diumenge, 23 de desembre de 2007

No celebraré la Nit de Nadal

Siguem sincers. No tinc ganes de res. Absolutament de res. Un zombi, al meu costat, és l'alegria de l'hort. Em miro al mirall i veig a Nosferatu. En aquests moments de profunda tristesa només us puc dir dues coses: bon Nadal i que acabi ja aquest 2007 tan horrorós per als culés.

Missatge per als meus pares i amics:
No donaré senyals de vida en les pròximes 30 o 40 hores. He pres la decisió de no celebrar la Nit de Nadal. Estic de dol pel 0-1. No vull saber res de nadales, torrons i polvorons. Estaré tancat a casa escoltant música clàssica i mirant el DVD de la final de París. Ja us trucaré.

Alegria, alegria

Motius per estar eufòric. 1.- El Celtic serà el nostre rival d'octaus. Gran notícia. Estava convençut que ens tocaria l'Arsenal o el Liverpool (els culés som molt fatalistes). Si no fem bogeries, arribarem a quarts de final. Per cert, espero que l'ajuntament de Barcelona prengui les mesures necessàries perquè els seguidors del Celtic no inundin de cervesa, ampolles i pixera el centre de la ciutat com va succeir amb els seus col.legues del Rangers 2.- També estava convençut que al Madrid li tocaria el Schalke 04 o el Fenerbahce. Els merengues sempre tenen sort en els sortejos europeus. Deu ser la mà de Saporta o l'esperit de Juanito. Per una vegada, jugaran contra un rival d'una certa entitat. Ja era hora. Confio en Giuly (que juga a la Roma) i els seus companys.

3-Queden poques hores per al Barça-Madrid. Sóc optimista. S'ha de guanyar aquest partit com sigui. Si és amb qualitat, gols i xilenes, fantàstic. I si guanyem de xurro, de penal o de rebot, també serà fantàstic. A un punt del Madrid, els Nadals (i la nit de cap d'any, especialment) es veuran d'una altra manera.

4.- Ja tinc el meu kit Barça-Madrid. Som-hi: gorret del Barça, bufanda de la final de París, bandera catalana, xiulet, prismàtics (estic a la tercera graderia) i bocata (el prepararé abans del partit). Ah! I ja he enviat dues fotografies per al fotomosaic. El diumenge... no hi haurà esperit nadalenc de pau i fraternitat per al Madrid.

dimarts, 18 de desembre de 2007

15 de desembre: gol, gol, gol

València 0-Barça 3

M'he llevat eufòric, amb unes ganes boges de comprar tots els diaris esportius. A les 11 ja estava al carrer. El comentari del senyor del quiosc era previsible: "Caram Alfred, només matines quan guanya el Barça". D'11 a 1 he devorat la premsa. D'1 a 3 he navegat per totes les webs esportives. De 3 a 4 m'he empassat els resums de televisió. Quin gust! No sempre es guanya a València per 0-3. El 15 de desembre: gol, gol, gol. I ara, amb el vostre permís, aniré a fer la migdiada.

Els sopars d'empresa seran blaugranes: Entrem en la terrorífica setmana dels sopars d'empresa. I dels "amigos invisibles". Era molt important que el Barça guanyés a València. Els culés podrem treure pit.

Barça 3 -Madrid 1: Estic optimista. Diumenge guanyarem al Madrid. Volia pronosticar un 4-1, però l'absència de Messi es notarà. Serà un 3-1. Culés... preparem la gorra, la bufanda i la senyera. Diumenge, a les set de la tarda, no hi haurà esperit nadalenc al Camp Nou.

Els meus pares opinen: Feia temps que no veia tanta unanimitat a casa. La meva mare m'envia un SMS: "Fill meu, el teu pare i jo estem en un restaurant de la Barceloneta menjant paella... valenciana. Je, je. Visca el Barça".

divendres, 14 de desembre de 2007

He fet campana

He fet campana, ho sento. Contra l'Stuttgart només ens jugàvem l'honor. La meva presència a l'Estadi tampoc no era tan necessària. He aprofitat aquesta circumstància per deixar el meu carnet de soci a un familiar que feia més de dos anys que no trepitjava el Camp Nou. "Estic boig per veure el Barça en directe. Animaré com si fos la final de la Champions", m'ha dit amb entusiasme. La jugada era perfecta: un familiar feliç, el meu seient ocupat i jo... al teatre Coliseum. L'espectacle "Cómeme el coco negro", de la companyia La Cubana, és antològic.
De tota manera em vaig endur la ràdio al teatre. Dissimuladament anava escoltant la transmissió del partit. Amb el 0-1 vaig pensar: "Avui perdem, és el típic partit de costellada. Els jugadors deuen estar desmotivats". Perà amb el 2-1 em vaig posar com una moto. "Som els reis de la remuntada", vaig proclamar en veu baixa.. I amb el 3-1, tots els gags de l'obra de La Cubana em van provocar més rialles del que és normal. Estava eufòric.

Un rival facilet: Avui m'he llevat inquiet. No vull el Liverpool ni l'Arsenal a octaus de final. Vull un rival facilet. Però tinc un trist presentiment: com sempre el rival facil serà per al Madrid, i el difícil per a nosaltres.

Els meus pares opinen: La meva mare em deixa un missatge al contestador de casa: "Fill meu, espero que t'hagis divertit al teatre. Com no has pogut veure el partit et faré una crònica ràpida. Ha estat una remuntada espectacular. Ronaldinho està recuperant la forma i Eto'o torna a ser el 9 que necessitem. El teu pare diu que els de l'Stuttgart són quatre matats. No és veritat. M'ha semblat un rival incòmode. Toco fusta perquè no ens toqui el Liverpool. Un petó".

dilluns, 10 de desembre de 2007

Molt poca cosa

Barça 2 - Deportivo 1

Estic mirant el calendari. El proper cap de setmana juguem a València. I després arriba el Madrid. Com bon culé... estic cagat. Demà compraré una caixa de "Tranquimazin". Però ningú no s'assebentarà del meu pànic escènic. Dissimularé. Quan em preguntin pel futur més immediat del Barça contestaré: "Guanyarem a València (0-2), guanyarem al Madrid (3-1) i celebrarem el Nadal amb alegria i cava català. Visca el Barça".

Poca cosa: Jugues amb el famós REM, el rival és un equip dolent-dolent i només guanyes 2-1. I demanant l'hora. La conclusió és clara. Avui al Camp Nou he vist... molt poca cosa.

REM: Ronnie, Eto'o i Messi no ens solucionaran tots els problemes. L'any passat, amb ells, no vam guanyar res. M'interessa més l'actitud dels jugadors que el seu nom o prestigi.

Els meus pares opinen: El meu pare està dels nervis: "Fill meu, he vist el partit al bar. Un desastre. On són els 4 fantàstics?". La meva mare, com sempre, és l'altra cara de la moneda: "Fill, ja sabem remuntar. Que tremoli el Madrid".

diumenge, 2 de desembre de 2007

Optimistes 3 - Pessimistes 4

Ens hem reunit a casa per veure l'Espanyol-Barça. El menú ha estat el de sempre: pizza, truita, embotits, gelat i cervesa. Ferran Adrià es posaria les mans al cap amb aquesta lamentable demostració gastronòmica. Però la vida és així. La nit ha estat irregular. Hem passat de l'eufòria inicial a una certa decepció final. El millor moment, sense dubte, ha estat el golàs del Barça. Han sonat les trompetes en el meu balcó i l'himne del Barça en el tocadiscos. Però la festa ha durat poc. Els pericos, una vegada més, han punxat el globus de la felicitat culé.

En acabar el partit, el meu menjador era un festival d'opinions, crítiques i lamentacions. Els més optimistes es recolzaven en tres arguments: 1.- El Barça està millorant des del dia del Getafe 2.- Eto'o canviarà les coses 3.- El descobriment de Bojan. Els més pessimistes es recolzaven en quatre arguments: 1.- El mal estat de Ronaldinho 2.- La misteriosa malaltia d'Henry 3.- La falta d'idees de Rijkaard 4.- Les doloroses victòries del nostre etern rival. Per tant, Optimistes 3 - Pessimistes 4.

I ara us deixo, que els meus invitats em reclamen. Vaig a servir uns xupitos. El Barça ha empatat, però la nit continua. No hi ha res a celebrar, ni beurem per oblidar. Però beurem. Que és dissabte i no hem de conduir.