diumenge, 23 de desembre de 2012

El menú de Nadal de la meva mare

Campions d'hivern a 9 puntos del segon. Classificats per a vuitens a la Champions. Messi ha superat el rècord de Muller. I el més important... estem a 16 punts del Madrid!!! La meva mare està tan eufòrica que ha preparat un menú de Nadal molt especial. Espero que us agradi:

Entrants: PescaTITO frito i EnsalaVILLA russa
Primer plat CESCudella barrejada
Segon plat: MinINIESTA de verdures
Plat fort: PIQUEntons
Postre: TiraMESSI
Begudes: ALBAriño, SONGria de cava i MoscaTELLO


Bon Nadal a tots els culés!!!!

dilluns, 17 de desembre de 2012

Els miracles existeixen: l'Espanyol ha empatat al Bernabéu

Estic commocionat. L'Espanyol (un dels filials del Madrid) ha empatat al Bernabéu. I en l'últim minut. Els miracles existeixen. Encara que no sóc molt creient, avui he posat una espelma a santa Rita, patrona de les causes impossibles, per donar-li les gràcies. Ja estem a 13 punts del Madrid. A aquest pas, quan arribem al Bernabéu, ens hauran de fer el passadís. Per cert, ahir, al Camp Nou, vam cantar "Todos te queremos, Mourinho quédate. L'any 20 a13 pinta molt bé.

La meva mare ja està preparant el menú de Nadal. Us avanço 3 plats. N'hi haurà molts més.

Entrant: EnsalaVILLA russa

Primer plat: CESCudella catalana

Beguda: ALBAriño i Mateus ROSE-LL

Gràcies Santa Rita

dilluns, 26 de novembre de 2012

Per mi, que la fi del món sigui avui

No pot ser. M'haig de fregar els ulls. I no només els ulls. També les mans, els colzes, els peus... tot. Estem a 11 punts del Madrid. I contra el Llevant hem jugat amb 11 jugadors de la pedrera. I a la Champions ens hem classificat primers de grup. I Messi pot batre el rècord de Müller en qualsevol moment. I Victor Valdés ha parat un penal. I el sol llueix a Barcelona. I els ocells canten. I la gent em sembla encantadora.

He llegit en un diari que, segons una teoria històrica, el 21 de desembre del 2012 arriba la fi del món. Queda un mes. Posats a triar, jo prefereixo que la fi del món sigui avui. Si hem de morir que sigui en aquest ambient d'eufòria i a 11 punts del Madrid.

Una a-barça-da!

dimecres, 7 de novembre de 2012

Les forces del mal

El Celtic de Glasgow, com el Chelsea, l'Inter i el Real Madrid, són les forces del mal. Són equips que només tenen una missió en aquesta vida: destruir el joc bonic del Barça a força de duresa i contraatacs molt primitius. Les forces del mal són el nostre principal enemic. Cal detestar-les profundament, però mai hem de infravalorar-les. Ja ens han donat algun disgust important (en dos semifinals de Champions, per exemple).

Tito ha de prendre bona nota de com aniquilar-les. Per desgràcia no sempre tindrem un Messi disfressat de James Bond o d'Indiana Jones per derrotar-les.

Foto:
Les forces del mal es poden
disfressar de qualsevol cosa


dissabte, 20 d’octubre de 2012

He patit més que veient "Lo imposible"

Últim minut del partit. Estem guanyant 4-5, però juguem amb 10. Córner contra el Barça. Tots els jugadors del Depor es fiquen a l'àrea disposats a marcar-nos el gol més injust de la història. També acudeix a la rematada el seu porter, Aranzubía. Són 12 contra 10. O millor dit, són 12 contra 5, perquè Xavi, Iniesta, Messi, Pedro i Alba són tan baixets que ja no els compto. Estic veient el partit en un bar i l'escena em provoca un mareig, un vertigen, un atac d'ansietat. Molt pitjor que l'escena del tsunami de "Lo imposible". Crec que em desmaiaré.

El Depor pica el córner... i no passa res. Final del partit. Hem guanyat. Salto d'alegria de la cadira, com si fos Ewan McGregor retrobant-se amb Naomi Wats i el fill gran. El cor encara em va a mil per hora. Intento relaxar-me amb unes respiracions. El cambrer, veient la meva blanca pal·lidesa, em serveix un xupito de whiski. Me'l prenc d'un glop i demano l'ampolla sencera.

Força Barça!

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Un punt... d'orgull

Diumenge, 22 hores. No estic bé. Hem empatat contra el Madrid. Jo volia guanyar sí o sí. Un empat és com un coitus interruptus. És com anar a la platja i no ficar-te a l'aigua. És com entrar en un bon restaurant i demanar una truita a la francesa.

Dilluns, 22 hores. El meu estat d'ànim és molt diferent. Ara més que mai em sembla que el punt que hem aconseguit és espectacular. És un punt... d'orgull. Aquestes són les meves cinc raons:

1.- Hem buscat la victòria fins a l'últim minut. Si arriba a entrar la rematada de Pedro... ja ens podem morir.

2.- Hem demostrat per enèsima vegada que es pot jugar bé a futbol sense donar puntades ni fer teatre. No sé si Xabi Alonso, Pepe i companyia poden dir el mateix.

3.-Hem empatat contra un dels millors equips del món jugant amb una defensa de riure: Montoya, Adriano, Mascherano i Jordi Alba.

4.- El Camp Nou, una vegada més, és el portaveu del sentiment català. Hem fet el millor mosaic del món amb els colors de la senyera i en el minut 17,14 hem mantingut més viu que mai el sentiment de l'11 de setembre.

5.- Estem a 8 punts del Madrid i només s'han jugat 7 jornades. Un somni? Noooooo. Una preciosa realitat.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Setmana de valerianes

Què està passant? Els culés patidors hem viscut una setmana negra. El dimecres, contra els pobres nois de l'Spartak de Moscou, vam haver de remuntar l'1-2 en 20 minuts. I avui, davant d'un dels equips més fluixos de la Lliga, hem guanyat en l'últim sospir. Estic destrossat, esgotat, amb cagarrines i mareig. Sort que tinc a la farmaciola diverses caixes de valeriana i pasiflora. De moment no prenc Tranquimazin, perquè el psiquiatre no em deixa. El Tranquimazin només l'he de consumir en partits importants i decisius (Madrid, semifinals de Champions, final de la Copa del Rei...). En aquesta primera fase de la Lliga haig de relaxar-me amb productes naturals.

No vull ser crític, però en l'època de Guardiola sempre guanyàvem 4-0 al descans. Amb Tito tot és mes inquietant. Una barreja de "Psicosi", "El sisè sentit" i "Armageddon". És a dir emocions fortes, esglais i sensació de catàstrofe. Per això, quan veig el Barça de Tito, em compro una caixa XL de crispetes.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Esperanza dimiteix pels 8 punts

És completament lògic que Esperanza Aguirre acabi de dimitir. El Barça està a 8 punts del Madrid i només s'han jugat quatre jornades. És molt dur. Això no hi ha qui ho aguanti. Suposo que en les properes hores dimitiran Florentino i Rajoy. Els culés estem vivint un moment màgic: el Madrid és un polvorí, amb Cristiano deprimit i Mourinho que tot el treu de polleguera. Fa uns dies animava Cristiano a venir al Barça. Aquí vivim bé: tenim platja, pa amb tomàquet, sardanes, la festa dels 80 a Luz de Gas (organitzada per un servidor juntament amb el meu germà). Cristiano tornaria a somriure a Barcelona. Ara la davantera està ben coberta amb Pedro, Villa, Alexis, Tello i el déu Messi. Però Cristiano podria ser un bon revulsiu per sortir en els últims minuts en cas que el partit s'hagués complicat. O per als partits de la primera fase de la Copa del Rei. O per al Gamper. Que no es preocupi, que alguna cosa li trobarem.

També Mourinho hauria de venir al Barça. En el Madrid no és feliç. Ningú li fa cas. No sé exactament quin lloc li podem oferir. Jo havia pensat en el Barça B, però Eusebio s'ha posat les piles. Potsert podria entrenar el juvenil o infantil. O la secció de petanca. I, clar, també vull que Esperanza vingui a Barcelona. Aquí se sentirà relaxada. Podria ser la mà dreta d'Artur Mas en una Catalunya independent. I tindríem un bonic eslògan en castellà: "Mas esperanza para Catalunya".

diumenge, 2 de setembre de 2012

Cristiano, vine al Barça

Estic eufòric. La depressió per perdre la Supercopa m'ha durat molt menys del que esperava. Hores després de la tragèdia, Iniesta guanyava el premi al millor jugador d'Europa. Alegrón 1. I la cara que li va quedar a Ronaldo va ser per guardar en el museu dels horrors. Alegrón 2. Aquella mateixa tarda al Barça va tenir sort en el sorteig de la Champions i, per contra, el Madrid va acabar en el grup de la mort. Alegrón 3.

Però el que no m'esperava és que avui Ronaldo dinamités definitivament l'eufòria madridista i pugés la moral dels culés amb les seves espectaculars declaracions. CR7 ha dit que està trist i que se'n vol anar. Oooooooh. Meravellós. Alegrón 4. Tots els programa esportius de Madrid no parlen d'una altra cosa. Ja ningú no se'n recorda que el Madrid va guanyar la Supercopa. I perquè la jornada fos rodona, el Barça segueix a 5 punts del Madrid després de derrotar el València. Alegrón 5.

Ronaldo... vine al Barça. Alexis no està fi i crec que hi ha lloc per a tu. Aquí t'estimarem molt, especialment si ens ajudes a aconseguir la cinquena Copa d'Europa. L'únic problema que veig és qui tirarà els penals. Però segur que trobarem solucions. Els de la Copa del Rei i la Champions, els tires tu. I els de la Lliga Messi. A més, si véns a can Barça seràs Cristià Ronaldo. Catalanitzarem el teu nom perquè et sentis més estimat. Una abraçada, preciós.

dilluns, 27 d’agost de 2012

Una Lliga gairebé sentenciada


PUBLICIDAD
Victòria èpica del Barça a Pamplona i derrota catastròfica del Madrid a Getafe. Resultat final: ens hem posat a 5 punts dels blancs. Espectacular. Per llogar-hi cadires. Per fregar-se els ulls. La Lliga està pràcticament sentenciada. Ara és el moment de tenir el cap fred: hem de centrar-nos en la Copa del Rei i la Champions. El proper partit de Lliga jo el jugaria amb Pinto, Alexis, Afellay i els nois del Barça B. Als titulars cal tenir-los ben descansats per a l'inici de la Champions. Som-hi Barça!

diumenge, 19 d’agost de 2012

S'han complert tots els meus desitjos

20.45h. Surto de l'estació de metro de Maria Cristina i em dirigeixo al Camp Nou. Són 15 minuts de passeig. I començo a somiar. Hem de guanyar a la Reial Societat per 5-0 o 5-1. Avui toca maneta. És fonamental que comencem la Lliga amb bon peu perquè Tito tingui tota la credibilitat del món.

Vull que Messi marqui un parell de gols perquè ja sigui pitxitxi i Ronaldo es posi nervió. Però també m'agradaria que marquessin altres davanters. Pedro, per exemple. I seria preciós que Villa jugués uns minuts i marqués un gol. I perquè la felicitat sigui completa espero que el València pugui puntuar al Bernabéu. Em conformo amb un empat. I que Pepe es lesioni una miqueta i sigui baixa per a la Supercopa. Ja ho va dir Paulo Coelho: "si desitges alguna cosa amb totes les teves forces, l'univers conspira perquè els teus desitjos es facin realitat". Oé oé oé.

Bermudes forever: M'ha encantat anar al Camp Nou amb una samarreta de màniga curta, bermudes i espardenyes. La gent es queixa de la calor. Jo no! Detesto anar al Camp Nou amb gorro, guants, bufanda, abric, jersei, camisa, samarreta de màniga llarga, mitjons de llana i botes.

Alfred Picó, periodista i escriptor

dissabte, 26 de maig de 2012

Campiooons: 10 moments que m'han marcat

Escapada memorable a Madrid. Acabo de tornar a casa i sembla que hagi estat tres setmanes fora. I no. Només han estat 48 hores, però viscudes amb una intensitat absoluta. Aquests han estat els 10 moments que més m'han marcat:

Moment Alcorcón: La colla va decidir que l'hotel on passaríem les 2 nits s'ubicaria a... Alcorcón. Era just i necessari retre homenatge a la població que ens va regalar aquell 4-0 gloriós. Alcorcón la nuit no és París o Nova York, però té el seu encant. Alcorcón forever.

Moment germanor amb els de l'Athletic: Entrem a un bar del casc antic de Madrid per fer una cervesa i uns pinxos. I ens trobem 40 seguidors de l'Athletic. I comencem a xerrar i a fer-nos fotos. Ells criden "Barça" i nosaltres "Athletic". Quin bon rotllo. Sento una mica de pena per haver-los guanyat. De debò.

Moment cervesa: Ha estat el moment més repetit del viatge. I, per cert, que bé que la tiren a Madrid. Amb una escumeta boníssima. No sé quantes cerveses vam prendre, però puc assegurar que els seguidors del Liverpool estarien orgullosos de nosaltres.

Moment eufòria: Minut 2. Gooool de Pedro. Se'm tiren a sobre tots els meus amics. Pateixo per la meva integritat física. I per les meves ulleres. Abraçar-se després d'un gol del Barça en una final és un esport de risc.

Moment conscienciació: Tota la colla ha fet un gran esforç per explicar a madrilenys i madridistes el que representa el Barça i Catalunya. El crack en aquesta tasca de conscienciació ha estat el Xavi. Ha deixat mig convençuts a un madridista amb una gorra d'Espanya i a un taxista fanàtic de la selecció espanyola. Xavi president!

Moment flyer: Abans d'entrar al Calderón ens van donar un grapat de flyers publicitaris amb ofertes. Tots eren de locals amb senyores que fumen i et parlen de tu. Lamentable! Aquesta és la imatge que donem els futboleros? Tan desesperats se'ns veu? Volem descomptes per anar als museus! I per comprar llibres de filosofia!

Moment injust: Arribem al Vicente Calderón i comprovem que hi ha majoria absoluta de seguidors de l'Athletic a les graderies. Per què? Volem explicacions!

Moment "Operación Triunfo": Tenint en compte que la segona part va ser de tràmit, els seguidors culés ens vam dedicar a cantar. El "hit" que més èxit va tenir, a banda de l'himne del Barça i del tradicional "Olele olala ser del Barça és el millor que hi ha" va ser "Un elefante se balanceaba". També vam tenir un record musical per a la senyora Esperanza Aguirre. Poc amable, això sí.

Moment bachata: L'eufòria per la victòria ha provocat estranys efectes secundaris. Ens hem passat tot el viatge de tornada a Barcelona escoltant al cotxe un CD de bachatas. No trobo una explicació racional per entendre el fenomen. Tant fa. Visca la bachata!

Moment amistat: Una abraçada molt forta al Xavi, Sammy, Joan 1, Gerard, Joan 2, Carles, Lluís i David, companys de viatge i de complicitats. Us estimo.

Força Barça!
Campioooooons!

dijous, 24 de maig de 2012

Volem el Xupito!

La senyera, prismàtics, paraigua (tot i que el meu cosí m'ha dit que farà sol), càmera de fotos, pijama, xancletes, una camisa de recanvi i, el més important, l'entrada! Crec que no em deixo res. Quins nervis! Ja sé que la Copa del Rei més que una copa és un xupito, però tinc moltes ganes de guanyar-la. Marxo a Madrid amb uns bons amics: el Xavi, el Sammy, el Joan, el Gerard... Per cert, hem, reservat hotel a Alcorcón, la mítica ciutat que va ser escenari d'un 4-0 gloriós. Visca Alcorcón!

Només espero que Messi, Xavi, Iniesta i companyia encara se'n recordin de jugar a futbol. Fa un mes que pràcticament estan de vacances. Si guanyem... serà la bomba. I si perdem... felicitaré a la gent de l'Athletic.

Us deixo... que encara he de preparar bocates i la carmanyola. Després d'escoltar les declaracions de la senyora Aguirre no em ve de gust gastar-me ni un sol euro a Madrid.

Força Barça!
Volem el Xupito!

dissabte, 5 de maig de 2012

Érem molt grans i Pep ens ha fet eterns

Abans de l'arribada del Pep, el Barça ja era un club grandiós. Enorme. Però jo sempre tenia la sensació que ens faltaven més títols al Museu. Amb les 13 copes que ha guanyat el Pep en el seu regnat ara ja podem proclamar que a més de grandiosos som eterns. Només cal posar a Youtube "els millors moments del Pep Team". Oooooh, és brutal. Et cau la bava: el 2-6 al Bernabéu, les dues Champions, els dos Mundials de Clubs, la Supercopa d'Espanya contra el Madrid. Orgàsmic.

Messi sempre t'alegra el dia: Avui he tingut un mal dissabte. La noia que m'agrada m'ha donat carabasses, m'han sortit unes goteres al menjador i la factura de la llum m'ha deixat sec. Però no passa res. Arriba Messi i li clava 4 a l'Espanyol. Messi sempre t'alegra el dia.

Trobada culé: Aquest dijous, 10 de maig, un grup de culés ens reunirem a la sala cultural Braingymbcn (Bori i Fontesta, 37, Barcelona) per comentar l'actualitat del Barça. El convidat especial serà el periodista del diari Sport i d'Ona FM Ivan San Antonio. Hi esteu tots convidats.

Una-barça-da!!!! (una admiració per cada gol a l'Espanyol)

dimecres, 25 d’abril de 2012

Tancat per defunció

Bon dia, sóc la mama de l'Alfred Picó. Tranquils, el meu fill està bé, però s'ha tancat a la seva habitació i no vol saber res del món exterior. Pobre. Han estat dos cops terribles en tres dies. Hem trucat el psiquiatre i ens ha receptat uns antidepressius. El meu fill m'ha dit que desconnecta del Barça fins que arribi el Gamper, però li he recordat que tenim la final de la Copa del Rei. Està tan pessimista que creu que l'Athletic de Bilbao ens guanyarà 5-0. Els culés patidors són així.

El títol d'aquest article no m'agrada. És molt radical. No s'ha mort ningú. Però el meu fill afirma que amb l'1-2 del dissabte i el 2-2 d'ahir, les seves il·lusions han mort. Estic convençuda que en tres o quatre dies estarà una mica millor. Confio en els antidepressius i en... el Bayern de Munic!!!!

Us deixo, vaig a preparar-li un suc de taronja. Seguiré informant.

Visca el Barça!

La mama de l'Alfred

dissabte, 21 d’abril de 2012

Setmana negra. Negríssima.

Acabo d'arribar a casa. Trist i mullat (per què sempre plou en els Barça-Madrid?). A l'escala m'he trobat a la meva veïna del principal, la senyora Rufi. "Fill, et veig desencaixat. Què ha passat?". Li he explicat que per un culé patidor com jo és molt dur perdre dos partits importants en quatre dies. De fet, encara no he superat la penosa i injusta derrota que vam patir al camp del Chelsea. I ara se m'acumula la feina: he de superar dues derrotes. No sé com ho aconseguiré. Valeriana? Pasiflora? Trankimazin? Sobredosi de cubates?

Dues derrotes molt cruels: No sé què és pitjor. Si perdre al camp del Chelsea de manera injusta, amb dues pilotes al pal i mil ocasions de gol o perdre contra el Madrid sense jugar a res, sense xutar a porteria i amb un Messi desaparegut. Les dues derrotes són doloroses i cruels. És com escollir entre "Hostel 2" i "Hostel 3". O "Saw 3 " i "Saw 4".

Ja porto dos cubates: Mentre escric aquest article (són les 12 de la nit) m'estic prenent un cubata. Ja és el segon. Com diria el llegendari grup Tequila, "necesito un trago para poderme estabilizar". Ara mateix només penso en una cosa: guanyar al Chelsea. Però si juguem com avui... no tenim res a fer. Aaaaagh, per què estic tan pessimista?

Consell per als culés: Aquesta nit i demà està totalment prohibit veure MarcaTV i Punto Pelota. Per a aquests moments de profunda depressió recomano un DVD de Woody Allen, germans Marx o Billy Wilder. Ull! Res de Michael Haneke o Lars von Trier. La depressió podria acabar en suïcidi.

"Casats contra Solters": I per Sant Jordi (és aquest dilluns!)... una rosa i un llibre. I si el llibre és "Casats contra Solters" em fareu moooooolt feliç

Visca el Barça!!!
Tremola Chelsea!!!
Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer

PD: aquest segon cubata m'ha entrat molt bé. Vaig a preparar-me'n el tercer.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Relat d'una altra nit gloriosa

És dimecres. Fa un dia de gossos a Barcelona amb pluja i fred. Per als culés, no obstant, el dia és radiant i el sol brilla com en les cançons de Los Diablos. Estem de nou en una semifinal de la Champions. Oooooooh. Estem a tres partits de guanyar la Cinquena. Ooooooooh.

Relat d'una tarda-nit-matinada gloriosa:

15h: Al Camp Nou cal arribar amb mooooolta energia. Els amics ens reunim en un curiós restaurant gallec-xinès. L'ambient és d'eufòria. Especialment després de prendre'ns unes cerveses, unes copes de vi blanc i un xupito monumental. Brindem pel Barça i per la classificació.

20h: Arribo al Camp Nou amb la motxilla de gom a gom: paraigua i botes per si plou, gorro, jersei i guants per si fa fred... Al final fa una nit preciosa i tot es queda a la motxilla.

20.45h: Pessigolles a l'estómac. Moment fatalista típic d'un culé patidor: i si ens elimina el Milan?

21.00h: Goooool de Messi. Subidón.

21.15h: Gol del Milan. Moment fatalista 2. Bajadón.

21.25h: Goooool de Messi. Respiro.

21.30h: Cues monumentals per accedir al lavabo. Horror. Aconsegueixo orinar començada ja la segona part. Rosell, volem més urinaris.

21.50h: Goooool d'Iniesta. Per fi em relaxo.

22.30h: Finaaaaaal. A semiiiis!!! Envio missatges eufòrics al meu germà, pares, amics i noia que m'agrada

23.00h: Gran sopar de celebració amb els amics: pizza i molt lambrusco. Ens guardem Luz de Gas per avui dimecres (anirem a la Festa dels 80).

01.00h: Arribo a casa una mica perjudicat per les emocions i l'alcohol. Penjo la bandera del Barça al balcó. Miro el cel i dono gràcies a Gamper i als déus culés per una altra nit de gran felicitat.

Visca el Barça i visca l'amistat

dimecres, 21 de març de 2012

Visca els minuts 89 i 85

Deia Sartre que la vida pot canviar en un segon. Doncs alguna cosa semblant ha passat amb la Lliga. El Madrid ha perdut quatre punts en tres dies. Increïble, fabulós, espectacular. Ooooooh, estic com una moto. No sé si guanyarem la Lliga, però ara ja els tenim acollonits. Paradoxes de la vida: el "canguelo" ha arribat a Madrid. Per cert... oi que els havíem de fer el passadís quan arribessin al Camp Nou?

Estem a 6 punts gràcies, també, a ONA FM:

Aquest any estic fent les retransmissions de tots els partits del Madrid a ONA FM (103.5). Diumenge passat, quan el Madrid guanyava 1-0 al Màlaga, vam fer una crida als oïdors perquè escrivissin el número 89 en el facebook del programa. L'objectiu era que el Màlaga empatés en aquest minut. Vam rebre gairebé 100 missatges. I el somni es va fer realitat. Va ser màgic i inoblidable. Visca el Cazorlazo.

I avui... hem repetit la jugada. Hem demanat als oïdors que escrivissin el número 85 (desitjant que aquest fos el minut de l'empat del Vila-real). Doncs bé, avui hem rebut... 305 missatges!!! Ha estat increïble. I el Vila-real ha empatat en el 83. Estic absolutament impressionat amb la gran audiència del nostre programa i pel poder esotèric que tenim. Oé, oé, oé.

Visca el Màlaga
Visca el Vila-real
I visca el Barça

A per la Lliga, la Copa i la Champions

dimarts, 6 de març de 2012

Per què no juguem a la Lliga italiana?

Per què no juguem a la Lliga italiana? Entre el serial de la final de la Copa del Rei i les declaracions de Sánchez Arminio cada vegada em fa més mandra jugar a la Lliga espanyola. Proposo la Lliga italiana. Venècia, Fellini, la pizza 4 estacions... Ooooh, preciós. Però també m'agrada la Lliga francesa. La Torre Eiffel, Edith Piaf, croissants de mantega... O l'alemanya. Beethoven, Fassbinder, bones gerres de cervesa. O fins i tot la portuguesa, país de fados i del vi Mateus.

Jo no vull jugar en una Lliga on no ens volen. El Madrid s'ha negat a deixar-nos el Bernabéu per a la final de la Copa i tothom s'ha quedat tan ample. L'equip del "señorío" no vol el Barça al seu estadi. Al final ens envien al Vicente Calderón. Doncs molt bé, allà hi serem. I si guanyem... ens veiem a La Cibeles.

Tampoc vull jugar en una Lliga presidida per personatges com Sánchez Arminio, que sembla un actor de “Resacón en las Vegas”. Mourinho pot vomitar contra els àrbitres dia sí i dia també. I no passa res. El carnisser Pepe pot trepitjar mans. I tampoc no passa res. Però Piqué no pot dir que l'han expulsat de manera premeditada. El volen sancionar per dir "premeditada". Queda clar que “premeditada” ha de ser un insult molt greu. Doncs sabeu el que penso… que estic fart dels fills de la gran premeditada que aquest any li estan fent la vida impossible al Barça.

Per cert, la Lliga holandesa també m'agrada. Van Gogh, les bicicletes, el barri vermell d'Amsterdam…

Alfred Picó, periodista i autor de "*Casats contra *Solters"
Fes un m'agrada:
http://www.facebook.com/pages/Casats-contra-Solters/329932537027416
Participa al concurs:
http://www.facebook.com/events/265354576873294

dissabte, 18 de febrer de 2012

Casats contra Solters

Estem a la final de la Copa del Rei (encara que no sabem si es jugarà a Madrid, València, París o Matadepera). Tenim els vuitens de final de la Champions molt ben encarrilats (quin subidon l'1-3 de Leverkussen). La Lliga està difícil però no impossible (matemàticament el Madrid encara ens pot fer el passadís quan vingui al Camp Nou). És un bon moment, doncs, perquè us comuniqui que tinc nou llibre (semblo l'Umbral). Acaba de sortir a la venda "Casats contra Solters" (Editorial Columna), un relat tragicòmic del món de la parella amb un toc blaugrana.

El crític literari Bruno Cazalibros ha escrit en el seu blog:

"Tinc a les meves mans l'últim llibre d'Alfred Picó, "Casats contra Solters", una esbojarrada comèdia sobre el món de la parella. La novel·la explica la història de dos amics de tota la vida que ho comparteixen pràcticament tot (l'estat civil no). En una nit de rialles i cerveses, decideixen muntar el clàssic partit de futbol casats contra solters. L'organització de la trobada destaparà tota mena de dubtes en els protagonistes de la novel·la i provocarà situacions tragicòmiques amb un sorprenent final. El llibre del Picó m'ha despertat molta curiositat sobre els avantatges i desavantatges de cada equip: què és millor, estar solter o casat?

Després d'una investigació de l'entorn, les proves obtingudes han conclòs que el casat es manifesta públicament com un militant convençut del matrimoni però, en privat, mentre el nadó plora i la dona ronca, somia amb ser un reeixit single que xipolleja en un jacuzzi envoltat de dones perfectes. El solter, en canvi, fanfarroneja de grans conquestes llibertines i de tenir un mòbil farcit de contactes femenins, però en arribar a casa i trobar-se sopant un tros de pizza resseca, enveja l'escalfor d'una parella estable.

La realitat és que ni el solter està tot el dia de marxa, ni el casat està sempre abraçat a la seva dona. Qualsevol opció és bona, sempre que sigui la que un ha triat amb convenciment. I si no em creieu, llegiu "Casats contra Solters" i descobriu vosaltres mateixos en quin equip jugareu".

Una a-barça-da

dijous, 9 de febrer de 2012

Una final Barça-Athletic, oé oé oé

Es confirma un "déjà vu" fantàstic: final de la Copa del Rei entre el Barça i l'Athletic. Ves per on tornaré a viure (si em toca una entrada) les mateixes sensacions que aquell gloriós 13 de maig del 2009 a València. M'ho vaig passar de conya. La relació amb els seguidors de l'Atletic va ser magnífica: vam intercanviar banderes, bufandes, porrons i botes de vi, i complicitats polítiques. Recordo que ells sempre em repetien la mateixa frase: "molta sort i que guanyi el pitjor".

M'encantaria que la final fos a Madrid. Seria la bomba veure un Bernabéu ple de senyeres i ikurrinyes. Però el Madrid dirà que no i s'inventarà qualsevol excusa per no deixar el camp. Són uns cagadets. No passa res. Tornarem a València. Podrem guanyar o perdre, però sempre ens quedarà el record de... la paella que ens fotrem abans del partit!

Guardiola té raó. No podem dubtar d'aquests jugadors. Ho han guanyat tot i encara es deixen la pell per arribar a la final d'una Copa del Rei, el trofeu menys important de l'any. Perdó, la Copa Catalunya és molt pitjor. Guardiola ens va demanar que abans de criticar comptéssim fins a sis o set. Jo comptaré fins a 200.

Per cert... Demà surt a la venda la meva novel.la "Casats contra Solters". Quina emoció!!! Es una àcida comèdia sobre la crisi de la parella estable. I amb regust blaugrana, naturalment. Espero que us agradi.

Una a-barça-da!!!

dimecres, 1 de febrer de 2012

La mala sort dels subcampions

Quan tens la sort dels campions tot surt bé: no hi ha pilotes al pal, es marquen els penals, no hi ha errades ximples en defensa, guanyes en l'últim minut. Però de sobte, sense avís previ, la famosa sort dels campions es pot convertir en la mala sort dels subcampions. Crec que aquest és el problema del Barça. En aquests moments només se'm passa pel cap una idea per acabar amb la malestrugança: posar-li una espelma a Sant Gamper i resar tres vegades l'himne.

Malgrat la mala sort dels subcampions, estem moooolt a prop de viure una altra final Barça-Ath de Bilbao. I possiblement a València. Oooooh, seria un meravellós "deja vu".

Confio en la Copa i en la Champions:

En un atac de sinceritat haig de confessar que aquest any tenim moltes opcions de guanyar la Copa del Rei i la Champions. Si no fem el ruc, podem arribar a les dues finals. La Lliga, no obstant, ja és una altra història. La veig negra, o per ser més exactes, la veig blanca. Ells guanyen i nosaltres empatem. Així no anem enlloc. Sí, anirem a la Champions, però quedant segons. La meva esperança es diu Getafe. Espero que el dissabte, a les 12 de la nit, tornem a estar a 5 punts.

Tres reflexions abans de ficar-me en el llit:

-Que Mali quedi eliminada el més aviat possible perquè torni Keita (demano disculpes si algun lector és de Mali)
-Hagués preferit expulsió de Pinto i jugar amb 9 i Víctor Valdés
-Arriba l'onada de fred. Espero que al Madrid se li congelin les idees

Una a-barça-da

dijous, 26 de gener de 2012

No vull molestar a ningú, però algú hauria de dir-los que han quedat eliminats

Recordo moments de gran tensió a la meva vida: una turbulència que gairebé destrossa el meu avió, una fallada elèctrica que em va deixar tirat en la part alta d'una nòria, una enrampada que em va deixar paralitzat a 40 metres de la sorra de la platja. Però no recordo uns moments de tanta tensió com els últims 15 minuts que vaig viure ahir al Camp Nou.

Va ser inhumà. No sabia on posar-me. Ho vaig provar tot: sota la butaca, en un lavabo, a l'ascensor que puja a la tercera graderia. Ja té raó el meu pare. Sempre em diu que m'oblidi del futbol i que em passi a la petanca o al parxís. Però quan l'àrbitre va xiular el final... aaaaaaaah, la sensació d'alleujament, de descans, d'alegria va ser total. Em vaig quedar clavat a la meva butaca amb un somriure Profidén fins que el servei de seguretat del Barça (que ja em coneixen) em va donar un toc: "Senyor Picó, sisplau, sempre és l'últim a abandonar l'estadi. Vagi desfilant".

El Madrid ha quedat eliminat: tinc proves
Si el millor Madrid de tots els segles (segons la premsa de Madrid) va ser incapaç de guanyar-nos ahir… crec que mai ho aconseguirà. Ells estan eufòrics amb l'empat. Crec que no s'han assabentat que han quedat eliminats. Fins i tot parlen d'una gran final Madrid-Mirandés. Esquizofrènia en estat pur. Jo no vull furgar en les ferides ni ser desagradable amb ningú, però crec que és la meva obligació com a periodista anunciar públicament que… el Madrid ha quedat eliminat de la Copa del Rei. Ho juro. Tinc proves. Puc aportar fotos, vídeos i retalls de premsa.

La meva novel·la "Casats contra solters": Gràcies per les vostres paraules d'ànim. La pàgina de Facebook ja té 50 "m'agrada". Bieeeeeen. http://www.facebook.com/pages/casats-contra-solters/329932537027416

Una a-barça-da!!!!!
A semifinals!!!!

dijous, 19 de gener de 2012

Una altra victòria al Bernabéu, un altre meravellós ressacon

Si els aficionats al cinema tenen "Resacón en Las Vegas" i "Resacón en Tailandia", els culés tenim "Ressacon post-Bernabéu". En què consisteix? Doncs molt senzill: t'aixeques del llit completament destrossat per les emocions viscudes la nit anterior: ràbia (quan marca el Madrid de xurro), eufòria (quan celebres els gols del Barça), emoció (sempre s'escapa alguna llàgrima), orgull (pel joc de l'equip), impotència (per les accions de Terminator Pepe), pau espiritual (quan comproves que has guanyat de nou) i confusió general (provocada per un excés de cervesa). Resultat final: avui estic destrossat. Feliçment destrossat.

Nit increïble en el Xinès del carrer Diputació: es confirma que el Xinès del carrer Diputació és un bar talismà. Mai no l'havia vist tan ple. No exagero: érem 65 persones en un menjador de pocs metres quadrats. Claustrofòbia total. A mi em va tocar un tamboret de plàstic per a nens. A la convocatòria s'hi van apuntar el Xavi, el Quim i el meu germà David. A les 9.15 vaig demanar un bocata de pollastre. Me'l van servir a les 10.45. És el rècord mundial de retard. Els gols de Puyol i Abidal van provocar atacs de bogeria dignes d'un estudi sociològic, antropològic i psíquic. El jugador més insultat de la nit va ser Pepe. I el més ovacionat, Puyol.

I fins a aquí la crònica dels fets. Vaig a preparar-me una altra infusió i em prendré el segon Gelocatil del dia. Estic destrossat. Feliçment destrossat.

"Casats contra solters":
Estic moooolt content. I vull compartir l'alegria amb els meus lectors. El proper 10 de febrer surt la meva nova novel·la. Oé, oé, oé. Es titula "Casats contra solters". Voleu saber de què va? Mireu, mireu. I opineu.

http://www.facebook.com/pages/casats-contra-solters/329932537027416

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol d'ahir)

dilluns, 16 de gener de 2012

Madrid-Barça: sóc optimista, però ja he comprat Tranquimazins

Després de veure com han anat els dos últims partits de Lliga (Espanyol i Betis) ja tinc clar que aquest any patirem. Però no passa res. Com que estem en època de rebaixes he aprofitat una oferta d'una farmàcia i he comprat 3 capses de Tranquimazin al preu de 2.

No hem perdut mai al Bernabéu: És dilluns. 4 de la tarda. Em sento optimista per dues raons: perquè ja m'he pres mig Tranquimazin i perquè les estadístiques són espectaculars. Des que Guardiola és entrenador del Barça, hem jugat 12 partits contra el Madrid. I només n'hem perdut un. I dels 6 partits que hem jugat al Bernabéu... atenció: quatre victòries i dos empats. Oooooooooh! Vaig a recrear-me en l'eufòria:

-Lliga: 2-6, 0-2, 1-1 i 1-3
-Semifinals de Champions: 0-2
-Supercopa d'Espanya: 2-2

Ara mateix entraré al Youtube i tornaré a mirar tots els gols d'aquests partits. Qui diu que no és bo viure del passat?

Estic sense casa talismà: Estic buscant una casa o un bar talismà per veure el Madrid-Barça. La casa del meu cosí només serveix per als partits de Lliga. Queda descartada. També queden descartades la del meu germà i la meva. No tenim Canal+. Em queden poques opcions. Per ser més exactes només me'n queda una: el mític restaurant xinès del carrer Diputació. Vaig a reservar taula!

"Casats contra solters": Estic mooooolt content. I vull compartir l'alegria amb els meus lectors. El proper 10 de febrer (ja queda menys) surt la meva nova novel.la. Oé, oé, oé. Es titula "Casats contra solters". Voleu saber de què va? Mireu, mireu:
http://www.facebook.com/pages/Casats-contra-Solters/329932537027416

Una forta a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol al Betis)

dilluns, 9 de gener de 2012

La Pilota d'Or és la teràpia perfecte per oblidar el desastre d'ahir

Avui he practicat una tàctica magnífica per oblidar el dolorós empat d'ahir a Can Perico. Durant tot el dia ni he comprat diaris, ni he vist la tele, ni he tafanejat per internet. Res de res. Aïllament total i absolut fins... les 7 de la tarda! En aquell precís instant m'he posat americana i corbata, he obert una ampolla de cava del bo i he sintonitzat Barça TV per veure la gala de la Pilota d'Or. Oooooh. Ha estat un altre bany de glòria: Messi, millor jugador, Guardiola, millor entrenador i cinc jugadors del Barça en el millor 11 de l'any. He tret el pitet de les grans ocasions.

Algú m'acaba de dir que el Barça va empatar ahir a Can Perico i que ara estem a 5 punts del Madrid. Ximpleries! No m'ho crec. Són maniobres desestabilitzadores de la caverna mediàtica. L'únic que importa en aquests moments és recrear-se, un cop més, en l'eufòria. Visca la Pilota d'or!

Visca Ruanda, Alemanya i Tailàndia:
Repasso els vots dels periodistes, jugadors i entrenadors que han decidit que Messi guanyi aquest premi. Alguns casos són preciosos: el capità de Ruanda ha votat tres jugadors del Barça: Messi, Iniesta i Xavi. El mateix han fet els seleccionadors d'Alemanya i Tailandia. Bieeeeen. Crec que la Generalitat hauria d'invertir en aquests països en senyal d'agraïment. El meu ídol, però, és un periodista d'Escòcia que ha votat Xavi, Messi i Abidal. En canvi... Nuno Gomes, de Portugal, no ha votat a cap jugador del Barça (Ronaldo, Nani i Neimar). Botifler!

I demà.. tots amb el Màlaga:
Demà tenim un Màlaga-Madrid apassionant a la Copa del Rei. I més apassionant serà si guanya el Màlaga i el Madrid queda eliminat. Seria de traca i mocador. El partit el farem com sempre a ONA FM, en clau blaugrana i amb molta conya. Per cert... en el partit d'anada, el 0-2 el vaig marcar jo. Sí, sí, de veritat. Si entreu al Youtube i poseu "Madrid 0 Màlaga 2 ONA FM", ho podreu comprovar.

Una a-barça-da