Fart de veure als bars les victòries del Madrid a la Lliga, avui he decidit canviar l'estratègia. Ni tele, ni ràdio, ni webs. No volia saber res de l'Osasuna-Madrid. He tingut una intuïció: "si em quedo a casa i no veig el partit, l'Osasuna donarà la campanada". I, ves per on, bingo! Poc abans de les nou de la nit he escoltat el primer petard. Per uns instants he pensat que podria ser el petard del merengue del barri. Però no. Segons després han arribat més petards. Tres, cinc, vint. Estava clar: el Madrid havia punxat. Excitat i emocionat he entrat a la web del diari Marca (qüestió de morbositat) i he llegit... "La Liga se va". Aaaaaah. Viva Sant Fermí.
A 7 punts, poca conya:
Jo no crec que la Lliga estigui decidida, però ara ens podem permetre el luxe de tenir dues ensopegades. Acabo d'escoltar al programa "Punto Pelota" (aquesta setmana cal veure'l cada dia) que els merengues donen la Lliga per perduda i que ja només pensen en la Copa del Rei i la Champions. Oooooooh. Increïble, però cert. El madridisme, sempre tan agressiu i manipulador, s'ha quedat sense arguments. Apoteòsic.
Hèrcules 0 Barça 3, a Barça TV:
Ahir vaig tenir l'honor de ser el convidat de la tertúlia post-partit a Barça TV. Va ser una nit fantàstica. Vaig poder veure el partit amb l'equip del programa (capitanejat pels cracks Xavi Rocamora i Sandra Sarmiento) i després, amb la victòria a la butxaca, vaig sortir en antena més cofoi que mai. I la meva crida als jugadors de l'Osasuna perquè guanyessin al Madrid s'ha fet realitat.
L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill meu, no m'ho puc creure. Estem a 7 punts del Madrid. El teu pare i jo ho anem a celebrar amb una mariscada". El meu pare també es posa al telèfon: "Fill, dels nervis que he passat escoltant per la ràdio el partit del Madrid m'he quedat sense gana i amb mal de panxa. Pensava que empataven. Digues-li a la teva mare que no estic per mariscades. El que necessito és una infusió i una poma".
Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol del Barça i de l'Osasuna)
diumenge, 30 de gener del 2011
dilluns, 24 de gener del 2011
Començo a estar nerviós
Es confirma la notícia: començo a estar nerviós. Ja em veig jugant la final de la Copa del Rei contra el Madrid. I la final de la Champions contra el Chelsea. I guanyant la Lliga al Bernabéu. Aaaaaah. Quantes emocions ens esperen als culés... si fem les coses bé. Guardiola diu que hem d'anar partit a partit. Entenc la seva filosofia, però jo vull anar molt ràpid. M'agradaria que demà fos... maig.
Nosaltres 3-0, ells 1-0.
És evident que Barça i Madrid són molt superiors a la resta dels equips de la Lliga. I el Barça és molt superior al Madrid. Nosaltres guanyem 3-0 al Racing de manera còmoda i ells van patir la gota grossa per derrotar el Mallorca. Malgrat tot, la diferència continua sent de quatre punts. Molt em temo que no sentenciarem la Lliga fins que juguem al Bernabéu. I d'on trec jo tanta paciència?
Partit de Copa sota zero:
Truco al meu cosí (el famós home del temps) per consultar-li la temperatura que farà el dimecres al Camp Nou. El seu pronòstic és contundent: farà un fred espantós. Em recomana que vagi a l'Estadi com si fos a esquiar a la Molina. I em comenta que podria ploure. Horror! Només ens falta un tsunami.
Els xous de Mourinho:
Reconec que li tenia molta mania. Però ara em diverteixo amb les seves declaracions. Quan estic deprimit, poso "Mourinho rodes de premsa" al Youtube i m'ho passo bomba.
El meu amic Xavi i la Catalunya Nord:
El meu amic Xavi ha passat el cap de setmana a Cotlliure (Catalunya Nord) per desconnectar i carregar piles. Es recupera d'un trist succés familiar. El dissabte m'envia un sms: "Alfred, estic en el meu petit paradís que és Cotlliure. Tinc un problema. Avui juga el Barça i no el podré veure ni escoltar. Què em podries informar de com va el partit? I, naturalment, li vaig fer la crònica minut a minut. En acabar el partit rebo un sms seu: "Gràcies amic. Gràcies als teus missatges, uns quants culés que estaven en el restaurant Le Clocher i un servidor hem estat una mica més feliços. Ja pots escriure en el teu article del bloc que la Catalunya Nord està amb el Barça". Ànim Xavi, ets el millor.
Última hora:
Malgrat el meu nerviosisme, el meu psiquiatre m'acaba de prohibir rotundament que prengui tranquil.litzants. De moment haig de funcionar amb valerianes, til.la i ioga. M'ha dit que el Tranquimazin cal guardar-ho per a les semifinals de la Champions.
Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol al Racing de Santander)
Nosaltres 3-0, ells 1-0.
És evident que Barça i Madrid són molt superiors a la resta dels equips de la Lliga. I el Barça és molt superior al Madrid. Nosaltres guanyem 3-0 al Racing de manera còmoda i ells van patir la gota grossa per derrotar el Mallorca. Malgrat tot, la diferència continua sent de quatre punts. Molt em temo que no sentenciarem la Lliga fins que juguem al Bernabéu. I d'on trec jo tanta paciència?
Partit de Copa sota zero:
Truco al meu cosí (el famós home del temps) per consultar-li la temperatura que farà el dimecres al Camp Nou. El seu pronòstic és contundent: farà un fred espantós. Em recomana que vagi a l'Estadi com si fos a esquiar a la Molina. I em comenta que podria ploure. Horror! Només ens falta un tsunami.
Els xous de Mourinho:
Reconec que li tenia molta mania. Però ara em diverteixo amb les seves declaracions. Quan estic deprimit, poso "Mourinho rodes de premsa" al Youtube i m'ho passo bomba.
El meu amic Xavi i la Catalunya Nord:
El meu amic Xavi ha passat el cap de setmana a Cotlliure (Catalunya Nord) per desconnectar i carregar piles. Es recupera d'un trist succés familiar. El dissabte m'envia un sms: "Alfred, estic en el meu petit paradís que és Cotlliure. Tinc un problema. Avui juga el Barça i no el podré veure ni escoltar. Què em podries informar de com va el partit? I, naturalment, li vaig fer la crònica minut a minut. En acabar el partit rebo un sms seu: "Gràcies amic. Gràcies als teus missatges, uns quants culés que estaven en el restaurant Le Clocher i un servidor hem estat una mica més feliços. Ja pots escriure en el teu article del bloc que la Catalunya Nord està amb el Barça". Ànim Xavi, ets el millor.
Última hora:
Malgrat el meu nerviosisme, el meu psiquiatre m'acaba de prohibir rotundament que prengui tranquil.litzants. De moment haig de funcionar amb valerianes, til.la i ioga. M'ha dit que el Tranquimazin cal guardar-ho per a les semifinals de la Champions.
Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol al Racing de Santander)
diumenge, 16 de gener del 2011
A 4 punts, oé, oé
Minut 93. L'Almeria i el Madrid empaten a un. Falta perillosa contra l'Almeria. Ronaldo es disposa a xutar-la. Amb tot el meu pessimisme històric penso: "Ja està, el Madrid guanyarà el partit amb el seu típic gol en l'últim minut. Sempre ha estat així. Tenen una flor al cul". Però no. Per una vegada a la vida, la pilota ha anat al pal. Oé, oé, oé. No hi ha res més terrorífic per un culé que el Madrid guanyi en el descompte. És pitjor que "Divendres 13" o "La matança de Texas". Però aquesta vegada s'han quedat amb les ganes. Dues hores més tard arribaria la victòria del Barça i... ja estem a 4 punts!
Campions d'hivern:
Ja sé que és un títol honorífic, que no significa res, que és una anècdota, però escriure la paraula "campions" em produeix una profunda excitació. "Campions" és la paraula més bonica de totes les paraules que es fan i es desfan. Tant de bo la pugui escriure diverses vegades d'aquí a uns mesos. El panorama, de moment, pinta molt bé: jugarem les semifinals de la copa del Rei, a la Lliga li traiem 4 punts al Milionaris de Madrid (que són 5 pel gol average) i a la Champions ens jugarem els vuitens amb l'Arsenal. Vaig a prendre'm un Tranquimazin perquè no sé si aguantaré tantes emocions.
L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare des de Canaletes: "Barça, Barça, Baaaaaarça. Fill meu, estic celebrant que som campions d'hivern. Campions, campions, oé, oé, oé. I no sóc l'única. El teu pare està amb mi. Som dos. No som molts, però som dos. Madrid se quema, se quema Madrid...".
Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol. Barça 4 Màlaga 1)
Campions d'hivern:
Ja sé que és un títol honorífic, que no significa res, que és una anècdota, però escriure la paraula "campions" em produeix una profunda excitació. "Campions" és la paraula més bonica de totes les paraules que es fan i es desfan. Tant de bo la pugui escriure diverses vegades d'aquí a uns mesos. El panorama, de moment, pinta molt bé: jugarem les semifinals de la copa del Rei, a la Lliga li traiem 4 punts al Milionaris de Madrid (que són 5 pel gol average) i a la Champions ens jugarem els vuitens amb l'Arsenal. Vaig a prendre'm un Tranquimazin perquè no sé si aguantaré tantes emocions.
L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare des de Canaletes: "Barça, Barça, Baaaaaarça. Fill meu, estic celebrant que som campions d'hivern. Campions, campions, oé, oé, oé. I no sóc l'única. El teu pare està amb mi. Som dos. No som molts, però som dos. Madrid se quema, se quema Madrid...".
Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol. Barça 4 Màlaga 1)
dilluns, 10 de gener del 2011
0-4, el més normal del món
Guanyar 0-4 al camp del Deportivo de la Corunya hagués estat una notícia espectacular fa 10, 20 o 30 anys. Ara no. Ara ficar-li quatre al Depor a Riazor és el més normal del món. Els culés estem vivint l'època més gloriosa de la nostra història. La normalitat, ara, consisteix a guanyar 0-4 en qualsevol camp. I sense Alves, Xavi i Busquets. La veritat... això és un somni!
He vist el partit envoltat d'amics:
Dissabte tocava "amic invisible" amb la colla de tota la vida (Gemma, Victòria, Enric, Alfonso, Marc, el meu germà...). Això sí, el lliurament de regals no es va produir fins que va finalitzar el partit. El Barça sempre té preferència! Les noves generacions culés (els fills dels meus amics) són del Barça a mort, però tenen un caràcter diferent. Meravellosament diferent. Ja no són patidors. Amb el 0-2 van donar el partit per guanyat i se'n van anar a jugar amb Playstation. Jo, en canvi, no vaig respirar fins el 0-3. Ho sento, sóc de la vella guàrdia.
La Laura, que té 11 anys, es reia de mi: "Tranquil Alfred, tenim el partit controlat. És impossible que ens marquin un gol. Vinga, menja un canapè". I jo li deia que no, que quan veig un partit del Barça els nervis em treuen la gana. A la Laura li vaig explicar les meves batalletes de seguidor veterà: 14 anys sense guanyar una Lliga, derrotes doloroses en camps com el del Depor, persecució arbitral, etc, etc, etc. La nena em mirava estupefacta. I jo insistia: "Gaudeix, Laureta, que el que està passant ara és molt gran, moooooolt gran".
I el guanyador és...:
Avui sabrem qui guanya la Pilota d'Or. Serà un moment increïble. Messi, Iniesta o Xavi. Els tres del Barça, els tres de la pedrera. Ja tinc preparat els kleenex.
Arguments patètics del madridisme:
Els arguments del madridisme per atacar aquest Barça fantàstic són patètics. Porten tres anys parlant del Villarato, el "canguelo", el "cagómetro" i ara s'han inventat que el Barça avorreix. Que el tiki-taka és ensopit. Jajajajaja. Estan bojos aquests romans.
Mourinho contra el món:
Mourinho s'ha ficat amb Preciado, Benzema, Pedro León, els metges del Madrid, Morata, Valdano, els àrbitres, el Barça... Quin personatge. I a Madrid li riuen totes les gràcies. Mourinho, et volem al Club de la Comèdia, ja.
Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)
He vist el partit envoltat d'amics:
Dissabte tocava "amic invisible" amb la colla de tota la vida (Gemma, Victòria, Enric, Alfonso, Marc, el meu germà...). Això sí, el lliurament de regals no es va produir fins que va finalitzar el partit. El Barça sempre té preferència! Les noves generacions culés (els fills dels meus amics) són del Barça a mort, però tenen un caràcter diferent. Meravellosament diferent. Ja no són patidors. Amb el 0-2 van donar el partit per guanyat i se'n van anar a jugar amb Playstation. Jo, en canvi, no vaig respirar fins el 0-3. Ho sento, sóc de la vella guàrdia.
La Laura, que té 11 anys, es reia de mi: "Tranquil Alfred, tenim el partit controlat. És impossible que ens marquin un gol. Vinga, menja un canapè". I jo li deia que no, que quan veig un partit del Barça els nervis em treuen la gana. A la Laura li vaig explicar les meves batalletes de seguidor veterà: 14 anys sense guanyar una Lliga, derrotes doloroses en camps com el del Depor, persecució arbitral, etc, etc, etc. La nena em mirava estupefacta. I jo insistia: "Gaudeix, Laureta, que el que està passant ara és molt gran, moooooolt gran".
I el guanyador és...:
Avui sabrem qui guanya la Pilota d'Or. Serà un moment increïble. Messi, Iniesta o Xavi. Els tres del Barça, els tres de la pedrera. Ja tinc preparat els kleenex.
Arguments patètics del madridisme:
Els arguments del madridisme per atacar aquest Barça fantàstic són patètics. Porten tres anys parlant del Villarato, el "canguelo", el "cagómetro" i ara s'han inventat que el Barça avorreix. Que el tiki-taka és ensopit. Jajajajaja. Estan bojos aquests romans.
Mourinho contra el món:
Mourinho s'ha ficat amb Preciado, Benzema, Pedro León, els metges del Madrid, Morata, Valdano, els àrbitres, el Barça... Quin personatge. I a Madrid li riuen totes les gràcies. Mourinho, et volem al Club de la Comèdia, ja.
Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)
diumenge, 2 de gener del 2011
Dos mesos després, he patit
Ja no recordava el que era el patiment. Estava tan ben acostumat! Novembre i desembre han estat mesos de golejades i manetes històriques. Tot ha estat felicitat. Aquesta tarda, no obstant, m'he retrobat amb aquesta odiosa sensació. Et suen les mans, estrenys les dents, tanques els ulls quan l'equip rival avança, no deixes de mirar el rellotge del marcador i crides com un boig "àrbitre xiula ja el final". És horrible.
El Llevant ha marcat el 2-1 en el minut 78. I els últims minuts s'han fet eterns. Haig de fer una confessió. Quan faltava molt poc per al final del partit m'he aixecat del seient i he donat unes voltes pels passadissos. Com Joan Gaspart en els seus bons temps. Fins i tot he visitat el lavabo. Per què he patit tant? La resposta és clara: perquè estava desentrenat.
Xaaaaaaavi:
Els culés estem vivint un meravellós idil·li amb Xavi. Ja és el jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça (avui ha empatat amb Migueli). Xaaaaaavi. Només una queixa: Per què ningú no ens ha avisat que es dirigiria al públic en finalitzar el partit? Quan Xavi ha començat a parlar jo ja estava a la parada del metro.
Nadala culé:
A Ona Sport (103.5 FM) em van encarregar una nadala culé. I aquest ha estat el resultat (cal cantar-la amb la música de "Però mira com beben los peces en el río").
"Pero mirá cómo marcan los chicos de Guardiola
Pero mirá cómo marcan, de 5 en 5 mola,
Y marcan y marcan y vuelven a marcar,
Kameni y Casillas se quieren jubilar."
La podeu escoltar al Youtube introduint en el cercador: "La nadala de l'ONA Sport nit".
Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol)
El Llevant ha marcat el 2-1 en el minut 78. I els últims minuts s'han fet eterns. Haig de fer una confessió. Quan faltava molt poc per al final del partit m'he aixecat del seient i he donat unes voltes pels passadissos. Com Joan Gaspart en els seus bons temps. Fins i tot he visitat el lavabo. Per què he patit tant? La resposta és clara: perquè estava desentrenat.
Xaaaaaaavi:
Els culés estem vivint un meravellós idil·li amb Xavi. Ja és el jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça (avui ha empatat amb Migueli). Xaaaaaavi. Només una queixa: Per què ningú no ens ha avisat que es dirigiria al públic en finalitzar el partit? Quan Xavi ha començat a parlar jo ja estava a la parada del metro.
Nadala culé:
A Ona Sport (103.5 FM) em van encarregar una nadala culé. I aquest ha estat el resultat (cal cantar-la amb la música de "Però mira com beben los peces en el río").
"Pero mirá cómo marcan los chicos de Guardiola
Pero mirá cómo marcan, de 5 en 5 mola,
Y marcan y marcan y vuelven a marcar,
Kameni y Casillas se quieren jubilar."
La podeu escoltar al Youtube introduint en el cercador: "La nadala de l'ONA Sport nit".
Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
