Avui és 31 de maig. Ooooooooh. No vull que s'acabi aquest meravellós mes de maig. Ha estat el mes més gloriós de tots els mesos que es fan i es desfan. Tot va començar el dia 2 amb l'èpica victòria al Bernabéu per 2-6. Els madridistes somiaven amb la Lliga i aquella nit van acabar somiant amb Messi, Iniesta, Henry i Piqué. Els culés mai no oblidarem les sis campanades que sonaren a la Porta del Sol. En finalitzar el partit vaig penjar una bandera del Barça al meu balcó. Quatre dies després, Iniesta va marcar al camp del Chelsea el gol més extraordinari i orgàsmic de la història del Barça. Aquella nit vaig col·locar una foto d'Iniesta ("lo puto crack") al moble del menjador, al costat dels meus pares, germà, neboda i exnòvia. Ja era un més de la família.
A continuació (el 13 de maig) vam jugar la final de la Copa del Rei a València. Com dirien els Beatles, quina nit la d'aquell dia! Li vam ficar quatre castanyes als de l'Athletic. "Eo, eo, eo, esto es un chorreo". Ja teníem la primera copa de la temporada. Al meu balcó vaig penjar una segona bandera. I unes hores més tard (el 16 de maig) ens vam proclamar matemàticament campions de Lliga. Más cava, més festa, més Canaletes. El meu pare i el meu psiquiatra em van fer un advertiment molt seriós: "Alfred... o et relaxes o prendràs mal".
I encara faltava la Champions. L'espera es va fer eterna. Tenia tantes ganes que arribés el 27 de maig. I va arribar. I vam jugar un partit fantàstic. I ens vam menjar el Manchester i el pesat del Cristiano Ronaldo amb patates. I ho vaig celebrar fins a les vuit de la matinada. I al balcó vaig penjar, al costat de les dues banderes, una pancarta amb un número tres gegant. I la cirereta final va ser la rua. Un milió de culés vam sortir al carrer. I Puyol, des de l'autobús, em va enviar un petó (igual no era per a mi, però no sóc gelós).
Avui s'acaba el mes de maig, però encara queden unes hores. Quin campionat guanyarem aquesta nit? La Copa de Bulgària? La Lliga de Xile? El Carranza? La Champions d'Àsia?". Els culés estem pletòrics. Tri-pletòrics. M'encanten les paraules que comencen per tri: triplet, tricampions, trinaranjus, triturador, triomf. Estic com una moto. Com una tri-moto. I espero que no se'm passi fins a l'1 de setembre.
diumenge, 31 de maig del 2009
dijous, 28 de maig del 2009
Brutaaaaaaaaaaaal
Són més de les cinc de la matinada i continuo de festa amb els amics que encara resisteixen. Des d'un locutori del centre de Barcelona redacto aquest article impregnat d'eufòria i emoció. Avui és la nit més feliç de la meva vida culé. Hem aconseguit la tercera Copa d'Europa i el triplet. Brutaaaaaaaaal. M'encantaria escriure tot el que sento en aquests moments (que és molt), però he de confessar que el meu estat no és el més idoni per elaborar una crònica periodística amb cara i ulls. Entre les cerveses, les llàgrimes, les abraçades, els salts, els càntics, els crits, els aplaudiments i els orgasmes psicològics dels dos gols estic una mica descentrat. O molt descentrat. Ho lamento.
Però abans de tornar a la festa m'agradaria dedicar aquesta victòria a unes quantes persones. Ja semblo Pedro Almodóvar guanyant un Oscar. Aquí va la llista: als meus pares (que al final han anat junts a les Rambles), al meu germà (hem vibrat i plorat com mai), a tots els amics i amigues que han compartit la nit amb mi en directe o a través de meravellosos SMS, als jugadors (són tan bons), a l'increïble Pep Guardiola, als 20.000 culés que estaven a Roma i que han silenciat els seguidors anglesos, al xulo del Cristiano Ronaldo i als periodistes madridistes que apareixen a les teles amb la samarreta del Manchester.
I ara us deixo que els meus amics em reclamen. Aviat aparcarem la cervesa per entrar en el entranyable món del cafè amb llet i el croissant. I després comprarem tota la premsa. Fins i tot la xinesa i la coreana. Em sento com si estigués celebrant alhora la revetlla de Sant Joan i el cap d'any. Això és massa. Visca el Barça, visca la tercera Champions, visca el triplet i visca la mare que em va parir. Culés de tot el món... a gaudir!
Però abans de tornar a la festa m'agradaria dedicar aquesta victòria a unes quantes persones. Ja semblo Pedro Almodóvar guanyant un Oscar. Aquí va la llista: als meus pares (que al final han anat junts a les Rambles), al meu germà (hem vibrat i plorat com mai), a tots els amics i amigues que han compartit la nit amb mi en directe o a través de meravellosos SMS, als jugadors (són tan bons), a l'increïble Pep Guardiola, als 20.000 culés que estaven a Roma i que han silenciat els seguidors anglesos, al xulo del Cristiano Ronaldo i als periodistes madridistes que apareixen a les teles amb la samarreta del Manchester.
I ara us deixo que els meus amics em reclamen. Aviat aparcarem la cervesa per entrar en el entranyable món del cafè amb llet i el croissant. I després comprarem tota la premsa. Fins i tot la xinesa i la coreana. Em sento com si estigués celebrant alhora la revetlla de Sant Joan i el cap d'any. Això és massa. Visca el Barça, visca la tercera Champions, visca el triplet i visca la mare que em va parir. Culés de tot el món... a gaudir!
dimarts, 26 de maig del 2009
Histèric i maniàtic
Encara que ho intentem dissimular, una bona part dels culés estem histèrics. Avui he dinat amb la meva amiga Antònia. En veure'm s'ha posat a la defensiva: "Alfred, no parlem del Barça, sisplau. Estic molt nerviosa i excitada. Em convé parlar d'altres coses". Hem intentat parlar d'"altres coses", però finalment la conversa ha estat monotemàtica: Barça, Barça i Barça. Aquesta tarda m'ha trucat el meu pare: "Fill meu, demà no veuré el partit. No és bo per a la meva salut. Quina pel·lícula em recomanes?". A continuació, la meva mare m'envia un SMS: "El teu pare anirà al cinema i jo, al Mini Estadi amb una amiga. Som un matrimoni modern".
M'escriuen dos culés que van llegir el meu article d'ahir i em comenten que ells també han començat a prendre Tranquimazin. L'únic que està aparentment relaxat és el meu amic Xavi. I això que demà viatja a Roma! M'ha escrit un correu emotiu: "Tranquil Alfred, animarem com mai perquè aquest Barça s'ho mereix. Si perdem... els aplaudirem igualment. I si guanyem... serà l'hòstia". M'ha promès dues coses: que es quedarà ronc de tant cridar i que farà més de 200 fotos.
Estic histèric i... maniàtic. Aquest és el meu estat actual. Només falten unes hores per al partit i no vull que se m'escapi cap detall. L'elecció del bar crec que ha estat encertada. És el local dels xinesos simpàtics on vam veure el Chelsea-Barça. Per a l'ocasió em vestiré exactament amb la mateixa equipació (samarreta del Barça, texans i bambes) que em vaig posar a València fa 15 dies. Del color dels calçotets no me'n recordo. Llàstima. I m'emportaré un amulet de la sort (no puc dir quin, per si de cas).
Dues informacions d'última hora de gran valor. La meva amiga Gemma tornarà a veure el partit a casa del seu cunyat... com la nit de la final de París! Bravo. I la meva amiga Victòria, nascuda precisament un 27 de maig, confia que el seu nom (Victòria!) sigui un senyal.
Ara em prepararé una verdureta, escoltaré la ràdio, em prendré la pastilla i a dormir. Acabo de llegir les últimes declaracions de Guardiola. "Deixarem la por al vestuari", afirma. És un fenomen. Un monstre. Amb ell... a la fi del món. Li envio tota la meva energia positiva. I als jugadors també, per descomptat. Des de l'Eixample de Barcelona: Barça, Barça, Baaaaaaaaaarça.
M'escriuen dos culés que van llegir el meu article d'ahir i em comenten que ells també han començat a prendre Tranquimazin. L'únic que està aparentment relaxat és el meu amic Xavi. I això que demà viatja a Roma! M'ha escrit un correu emotiu: "Tranquil Alfred, animarem com mai perquè aquest Barça s'ho mereix. Si perdem... els aplaudirem igualment. I si guanyem... serà l'hòstia". M'ha promès dues coses: que es quedarà ronc de tant cridar i que farà més de 200 fotos.
Estic histèric i... maniàtic. Aquest és el meu estat actual. Només falten unes hores per al partit i no vull que se m'escapi cap detall. L'elecció del bar crec que ha estat encertada. És el local dels xinesos simpàtics on vam veure el Chelsea-Barça. Per a l'ocasió em vestiré exactament amb la mateixa equipació (samarreta del Barça, texans i bambes) que em vaig posar a València fa 15 dies. Del color dels calçotets no me'n recordo. Llàstima. I m'emportaré un amulet de la sort (no puc dir quin, per si de cas).
Dues informacions d'última hora de gran valor. La meva amiga Gemma tornarà a veure el partit a casa del seu cunyat... com la nit de la final de París! Bravo. I la meva amiga Victòria, nascuda precisament un 27 de maig, confia que el seu nom (Victòria!) sigui un senyal.
Ara em prepararé una verdureta, escoltaré la ràdio, em prendré la pastilla i a dormir. Acabo de llegir les últimes declaracions de Guardiola. "Deixarem la por al vestuari", afirma. És un fenomen. Un monstre. Amb ell... a la fi del món. Li envio tota la meva energia positiva. I als jugadors també, per descomptat. Des de l'Eixample de Barcelona: Barça, Barça, Baaaaaaaaaarça.
dilluns, 25 de maig del 2009
Trucs per relaxar-me
L'espera es fa insuportable i la meva ansietat està pels núvols. Ja he provat amb la til.la i la valeriana, però no he notat els efectes. Suposo que ha arribat el moment del tranquimazin ("només un al dia", m'ha advertit el psiquiatra). El més difícil per a un barcelonista patidor com jo és trobar recursos i tècniques per relaxar-me en aquestes hores de tanta excitació. Cada vegada que penso en el partit milions de papallones mouen les seves ales en el meu estómac. Un amic meu, que encara està pitjor, m'ha recomanat un whiski abans de cada àpat. Diu que funciona.
Avui he agafat un autobús i he creuat Barcelona de punta a punta. Ha estat una experiència estupenda. Des del meu seient he observat amb una enorme sorpresa la gran quantitat de banderes del Barça i de Catalunya que la gent ha col·locat als balcons. Pensava que aquestes coses només les feia jo. Doncs no. Barcelona està més preciosa que mai amb el color blaugrana. Algunes balconades semblen santuaris. Només hi falta la verge de Montserrat.
Una altra activitat que m'ha relaxat és navegar per Youtube. Ahir vaig estar fins a les quatre de la matinada veient el gol d'Iniesta al camp del Chelsea i les sis castanyes del Bernabéu. Les imatges sempre són les mateixes, però hi ha narracions per a tots els gustos. Catalunya Ràdio i RAC 1 em van tocar la fibra. Puyal canta el gol d'Iniesta repetint mil vegades "don Andrés, don Andrés, don Andrés". I Pou no para de cridar "és lo puto crack, és lo puto crack". Brutal. També resulta molt estimulant escoltar la narració del 2-6 a través de les ràdios espanyoles. Alguns locutors i comentaristes (de cor blanc) pateixen de mala manera.
M'acaba de trucar el meu amic Germà. Ja ha reservat una taula per al dimecres en el bar on vam veure el Chelsea-Barça (és el famós local dels xinesos simpàtics). Allà hi seré. Amb ell, amb el meu germà i amb altres col·legues que tampoc no han aconseguit una entrada per a Roma. Per cert, ha reservat una taula i... unes quantes caixes de cervesa.
Avui he agafat un autobús i he creuat Barcelona de punta a punta. Ha estat una experiència estupenda. Des del meu seient he observat amb una enorme sorpresa la gran quantitat de banderes del Barça i de Catalunya que la gent ha col·locat als balcons. Pensava que aquestes coses només les feia jo. Doncs no. Barcelona està més preciosa que mai amb el color blaugrana. Algunes balconades semblen santuaris. Només hi falta la verge de Montserrat.
Una altra activitat que m'ha relaxat és navegar per Youtube. Ahir vaig estar fins a les quatre de la matinada veient el gol d'Iniesta al camp del Chelsea i les sis castanyes del Bernabéu. Les imatges sempre són les mateixes, però hi ha narracions per a tots els gustos. Catalunya Ràdio i RAC 1 em van tocar la fibra. Puyal canta el gol d'Iniesta repetint mil vegades "don Andrés, don Andrés, don Andrés". I Pou no para de cridar "és lo puto crack, és lo puto crack". Brutal. També resulta molt estimulant escoltar la narració del 2-6 a través de les ràdios espanyoles. Alguns locutors i comentaristes (de cor blanc) pateixen de mala manera.
M'acaba de trucar el meu amic Germà. Ja ha reservat una taula per al dimecres en el bar on vam veure el Chelsea-Barça (és el famós local dels xinesos simpàtics). Allà hi seré. Amb ell, amb el meu germà i amb altres col·legues que tampoc no han aconseguit una entrada per a Roma. Per cert, ha reservat una taula i... unes quantes caixes de cervesa.
dissabte, 23 de maig del 2009
Pell de gallina
Buf... ha estat una nit de fortes emocions i llàgrimes de felicitat. Una altra més. La cinquena d'aquest inoblidable mes de maig. Els discursos dels jugadors i del míster m'han posat la pell de gallina. De les mil coses que han succeït sobre la gespa del Camp Nou em quedo amb vuit moments:
1.- El Pep ha demanat un aplaudiment per als jugadors. Ha estat un gest "made in Rijkaard". Ja se sap, al final són els jugadors els qui guanyen i perden els partits. En aquest cas... guanyen!
2.- Genial Piqué amb el seu crit "Boti, boti, boti, madridista qui no boti". És un dels meus càntics preferits. Els mitjans de comunicació de Madrid s'han tornat a escandalitzar.
3.- Detallàs de Messi quan ha recordat el pobre Milito que ja porta un any sense jugar. Els culés estem encantats amb el bon rotllo que transmet la plantilla.
4.- El discurs de Silvinho ha estat íntegrament en català. Silvinho president!
5.- La sinceritat d'Eto'o i Henry, dos cracks que han ressorgit de les seves pròpies cendres. Llàstima que Eto'o es quedarà sense el Pichichi per culpa del "hat trick" de Forlán. No passa res. Tots esperem que sigui Pichichi... a Roma.
6.- M'ha agradat que Gudjohnsen saltés a la gespa amb els seus fills vestits amb la samarreta del Barça. Ha estat una imatge entranyable. Per cert, els nens són encara més rossos que el pare.
7.- Iniesta, tímid entre els tímids, ha cridat "visca el Barça, visca Catalunya i visca Fuentealbilla". No està gens malament.
8.- La majoria dels jugadors que han agafat el micròfon ens han citat per al dijous. Sensacional. Si els jugadors són optimistes... jo també.
Sobre el partit (que més que un partit ha estat una "pachanga"): Ha guanyat Osasuna (0-1) i espero que aquesta victòria els mantingui a primera divisió. El Reyno de Navarra és un dels pocs camps on el Barça és aplaudit i el Madrid, esbroncat. El moment patètic de la nit l'ha protagonitzat l'àrbitre en expulsar el debutant Marc Muniesa per una entrada que només mereixia la targeta groga. La mocadorada ha estat memorable (ha durat deu minuts!). I un últim detall. Per què ha estrenat l'equip la nova equipació? No podia esperar Nike al Gamper? És injust que hagin deixat aparcada la samarreta que ens ha donat tanta felicitat.
Sobre Roma: Queden poques hores per a la final de la Champions. A partir d'aquesta nit començo la meva dieta especial: til.la, valeriana i, si és necessari, tranquimazin. Sense oblidar la relaxació, les respiracions i els passejos per la platja de la Barceloneta. Malgrat la confiança cega que tinc en aquest equip... continuo sent un soci patidor. És una malaltia crònica. Bona nit i visca el Barça.
1.- El Pep ha demanat un aplaudiment per als jugadors. Ha estat un gest "made in Rijkaard". Ja se sap, al final són els jugadors els qui guanyen i perden els partits. En aquest cas... guanyen!
2.- Genial Piqué amb el seu crit "Boti, boti, boti, madridista qui no boti". És un dels meus càntics preferits. Els mitjans de comunicació de Madrid s'han tornat a escandalitzar.
3.- Detallàs de Messi quan ha recordat el pobre Milito que ja porta un any sense jugar. Els culés estem encantats amb el bon rotllo que transmet la plantilla.
4.- El discurs de Silvinho ha estat íntegrament en català. Silvinho president!
5.- La sinceritat d'Eto'o i Henry, dos cracks que han ressorgit de les seves pròpies cendres. Llàstima que Eto'o es quedarà sense el Pichichi per culpa del "hat trick" de Forlán. No passa res. Tots esperem que sigui Pichichi... a Roma.
6.- M'ha agradat que Gudjohnsen saltés a la gespa amb els seus fills vestits amb la samarreta del Barça. Ha estat una imatge entranyable. Per cert, els nens són encara més rossos que el pare.
7.- Iniesta, tímid entre els tímids, ha cridat "visca el Barça, visca Catalunya i visca Fuentealbilla". No està gens malament.
8.- La majoria dels jugadors que han agafat el micròfon ens han citat per al dijous. Sensacional. Si els jugadors són optimistes... jo també.
Sobre el partit (que més que un partit ha estat una "pachanga"): Ha guanyat Osasuna (0-1) i espero que aquesta victòria els mantingui a primera divisió. El Reyno de Navarra és un dels pocs camps on el Barça és aplaudit i el Madrid, esbroncat. El moment patètic de la nit l'ha protagonitzat l'àrbitre en expulsar el debutant Marc Muniesa per una entrada que només mereixia la targeta groga. La mocadorada ha estat memorable (ha durat deu minuts!). I un últim detall. Per què ha estrenat l'equip la nova equipació? No podia esperar Nike al Gamper? És injust que hagin deixat aparcada la samarreta que ens ha donat tanta felicitat.
Sobre Roma: Queden poques hores per a la final de la Champions. A partir d'aquesta nit començo la meva dieta especial: til.la, valeriana i, si és necessari, tranquimazin. Sense oblidar la relaxació, les respiracions i els passejos per la platja de la Barceloneta. Malgrat la confiança cega que tinc en aquest equip... continuo sent un soci patidor. És una malaltia crònica. Bona nit i visca el Barça.
diumenge, 17 de maig del 2009
Moriré de tanta alegria
Moriré de tanta festa, de tanta alegria, de tanta celebració. El meu cos no està acostumat a aquesta sobredosi d'eufòria (la paraula "sobredosi" hauria d'escriure's "sobre-2-6"). He seguit el partit del Madrid amb una gran expectació. Jo era partidari de guanyar la Lliga aquesta nit per poder jugar demà a Mallorca amb els suplents. El Vila-real, que ens va deixar sense Lliga el diumenge passat, aquesta vegada ens ha fet un favor i s'ha carregat els merengues (3-2). La Lliga ja era nostra. Després d'enviar uns quants SMS als meus amics i familiars, he agafat la meva bandera bicolor (meitat del Barça, meitat de Catalunya) i he sortit de casa sense entretenir-me. Objectiu: Canaletes.
A la plaça Catalunya, milers de persones seguien en directe el xou televisiu i musical d'El Periódico de Catalunya, Sport i TV3. I Canaletes, per descomptat, era un festival de petards i banderes. La revetlla de Sant Joan ha arribat amb un mes d'antelació. Quan he abandonat el centre de la ciutat (eren les dues) no s'havien produït incidents. Genial per a tots (menys per a alguns mitjans de Madrid que gaudeixen destacant aquests successos).
Meravellós esgotament:
Els culés portem dues setmanes d'autèntica bogeria. El 2-6 al Bernabéu, el golàs miraculós d'Iniesta a Stamford Bridge, l'apoteòsic 4-1 de la final de la Copa del Rei i la consecució de la Lliga. Han estat quatre orgasmes futbolístics d'exquisida qualitat. El meu psiquiatra m'ha dit que les victòries del Barça són fantàstiques per a la meva salut mental i que les gaudeixi intensament. No recordo un mes de maig tan espectacular com el que estic vivint. Són les cinc de la matinada i encara no vull ficar-me al llit. Vull allargar una mica més aquest dissabte gloriós. La meva salut mental està perfecta, però no puc afirmar el mateix de la meva salut física. Les celebracions i el viatge a València m'han deixat esgotat, afònic, amb lumbàlgia i rampes al peu. Però resisteixo, perquè ara Barça TV està emetent la final de la Copa del Rei i em quedaré a veure-la.
L'opinió dels meus pares:
He quedat amb els meus pares a Gran Via-Rambla Catalunya per celebrar la Lliga. La meva mare estava radiant. Ha cantat i cridat com mai. El meu pare, el pessimista de la família, s'ha quedat sense arguments: "Fill meu, Lliga, Copa i encara falta per jugar la final de la Champions... no m'ho puc creure. Això és massa", em repetia amb cara d'il·luminat. Aquest Barça... hipnotitza.
A la plaça Catalunya, milers de persones seguien en directe el xou televisiu i musical d'El Periódico de Catalunya, Sport i TV3. I Canaletes, per descomptat, era un festival de petards i banderes. La revetlla de Sant Joan ha arribat amb un mes d'antelació. Quan he abandonat el centre de la ciutat (eren les dues) no s'havien produït incidents. Genial per a tots (menys per a alguns mitjans de Madrid que gaudeixen destacant aquests successos).
Meravellós esgotament:
Els culés portem dues setmanes d'autèntica bogeria. El 2-6 al Bernabéu, el golàs miraculós d'Iniesta a Stamford Bridge, l'apoteòsic 4-1 de la final de la Copa del Rei i la consecució de la Lliga. Han estat quatre orgasmes futbolístics d'exquisida qualitat. El meu psiquiatra m'ha dit que les victòries del Barça són fantàstiques per a la meva salut mental i que les gaudeixi intensament. No recordo un mes de maig tan espectacular com el que estic vivint. Són les cinc de la matinada i encara no vull ficar-me al llit. Vull allargar una mica més aquest dissabte gloriós. La meva salut mental està perfecta, però no puc afirmar el mateix de la meva salut física. Les celebracions i el viatge a València m'han deixat esgotat, afònic, amb lumbàlgia i rampes al peu. Però resisteixo, perquè ara Barça TV està emetent la final de la Copa del Rei i em quedaré a veure-la.
L'opinió dels meus pares:
He quedat amb els meus pares a Gran Via-Rambla Catalunya per celebrar la Lliga. La meva mare estava radiant. Ha cantat i cridat com mai. El meu pare, el pessimista de la família, s'ha quedat sense arguments: "Fill meu, Lliga, Copa i encara falta per jugar la final de la Champions... no m'ho puc creure. Això és massa", em repetia amb cara d'il·luminat. Aquest Barça... hipnotitza.
dissabte, 16 de maig del 2009
24 hores increïbles
Ha estat una experiència increïble. Encara estic a València. Tanco els ulls i veig els gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi. I noto les abraçades descontrolades dels culés que m'envoltaven a la graderia. I ensumo la deliciosa paella que vam menjar en un petit poble a prop de València. Tot i que escric aquest article des del meu domicili a Barcelona, els records del dia d'ahir estan tan enganxats al meu cos com la samarreta del Barça que llueixo en aquests moments.
El viatge. Sortim de Barcelona a les nou del matí en autocar. Era el número 5. L'aspecte de la caravana era impressionant. Mai no havia vist tant colorit. La gent es va enfundar la seva samarreta del Barça (la del centenari, la de París, la de Meyba, la d'Unicef, la blaugrana, la groga, la blava, amb el dorsal de Messi, Oleguer, Luis Enrique, Puyol...) i es va cobrir el cos amb les seves millors peces (banderes del Barça i catalanes, estelades, bufandes, gorros...). Tots volíem guanyar la Copa del Rei. Arribem a València a dos quarts de tres de la tarda. El primer contacte amb l'afició de l'Athletic va ser cordial. Ells deien "que guanyi el pitjor, perquè si guanya el millor no tenim res a fer".
La paella. Aquesta vegada he viatjat en companyia d'uns bons amics: el Xavi, l'Antonio, el Jordi, el Sami, el Josep Maria... Tots acabem devorant una sucosa paella i brindant amb cava. Crec que és la primera vegada que em poso les botes abans d'una final. Els entrepans es van quedar, per fi, aparcats a la motxilla. A les sis de la tarda passem pel "punt de trobada" del Barça. L'ambient era fenomenal, encara que massa sorollós per als qui buscàvem una mica de pau interior abans del partit. Acabem en un bar a prop de l'estadi bevent cervesa (molta cervesa) i xerrant amb la gent de l'Atheltic. Amb els bascos compartim molts sentiments. Per exemple, la nostra enemistat amb un equip que va de blanc. Les dues aficions vam cridar conjuntament "Boti, boti, boti, madridista qui no boti".
L'ambient. A les nou de la nit ja estava assegut a la meva butaca, impacient, nerviós, excitat. Els serveis de seguretat em van requisar, igual que em va succeir a París, el tap de l'ampolla d'aigua. Vaig riure amb un crit espontani: "Això no és un camp, és un futbolí". Mestalla no és el Camp Nou. La nova generació de culés (entre 18 i 25 anys) porta en el cos una marxa increïble. No van deixar d'animar ni un sol minut. Per cert, indignació general en comprovar que hi havia molts més seguidors de l'Athletic que del Barça. Qui els va proporcionar les entrades de més?
El partit. I comença el partit. I arriba el primer disgust. El gol de l'Athletic em deixa congelat. "Que no es repeteixi la història del Chelsea, sisplau", suplico en silenci. Jo no volia empatar en el minut 93. No hagués suportat una altra agonia. Per sort... Touré Yaya va ficar un gol "a l'estil Iniesta" i la nostra graderia va esclatar. Va ser un "subidón" brutal. Amb l'1-1 tot es veia d'una altra manera, encara que els més pessimistes ja pronosticaven pròrroga i penals. En el descans es van formar cues impressionants per accedir als lavabos. Gairebé em pixo a sobre.
L'eufòria. I la segona part va ser un "chorreo", un festival, un huracà. L'equip va sortir endollat i en 20 minuts es va cruspir els lleons. "Ells són lleons, nosaltres campions". Amb el 2-1 em van saltar les ulleres, amb el 3-1 vaig rebre un cop de colze involuntari d'un seguidor a la cara i amb el 4-1 vaig realitzar un salt estratosfèric i em vaig torçar el turmell. Eren els efectes col·laterals de tanta eufòria. També vaig ser petonejat, magrejat i abraçat per dotzenes de seguidors de tots els sexes. Quan va finalitzar el partit ens vam tornar bojos. "Campions, campions", cridàvem sense parar.
El retorn. Després del lliurament de la Copa i de la salutació dels nostres jugadors vam sortir disparats de Mestalla. Havíem de presentar-nos a la zona d'autocars a dos quarts d'una. Ens vam fer les últimes fotos, em vaig acomiadar dels amics que tornaven en cotxe i em vaig ficar a l'autocar amb l'Antonio i el Jordi. Malgrat la victòria, el viatge ha estat tranquil i silenciós. Hem dormit com nadons. A les sis del matí hem aparcat a l'estació del Nord. He vist molts balcons amb banderes del Barça. La victòria també s'ha viscut amb bogeria a Barcelona. Jo ho sabia pels SMS que em van enviar els meus pares i el meu germà durant tota la nit.
La ressaca. He comprat tota la premsa (la d'aquí i la d'allà), he dormit unes hores (poques) i he sortit al carrer, bandera en mà, per saludar l'autocar dels jugadors. Ha estat una llàstima que no fos descapotable. I ara... a seguir gaudint. Tant de bo no s'acabi mai, mai, mai aquest meravellós estat de felicitat. Visca el Barça i visca la ressaca!
El viatge. Sortim de Barcelona a les nou del matí en autocar. Era el número 5. L'aspecte de la caravana era impressionant. Mai no havia vist tant colorit. La gent es va enfundar la seva samarreta del Barça (la del centenari, la de París, la de Meyba, la d'Unicef, la blaugrana, la groga, la blava, amb el dorsal de Messi, Oleguer, Luis Enrique, Puyol...) i es va cobrir el cos amb les seves millors peces (banderes del Barça i catalanes, estelades, bufandes, gorros...). Tots volíem guanyar la Copa del Rei. Arribem a València a dos quarts de tres de la tarda. El primer contacte amb l'afició de l'Athletic va ser cordial. Ells deien "que guanyi el pitjor, perquè si guanya el millor no tenim res a fer".
La paella. Aquesta vegada he viatjat en companyia d'uns bons amics: el Xavi, l'Antonio, el Jordi, el Sami, el Josep Maria... Tots acabem devorant una sucosa paella i brindant amb cava. Crec que és la primera vegada que em poso les botes abans d'una final. Els entrepans es van quedar, per fi, aparcats a la motxilla. A les sis de la tarda passem pel "punt de trobada" del Barça. L'ambient era fenomenal, encara que massa sorollós per als qui buscàvem una mica de pau interior abans del partit. Acabem en un bar a prop de l'estadi bevent cervesa (molta cervesa) i xerrant amb la gent de l'Atheltic. Amb els bascos compartim molts sentiments. Per exemple, la nostra enemistat amb un equip que va de blanc. Les dues aficions vam cridar conjuntament "Boti, boti, boti, madridista qui no boti".
L'ambient. A les nou de la nit ja estava assegut a la meva butaca, impacient, nerviós, excitat. Els serveis de seguretat em van requisar, igual que em va succeir a París, el tap de l'ampolla d'aigua. Vaig riure amb un crit espontani: "Això no és un camp, és un futbolí". Mestalla no és el Camp Nou. La nova generació de culés (entre 18 i 25 anys) porta en el cos una marxa increïble. No van deixar d'animar ni un sol minut. Per cert, indignació general en comprovar que hi havia molts més seguidors de l'Athletic que del Barça. Qui els va proporcionar les entrades de més?
El partit. I comença el partit. I arriba el primer disgust. El gol de l'Athletic em deixa congelat. "Que no es repeteixi la història del Chelsea, sisplau", suplico en silenci. Jo no volia empatar en el minut 93. No hagués suportat una altra agonia. Per sort... Touré Yaya va ficar un gol "a l'estil Iniesta" i la nostra graderia va esclatar. Va ser un "subidón" brutal. Amb l'1-1 tot es veia d'una altra manera, encara que els més pessimistes ja pronosticaven pròrroga i penals. En el descans es van formar cues impressionants per accedir als lavabos. Gairebé em pixo a sobre.
L'eufòria. I la segona part va ser un "chorreo", un festival, un huracà. L'equip va sortir endollat i en 20 minuts es va cruspir els lleons. "Ells són lleons, nosaltres campions". Amb el 2-1 em van saltar les ulleres, amb el 3-1 vaig rebre un cop de colze involuntari d'un seguidor a la cara i amb el 4-1 vaig realitzar un salt estratosfèric i em vaig torçar el turmell. Eren els efectes col·laterals de tanta eufòria. També vaig ser petonejat, magrejat i abraçat per dotzenes de seguidors de tots els sexes. Quan va finalitzar el partit ens vam tornar bojos. "Campions, campions", cridàvem sense parar.
El retorn. Després del lliurament de la Copa i de la salutació dels nostres jugadors vam sortir disparats de Mestalla. Havíem de presentar-nos a la zona d'autocars a dos quarts d'una. Ens vam fer les últimes fotos, em vaig acomiadar dels amics que tornaven en cotxe i em vaig ficar a l'autocar amb l'Antonio i el Jordi. Malgrat la victòria, el viatge ha estat tranquil i silenciós. Hem dormit com nadons. A les sis del matí hem aparcat a l'estació del Nord. He vist molts balcons amb banderes del Barça. La victòria també s'ha viscut amb bogeria a Barcelona. Jo ho sabia pels SMS que em van enviar els meus pares i el meu germà durant tota la nit.
La ressaca. He comprat tota la premsa (la d'aquí i la d'allà), he dormit unes hores (poques) i he sortit al carrer, bandera en mà, per saludar l'autocar dels jugadors. Ha estat una llàstima que no fos descapotable. I ara... a seguir gaudint. Tant de bo no s'acabi mai, mai, mai aquest meravellós estat de felicitat. Visca el Barça i visca la ressaca!
dijous, 14 de maig del 2009
Me'n vaig a València
Estic com un flam, no puc evitar-ho. Només falten vuit hores perquè surti el meu autocar de l'estació del Nord. Si no es produeixen contratemps arribarem a València a la una del migdia. Bona hora per menjar una paella. Ja ho tinc tot a punt: la samarreta del Barça (he triat la de la final de París), la bufanda, la senyera, un paraigua (hi ha un 55% de possibilitats que plogui), uns bocates de pernil dolç (un clàssic en la meva dieta) i un xiulet (per donar guerra si em quedo afònic). També m'emporto una ràdio amb auriculars i la càmera de fotos del meu pare (la meva és dels anys 70 i està que cau a trossos).
Demà tornaré a viure una de les sensacions més meravelloses que conec: viatjar amb la gent del Barça. Aquesta vegada, a diferència del meu viatge solitari a París, compartiré autocar amb dos amics: Jordi i Antonio. Perquè la felicitat sigui completa només falta una cosa: la victòria. Des d'aquesta columna periodística envio tota la meva energia positiva als jugadors. Els culés, que tenim fam de títols, també volem la Copa del Rei.
I ara us deixo. M'esperen unes til.les i una aspirina.
diumenge, 10 de maig del 2009
Ho celebrarem el dissabte
Quan el Vila-real ha empatat el partit en l'últim minut m'he quedat pràcticament igual. Ni una llàgrima, ni una mala cara, ni una puntada a l'aire, ni un insult. Ho dic de debò. Només he sentit una mica de pena pels nombrosos nens que han vingut al Camp Nou amb ganes de festa. És més, he sortit de l'Estadi amb una gran pau interior i un lleuger somriure. Aquestes són les meves raons:
1.- El dimecres jugarem la final de la Copa amb més concentració. Les celebracions, ja se sap, despisten i esgoten els jugadors.
2.- M'encantaria que el Madrid ens regali la Lliga el dissabte a la nit. Si empata o perd a Vila-real serem matemàticament campions. M'excita la idea d'anar a Canaletes sense que el Barça hagi jugat. És morbós.
3.- L'agonia dels que no volen que guanyem la Lliga durarà una setmana més.
4.- I una raó personal. Vaig estar a Canaletes el dia del Madrid i el dia del Chelsea. Dues vegades en quatre dies. Em sentia esgotat i uns dies de descans m'aniran bé.
I ara... a preparar la maleta. El dimecres al matí me'n vaig a València en autocar. Quina excitació! Serà un viatge estupend. Com el de París, però en versió reduïda. Només espero que els jugadors no es prenguin la final com un compromís menor. Als culés ens ve molt de gust guanyar aquesta copa. Avui he vist un reportatge a TV3 sobre com es viu la final a Bilbao. És una bogeria. Els seguidors bascos desitgen que el Barça guanyi la Lliga i la Champions i el seu Athletic, la Copa. Jo també signaria, que consti. Però com que no sabem el resultat de la Champions, millor que guanyem el dimecres. Per si de cas. Passi el que passi, espero que sigui una jornada de festa entre dos pobles que sempre s'han donat suport. I una vegada que comenci el partit... a per ells. Per cert... jugarà Hleb de titular? Glups.
I abans de ficar-me al llit, un desig. Espero que la lesió d'Iniesta no sigui greu. El necessitem per a Roma. Força Barça, força Iniesta. I també "força" per a mi que estic com una moto i encara no hem guanyat res.
Una última cosa: el dissabte vaig anar amb uns amics a ballar a la disco Almodobar. Pels monitors de televisió projectaven el Chelsea-Barça. I quan Iniesta va marcar... la gent va celebrar el gol com si fos en directe. Sensacional.
1.- El dimecres jugarem la final de la Copa amb més concentració. Les celebracions, ja se sap, despisten i esgoten els jugadors.
2.- M'encantaria que el Madrid ens regali la Lliga el dissabte a la nit. Si empata o perd a Vila-real serem matemàticament campions. M'excita la idea d'anar a Canaletes sense que el Barça hagi jugat. És morbós.
3.- L'agonia dels que no volen que guanyem la Lliga durarà una setmana més.
4.- I una raó personal. Vaig estar a Canaletes el dia del Madrid i el dia del Chelsea. Dues vegades en quatre dies. Em sentia esgotat i uns dies de descans m'aniran bé.
I ara... a preparar la maleta. El dimecres al matí me'n vaig a València en autocar. Quina excitació! Serà un viatge estupend. Com el de París, però en versió reduïda. Només espero que els jugadors no es prenguin la final com un compromís menor. Als culés ens ve molt de gust guanyar aquesta copa. Avui he vist un reportatge a TV3 sobre com es viu la final a Bilbao. És una bogeria. Els seguidors bascos desitgen que el Barça guanyi la Lliga i la Champions i el seu Athletic, la Copa. Jo també signaria, que consti. Però com que no sabem el resultat de la Champions, millor que guanyem el dimecres. Per si de cas. Passi el que passi, espero que sigui una jornada de festa entre dos pobles que sempre s'han donat suport. I una vegada que comenci el partit... a per ells. Per cert... jugarà Hleb de titular? Glups.
I abans de ficar-me al llit, un desig. Espero que la lesió d'Iniesta no sigui greu. El necessitem per a Roma. Força Barça, força Iniesta. I també "força" per a mi que estic com una moto i encara no hem guanyat res.
Una última cosa: el dissabte vaig anar amb uns amics a ballar a la disco Almodobar. Pels monitors de televisió projectaven el Chelsea-Barça. I quan Iniesta va marcar... la gent va celebrar el gol com si fos en directe. Sensacional.
dissabte, 9 de maig del 2009
El gol del segle
No recordo una explosió d'alegria com la que he viscut aquesta nit quan Iniesta ha marcat el gol de la seva vida... i de la nostra. Estava veient el partit en un bar de l'Eixample, aquell que està regentat per uns xinesos molt simpàtics i que sempre ens porta sort. Els més de 50 culés que ens hem aplegat en el saló menjador ens menjàvem les ungles i bevíem cervesa. L'equip xocava una vegada i una altra contra la muralla del Chelsea i l'1-0 era una injusta condemna. I ha arribat el minut 93. Iniesta (amb l'ajuda psicològica de milions de culés) ha xutat amb punteria i força. I la pilota ha entrat. Ens hem tornat bojos. Han estat uns segons indescriptibles, màgics, únics. El món s'atura i toques el cel. M'he abraçat amb vint o trenta culés que estaven tan embogits com jo. Especialment emotiu ha estat l'abraçada amb el meu germà. Ho reconec: he plorat de felicitat.
En finalitzar el partit he enviat uns quants SMS als culés més íntims. Ha estat un gran moment de complicitat. Als pocs segons m'han arribat les respostes, totes elles redactades des de la passió i l'extrema ansietat viscuda. M'ha trucat des del mateix Stamford Bridge el meu amic Xavi. Estava afònic, esgotat i eufòric. Els tres mil culés que han animat el Barça també són els meus herois. I la nit, com no podia ser d'una altra manera, ha finalitzat a Caneletes. Hi havia molta més gent que el dia del Madrid. M'ha encantat un crit: "El de Fuentealbilla es una maravilla". I un altre: "Toma, toma, toma, nos vamos a Roma". Hem corejat el nom d'Iniesta i hem tingut un record per a un equip de Madrid que ho està passant francament malament.
Estic en un núvol. O en la lluna. O ja no sé on. Hem guanyat 2-6 al Madrid, hem eliminat al Chelsea en l'últim sospir, el diumenge podem ser campions de Lliga, dimecres vinent me'n vaig a València per veure la final de la Copa del Rei i el dia 27 jugarem la final de la Champions. Bogeria non stop.
En finalitzar el partit he enviat uns quants SMS als culés més íntims. Ha estat un gran moment de complicitat. Als pocs segons m'han arribat les respostes, totes elles redactades des de la passió i l'extrema ansietat viscuda. M'ha trucat des del mateix Stamford Bridge el meu amic Xavi. Estava afònic, esgotat i eufòric. Els tres mil culés que han animat el Barça també són els meus herois. I la nit, com no podia ser d'una altra manera, ha finalitzat a Caneletes. Hi havia molta més gent que el dia del Madrid. M'ha encantat un crit: "El de Fuentealbilla es una maravilla". I un altre: "Toma, toma, toma, nos vamos a Roma". Hem corejat el nom d'Iniesta i hem tingut un record per a un equip de Madrid que ho està passant francament malament.
Estic en un núvol. O en la lluna. O ja no sé on. Hem guanyat 2-6 al Madrid, hem eliminat al Chelsea en l'últim sospir, el diumenge podem ser campions de Lliga, dimecres vinent me'n vaig a València per veure la final de la Copa del Rei i el dia 27 jugarem la final de la Champions. Bogeria non stop.
diumenge, 3 de maig del 2009
Sis castanyes per a sempre
Són les cinc de la matinada i jo continuo de festa. No vull ficar-me al llit. Seria un pecat interrompre aquest estat d'eufòria. Acabo de veure per enèsima vegada les sis castanyes al canal 3/24. Henry, Puyol, Messi, Henry, Messi, Piqué... aaaaaaaah, un plaer diví. Estic mirant la tele i també estic connectat a internet. He entrat a més de 50 webs: la del Barça, la de la premsa catalana, la de l'As i Marca (naturalment!), la del Faro de Vigo, la de l'Heraldo de Aragón, la del Washington Post... ho vull llegir absolutament tot sobre aquest Madrid-Barça inoblidable. Un ull a la tele, un altre a internet i les oïdes pendents de la ràdio. Estic seguint la repetició dels programes esportius. I d'aquí un parell d'hores ja podré comprar i devorar la premsa. Avui més que mai la vida té color blaugrana. Empatx beneït.
Els culers no oblidarem mai aquest 2 de maig caigut del cel. He vist el partit envoltat d'amics i familiars en un preciós sobreàtic de la Via Augusta. Cada vegada que el Barça feia un gol sortíem a la terrassa per deixar anar tota l'adrenalina. No érem els únics. A molts balcons de la ciutat, els culés cantaven els gols amb la mateixa força que Pou i Puyal. A partir de dos quarts de deu el cel de Barcelona s'ha omplert de coets. I l'asfalt, de cotxes embogits amb la victòria. Hem brindat amb cava i hem trepitjat de nou Canaletes. Feia tant de temps! És veritat que encara no hem guanyat ni un títol, però ficar-li sis castanyes al Madrid al Bernabéu és la cosa més gran que li pot succeir a un culé. Recordem-les: una, dos, tres, quatre, cinc i sis. Sis castanyes per sempre.
El que diria Humphrey: Podrem perdre partits i títols. Podran tornar Van Gaal, Bogarde i Romerito. El Madrid podrà guanyar unes quantes lligues consecutives amb l'ajuda dels àrbitres i Esperanza Aguirre. Però als culés sempre ens quedarà el 2-6.
El passadís es quedava curt: Quan el Barça estava a 12 punts del Madrid jo somiava amb l'"Operació passadís". Ho vaig escriure en aquest bloc i ho vaig comentar a la ràdio. Es tractava d'arribar al Bernabéu amb la Lliga a la butxaca i rebre l'homenatge protocol·lari dels jugadors madridistes. Però el Real va retallar punts amb un joc anodí però efectiu. El somni del passadís va quedar destrossat. Després del que hem viscut aquesta nit... el passadís era un premi escarransit. Visca el Barça i visca les sis castanyes.
Els culers no oblidarem mai aquest 2 de maig caigut del cel. He vist el partit envoltat d'amics i familiars en un preciós sobreàtic de la Via Augusta. Cada vegada que el Barça feia un gol sortíem a la terrassa per deixar anar tota l'adrenalina. No érem els únics. A molts balcons de la ciutat, els culés cantaven els gols amb la mateixa força que Pou i Puyal. A partir de dos quarts de deu el cel de Barcelona s'ha omplert de coets. I l'asfalt, de cotxes embogits amb la victòria. Hem brindat amb cava i hem trepitjat de nou Canaletes. Feia tant de temps! És veritat que encara no hem guanyat ni un títol, però ficar-li sis castanyes al Madrid al Bernabéu és la cosa més gran que li pot succeir a un culé. Recordem-les: una, dos, tres, quatre, cinc i sis. Sis castanyes per sempre.
El que diria Humphrey: Podrem perdre partits i títols. Podran tornar Van Gaal, Bogarde i Romerito. El Madrid podrà guanyar unes quantes lligues consecutives amb l'ajuda dels àrbitres i Esperanza Aguirre. Però als culés sempre ens quedarà el 2-6.
El passadís es quedava curt: Quan el Barça estava a 12 punts del Madrid jo somiava amb l'"Operació passadís". Ho vaig escriure en aquest bloc i ho vaig comentar a la ràdio. Es tractava d'arribar al Bernabéu amb la Lliga a la butxaca i rebre l'homenatge protocol·lari dels jugadors madridistes. Però el Real va retallar punts amb un joc anodí però efectiu. El somni del passadís va quedar destrossat. Després del que hem viscut aquesta nit... el passadís era un premi escarransit. Visca el Barça i visca les sis castanyes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
