0-5 al Basilea i 5-0 a l'Almeria. De cinc en cinc i "tiro porque me toca". Ja sabeu que pertanyo al sector dels culés patidors, aquells que sempre tenim un motiu per estar inquiets, preocupats, temerosos, espantats... Doncs bé, he de reconèixer sense complexos que he passat un dels caps de setmana més relaxats de la meva vida. Aquestes són les raons:
1.- No tenim jugadors lesionats, expulsats o insatisfets. Els jugadors somriuen i realitzen declaracions plenes de meravellosos adjectius.
2.- Les quatre polèmiques han quedat desactivades: Víctor Valdés ho para tot, Dani Alves torna a ser el del Sevilla, Touré Yaya és feliç a Barcelona i Bojan ha estat titular.
3.- La premsa mundial (la del Madrid, també) al.lucinen amb el nostre joc. Ja ens comparen amb el "dream team".
4.- Ningú no recorda la crisi institucional. Fins i tot la directiva ha estat a l'alçada amb els homenatges a Maxenchs i Manel Vich.
5.- Ningú qüestiona a Guardiola. Els més crítics també defensen les rotacions.
6.- El Barça Atletic i les seccions de bàsquet, futbol sala i voleibol femení també han guanyat (la d'handbol ha perdut, d'acord).
7.- El meu pare ha aparcat el seu pessimisme irracional i creu que guanyarem la Lliga
Sisplau, que algú em porti un pitet.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
dimecres, 22 d’octubre del 2008
Basilea mon amour
Definitivament Basilea s'ha convertit en una de les destinacions màgiques del barcelonisme. Sempre recordarem la Recopa de 1979 i la memorable golejada d'aquesta nit. Mai no havíem aconseguit un resultat tan voluminós en la Champions en camp contrari. Cada vegada que veig el resum del partit per la tele em cau la bava. Un 0-5 és un resultat preciós i rodó que sempre ens evoca aquell 0-5 que li vam endossar al Madrid l'any 1974.
No he patit gens ni mica:
Per a un soci patidor com jo, el Basilea-Barça ha estat molt millor que una tila, un tranquil.litzant i un ansiolític junts. Als 22 minuts ja guanyàvem 0-3. Quina meravella. El meu cor ha bategat amb absoluta normalitat. Només he patit en els últims minuts quan el Basilea ha estat a punt de marcar el gol de l'honor. Em venia de gust un 0-5. És molt més bonic que un 1-5.
El record de Basilea 79:
Tenia 18 anys i em vaig desplaçar a Basilea amb els companys de la facultat de periodisme. Ens vam ficar en un autocar prehistòric, sense lavabo i amb finestretes. 18 hores de viatge d'anada i 18 més de tornada. Però l'experiència va ser meravellosa. Vam creuar mitja Europa amb les nostres senyeres i banderes del Barça. Sortíem d'una terrible dictadura i encara ens semblava una mica estrany poder cridar, cantar i celebrar la victòria amb total normalitat. Aquell triomf, a més, va certificar l'inici de l'etapa moderna del Barça. El 4-3 va acabar amb els fantasmos del passat i ens va col·locar en el mapa dels grans equips europeus. En finalitzar el partit vam intercanviar banderes amb els seguidors alemanys i encara avui conservo a casa una bandera del Fortuna de Dusseldorf.
El trajecte entre la frontera de La Jonquera i Barcelona va ser apoteòsic. En tots els ponts de l'autopista ens esperaven seguidors del Barça amb banderes i pancartes. Ens sentíem com herois de guerra que tornàvem a casa. Un dels crits més repetits va ser "Ja tenim la Copa, ara l'Estatut". Sempre recordaré la final de Basilea. Emocionalment va ser tan vibrant com les finals de Wembley i París.
Un record per al Ricard:
Ricard Maxenchs ha estat enterrat aquest matí. Durant 22 anys va ser la imatge amable i dialogant d'una època marcada, moltes vegades, per la falta d'amabilitat i de diàleg. I això té molt mèrit. Per la meva professió de periodista i escriptor em vaig relacionar diverses vegades amb ell. Mai oblidaré que va presentar -sense que li ho demanés- la meva novel·la "Blai Grana" (de temàtica culé), al costat del directiu Miquel Esquirol, el periodista Jordi Basté i el meu cosí mediàtic, l'Alfred Rodríguez Picó.
No he patit gens ni mica:
Per a un soci patidor com jo, el Basilea-Barça ha estat molt millor que una tila, un tranquil.litzant i un ansiolític junts. Als 22 minuts ja guanyàvem 0-3. Quina meravella. El meu cor ha bategat amb absoluta normalitat. Només he patit en els últims minuts quan el Basilea ha estat a punt de marcar el gol de l'honor. Em venia de gust un 0-5. És molt més bonic que un 1-5.
El record de Basilea 79:
Tenia 18 anys i em vaig desplaçar a Basilea amb els companys de la facultat de periodisme. Ens vam ficar en un autocar prehistòric, sense lavabo i amb finestretes. 18 hores de viatge d'anada i 18 més de tornada. Però l'experiència va ser meravellosa. Vam creuar mitja Europa amb les nostres senyeres i banderes del Barça. Sortíem d'una terrible dictadura i encara ens semblava una mica estrany poder cridar, cantar i celebrar la victòria amb total normalitat. Aquell triomf, a més, va certificar l'inici de l'etapa moderna del Barça. El 4-3 va acabar amb els fantasmos del passat i ens va col·locar en el mapa dels grans equips europeus. En finalitzar el partit vam intercanviar banderes amb els seguidors alemanys i encara avui conservo a casa una bandera del Fortuna de Dusseldorf.
El trajecte entre la frontera de La Jonquera i Barcelona va ser apoteòsic. En tots els ponts de l'autopista ens esperaven seguidors del Barça amb banderes i pancartes. Ens sentíem com herois de guerra que tornàvem a casa. Un dels crits més repetits va ser "Ja tenim la Copa, ara l'Estatut". Sempre recordaré la final de Basilea. Emocionalment va ser tan vibrant com les finals de Wembley i París.
Un record per al Ricard:
Ricard Maxenchs ha estat enterrat aquest matí. Durant 22 anys va ser la imatge amable i dialogant d'una època marcada, moltes vegades, per la falta d'amabilitat i de diàleg. I això té molt mèrit. Per la meva professió de periodista i escriptor em vaig relacionar diverses vegades amb ell. Mai oblidaré que va presentar -sense que li ho demanés- la meva novel·la "Blai Grana" (de temàtica culé), al costat del directiu Miquel Esquirol, el periodista Jordi Basté i el meu cosí mediàtic, l'Alfred Rodríguez Picó.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
La Lliga es guanya així
La Lliga també es guanya jugant com avui: sense brillantor, però amb eficàcia. A diferència dels últims dos anys, el Barça es deixa la pell en camps complicats i agressius com el de Sant Mamés. Aquests nois de l'Athletic no tenen res especial, però corren, lluiten i reparteixen llenya com ningú. El Barça "senyoret" de l'any passat, per exemple, hagués perdut 2-1. Però la nova generació de jugadors (Piqué, Víctor Sánchez, Sergio Busquets, Alves) han jugat sense complexos. I si Valdés atura el que ha d'aturar i Eto'o fica el seu golet (o golàs), doncs tres punts i fins al proper partit.
Virus FIFA:
Els partits de les seleccions nacionals són un desastre per al Barça: els jugadors ens arriben lesionats o esgotats. El resultat final és que hem jugat amb un equip de circumstàncies, sense Xavi i Messi. I tot i així hem guanyat.
Messi, Xavi i Eto'o candidats:
Per als culés és un orgull que tres dels nostres jugadors puguin aconseguir la Pilota d'Or. Com català també m'omple de satisfacció la nominació de Cesc. Llàstima que Iniestinho s'hagi quedat fora de la llista. I el guanyador és... Xavi. Tant de bo.
El madridisme plora:
L'entorn del Madrid està escandalitzat. Els van anul·lar un gol i els van expulsar un jugador al Vicente Calderón. Oooooh, pobrets, no estan gens acostumats. Amb Plaza vivien millor.
L'opinió dels meus pares:
La meva mare estava entusiasmada amb la retransmissió del Barça en obert. "Fill meu, ha estat un goig veure el Barça des de casa. Al bar ens cobren tres euros per cervesa i no està el pati per a despeses". El meu pare també em deixa un missatge: "Digues-li a Guardiola de part meva que ja està bé de jugar amb 10. Henry dimissió".
Virus FIFA:
Els partits de les seleccions nacionals són un desastre per al Barça: els jugadors ens arriben lesionats o esgotats. El resultat final és que hem jugat amb un equip de circumstàncies, sense Xavi i Messi. I tot i així hem guanyat.
Messi, Xavi i Eto'o candidats:
Per als culés és un orgull que tres dels nostres jugadors puguin aconseguir la Pilota d'Or. Com català també m'omple de satisfacció la nominació de Cesc. Llàstima que Iniestinho s'hagi quedat fora de la llista. I el guanyador és... Xavi. Tant de bo.
El madridisme plora:
L'entorn del Madrid està escandalitzat. Els van anul·lar un gol i els van expulsar un jugador al Vicente Calderón. Oooooh, pobrets, no estan gens acostumats. Amb Plaza vivien millor.
L'opinió dels meus pares:
La meva mare estava entusiasmada amb la retransmissió del Barça en obert. "Fill meu, ha estat un goig veure el Barça des de casa. Al bar ens cobren tres euros per cervesa i no està el pati per a despeses". El meu pare també em deixa un missatge: "Digues-li a Guardiola de part meva que ja està bé de jugar amb 10. Henry dimissió".
diumenge, 12 d’octubre del 2008
El Barça em provoca 24 emocions
El programa de la tarda de Catalunya Ràdio m'ha entrevistat per parlar dels sentiments i les emocions que provoca el Barça. M'han presentat com un expert en el tema. És un honor. Les tres presentadores (Marta, Flora i Míriam) han il·lustrat l'entrevista amb la narració radiofònica dels grans moments de la història del Barça: la final de Wembley, el gol de Pizzi contra l'Atlètic de Madrid, la final de Sevilla, una mocadorada. Amb el Barça, totes les emocions són possibles.
Aquest és el meu quadre:
Extasi/Eufòria/Felicitat: Les dues Champions (Wembley i París), les lligues de Tenerife, una victòria contra el Madrid (el 0-3, especialment), una remuntada (el 5-4 contra l'Atlètic de Madrid), un gol en l'últim minut (fa unes setmanes contra el Espanyol), les celebracions a Canaletes i les rues.
Aprensió/Confusió/Ràbia: Figo vestit de blanc
Ira/Indignació/Impotència/Frustració: L'última Lliga (no guanyar res i contemplar el passotisme dels jugadors i la incapacitat dels directius), els arbitratges injustos (Guruceta, Melero), les terribles lesions de Schuster i Maradona a càrrec de Goicoechea.
Alegria/Plaer/Satisfacció: Una victòria del Barça, una derrota del Madrid, el teu fill/nebot/nét vestit amb la samarreta del Barça.
Tristesa/Melangia/Solitud: Perdre qualsevol partit, lesió d'un jugador
Dol/Desesperació/Depressió: Les finals de Sevilla i Atenes
Por/Angoixa/Nerviosisme: Les hores prèvies d'un partit decisiu
Desmotivació: La Copa Catalunya, un Benidorm-Barça de la copa del Rei
Pau: L'endemà d'una victòria
Aquest és el meu quadre:
Extasi/Eufòria/Felicitat: Les dues Champions (Wembley i París), les lligues de Tenerife, una victòria contra el Madrid (el 0-3, especialment), una remuntada (el 5-4 contra l'Atlètic de Madrid), un gol en l'últim minut (fa unes setmanes contra el Espanyol), les celebracions a Canaletes i les rues.
Aprensió/Confusió/Ràbia: Figo vestit de blanc
Ira/Indignació/Impotència/Frustració: L'última Lliga (no guanyar res i contemplar el passotisme dels jugadors i la incapacitat dels directius), els arbitratges injustos (Guruceta, Melero), les terribles lesions de Schuster i Maradona a càrrec de Goicoechea.
Alegria/Plaer/Satisfacció: Una victòria del Barça, una derrota del Madrid, el teu fill/nebot/nét vestit amb la samarreta del Barça.
Tristesa/Melangia/Solitud: Perdre qualsevol partit, lesió d'un jugador
Dol/Desesperació/Depressió: Les finals de Sevilla i Atenes
Por/Angoixa/Nerviosisme: Les hores prèvies d'un partit decisiu
Desmotivació: La Copa Catalunya, un Benidorm-Barça de la copa del Rei
Pau: L'endemà d'una victòria
diumenge, 5 d’octubre del 2008
M'he perdut cinc gols
El Barça li fica sis gols a l'Atlético de Madrid i jo me n'he perdut cinc. Estic eufòric per la victòria i desesperat pel meu contratemps personal. Per qüestions professionals he arribat al Camp Nou poc abans de les onze de la nit. El partit estava al descans. Mai no m'havia passat una cosa semblant en 35 anys de soci.
Quan he entrat a la meva zona (tercera graderia del gol nord) he contemplat bocabadat la cara de felicitat de centenars de socis. Allò semblava el país de l'alegria. El marcador reflectia un espectacular 5-1. Tots els meus veïns em recordaven la màgia i l'encert del primer temps. I em narraven els gols. I jo escoltava el relat amb sana enveja.
El segon temps ha estat més relaxat. He aplaudit amb delit el gol d'Henry (em moria per cridar "gooool"). Tot l'equip jugava com els àngels. Inclús Abidal i Valdés no han desentonat. Messi, Eto'o i Xavi han rebut l'homenatge de l'Estadi quan han estat substituïts. "Piel de gallina", que diria Johan.
En finalizar el partit he sortit corrents del Camp Nou. El meu objectiu era ficar-me en el bar más proper per contemplar la repetició de les jugades. I, per fi, he vist els cinc gols. I els he cantat, cridat i celebrat davant la sorpresa de clients i cambrers. Més val tard que mai. Visca el Barça.
Quan he entrat a la meva zona (tercera graderia del gol nord) he contemplat bocabadat la cara de felicitat de centenars de socis. Allò semblava el país de l'alegria. El marcador reflectia un espectacular 5-1. Tots els meus veïns em recordaven la màgia i l'encert del primer temps. I em narraven els gols. I jo escoltava el relat amb sana enveja.
El segon temps ha estat més relaxat. He aplaudit amb delit el gol d'Henry (em moria per cridar "gooool"). Tot l'equip jugava com els àngels. Inclús Abidal i Valdés no han desentonat. Messi, Eto'o i Xavi han rebut l'homenatge de l'Estadi quan han estat substituïts. "Piel de gallina", que diria Johan.
En finalizar el partit he sortit corrents del Camp Nou. El meu objectiu era ficar-me en el bar más proper per contemplar la repetició de les jugades. I, per fi, he vist els cinc gols. I els he cantat, cridat i celebrat davant la sorpresa de clients i cambrers. Més val tard que mai. Visca el Barça.
dijous, 2 d’octubre del 2008
Un tranquil.litzant, sisplau
Amb aquest Barça, els socis patidors acabarem a l'hospital. Mira que són llargs els partits, però els nostres nois s'obsessionen a ficar els gols en els últims cinc minuts. Quina mania. La meva vida avança entre taquicàrdia i taquicàrdia. Entre tranquil.litzant i tranquil.litzant. Quan acaben els partits noto un gran esgotament, debilitat a les cames, mal de cap i sudoración de mans. I també felicitat, és clar. Espero que els pròxims partits siguin més plàcids. El cardiòleg i el psiquiatra s'han posat molt seriosos amb mi: "Alfred, prohibit veure el Barça. Te'n vas al cinema o a passejar pel parc de la Ciutadella".
Superman supermessi:
Messi és la nostra estrella, el nostre galàctic, el nostre fantàstic. És superman supermessi. Quan està en el terreny de joc tot és possible. Ara només falta que Henry i Eto'o es posin les piles. El partit d'ahir era un dels més complicats de la lligueta. Ja tenim els tres punts i ara toca sentenciar contra el Basilea. El primer lloc no se'ns pot escapar.
L'opinió dels meus pares:
La meva mare està eufórica: "Fill meu, Messi ens farà guanyar aquest any la Copa d'Europa. Ara que no està Ronaldinho encara juga millor". El meu pare, més pessimista, m'avisa: "El Donetz és pitjor que el Sporting de Gijón. No et confiïs. La Champions de debò comença a vuitents".
Superman supermessi:
Messi és la nostra estrella, el nostre galàctic, el nostre fantàstic. És superman supermessi. Quan està en el terreny de joc tot és possible. Ara només falta que Henry i Eto'o es posin les piles. El partit d'ahir era un dels més complicats de la lligueta. Ja tenim els tres punts i ara toca sentenciar contra el Basilea. El primer lloc no se'ns pot escapar.
L'opinió dels meus pares:
La meva mare està eufórica: "Fill meu, Messi ens farà guanyar aquest any la Copa d'Europa. Ara que no està Ronaldinho encara juga millor". El meu pare, més pessimista, m'avisa: "El Donetz és pitjor que el Sporting de Gijón. No et confiïs. La Champions de debò comença a vuitents".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
