12 desitjos per al 2010

Aquest any tornaré a menjar amb molta concentració els 12 raïms. Tant de bo tingui tanta sort com l'any passat. Vaig demanar la Champions, la Lliga i la Copa del Rei... i tots els meus somnis es van fer realitat. No vull que em digueu que sóc ambiciós, però aquesta és la llista dels meus desitjos per al 2010. S'inspira en l'eslògan "Tot guanyat, tot per guanyar".

1.- Guanyar la Champions al Bernabéu (sense patir massa a la final). El rival, tant se val.

2.- Que el Milionaris de Madrid caigui eliminat a vuitens de final (per mantenir la tradició)

3.- Guanyar la Lliga amb relativa solvència

4.- Guanyar la Copa del Rei (sense patir massa a la final)

5.- Guanyar el Mundial de Clubs (ja sé que sóc pesat, però sense patir massa a la final)

6.- Guanyar les Supercopes d'Espanya i d'Europa (en aquests casos, si cal patir no passaria res)

7.- Que les seccions guanyin Copes d'Europa

8.- Guanyar el Gamper (penso anar amb la meva neboda de 7 anys i vull que guardi un bon record)

9.- Que els socis sapiguem triar el millor president per al nostre club

10.- Que facin més urinaris per a homes al Camp Nou (qualsevol dia em faré pipi a sobre)

11.- Que millorin els transports públics (estic fart de cues i claustrofòbies, especialment en la línia verda de metro)

12.- Que els partits no es juguin els dissabtes a les deu de la nit (el dissabte per la nit és per sortir de festa amb els amics i la parella)

Ja està.

Feliç 2010 a tots els barcelonistas i Visca el Barça

El menú culé de la meva mare

Em truca la meva mare: "Fill meu, encara estic en un núvol. No vull que s'acabi mai aquest 2009 tan meravellós. Fins i tot el teu pare, el pessimista de la família, ha comprat al "todo a 100" dels xinesos unes llumetes blaves i vermelles per col.locar-les al balcó. Et trucava per comentar-te el menú de Nadal. S'assembla a un que et vas inventar per fer broma amb els amics. El meu serà de veritat. I, naturalment, cada comensal tindrà 6 copes".

Entrants:
Pebrots del PEDROn; CroKEITAs de pollastre; mINIESTA de verdures

Primer:
XAVIolis a la carbonara

Segon:
Filet d'ALVEStruç amb salsa PIQUEnt

Postres:
Pinya en AlmIBRA; TiraMESSÍ

Begudes:
Cava català Brut NaTOURE; VALDES-peñas

Bon Nadal i Visca el Barça!

Estic molt, molt, molt emocionat

Estic molt emocionat. Però "molt, molt, molt". En aquests moments estic veient com Puyol aixeca la Copa del Mundialet. La sisena!!!! Els meus amics i familiars estem preparats per sortir al carrer, passejar les banderes del Barça per la ciutat i acabar a Canaletes. I la fi de festa serà a casa de la nostra amiga Victòria (meravellós nom) on ens menjarem un sopar de nassos. I brindarem mil vegades pel Barça.

Jo també he plorat:
Guardiola ha plorat sobre la gespa. I jo, també. Estic molt emocionat. Però "molt, molt, molt".

Visca el 2009!:
Els culés sempre recordarem el 2009. Un any màgic, meravellós, increïble, perfecte. L'any del Triplet, de les Supercopes, del 2-6, del gol d'Iniesta. I ara... del Mundialet. Estic molt emocionat. Però "molt, molt, molt". Us deixo, me'n vaig de festa. Visca el Barça... sempre.

Màxima excitació pensant en la final

Ja estem a la final del Mundialet. Buf! No ha estat fàcil. Els de l'Atlante ens han marcat un gol en el minut 5. M'he quedat tan congelat com el temps que està fent a Barcelona. El fantasma del Rubin ha passat pel meu cap. Però hem jugat una segona part de pel·lícula i la remuntada ha estat relativament còmoda. El 3-1 del final és un resultat curt. Ja som finalistes, oé, oé, oé.

Estic rebent nombrosos SMS dels amics i la família. Tots amb la mateixa pregunta: "On veurem la final?". El meu germà ofereix la seva casa. El Xavi, també. L'Enric proposa el bar dels xinesos (el de la sort). La meva mare (que finalment no ha viatjat a Abu Dhabi) vol quedar en un bar enorme de l'Avinguda Roma. Li dic que, no que en aquell local vam veure fa dos anys una dolorosa derrota.

El meu mòbil treu fum. Una proposta que m'agrada. És de l'Antonio. Em comenta que el lloc idoni és l'Sports Bar de Les Rambles, perquè "així estarem molt a prop de Canaletes". La Cristina vol que el partit es projecti en els cinemes "per no passar fred". Aquest Mundialet és un Mundialàs. Som a 90 minuts de la glòria. De moment, i per relaxar-me, m'aniré a preparar una til·la.

L'Espanyol ja és història

Li tenia moltes ganes a l'Espanyol. Els disgustos que ens ha donat en les últimes temporades no s'obliden fàcilment. Objectiu complert. Hem jugat un partit lamentable, però els tres punts són nostres. A l'Espanyol i al Madrid cal guanyar-los sempre, encara que sigui per 1-0 i de penal injust. Ja m'entenen.

Passejant pel gol nord:
El partit contra l'Espanyol se m'ha fet llarguíssim. Quan l'àrbitre assistent ha assenyalat el temps de descompte (tres minuts) m'he posat molt nerviós. Pel meu cap han desfilat les imatges d'aquell fatídic gol de Tamudo que ens va fer perdre una Lliga. M'he aixecat de la meva butaca i he preferit passejar pels passadissos de la tercera graderia de l'Estadi. Respirant i inspirant. Aquesta vegada, per sort, Tamudo no jugava.

La tortura de tornar a casa amb metro:
Agafar el metro de la línia verda en finalitzar un partit important del Barça és una experiència claustrofòbica i terrorífica. Volem uns transports públics dignes.

I ara... a per al Mundial:
Abu Dhabi ja forma part de la meva vida. Parlo d'Abu Dhabi com si fos Arenys de Mar o Sitges. Em fa molta il·lusió guanyar el Mundial de clubs perquè és un títol que se'ns resisteix i perquè vull formar part del "Barça de les 6 copes". Si el dissabte guanyem el Mundial serem el millor equip del món. Però si el perdem, també.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill, estic intentant convèncer el teu pare per escapar-nos a Abu Dhabi, però no hi ha manera. És un pessimista nat. Espera que es posa al telèfon". I es posa. "Fill, la teva mare s'ha tornat boja. Són més de mil euros i un viatge pesadíssim de nou hores. Ple de turbulències, segur. I a més... crec que el favorit és l'equip argentí". La meva mare contraataca: "Doncs hi aniré sola. Jo amb els àrabs m'entenc molt bé". Continuaré informant.

Ja respiro tranquil

S'ha acabat el patiment. Buf! La lligueta d'aquesta temporada ha estat duríssima. La majoria de comentaristes ens van enganyar en dir-nos que el grup del Barça era "assequible". Guardiola, en canvi, ens va deixar anar que al Barça li havia tocat "el grup de la mort". I ningú se'l va creure. Pep tenia raó. Tant el Dinamo com el Rubin han estat uns rivals plastes i combatius. Una dada: el Dinamo, amb cinc punts, ha estat el millor quart classificat de la lligueta. Després de l'1-2 d'avui... ja respiro tranquil. Ens hem classificat i som primers de grup! Oé, oé, oé.

Un esglai de mort:
En el minut 2 ha marcat el Dinamo. El gol m'ha agafat preparant les patates fregides, les olives i les cerveses per als amics. L'esglai ha estat tan terrorífic que m'he pres un wisky doble ("millor un whisky que un trankimazin", he reflexionat). Quin desastre. Estàvem a un gol de jugar... la Copa de la UEFA. "Si ens han d'eliminar que la tragèdia m'enxampi una mica begut".

Gooooool de Xavi:
A les 21.15 hores, Barcelona ha viscut un terratrèmol d'una notable potència (5 en l'escala Richter). Era jo. Eren els meus crits i els meus salts. He celebrat el gol de Xavi com si m'hagués tocat la grossa de Nadal. He sortit al balcó i el meu "goooooool" s'ha escoltat en diversos barris de la ciutat: Poble Sec, Eixample, Gràcia i Sants.

Patir o no patir:
Amb l'1-1, els comentaristes de TV3 afirmaven que ja estàvem pràcticament classificats. La paraula "pràcticament" em produeix pànic. Quan Messi ha ficat l'1-2.... ja he respirat tranquil.

El Bernabéu, més a prop:
L'altre dia parlava amb un seguidor del Milionaris de Madrid. I sabeu què em deia? Que està aterrit pensant en la possibilitat que el Barça arribi a la final del Bernabéu. I, pel que sembla, aquest malson el comparteixen milions de madridistes. Doncs bé, el que per als merengues és un malson, per a nosaltres és un somni. Un somni que està una mica més a prop. Concretament, a sis partits.

El meu rival favorit:
Després de patir com he patit amb el Rubin, prefereixo que em toqui el Milan o el Bayern de Munic. Almenys sabrem a què ens enfrontem.

Visca Messi!

Messi fa patxoca. Ha guanyat la Pilota d'Or, però podria guanyar perfectament altres trofeus com ara la Copa Davis, el Festival d'Eurovisió o el concurs de nadales del meu barri. Els dos gols que li ha ficat al Deportivo han estat espectaculars i decisius. Amb Messi som un equip grandiós. Però sense Messi, també (com es va comprovar contra l'Inter). En el Barça de Guardiola l'important és l'equip. Tothom és necessari, però ningú no és imprescindible. Dit això... que sempre jugui Messi!

El Barça del triplet:
Quin partidàs hem jugat! Els primers 45 minuts han estat "made in triplet". El Barça ha mostrat tots els seus encants: pressió, control, rondo, rematada... Només ens ha faltat un pèl de punteria. Encara prou que en la recta final del partit, quan ja començava a resignar-me amb un altre maleït empat, Messi i Ibra han fet justícia amb dos golarros. Ho he celebrat amb cava català.

Màxima concentració:
I ara a pensar en el Dinamo de Kíev. És un partit a vida o mort. Una derrota podria deixar-nos fora de la Champions. Només de pensar-ho m'enfonso en la misèria. Demano màxima concentració als jugadors. Jo predicaré amb l'exemple. A partir d'avui mateix m'alimentaré correctament, eliminaré el consum d'alcohol i dormiré vuit hores diàries perquè el dimecres, a les 20.45 hores, pugui animar a l'equip... en plena forma!

Els meus pares opinen:
Em truca ma mare indignada: "I ara què dirà la premsa merengue? El Milionaris de Madrid ha guanyat gràcies a un penal inventat. No hi ha dret". El meu pare, amb el seu habitual pessimisme, em pinta un panorama molt negre: "Fill meu, no et facis il·lusions. El Madrid guanyarà la Lliga per decret. L'Espanya centralista no podria suportar un altre triplet del Barça".

Festa non stop

La gresca va començar amb els dos golarros que li vam clavar a l'Inter. Un pas decisiu per continuar a la Champions. Uns dies més tard ens vam cruspir el Milionaris de Madrid jugant amb deu. Per primera vegada van aparèixer culés a Canaletes. I aquesta nit hem guanyat en un d'aquests camps on el Barça perdia la Lliga quan jo era un vailet. Tres partits importants, tres victòries decisives. Això és una festa non stop.

El fantasma de Pamplona:
Quedaven pocs minuts per al final del partit. El Xerez atacava. I jo he recordat amb desànim el maleït gol de l'Osasuna en el minut 93. Devorat pels nervis, he decidit tancar-me en el lavabo del bar per no veure el desenllaç. Des de l'urinari he escoltat els crits histèrics de la clientela. He pujat les escales de tres en tres i encara he arribat a temps per contemplar la repetició de la jugada. Ibra acabava de marcar el 0-2. Aquesta nit, en el minut 93, el gol ha estat nostre. Viscaaaaa! Sembla que la sort està canviant.

Els meus pares opinen:
Em truca la meva mare francament excitada: "Fill meu, és molt fort. Estem a cinc punts del Madrid. A cinc. Saps com deuen estar els merengues? Destrossats!". El meu pare, el pessimista oficial del regne, també es posa al telèfon: "Fill... l'eufòria de la teva mare és molt perillosa. No li facis cas. A la Champions encara no estem classificats, el Sevilla és el pitjor rival que ens podia tocar a la Copa i el Mundialet serà molt complicat. Que Déu ens agafi confessats".

Orgull culé:
La llista de la Pilota d'Or posa els pèls de punxa (o la "gallina de piel", que diria Cruyff). Messi és el primer. Xavi, el tercer. I Iniesta, el quart. Brutal. Visca la pedrera!