dimecres, 16 de juliol de 2008

Una cançó per a Ronaldinho

Estava buscant una cançó per acomiadar Ronaldinho i n'he trobat unes quantes. M'agrada aquella que diu "Cuando un amigo se va queda un espacio vacío", d'Alberto Cortez. És nostàlgica i emotiva. També és molt apropiada per a Ronnie "La vall del riu vermell" quan proclama "Trobarem a faltar el teu somriure, diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí". Si alguna cosa ens va enamorar de Ronnie va ser el seu somriure. Sempre estava content. Fins i tot després d'una entrada criminal d'un defensa psicòpata. Però també m'identifico amb la cançó de Los Amaya quan diu: "Vete, me has hecho daño vete". Es una melodia amb ressentiment. Ai Ronnie, així estic jo, entre l'amor i la ràbia.

La gran majoria de socis del Barça estem encantats amb la sortida del brasiler. Tant ens feia que marxés al Milan o al Castellfollit de la Roca. La darrera temporada del crack, lamentable en tots els sentits, ha estat clau per a l'enfonsament definitiu de l'equip. Però suposo que d'aquí 10 anys recordarem Ronaldinho amb estima. Ens va treure de la misèria l'any 2003 i va liderar un equip campió. Gràcies Ronnie por les 2 lligues, per la Champions de París, per aquell 0-3 al Bernabéu i per tantes jugades impossibles. Ronnie, gràcies i adéu.

Pitjor que un culebró

Catalunya és un país de grans culebrots. Només hem de recordar "El cor de la ciutat" o "Ventdelplà". El que està passant a Can Barça no té res a envejar a les sèries de TV3. Els socis del Barça estem amb el cor encongit. Cada capítol és més taquicàrdic que l’anterior. Qui serà el proper que dimitirà? Quantes rodes de premsa més ens esperen? Què passarà amb Soriano i Rosell?

L’oposició estava a casa:
Els pitjors enemics que ha tingut Laporta després de la moció de censura no han estat ni Sandro Rosell, ni Oriol Giralt, ni Majó, ni Minguella. Els que han exigit la dimissió del president han estat els seus propis directius. Veure per creure.

Superman Laporta:
El president del Barça és el nou heroi fantàstic del segle XXI. És molt més fort que Superman, Spiderman o La Massa. Ha perdut la moció de censura, vuit dels seus directius han dimitit, ningú ha sortit a defensar-lo, però ell segueix como un campió. No sé si és un valent o un irresponsable.

Cultura democràtica?
Sempre havia defensat la cultura democràtica i catalanista de Laporta. El Barça ha estat governat durant dècades per dirigents que no es significaven, precisament, pel seu amor a la democràcia. Ell va aportar en el 2003 aire fresc i renovació. Però parlar ara de "dolça derrota" i de "majoria silenciosa" em sembla pobre, trist i un retrocés en el temps. Un demòcrata mai no s’ha d’aprofitar de l’abstenció. És una errada imperdonable més pròpia d’un dirigent d’un país africà.

L’Assemblea de compromissaris:
No entenc que sigui més important i vinculant l’opinió de l’Assemblea de compromissaris que el vot lliure, directe i secret de tots els socis.

Conclusió:
Ja he dissenyat la samarreta que lluiré aquest estiu: Diu així: "Visca el Barça d'hoquei. 18 copes d'Europa". Ningú no pot competir amb això.

Serem capaços d'anar plegats?

La història del Barça recordarà que un soci amb pocs recursos econòmics ha estat molt a prop d’acabar amb tot un president i la seva junta. Els resultats demostren clarament que la moció de censura no era ni un caprici de Giralt ni una conspiració de Rosell. 23.000 socis cabrejats són molts socis. Però el president Laporta està legitimat per a seguir en el seu càrrec fins el 2010. Jo, si estigués en la seva pell, crec que dimitiria. Ha de ser molt dur presidir un club sabent que el 60% dels teus socis et tenen mania. Però Laporta seguirà "per coherència i responsabilitat". Hem de desitjar-li tota la sort del món. I ho dic de cor i sense cap tipus d’ironia.

Laporta ha de canviar:
El president està obligat a canviar, com mínim per a "apropar-se" a aquests 23.000 socis que ja no confien en ell. Tots esperem que la disciplina torni al Camp Nou i que els jugadors del primer equip compleixin el codi intern, que les seves intervencions públiques estiguin a l’alçada de las circumstàncies i que no haguem de viure episodis penosos com els contractes publicitaris de la samarreta, el cas Echeverria o les entrades de París. I, per descomptat, que mai més fem el ridícul al Bernabéu.

Els valors del 2003:
Laporta va guanyar les eleccions del 2003 amb un missatge de renovació, transparència i treball (poca broma amb aquests adjectius). La seva cultura democràtica i catalanista resultava atractiva i moderna. Doncs cal seguir en aquesta línia i oblidar-se per sempre de les autocomplaences.

Unitat, si us plau:
L’equip de Sandro Rosell té ara dos anys per a preparar una candidatura forta i seriosa. També es parla de Joan Rosell com a possible candidat. Sense oblidar, està clar, a la triple M: Majó, Medina i Minguella. Suposo que tots desitgen que arribi el 2010 el més aviat possible. És legítim. Però ara que Laporta ha anunciat el seu desig d’acabar el mandat, seria important que el tema electoral quedés aparcat. Serem capaços d’anar tots units fins el 2010? Agost i setembre no és època de refredats i per tant no entendria que algú portés mocadors a l’ Estadi.

He trepitjat la gespa del Camp Nou:
La idea del club de realitzar una jornada de portes obertes ha estat un gran encert. Molts socis hem pogut trepitjar la gespa del Camp Nou per primer cop. L’experiència ha estat impagable. El primer que fas és buscar el teu seient (el meu és a la tercera graderia). Des de la gespa he visualitzat els meus gols preferits. Inclús he somniat que li ficava a Casillas el golàs que ens donava la tercera Champions. Encara em tremolen les cames. A més a més, Barça TV m’ha entrevistat sobre la mateixa gespa. Ha estat un dia de moció i d’emoció.