dimecres, 28 d’abril de 2010

Només 24 hores de dol

Ahir ho vaig escriure en aquest bloc. Si ens classificàvem... sopar, festa, discoteca, etc., etc. Però si l'Inter ens elimanava tenia un pla B. Era aquest: "Pla B (ens eliminen): Aplaudiré l'equip i em retiraré ràpidament al meu allotjament. No escoltaré la ràdio i no veuré la tele. Decretaré 24 hores de dol. Però només 24! A partir de divendres m'il·lusionaré com mai amb la Lliga". I en això estic.

Dues coses abans de ficar-me al llit:

1. - Estem molt vius. El Barça, l'entitat, la massa social, està més viva que mai. La festa d'aquesta tarda-nit ha estat indescriptible. Mai no havia vist un ambient tan brutal al Camp Nou. Buf... "gallina de piel". Les noves generacions de culés són fantàstiques. I demanen pas. Endavant!

2. - El madridisme està celebrant la nostra eliminació. Aquest fenomen confirma que el Milionaris de Madrid ja només s'excita amb les desgràcies dels altres. Tant de bo continuïn així pels segles dels segles.

Una a-barça-da

dimarts, 27 d’abril de 2010

Sí, sí, sí, animaré fins a morir

Estic preparant el "kit" de la remuntada i crec que no em deixo res: la senyera, una ràdio amb auriculars, un xiulet, la càmera fotogràfica, un parell d'amulets i, sens dubte, la meva samarreta del Barça. Aquesta vegada hi ha una novetat important. No prepararé un entrepà. Els nervis m'han deixat sense gana.

He quedat amb uns amics a les 6 de la tarda en un bar de la Travessera de Les Corts. Mai no bec abans dels partits. Però penso fer una excepció. Unes canyes de cervesa alleugeriran la meva tensió. El meu germà ha organitzat una convocatòria a casa seva amb els amics que no podran anar a l'Estadi. Allà hi seré... en esperit.

Pla A (ens classifiquem):
Després del partit, sopar apoteòsic, passeig triomfal per Canaletes i fi de festa en una discoteca. He escrit "fi de festa"? Nooooooo. La festa pot durar uns quants dies.

Pla B (ens eliminen):
Aplaudiré l'equip i em retiraré ràpidament al meu allotjament. No escoltaré la ràdio i no veuré la tele. Decretaré 24 hores de dol. Però només 24! A partir de divendres m'il·lusionaré com mai amb la Lliga. I no descarto desplaçar-me al camp del Vilareal.

Banderes als balcons:
És un preciós espectacle visual. Molts culés han penjat banderes del Barça als balcons de Barcelona. Jo també. Per cert, on són la famoses banderes de l'Inter que havien de penjar els antibarcelonistes? No n'he vist ni una.

Una notícia preocupant:
Em truca un amic periodista. El seu missatge no és optimista: "Alfred, la UEFA està molt preocupada. No vol que el Barça arribi a la final perquè tenen por que 50.000 culés organitzin un sidral a La Cibeles. L'arbitratge tornarà a afavorir a l'Inter ".

Això és tot. Visca el Barça! I visca un 2-0!

diumenge, 25 d’abril de 2010

Estic com una moto

Aquesta és la meva teoria per ser optimista. Infern d'Stamford Bridge. Minut 90. Necessitàvem un gol, però jugàvem amb deu jugadors i no havíem tingut ni una sola oportunitat clara durant tot el partit. Però el Barça persistia. El meravellós final de la història no fa falta recordar-lo. El repte d'aquest any no és més complicat: hem de guanyar per dos gols de diferència, però juguem al nostre infern i amb onze jugadors. I disposem de 90 minuts (més una pròrroga si s'escau). Crec que hi ha permís per somiar.

Tranquimazin, ioga i Barceloneta:
Seguint les indicacions del meu psiquiatra ja he començat el meu pla personal per arribar al partit de l'Inter en bones condicions físiques i mentals. No tinc cap problema a confessar-lo: un tranquimazin abans d'anar a dormir, doble sessió de ioga i un passeig diari d'una hora de durada per la platja de la Barceloneta. Espero que aquesta "dieta del relax" m'ajudi. Estic com una moto.

Sol i nens:
El partit d'ahir contra el Xerez va ser diferent. El sol era tan potent a les sis de la tarda (hora del partit) que vaig necessitar les ulleres de sol. Increïble. Al Camp Nou i amb ulleres de sol. Quina pena que ningú no em va fer una foto. Semblava Jack Nicholson. I al meu costat, nerviosos, riallers i cridaners, nens i més nens entre 4 i 10 anys. Molts d'ells, em consta, trepitjaven la graderia del Camp Nou per primera vegada. Molt emocionant. I, afortunadament, van debutar amb una victòria. Per cert, visca Jeffren. Sóc fan del jugador. A Barça TV ja vaig declarar fa més d'un any "que era com a Cristiano Ronaldo però en bo".

Em pirategen a internet:
Estic orgullós. En aquesta vida no ets ningú si no et pirategen. Doncs bé, em consta que per internet està circulant una broma culé que és meva. I aquesta nit l'he poguda escoltar en la secció "Paraula d'oient" del magnífic programa "Tu diràs", de RAC 1. Es tracta del meu "menú culé" per celebrar el Nadal. El vaig publicar en aquesta web el 23 de desembre. Se'n recorden?

Entrants: Pebrots del PEDROn; CroKEITAs de pollastre; mINIESTA de verdures
Primer: XAVIolis a la carbonara
Segon: Filet de ALVEStruç amb salsa PIQUEnt
Postres: Pinya en AlmIBRA; TiraMESSÍ
Begudes: Cava català Brut NaTOURE; VALDES-peñas

Una a-barça-da

dimarts, 20 d’abril de 2010

Tocat, però no enfonsat

Els meus amics em parlen de remuntada, però jo estic tocat. Necessito una mica de temps per aixecar l'ànim. Ara, a les dues de la matinada, em sento disgustat (amb el joc del Barça), indignat (amb l'àrbitre) i desconcertat (amb la sort que han tingut els italians). En aquests moments ho veig tot més negre que les cendres del volcà islandès. Però em recuperaré. Em costarà unes hores, però tornaré a somriure. I a partir de dijous o de divendres començaré a somiar amb la remuntada. I entraré al Youtube per reviure aquells partits memorables que ara estan en boca de tothom (Dinamo de Kíev, Chelsea, Goteborg...). Ara, però, toca recolliment.

Aquesta nit ens hem reunit a casa del meu germà. Tots confiàvem en la seva nova tele de pantalla gegant. A diferència del dia del Madrid, el menú ha estat menys sofisticat. Hem tornat a la pizza i a les bosses Matutano.

El 0-1 ens ha fet somiar. Ja ens vèiem a Madrid. Però els tres gols de l'Inter ens han deixat KO. El disgust ha estat tan gran que fins i tot ha sobrat pizza. En finalitzar el partit, el més deprimit era jo. La majoria dels meus amics confiaven en la remuntada. Però jo no podia aixecar-me del sofà. He estat a punt de trucar el meu psiquiatra.

A les 11 de la nit he mirat el mòbil. Ni un sol SMS. Increïble. La meva mare sí que m'ha trucat des del Giuseppe Meazza: "Estem tristos, però no tirem la tovallola. La gent de l'Inter ja ha marxat, però nosaltres continuem cridant 'Barça, Barça'. Remuntarem, fill, no tinguis cap mena de dubte. Veig un 3-0, amb gols de Pedro, Messi i Piqué. El meu pare també s'ha posat al telèfon: "Hola fill, la catedral de Milà és preciosa, però el partit ha estat un desastre. Estic fart de Mourinho i dels àrbitres. Per aquí es comenta que la culpa la té el Madrid. Florentino ha mogut els fils necessaris perquè el Barça no arribi a la final del Bernabéu".

Una a-barça-da i bona nit!

diumenge, 18 d’abril de 2010

El partit més lleig del món

Aquest matí he recordat una comèdia espanyola titulada "La dona més lletja del món". Doncs bé, el partit d'ahir podria ser perfectament el partit més lleig del món. Tot va ser molt lleig: l'estratègia "esbatussa tot el que puguis" de l'Espanyol, la injusta expulsió d'Alves, les poques targetes que l'àrbitre va mostrar als locals, els insults del públic, el comportament dels presidents i també, tot cal dir-lo, el joc del Barça. Crec que el Comitè de Competició hauria d'anul·lar el partit tal i com va fer amb la targeta a Kameni.

Si jo fos seguidor de l'Espanyol (possibilitat absolutament inviable) em sentiria molt disgustat amb els jugadors del meu equip. S'han passat tota la temporada flirtejant amb la segona divisón i quan arriba el Barça juguen com el Chelsea. Sisplau, que algú m'ho expliqui. Quina presa de pèl. Per cert, sabeu com va acabar l'Espanyol-Real Madrid? Doncs us refrescaré la memòria: 0-3.

Contratemps:
El Barça viatja a Milà en autocar. Ja només ens faltava això. Els jugadors arribaran esgotats. Ànim nois, us demano un últim esforç. Si aconseguim una victòria clara (que Gamper m'escolti) ja tinc el titular: "Van guanyar sense baixar de l'autocar" (homenatge a HH).

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill, quin fàstic de partit, sisplau. Per què ens tenen tanta mania aquests pericos? Que els hem fet? Prefereixo mil vegades jugar al Bernabéu que al seu camp". Li pregunto pel viatge a Milà: "Tranquil fill, el teu pare i jo marxem en tren. Dimarts estarem al Giuseppe Meazza i animarem com mai". El meu pare també es posa al telèfon: "Fill, espero que la cendra del volcà caigui aquesta nit sobre el Bernabéu".

Una a-barça-da

dijous, 15 d’abril de 2010

Pedro és Messi 2

Estic molt emocionat. Sempre podré explicar que quan Pedro va xutar des de 50 metres contra la porteria del Deportivo de la Corunya jo estava situat darrere d'aquesta porteria, en la meva localitat de la tercera graderia del gol nord. Va ser una espectacle meravellós. La pilota va agafar un efecte diabòlic i va entrar per l'escaire. Oooooooh. Durant uns segons em vaig quedar bocabadat i amb la mirada perduda, com si estigués contemplant "La Gioconda", els monuments de Florència o les cataractes del Niàgara. El Dani i la Paula, dos grans amics que ahir van seure al meu costat, em van despertar del meu estat catatònic: "Alfred... et passa res? Que no celebres el gol?". I el vaig celebrar amb follia, però amb una mica de retard. Peeeeeedro!

Ja només queden 6 partits:
En finalitzar el partit ens vam anar de festa. Uns vinets, unes tapes i unes ballarugues. El somni de guanyar la Lliga està cada vegada més a prop. Només queden 6 partits. Els de casa tenen bona pinta, però els desplaçaments són guerrers (Vila-real, Sevilla i Espanyol). Afortunadament ens podem permetre el luxe de perdre un partit. Aaaaaah. Quins nervis! No sé si podré resistir tanta emoció. Confio en els tranquimazins, els mojitos i la ioga.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare molt excitada: "Fill meu, has vist el que ha fet San Pedro Beneït? No és Pedro, és Messi 2. Per cert, fill, confirmat que vaig a Milà, ja tinc les entrades. El teu pare no volia acompanyar-me, però al final vindrà. Li he recordat que quan ens vam casar em va prometre que sempre estaríem junts. En la salut i en la malaltia, a la Lliga i a la Champions".

PD: Aquesta nit participaré en la tertúlia del programa "La nit del lloro", de Barça TV. Un honor.

Una a-barça-da!!! (tres admiracions, una per cada gol al Depor)

dissabte, 10 d’abril de 2010

Màxima felicitat

10 d'abril del 2010. Una altra data inoblidable per al meu univers culé. Són les cinc de la matinada i encara estic com una moto. La festa ha començat a les 9 del vespre. Amics i familiars ens hem reunit en el magnífic sobreàtic del meu cosí a la Via Augusta de Barcelona. La consigna era clara: abans del partit, sopar de luxe. Res de patates fregides i ganxitos. Atenció al menú: coques salades, amanida "sis copes", guacamole i croquetes de l'àvia. Impressionant. I barra lliure de cervesa, per descomptat.

A les 21.50, amb l'estómac satisfet i la ment alegre, hem connectat TV3. El gran moment havia arribat. I les supersticions, també. El meu cosí ha preparat un amulet màgic. Jo, per la meva banda, he estrenat la samarreta "Tot guanyat, tot per guanyar". I la bandera del Barça presidia la convocatòria.

El primer temps no ha estat vistós. El Barça intentava jugar a futbol i el Milionaris de Madrid apostava per la puntada al turmell. En una jugada "made in Xavi & Messi" ha arribat el 0-1. Hem sortit com bojos a la terrassa per cridar un "gooooool" interminable. D'altres veïns han tingut la mateixa idea. Meravellós.

El descans ha servit per agafar aire. He practicat uns exercicis de relaxació. I he begut més cervesa. El meu amic Xavi, que estava a la llotja del Bernabéu, m'ha enviat uns quants missatges. Tots molt optimistes. En un em deia: "Això és massa, Alfred. Només s'escolten als del Barça amb els seus càntics".

El segon temps ha començat amb el golarro de Súper Pedro. L'hem celebrat amb abraçades, salts, crits... Ha estat un altre moment orgàsmic, fabulós, indescriptible. Després del 0-2, el partit s'ha tornat boig. I jo també. De tant en tant havia de sortir a la terrassa per escampar la boira i l'ansietat.

I finaaaaaal. El 0-2 ha estat un resultat justíssim. Ha guanyat el talent, la humilitat i l'esperit col·lectiu. Els coets i els petards s'han apoderat de la ciutat. L'espectacle era preciós. En aquest partit, com en els grans westerns, han guanyat els bons.

I ara me'n vaig a dormir, que és molt tard. Abans penjaré la bandera del Barça al balcó. Un milió de gràcies a Guardiola i a l'equip per aquest "subidón".

Una a-barça-da!! (amb dues admiraciones, una per cada gol)

dijous, 8 d’abril de 2010

Preparant el Madrid-Barça

Els preparatius d'un Madrid-Barça són tan excitants com el propi partit. Els amics ens truquem amb una única pregunta: "On el veurem?". El Josep proposa la masia de la seva xicota, a La Floresta. El meu germà ofereix el seu menjador i la seva tele panoràmica (com la del cinema Urgell). Una altra candidatura: la casa de l'Oscar i la Núria. Jo també estic disposat a deixar el meu menjador (però, per desgràcia, la meva tele és molt petita). En aquests moments (tarda del dijous) l'escenari que té més possibilitats és... la casa del meu cosí. I per una raó molt elemental: l'històric Madrid-Barça de l'any passat el vam viure allà.

El record del 2-6:
El sobreàtic del meu cosí a la Via Augusta de Barcelona ja forma part del meu univers culé. En aquest majestuós apartament vam vibrar com mai amb les sis castanyes que li vam endinyar al Milionaris de Madrid. Cada vegada que el Barça marcava un gol sortíem a la terrassa com autèntics hooligans. Crec que la meva petita neboda (present a la convocatòria) es va convertir definitivament al barcelonisme aquella nit. La nena va al.lucinar amb l'esclat de joia del seu pare i del seu oncle.

El meu cosí m'acaba de trucar:
La gran trobada del dissabte està agafant forma. El meu cosí m'acaba de trucar. Està tan excitat com jo: "La convocatòria serà a les 8,30. Et sembla bé? Primer sopem, i després veiem el partit. Que cadascú porti un plat de menjar. Amanida, truita, bocates. Jo m'encarrego de les cerveses. Creus que tindrem prou amb 20 Xibeques?".

Més humils que mai:
Els records del 2-6 són fabulosos, però el partit del dissabte serà una altra història. El Madrid necessita guanyar sí o sí. Ja han perdut la Copa del Rei i la Champions, i si no guanyen la Lliga pot esclatar la tercera guerra mundial a la casablanca. Però també és veritat que el Barça de Guardiola és capaç de tot. I mai no falla en els partits grans. Fa un any, els merengues parlaven de "cagómetro" i "canguelo". I després els hi vam ficar sis. Amb humilitat i talent tot és possible. Visca el Barça.

Última hora:
Els meus amics Xavi i Sammy han aconseguit dues entrades a través de les seves empreses i estaran al Bernabéu aquest dissabte. Impressionant. I el Xavi m'ha promès... una crònica en exclusiva! Oé, oé, oé.

Una a-barça-da

dimarts, 6 d’abril de 2010

Ho he viscut en directe

Encara estic en estat de xoc. Ha estat una nit de moltes emocions: hem remuntat el gol de l'Arsenal, hem vist quatre golarros del nostre déu particular i ens hem classificat per a semifinals amb una pila de joves de la pedrera (Bojan, Pedro, Sergio...). I després del partit... gran sopar de celebració en un bar a prop del Camp Nou. Ens hem posat les botes de bocates, cerveses i somnis. Alguns dels meus col·legues ja han reservat places d'avió per anar a Milà. No volen perdre's l'Inter-Barça. Definitivament... ha esclatat l'eufòria. I tant de bo em deixi ben esquitxat.

No necessitem alcohol:
Feia temps que no vivia una nit tan vibrant. Quan Messi ha marcat el quart gol ens hem tornat bojos. El Camp Nou cridava "Sí, sí, sí, nos vamos a Madrid" i "Boti, boti, boti, madridista el qui no boti". Al meu costat hi tenia dos seguidors de l'Arsenal que al.lucinaven amb l'espectacle. Un d'ells m'ha dit: "No sabíem que l'afició del Barça fos tan alegre". I jo l'he contestat amb la meva frase favorita: "De totes les aficions que arriben a un camp de futbol sense alcohol al cos, som la més alegre del món".

La meva setmana santa:
He passat uns dies de vacances en un acollidor poblet del País Valencià. Vaig escoltar el Barça-Athletic per ràdio i vaig vibrar com mai amb la victòria. Els madridistes i valencianistes de la zona també reconeixen que el Barça és el millor equip del món.

L'opinió dels meus amics i dels meus pares:
A les 11 de la nit el mòbil treia fum. Aquests han estat alguns dels missatges: "La Cibeles ja tremola" (Jordi), "Oé, oé, oé" (el meu germà), "Em cau la bava" (Germán), "El Madrid té un Cristiano, però el Barça té Déu" (Xavi), "Aquesta nit cal veure Punto Pelota" (Antonio). Em truca la meva mare: "Fill meu, em vull casar amb Messi. És l'home de la meva vida. I una altra cosa... marxem a Roma, decidit. El teu pare i jo. En cotxe, en pla tranquil. Què et sembla?". El meu pare es posa urgentment al telèfon: "Fill, la teva mare s'ha tornat boja. Ara vol anar a Milà. I en cotxe. Digues-li, sisplau, que és més assenyat veure el partit per la tele. I més barat".

Conclusió:
Són les dues de la matinada. Estic molt excitat. No sé si prendre'm un tranquimazin per relaxar-me o, per contra, continuar la festa amb una ampolleta de cava. Creo que optaré per la segona opció. Carpe Diem.

dijous, 1 d’abril de 2010

Tots volíem més

Buf, quina nit. El meu germà ens convoca a les 20.30 a casa seva. Estrenarem la nova tele, que més que una tele sembla la pantalla del cinema Urgell. El menú és el típic d'una nit de Champions: pica-pica, pizzes i cervesa (molta cervesa). A les 20.40 cantem l'himne i animen com si estiguéssim al camp de l'Arsenal.

I comença el partit. I com comença! Tenim 10 oportunitats clares de gol, però la pilota no entra. Increïble. El partit em recorda un Benfica-Barça de la Champions de París (que va acabar 0-0). El pessimista del grup comenta que si falles tantes ocasions acabes perdent. L'enviem a pastar fang.

I arriba el descans. Surten les pizzes del forn. Els nervis m'han deixat sense gana i prefereixo alimentar-me de cacauets. Parlo sol: "No pot ser, no pot ser...". El meu germà em tranquil·litza: "Estem jugant el millor partit de l'era Guardiola. El súper Barça ha tornat".

Comença el segon temps. I com comença! Goooool d'Ibra, 0-1. Gooooool d'Ibra, 0-2. El menjador sembla un manicomi: saltem, cridem, ens abracem i obrim les finestres perquè tots els veïns comparteixin l'alegria. Un amic m'envia un SMS. Ja somia amb un Inter-Barça. Ha esclatat l'eufòria.

Però la Champions és la Champions i els rivals mai no llencen la tovallola. En dues jugades desgraciades ens empaten el partit. I Puyol, expulsat. Aaaaaah. Ooooooh. El 2-2 final és un bon resultat, però tots volíem més.

Em truca la meva mare des de Londres: "Fill, l'estadi és preciós i els anglesos, bona gent. Aquest Barça és millor que el Brasil de Pelé i l'Holanda de Cruyff. És una passada. Estic molt orgullosa dels jugadors". Li pregunto pel meu pare: "Ara no es pot posar. Està molt disgustat amb la remuntada de l'Arsenal".