diumenge, 27 de febrer de 2011

A 7 punts (una altra vegada)

Ha estat un dissabte gloriós. Nosaltres hem guanyat al Mallorca jugant a mig gas i el Milionaris de Madrid només ha pogut empatar a La Corunya. Els tenim de nou a 7 punts. Oé, oé, oé. Els madridistes tornen a estar destrossats i en aquestes últimes hores ja només parlen de la final de la Copa del Rei i del partit del Olympique. De la Lliga no en diuen res. Si el dimecres guanyem a València... crec que tiraran la tovallola definitivament.

La premsa de Madrid ens ha deixat avui titulars tan meravellosos com "Els blancs punxen on el Barça guanya fàcil" o "Ronaldo només porta dos gols en set jornades". La web del diari As destaca com a notícia del dia que el Castella (filial del Madrid) ha derrotat 2-0 el Cacereño. Apoteòsic.

El meu moment de glòria a "Punto Pelota":
Dimarts passat vam realitzar la retransmissió en català de l'Olympique de Lió-Madrid a ONA Sport (103.5 FM). I ho vam fer en clau culé i humorística. Vam cantar amb passió el gol francès i ens vam quedar glaçats quan va marcar Benzema. El programa "Punto Pelota" es va fer ressò de la nostra retransmissió i, com era previsible, es va organitzar una bona polèmica. "Com pot ser que un grup de periodistes catalans vagi a favor dels francesos en un partit de la Champions?", es preguntaven alguns tertulians i espectadors.

El programa, a través del seu reporter Quim Doménech (magnífic periodista) ens va donar l'oportunitat de "defensar-nos". La nostra filosofia és clara: anem amb el Barça i amb els rivals del Madrid, però sempre amb humor i elegància. Jo vaig tenir el meu moment de glòria quan vaig manifestar que la meva il·lusió era ser el Tomás Roncero de Catalunya i del Barça.

Després del reportatge, Josep Pedrerol va demanar un aplaudiment "per als companys d'ONA" (bravo Josep). D'aquí a dues setmanes farem la retransmissió del Madrid-Olympique. Estic convençut que la polèmica ens ajudarà a tenir una gran audiència.

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol al Mallorca)

dilluns, 21 de febrer de 2011

Un fantasma terrible

Hi ha fantasmes famosos com el fantasma de l'Òpera o el fantasma de Canterville. Però el fantasma de l'empat i de quedar-nos a tres punts del Madrid ha estat el més terrorífic que he conegut en els últims temps. Afortunadament va aparèixer sant Messi i el fantasma se'n va anar a fer punyetes.

Després del partit he pres unes cerveses amb la colla en un bar de la Travessera de Gràcia. Estàvem tots desencaixats. En els nostres rostres es notava el patiment. De totes les frases que han sortit entre cervesa i cervesa, aquestes han estat les tres més memorables:

1.- Per què sempre volem marcar el gol més bonic de l'any? També podem marcar gols normals. Ja n'hi ha prou de tanta ximpleria davant de la porteria.

2.- El gol de Messi haurà fet molt de mal als madridistes. Segur que ja es veien a tres punts.

3.- Si estem una mica fins, a l'Arsenal li fiquem quatre.

En la conversa també he comprovat que els jugadors que compten amb l'absoluta confiança dels meus amics són Villa, Busquets i Iniesta. En canvi, Pinto, Piqué i Maxwell han rebut les primeres crítiques de l'any. Per què Pinto provoca aquest pànic irracional?

Un altre tema important que s'ha tractat quan ha arribat la tercera cervesa ha estat la final de la Copa del Rei. Tots demanarem la nostra entrada al club. Tant de bo ens toqui! El Xavi ja està buscant un restaurant a València. L'objectiu és clar: paella per a 15 persones. Paella i sangria. Molta sangria. És important que arribem al camp una mica... anestesiats.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill, males notícies. Després del disgust de la Champions, el teu pare va estar dos dies sense parlar amb ningú. Quan començava a dir quatre coses ("Bon dia", "Què hi ha per sopar?"), va i empata l'Athletic. I de l'ensurt s'ha tornat a quedar mut. Ja porta tres hores que no diu res. Estic molt preocupada. Trucaré al metge, perquè això no és normal".

Tots amb l'Olympique:
I demà dimarts, a ONA FM (103.5), farem la retransmissió sencera de l'Olympique-Madrid en clau blaugrana i humorística. Oh la la.

dijous, 17 de febrer de 2011

Serà "gafe" la meva tele?

Al final, ni el bar xinès de l'Eixample ni el pub irlandès de Fabra i Puig. La convocatòria per veure l'Arsenal-Barça es va fer... a casa meva! Era una prova de foc per a la meva tele nova. Si el Barça remunta l'eliminatòria, aquest 2-1 quedarà com una anècdota. Però si l'Arsenal ens elimina, la meva tele serà declarada "gafe" pels meus amics i quedarà censurada per a les properes cites futbolístiques.

Visca el Barça i visca el cus cus:
La nit va començar gustosa. A la taula del meu menjador brillaven amb llum pròpia els bocates de pernil, xoriço ibèric i formatge, i uns exquisits plats de cus cus i amanida d'arròs. I per beure, cervesa (en quantitats importants) i un vi Rioja (a poc a poc ens anem sofisticant).

Gooooool de Villa:
El 0-1 va ser celebrat amb una eufòria desenfrenada. Alguns veïns, espantats pel xivarri, van picar la porta de casa per preguntar si havia passat alguna cosa grossa. Jo els deia que sí, que el Barça havia marcat a Londres, i que estaven convidats a tastar el cus cus.

Igual que el dia de l'Inter:
Amb el 0-1 ja somiàvem amb els quarts de final. Uns preferien el Schalke O4; uns altres, el Tottenham. Però en 10 minuts lamentables, l'Arsenal ens va remuntar. Semblava la repetició de l'Inter-Barça (un àrbitre dolent, un equip rival amb molta sort i un Barça desconnectat). Però no és el mateix aquell 3-1 que aquest 2-1.

"Ahir era dimecres i avui és dijous":
Quan va acabar el partit, el meu menjador semblava un funeral. Tots teníem una opinió (i cap era positiva). Aquest matí m'he llevat més optimista. Com diria Mourinho "ahir era dimecres i avui és dijous" (frase apoteòsica). Hem d'eliminar a l'Arsenal sí o sí. Som molt millors. I ara, amb el vostre permís, vaig a rentar els plats. Espero que el Fairy estigui a l'alçada de les circumstàncies.

Una a-barça-da

diumenge, 13 de febrer de 2011

Demano perdó: confiava en l'Espanyol

Demano perdó. Confiava en l'Espanyol. Pensava que els periquitos podrien donar la sorpresa i guanyar el Madrid. Doncs no. Un any més, l'Espanyol quan juga contra el seu amic de l'ànima és un equip de teletubis, de tereses de calcuta, de nens de P3. I el més increïble és que el Madrid ha jugat tot el partit amb 10. L'Espanyol sembla el filial del Madrid. Per això els tenim mania i els cantem "a segona" quan vénen al Camp Nou. No és just que el Madrid comenci cada any la Lliga amb 6 punts d'avantatge. Bé, amb 12. Cal sumar els 6 de l'Atlètic de Madrid. Quin desastre.

A 5 punts:
Els merengues ens han retallat dos punts. Quin pal. I mira que n'era de feliç jo amb aquests set punts d'avantatge. Però ja sabem que el Madrid mai tira la tovallola. Sempre viuen amb "el espíritu de Juanito" al cos. Primera conclusió: no ens podem dormir. Segona conclusió: tornarem a jugar-nos la Lliga al Bernabéu. Tercera conclusió: necessitaré més tranquimazins que mai.

Campions, oé, oé, oé:
Hem guanyat la Copa del Rei de bàsquet al Madrid. Aaaaaaah, un gustàs infinit. No em canso mai de veure aquesta pel·lícula: el capità del Barça alça el trofeu, paperets de colors, sona "We are the champions", l'afició crida "Campions"... Per uns moments m'he imaginat que era la final de la Copa del Rei de futbol i que Roger era Puyol. Visca el Barça de bàsquet. I el 20 d'abril, segona part.

Arsenal-Barça:
El dimecres torna la Champions. Màxima excitació. Encara no he quedat amb els amics. Hi ha diverses opcions: l'irlandès de Fabra i Puig, el xinès de l'Eixample i tampoc descarto... la meva casa. Tinc tele nova i el partit del dimecres seria una prova de foc per saber si és una tele "gafe" o una tele campiona.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill... el teu pare està fatal. S'ha anat al llit sense sopar. No ha encaixat gens bé que el Madrid ens hagi retallat dos punts. No para de cridar "Espanyol a segona, Mourinho dimissió". Envia-li un sms per tranquil·litzar-ho, sisplau".

Una a-barça-da

diumenge, 6 de febrer de 2011

Jo també vull fer un rècord

El Barça ha aconseguit un nou rècord: 16 victòries seguides a la Lliga. Les 15 victòries del Madrid de Di Stéfano ja són història. Aquest Barça va de rècord en rècord. Estic tan impressionat i agraït, que jo també intentaré algun rècord en les properes setmanes quan vagi al Camp Nou. Tinc algunes idees: Menjar 10 frankfurts al descans (el meu rècord actual està en dos), pujar les escales que em condueixen a la tercera graderia a peu coix (encara no tinc rècord perquè no ho he provat mai) o cridar "Meeeeeeessi" 50 vegades en un partit (el meu rècord està en quatre). Continuaré pensant més idees.

Visca Pandiani:
El davanter de l'Osasuna s'ha atrevit a dir en públic el que gairebé tots pensem de Ronaldo: que és un prepotent, un plora-miques i que ha d'aprendre molt de Messi. Pandiani és el meu nou ídol i posaré la seva foto al costat de les de Tintín, Indiana Jones, els germans Marx i... Preciado.

Campions de futbol sala:
Per primera vegada en la seva història, la secció de futbol sala ha aconseguit un títol. Fa uns anys, l'equip es passejava amb més pena que glòria per la segona divisió. Ningú no apostava per la secció. Laporta va invertir diners i il·lusió, i l'equip va tornar a la divisió d'honor. Amb Rosell la situació continua millorant i ja som un dels grans de la lliga espanyola. Fantàstic! Tinc més idols: Wilde, Fernandao, Javi Rodríguez, Cristian...

Final de la Copa del Rei (primer capítol):
Encara falten dos mesos i ja estic com una moto. Tant de bo pugui repetir el meravellós pla de fa dos anys: viatge amb els amics a València, magnífica paella i victòria final. Aquesta vegada, però, no hi haurà pels carrers l'ambient fraternal de fa dos anys (canviàvem senyeres per ikurrinyes). D'aquí dos dos mesos tot serà molt diferent. M'imagino l'escena: "Oye catalufo (o polaco) te cambio la bandera catalana per una española con el toro. O si lo prefieres, con el aguilucho".

En el proper capítol us explicaré el tractament psicològic que m'ha preparat el meu psiquiatre per arribar al 20 d'abril... completament equilibrat.

Una a-barça-da!!! (tres admiracions, una per cada gol a l'Atlético de Madrid)