No celebraré la Nit de Nadal

Siguem sincers. No tinc ganes de res. Absolutament de res. Un zombi, al meu costat, és l'alegria de l'hort. Em miro al mirall i veig a Nosferatu. En aquests moments de profunda tristesa només us puc dir dues coses: bon Nadal i que acabi ja aquest 2007 tan horrorós per als culés.

Missatge per als meus pares i amics:
No donaré senyals de vida en les pròximes 30 o 40 hores. He pres la decisió de no celebrar la Nit de Nadal. Estic de dol pel 0-1. No vull saber res de nadales, torrons i polvorons. Estaré tancat a casa escoltant música clàssica i mirant el DVD de la final de París. Ja us trucaré.

Alegria, alegria

Motius per estar eufòric. 1.- El Celtic serà el nostre rival d'octaus. Gran notícia. Estava convençut que ens tocaria l'Arsenal o el Liverpool (els culés som molt fatalistes). Si no fem bogeries, arribarem a quarts de final. Per cert, espero que l'ajuntament de Barcelona prengui les mesures necessàries perquè els seguidors del Celtic no inundin de cervesa, ampolles i pixera el centre de la ciutat com va succeir amb els seus col.legues del Rangers 2.- També estava convençut que al Madrid li tocaria el Schalke 04 o el Fenerbahce. Els merengues sempre tenen sort en els sortejos europeus. Deu ser la mà de Saporta o l'esperit de Juanito. Per una vegada, jugaran contra un rival d'una certa entitat. Ja era hora. Confio en Giuly (que juga a la Roma) i els seus companys.

3-Queden poques hores per al Barça-Madrid. Sóc optimista. S'ha de guanyar aquest partit com sigui. Si és amb qualitat, gols i xilenes, fantàstic. I si guanyem de xurro, de penal o de rebot, també serà fantàstic. A un punt del Madrid, els Nadals (i la nit de cap d'any, especialment) es veuran d'una altra manera.

4.- Ja tinc el meu kit Barça-Madrid. Som-hi: gorret del Barça, bufanda de la final de París, bandera catalana, xiulet, prismàtics (estic a la tercera graderia) i bocata (el prepararé abans del partit). Ah! I ja he enviat dues fotografies per al fotomosaic. El diumenge... no hi haurà esperit nadalenc de pau i fraternitat per al Madrid.

15 de desembre: gol, gol, gol

València 0-Barça 3

M'he llevat eufòric, amb unes ganes boges de comprar tots els diaris esportius. A les 11 ja estava al carrer. El comentari del senyor del quiosc era previsible: "Caram Alfred, només matines quan guanya el Barça". D'11 a 1 he devorat la premsa. D'1 a 3 he navegat per totes les webs esportives. De 3 a 4 m'he empassat els resums de televisió. Quin gust! No sempre es guanya a València per 0-3. El 15 de desembre: gol, gol, gol. I ara, amb el vostre permís, aniré a fer la migdiada.

Els sopars d'empresa seran blaugranes: Entrem en la terrorífica setmana dels sopars d'empresa. I dels "amigos invisibles". Era molt important que el Barça guanyés a València. Els culés podrem treure pit.

Barça 3 -Madrid 1: Estic optimista. Diumenge guanyarem al Madrid. Volia pronosticar un 4-1, però l'absència de Messi es notarà. Serà un 3-1. Culés... preparem la gorra, la bufanda i la senyera. Diumenge, a les set de la tarda, no hi haurà esperit nadalenc al Camp Nou.

Els meus pares opinen: Feia temps que no veia tanta unanimitat a casa. La meva mare m'envia un SMS: "Fill meu, el teu pare i jo estem en un restaurant de la Barceloneta menjant paella... valenciana. Je, je. Visca el Barça".

He fet campana

He fet campana, ho sento. Contra l'Stuttgart només ens jugàvem l'honor. La meva presència a l'Estadi tampoc no era tan necessària. He aprofitat aquesta circumstància per deixar el meu carnet de soci a un familiar que feia més de dos anys que no trepitjava el Camp Nou. "Estic boig per veure el Barça en directe. Animaré com si fos la final de la Champions", m'ha dit amb entusiasme. La jugada era perfecta: un familiar feliç, el meu seient ocupat i jo... al teatre Coliseum. L'espectacle "Cómeme el coco negro", de la companyia La Cubana, és antològic.
De tota manera em vaig endur la ràdio al teatre. Dissimuladament anava escoltant la transmissió del partit. Amb el 0-1 vaig pensar: "Avui perdem, és el típic partit de costellada. Els jugadors deuen estar desmotivats". Perà amb el 2-1 em vaig posar com una moto. "Som els reis de la remuntada", vaig proclamar en veu baixa.. I amb el 3-1, tots els gags de l'obra de La Cubana em van provocar més rialles del que és normal. Estava eufòric.

Un rival facilet: Avui m'he llevat inquiet. No vull el Liverpool ni l'Arsenal a octaus de final. Vull un rival facilet. Però tinc un trist presentiment: com sempre el rival facil serà per al Madrid, i el difícil per a nosaltres.

Els meus pares opinen: La meva mare em deixa un missatge al contestador de casa: "Fill meu, espero que t'hagis divertit al teatre. Com no has pogut veure el partit et faré una crònica ràpida. Ha estat una remuntada espectacular. Ronaldinho està recuperant la forma i Eto'o torna a ser el 9 que necessitem. El teu pare diu que els de l'Stuttgart són quatre matats. No és veritat. M'ha semblat un rival incòmode. Toco fusta perquè no ens toqui el Liverpool. Un petó".

Molt poca cosa

Barça 2 - Deportivo 1

Estic mirant el calendari. El proper cap de setmana juguem a València. I després arriba el Madrid. Com bon culé... estic cagat. Demà compraré una caixa de "Tranquimazin". Però ningú no s'assebentarà del meu pànic escènic. Dissimularé. Quan em preguntin pel futur més immediat del Barça contestaré: "Guanyarem a València (0-2), guanyarem al Madrid (3-1) i celebrarem el Nadal amb alegria i cava català. Visca el Barça".

Poca cosa: Jugues amb el famós REM, el rival és un equip dolent-dolent i només guanyes 2-1. I demanant l'hora. La conclusió és clara. Avui al Camp Nou he vist... molt poca cosa.

REM: Ronnie, Eto'o i Messi no ens solucionaran tots els problemes. L'any passat, amb ells, no vam guanyar res. M'interessa més l'actitud dels jugadors que el seu nom o prestigi.

Els meus pares opinen: El meu pare està dels nervis: "Fill meu, he vist el partit al bar. Un desastre. On són els 4 fantàstics?". La meva mare, com sempre, és l'altra cara de la moneda: "Fill, ja sabem remuntar. Que tremoli el Madrid".

Optimistes 3 - Pessimistes 4

Ens hem reunit a casa per veure l'Espanyol-Barça. El menú ha estat el de sempre: pizza, truita, embotits, gelat i cervesa. Ferran Adrià es posaria les mans al cap amb aquesta lamentable demostració gastronòmica. Però la vida és així. La nit ha estat irregular. Hem passat de l'eufòria inicial a una certa decepció final. El millor moment, sense dubte, ha estat el golàs del Barça. Han sonat les trompetes en el meu balcó i l'himne del Barça en el tocadiscos. Però la festa ha durat poc. Els pericos, una vegada més, han punxat el globus de la felicitat culé.

En acabar el partit, el meu menjador era un festival d'opinions, crítiques i lamentacions. Els més optimistes es recolzaven en tres arguments: 1.- El Barça està millorant des del dia del Getafe 2.- Eto'o canviarà les coses 3.- El descobriment de Bojan. Els més pessimistes es recolzaven en quatre arguments: 1.- El mal estat de Ronaldinho 2.- La misteriosa malaltia d'Henry 3.- La falta d'idees de Rijkaard 4.- Les doloroses victòries del nostre etern rival. Per tant, Optimistes 3 - Pessimistes 4.

I ara us deixo, que els meus invitats em reclamen. Vaig a servir uns xupitos. El Barça ha empatat, però la nit continua. No hi ha res a celebrar, ni beurem per oblidar. Però beurem. Que és dissabte i no hem de conduir.

Sense vaques sagrades

Lyon 2 - Barça 2

Resulta sorprenent. Hem jugat un bon partit sense les vaques sagrades. A l'11 titular no hi eren Henry, Ronaldinho, Eto'o i Deco. Hemos assolit un punt decisiu a Lyon amb una davantera de la casa formada per tres vailets tranquils i simpàtics: Iniesta, Bojan i Messi. El Barça ja no depèn dels seus cracks. Només depèn de l'actitud, de les ganes de guanyar i del treball col.lectiu. Un periodista amic meu m'escriu un correu electrònic per anunciar-me que Ronaldinho marxarà al gener. No passaria res.

No patiré, oé, oé, oé:
Estic feliç i relaxat. Ja ens hem classificat per vuitens com primers de grup. Genial! Encara recordo els nervis de l'any passat. Ens vam jugar la classificació en aquell taquicàrdic Barça-Werder Bremen. La història no es repetirà. El Barça-Stuttgart serà el partit més tranquil de la temporada. Podré contemplar el cel, les estrelles i la il.luminació del Camp Nou. Podré conversar amb els meus amics de la tercera graderia sense preocupar-me del que succeixi al terreny de joc. Podré tastar el meu bocata sense ensurts, sense talls de digestió. Meravellós.

L'opinió dels meus pares:
Divisió d'opinions a la meva família. Era previsible. El meu pare està insatisfet amb l'empat: "Som uns conformistes. Havíem d'haver guanyat. Al Barça li falta ambició. I mà dura". La meva mare, en canvi, ha penjat la bandera del Barça al balcó. "Fill meu, ja estem a octaus de final. Tant de bo ens toqui un equip facilet. La tercera està més a prop".

Del terror a la comèdia

A Can Barça som així. Passem del terror a la comèdia en una setmana. Els culés tornem a somriure. Ha estat un dissabte rodó: el Barça ha guanyat i el Madrid ha empatat. Tinc por de tornar-me esquizofrènic. Quan surto del Camp Nou sempre penso el mateix: "Som els millors, tenim un equip de pebrots". Però després juguem a Santander, Valladolid o Getafe i em deprimeixo: "Som una caca, falta actitud. Són uns pesseters". Avui toca felicitat. Disfrutaré de l'alegria... fins que l'equip vulgui.

L'ovella negra:
Les ovelles em cauen bé. És un animalet simpàtic. I tampoc no m'importa que sigui negra. No sóc racista. Però les paraules d'Edmilsson em preocupen. Jo no vull viure enganyat. Espero que la directiva hagi pres bona nota. No podria soportar un altre any en blanc per culpa de l'autocomplacència. Suposo que el president estarà d'acord amb mi.

Paciència amb Bojan:
Estic totalment en contra de convertir el nen Bojan en l'heroi del Camp Nou. És lamentable que un vailet de 17 anys hagi de ser el revulsiu de l'equip. Bojan té tots els números per ser el nou Messi, però demano una mica de calma sisplau. Els herois són Ronaldinho, Eto'o, Henry i Deco. Espero que facin de vaques sagrades, i no d'ovelles negres.

L'opinió dels meus pares:
Rebo un SMS de la meva mare: "Fill meu, vull que siguis optimista. Oblida't del Barçanato. Aquest Barça pot ser campió de tot". El meu pare m'ha trucat fa una estona. "¿Qui és l'ovella negra? Has d'investigar, fill. Parla amb els d'El Periódico, amb els teus companys d'esports. Ells ho saben tot. I recorda que el millor que es pot fer amb una ovella negra... són costelletes a la brasa".

"El Barçanato"

Sinopsi:
11 vailets amb una samarreta blaugrana juguen un partit de futbol en un camp de Getafe. Aparentment estan vius. Però, en realitat, són fantasmes. Estan morts. El pare de las criatures, un tal Frank, no s'assebenta de res i afirma en una roda de premsa que l'equip ha tingut bona mentalitat i organització. Serà també un mort vivent?

El terror està servit:
"El Barçanato" està pensada perquè l'espectador culé pugui viure unes hores d'angoixa i terror. Per molt que animi i cridi "Barça, Barça", els 11 vailets no reaccionen ni donen senyals de vida.

Un èxit a Madrid:
La pel.lícula s'ha convertit en un èxit sense precedents a Madrid. El públic de la capital, curiosament, no passa por. Aplaudeix i riu com si fos una comèdia de Guillermo Toledo i Alberto San Juan.

La crítica ha dit:
El film és una explosiva barreja entre "El orfanato" i "Días de fútbol". Un "thriller" impossible d'oblidar.

La reacció dels socis:
Els socis del Barça faran tot el possible per boicotejar aquesta pel.lícula. Si roman més setmanes a la cartellera exigiran explicacions (i dimissions). Ja n'hi ha prou.

Envoltat d'escocesos

Tranquils. Estic bé. He sobreviscut a la marea blava. He seguit el partit envoltat d'escocesos. Són alts, pèl-roigs i sorollosos, però en general s'han portat correctament. Un d'ells m'ha dit mentre sonava l'himne del Barça: "Guanyareu 5-0, però sortirem del Camp Nou amb un somriure. Hem vingut a Barcelona a passar-ho bé". Poc abans del partit m'havia passejat pel centre de la ciutat. Feia anys que no veia res igual. La plaça Catalunya era escocesa. El terra s'havia convertit en una moqueta de llaunes de cervesa. Era el "botellón" més gran del món.

Un equip de pa sucat amb oli:
Si els jugadors del Glasgow Rangers haguessin saltat al terreny de joc amb la marxa i l'excitació dels seus seguidors, el resultat del partit hagués estat més igualat. Però aquest equip és molt tímid i practica un joc pobre i miserable. Un escocès m'ha mirat amb resignación a la mitja part: "Sabem jugar millor, ho sento".

Provocació:
En acabar el partit ens hem donat la mà amb esportivitat. Un d'ells, el que tenias menys alcohol al cos, s'ha acomiadat amb bons propòsits: "Ens ha encantat aquesta ciutat. Tant de bo arribin a la final de la Champions". Altres "hooligans", menys simpàtics i educats, han començat a cridar "espanyol, espanyol". No sé si feien referència als periquitos o a la nacionalitat que consta en el nostre DNI. Però el crit, per descomptat, anava amb aire de provocació.

Seguretat 0:
Ara, mentre escric aquest article, em pregunto: "¿Com han aconseguit entrar tants seguidors escocesos en una zona que és només per a socis?". Va passar exactament el mateix fa mig any quan vam jugar contra el Liverpool. Aviat caldrà anar a l'Estadi amb guàrdies jurats.

Sevilla ens alegra la vida

Els equips de Sevilla s'han portat molt bé amb nosaltres. Un magnífic Sevilla va derrotar ahir els merengues, i un fluixet Betis ha estat golejat avui pel Barça. La jornada ha estat rodona i ja només estem a un punt dels madridistes. Aquesta nit, en el meu compacte, sonarà un disc de sevillanes. O potser recuperi de la meva discoteca "Sevilla", de Miguel Bosé. I per sopar, pescadito frito i un fino.

Al Camp Nou som unes màquines:
El Barça del Camp Nou és com Terminator: intractable i letal. Quin repàs li hem endinyat al Betis. Tot ha sortit rodó. Han marcat els jugadors discutits (Henry i Ronnie) i Messi ha realitzat una altra de les seves jugades magistrals. Ara només ens queda una assignatura pendent: guanyar fora. No entenc que aquest Barça tingui dues cares.

Bocamoll Schuster:
M'encanta que Schuster s'enfadi amb un àrbitre català. Aquest Schuster pot ser per als culés el nou Mourinho. Tenen en comú que els dos van ser treballadors del Barça i van marxar ressentits. Ja tinc ganes que vingui al Camp Nou. Li cantarem: "Vete al teatro, Schuster vete al teatro, vete al teaaaaatro" (o una cosa semblant).

Els meus pares opinen:
A casa hem tingut polèmica. El meu pare està indignat: "Juguem bé a l'Estadi, però després fem figa en camps d'espardenya com el del Valladolid. No hi ha dret. Felicito Ronaldinho, però només marca de falta". La meva mare no comparteix aquest criteri: "Fill meu no li facis cas al teu pare, que és un fatalista. Jo estic eufòrica. A la propera jornada podem ser líders".

Por al cos

1 de novembre, dia dels difunts i de Halloween. Per la tarda he quedat amb uns amics per anar al cinema. El títol escollit ha estat "El orfanato", una història terrorífica de nens que apareixen i desapareixen. En finalitzar la projecció ens hem instal.lat en un cèntric bar de la ciutat per seguir el Valladolid-Barça. La pel.lícula ens ha fet tremolar. El Barça també. L'equip no está difunt, però poc li falta. Ara, a les tres de la matinada, tinc por al cos. Per l'1-N, per la pel.lícula i pel partit.

Encara hi som a temps:
No hi ha res perdut. Els tòpics dirien que queda molta Lliga. Però en camp contrari som un equip mediocre. No hem guanyat ni a Santander, ni a Pamplona, ni a Valladolid. Què passarà quan visitem els camps dels grans? Rijkaard, sisplau, no t'adormis.

Els meus pares opinen: "Fill meu, vull que escriguis que aquest Barça és una castanya". Aquest és el meu pare, que cada dia està més convençut que Rijkaard i Ronaldinho no han de continuar. La meva mare m'ha enviat un SMS: "Del Barça no en vull parlar, però quan puguis passa per casa a recollir la teva safata de panellets". A les teves ordres, mami.

M'he clapat al Camp Nou

Era el minut 25 del segon temps. El joc era tan avorrit que m'he adormit en el meu seient de l'Estadi. Ha estat només un cop de cap. El soci que tenia al meu costat m'ha despertat amb un suau cop de colze al costellam. Crec que no m'havia adormit al Camp Nou des de l'època de Van Gaal. El Barça 2007-2008 m'està desconcertant. Vam començar la temporada a mig gas (amb dos 0-0), vam tenir després una ratxa impressionant de victòries i ara tornem a practicar un joc per clapar. Els tres punts són benvinguts, per descomptat. Però que ningú no s'enganyi. Si juguem així... quedarem segons o tercers a la Lliga i no passarem de quarts de final a la Champions.

Ronnie i Henry, ai, ai, ai:
Em preocupa l'estat de forma de Ronaldinho. Si no millora... que es quedi a la banqueta i surti al segon temps. Amb Ronnie en baixa forma i Henry que corre sense suar (sembla Rexach)... estem jugant amb nou i mig.

Iniesta i Guddy, bravo: Iniestinho és l'estrella. Cada dia m'entusiasma més. I molta atenció a aquest Gudjohnsen reciclat com a mitjapunta d'atac. Em va agradar a Glasgow i avui també ha brillat.

Els meus pares opinen:
Em truca la meva mare: "Fill meu, aviat atraparem el Madrid, no et preocupis". El meu pare, en canvi, no està gens optimista: "Feia anys que no m'avorria tant escoltant un partit del Barça per la ràdio. Crec que aquest equip ens està prenent el pèl".

Jo no estic content amb el 0-0

L'última jugada del partit ha estat clau. Del minut 91 al minut 93 el Barça ha aguantat la pilota. Un gran rondo per perdre temps. Només ha faltat que els jugadors del Glasgow Rangers, encantats amb l'empat, aplaudissin la jugada. I jo em pregunto: si tots signaven el 0-0 ¿per què s'ha jugat el partit? Hagués estat més pràctic que els capitans pactessin l'empat al vestidor i el partit se suspengués per evitar lesions. I perquè la gent no sortís decebuda de l'Estadi, podíen haver saltat a la gespa Rod Stewart (escocès) i Lluís Llach (català) per oferir un concert memorable. Amb el 0-0 tots han quedat contents. Jo no.

Que no ens toquin la gaita:
El partit ha estat de costellada, especialment en el segon temps. El més important ara és guanyar (i golejar) al Glasgow Rangers al Camp Nou per ser primers de grup i tenir el factor camp al nostre favor en l'eliminatòria d'octaus de final. Que no ens toquin la gaita els escocesos, sisplau.

Coses que em preocupen: 1.- Ronaldinho i Henry no corren. Juguen a mig gas. Nois, heu d'espavilar, que ja no estem a la pretemporada. 2.- Pocs seguidors del Barça a Escòcia per culpa dels preus abusius. ¿Per què la directiva no posa en marxa viatges econòmics? De ben segur que d'aquí 15 dies vindran milers d'escocesos al Camp Nou.

Els meus pares opinen: Al meu pare l'han operat avui de catarates. El truco en acabar el partit. "Fill meu -em diu- he patit més amb el Barça que amb l'operació". La meva mare està més optimista. "Continuem líders. Aquest any no patirem per passar a octaus".

Adéu a l'eufòria

Diumenge. 11 de la nit. Han passat 24 hores del desastre i continuo apàtic. Sense ganes d'escriure. Ahir em vaig ficar al llit després del partit. Sense sopar, naturalment. He tingut malsons terribles. El Madrid tornava a ser campió en la darrera jornada, l'Espanyol es classificava per a la Champions i nosaltres no anàvem ni a la UEFA. Suposo que no estava preparat per viure un 3-1 en el camp del Vila-real. Ha estat una derrota dolorosa i inesperada. Encara recordo el títol del meu últim article: "Estic en estat hipnòtic" (escrit després del Barça-Atlètic de Madrid). Doncs he passat de la hipnosi al desànim. Els socis del Barça som així. Radicals i viscerals. M'agradaria trobar culpables (les seleccions nacionals, les lesions, penals injustos, el govern), però la derrota d'ahir ha estat totalment merescuda. Adéu a l'eufòria.

Els meus pares opinen:
M'ho temia. El meu pare està com una moto: "Ja t'ho deia fill. Massa eufòria. Els jugadors es creuen que són deus i acabem perdent en un camp que no és res de l'altre món. Falta humilitat i mà dura". La meva mare, per la seva banda, s'ha negat a parlar del Barça: "Vull que felicitis als periquitos. Ells sí que han estat a l'alçada de les circumstàncies".

Estic en estat hipnòtic

Estic en estat hipnòtic. La "culpa" la té el sol que m'ha donat a la cara durant tot el partit, la temperatura estiuenca i les màgiques jugades de Messi i companyia. Si ho arribo a saber m'emporto a l'Estadi les ulleres de sol i una crema protectora. Ha estat una experiència inoblidable assistir al Camp Nou a les cinc de la tarda. I guanyar per golejada. Acabo d'arribar a casa amb un bronzejat espectacular (especialment del perfil dret) i la sensació que aquest equip està llançat. Fantàstic.

Matar i rematar:
Ens hem passat el 2007 demanant a l'equip que matés els partits quan anava guanyant per 1-0 o 2-0. "Matar el partit" significa no donar oportunitats al rival perquè et pugui remuntar en el segon temps. Això implica un joc sòlid, sense jugades arriscades i potser una mica avorrit. No passa res. A mi m'agrada aquesta estratègia. Perd l'espectacle, però guanya el Barça, que és el que importa. I si a més de "matar el partit", sabem rematar-lo, em trec el barret (Xavi ha aconseguit el 3-0 en el minut 89). Ara som nosaltres els que marquem en l'últim minut. Els temps estan canviant.

Els meus pares opinen:
Em truca el meu pare: "Fill meu, explica'm la veritat. Som molt bons o els nostres rivals són unes patates?". Li dic que hi ha una mica de tot. La meva mare, que avui celebrava el seu sant (es diu Roser), ja està pensant en la propera jornada: "Seré periquita per un dia. Només per un dia! Si l'Espanyol guanya al Madrid serem líders".

El meu veí torna a queixar-se

Convoques als amics a casa teva, prepares un sopar fred amb embotit i truita, treus una dotzena de cerveses i et disposes a viure una altra gran nit europea a través de la tele. L'estat d'ànim dels presents és excel.lent. Fem una porra i tots els resultats són molt optimistes (0-1, 2-2, 1-3, 0-2 i 0-4). El partit és vibrant. El sopar s'esgota en 20 minuts. "O tot està molt bo o mengem compulsivament per culpa de l'ansietat", penso.

Després de molts "ui", "ai" i "ooooh"... cantem el gol de Puyol amb l'eufòria de les millors ocasions. Cau una ampolla de cervesa a terra i es trenca un got. Mala sort. Pocs minuts després arriba el 0-2 de Messi. Tornem a cridar, ens abracem i sona l'himne del Barça en el meu tocadiscos. La victòria ja no se'ns escapa..

Demà, el veí del principal em dirà: "Hola Alfred, va guanyar el Barça, oi? Ja vaig sentir l'aldarull. Us heu de prendre el futbol amb més calma". Si el veí del principal protesta... bon senyal. Això significa que el Barça guanya i convenç. El veí no es queixa des del 6 de març. Aquella nit vam cridar com bojos l'inútil gol de Gudjohnsen a Liverpool. Han passat set mesos. Molt temps.

Els meus pares opinen:
El meu pare està inquiet. Un pessimiste com ell no pot assumir tanta eufòria: "Cinc partits seguits guanyant són molts partits. Diumenge toca perdre, segur". La meva mare, en canvi, fa números: "Fill meu, si guanyem al Glasgow Rangers ja estarem classificats. Aquest any serem primers de grup".

La febre del dissabte nit

Quan el Barça guanya 1-4 un dissabte per la nit, la vida es veu d'un altre color. El sopar sembla cuinat per Ferran Adrià, te'n vas de copes amb un somriure interminable, et fiques al llit amb el millor somriure del món... i et lleves aviat per comprar la premsa i recrear-te en la victòria. El Barça, quan vol, ens alegra la vida. L'equip ha aprovat avui l'assignatura pendent que tenia en camp contrari. Senyores i senyors... donem la benvinguda al Barça somiat. Visca la febre del dissabte nit.

Henry no és Kodro:
Aquesta setmana alguns amics meus feien broma amb Henry. El comparaven amb Kodro, aquell jugador que va arribar al Barça amb fama de golejador i després va ser un frau. Henry ja va manifestar en el seu moment que no estaria en forma fins a principis d'octubre. Els tres gols que ha ficat avui són una gran notícia. Senyores i senyors... donem també la benvinguda al millor Henry.

Els meus pares opinen:
El pessimisme del meu pare ha passat a millor vida. No el veia tan feliç des de la final de París: "Fill meu, començo a pensar que podem guanyar alguna cosa. I escriu en el teu article que torno a creure en Deco. La teva mare no es pot posar al telèfon, perquè s'ha quedat afònica de tant cridar els gols. T'envia un petó"

Hem de jugar sempre a casa

Ho tinc molt clar. El Barça ha de jugar aquesta temporada tots els seus partits al Camp Nou. A Santander i a Pamplona vam ser incapaços de marcar un gol. I en només una setmana n'hem ficat nou: tres al Lyon, dos al Sevilla i avui quatre al Saragossa. Per què hem de perdre el temps jugant en camp contrari? Parlaré amb Villar, amb la UEFA, amb la FIFA, amb qui faci falta. Però pel bé del futbol, aquest equip no ha de sortir del seu Estadi.

La millor afició del món:
La graderia del Camp Nou ha estat un festival. Els socis hem corejat els noms de la majoria dels jugadors del Barça (ens hem deixat Ezquerro i pocs més) i hem entonat cançons, càntics i crits de guerra. No sempre s'ha de mirar cap a Liverpool per trobar una afició implicada i sorollosa. I sense cervesa al cos.

Què fem amb Ronnie?:
Tot el que està passant aquests dies és molt desagradable. Sense ell, juguem bé i guanyem. Molt fort. La meva conclusió és clara: Ronaldinho només ha de jugar si està al 100%. O al 90%. No podem viure de records. Ronnie ànim. Cuida't i entrena, sisplau.

Els meus pares opinen:
Per fi he vist el meu pare feliç. Ja era hora: "Fill meu, estaré uns dies sense queixar-me. He recuperat la il.lusió". La meva mare, l'optimista de la família, m'ha trucat per demanar-me el regal del seu sant, que és el 7 d'cotubre: "Fill, vull una samarreta de Messi. I signada, si és possible".

Sempre ens quedarà Messi

Els culés portem un ritme frenètic. El Sevilla ha arribat al Camp Nou... i jo encara estava celebrant la gran nit europea de dimecres. La festa continua. Hem guanyat còmodament, tot i que els gols s'han fet esperar. No passa res. Amb Messi saps que tard o d'hora obrirem la llauna. El noi està que se surt. He titulat l'article "Sempre ens quedarà Messi", però tenia altres títols: "Mes... Sí", "Messi 2 Sevilla 1" o "Messi i 10 més". I ara... a pel Saragossa. Per cert, si aquest Sevilla ha de ser un dels nostres rivals per la lluita de la Lliga respiro tranquil. M'ha semblat un equip molt mediocre. S'haurà acabat la seva ratxa fantàstica?

Un aplaudiment per al Saragossa:
En aquella penúltima jornada de Lliga, el Madrid no va poder guanyar a Saragossa. Si nosaltres haguéssim derrotat els periquitos, avui seríem els campions de Lliga. Però el Barça va fer llufa i el títol se'n va anar a la meseta. El dimecres el Saragossa es mereix un aplaudiment. Ells no van tenir la culpa del nostre naufragi.

Els meus pares opinen:
Parlo amb la meva mare després del partit. Està eufòrica: "Fill meu, si continuem així, serem campions d'hivern al novembre". El meu pare, no obstant, està preocupart pel cas Ronaldinho: "Espero que el vestidor no esclati. Li demano a Rijkaard mà dura".

Gran nit europea

Primer partit de Champions de la temporada. He arribat al Camp Nou amb una emoció especial. El record de la final de París sempre m'acompanya i somio amb repetir l'experiència a Moscou. L'ambient a l'Estadi era una mica estrany. He vist insatisfacció i un pèl de nerviosisme abans del partit. És el fantasma del passat. Sort que tenim a Messi, el caçafantasmes. I no està sol. Abidal, Touré i Milito també estan disposats a enterrar velles decepcions. Ha estat una gran nit europea. Guanyar 3-0 a la Champions no passa cada dia. Moscou està més aprop.

Els meus pares opinen:
El meu pare continua desconfiat: "A casa juguem bé, però encara no hem ficat un gol a camp contrari". La meva mare, en canvi, ha trucat al servei meteorològic per preguntar quin temps farà a Moscou el maig.

Un gol, sisplau!

Tenim "4 fantàstics" i "2 baby fantàstics", però som incapaços de ficar un gol en camp contrari. El Barça d'aquesta temporada (oh, Déu meu) és clavat al de l'any passat. Juguem a mig gas, els cracks estan desapareguts, no hi ha instint letal i sempre acabem empatant en camps on toca guanyar. Els quatre fitxatges (que avui han estat titulars) tampoc no aporten l'aire fresc que necessitem. I el pitjor de tot és que el Madrid (horror) és a quatre punts.

Vull espectacle: No demano que Ronaldinho es vesteixi de dona grassoneta (com Travolta a "Hairspray") i balli una cançó "du-dua" dels anys 60. L'espectacle que reclamo és un altre: joc ofensiu, jugades intel.ligents, rematades amb punteria i si fa falta alguna xilena. El Barça que he vist és l'avorriment en estat pur.

Estat d'ànim abans del partit: M'he llevat amb ganes de Lliga. Estic esgotat de tanta selecció (de futbol i bàsket). A més, un Osasuna-Barça és un partit especial. Són dues aficions que entenen de futbol i mantenen una excel.lent relació. Visca Sant Fermí!

Els meus pares opinen: M'acaben de trucar al mòbil. El meu pare está com una moto: "Si continuem així, Rijkaard no es menjarà els torrons. Estic molt disgustat". La meva mare és més optimista: "Tranquil, fill. La Lliga es guanya a les últimes 10 jornades. Remuntarem".

Sense Copa i sense Selecció

Ja sabeu la nul.la simpatia que sento per la Copa Catalunya, un torneig descafeinat i sense cap mena d'atractiu per als culés. Però és clar, sempre és millor que la guanyi el Barça. No ha pogut ser. El Nàstic de Tarragona és el nou campió. Tant de bo algun dia aquesta competició tingui la categoria que es mereix un país com Catalunya. I el Barça la disputi amb els seus jugadors titulars. La nostra Copa és una costellada. I, a més a més, tampoc ens deixen tenir selecció catalana. Quin desastre.

Festival de declaracions:
Setmana sense Lliga, setmana amb moltes declaracions. No falla. Laporta continua queixant-se dels errors de la passada temporada. Rijkaard diu que ja ha après la lliçó. Ara cal posar-se les piles i guanyar a Pamplona. I començar la Champions amb força. Lamentar-se del passat ja no serveix de res. Laporta i Rijkaard han d'actuar aquest any amb molta més decisió i exigència.

Ha començat la Lliga?

Em sento estrany. Crec que encara estic al mes de març o d'abril. El Barça que ha empatat a Santander em recorda el Barça que va empatar fa només uns mesos al camp del Betis, del Getafe, de l'Osasuna i de tants equips de pa sucat amb oli. La diferència fonamental és que ara els socis som més exigents. I ja no ens enganyaran amb quatre declaracions boniques. Rijkaard, jugadors, president... cal posar-se les piles. Empatant a Santander no guanyarem la Lliga. Ho teniu clar, oi?

Estat d'ànim abans del partit:
M'he llevat amb un pessigolleig a l'estòmac. Estava nerviós, excitat. Comença la Lliga, les il.lusions es renoven i somies amb nits glorioses, amb golarros de Ronaldinho, amb combinacions màgiques entre Henry i Eto'o. Després de veure el partit contra el Racing vull fer un suggeriment: Podria tornar a començar la Lliga?

L'Atlético de Madrid mai no ajuda:
En els últims anys l'Atlético de Madrid sempre és favorit quan juga contra el Real Madrid. Sempre és favorit i... sempre perd. Sembla que tinguin complexe d'inferioritat. No ho entenc. Ho sento per Sabina, Ponce, Ketama i Segura, però l'Atlético cada vegada em cau pijor.

L'hora de la veritat

Poc a poc em vaig retrobant amb els amics culés que han tornat a Barcelona després de les vacances. Parlem d'Henry, del bluf Saviola, del golàs de Messi a Múnic, dels "4 fantàstics" (a ningú no li agrada aquest nom), però bàsicament parlem del Madrid, del 3-5 del Sevilla i de la cara de fàstic de Schuster. La pregunta que es fan els meus amics és la mateixa que em faig jo des de fa un mes: Quin Barça veurem aquesta temporada? Tant de bo sigui aquell Barça lluitador i letal que va guanyar la Lliga i la Champions. Els culés no podrem soportar una altra temporada tan depriment com la passada. Al menys, jo

El meu estat d'ànim: El Madrid m' alegra la vida. És un gust llegir la premsa de Madrid. Pero que ningú no es confiï. El Barça va regalar l'any passat la Lliga als merengues en un acte de caritat cristiana. O potser per confirmar l'esperit UNICEF de la samarreta. Però els culés ja no volem ser els Reis Mags. Enguany hem de guanyar la Lliga (amb el permís del Sevilla) i si podem matxacar el Madrid, millor que millor.

Operació sortida: El Barça ha de tenir jugadors de primera línia implicats amb el club. Comprovo amb angoixa que no hi ha manera de traspassar els jugadors que no compten per Rijkaard. Per a alguns, el Barça es un meravellós balneari per jubilar-se. Em sembla fatal.

Reflexió final: Estic fart de les discussions sobre Raúl a la selecció i vull que Valdés sigui el porter indiscutible... de la selecció catalana.

Cal exigir una mica més

El Barça acaba la pretemporada de la mateixa manera que va acabar la Lliga: toquem i toquem la pilota, ens costa Déu i ajuda ficar un gol, Ronaldinho i Eto'o no estan fins i Messi és el que decideix. El partit contra el Bayern va aconseguir que una bona part dels amics que estaven a casa acabessin clapats al sofà. Aquest Barça és millor que unes quantes valerianes. Cal exigir una mica més.

El meu estat d'ànim: M'agraden els fitxatges, especialment Henry i Milito. És un gust veure el francès amb la samarreta del Barça. I també m'encanta el potent caràcter de Milito. El Barça necessita gent que cridi.

Ronnie i Eto'o han de posar-se les piles: Els dos cracks continuen espessos. Només espero que es prenguin la temporada d'una manera seriosa i tornin al màxim nivell. I si no volen o no poden jugar bé... hauran de passar per la banqueta. Vull que Rijkaard sigui valent i aposti enguany pels jugadors que estiguin en forma. Encara que siguin Ezquerro, Gudjohnsen o Bojan. A Maxi ja no el tenim, ja que ha fitxat pel F.C. Moscou (no tenia ni idea que existís aquest equip). Sort, Gallina.

No me'n vull riure del Madrid: La veritat és que la pretemporada del Madrid és per riure. Són dolents-dolents-dolents. Però hem de ser discrets. Ens hem passat un any fent catxondeo amb Capello, Robinho i Ronaldo i companyia... i al final van guanyar la Lliga. Això no treu, és clar, que ahir obrís una ampolleta de cava (un Benjamin) per celebrar el 3-5. Saluuuut!

Vull que comenci la Lliga!

Estic seguint la gira del Barça per Àsia amb certa indiferència. Fins i tot diria que amb una mica de rebuig. No vull que aquest viatge ens passi factura. I que alguns jugadors arribin esgotats a Barcelona. A més, les imatges que veig a la premsa són una mica cutres: cels negres per culpa de tifons, xinesos que somriuren amb la bandera estelada, Laporta en bermudes. I en el terreny estrictament esportiu... res d'especial. Dels partits amistosos no es pot treure cap conclusió. Si Giovani (amb tots els meus respectes i admiració) ha de ser l'arma secreta de Rijkaard... més val que tanquem la barraqueta. Trobo a faltar aquelles golejades del Barça a Holanda quan guanyava 14-0- O algunes d'aquelles memorables tanganes contra els equips sudamericans. Que començi la Lliga!

El meu estat d'ànim: Ni fred ni calent. Un any més tornem a ser els favorits. En la temporada 2005-2006 vam guanyar la Lliga i la Champions. L'any passat, res de res. Suposo que Rijkaard tindrà molt clar quina ha de ser la temporada que hem de repetir.

Nicolau Casaus: Casaus va ser l'encarregat de posar-me a l'americana la meva insígnia de 25 anys de soci. Recordo aquell dia com si fos avui. A l'acte hi van assistir els meus pares i el meu germà. Va ser molt emocionant. I guardo una foto dedicada de record. Jo acabava de publicar la meva primera novel.la del Barça, "Blai Grana", i li vaig regalar un exemplar. Casaus va aportar valors que comparteixo a la junta de Núñez: catalanitat, democràcia i seny. Gràcies, Nicolau.

La il.lusió de tots els estius

Estic de vacances. Per Tamariu i Arenys de Mar em retrobo amb amics i coneguts que comparteixen hamaca, cervesa i tertúlies. El seu estat d'ànim és molt semblant al meu. Tots estan profundament cabrejats amb la temporada que ha fet el Barça. Tots consideren que alguns jugadors s'han pres un any sabàtic. Però la vida continua. Són temps de pretemporada i cal renovar les il.lusions. Oficialment ja no estic de dol. He canviat el color negre pel verd esperança. Torno a confiar en la plantilla i en Rijkaard. Torno a somiar amb una Lliga o amb una Champions. Però enguany no seré un soci ingenu. Seguiré la trajectòria de l'equip amb lupa. I amb un guant de boxa, per si cal donar un cop de puny sobre la taula.

Les llàgrimes de Messi

Oh, Deu meu. La història es repeteix. Ens hem passat tota la Copa Amèrica elogiant el talent de Messi i menyspreuant el treball dels obrers brasilers. I arriba la final, i Brasil li fot tres castanyes a Argentina. Robinho es converteix en el màxim golejador i és escollit el millor jugador del campionat. I Messi surt a totes les fotos... plorant. A Madrid tornen a treure pit. El pols Robinho-Messi, Madrid-Barça, torna a tenir color blanc. Quin pal de temporada! Deu meu, no ens castiguis més. Hem après la lliçó. L'any vinent serem humils i treballadors. Eto'o no farà declaracions explosives, Ronaldinho i Deco es deixaran la pell als entrenaments, Rijkaard posarà ordre al vestidor, el president no es farà el suec si s'assebenta d'algun contratemps i els socis cridarem més que mai: "Barça, Barça".

Adéu al dol:
Per cert, he decidit que la setmana vinent deixaré d'estar de dol. Ja estic cansat del meu humor de gossos i de tant color negre al meu cos. Ja estic fart de demanar perdó i aguantar els somriures trapelles de la meseta. Alguns dels meus amics estan preocupats: "Alfred.... fa més d'un mes que vam perdre la Lliga. Aixeca l'ànim. Sembles un zombi". Doncs tenen raó. No sé si serà el 23, el 24 o el 25 de juliol. O potser el 26. Però el meu dol té data de caducitat.

I si fitxem a "Humilitat"?

El millor fitxatge no és Henry, Milito o Touré. El millor fitxatge per a la propera temporada es diu "Humilitat". No sé de quina nacionalitat és, però m'han parlat molt bé d'ell. I no és un fitxatge car. La decepció d'aquest any ha estat enorme. Tantes expectatives per a res. I això que teníem el mateix equip que va guanyar la Champions, amb tres excel.lents reforços: Zambrotta, Gudjohnsen i Thuram. Ens anàvem a menjar el món, i el món se'ns ha menjat a nosaltres. Per guanyar títols el més important és tenir ganes de guanyar-los. Si "Humilitat" entra al vestidor... podrem aspirar a tot.

No som els millors:
El fitxatge d'Henry ha tornat a disparar la il.lusió. Perfecte. Però escolto a la ràdio que aquest Barça és el millor de la història. No fotem. Si ens tornem a creure que som els millors abans de jugar, tornarem a quedar segons i un equip de broma (com el Getafe) ens acabarà eliminant de la Copa.

Schuster i Saviola... que us vagi malament:
Els culés ja estem acostumats als canvis de camisa dels nostres "ídols". Des de fa anys, a les samarretes del Barça que compro a La Botiga, no hi figura cap nom. No sóc de cap jugador. Només sóc del Barça. És una manera de protegir-me de cara a futures decepcions. A Schuster i a Saviola els desitjo... tota la mala sort del món. I no és res personal.

Esperant temps millors

El meu estat d'ànim va millorant lentament, tot i que arrossego la ressaca del maleït mes de juny. El tema dels fitxatges el segueixo amb poc interès. Cada matí, quan passo pel quiosc, m'agradaria llegir a la portada de la premsa esportiva: "Els jugadors del Madrid van donar positiu contra el Mallorca i el Madrid perd la Lliga. El Barça és el nou campió". També m'agradaria llegir que el Milà ha renunciat a la seva Copa d'Europa i la lliura al Barça, perquè porta Unicef a la samarreta. En els meus somnis, som campions de Lliga i de la Champions.

Les vacances més importants són les meves:
Espero que els jugadors del Barça estiguin descansant molt. Però les úniques vacances que m'importen són les meves... que arribarán d'aquí 15 dies.

Encara estic de dol

Cal agrair l'esforç de la directiva per pujar els ànims dels culés amb la presentació d'Henry. Admiro els 30.000 aficionats que van anar al Camp Nou il.lusionats amb el fitxatge. Però jo continuo de dol. Encara sento una profunda tristesa quan repasso la temporada i observo desconcertat algunes derrotes estúpides i doloroses. Encara no tinc motius per un somriure.

En aquests moments tant me fa que vingui Henry, Amunike o Fernando Alonso. L'únic que demano és que els que es quedin... es quedin amb ganes. Vull un Eto'o motivat i amb la boca tancada. Vul un Ronaldinho que entreni com Déu mana. Vull que Deco torni a centrar-se en el futbol. Vull que Rijkaard deixi de ser Santa Teresa de Calcuta i posi ordre. Vull que el president no permeti que Can Barça sigui Can Pixa.

La meva dona tenia raó:
Repassant les opinions de la meva dona en aquesta secció, observo bocabadat que pràcticament va clavar tots els seus diagnòstics. Ella va pronosticar que la "rajada" d'Eto'o tindria greus conseqüències per al vestidor; ella va avisar que els gols de Saviola contra l'Alabès eren un "bluf" i que l'argentí no era el jugador decisiu; ella no es va deixar enlluernar per algunes victòries i va exigir una i mil vegades més dedicació i sacrifici al camp; ella es va mostrar inquieta per l'estat de Ronaldinho. En fi, en una temporada on gairebé tots hem pecat d'una certa prepotència i no hem practicat l'autocrítica, vull felicitar-la pels seus encertats comentaris.

Jo no estava en un núvol

"Vivíem en un núvol i ens va arrossegar l'autocomplacència". Les paraules del president del Barça són sinceres, però molt tristes. No entenc com un club tan gran com el Barça ha viscut en un núvol (i de les rendes) durant un any. És que ningú ha estat capaç de fotre quatre crits? I mira que hi ha gent que cobra sous multimilionaris per posar una mica d'ordre. Escoltant el president em fa la impressió que Can Barça ha estat enguany Can Pixa. Lamentable.

Jo no estava en un núvol: La majoria de socis que conec no hem pecat de prepotents, ni de somiadors. Sabíem que la temporada seria dura, molt dura, i que els equips tindrien més ganes que mai de guanyar al campió de la lliga i de la Champions. Jo mai no he estat en un núvol. He anat sempre al Camp Nou amb humilitat.

No vull que Rijkaard sigui tranquil: Com a soci del Barça em sento estafat. Aquesta temporada era fonamental, perquè no sempre tens l'oportunitat de guanyar la Supercopa d'Europa o el Mundialet. Si alguns jugadors no han tingut el comportament adeqüat, per què no es van prendre mesures en el seu moment? Després d'escoltar el president ja no m'agrada el caràcter tranquil de Rijkaard. Tinc por. Creo que la seva tranquil.litat és sinònim de manca d'autoritat.

No em preocupen els fitxatges: Els fitxatges són importants, és clar. Però més important és l'estat d'ànim dels que es queden. Per molt Henry que vingui, si les estrelles no es posen les piles, continuarem en un núvol.

Els espectaculars comentaris de la meva dona: He analitzat les cròniques de dotzenes de comentaristes i periodistes durant tota la temporada. Que ningú faci conya. L'única que ha encertat és la meva dona. Ella va detectar tots els mals del Barça. I van quedar publicats en aquesta web. En el meu proper article recordaré algunes de les seves frases més memorables.

Crec que no som campions

Sóc home de paraula. He arribat al cinema a les nou de la nit, he passat dues hores veient una pel.lícula d'acció (molt pallissa, per cert) i a les onze de la nit he sortit al carrer amb l'ai al cor. El silenci era total. Els cotxes circulaven sense que sonessin els clàxons, la gent caminava amb parsimònia i no s'escoltaven ni els petards de Sant Joan. "Crec que no hem guanyat la Lliga", he pensat resignat.

He arribat a casa i també he complert la meva paraula: no he vist la tele i no he escoltat la ràdio. Al balcó del meu veí no està penjada la bandera del Barça, un fet habitual en les grans ocasions. Cada cop estic més convençut que no hem guanyat la Lliga. Ara, quan acabi d'escriure aquesta crònica una mica tètrica, em ficaré al llit. No tinc missatges al mòbil. Ni del meu germà, ni de l'Enric, ni del Pep, ni de l'Anna, ni dels meus pares, ni del Lluís, ni del Daniel, ni de l'Antònia, ni del Jacint, ni de tanta i tanta gent que es posa en contacte amb mi quan aconseguim una victòria important. Ja gairebé no tinc dubtes: no hem guanyat la Lliga. Em sento molt trist, però si més no aquesta nit no he patit. He estat molt disciplinat i el meu psiquiatra estarà content. Bona nit i visca el Barça.

El meu pla per a diumenge

Diumenge, per primer cop en tota la temporada, no veuré el partit del Barça. Aniré al cinema (sessió de les 21 hores aproximadament). Potser escolliré la biografia d'Edith Piaf o la que s'estrena de Truman Capote. Quan acabi la projecció (a les 23 hores, també aproximadament), dues possibilitats: silenci absolut (el Madrid ha guanyat la Lliga) o festa sense límits pels carrers de Barcelona. Si hi ha silenci... aniré a casa i em ficaré al llit sense veure la tele, ni escoltar la ràdio, ni res de res. I si estem de festa... també aniré a casa, però a buscar les banderes... i ja empalmaré amb la revetlla de Sant Joan. Aquest és el meu pla, elaborat "a sangre fría" entre el meu psiquiatre i jo.

Un minut que resumeix un any

Barça 2-Espanyol 2

Ha estat un minut tràgic. Quan tot estava de cara, l'Espanyol ens empata un partit que era nostre i el Madrid treu petroli de la Romareda. En un minut hem passat de l'eufòria a la tragèdia. Aquest minut nefast ha estat el reflexe de tota la temporada. Quan estem a punt de tocar el cel... sempre arriba la patacada. Ho teníem tot de cara per guanyar el Mundialet i per eliminar el Liverpool -a la Champions- i al Getafe -a la Copa-. I també hem tingut diverses oportunitats per sentenciar la Lliga. Però aquest any no hi ha manera de tocar el cel. Els déus no ens estimen. Algun pecat harem comès. Supèrbia? Prepotència?

Estat d'ànim abans del partit:
He arribat al Camp Nou amb la tensió i els nervis de les grans ocasions. Però tenia por. Confiava més en el Saragossa que en el propi Barça. Els últims partits de l'equip a l'Estadi han estat d'infart. Com ja vaig escriure en el seu moment... havia somiat amb la victòria del Saragossa i l'empat del Barça. Ni això.

Gràcies Saragossa:
Hem de ser agraits. Ens hem passat 15 dies pregant a la Pilarica... i la Pilarica ens ha regalat un empat que podia haver-nos donat la Lliga. Amics del Saragossa... estem en deute amb vosaltres. El problema és que el Barça no està per la feina. Potser és que em vaig oblidar de pregar-li a la Moreneta.

Periquitos maquiavèl.lics:
Estan com bojos. La seva felicitat és extrema. Han sortit al carrer per celebrar l'empat. Si poguessin anirien a la Cibeles amb els seus amics de la meseta. "No ens hem de fiar mai de l'Espanyol", em deia el meu avi. Quanta raó, per Déu. Crec que molts dels culés que van animar l'Espanyol fa unes setmanes a la final de la UEFA estan desconcertats i... empenedits.

No crec en el miracle:
Un amic meu està convençut que el Mallorca empatarà al Bernabéu. Pot ser. Però no tinc clar si nosaltres serem capaços de guanyar a Tarragona. Estic negatiu. No crec en el miracle. Espero que demà, estirat a la platja, ho vegi d'una altra manera. Això sí, m'emportaré la meva tovallola del Barça i la meva samarreta de la final de París.

Sobre la "selección" i el derbi

El partit d'ahir entre Espanya i 11 aficionats va ser una autèntica costellada. Si Liechtenstein té una selecció pròpia, per què no la pot tenir Catalunya, que té molta més qualitat. Xavi, d'altra banda, ha hagut d'aguantar els comentaris malaltissos de la premsa de Madrid pel tema de la targeta groga i per portar els mitjons de tal manera que no es veia la bandera espanyola. Xavi és del Barça i català. I això continua despertant recels i enveges entre la gent de la meseta. Després de 30 anys de democràcia el centralisme no desapareix.

Pessigolleig a l'estòmac:
A poques hores de la jornada de dissabte, tinc un important pessigolleig a l'estòmac. Estic inquiet, alterat. El dissabte estarem a mort amb el Barça... i esperarem l'ajuda del Saragossa. Sóc optimista. He tingut un estrany somni: nosaltres empatem, però el Madrid perd. Ho firmem, oi?

Un llibre sobre Tamudo:
Des de la meva nul.la simpatia cap a l'Espanyol, m'alegra la publicació d'un llibre sobre Tamudo. Ja sabeu que el matrimoni literatura-futbol m'encanta. I cal donar-li suport. Per cert, aprofito aquest espai per agrair dos magnífics comentaris que han aparegut a internet sobre la meva novel.la Sí, sí, sí. Hem guanyat a Paris. Els trobareu als blocs ronya mortis (de l'escriptor Marc Pastor) i txerrades (del periodista Txerra Cirbian). Moltes gràcies.

El bo, el lleig i el dolent

Aquesta aturada de la Lliga ha estat molt inoportuna, però al menys ha tingut un aspecte que ens afavoreix: ha refredat l'eufòria madridista. A la capital només parlen de la selecció. Millor per a nosaltres. Els culés continuem pensant que la nostra sort està en mans del Saragossa. Però compte amb l'Espanyol. Vindran al Camp Nou amb ganes d'amargar-nos la festa. És un derbi enverinat. El bo és el Saragossa; el lleig, l'Espanyol i el dolent, com sempre, el Madrid.

Continuarà el REM?:
Reconec que estic una mica desconcertat. Alguns periodistes estan convençuts que la parella Eto'o-Ronaldinho no continuarà. En canvi, altres sectors de la premsa opinen tot el contrari i afirmen que el REM estarà l'any vinent al Camp Nou. Més important que els noms és la unitat del vestidor i el bon ambient. He escoltat tantes coses estranyes aquesta temporada dels cracks del Barça que no tinc gaire clar si Eto'o i Ronaldinho són compatibles. Això només ho saben els tècnics del Barça. Espero que prenguin la millor decisió per als interessos del club.

La Copa Catalunya:
Sobre la Copa Catalunya (que s'hauria de dir Copa dels Filials) ja sabeu la meva opinió. Preferiria que no se celebrés. Un torneig que porta el nom del meu país no pot ser una competició de segona. O de tercera. Aquesta nit jo no veuré el partit. Serà la meva manera de protestar.

La gent del Barça:
Aquest diumenge he assistit a la Trobada de penyes del Barça del Vallès a Cerdanyola. L'ambient ha estat fantàstic. Avui llegeixo a la premsa que a Ciutadella (Menorca) també s'ha celebrat amb gran èxit la Trobada balear. La passió pel Barça no només es viu i es mesura al Camp Nou.

Volem una Copa Catalunya de veritat

Catalunya no es mereix aquesta Copa Catalunya tan descafeinada que es disputa a partir d'avui. Un país com el nostre, amb llarga tradició futbolística, i amb aspiracions de tenir la seva pròpia selecció nacional, ha de ser més ambiciós. El Barça, per exemple, jugarà amb una pila de nois del filial, ja que els internacionals estan amb les seves seleccions. La Copa Catalunya és una competició de segona. O de tercera. Sempre la juguem en unes dates lamentables i sense els jugadors titulars. Cal canviar el format amb urgència. Com català, preferixi que el nom de Catalunya no es taqui amb una copa que no interessa ningú.

Sobre el Saragossa i l'Espanyol:
Visca el Saragossa i la Pilarica. Ara ja només ens queda una esperança: que el Madrid punxi a la Romareda, un estadi on les simpaties cap el Barça brillen per la seva absència. Animarem el Saragossa, sense oblidar-nos dels periquitos. L'Espanyol arribarà al Camp Nou amb set de venjança. Ells sempre tenen set de venjança quan juguen contra nosaltres. Es una cosa històrica. No ens poden veure, malgrat que molts culés volien que l'Espanyol guanyés la final de la UEFA. La pròxima jornada no serà fàcil, però hem de confiar en el Barça, els maños i els maletins.

L'opinió de la meva dona:
"Si Ronaldinho és expulsat i perd el somriure.... no és un bon senyal. És terrible que ja no depenguem de nosaltres mateixos. El Barça ha demostrat actitud i grapa, però estem lluitant a la desesperada, i això em fa molta pena. Encara no entenc com hem arribat a aquesta situació".

I ara... visca la Pilarica!

Barça 1-Getafe 0

Visca el Saragossa i la Pilarica. Ara ja només ens queda una esperança: que el Madrid punxi a la Romareda, un estadi precisament on les simpaties cap el Barça brillen per la seva absència. Animarem el Saragossa, sense oblidar-nos dels periquitos. L'Espanyol arribarà al Camp Nou amb set de venjança. Ells sempre tenen set de venjança quan juguen contra nosaltres. Es una cosa històrica. No ens poden veure, malgrat que molts culés volien que l'Espanyol guanyés la final de la UEFA. La pròxima jornada no serà fàcil, però hem de confiar en la sort i els maletins.

La pastilla a la butxaca:
Els últims partits que hem jugat a casa són taquicàrdics. Vam guanyar el Mallorca i el Llevant pels pèls, el Betis ens vam empatar en l'últim minut i avui... gairebé m'ofego amb el franfkurt. Al Camp Nou s'ha d'assistir amb un trankimazin a la butxaca.

Schuster és Mourinho 2:
Schuster és per als culés el segon Mourinho. És un entrenador desagradable. Va marxar ressentit de Barcelona i ja no recorda que en el nostre club va conseguir fama mundial i una gran fortuna econòmica. Schuster ara s'ha convertit en el defensor del joc violent i en l'anti-Messi. És trist que aquesta conducta vingui d'un home que va ser greument lesionat per un psichokiller el nom del qual no vull ni recordar.

Afició 10:
Un cop més, l'afició del Barça, s'ha deixat la veu a l'Estadi. Estic cansat d'escoltar comentaris que qüestionen el nostre comportament. La temporada pot ser decebedora si no guanyem la Lliga, però l'actitud del soci contnua sent exemplar. Avui no només hem animat l'equip. També hem corejat els noms de molts jugadors. De les que arriben a l'estadi sense alcohol al cos... som, sense subte, la millor afició del món.

L'opinió de la meva dona:
Si Ronaldinho és expulsat i perd el somriure.... no és un bon senyal. És terrible que ja no depenguem de nosaltres mateixos. El Barça ha demostrat actitud i grapa, però estem lluitant a la desesperada, i això em fa molta pena. Encara no entenc com hem arribat a aquesta situació.

Nostàlgia del Barça que va eliminar el Milan

Poden jugar bé, regular o malament, però sempre estan entre els quatre millors d'Europa. Van quedar subcampions l'any 2005, l'any passat van ser semifinalistes i avui es proclamen campions. Cal prendre nota del Milan. Són la referència.

El Barça-Arsenal va ser molt millor:
El resultat ha estat el mateix (2-1), però la final de París entre el Barça i l'Arsenal va ser molt més vibrant. I brillant. El Milan i el Liverpool han jugat un partit avorrit. I el Milan, amb el seu joc pràctic, ha sabut matar el partit: 1-0 de rebot i 2-0 en un contraatac. Sana enveja. Al Barça li han faltat enguany precisament les dues virtuts dels italians: joc pràctic i matar el partit.

El Barça va eliminar el Milan fa només 13 mesos:
L'any passat, quan Ronnie, Deco, Eto'o i companyia estaven al 100%, el Barça va superar clarament el Milan (0-1 a Itàlia, i 0-0 al Camp Nou). Eren les semifinals de la Champions. La pena és que un any després, ells continuen en forma i nosaltres estem passant per una etapa de "sang, suor i llàgrimes".

Què passa amb Eto'o?:
Fa un any, Eto'o era un dels herois de París (va provocar una expulsió, va enviar una pilota al pal i va marcar l'antològic 1-1). Eto'o aquesta temporada ha estat notícia per la seva lesió i per les seves explosives declaracions. Aquest matí he tingut una gran decepció quan he vist la portada del diari Marca. Estic fart d'aquests esglais. La premsa de Madrid està fent tot el possible per desestabilitzar-nos. I Eto'o no ha de col.laborar. S'imaginen a Casillas o a Roberto Carlos explicant interioritats del vestidor a l'Sport o al Mundo Deportivo? Jo, no. Doncs... perquè alimentem nosaltres la bèstia que ens vol devorar?

Una mica d'ordre, sisplau:
Encara confiem en guanyar la Lliga, és clar. Però el que està passant és molt trist. Els culés estem descobrint -bocabadats!- els problemes que existeixen al vestuari. Algú ha de posar ordre. Amb urgència.

Sempre ens quedarà el 0-6

At. Madrid 0-Barça 6

Sóc partidari del "carpe diem". Guanyar 0-6 a l'Atlético de Madrid és tan gran que ho hem de disfrutar al màxim. Ja tindrem temps de mirar calendaris i agafar calculadores. Els meus amics i jo ho hem celebrat amb un bon sopar i unes ampolles de cava. Feia molt temps que no vivíem una festa com la d'aquesta nit. Passi el que passi... sempre ens quedarà el 0-6.

El partit somiat:
Han marcat totes les estrelles (Ronaldinho, Messi i Eto'o), tots els gols han estat preciosos (res de rebots o penals), tots els jugadors han brillat (des d'Edmilson a Gudjohnsen), el rival no ha creat perill, n'hem ficat 6 però podien haver estat 8... Vaja, que tot ha sortit perfecte. Oooooooh! Aaaaaaaah!

Lamentable transmissió:
El 0-6 fa mal a Madrid. Ha estat molt fàcil comprovar-ho durant la transmissió de Canal+. Que si l'Atlético ha regalat no sé quants gols, que aquest Atlético és una vergonya, que si el Barça s'ha trobat amb una pila de facilitats. Ens tenen molta ràbia!

Un final fantàstic:
Mai no havíem viscut un final de lliga tan apassionant. Quatre equips poden ser campions. No faré pronòstics, perquè aquesta Lliga està boja i els "pitonisos" hauran de dimitir. Els culés, de moment, estem vivint unes hores màgiques. Brindaré de nou per Fernandito Torres.

Visca el 17 de maig!

Potser els lectors d'aquesta web estan buscant reflexions i anàlisis sobre les possibilitats de guanyar la Lliga. És el que toca, és clar. Pero avui és 17 de maig, i en aquesta secció celebrarem el primer aniversari de la final de París. Oh, la, la.

Fa un any estava a París, amb la samarreta blaugrana, la senyera i tota la il.lusió del món. Molts de vosaltres ja sabeu que l'experiència em va deixar tan tocat, tan revolucionat... que vaig acabar escrivint una novel.la sobre la final.

No oblidare mai aquell viatge, aquelles hores a París, la Tour Eiffel blaugrana, el gol d'Eto'o, l'orgasme-gol de Belletti, les llàgrimes compartides amb dotzenes de socis anònims, la celebració a les grades de Saint Denis i els meravellosos SMS d'amics i familiars de Barcelona i d'altres punts de Catalunya. De ben segur que vosaltres també teniu molt frescos els records del partit (el lloc, la companyia, la celebració). Avui reivindico aquells sentiments. Com diu un amic meu, "la final de París serà un dels deu grans moments que recordaré abans de l'últim sospir".

El record d'aquell 17 de maig continua immaculat en el meu cap, malgrat les decepcions d'aquest any (i n'hem tingut unes quantes). Les coses de la vida no són millors ni pitjors en funció dels esdeveniments. Aquesta es la meva filosofia. Avui més que mai em sento orgullós del 17 de maig del 2006. La història ja ens dirà si aquell partit va ser la fi d'un cicle o no. I mentre espero que la història em digui alguna cosa, em posaré el DVD del partit.

Tocats, però no enfonsats

Barça 1-Betis 1

S'imaginen que aquesta jornada hagués estat la darrera del campionat? El Madrid s'hagués proclamat campió amb una carambola històrica: ells guanyant en l'últim minut, i nosaltres empatantan en l'últim minut. Per morir-se! Sortosament, aquest cop de sort per als blancs ha arribat a quatre jornades del final. I encara tenim temps per reaccionar.

Pessimisme total:
Molts periodistes catalans donen la Lliga per perduda. Per a ells, l'empat d'avui és el final. Jo no vull ser més papista que el papa, però no penso regalar als madridistes quatre setmanes extres de felicitat. Ja sé que tot està de cara per als blancs (actitud, dinàmica guanyadora, suport dels mitjans), però resten 12 punts. Hem de lluitar-los, per Déu!

El Madrid ja exigeix el passadís del Recre:
Els madridistes estan convençuts que la Lliga ha acabat. Alguns han anat a la Cibeles i han penjat banderes als balcons. És molt fort. No saben que queden quatre jornades. Brutal. Hem d'aprofitar aquesta hipnosi col.lectiva. Es pensen que el Recreativo de Huelva els farà el passadís diumenge. Molt fort.

Continuo demanant explicacions:
Naturalment. Crec que els socis no sabem tota la veritat. Ningú no entén que un equip campió s'estigui enfonsant amb tanta rapidesa. Després de guanyar la Champions a París, directius, tècnics i jugadors ens van dir que encara quedava molt per fer i guanyar. Què ha passat aquesta temporada? Volem la veritat.

Hem donat suport a l'equip:
L'equip ha estat rebut amb alguns mocadors i xiulets. Ho entenc. L'orgull dels socis està ferit després de la vergonyosa derrota de dijous. Rijkaard i Eto'o han demanat perdó. Excel.lent detall. Però quan ha començat el partit, els 77.000 espectadors que hem anat al Camp Nou hem donat suport a l'equip de manera incondicional. Malgrat el 4-0, ha estat la cinquena millor entrada de la temporada en partit de Lliga. Hem abandonat l'Estadi amb els ulls plorosos, especialment els nens, que avui eran majoritaris al camp (en jugar-se el partit a les set de la tarda).

Mai no espero res de l'Espanyol:
L'Espanyol va perdre a Madrid, com sempre. Mai no espero res de l'Espanyol. A la mitja part, amb l'1-3, em vaig jugar un sopar a que el Madrid remuntava. Per a mi estava cantat. Els meus amics diuen que sóc "pitoniso". No... només és memòria històrica.

Està passant alguna cosa que no sé?

Getafe 4- Barça 0

Saben el que més preocupa en aquests moments a molts culés? Doncs que la derrota d'avui no sembla un accident. Tenim la sensació que alguna cosa dolenta està passant, que els directius, tècnics o jugadors ens amaguen coses. Els socis estem aguantant tota la temporada com autèntics barcelonistes. No ens hem queixat de res. Hem perdut una pila de partits i trofeus, però hem aguantat el tipus. I ho hem fet, perquè un equip que guanya en una mateixa temporada la Lliga i la Champions té crèdit. Molt crèdit. Però...

Tenim dret a saber:
Si alguna cosa va malament o no funciona, tenim el dret a saber-ho. Estic fart d'escoltar rumors desagradables en els mitjans de comunicació: que si Ronaldinho i Eto'o no es parlen, que si Rijkaard i Txiqui van per camins diferents, que alguns jugadors no entrenen, que alguns se senten galàctics... Què està passant? Són veritat aquests rumors? Falta autoritat? Falta compromís?

La Lliga només la guanyen els jugadors:
Encara ens queda la Lliga, és clar. Però la Lliga no la guanyarem els aficionats. Tant se val que el diumenge el Camp Nou estigui ple a vessar o buit. Ho dic de debò. Si el Barça juga com avui, no guanyarem al Betis tot i que fem mil mosaics i ens passem el partit cridant "Barça, Barça". Els que decideixen són els jugadors. Si ells volen, el Barça serà campió. Però només si ells volen. Els socis, de tota manera, no fallarem. Donarem suport a l'equip fins a l'últim sospir de l'últim partit. Ah! I gràcies Puyol per la teva frase d'ahir. El teu orgull és el nostre.

Dues reflexions optimistes des de la tristesa:
El 23 de juny no anirem a Madrid, ens quedarem a casa. M'encanta la revetlla de Sant Joan i "gràcies" al desastre d'avui la podré celebrar tranquil.lament a Catalunya amb cava, coca, foc, petards i ball.

El Bernabéu no m'agrada ni en pintura, ni en xocolata, ni en res de res. L'última vegada que vaig trepitjar aquest estadi va ser l'any 1978, a la final de la Copa que vam jugar contra Las Palmas. Vam guanyar el partit, però l'experiència va ser molt dura (encara estic en mans de psicòlegs, je, je). Després de 30 anys sense visitar aquell estadi (per prescripció mèdica)... aquest any volia trencar la tradició. Un Barça-Sevilla era una excusa fantàstica para tornar a l'escenari del 0-5. Estic molt fotut per la derrota d'avui, però continuaré un any més sense trepitjar el Bernabéu. Qui no es conforma és ben bé perquè no vol.

El Madrid m'ha tornat l'alegria

Cada vegada que llegeixo un diari de Madrid, m'excito, m'altero, m'animo. Serà la primavera? No! Després d'una Lliga ensopida-ensopida, he recuperat la il.lusió pel títol. Els seguidors/jugadors/directius del Madrid estan tan crescuts, que si queden segons (o tercers), la patacada serà històrica. Un amic em deia fa unes setmanes que aquesta Lliga era com les de Van Gaal, que els culés estàvem freds i que si la guanyàvem sortiria poca gent al carrer. Doncs ja no. Aquesta Lliga és una passada. Si la guanyem... sortirem un milió de persones al carrer. Cantarem "Campions, campions", però ja us asseguro que el crit estrella serà "Madrid c... saluda al campeón". El Madrid ens ha tornat l'alegria.

Prova superada

Assistència de Ronaldinho, i golàs d'Iniesta. Assistència de Ronaldinho, i golàs d'Eto'o. Així de fàcil, així de pràctic. D'això, els catalans, en diem anar per feina. El Barça que ha jugat a Donosti, especialment el del segon temps, és el Barça dels últims tres anys: sòlid i eficaç. La victòria és un autèntic cop d'efecte. Els nostres rivals estan de mal humor, oi que sí Cicinho? Oh, quin diumenge tan meravellós passarem.

Reflexions des de l'alegria:
Per fi un partit sense esglais a l'últim minut. Al.leluia El meu cardiòleg dormirà avui tranquil.Els jugadors van sopar junts dimecres passat per motivar-se. Als socis ens encanten aquestes iniciatives.

Pesats, molt pesats han estat els madridistes durant toda la setmana. Ja es veien campions. Porten quatre anys repetint el mateix.

Ja sabeu que Osasuna i Reial Societat tenen les meves simpaties. Als de Pamplona, felicitats per la seva trajectòria a la Copa de la UEFA. I espero de tot cor que la Real continuï a primera.

L'opinió de la meva dona:
"Ja sabeu que sóc exigent amb el joc de l'equip, però avui tenia molt clar que per damunt de tot s'havia de guanyar o guanyar. Gràcies Barça per mantenir-nos viva la il.lusió! Em continua preocupant la falta de punteria de la davantera. Insisteixo que Gudjohnsen és el revulsiu que necessitem, però 5 minuts no donen ni per tocar una pilota.
Jo també felicito Osasuna (l'equip de la meva ciutat), per l'excel.lent temporada que ha realitzat a Europa. Té molt de mèrit".

Voldria ser com el nen japonès

Barça 1-Llevant 0

El nen japonès que es va fer famós pels seus plors a la final del Mundialet ha assistit al Camp Nou. En finalitzar el partit ha alçat els braços per celebrar la victòria del Barça. Estava eufòric. Oh, meravellosa ingenuitat. El Barça ha jugat malament, ha fallat ocasions increïbles i ha estat a punt de perdre dos punts a l'últim minut. Però per a aquest jovenet entranyable l'únic important era la victòria. I ha marxat de l'Estadi feliç, satisfet i amb un somriure de pel.lícula. "Continuarem líders i la Lliga està cada vegada més a prop", haurà pensat. Bon viatge de tornada a casa. T'estimem.

Jo, menys nen i menys ingenu, he viscut una tarda de nervis i patiment. La victòria dóna moral. El joc de l'equip, no. Queden sis jornades per al final de la Lliga i el meu optimisme està com la punteria de Messi, Ronnie i Eto'o: sota mínims. Però no vull mostrar la meva feblesa. No vull que els rivals es confiïn. Faré veure que estic molt animat (com el nen japonès). Aquests són els meus crits, ara i aquí: La Lliga és nostra! Madrid la copa, es mira i no es toca! Sevilla pacotilla! Au, ja està escrit.

Coses que no entenc:
Què passa amb Deco, Ronnie i Eto'o? Estan desapareguts en combat. No entenc res.

M'encanta Bojan, la jove promesa del Barça. A més, tinc una simpatia especial per la seva família, ja que he coincidit amb el seu pare a diverses tertúlies de Barça TV. He escoltat que pot jugar a Donosti. És molt trist aque un vailet de 16 anys sigui el revulsiu. I Gudjohnsen? I Saviola? No entenc res.

L'Espanyol ha jugat a Sevilla amb nombrosos suplents. Pràcticamente ha regalat el partit. Algú de l'Espanyol s'atrevirà a demanar perdó al Barça? Això és manipular el campionat. Tampoc no entenc res.

Una il.lusió:
Si guanyem a Anoeta i el Madrid i el Sevilla empaten... estarem a 3 punts del Sevilla i a 4 del Madrid. És una meravellosa il.lusió.

Entre Tenerife i el 0-4

Els diaris de la capital reclamen venjança. Les dues Lligues de Tenerife encara fan mal. I com que saben que els culés som patidors de mena pronostiquen una històrica remuntada del Madrid a l'última jornada. D'entrada, m'encanta que encara se'n recordin de les Lligues de Tenerife. Allò va ser molt gran, memorable, apoteòsic. El Madrid tindrà més Copes d'Europa que nosaltres, pero a nosaltres sempre ens quedarà Tenerife. Por, jo? Mai!

Ahir vam guanyar 0-4 en un partit de costellada. Qui deia que no sabem guanyar en camp contrari? I el partit va servir per visualitzar la davantera titular de la temporada 2010-2011, 2011-2012, etc...: Messi, Giovani i Bojan. Són tres reis mags de la tècnica. Tres cracks. Amb ells, el Barça serà una màquina. També és veritat que ens farà falta un jugador més alt i amb més cos. Ja el fitxarem.

Sant Jordi culé:
El meu Sant Jordi va ser meravellós (espero que el vostre també). Vaig signar exemplars de la meva novel.la "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París" a sis llibreries de Barcelona. L'ambient era sensacionall. Em vaig emocionar amb els comentaris de molts barcelonistes que m'explicaven les seves vivències de la final. Aviat farà un any, però ningú no oblida aquella data màgica.

Vaig viure sucoses situacions i anècdotes. Em vaig retrobar amb passatgers de l'autocar que em va portar a París (el número 6). L'escriptor Francisco González Ledesma (que ara escriu amb el nom d'Enrique Moriel), aficionat de l'Espanyol, em va abraçar en un estand (visca l'esportivitat). Un altre excel.lent escriptor, Guillem Sala Lorda, em va confessar que es va quedar sense entrades després de passar dos dies a la cua del RACC. Molts escriptors, aliens al món del futbol, es van interessar per la novel.la i el Barça. Em va passar amb Valérie Tasso, especialitzada en temes sexuals, i amb Moussa Ag Assarid, que triomfa amb un llibre espiritual, "En el desierto no hay atascos".

També van aguntar el meu "rotllo" sobre la final de París, la italiana Elisabetta Gnone, prestigiosa autora infantil, i dues famoses cuineres que han escrit best-sellers de cuina, Ada Parellada i Assumpta Miralpeix. Altres autors coneguts amb els que vaig compartir emocions de Sant Jordi van ser Xavier Guix, Josep Pernau, Pere Rovira i Martin Piñol. Tot i que el moment culminant va ser la salutació de José Saramago a la Rambla Catalunya. Em vaig quedar tan paralitzat, que ni li vaig regalar el llibre. Quin desastre.

I demà Sant Jordi

Demano disculpes als lectors, però per primera vegada en la temporada no he vist el partit del Barça. Estava al Ritz, en la gran festa dels llibres i els escriptors. Ha estat una vetllada fantàstica. La derrota del Barça -hem seguit el partit per la ràdio- ens ha deixat una mica desmoralitzats. I dic UNA MICA, perquè ja estem acostumats a veure com l'equip no sap guanyar fora de casa, perquè ja estem acostumats a la irregularitat.

Avui ha quedat clar que aquesta Lliga tindrà un final taquicàrdic. El Barça no la vol sentenciar i els nostres rivals es freguen les mans. A la festa del Ritz, uns seguidors del Madrid no s'acabaven de creure les notícies que arribaven des de Vila-real. "¡Estamos a 2 puntos!", cridaven completament desconcertats. Santa paciència.

I demà, Sant Jordi:
La derrota d'avui no impedirà que demà tinguem un Sant Jordi de Champions. És el dia dels llibres, les roses i la defensa de la llengua catalana. Demà estaré al carrer signant exemplars de la meva novel.la "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París". Serà un dia de literatura i barcelonisme.Pel matí em trobareu a Proa, Catalonia i Maite. I per la tarda, al FNAC Illa, Corte Inglés de Francesc Macià i Alibri. Gràcies a tots pel suport que m'esteu donant. Ara més que mai: Visca el Barça i visca Sant Jordi!

Jo hi era al Camp Nou

Barça 5-Getafe 2

He estat un dels 50.000 afortunats que ha vist el golàs de Messi en directe. La jugada ens ha deixat de pasta de boniato. Alguns socis s'han posat les mans al cap; d'altres, com jo, hem tret el mocador de la butxaca per agitar-lo amb eufòria. El golàs ha estat tan vibrant, tan elèctric, que ens hem quedat en estat de xoc durant uns quants minuts. Aquesta tarda, quan preparava les coses per assistir a l'Estadi (l'entrepà, la bufanda, el walkman) sentia una mica de mandra. La Copa del Rei no és la Champions. I el Getafe no és el Chelsea. Però el partit d'avui era important. I no es podia fallar.

Ara, a la una de la matinada, em sento un privilegiat. "Jo hi era, al Camp Nou, quan Messi va fer de Maradona i va ficar un dels millors gols de la història del futbol", li explicaré a la meva neboda, que acaba de fer 5 anys, quan sigui més gran.

El Barça somiat:
Per qué no hem jugat la Champions o contra el Madrid com avui? Aquesta és la pregunta que ens fèiem molts aficionats. El Barça d'aquesta nit és el Barça dels millors temps: agressiu, sacrificat, efectiu. Benvingut Barça-campió, t'estàvem esperant.

Quina revetlla ens espera:
Ja tenim peu i mig a la final de la Copa, que per cert es jugarà el 23 de juny, revetlla de Sant Joan. Molts catalans no estarem a casa per menjar coca i tirar petards. Si tot va bé... estarem amb el Barça, possiblement a Madrid o València. I m'agradaria que el finalista fos el Sevilla. Jugant com avui, la victòria serà nostra.

Lamentable Schuster:
¿Han escoltat les declaracions de Schuster sobre el gol de Messi? Han estat lamentables. Algú va comentar que aquest senyor podia ser entrenador del Barça en el futur. Per mi, que se'n vagi al Madrid, a practicar aquest joc de "patacada i falta" que tant li agrada.

"Sí, sí, si. Hem guanyat a París" a Granollers i Mataró:
Alguns internautes em pregunten si signaré llibres per Sant Jordi. És clar que sí. Dissabte em trobareu a la principal llibreria de Mataró (migdia) i de Granollers (tarda). Dilluns, dia de Sant Jordi, aniré a centres comercials (Corte Inglés i FNAC) i llibreries de Barcelona. Gràcies a tots pel vostre suport i ànims. Em sento molt orgullós d'haver escrit aquest llibre que cada dia és menys meu i més vostre.

L'opinió de la meva dona:
No sé si Rijkaard va llegir el meu comentari de diumenge, però amb Gudjohnsen l'equip ha recuperat l'espurna. Guddy és un revulsiu molt necessari. I molt sacrificat perquè les estrelles com Messi puguin brillar. Jo no l'hagués canviat a la segona part. També vull felicitar Messi i Xavi. Però compte amb la defensa: no ens poden marcar dos gols en dos minuts. Barça, no afluixis, que avui m'he fet il.lusions.

Dues tardes amb final feliç

Diumenge, 7 de la tarda, Camp Nou. Després d'un partit espès i agònic, el Barça ha aconseguit la victòria en el últim minut. Dimarts, 7 de la tarda, Llibreria Proa. 60 persones em van acompanyar per presentar la meva novel.la sobre la final de París. Han estat dues tardes emocionants amb final feliç. Però anem per parts.

Bon resultat, mal joc:
Avui hem viscut una tarda d'avorriment, esglai i eufòria. Una estranya combinació. El Mallorca semblava el rival ideal per donar un cop d'autoritat. Però el Barça d'aquesta temporada va molt justet de tot: de forces i de gols. El partit era de migdiada. En algun moment he estat a punt de fer una becaina. De sobte, un penal. Ha estat només un esglai: Sant Víctor Valdés ens ha salvat.

El segon temps ha estat tan avorrit com el primer. Quan més enfonsat estava a la butaca (molt enfonsat, ho reconec) ha arribat el gol salvador. Els culés estem feliços pels tres punts, però preocupats pel joc. Ens hem passat tot l'any queixant-nos d'un calendari massa carregat i ara, que no tenim partits entre setmana, estem més esgotats que mai.

Magnífica jornada:
Ha guanyat el Barça i han perdut Madrid i Sevilla. Fantàstic. Per la part baixa, celebro les victòries del Nàstic i de la Reial Societat. Tant de bo puguin salvar-se.

Un 10 d'abril inoblidable:
El dimarts, a les set de la tarda, més de 60 persones em van acompanyar per presentar la meva novel.la "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París" a la Llibreria Proa de Barcelona. Una hora abans, una espectacular bandera amb el lema "Campions d'Europa 2006" penjava del balcó de la llibreria. Les millors imatges de la final de París es projectaven en una de les parets de la sala. L'ambient era de "gallina de piel".

L'escriptor Jordi Galceran va destacar els aspectes literaris del llibre. Em vaig emocionar quen va demanar una segona part de la novel.la. A continuació va parlar Josep Vila, periodista de Catalunya Ràdio. Es va queixar -amb humor- dels mesos que he estat tancat a casa escrivint el llibre. L'últim discurs va ser d'Adrià Serra, membre de la productora El Terrat i autor del bloc "Diari d'un culer". Les seves anècdotes -ell també va anar a París- van despertar una gran expectació.

La darrera intervenció va ser la meva. Em sentia com si hagués guanyat un Oscar. Vaig donar les gràcies a tothom i vaig explicar algunes interioritats del meu llibre. El meu germà David -assegut entre el públic- va provocar les rialles dels presents amb unes enginyoses dissertacions (pactades), però aparentment espontànies.

En finalitzar els parlaments i les preguntes, es van apagar els llums i vam gaudir de nou de les imatges d'aquella memorable final (amb una copa de cava a la mà). L'esperit de París continua viu. Mai oblidaré el 17 de maig del 2006, però també em quedarà per sempre el record del 10 d'abril del 2007. Moltes gràcies a tots.

L'opinió de la meva dona:
"Com he escoltat en una emissora de ràdio, el gol de Fernando Navarro ha estat un bàlsam per al Barça. Sí, és cert... però què trist haver de guanyar així: a l'últim minut i gràcies a un gol del rival en pròpia porta. Sense oblidar-nos del penal que ha salvat Valdés. En resum: un Barça patètic. Per favor, Rijkaard, obre els ulls ja! És un luxe tenir Gudjohnsen a la banqueta.Sempre ens quedarà el 10 d'abril del 2007: felicitats Alfred! La presentació de la novel.la 'Sí, sí, sí. Hem guanyat a París' va ser un èxit a tots els nivells. I, personalment, un dels dies més feliços de la meva vida. Moltes gràcies per aquest dia únic i irrepetible. Ets el millor!"

Dissabte de Passió

Saragossa 1-Barça 0

Estic escoltant una ràdio catalana. Els oients -tots del Barça- estan indignats amb el partit d'avui i el joc de l'equip. Jo també estic decebut, és clar, però no més que altres dies. El Barça, fora del Camp Nou, és un equip fràgil. Hem jugat a la Romareda com a molts estadis: sense agressivitat i sense instint letal.El Barça continua sent el favorit per guanyar el títol, bàsicament per una qüestió: tenim millor calendari: Sevilla, València i Madrid encara han d'enfrontar-se entre ells. Els seguidors del Barça, de tota manera, som exigents. Volem la Lliga, naturalment, però també volem sentir-nos orgullosos del joc de l'equip.

Dolent o molt dolent, ja veurem:
El resultat d'avui será només dolent o molt dolent en funció dels resultats dels nostres rivals. El València acaba de perdre a Bilbao. Bona notícia. Si demà Madrid i Sevilla punxen, la derrota d'avui serà menys dolorosa. No obstant això, és un rotllo estar sempre pendents dels altres.

Ronnie i Messi:
No ho entenc. Fa una setmana, Ronnie i Messi meravellaven al Camp Nou. I avui han passat sense pena ni glòria per la Romareda. Aquesta irregularitat em desconcerta. Deuen ser els misteris de la Setmana Santa.

Mones del Barça:
És emocionant veure tantes mones del Barça i tantes figuretes de xocolata amb les cares de Ronaldinho y Eto'o. Malgrat la derrota, els nens i nenes es mereixen una mona del Barça. La meva neboda tindrà els clàssics ous, el pollet, un ninotet Disney i l'escut del Barça de xocolata. Bones queixalades!

Sí, sí, sí. Hem guanyat a París:
Els mitjans de comunicació estan demostrant un gran interès per la meva novel.la. Moltes gràcies. Les entrevistes em permeten parlar de literatura ... i del Barça. Totes les emissores que visito han realitzat magnífics muntatges musicals amb cançons del Barça i la narració dels gols d'Eto'o i Belletti. És fantàstic. Amb la promoció del llibre estem revivint la final de París. Un goig.

L'opinió de la meva dona:
"Estic farta de regalar punts aquesta temporada. Cada vegada som més semblants a la secció de bàsquet: irregularitat en estat pur. Som capaços del millor i del pitjor. I per favor Rijkaard... no experimentis amb tàctiques d'escacs".

Campions d'Europa

Hem guanyat una altra Champions. Oé, oé, oé. El Barça d'hoquei patins ha derrotat el Bassano per 5-2. Visca! El Barça vestia com l'equip de futbol a París: samarreta amb franges blaugranes i pantaló vermell. Els culés ens sentim molt orgullosos d'aquest equip. Borregán, Ordeig, Páez, Panadero... no tenen el carisme de Ronaldinho, Messi o Puyol, però són autèntiques estrelles mundials. Per a un soci patidor com jo, la final d'aquesta tarda ha estat un regal. Hem guanyat sense patir. Ha estat un bassa d'oli Fabulós. L'equip ha rebut el suport de Sang Culé, que amb les seves senyeres i càntics han fet callar a l'afició italiana. Per cert, és la Copa d'Europa número 17 de la secció. Ni "novenas", ni "décimas". 17! M'encanta l'hoquei. Gairebé sempre som campions d'Europa, quan no ho som guanya un altre equip català, i del Madrid no en tenim notícies, perquè no té secció. Porteu-me un pitet!

Tres punts i dues estrelles:
Ronaldinho i Messi. Messi i Ronaldinho. La parella atrevida. Art en estat pur. Com Robert Redford i Paul Newman. Com Karajan i la Filarmònica de Berlín. Quan aquesta parella es posa les piles, no hi ha defenses violentes ni àrbitres patosos que puguin amb ells. Hem acabat el partit demanant l'hora. Tant se val. Els tres punts són nostres i ens quedarà per sempre el record de l'antològic 1-0.

Ronnie es queda:
Tot sembla indicar que Ronnie continuarà. "Segurament estarem molt de temps a Barcelona", ha declarat el seu germà i representant. Quina setmaneta hem viscut! Estic esgotat de tants rumors i comentaris. De tantes notícies pessimistes. Els fantasmes de Laudrup, Ronaldo i Figo han passat pel meu cap. Terror, terror. Ronnie, finalment, es quedarà. Fantàstic. El brasiler és el símbol d'un dels "Barças" més grans de la història: el Barça dels somriures, de la màgia i de la Champions de París. Quan Ronnie se'n vagi, començarà una nova etapa. Tant de bo sigui al 2010.

Sant Víctor:
L'aturada de Víctor Valdés a l'últim minut ha evitat un 2-2 que ens hagués provocat una depressió de cavall. Si Víctor fos brasiler (Victinho) o alemany (Victorkhan) seria una estrella mundial. No passa res. És de L'Hospitalet, i per a mi és el millor.

Una troballa:
Feia temps que buscava una cançó de temàtica blaugrana (de ritme molt alegre i festiu) que va sonar a la final de París, quan els jugadors celebraven la victòria amb els seguidors. Ja la tinc. És el tema "Ja som campions", del grup Jorsh, i forma part del disc Barçatronics. Té una melodia sensacional. I el títol, m'encanta!

Cap de setmana sense Barça

El Barça és una droga. Quan no juga, em sento inquiet, alterat, tinc mono. Des que era petit he detestat aquests caps de setmana sense futbol. Els culés continuem recordant el 0-4 de Huelva. I cada vegada estem més convençuts que podem guanyar la Lliga i la Copa. Sona molt bé...

Tres pensaments en veu alta:
1.- El Getafe será el nostre rival de Copa. Fantàstic. Jo volia una final Barça-Sevilla. Encara recordo el partit de la Supercopa d'Europa i tinc ganes de revenja. Moltes ganes.

2.- Les lesions de Messi i Eto'o van ser decisives a la Champions. Amb ells, l'eliminatòria contra el Liverpool hagués estat una altra història. Ara, Messi i Eto'o ens ajudaran a sentenciar la Lliga.

3.- Si el Madrid no guanya la Lliga... portaran quatre anys sense títols. És una passada. Ni en els meus millors somnis...

Sí, sí, sí. Hem guanyat a París:
Barça TV em va entrevistar ahir amb motiu de l'aparició de la meva novel.la sobre la final de París. Quan estic a Barça TV em sento feliç i relaxat. És la meva tele. L'entrevista va ser il.lustrada amb les imatges de la final. Ooooooh. Espectacular. Per això vaig escriure el llibre. Per recordar, sempre que m'ho demanin, aquells moments màgics: el gol d'Eto'o, el gol de Belletti, Puyol alçant la copa...

La presentación del llibre comptarà amb la participació de tres amics il.lustres: l'escriptor Jordi Galceran, autor d'"El mètode Grönholm", Josep Vila, periodista de Catalunya Ràdio, i Adrià Serra, guionista d'El Terrat i creador del blog "Diari d'un culer". La novel.la ja ha arribat a les llibreries. Espero que us agradi i estaré encantat de llegir els vostres comentaris. Visca el Barça.

Sempre així, sisplau

Recreativo de Huelva 0-Barça 4

Quan arriba el descans i estàs guanyant 0-3, el cos es relaxa, la ment s'obre, els pulmons agafen aire i desapareix la suor de les mans. Per als socis patidors com jo, un 0-3 a la mitja part és un regal de la natura. El segon temps, no fa falta dir-ho, ha estat sensacional: fas bromes amb els amics, parles de cinema, estàs més carinyós amb la teva dona i no tens atacs de pixera que t'obliguen a visitar el lavabo cada 15 minuts. Ooooooh. Una meravella. Potser no ha estat el millor partit de l'any, però m'encanta, m'encanta, m'encanta!!!! arribar al descans amb un 0-3.

Estat d'ànim abans del partit:
Ha estat una setmana estranya i avorrida. La premsa només ha parlat de fitxatges i més fitxatges. Ningú no recordava el Huelva. "Es el típic partit tonto que sempre acabem perdent", he pensat aquest matí en un atac de pessimisme. Doncs no. M'he equivocat. S'hauran acabat els partits tontos?

He de felicitar:
A l'equip de bàsquet, per la seva victòria d'avui. Guanyar al Madrid, encara que sigui en petanca o submarinisme, sempre és un plaer.
A Thuram i Oleguer, pel seu suport a la llengua catalana a la Catalunya Nord.
A Valdés, per la seva eficàcia en els últims partits.

Sí, sí, sí. Hem guanyat a París:
Vull agrair les mostres de simpatia i els bons comentaris que he rebut després de l'anunci de l'aparició de la meva novel.la sobre la final de París. Vull donar les gràcies, també, a elentorno.com per la seva col.laboració. El llibre surt el divendres 23 de març. Ja queda menys. Continuaré informant.

L'opinió de la meva dona:
"Un gran resultat, que per cert ja tocava... El joc continua sense convèncer-me, però després d'un 0-4 s'ha de ser optimistes i disfrutar del liderat a la Lliga.Jo també vull felicitar: a Alfred Picó, per la seva brillant novel.la. Un regal per a tots els culés, als que recomano la lectura de 'Sí, sí, sí. Hem guanyat a París'. Moltes gràcies, Alfred!".

Sí, sí, sí. Hem guanyat a París

Una novel.la sobre la final de París? Doncs sí. L'experiència va ser tan vibrant, tan brutal, tan inoblidable que quan vaig arribar a Barcelona, encara sota els efectes del gol de Belletti, vaig encendre l'ordinador per redactar totes les meves emocions. Així va néixer "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París", una novel.la a mig camí entre la ficció i la realitat que intenta immortalitzar aquelles hores màgiques del 17 de maig del 2006. El llibre està protagonitzat per diversos personatges disposats a compartir-ho tot: la passió pel Barça i els secrets més íntims.

28 hores en un autocar, la torre Eiffel blaugrana, una seguidora de l'Arsenal molt seductora, el poder dels SMS, una desaparició misteriosa, 90 minuts taquicàrdics, "Eto'o, Eto'o, comment tu t'appelles", el gol de Belletti, "Madrid se quema, se quema Madrid", unes declaracions exclusives dels jugadors durant el partit i una celebració "oh la la". Tot el que apareix en el text és real o podia haver estat real.

El llibre està dedicat als 21.000 barcelonistes que van anar a París i als culés que van animar des de qualsevol part del món. És l'homenatge a un partit històric. Sempre ens quedarà París."Sí, sí, sí. Hem guanyat a París" es la meva segona novel.la sobre el Barça (l'any 1999 vaig publicar "Blai Grana"). Està escrita amb passió, sentiment i humor. "O-le-le, o-la-la, ser del Barça és... el millor que hi ha".

PD: podeu veure la portada del llibre a elentorno.com

Un gol d'or

Barça 3-Madrid 3

Que ens guanyi el Madrid a casa és un cop molt fort per als culés. És una puntada de peu a la part més noble dels nostres sentiments. El golàs de Messi en l'últim sospir té un valor infinit. És un gol que ens dóna un punt, que li resta dos al Madrid, i el més important: evita la derrota que més mal fa. A l'Estadi hem celebrat el gol de Messi com si fos una final de la Champions.

Ja sé que el Barça era el favorit, que un punt és un balanç pobre, que havíem d'haver matxacat el Madrid, etc, etc. Ja ho sé. Però quan Messi ha clavat el seu golàs al minut 90 he fotut un salt de la butaca, he cridat "goooool" amb totes les meves forces, he aixecat amb nervi la senyera i he alçat la mirada al cel per donar les gràcies a les forces divines. Marcar-li un gol al Madrid al minut 90 és mística pura.

L'ambient a l'Estadi:
Diversos amics que no han assistit a l'Estadi m'han demanat que faci cinc cèntims de l'ambient que s'hi respirava. Ha estat una nit memorable. La gent estava molt excitada. Hem executat el millor mosaic que he vist a la meva vida. A Liverpool canten de conya i es deixen les cordes vocals en cada jugada, no ho dubto, però ningú no fa els mosaics com nosaltres. Malgrat l'eliminació europea, la gent continua donant suport a l'equip. Hem animat al Barça amb els nostres càntics habituals i hem entonat el famós "Así, así, así gana el Madrid". Feia temps que aquest crit de guerra no sonava al Camp Nou, bàsicament perquè el Madrid fa temps (molt temps) que no guanya res.

Amb el golàs final de Messi, l'Estadi s'ha tornat boig. Jo també, ja que he abraçat a una pila de desconeguts. Ja tindrem temps de fer valoracions menys passionals sobre la situació de l'equip (em preocupa, especialment, l'estat físic d'alguns jugadors i la baixada que tenim a les segones parts), però ara només penso una cosa. Teníem el partit perdut i hem empatat. I el Madrid continua a 5 punts. Que soni l'"Al.leluia" de Haendel.

Sempre ens quedarà París

Liverpool 0-Barça 1

Ara estic pensant en París, en les hores màgiques que vam viure els que vam tenir la sort de ser-hi, en la remuntada i en la victòria final. Guanyar una Champions és la cosa més gran que existeix. Hagués donat part dels meus estalvis (que no són molts, per cert) per guanyar-la de nou a Atenes. No podrà ser. Avui més que mai... sempre ens quedarà París.

Un sopar amb energia positiva:
Pica-pica, pa amb tomàquet, embotit ibèric, formatge, vi, sidra i cervesa. Aquest és el menú que hem preparat la meva dona i jo per a la llarga lista de bons amics que s'han apropat fins el nostre domicili per seguir el partit. Hem baixat el volum de la tele i hem sintonitzat una ràdio del Barça i en català. El primer temps ha estat decebedor. Només atacaven ells. El patiment ens ha obert una gana compulsiva i hem devorat bona part de les existències gastronòmiques. El gol de Gudjohnsen ha provocat el deliri: salts, abraçades, crits. Ha estat un moment inoblidable. Ens quedaven 15 minuts per somiar. I hem somiat. Ara estaré dos dies de dol (que ningú no em molesti) i divendres ja em posaré les pintures de guerra per rebre el Madrid.

Esgotat de tantes llegendes:
Estic esgotat del Liverpool, de les seves llegendes, del seu himne i del seu estadi. Estic esgotat d'aquesta estranya admiració que senten alguns per un equip que al final ens acaba eliminant. El nostre himne, el nostre estadi, la nostra gent, les nostres banderes m'agraden mil vegades més que les seves. Que ells criden més? Que ningú no oblidi que el seu patrocinador és una cervesa.

L'opinió de la meva dona:
Ja m'imaginava que no estava el pati per a miracles. Estic molt trista per l'eliminació, però molt contenta pel golàs de Gudjohnsen. Ara el meu al.licient és celebrar la victòria al Madrid a Canaletes.

Muntanya russa

Sevilla 2-Barça 1

En aquests moments (matinada de diumenge) estic como una moto. Hem regalat un partit que teníem guanyat. Abans que Ronaldinho tirés el penal he pensat: "Ja està, 0-2, el partit liquidat i la Lliga sentenciada". Doncs no. Hem fallat el penal i ens han remuntat amb un home menys. He passat de l'eufòria al desconcet, i del desconcert al desconsol. Pura muntanya russa.

La màgia del futbol és que els disgustos s'obliden aviat. El meu procés serà una altra muntanya russa: demà al migdia continuaré cabrejat. A la nit espero recuperar el somriure (una punxada del Madrid ajudaria). Dilluns només pensaré en el partit del Liverpool i tornarà la il.lusió. A la porra del treball apostaré per un 2-3. Dimarts pel matí estaré molt excitat. I abans del partit em tremolaran les cames. Si eliminem el Liverpool aniré a Canaletes i penjaré la bandera del Barça al balcó. I si perdem... començaré un altre procés (de muntanya russa, és clar): estaré dos dies de dol i, després, començaré a il.lusionar-me pensant en el Madrid. I en el 3-0 que els hi endinyarem.

Estat d'ànim abans del partit:
Avui ha estat un dia de paella en un berenador a prop de Barcelona (estem vivint l'hivern més càlid de la història). Els amics i jo encara arrossegàvem l'eufòria de dimecres. Tots tenim unes ganes enormes de viure en directe una altra final de la Copa del Rei. Tot i que sigui una competició menor, els culés ens mobilitzarem com sempre. Per cert, al berenador he vist molta canalla amb samarretes del Barça (la blaugrana, la taronja i la llimona). Fantàstic. El futur és culé.

L'opinió de la meva dona:
Estic indignada. Hem regalat el partit i, a més a més, un bany de targetes. Ara ja no tinc ni idea del Barça que veurem a Liverpool. Potser farem el partit del segle o el ridícul del segle. L'únic que demano és que ens oblidem del Pare Noel i siguem el Llop Ferotge

Oé, oé, oé

Saragossa 1-Barça 2 (classificats!!!!)

Ja tocava. Els culés somiàvem amb una nit com aquesta. Hem eliminat de la Copa a la nostra bèstia negra. Un goig. Ja sé que molts aficionats estan pensant en el partit contra el Liverpool. Encara no. Ara s'ha de vibrar amb la victòria d'avui i amb el passi a semifinals. En el meu cap només hi ha un rètol lluminós: "Saragossa, eliminat". Després de tantes setmanes irregulars ja tenia ganas de viure un "subidón". Ho vaig dir diumenge: "Estem vius". Molt vius.

Nit de cervesa i festa:
Ha estat una nit de cerveses, entrepans i festa. He vist el partit amb uns amics, el meu germà i la meva dona en un magnífic bar de la ciutat. El cambrer que ens ha servit, madridista fins a la mèdul.la, ha acabat invitant-nos a chupitos. Hem cridat com mai els gols de Xavi i Iniesta. Hem aplaudit Thuram, Messi i Oleguer. Ens ha encantat el joc ofensiu de la primera part i la contenció de la segona. ¿Què la Copa era un trofeu devaluat? Això ho diuen els que ja no la juguen.

L'opinió de la meva dona:
La Copa del Rei no és una competició que em motivi especialment, però reconec que feia temps que no disfrutava tant. Vull més dies com el d'avui. Endavant Barça! I, com sempre, ànim Gudjohnsen!

Estem vius

Barça 3 -At Bilbao 0

Alguns ja ens volien enterrar. Doncs no. El Barça respira. La victòria d'avui és la dosi d'autoestima que necessitàvem després de la decepció de dimecres. Ha estat dur tornar al Camp Nou, és clar. El fantasma del Liverpool i dels seus sorollosos seguidors encara estava a l'ambient. Però la màgia de Ronaldinho i la fúria d'Eto'o ens han tornat el somriure i l'esperança. Avui tot ha sortit bé. Fins i tot hem tingut la sort que ens ha faltat en alguns partits importants. El Barça està viu. Els que busquin morts vivents que se'n vagin a la capital.

Estat d'ànim abans del partit:
Els empats del Madrid, Sevilla i València han donat molta moral. Els culés sabíem que amb una victòria deixaríem els nostres rivals una mica més lluny. Misió complerta. Si puntuem a Sevilla i guanyem al Madrid, jo ja posaré una ampolla de cava a la nevera.

Permís per somiar:
Estic convençut que molts culés tindrem aquesta nit somnis dolços. Què tal un 1-2 a Saragossa, un 1-3 a Liverpool i un 4-0 al Madrid? Més enllà dels somnis, el que més desitjo ara és que l'equip no perdi la il.lusió, l'orgull, l'instint felí dels campions. Tenim dues remuntades molt complicades. Si ho aconseguim, fantàstic. I si no... hem de caure amb honor, i lluitar a mort per la Lliga.

L'opinió de la meva dona:
"Després del disgustarro del Liverpool -que em va deixar sense ànims per escriure- el resultat d'avui m'ha servit per carregar les piles, tot i que no vull encomanar-me de l'eufòria. Estic desconcertada. ¿Quin Barça veurem els propers dies: el de la segona part del Liverpool o el de la primera part de l'Athletic? Ah, i visca Ronaldinho".

Ja parlaré el 6 de març

Barça 1-Liverpool 2

Ha estat una patacada, sens subte. Els culés hem anat al Camp Nou amb fe renovada. Pensàvem que el millor Barça -el Barça somiat- faria aquesta nit acte de presència. L'Estadi presentava un aspecte fantàstic (comparable al del dia del Werder Bremen). Hem entonat els càntics de gala, hem silenciat els sorollosos anglesos, però en el segon temps ens hem quedat sense gas (nosaltres i el equip). A les 22.40 de la nit, quan ha sonat el xiulet final, la majoria de seguidors del Barça ja havien abandonat les seves localitats. Jo encara m'he quedat una bona estona al meu seient. No volia marxar. Tenia la sensació que era l'últim partit europeu de la temporada al camp. I volia assaborir-lo, malgrat la derrota.

No faré cap mena de valoració. Esperaré. Una eliminatòria té dues parts i vull veure com reacciona l'equip a Liverpool. Encara tinc fe en el Campió d'Europa. I encara vull creure que un 0-2 o un 1-3 són possibles. O no? Ajorno les meves valoracions -que en aquests moments no són precisamente un conte de Walt Disney- per al 6 de març, data del partit de tornada.

Estat d'ànim abans del partit:
Tenia fam de Champions. És la meva competició preferida. Aquest migdia he navegat per la web youtube.com i he repassat els vídeos sobre la final de París que la gent del Barça ha penjat en els darrers mesos. És un gust.

Una queixa:
Estic indignat. Si no es produeixen més desgràcies és perquè Deu no vol. La meva zona a l'Estadi -ocupada teòricamente per socis del Barça- estava plena de seguidors del Liverpool. ¿De què serveix tanta policia i tantes mesures de seguretat si "reds" i culés hem acabat ben barrejats? ¿Com han aconseguit ells aquestes entrades? Només el bon comportament de catalans i anglesos ha evitat incidents d'importància.

Reflexió final:
Ja sé que ara fa molta mandra parlar del partit del diumenge contra el Bilbao. Pero tal como està el pati... la Lliga és fonamental. Cal canviar el xip i sumar com sigui aquests tres punts. Que després vindran els partits contra el Sevilla i Madrid.