dilluns, 28 de setembre de 2009

Podem amb tot

Dues victòries consecutives en camp contrari. I en només quatre dies. El dimarts, 1-4 a Santander. I aquesta nit, 0-2 a Màlaga. Sensacional. Històricament sempre ens ha costat guanyar en el camp dels modests. Però amb Pep Guardiola, Messi, Xavi i companyia hem trencat tots els tòpics i som capaços de qualsevol bogeria. Els culés estem vivint una època increïble. Ni res ni ningú pot amb nosaltres. Ni els àrbitres (que encara no ens han xiulat un penal a favor), ni els Weligton de torn (el jugador que ha trepitjat a Messi i copejat a Piqué sense ser expulsat), ni el penós escàndol de l'espionatge als vicepresidents. Aquest Barça pot amb tot.

"La matanza de Texas": No m'estranyaria que l'entrenador del Màlaga hagi projectat abans del partit "La matanza de Texas" per motivar els seus jugadors. Alguns periodistes (entre els que no m'hi trobo) van criticar al Racing de Santander per jugar massa tou. És això el que volen? Equips com el Màlaga que es defensen amb una serra mecànica?

Actitud perfecta: Els culés ens sentim infinitament orgullosos amb l'actitud dels nostres jugadors. Sempre donen la cara. En el minut 92 seguien corrent com bojos. He vist el partit en un bar de l'Eixample i quan ha finalitzat la gent s'ha aixecat de les cadires i ha aplaudit com si estiguessin al Camp Nou. Pell de gallina.

Ràdio Marca: He tornat a participar en una tertúlia a Ràdio Marca. I com sempre m'ha tocat "enfrontar-me" a seguidors madridistes durs de pelar. Ells tenen una obsessió: comparar el Milionaris de Madrid amb el Barça. I s'equivoquen. Un equip s'ha forjat de manera artificial a cop de talonari i rebentant el mercat (300 milions d'euros d'inversió) i l'altre aposta per l'espectacle, la humilitat i la pedrera. Encara que tinguem els mateixos punts a la Lliga som dos projectes completament diferents.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Això és meravellós

Podria passar-me una hora escrivint adjectius de com em sento en aquests moments, però no vull avorrir el lector. Mentre redacto aquest article la meva bava llisca per la perilla i degota cap el teclat de l'ordinador. Els primers 45 minuts d'aquesta nit han estat d'Oscar, d'Emmy, de Grammy, de Goya... del que faci falta. Hem fregat la perfecció. He vist el partit en un restaurant de Barcelona i fins i tot els cambrers madridistes aplaudien les jugades.

Quatre gols i tres esglais. Com a soci patidor que sóc he viscut tres esglais importants durant el partit: la sang de Piqué i les lesions d'Ibra i Messi. Tot ha quedat en esglais puntuals, però quan veig als cracks pel terra queixant-se de dolor el meu estómac s'encongeix com un globus sense aire. Aquest Barça només té un enemic: les lesions. Serem capaços d'aguantar aquest ritme amb una plantilla tan curta?

Els meus petits desitjos. 1.- Que marqui Henry ja 2.- Que Iniesta recuperi la forma 3.- Que Pedro es consolidi 4.- Que Jeffren demostri que és com "El 95 milions d'euros", però en bo.

L'opinió de la meva família. La meva mare m'ha enviat un SMS des del cinema: "Fill... estic veient amb el teu pare "Malditos bastardos". L'acomodador ens ha dit que hem guanyat 1-4. Visca el Barça i visca Brad Pitt".

dilluns, 21 de setembre de 2009

Dissabte de glòria

Sempre he opinat que assistir al Camp Nou un dissabte a les deu de la nit és un pal. Aquest horari penós t'obliga a perdre't el sempre entranyable sopar dels dissabtes amb la família, la parella o els amics. Ser un culé militant no és fàcil. Abandones als teus a les nou i ja no tornes a casa o al restaurant fins a la una de la matinada (els que viuen fora de Barcelona encara ho tenen pitjor). Afortunadament, des de l'arribada de Pep Guardiola aquests dissabtes futbolístics són sensacionales. Amb tants gols i tanta eufòria t'acabes oblidant de la família i del sopar. El més greu és que si la família també s'oblida de tu... el divorci està assegurat.

Messi contra el món. Espectacular el partit que ha jugat Messi. Ha ficat dos gols i mig (ho dic per l'assistència a Keita). Ell solet s'ha carregat a l'Atlètic de Madrid. Només l'han frenat a força de puntades. I una vegada més, els àrbitres s'han mostrat sospitosament permissius. No entenc com l'entrada criminal de Pablo en el minut 90 només ha estat castigada amb una groga. Hauríem d'organitzar la campanya "Salvem a Messi".

Felicitats Bernat. Els partits del Barça per TV3 tenen aquesta temporada un nou locutor: Bernat Soler. I, sincerament, ho fa genial. Felicitades Bernat. No afluixis i dóna-li canya al Pichi.

L'opinió dels meus pares. Em truca la meva mare: "Fill, a Madrid estan destrossats. Els matalassers i els del Real Milionaris. Aquest 5-2 és molt dolorós. Alguns periodistes encara es pensaven que "El 95 milions d'euros" era millor que Messi". El meu pare, el pessimista etern, es posa al telèfon: "El resultat és enganyós, fill. Amb el 4-2 la victòria ha perillat". Li recordo que el segon gol de l'Atlètic ha estat en el minut 85. No em fa cas. Paciència infinita.

divendres, 18 de setembre de 2009

Gran nit de Champions

Un Inter-Barça és una altra història. Res a veure amb aquests partits-petard que juguem contra el Xerez, l'Almeria o el Getafe. Al matí em llevo inquiet i excitat. Poso la ràdio i navego per internet per conèixer l'última hora. Jugarà Iniesta? Ja s'ha pres la pastilla tranquil.litzant Mourinho? Què diu Eto'o? Plourà? A primera hora de la tarda decideixo concentrar-me (com els jugadors). La meva destinació és la Barceloneta. Aire fresc i brisa marina per generar energia positiva. El mar, per cert, estava agitadíssim i les platges lluien la bandera vermella. Els meus pensaments també estaven com el mar. Contemplo totes les opcions: una derrota seria un pal. L'empat, un resultat acceptable. I la victòria... un cop d'efecte.

L'hora H. I arriba l'hora de la veritat. Estic a casa (el partit l'emet TV3). Obro la primera cervesa i em serveixo unes olives, unes patates, uns tacs de formatge... No sé si estic famolenc perquè estic nerviós o estic nerviós perquè estic famolenc. Veig a Eto'o amb la samarreta de l'Inter. Aaaaaaaagggggh! La sensació és traumàtica. És pitjor que veure la teva xicota embolicada amb un altre tipus. Truco urgentment el meu psiquiatra: "Doctor, crec que pateixo esquizofrènia. Encara m'estimo l'Eto'o. Necessito alguna cosa per relaxar-me".

De l'eufòria a la migdiada. Els primers 15 minuts de partit són magnífics. Dominem i gairebé marquem. Però després... entre el joc a mig gas del Barça, el forrellat patètic de l'Inter i les nombroses cerveses que consumeixo... estic a punt de clapar-me. El 0-0 final és bo. L'Inter no era tan ferotge com el pintaven. I nosaltres encara no som la "maquina assassina" de l'any passat. Temps al temps.

Zurich 2 - Milionaris de Madrid 5. El dimarts em vaig empassar el Zurich-Milionaris de Madrid. Vaja patxangada de partit. Encara no m'acabo de creure que els suïssos (més innocents que el pollet Calimero) li fiquessin dos gols a Casillas. I el "95 milions d'euros", de moment, només fica gols de falta. Són detalls... que animen.

dilluns, 14 de setembre de 2009

La Diada del Barça

11 de setembre, Diada de Catalunya. 12 de setembre, Diada del Barça. Estic radiant. Acabem d'aconseguir una victòria gloriosa a Getafe (en aquest camp ens van ficar quatre castanyes fa dos anys). Els nostres herois han estat Messi (Rafael de Casanova en versió argentina) i Ibrahimovic (el nostre General Moragues). Per qüestions personals no he pogut veure el partit per televisió, però afortunadament tenia al meu abast un aparell de ràdio. He rememorat aquells diumenges de la meva infància enganxats a un petit transistor escoltant les aventures i desventuras dels Gallego, Rexach i companyia. En aquells temps només existia una tele (Televisió Espanyola) i gairebé mai no retransmetia els partits del Barça. La ràdio es convertia en la nostra salvació. Els meus locutors preferits eren Miguel Angel Valdivieso i José Félix Pons. Però sincerament... no sento cap nostàlgia d'aquells diumenges grisos de pocs èxits culés i de molta dictadura política.

Guardiola és savi: El Barça ha jugat amb Pedro i Jeffren de titulars. En el segon temps, quan el Getafe estava esgotat, han sortit Messi i Iniesta, dos dels millors jugadors del món. I en un plis-plas hem sentenciat el partit amb dos golarros. Guardiola és savi. Com Einstein i Leonardo da Vinci.

L'opinió de la meva família: La meva mare em truca des de la platja: "Visca el Barça, fill. Estava convençuda de la victòria, perquè m'he posat el bikini blaugrana". El meu pare, el pessimista de la família, m'envia un SMS d'advertiment: "No et facis il·lusions, fill. Aquests del Getafe eren quatre matats. Contra l'Inter serà una altra història. Eto'o estarà molt motivat".