declaración institucional en junio de 2011. Recordemos sus palabras: “Quiero hablar en nombre de todos los barcelonistas que se han sentido agredidos y heridos por las graves acusaciones y calumnias que se han dirigido últimamente contra nuestro club”.
En las últimas semanas hemos visto nuevos argumentos de la caverna. La frase “Neymar hace teatro” ha sido popularizada por la prensa de Madrid día y noche. No importa que gente neutral como Valdano, Dante o Michael Robinson hayan salido en defensa del brasileño. Si repites una frase mil veces, al final se convierte en una verdad incuestionable. Tampoco ha pasado desapercibida en Catalunya la campaña para utilizar políticamente unas declaraciones de Iniesta.
En un ataque de lucidez, intuyo los próximos temas: “Puyol debe retirarse”, “Messi y Neymar no se hablan”, “Messi se lesiona por culpa de su mala alimentación” o “Piqué prefiere a Jennifer Lopez”. Desestabiliza, que algo queda.
DESESTABILIZANDO, me paso el día desestabilizando, y los culés mientras tanto, no paran de molestar”. Es la nueva versión de “Bailando”, el famoso éxito de Alaska y los Pegamoides. El grupo que interpreta la canción se llama The Caverna Mediática.
Para frenar la hegemonía deportiva del Barça de Guardiola, los medios de comunicación de la capital decidieron impulsar noticias desestabilizadoras. La lista fue larga: el Villarato, acusar a médicos y futbolistas de dopaje, los rivales del Barça se dejaban ganar, Guardiola contaminaba de política las salas de prensa, el canguelo, etc, etc. Telemadrid llegó a decir en uno de sus informativos: “Un equipo fértil (el Barça) en provocaciones, agresiones al público, insultos racistas y toda una suerte de acciones teatreras y antideportivas”. Me río yo de las campañas de marketing de las multinacionales.
La situación era tan crítica que el presidente Rosell no tuvo más remedio que hacer una declaración institucional en junio de 2011. Recordemos sus palabras: “Quiero hablar en nombre de todos los barcelonistas que se han sentido agredidos y heridos por las graves acusaciones y calumnias que se han dirigido últimamente contra nuestro club”.
En las últimas semanas hemos visto nuevos argumentos de la caverna. La frase “Neymar hace teatro” ha sido popularizada por la prensa de Madrid día y noche. No importa que gente neutral como Valdano, Dante o Michael Robinson hayan salido en defensa del brasileño. Si repites una frase mil veces, al final se convierte en una verdad incuestionable. Tampoco ha pasado desapercibida en Catalunya la campaña para utilizar políticamente unas declaraciones de Iniesta.
En un ataque de lucidez, intuyo los próximos temas: “Puyol debe retirarse”, “Messi y Neymar no se hablan”, “Messi se lesiona por culpa de su mala alimentación” o “Piqué prefiere a Jennifer Lopez”. Desestabiliza, que algo queda.
dimecres, 2 d’octubre del 2013
El Barça gana 2 siglos a 1 al Madrid (article que he publicat al diari Sport avui dimecres 2 d'octubre)
PARA LA FEDERACIÓN Internacional de Historia y Estadística de Fútbol, el Madrid ha sido el mejor equipo del siglo XX.
Pero no todos piensan igual; Ajax, Milan, Bayern, Boca, Peñarol o Barça (con una Copa de Europa y numerosas Recopas y Copas de Ferias) también hicieron méritos para llevarse este reconocimiento. Voy a pensar por un momento (solo por un momento) que la decisión de esta Federación Internacional ha sido justa.
Y yo me pregunto ahora: ¿quién es el mejor equipo del siglo XXI? Aquí no hay duda: el Barça. En 13 años hemos ganado 3 Champions y 2 Mundiales de Clubes. Pero lo más importante es que hemos maravillado con un fútbol innovador, vistoso y letal. El Barça es el mejor conjunto del siglo XXI gracias a Rijkaard, Guardiola, Ronaldinho, Xavi, Iniesta y, especialmente, al extraterrestre Leo Messi.
Podría parecer que Barça y Madrid están empatados a un siglo, pero queda un dato clave. El Barça fue fundado en noviembre de 1899. Joan Gamper y sus compañeros practicaron un fútbol espectacular con tres defensas y cinco delanteros. Un ejemplo: el 26 de diciembre de 1899 nos enfrentamos a la potente Colonia Inglesa residente en Barcelona. El resultado final fue histórico: 2-1 a nuestro favor. Las crónicas hablan de un Barça soberbio dirigido por Gamper y Wild. Los espectadores que acudieron al Velódromo de la Bonanova vibraron con las jugadas del “Gamper Team”.
La victoria tuvo un mérito enorme, ya que en la Colonia Inglesa jugaban los fabulosos hermanos Witty, que acabarían en las filas del Barça.
El Barça, pues, fue el mejor equipo del siglo XIX. Los madridistas no pueden discrepar, porque su club no existía. El Real Madrid se fundó en 1902. Resultado final: el Barça gana al Madrid por dos siglos a uno. Veremos qué pasa en el siglo XXII. Pero eso ya lo escribirán los nietos de nuestros nietos.
Pero no todos piensan igual; Ajax, Milan, Bayern, Boca, Peñarol o Barça (con una Copa de Europa y numerosas Recopas y Copas de Ferias) también hicieron méritos para llevarse este reconocimiento. Voy a pensar por un momento (solo por un momento) que la decisión de esta Federación Internacional ha sido justa.
Y yo me pregunto ahora: ¿quién es el mejor equipo del siglo XXI? Aquí no hay duda: el Barça. En 13 años hemos ganado 3 Champions y 2 Mundiales de Clubes. Pero lo más importante es que hemos maravillado con un fútbol innovador, vistoso y letal. El Barça es el mejor conjunto del siglo XXI gracias a Rijkaard, Guardiola, Ronaldinho, Xavi, Iniesta y, especialmente, al extraterrestre Leo Messi.
Podría parecer que Barça y Madrid están empatados a un siglo, pero queda un dato clave. El Barça fue fundado en noviembre de 1899. Joan Gamper y sus compañeros practicaron un fútbol espectacular con tres defensas y cinco delanteros. Un ejemplo: el 26 de diciembre de 1899 nos enfrentamos a la potente Colonia Inglesa residente en Barcelona. El resultado final fue histórico: 2-1 a nuestro favor. Las crónicas hablan de un Barça soberbio dirigido por Gamper y Wild. Los espectadores que acudieron al Velódromo de la Bonanova vibraron con las jugadas del “Gamper Team”.
La victoria tuvo un mérito enorme, ya que en la Colonia Inglesa jugaban los fabulosos hermanos Witty, que acabarían en las filas del Barça.
El Barça, pues, fue el mejor equipo del siglo XIX. Los madridistas no pueden discrepar, porque su club no existía. El Real Madrid se fundó en 1902. Resultado final: el Barça gana al Madrid por dos siglos a uno. Veremos qué pasa en el siglo XXII. Pero eso ya lo escribirán los nietos de nuestros nietos.
diumenge, 1 de setembre del 2013
Ja tenim 2 títols
La temporada ha començat de manera genial. Ja tenim 2 títols: la
Supercopa d'Espanya i la Supercopa d'Europa (quan Guardiola guanya Mourinho els culés ho celebrem com si fos un títol). La Lliga també la tenim ben encarrilada. 9 punts de 9. Amb dues victòries memorables a
Màlaga (0-1) i a València (2-3). No vull pecar d'optimista, però ja
tenim mitja Lliga a la butxaca. I perquè l'eufòria sigui total, Messi
ja és Pichichi destacat. Li porta 4 gols a Cristiano Ronaldo.
Estic tan feliç que aquesta nit m'instal·laré a Canaletes. En una tenda de campanya. I de moment no penso moure-m'hi.
Visca el Barça!
Estic tan feliç que aquesta nit m'instal·laré a Canaletes. En una tenda de campanya. I de moment no penso moure-m'hi.
Visca el Barça!
dijous, 6 de juny del 2013
Grans Moments 8 Desenganys 3. Això vol dir que passaré un bon estiu.
La temporada ha estat genial: el Barça ha guanyat la Lliga i el Madrid
s'ha quedat en blanc. Combinació perfecta perquè un culé
se senti feliç i pugui passar un estiu eufòric. Aquest és el balanç que
faig de la temporada. Els grans moments guanyen 8-3 als desenganys.
Grans moments:
1.- Guanyar la Lliga i aconseguir 100 punts (pobre Mou, ja no podrà fardar ni d'això)
2.- Messi pichichi
3.- Neymar vestit de blaugrana i parlant en català (per fi li hem pres un fitxatge a Florentino)
4.- Deixar al súper Madrid de Mou a 15 punts
5.- El merescut final de Mou: criticat per gairebé tothom i marxant amb la cua entre les cames
6.- El "subidón" que ens van donar l'Atlètic de Madrid i el Borussia Dortmund
7.- La fantàstica rua pels carrers de Barcelona. El club està més viu que mai.
8.- La recuperació de Tito i Abidal
Desenganys:
1.- La penosa eliminatòria contra el Bayern. Ningú m'ha explicat encara què va passar realment.
2.- La marxa d'Abidal. Si està al 100%, per què se'n va?
3.- Que ja no guanyem al Madrid ni en futbol ni en bàsquet
Resultat final: Grans moments 8 Desenganys 3. No està gens malament. Ho signo per a l'any vinent. Força Barça!!!
@alfredpico
Grans moments:
1.- Guanyar la Lliga i aconseguir 100 punts (pobre Mou, ja no podrà fardar ni d'això)
2.- Messi pichichi
3.- Neymar vestit de blaugrana i parlant en català (per fi li hem pres un fitxatge a Florentino)
4.- Deixar al súper Madrid de Mou a 15 punts
5.- El merescut final de Mou: criticat per gairebé tothom i marxant amb la cua entre les cames
6.- El "subidón" que ens van donar l'Atlètic de Madrid i el Borussia Dortmund
7.- La fantàstica rua pels carrers de Barcelona. El club està més viu que mai.
8.- La recuperació de Tito i Abidal
Desenganys:
1.- La penosa eliminatòria contra el Bayern. Ningú m'ha explicat encara què va passar realment.
2.- La marxa d'Abidal. Si està al 100%, per què se'n va?
3.- Que ja no guanyem al Madrid ni en futbol ni en bàsquet
Resultat final: Grans moments 8 Desenganys 3. No està gens malament. Ho signo per a l'any vinent. Força Barça!!!
@alfredpico
dimecres, 15 de maig del 2013
Campioooons!!!
Campions de Lliga. Oé oé oé. Ja m'ho va dir el meu psiquiatre:
"Guanyar la Lliga és la millor medicació perquè se't curi la
depressió de la Champions". I tenia raó. Ja no me'n recordo del Bayern. Ni
del 4-0. Ni del 0-3. Ja no me'n recordo de res. Tanco els ulls i només
veig el trofeu de la Lliga. Oooooh!!!
4 modestes reflexions:
-L'Espanyol i el Madrid empaten i ens donen la Lliga. No és meravellós? Els nostres eterns rivals ens han fet campions.
-Li hem guanyat la Lliga al Madrid dels 100 punts. Al millor Madrid de la història.
-Poca gent va anar a Canaletes. És veritat. Però és que aquesta Lliga fa mesos i mesos que l'estem celebrant. Quan li trèiem 18 punts al Madrid... jo em passava el dia bevent cava.
-Tema rua: proposo al president Rosell que cada jugador tingui el seu propi autobús. Com a la cavalcada de Reis. Una carrossa per rei.
Una a-barça-da a tots i totes
twitter: @alfredpico
4 modestes reflexions:
-L'Espanyol i el Madrid empaten i ens donen la Lliga. No és meravellós? Els nostres eterns rivals ens han fet campions.
-Li hem guanyat la Lliga al Madrid dels 100 punts. Al millor Madrid de la història.
-Poca gent va anar a Canaletes. És veritat. Però és que aquesta Lliga fa mesos i mesos que l'estem celebrant. Quan li trèiem 18 punts al Madrid... jo em passava el dia bevent cava.
-Tema rua: proposo al president Rosell que cada jugador tingui el seu propi autobús. Com a la cavalcada de Reis. Una carrossa per rei.
Una a-barça-da a tots i totes
twitter: @alfredpico
divendres, 26 d’abril del 2013
De 4 en 4: això és de bojos
Dies de bojos. El dimarts, després del dolorós 4-0 que ens va endinyar
el Bayern de Munic, vaig decidir autodecretar-me 48 hores de dol. I
això significava desconnectar del món: no llegir diaris
esportius, no navegar per internet, no veure Punto Pelota, no llegir
missatges de twitter o facebook. Res de res. Només menjar arròs
bullit i peix a la planxa.
El dimecres, a les 22.35, mentre estava meditant sobre el futur de la humanitat, vaig començar a detectar fenòmens estranys: crits dels veïns, petards, cotxes que feien sonar el clàxon. Intentava pensar que tot allò era fruit de la casualitat. Però no. En el meu mòbil havien entrat més de 15 missatges. Eren els meus amics: "Alfred, suspèn el dol. Al Madrid li han ficat 4. Oé oé oé". I, efectivament, vaig suspendre el dol. I vaig començar a navegar, a veure les webs de Marca i As, i em vaig empassar Punto Pelota i Futboleros. Ooooh, quin gust. Al twitter vaig escriure: "Bon Klopp de falç" .
El meu estat d'ànim sembla una muntanya russa. Dimarts, depressió. Dimecres, eufòria. El meu psiquiatre m'ha dit que pateixo "una esquizofrènia futbolística". I m'haig de prendre 3 pastilles al dia.
Veurem com evolucionen els esdeveniments. El dissabte podem ser campions de Lliga. Seria fantàstic. I la setmana que ve tenim els partits de tornada. Espero que l'"esperit de Juanito" no serveixi de res i el Madrid caigui eliminat el dimarts. I el dimecres assistiré al Camp Nou amb l'esperança que Messi marqui un parell de gols en els primers 20 minutos... i puguem somiar durant uns instants.
Us deixo. Vaig a prendre'm la pastilla blava.
Foto: Un servidor, reflexionant després del 4-0
El dimecres, a les 22.35, mentre estava meditant sobre el futur de la humanitat, vaig començar a detectar fenòmens estranys: crits dels veïns, petards, cotxes que feien sonar el clàxon. Intentava pensar que tot allò era fruit de la casualitat. Però no. En el meu mòbil havien entrat més de 15 missatges. Eren els meus amics: "Alfred, suspèn el dol. Al Madrid li han ficat 4. Oé oé oé". I, efectivament, vaig suspendre el dol. I vaig començar a navegar, a veure les webs de Marca i As, i em vaig empassar Punto Pelota i Futboleros. Ooooh, quin gust. Al twitter vaig escriure: "Bon Klopp de falç" .
El meu estat d'ànim sembla una muntanya russa. Dimarts, depressió. Dimecres, eufòria. El meu psiquiatre m'ha dit que pateixo "una esquizofrènia futbolística". I m'haig de prendre 3 pastilles al dia.
Veurem com evolucionen els esdeveniments. El dissabte podem ser campions de Lliga. Seria fantàstic. I la setmana que ve tenim els partits de tornada. Espero que l'"esperit de Juanito" no serveixi de res i el Madrid caigui eliminat el dimarts. I el dimecres assistiré al Camp Nou amb l'esperança que Messi marqui un parell de gols en els primers 20 minutos... i puguem somiar durant uns instants.
Us deixo. Vaig a prendre'm la pastilla blava.
Foto: Un servidor, reflexionant després del 4-0
dijous, 11 d’abril del 2013
Una nit increïble
Perdoneu, però m’ha passat una cosa increïble.
Faltaven 10 minuts per acabar el partit. El Barça ja havia empatat, però un gol
del Paris Saint Germain ens deixava fora de la Champions. Quins nervis! Quina
tensió! Insuportable.
Em vaig aixecar del meu seient de la
tercera graderia i em vaig tancar en un lavabo. Això sí, escoltava el partit a
través de la ràdio del mòbil. Els lavabos del Camp Nou, tot i que sempre desprenen
un aroma poc agradable, són un lloc de pau i relax. M’altera molt més veure el
partit en directe!
I l’àrbitre va xiular el final! I ens
vam classificar per a semis! I el meu cos es va relaxar. I vaig comença a
badallar. I em vaig quedar clapat com un nadó, assegut sobre la tapa del wàter.
I així he estat tota la nit. Somiant amb els àngels i amb Messi.
A les set del matí, m’ha despertat una
dona de la neteja. Quina vergonya. M’he disculpat com he pogut. I li he donat
vint euros, perquè fos discreta i no expliqués aquest incident al club. És clar
que, si ara escric aquest article, tota la discreció se’n va a fer punyetes.
Conclusions:
-Ja no em tancaré mai més en un lavabo del Camp
Nou (o m’emportaré el despertador de casa)
-Messi és el meu heroi. El seu compromís
m’ha deixat molt impressionat.
-M’agradaria unes semis Barça-Borussia D
i Madrid-Bayern, però crec que la UEFA vol una final Madrid-Bayern.
I ja està. Força
Barça!!!
dimecres, 13 de març del 2013
Ja he sortit del balneari!!!
A les 22.35 d'ahir dimarts, 12 de març, va entrar a la meva
habitació del balneari el doctor Valldonzella. Jo estava amagat sota el
llit demanant a les forces divines que el Barça eliminés el Milan. Ja
sabeu que els metges m'havien prohibit qualsevol contacte amb
l'exterior. El discurs del doctor va ser curt, clar i contundent: "Ens
hem follat el Milan. 4-0".
I la meva cara es va il.luminar. I vaig recuperar el somriure. I vaig recuperar també la il.lusió per la vida. I em van venir ganes de menjar una fideuà. I vaig abraçar al doctor i li vaig clavar un petó als morros. I també vaig petonejar a la Dolors, la meva inferemera. I a la Lluïsa, la dona de la neteja. Vaig petonejar a tothom. Inclòs al gos Treski.
A les 22.40 el doctor Valldonzella em va donar l'alta: "Amic Alfred, veig que t'has recuperat de la teva terrible depressió. Ja pots marxar". I vaig sortir del balneari amb la mateixa alegria que aquell personatge que s'escapava de la presó a la pel.lícula "L'exprés de mitjanit".
Al carrer m'esperaven els meus amics i familiars. Tots plegats vam cantar l'himne del Barça unes deu vegades i el mític crit de guerra "Madrid se quema se quema Madrid".
Aquest article ja l'estic escrivint des de casa meva. M'he curat!!! Ja no necessito antidepressius!!! Plou a Barcelona, però jo només veig un sol radiant a la meva vida.
Visca el 4-0!!!!
Que tremoli l'enemic!!!
Força Barça!!!
I la meva cara es va il.luminar. I vaig recuperar el somriure. I vaig recuperar també la il.lusió per la vida. I em van venir ganes de menjar una fideuà. I vaig abraçar al doctor i li vaig clavar un petó als morros. I també vaig petonejar a la Dolors, la meva inferemera. I a la Lluïsa, la dona de la neteja. Vaig petonejar a tothom. Inclòs al gos Treski.
A les 22.40 el doctor Valldonzella em va donar l'alta: "Amic Alfred, veig que t'has recuperat de la teva terrible depressió. Ja pots marxar". I vaig sortir del balneari amb la mateixa alegria que aquell personatge que s'escapava de la presó a la pel.lícula "L'exprés de mitjanit".
Al carrer m'esperaven els meus amics i familiars. Tots plegats vam cantar l'himne del Barça unes deu vegades i el mític crit de guerra "Madrid se quema se quema Madrid".
Aquest article ja l'estic escrivint des de casa meva. M'he curat!!! Ja no necessito antidepressius!!! Plou a Barcelona, però jo només veig un sol radiant a la meva vida.
Visca el 4-0!!!!
Que tremoli l'enemic!!!
Força Barça!!!
dilluns, 4 de març del 2013
Ingressat en un balneari
Estic ingressat en un balneari. Els metges m'han diagnosticat una
depressió temporal per motius futbolístics. Els primers símptomes van
aparèixer després de perdre 2-0 al camp del Milan. Aquella nit vaig patir uns tremolors. La victòria del Madrid al Camp Nou (1-3) va
empitjorar el meu estat de salut. A banda dels tremolors, vaig perdre la il.lusió i la gana. Vaig estar 70 hores
sense sortir de la meva habitació. Un penós aïllament que m'ha fet perdre 12 quilos. Un desastre.
La meva mare em va convèncer que el dissabte veiés el Madrid-Barça de Lliga: “fill, ja veuràs com guanyem al Bernabéu i tu recuperaràs la il·lusió per la vida. I la gana. És impossible que el Barça perdi tres partits seguits”. I així ho vaig fer: vaig sortir del llit per veure el partit en el bar de la cantonada. I el Madrid ens va guanyar 2-1 jugant amb els reserves. Quan Sergio Ramos ens va marcar el 2-1 em vaig desplomar. Una ambulància em va portar a l'Hospital de Barcelona. I els metges de l'hospital m'han enviat al balneari des d'on escric. Estic a la planta de culés deprimits. Som uns 15.
Aquí estem aïllats. No tenim ni tele, ni ràdio, ni premsa esportiva, ni Punto Pelota. Només ens deixen veure notícies relacionades amb el Papa i el Rei (i jo crec que aquests estan pitjor que el Barça).
En aquests moments de depressió temporal, de tranquil.litzants, antidepressius i sessions de teràpia i hidromassatge, la meva única esperança es diu Manchester. Lògicament no podré ni veure ni escoltar el partit. Sisplau, si guanya el Manchester tireu petards, coets o una bomba nuclear perquè els de la planta de culés deprimits ens poguem assebentar. I ara us deixo que em ve a buscar una infermera. És l'hora de la medicació.
La meva mare em va convèncer que el dissabte veiés el Madrid-Barça de Lliga: “fill, ja veuràs com guanyem al Bernabéu i tu recuperaràs la il·lusió per la vida. I la gana. És impossible que el Barça perdi tres partits seguits”. I així ho vaig fer: vaig sortir del llit per veure el partit en el bar de la cantonada. I el Madrid ens va guanyar 2-1 jugant amb els reserves. Quan Sergio Ramos ens va marcar el 2-1 em vaig desplomar. Una ambulància em va portar a l'Hospital de Barcelona. I els metges de l'hospital m'han enviat al balneari des d'on escric. Estic a la planta de culés deprimits. Som uns 15.
Aquí estem aïllats. No tenim ni tele, ni ràdio, ni premsa esportiva, ni Punto Pelota. Només ens deixen veure notícies relacionades amb el Papa i el Rei (i jo crec que aquests estan pitjor que el Barça).
En aquests moments de depressió temporal, de tranquil.litzants, antidepressius i sessions de teràpia i hidromassatge, la meva única esperança es diu Manchester. Lògicament no podré ni veure ni escoltar el partit. Sisplau, si guanya el Manchester tireu petards, coets o una bomba nuclear perquè els de la planta de culés deprimits ens poguem assebentar. I ara us deixo que em ve a buscar una infermera. És l'hora de la medicació.
dilluns, 4 de febrer del 2013
Empatar amb el Madrid ja ens sembla poc
Fa 10 o 15 anys empatar al Bernabéu era un fet gloriós. Era una
gesta. I els nostres jugadors tornaven a Barcelona com a herois. Ara, però, empatar al Bernabeu és misèria i companyia. És un
resultat pobre. I són els propis jugadors del Barça els que tornen a
Barcelona seriosos i capcots. És increïble. Com han canviat les coses en
tan poc temps.
Poso la tele i constato que la caverna mediàtica està eufòrica amb el seu empatet, amb el seu Varane (que ara és Beckenbauer) i amb el seu nou porter. Sembla que hagin guanyat "La Décima". Mentida. Ens enganyen. Que ells, de teatre, en saben una estona. Estan absolutament destrossats.
Els que avui ens anem a dormir realment satisfets som els culés. L'empat és una anècdota. El més grandiós és que des de fa uns anys jugar al Bernabeu és un plaer, un goig, una experiència mística. Els culés estem desitjant cada any que arribi el Madrid-Barça per reviure noves i excitants emocions. Tot va començar amb el 2-6. I va seguir amb l'històric 0-2 de la Champions. Sense oblidar aquell 1-3 de Lliga, i l'1-2 de Copa de l'any passat. Ooooooh.
S'han acabat les urgències històriques i les pors escèniques. Avui hem empatat, però podíem haver guanyat 1-3. I fins i tot podíem haver perdut en l'últim minut. Tant se val. El més grandiós (ja sé que estic pesat amb aquest adjectiu) és que quan juguen Barça i Madrid els que realment tremolen i estan acomplexats són ells. Ho entenc. Tenen molts fantasmes: el 2-6, el 0-2 de la Champions, el 5-0, els gols de Messi, els driblings d'Iniesta, Piqué i la seva maneta, Puyol mostrant el braçalet amb la senyera, Guardiola i el seu discurs del puto amo... Per això estan tan contents amb el seu empatet. Que ho disfrutin com si fossin el Granada o el Mallorca.
Poso la tele i constato que la caverna mediàtica està eufòrica amb el seu empatet, amb el seu Varane (que ara és Beckenbauer) i amb el seu nou porter. Sembla que hagin guanyat "La Décima". Mentida. Ens enganyen. Que ells, de teatre, en saben una estona. Estan absolutament destrossats.
Els que avui ens anem a dormir realment satisfets som els culés. L'empat és una anècdota. El més grandiós és que des de fa uns anys jugar al Bernabeu és un plaer, un goig, una experiència mística. Els culés estem desitjant cada any que arribi el Madrid-Barça per reviure noves i excitants emocions. Tot va començar amb el 2-6. I va seguir amb l'històric 0-2 de la Champions. Sense oblidar aquell 1-3 de Lliga, i l'1-2 de Copa de l'any passat. Ooooooh.
S'han acabat les urgències històriques i les pors escèniques. Avui hem empatat, però podíem haver guanyat 1-3. I fins i tot podíem haver perdut en l'últim minut. Tant se val. El més grandiós (ja sé que estic pesat amb aquest adjectiu) és que quan juguen Barça i Madrid els que realment tremolen i estan acomplexats són ells. Ho entenc. Tenen molts fantasmes: el 2-6, el 0-2 de la Champions, el 5-0, els gols de Messi, els driblings d'Iniesta, Piqué i la seva maneta, Puyol mostrant el braçalet amb la senyera, Guardiola i el seu discurs del puto amo... Per això estan tan contents amb el seu empatet. Que ho disfrutin com si fossin el Granada o el Mallorca.
dilluns, 14 de gener del 2013
Encara es pot aconseguir la novel.la "Blai Grana"?
El nom d'aquest bloc, Blai Grana, s'inspira en el títol del meu primer llibre. La novel.la "Blai Grana" està exhaurida des de fa anys. però encara queda un lloc a Barcelona on es pot aconseguir: La Botiga d'El Periódico i del Sport (Consell de Cent, 423). Gran notícia!!!!
diumenge, 13 de gener del 2013
El 2013 ha començat... genial!!!
Ooooooh!!! El 2013 ha començat genial. Messi ha aconseguit la quarta
pilota d'or i el pobre Cristiano, una vegada més, ha quedat segon. El
Barça ha destrossat l'Espanyol i el Màlaga i acaba la primera volta amb 55
punts, un rècord mai aconseguit. I perquè l'alegria sigui completa,
el Madrid està a... 18 punts. Hi ha crisi econòmica, atur i un gran
descoratjament social. Però gràcies al Barça la vida és molt més bonica.
Si continuem així, el Barça pot guanyar Lliga, Copa i Champions. Només de pensar-ho em cauen les llàgrimes de l'emoció. I si el Madrid continua així es pot quedar sense res. Només de pensar-ho em cauen les llàgrimes del riure. Crec que vaig a buscar uns Kleenex. Estic una mica prepotent, ho sento.
Força Barça i visca el Manchester United
Si continuem així, el Barça pot guanyar Lliga, Copa i Champions. Només de pensar-ho em cauen les llàgrimes de l'emoció. I si el Madrid continua així es pot quedar sense res. Només de pensar-ho em cauen les llàgrimes del riure. Crec que vaig a buscar uns Kleenex. Estic una mica prepotent, ho sento.
Força Barça i visca el Manchester United
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
