Un punt... d'orgull

Diumenge, 22 hores. No estic bé. Hem empatat contra el Madrid. Jo volia guanyar sí o sí. Un empat és com un coitus interruptus. És com anar a la platja i no ficar-te a l'aigua. És com entrar en un bon restaurant i demanar una truita a la francesa.

Dilluns, 22 hores. El meu estat d'ànim és molt diferent. Ara més que mai em sembla que el punt que hem aconseguit és espectacular. És un punt... d'orgull. Aquestes són les meves cinc raons:

1.- Hem buscat la victòria fins a l'últim minut. Si arriba a entrar la rematada de Pedro... ja ens podem morir.

2.- Hem demostrat per enèsima vegada que es pot jugar bé a futbol sense donar puntades ni fer teatre. No sé si Xabi Alonso, Pepe i companyia poden dir el mateix.

3.-Hem empatat contra un dels millors equips del món jugant amb una defensa de riure: Montoya, Adriano, Mascherano i Jordi Alba.

4.- El Camp Nou, una vegada més, és el portaveu del sentiment català. Hem fet el millor mosaic del món amb els colors de la senyera i en el minut 17,14 hem mantingut més viu que mai el sentiment de l'11 de setembre.

5.- Estem a 8 punts del Madrid i només s'han jugat 7 jornades. Un somni? Noooooo. Una preciosa realitat.