"Me, sí, sí, nos vamos a Madrid"

Aaaaaaah, ni en els meus millors somnis m'havia imaginat un partit tan meravellós. Després de les eliminacions del Madrid, Chelsea i Sevilla només un pensament circulava pel meu cap aquesta tarda: cal ser humils, que a la Champions no hi ha rival petit. Però la meva humilitat ha durat 23 minuts. Quan Pedro ha marcat el 2-0 he començat a cridar com un boig "Sí, sí, sí, nos vamos a Madrid". Ho sento Guardiola, ha estat un atac d'eufòria. No tornarà a succeir.

A somiaaaaar:
Ja estem a quarts de final. A quatre partits del Bernabéu. Només de pensar-ho se'm dispara la bilirubina, l'adrenalina i tot el que acaba en "ina".

El meu crit de guerra:
Com va quedar constància en el meu últim article, a la meva mare li agradaria que Messi fos el seu fill. No estic gelós. A mi m'encantaria que fos el meu pare, el meu germà, el meu nebot i fins i tot el meu nòvio. Messi està... per menjar-se'l. El crit de guerra hauria de ser: "Me, sí, sí, nos vamos a Madrid".

Notición:
La premsa madridista publica que el Milionaris de Madrid vol fitxar un davanter. El Madrid ja pensa en la pròxima temporada! Fabulós. Els nous candidats són Rooney o Agüero. O els dos. És que no n'aprenen.

L'opinió dels meus amics:
Ha estat una altra nit boja de SMS eufòrics. La llista és llarga i emotiva: "Madrid, més a prop", "Que bons que són", "Anirem a Burdeos i comptem amb tu", "Chorreooooo", "No et perdis Punto Pelota", "Saps què ha fet el Madrid?"...

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)