12 desitjos per al 2010

Aquest any tornaré a menjar amb molta concentració els 12 raïms. Tant de bo tingui tanta sort com l'any passat. Vaig demanar la Champions, la Lliga i la Copa del Rei... i tots els meus somnis es van fer realitat. No vull que em digueu que sóc ambiciós, però aquesta és la llista dels meus desitjos per al 2010. S'inspira en l'eslògan "Tot guanyat, tot per guanyar".

1.- Guanyar la Champions al Bernabéu (sense patir massa a la final). El rival, tant se val.

2.- Que el Milionaris de Madrid caigui eliminat a vuitens de final (per mantenir la tradició)

3.- Guanyar la Lliga amb relativa solvència

4.- Guanyar la Copa del Rei (sense patir massa a la final)

5.- Guanyar el Mundial de Clubs (ja sé que sóc pesat, però sense patir massa a la final)

6.- Guanyar les Supercopes d'Espanya i d'Europa (en aquests casos, si cal patir no passaria res)

7.- Que les seccions guanyin Copes d'Europa

8.- Guanyar el Gamper (penso anar amb la meva neboda de 7 anys i vull que guardi un bon record)

9.- Que els socis sapiguem triar el millor president per al nostre club

10.- Que facin més urinaris per a homes al Camp Nou (qualsevol dia em faré pipi a sobre)

11.- Que millorin els transports públics (estic fart de cues i claustrofòbies, especialment en la línia verda de metro)

12.- Que els partits no es juguin els dissabtes a les deu de la nit (el dissabte per la nit és per sortir de festa amb els amics i la parella)

Ja està.

Feliç 2010 a tots els barcelonistas i Visca el Barça

El menú culé de la meva mare

Em truca la meva mare: "Fill meu, encara estic en un núvol. No vull que s'acabi mai aquest 2009 tan meravellós. Fins i tot el teu pare, el pessimista de la família, ha comprat al "todo a 100" dels xinesos unes llumetes blaves i vermelles per col.locar-les al balcó. Et trucava per comentar-te el menú de Nadal. S'assembla a un que et vas inventar per fer broma amb els amics. El meu serà de veritat. I, naturalment, cada comensal tindrà 6 copes".

Entrants:
Pebrots del PEDROn; CroKEITAs de pollastre; mINIESTA de verdures

Primer:
XAVIolis a la carbonara

Segon:
Filet d'ALVEStruç amb salsa PIQUEnt

Postres:
Pinya en AlmIBRA; TiraMESSÍ

Begudes:
Cava català Brut NaTOURE; VALDES-peñas

Bon Nadal i Visca el Barça!

Estic molt, molt, molt emocionat

Estic molt emocionat. Però "molt, molt, molt". En aquests moments estic veient com Puyol aixeca la Copa del Mundialet. La sisena!!!! Els meus amics i familiars estem preparats per sortir al carrer, passejar les banderes del Barça per la ciutat i acabar a Canaletes. I la fi de festa serà a casa de la nostra amiga Victòria (meravellós nom) on ens menjarem un sopar de nassos. I brindarem mil vegades pel Barça.

Jo també he plorat:
Guardiola ha plorat sobre la gespa. I jo, també. Estic molt emocionat. Però "molt, molt, molt".

Visca el 2009!:
Els culés sempre recordarem el 2009. Un any màgic, meravellós, increïble, perfecte. L'any del Triplet, de les Supercopes, del 2-6, del gol d'Iniesta. I ara... del Mundialet. Estic molt emocionat. Però "molt, molt, molt". Us deixo, me'n vaig de festa. Visca el Barça... sempre.

Màxima excitació pensant en la final

Ja estem a la final del Mundialet. Buf! No ha estat fàcil. Els de l'Atlante ens han marcat un gol en el minut 5. M'he quedat tan congelat com el temps que està fent a Barcelona. El fantasma del Rubin ha passat pel meu cap. Però hem jugat una segona part de pel·lícula i la remuntada ha estat relativament còmoda. El 3-1 del final és un resultat curt. Ja som finalistes, oé, oé, oé.

Estic rebent nombrosos SMS dels amics i la família. Tots amb la mateixa pregunta: "On veurem la final?". El meu germà ofereix la seva casa. El Xavi, també. L'Enric proposa el bar dels xinesos (el de la sort). La meva mare (que finalment no ha viatjat a Abu Dhabi) vol quedar en un bar enorme de l'Avinguda Roma. Li dic que, no que en aquell local vam veure fa dos anys una dolorosa derrota.

El meu mòbil treu fum. Una proposta que m'agrada. És de l'Antonio. Em comenta que el lloc idoni és l'Sports Bar de Les Rambles, perquè "així estarem molt a prop de Canaletes". La Cristina vol que el partit es projecti en els cinemes "per no passar fred". Aquest Mundialet és un Mundialàs. Som a 90 minuts de la glòria. De moment, i per relaxar-me, m'aniré a preparar una til·la.

L'Espanyol ja és història

Li tenia moltes ganes a l'Espanyol. Els disgustos que ens ha donat en les últimes temporades no s'obliden fàcilment. Objectiu complert. Hem jugat un partit lamentable, però els tres punts són nostres. A l'Espanyol i al Madrid cal guanyar-los sempre, encara que sigui per 1-0 i de penal injust. Ja m'entenen.

Passejant pel gol nord:
El partit contra l'Espanyol se m'ha fet llarguíssim. Quan l'àrbitre assistent ha assenyalat el temps de descompte (tres minuts) m'he posat molt nerviós. Pel meu cap han desfilat les imatges d'aquell fatídic gol de Tamudo que ens va fer perdre una Lliga. M'he aixecat de la meva butaca i he preferit passejar pels passadissos de la tercera graderia de l'Estadi. Respirant i inspirant. Aquesta vegada, per sort, Tamudo no jugava.

La tortura de tornar a casa amb metro:
Agafar el metro de la línia verda en finalitzar un partit important del Barça és una experiència claustrofòbica i terrorífica. Volem uns transports públics dignes.

I ara... a per al Mundial:
Abu Dhabi ja forma part de la meva vida. Parlo d'Abu Dhabi com si fos Arenys de Mar o Sitges. Em fa molta il·lusió guanyar el Mundial de clubs perquè és un títol que se'ns resisteix i perquè vull formar part del "Barça de les 6 copes". Si el dissabte guanyem el Mundial serem el millor equip del món. Però si el perdem, també.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill, estic intentant convèncer el teu pare per escapar-nos a Abu Dhabi, però no hi ha manera. És un pessimista nat. Espera que es posa al telèfon". I es posa. "Fill, la teva mare s'ha tornat boja. Són més de mil euros i un viatge pesadíssim de nou hores. Ple de turbulències, segur. I a més... crec que el favorit és l'equip argentí". La meva mare contraataca: "Doncs hi aniré sola. Jo amb els àrabs m'entenc molt bé". Continuaré informant.

Ja respiro tranquil

S'ha acabat el patiment. Buf! La lligueta d'aquesta temporada ha estat duríssima. La majoria de comentaristes ens van enganyar en dir-nos que el grup del Barça era "assequible". Guardiola, en canvi, ens va deixar anar que al Barça li havia tocat "el grup de la mort". I ningú se'l va creure. Pep tenia raó. Tant el Dinamo com el Rubin han estat uns rivals plastes i combatius. Una dada: el Dinamo, amb cinc punts, ha estat el millor quart classificat de la lligueta. Després de l'1-2 d'avui... ja respiro tranquil. Ens hem classificat i som primers de grup! Oé, oé, oé.

Un esglai de mort:
En el minut 2 ha marcat el Dinamo. El gol m'ha agafat preparant les patates fregides, les olives i les cerveses per als amics. L'esglai ha estat tan terrorífic que m'he pres un wisky doble ("millor un whisky que un trankimazin", he reflexionat). Quin desastre. Estàvem a un gol de jugar... la Copa de la UEFA. "Si ens han d'eliminar que la tragèdia m'enxampi una mica begut".

Gooooool de Xavi:
A les 21.15 hores, Barcelona ha viscut un terratrèmol d'una notable potència (5 en l'escala Richter). Era jo. Eren els meus crits i els meus salts. He celebrat el gol de Xavi com si m'hagués tocat la grossa de Nadal. He sortit al balcó i el meu "goooooool" s'ha escoltat en diversos barris de la ciutat: Poble Sec, Eixample, Gràcia i Sants.

Patir o no patir:
Amb l'1-1, els comentaristes de TV3 afirmaven que ja estàvem pràcticament classificats. La paraula "pràcticament" em produeix pànic. Quan Messi ha ficat l'1-2.... ja he respirat tranquil.

El Bernabéu, més a prop:
L'altre dia parlava amb un seguidor del Milionaris de Madrid. I sabeu què em deia? Que està aterrit pensant en la possibilitat que el Barça arribi a la final del Bernabéu. I, pel que sembla, aquest malson el comparteixen milions de madridistes. Doncs bé, el que per als merengues és un malson, per a nosaltres és un somni. Un somni que està una mica més a prop. Concretament, a sis partits.

El meu rival favorit:
Després de patir com he patit amb el Rubin, prefereixo que em toqui el Milan o el Bayern de Munic. Almenys sabrem a què ens enfrontem.

Visca Messi!

Messi fa patxoca. Ha guanyat la Pilota d'Or, però podria guanyar perfectament altres trofeus com ara la Copa Davis, el Festival d'Eurovisió o el concurs de nadales del meu barri. Els dos gols que li ha ficat al Deportivo han estat espectaculars i decisius. Amb Messi som un equip grandiós. Però sense Messi, també (com es va comprovar contra l'Inter). En el Barça de Guardiola l'important és l'equip. Tothom és necessari, però ningú no és imprescindible. Dit això... que sempre jugui Messi!

El Barça del triplet:
Quin partidàs hem jugat! Els primers 45 minuts han estat "made in triplet". El Barça ha mostrat tots els seus encants: pressió, control, rondo, rematada... Només ens ha faltat un pèl de punteria. Encara prou que en la recta final del partit, quan ja començava a resignar-me amb un altre maleït empat, Messi i Ibra han fet justícia amb dos golarros. Ho he celebrat amb cava català.

Màxima concentració:
I ara a pensar en el Dinamo de Kíev. És un partit a vida o mort. Una derrota podria deixar-nos fora de la Champions. Només de pensar-ho m'enfonso en la misèria. Demano màxima concentració als jugadors. Jo predicaré amb l'exemple. A partir d'avui mateix m'alimentaré correctament, eliminaré el consum d'alcohol i dormiré vuit hores diàries perquè el dimecres, a les 20.45 hores, pugui animar a l'equip... en plena forma!

Els meus pares opinen:
Em truca ma mare indignada: "I ara què dirà la premsa merengue? El Milionaris de Madrid ha guanyat gràcies a un penal inventat. No hi ha dret". El meu pare, amb el seu habitual pessimisme, em pinta un panorama molt negre: "Fill meu, no et facis il·lusions. El Madrid guanyarà la Lliga per decret. L'Espanya centralista no podria suportar un altre triplet del Barça".

Festa non stop

La gresca va començar amb els dos golarros que li vam clavar a l'Inter. Un pas decisiu per continuar a la Champions. Uns dies més tard ens vam cruspir el Milionaris de Madrid jugant amb deu. Per primera vegada van aparèixer culés a Canaletes. I aquesta nit hem guanyat en un d'aquests camps on el Barça perdia la Lliga quan jo era un vailet. Tres partits importants, tres victòries decisives. Això és una festa non stop.

El fantasma de Pamplona:
Quedaven pocs minuts per al final del partit. El Xerez atacava. I jo he recordat amb desànim el maleït gol de l'Osasuna en el minut 93. Devorat pels nervis, he decidit tancar-me en el lavabo del bar per no veure el desenllaç. Des de l'urinari he escoltat els crits histèrics de la clientela. He pujat les escales de tres en tres i encara he arribat a temps per contemplar la repetició de la jugada. Ibra acabava de marcar el 0-2. Aquesta nit, en el minut 93, el gol ha estat nostre. Viscaaaaa! Sembla que la sort està canviant.

Els meus pares opinen:
Em truca la meva mare francament excitada: "Fill meu, és molt fort. Estem a cinc punts del Madrid. A cinc. Saps com deuen estar els merengues? Destrossats!". El meu pare, el pessimista oficial del regne, també es posa al telèfon: "Fill... l'eufòria de la teva mare és molt perillosa. No li facis cas. A la Champions encara no estem classificats, el Sevilla és el pitjor rival que ens podia tocar a la Copa i el Mundialet serà molt complicat. Que Déu ens agafi confessats".

Orgull culé:
La llista de la Pilota d'Or posa els pèls de punxa (o la "gallina de piel", que diria Cruyff). Messi és el primer. Xavi, el tercer. I Iniesta, el quart. Brutal. Visca la pedrera!

Senzillament... apoteòsic!

Ja sé que algú em dirà que sóc un exagerat. Doncs no. La victòria d'aquesta nit em sembla apoteòsica, fabulosa i extraordinària. Estic eufòric. Es nota? Hem jugat 30 minuts amb 10 jugadors i el Milionaris de Madrid ha estat incapaç de ficar-nos un gol. Ni Huguaín, ni Cristiano Ronaldo, ni Benzema, ni Raúl, ni Kaká, ni Di Stéfano, ni Valdano, ni Florentino...

Una tarda-nit inoblidable:
Ambientàs fantàstic al Camp Nou. Els seguidors hem arribat sense por. Sense por a la pluja, al fred i als galàctics. El meu "kit" era espectacular: senyera, bufanda, gorro, xiulet, impermeable i paraigua. Sortosament no ha plogut durant el partit i he pogut devorar sense humitats una caixa de crispetes (la millor estratègia per controlar la tensió nerviosa).

Del patiment a l'èxtasi:
Els primers 45 minuts han estat igualats. Sant Víctor Valdés s'ha convertit en un dels herois amb una aturada impressionant. La segona part, en canvi, ha estat nostra. El gol d'Ibra ha provocat l'èxtasi general. Aaaaaaaah! Quin gran moment! Molt millor que un orgasme. Però el més gran estava per arribar. Durant mitja hora hem jugat amb 10 i ningú no ho ha notat. Oooooooh! Quin gustàs! Gràcies jugadors.

Els merengues tornen a estar de dol:
La nit serà llarga. Penso empassar-me tots els programes esportius de les televisions i de les ràdios. També m'empassaré un fantàstic bocata de jabugo amb una copa de cava. I abans de ficar-me al llit... penjaré la bandera del Barça al balcó! Oé, oé, oé. Per cert, vull tenir un record sentit per als merengues que s'han passat l'estiu reivindicant un 2-6 al Camp Nou. Suposo que tornen a estar de dol. I dic "tornen", perquè també van pronosticar el triplet blanc sense pensar en l'Alcorcón.

L'opinió de la meva família:
Em truca la meva mare: "Fill meu, el teu pare i jo ens anem a sopar una calçotada. Cal celebrar la gran victòria d'avui. I també la del dimarts contra l'Inter". El meu pare, el pessimista de la família, es posa al telèfon: "He de reconèixer que ha estat una setmana meravellosa, però molta cura amb el Xerez. El desgast d'avui ens passarà factura".

"I gotta feeling"

Com dirien els Beatles: "Quina nit la d'aquell dia". Buf, encara estic recuperant-me de tantes emocions. La tensió i els nervis de les hores prèvies al partit han donat pas a un profund estat de felicitat. La ressaca del Barça-Inter és meravellosa. Aquesta és la meva crònica d'una nit fabulosa.

1.- Per culpa dels embusos arribo al Camp Nou a les 20.50. El partit ja ha començat. No he pogut aplaudir el gran Eto'o. Quina ràbia! M'assabento que el Rubin i el Dinamo han empatat. És un alleugeriment. Alguns periodistes s'havien passat la setmana visualitzant una combinació terrorífica que ens deixava sense Champions: victòria del Rubin i Eto'o marca el 0-1 en el minut 93.

2.- Observo, amb descoratjament, que no juguen ni Ibra ni Messi. Glups! La davantera està formada per Pedro, Henry i Iniesta. Obro la motxilla i em prenc mig tranquimazin.

3.- Minut 10. Golàs de Piquenbauer. Aaaaaaah! Esclata la meva adrenalina i celebro el gol com un boig. No sóc l'únic. Els socis que tinc al meu voltant també perden els papers. Allò és una orgia.

4.- Minut 26. Pedro, el nou heroi del Camp Nou, marca el segon. Nou atac d'eufòria. No m'ho puc creure. Sense Messi, sense Ibra, sense Touré... i ja guanyem 2-0. Demano perdó a Guardiola per dubtar de la davantera que ha alineat.

5.- Descans. El meu cos comença a relaxar-se. Pel tranquimazin i els gols. Per celebrar-ho, compro una caixa monumental de crispetes. Tan monumental com el joc del Barça. Rebo diversos SMS de la família i dels amics. El meu germà David porta tot el dia enviant-me missatges. El primer, de les deu del matí, deia així: "Barçaaaaa! Cal començar ja!".

6.- Sona per la megafonia "I gotta feeling", de Black Eyed Peas. M'encanta la cançó. Podria ser el "Viva la vida" d'aquesta temporada. La lletra diu: "Tinc el sentiment que aquesta nit serà una bona nit".

7.- La segona part és avorrida. El Barça juga a la italiana: controlant el partit i "provocant" interrupcions. Molt bé. Eto'o ni la toca. Fantàstic. Arribem al minut 30. "Crec que l'Inter no remuntarà", penso amb el meu habitual "optimisme".

8.- Final del partit. Em quedo uns minuts al meu seient. Rebufant. Estic esgotat i feliç. I orgullós de ser culé.

Estic preparat

Ja ho tinc tot a punt: el carnet, la ràdio amb auriculars, la senyera, un gorro del Barça, un xiulet, la jaqueta, els pantalons de pana i uns mitjons de llana per si fa fred. El bocata el prepararé abans de sortir de casa. Crec que optaré pel pernil del país. A Eto'o l'aplaudiré tot el que faci falta abans del partit. Després, serà un rival més i utilitzaré el xiulet cada vegada que toqui la pilota. A l'Inter, ni aigua.

Estic nerviós, ho reconec. Però els italians ni s'assabentaran de les meves angoixes internes. Penso animar des del primer minut com si fos un seguidor del Chelsea alcoholitzat (que en el rànking de l'animació seria el màxim). No reservaré ni un sol crit, aplaudiment i càntic per al diumenge contra el Madrid. Tant de bo el somni d'arribar a la final del Bernabéu amb Robinho, Messi i Ibra a la davantera continuï vigent d'aquí unes hores. Força Barça!

Ja n'hi ha prou d'esglais

Per a un soci patidor com jo, les últimes hores han estat molt negres. La llista de tragèdies és llarga: lesió d'bra i Messi, grip A de Touré, Abidal i Márquez, i pèrdua del liderat. Què està passant? S'ha acabat la bona sort? Ens hem convertit en un equip "pupes" com l'Atlètic de Madrid? No crec molt en els remeis místics i esotèrics, però aquest matí he encès una espelma perquè els déus de la fortuna no ens abandonin.

L'Athletic-Barça per SMS:
El dissabte, a les deu de la nit, estava convidat a una festa en un local... sense televisor! Un drama. Vaig haver de seguir el partit per SMS. El meu germà m'anava informant minut a minut de les incidències. Quan em va comunicar el gol d'Alves vaig començar a saltar com un boig. Fins i tot vaig ballar "Los pajaritos". Amb l'empat, la meva eufòria es va desinflar com alguns dels globus de la festa. A les 11.45 em va arribar un SMS inquietant: "Messi lesionat. Té mala pinta". Per a mala pinta, la cara que em va quedar. Em van haver de preparar un whiski doble perquè reaccionés.

Els nous herois:
El dimarts jugarem contra l'Inter amb Maxwell, Pedro, Jeffren, Bojan... Ells han de ser els nous herois del Camp Nou i demostrar-nos que la plantilla no és curta. Ara més que mai... visca els suplents!

Els meus pares opinen:
Em truca la meva mare aquest matí: "Tranquil fill, guanyarem l'Inter i el Madrid amb el suport del públic i amb els gols de Pedro, que és el nostre Messi 2". El missatge del meu pare, no obstant, és molt diferent: "Mentalitza't que en una setmana podem quedar-nos sense Lliga i sense Champions. No vull ser pessimista, però amb tantes baixes no podem guanyar a ningú. Ara mateix signo un doble empat".

Inter, Madrid i Mundialet

Ja estic com un flam. Miro l'agenda i no descansaré fins el Nadal. El 24-N ens juguem la Champions contra l'Inter. Cal guanyar com sigui: de churro, de rebot o penal injust. Tant se val. El 28-N arriba el Milionaris de Madrid amb Ronaldo. A Madrid ningú no parla de repetir el 2-6. L'Alcorcón, com si fos un ansiolític, els ha deixat molt relaxadets. També he marcat amb moltes admiracions a la meva agenda el 16-D i el 19-D. Són els dos partits del Mundial de Clubs. M'hagués encantat assistir a la final, però el viatge amb avió costa 600 euros. Impossible. Aquesta vegada no hi ha autocars. He calculat que seria un viatge de 95 hores. Cal travessar França, Itàlia, Grècia, Turquia, Iraq i Aràbia Saudita. Pesadet.

Modestes reflexions sobre l'actualitat:

- Escolto el primer intercanvi de trets entre un futur directiu rosellista i un directiu laportista. Molt desagradable. Només hi faltava Jorge Javier Vázquez moderant la discussió. Espero que la pre-campanya electoral no alteri l'estabilitat del club. També seria interessant que aparegués una tercera candidatura per relaxar una mica l'ambient.

- Estic emocionat amb el fitxatge de Robinho. Els madridistes estan destrossats amb aquest tema. I això és molt bo.

- Milito ha tornat. Fantàstic. Si no espavilen Txigrinski i Márquez igual els hi treu el lloc.

- Jo sóc dels que pensen que la plantilla del Barça és curta. Robinho ens vindrà molt bé, però no cal oblidar els nois de la pedrera: Pedro, Jeffren, Gai Assulin, Thiago Alcántara i Muniesa. Ells poden ser els nous Sergio Busquets i Piqué. Confio en Guardiola. Com sempre.

ET: Efímer Triplet

Ho ha dit Casillas després del desastre d'ahir: "Passen coses al Madrid que servirien per fer un guió d'Steven Spielberg". La pel·lícula seria un èxit. Jo la titularia "ET: Efímer Triplet". Es tracta d'un simpàtic extraterrestre que és enviat a Alcorcón per acabar amb un prepotent imperi galàctic. I ja que parlem d'Spielberg també podríem estrenar "Indiana Alcorcón i el 4-0 maleït", "Tiburón sense dents", "Raúl i el parc juràsic" o "Salvar al soldado Guti".

Gran dia per a la humanitat:
Ja sabíem que els diners no fan la felicitat. I ara també podem proclamar que els diners no fan els títols. És una gran notícia per a la humanitat.

Sense triplet:
Passi el que passi a la Lliga i a la Champions, el Milionaris de Madrid ja no podrà aconseguir el triplet tan desitjat. Estaven obsessionats amb repetir la nostra fita. És que són uns copions.

Fum en el meu mòbil:
Continuen arribant SMS al meu mòbil. Dues frases es repeteixen: "Visca l'Alcorcón" i "Adéu triplet". Em truca la meva mare: "Hola fill, el teu pare i jo portem tot el dia connectats a internet mirant les webs de la premsa esportiva de Madrid. És un espectacle fabulós. Molt millor que un dia a Port Aventura. I més barat".

5-0 a la Leonesa:
I perquè aquest 10 de novembre fos encara més memorable, el Barça li va clavar cinc golets a la Leonesa. Ooooooh, quina nit tan gloriosa! Per cert, se m'acut un altre títol: "Cristiano Jones: a la recerca del triplet perdut".

Quatre gols i una migdiada

El futbol és un esport molt estrany. Contra dels russos vam tenir mil oportunitats i només vam ficar un gol en 180 minuts. Contra el Mallorca, en canvi, cinc tirs i quatre gols. Malgrat la golejada, el partit ha estat soporífer. En més d'un moment he tingut la temptació de tancar els ulls i fer una migdiada. Però entre el vent i el fred, i les confessions d'un soci amic que m'ha relatat la seva crisi matrimonial he romàs despert fins el minut 90.

Encara que soni a tòpic, el resultat ha estat enganyós. Amb l'1-1, el partit estava encallat i he temut el pitjor, és a dir victòria del Mallorca i crisi institucional. Encara sort que tenim a Pedro. Resulta curiós que en el Barça de les estrelles (Messi, Ibra i Henry) sigui finalment un vailet de la pedrera qui resolgui alguns partits. Que li pugin el sou, ja.

No vull saber res de l'Atlètic:
L'Atlètic de Madrid és més filial del Milionaris de Madrid que el propi Madrid B. Els blancs ho tenen clar des de fa anys: contra l'Atlètic, de tres en tres. Estic indignat. Tongo, tongo. Ara el més important és arribar al clàssic del 29 de novembre amb aquest punt de diferència a la classificació. I si els guanyem... a quatre.

Pensant en l'Inter:
La Champions em té preocupat. Em passo el dia fent números i càlculs. Hem de guanyar l'Inter i empatar contra el Dinamo. També podem empatar contra l'Inter i guanyar el Dinamo. L'altre dia vaig tenir un malson: Eto'o ens ficava tres gols. Un desastre. He parlat amb el meu psiquiatra i m'ha diagnosticat un brot d'ansietat. Amb medicació i descans... els símptomes desapareixen. L'aturada de la Lliga m'anirà molt bé.

Visca l'Alcorcón:
El dimarts torna la Copa. Faré campana i deixaré el carnet a algun amic. El partit contra la Leonesa em motiva ben poc, ho sento. Prefereixo tancar-me amb els amics en un bar... i animar l'Alcorcón!

Odio el Rubin

Odio amb totes les meves forces el Rubin. Teòricament era l'equip més cutre del grup. Això és el que deien els analistes després del sorteig de la Champions. I en menys de 15 dies aquests nois que només saben defensar-se i aquest entrenador enganxat a un rosari ens han amargat la vida i ens deixen en una situació molt delicada. Ara estem obligats a guanyar l'Inter i puntuar al camp del Dinamo de Kiev. Els socis patidors com jo necessitarem una doble ració de tranquil·litzants. Per què ens hem complicat tant la vida? Per cert... analistes dimissió!

La bona actitud no és suficient: Al Barça no li puc recriminar falta d'actitud. Han sortit endollats des del primer minut. Però els partits no es guanyen només amb bona predispoció. Són necessàries moltes més virtuts. Si contra el Rubin haguéssim disputat una eliminatòria convencional ara estaríem al carrer (1-2 aquí i 0-0 allà). De què serveix jugar bé si t'eliminen de seguida?

80 culés resignats: He vist el Rubin-Barça al costat de 80 seguidors culés en un enorme bar de l'Eixample. La gent ha passat de l'excitació total (després del pal de Ibra) a una dolorosa resignació. Ningú entén que en quatre enfrontaments de Champions només hem sumat tres gols i cinc punts. En finalitzar el partit he vist un grapat de cares tristes. Començant per la meva.

L'opinió de la meva família: Em truca la meva mare a les deu de la nit: "Fill, tranquil. Depenem de nosaltres mateixos. Guanyarem l'Inter i el Dinamo. A vuitens ens tocarà un equip fluixet com el Lió o el Burdeos... i ja em veig a quarts. Ànim i no t'enfonsis. Pitjor ho té l'Atlètic de Madrid". El meu pare, el pessimista de la família, també s'ha posat al telèfon: "T'ho vaig dir, fill. El Rubin era l'equip tapat, un os. Oblida't de la Champions. És millor que ens centrem a la Lliga i a la Copa del Rei".

Cara de moniato

Els culés ens hem retrobat amb una vella coneguda, "la mala sort". Feia temps que no sabíem res d'ella. Estava desapareguda en combat. Sortosament, és clar. Ahir va aparèixer amb tots els honors en el minut 93. Quina ràbia! Teníem el partit guanyat, però un nyap de Márquez&Piqué ens va deixar amb un pam de nas. Encara sort que no era un partit decisiu i que el nostre rival és un dels pocs equips de la Lliga que em cau bé. S'imaginen que ens empati en l'últim minut el Madrid o el Rubin?

Els meus amics, a Pamplona:
Alguns dels meus amics culés (Xavi, Antonio i Tomás, entre ells) s'han desplaçat a Pamplona. És una escapada fantàstica per provar els millors pintxos, beure sidra i confraternizar amb una afició que, en línies generals, ens té simpatia. Abans de començar el partit, el Xavi m'envia un SMS: "Pronòstic: Patxaran 1 Panellets 3". Jo li contesto: "Sant Fermí 2 Moreneta 5". Dues hores després el seu missatge era menys optimista: "Se'ns ha quedat cara de moniato, però empatar amb aquests col·legues no resulta tan dolorós. Ambient bestial i de bon rotllo".

Estic nerviós pensant en el Rubin:
El dimecres, contra el Rubin, no podem fallar. Ens juguem la classificació. Falten tres dies i ja estic nerviós. He trucat el meu psiquatra i s'ha negat a receptar-me un tranquil·litzant: "Alfred, encara estem a principis de novembre. No és època de tensions. Quan vam planificar la temporada vam quedar en una cosa: que no prendries medicació fins el Mundialet de Clubs. Fes ioga, passeja per la Barceloneta i pren-te unes til·les".

Visca el Barça femení:
El Barça femení de futbol va empatar ahir al camp de l'Espanyol... també en el minut 93! I amb un gol a l'estil "Iniesta-Stamford Bridge". Si esteu una mica deprimits (com jo)... és reconfortant recrear-se amb aquest golarro.

L'Alcorcón, al Gamper

És increïble. He rebut més SMS dels meus amics en les últimes 24 hores que després de guanyar la Champions a Roma. El 4-0 de l'Alcorcón ens ha deixat en estat de xoc. Teníem tantes ganes que el Milionaris de Madrid patís una cura d'humilitat que aquest 4-0 és un regal dels déus de la justícia. I de tots els missatges que m'han arribat al mòbil, el més àcid és el que suggereix que el Barça convidi l'Alcorcón al Gamper del 2010. Que prengui bona nota el futur president del Barça.

Els culés ens hem passat el dia llegint la premsa de Madrid i contemplant els gols al Youtube. Ha estat un dimecres gloriós. Que si Guti ha enviat a "prendre pel c..." a l'entrenador, que si Valdano ha demanat perdó al madridisme, que si Florentino reconeix que ha estat "una derrota humillante", que si Pellegrini serà cessat pròximament... brutal. Si no ho veig, no ho creo. A Barcelona observem atònits l'espectacle. No fa falta ficar-hi cullerada. Ells sols s'autodestruïxen amb els seus Focs Olímpics.

Les quatre castanyes de l'Alcorcón han eclipsat la victòria d'aquesta nit (0-2) al camp de la Cultural Leonesa. Pedro ha tornat a ser decisiu amb els seus dos golarros. Si aquest noi suca al Mundial de Clubs haurà aconseguit un rècord històric: marcar a les sis competicions d'aquest any (Lliga, Copa, Champions, Supercopes d'Europa i Espanya, i Mundialet). Pedro és la nostra estrella emergent, però també m'ha encantat Jeffren, que ja sabeu que és com Cristiano Ronaldo però en bo. Amb el 0-2 ja tenim un peu i mig a vuitens de final. Oé, oé, oé. Ja ho va dir Guardiola, "aquí no es llença res".

Quin "subidón"

Entre la traumàtica derrota del dimecres contra el Rubin i els comentaris malaltissos de la premsa de Madrid he de reconèixer que la meva moral estava una mica tocada. He arribat al Camp Nou amb un nus a l'estómac. Els meus companys de seient compartien aquesta inquietud: "Si el Saragossa ens guanya, hi haurà tomàquet", m'ha assegurat amb descoratjament el senyor Gumersindo, un soci molt veterà que s'asseu al meu costat. Així som alguns culés. Passem de l'eufòria a la tragèdia en pocs dies.

Els gols m'han salvat:
El primer gol m'ha relaxat com si fos un Tranquimazin. Amb el 2-0 m'ha desaparegut un dolor psicosomàtic que tenia a l'espatlla. I a partir del 3-0 he començat a volar. A les 22.45, quan ha finalitzat el partit, el senyor Gumersindo i un servidor ens hem abraçat emocionats. "A la merda la crisi", m'ha dit amb ràbia. "Madrid c... saluda el campió", li he xiuxiuejat a la seva oïda. Quin "subidón".

Millor impossible:
Ens ha sortit un partit rodó. Ha mullat Messi (ja li tocava), Ibra ha demostrat que pot marcar de totes les maneres (mai no havia vist un gol de falta com el d'aquesta nit), Iniesta torna a ser "lo puto crack", Busquets ha ressuscitat i Keita ha aconseguit un increïble "hat trick". Fins i tot m'han agradat Chigrinsky i Maxwell. No puc demanar res més.

L'opinió dels meus pares:
M'envia un SMS la meva mare: "Fill meu, he castigat el teu pare. S'ho mereix. Ha d'escriure mil vegades "Confiaré en Pep Guardiola". I no soparà fins que acabi. Un petó".

La bronca del meu pare

A les 22.41 de la nit, pocs minuts després que s'hagués confirmat la primera tragèdia de la temporada, em truca el meu pare. Està fatal: "Fill meu, ja t'ho vaig dir. El partit d'avui era molt perillós. Ens hem passat dos mesos parlant de l'Inter i infravalorant aquests russos. Els comentaristes esportius no tenen ni idea de futbol. Els de l'Inter són quatre matats en hores baixes. En canvi, el Robin és un equip a l'alça, amb molta il·lusió i un gran futur. I una altra cosa. Els culés, i tu fill n'ets un trist exponent, encara esteu en el núvol del triplet. Jo, en canvi, sóc molt més realista i detecto problemes greus: la plantilla és curta, alguns jugadors no estan tan motivats com l'any passat, el Milionaris de Madrid és un rival molt perillós i Laporta només pensa en la política i en buscar un candidat per a les eleccions del 2010. O ens posem les piles o viurem una temporada decadent. Ja està, ja t'he dit el que pensava. Ara es posa la teva mare".

I la meva mare va agafar el telèfon. El seu to era més relaxat: "No facis cas al teu pare, que ja saps que és un pessimista crònic. Queden tres partits de la lligueta i guanyant-ne dos estarem a vuitens de final. De tota manera... quin disgust que m'he endut aquesta nit. La derrota m'ha deixat KO. El teu pare i jo ens prendrem unes til.les i ens posarem un DVD per relaxar-nos. Quin creus que és més idoni, "Notting Hill" o "Novia a la fuga"?".

A les 23.30 arriben dos SMS al meu mòbil. El del meu germà és optimista: "No hi ha res perdut. Baaaarça". I el del Xavi, el meu amic que sempre es desplaça amb l'equip en els partits importants, és irònic: "Alfred, he decidit que demà aniré a comprar-me roba d'abric perquè tal com estan les coses haurem de viatjar a Kiev per animar l'equip".

I jo què en penso de tot plegat? Res de bo. Estic destrossat. Vaig sortir del Camp Nou com si m'haguessin extirpat sense anestèsia un ronyó o el fetge. No estic gens acostumat a les derrotes. Fins i tot diria que he generat una fòbia a les derrotes. Hauré de comentar-ho amb el meu psiquiatra. La Champions d'aquest any és sagrada. Vull arribar a la final del Bernabéu. Somio amb una victòria del Barça amb dos gols de Robinho. Potser aquest és el meu problema... que des que ha arribat Guardiola somio massa.

Continuem líders

Reconec que veient el València-Barça el meu estat d'ànim va ser una muntanya russa. En el minut 20, quan el València ens tenia entre les cordes, hagués signat amb els ulls tancats el 0-0. En el minut 35, després d'una ocasió d'Iniesta, vaig començar a creure en la victòria. Però abans del descans Piqué salva una clara ocasió de gol i reconsidero la meva opinió: el 0-0 és boníssim. En el segon temps, el Barça recupera el seu futbol ofensiu i somio amb els tres punts. Fins i tot diria més: estic tan convençut de la victòria que em jugo unes cerveses amb els amics que guanyem 0-3. Una gran parada de Valdés, no obstant, em fa creure de nou en el meravellós món de l'empat. Quan l'àrbitre va assenyalar el final del partit em vaig quedar en estat catatònic: no sabia si estar eufòric o deprimit. I, posats a triar, vaig optar per la primera opció. No hem d'oblidar que continuem líders.

L'any passat també vam empatar:
La premsa tampoc es posa d'acord. Per a uns, "és un valuós empat". Per a uns altres, "és un punt insuficient, perquè el Milionaris de Madrid retalla distàncies. La meva conclusió és que l'any passat també vam empatar a València i després vam guanyar la Lliga. Que es repeteixi la història!

La llista de France Football:
Sis jugadors del Barça estan entre els 30 millors d'Europa segons la revista France Football. És una passada. Però la llista s'ha quedat curta. No hi són Puyol, Piqué i... Sant Valdés! Un escàndol.

Els meus pares opinen: Em truca la meva mare: "Tranquil fill, l'empat és un resultat meravellós. Hem hagut de lluitar contra un àrbitre casolà, 50.000 aficionats que ho protestaven tot i una defensa que només sabia donar puntades. Tenim la Lliga encarrilada". El meu pare, per variar, està preocupat: "Sense Cristiano Ronaldo, el Milionaris de Madrid ha ficat quatre gols. Ells tenen més arribada que nosaltres. És fonamental que fitxem Robinho. I ull amb els russos del Kazan. El partit del dimarts és molt perillós".

Setmana cutre

Quan la Lliga s'atura per culpa dels "apassionants" partits de les seleccions sempre acaben succeint fenòmens paranormals. D'entrada, Xavi ha tornat lesionat i no sabem si jugarà el dissabte contra el València. Del Bosque dimissió! Espero que amb Iniesta s'imposi el sentit comú i es quedi a la banqueta. També m'ha semblat molt caspós el xou dels jugadors amb les tropes espanyoles a Bòsnia. Només hi faltaven Marta Sánchez i Carmen Sevilla.

Calma, sisplau:
Tampoc m'agrada gens l'ambient pre-electoral que s'ha creat en els últims dies. El 95% dels culés només pensem en guanyar títols i en consolidar-nos com el millor equip del món. I si podem endur-nos la quarta al Bernabéu, millor que millor. Espero que tant els candidats de l'oposició com el president Laporta mantinguin la calma i entenguin que estem en un moment històric. A diferència de les eleccions del 2003, les de l'any vinent arriben en una època gloriosa per al club. Que ningú espatlli la festa, sisplau.

Jo sí et vull, Messi:
Una altra de les notícies que m'ha deixat impactat és que el 60% dels argentins volen que Messi sigui suplent davant d'Uruguai. Jo estic encantat. Si Messi no juga tornarà més fresc a Barcelona. De tota manera, em sembla increïble i injust el resultat d'aquesta enquesta. Ànim Messi, a Barcelona sempre desitjarem que siguis titular.

Sala Bernabéu al Camp Nou:
Dos temes optimistes per acabar aquest article. M'encantaria que Robinho vingués al Barça al desembre. Pot ser-nos de gran utilitat a la davantera i a més el morbus estaria assegurat. I m'entusiasma també la possibilitat que una sala noble del Camp Nou (seguint una tradició) s'anomeni Bernabéu si guanyem la quarta Champions. On cal signar?

T'estimo Sevilla

Barça 1 - Almeria 0
Sevilla 2 - Milionaris de Madrid 1

En aquests moments en el meu aparell musical sona una cançó de Miguel Bosé. Suposo que ja us imagineu quina. La lletra diu... "Con que pasión te enamorará y te embrujará, Sevilla. Como una reina te trataré y te adoraré...". Quina alegria ens ha donat el Sevilla. El Milionaris de Madrid no és invencible. És una gran notícia per al món del futbol. Els qui pensaven que els calés són sinònim de victòria ara s'estan preguntant què coi ha passat. Un turment per a ells i un alleugeriment per a la resta dels humans (especialment per als culés).

El primer patiment:
He de reconèixer que el dissabte ho vaig passar malament al Camp Nou. L'Almeria ens va asfixiar amb els seus marcatges individuals i la seva estratègia ultradefensiva. Encara sort que Pedro (Peeeeeeedro!) va resoldre el partit amb un altre dels seus gols decisius. En el minut 92, l'Almeria va tenir una bona ocasió per empatar. Va ser un moment crític. Jo em vaig quedar mig mort de l'esglai. Va ser el primer patiment de la temporada. Espero que no soni prepotent, però ja ni me'n recordava de com era aquesta sensació.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare el dissabte per la nit: "Ai, fill, quin esglai. Al teu pare li ha donat una taquicàrdia quan l'Almeria ha estat a punt d'empatar. Estàvem en un bar veient el partit i gairebé es desmaia. S'ha pres un parell de whiskis i ara es troba millor. De fet, un se l'ha pres ell, i l'altre jo. L'Hugo Sánchez ens volia amargar el cap de setmana". Em torna a trucar la meva mare el diumenge per la nit: "Fill... visca el Sevilla... Ja estem a tres punts del Madrid. El teu pare i jo ho estem celebrant amb una ampolla de Fanta Taronja. Encara tenim ressaca dels whiskis d'ahir".

Festa dels 80:
El dijous 1 d'octubre un grup d'amics vam tornar a organitzar a Barcelona una festa dedicada a la música dels anys 80 amb "super hits" de totes les dècades. El meu germà va ser el punxadiscos. La convocatòria va ser un èxit absolut amb més de 300 persones. No va faltar, per descomptat, el moment culé amb la cançó de Queen "Copa, Lliga i Champions" i "Viva la vida", de Coldplay.

Visca el Barça regular

Barça 2 - Dinamo de Kiev 0

Em truca la meva mare: "Fill meu, hem jugat malament, però el més important són els tres punts. Els vuitens de final estan més prop". Parlo amb el Xavi, un dels meus amics culés: "M'he avorrit com una ostra veient el partit, però ja som líders del grup". Al bar dels meus esmorzars els comentaris han anat aquest matí en la mateixa línia: partit dolent, bon resultat. Conclusió: el futbol que practica el Barça és tan espectacular que quan juguem regular tothom s'escandalitza i els culés ens veiem obligats a demanar perdó a la humanitat. Doncs avui em ve de gust cridar "Visca el Barça regular".

El retorn de la Champions:
Va ser molt emocionant tornar a escoltar la sintonia de la Champions. Els partits europeus sempre són especials. Es viuen amb més tensió perquè no hi ha marge per a l'error. Però aquest Barça sempre està a l'alçada. Encara que Xavi falli alguna passada, Iniesta jugui a mig gas, Piqué i Puyol es despistin, Sergio cometi un nyap d'aficionat i Messi s'ho prengui a ritme caribeny... som capaços de guanyar còmodament a un rival de qualitat com el Dinamo. El Milionaris de Madrid també guanya sense jugar bé i a la capital tots estan encantats.

Una final Bayern-Barça:
Una amiga em llegeix un article del principal diari generalista holandès. Aposten per una final de la Champions entre el Barça i el Bayern, equips que cuiden la pedrera i ofereixen un futbol atractiu. L'article, per cert, critica durament la política de fitxatges del Milionaris de Madrid. Els equips que es fan a cop de talonari no agraden enlloc.

Podem amb tot

Dues victòries consecutives en camp contrari. I en només quatre dies. El dimarts, 1-4 a Santander. I aquesta nit, 0-2 a Màlaga. Sensacional. Històricament sempre ens ha costat guanyar en el camp dels modests. Però amb Pep Guardiola, Messi, Xavi i companyia hem trencat tots els tòpics i som capaços de qualsevol bogeria. Els culés estem vivint una època increïble. Ni res ni ningú pot amb nosaltres. Ni els àrbitres (que encara no ens han xiulat un penal a favor), ni els Weligton de torn (el jugador que ha trepitjat a Messi i copejat a Piqué sense ser expulsat), ni el penós escàndol de l'espionatge als vicepresidents. Aquest Barça pot amb tot.

"La matanza de Texas": No m'estranyaria que l'entrenador del Màlaga hagi projectat abans del partit "La matanza de Texas" per motivar els seus jugadors. Alguns periodistes (entre els que no m'hi trobo) van criticar al Racing de Santander per jugar massa tou. És això el que volen? Equips com el Màlaga que es defensen amb una serra mecànica?

Actitud perfecta: Els culés ens sentim infinitament orgullosos amb l'actitud dels nostres jugadors. Sempre donen la cara. En el minut 92 seguien corrent com bojos. He vist el partit en un bar de l'Eixample i quan ha finalitzat la gent s'ha aixecat de les cadires i ha aplaudit com si estiguessin al Camp Nou. Pell de gallina.

Ràdio Marca: He tornat a participar en una tertúlia a Ràdio Marca. I com sempre m'ha tocat "enfrontar-me" a seguidors madridistes durs de pelar. Ells tenen una obsessió: comparar el Milionaris de Madrid amb el Barça. I s'equivoquen. Un equip s'ha forjat de manera artificial a cop de talonari i rebentant el mercat (300 milions d'euros d'inversió) i l'altre aposta per l'espectacle, la humilitat i la pedrera. Encara que tinguem els mateixos punts a la Lliga som dos projectes completament diferents.

Això és meravellós

Podria passar-me una hora escrivint adjectius de com em sento en aquests moments, però no vull avorrir el lector. Mentre redacto aquest article la meva bava llisca per la perilla i degota cap el teclat de l'ordinador. Els primers 45 minuts d'aquesta nit han estat d'Oscar, d'Emmy, de Grammy, de Goya... del que faci falta. Hem fregat la perfecció. He vist el partit en un restaurant de Barcelona i fins i tot els cambrers madridistes aplaudien les jugades.

Quatre gols i tres esglais. Com a soci patidor que sóc he viscut tres esglais importants durant el partit: la sang de Piqué i les lesions d'Ibra i Messi. Tot ha quedat en esglais puntuals, però quan veig als cracks pel terra queixant-se de dolor el meu estómac s'encongeix com un globus sense aire. Aquest Barça només té un enemic: les lesions. Serem capaços d'aguantar aquest ritme amb una plantilla tan curta?

Els meus petits desitjos. 1.- Que marqui Henry ja 2.- Que Iniesta recuperi la forma 3.- Que Pedro es consolidi 4.- Que Jeffren demostri que és com "El 95 milions d'euros", però en bo.

L'opinió de la meva família. La meva mare m'ha enviat un SMS des del cinema: "Fill... estic veient amb el teu pare "Malditos bastardos". L'acomodador ens ha dit que hem guanyat 1-4. Visca el Barça i visca Brad Pitt".

Dissabte de glòria

Sempre he opinat que assistir al Camp Nou un dissabte a les deu de la nit és un pal. Aquest horari penós t'obliga a perdre't el sempre entranyable sopar dels dissabtes amb la família, la parella o els amics. Ser un culé militant no és fàcil. Abandones als teus a les nou i ja no tornes a casa o al restaurant fins a la una de la matinada (els que viuen fora de Barcelona encara ho tenen pitjor). Afortunadament, des de l'arribada de Pep Guardiola aquests dissabtes futbolístics són sensacionales. Amb tants gols i tanta eufòria t'acabes oblidant de la família i del sopar. El més greu és que si la família també s'oblida de tu... el divorci està assegurat.

Messi contra el món. Espectacular el partit que ha jugat Messi. Ha ficat dos gols i mig (ho dic per l'assistència a Keita). Ell solet s'ha carregat a l'Atlètic de Madrid. Només l'han frenat a força de puntades. I una vegada més, els àrbitres s'han mostrat sospitosament permissius. No entenc com l'entrada criminal de Pablo en el minut 90 només ha estat castigada amb una groga. Hauríem d'organitzar la campanya "Salvem a Messi".

Felicitats Bernat. Els partits del Barça per TV3 tenen aquesta temporada un nou locutor: Bernat Soler. I, sincerament, ho fa genial. Felicitades Bernat. No afluixis i dóna-li canya al Pichi.

L'opinió dels meus pares. Em truca la meva mare: "Fill, a Madrid estan destrossats. Els matalassers i els del Real Milionaris. Aquest 5-2 és molt dolorós. Alguns periodistes encara es pensaven que "El 95 milions d'euros" era millor que Messi". El meu pare, el pessimista etern, es posa al telèfon: "El resultat és enganyós, fill. Amb el 4-2 la victòria ha perillat". Li recordo que el segon gol de l'Atlètic ha estat en el minut 85. No em fa cas. Paciència infinita.

Gran nit de Champions

Un Inter-Barça és una altra història. Res a veure amb aquests partits-petard que juguem contra el Xerez, l'Almeria o el Getafe. Al matí em llevo inquiet i excitat. Poso la ràdio i navego per internet per conèixer l'última hora. Jugarà Iniesta? Ja s'ha pres la pastilla tranquil.litzant Mourinho? Què diu Eto'o? Plourà? A primera hora de la tarda decideixo concentrar-me (com els jugadors). La meva destinació és la Barceloneta. Aire fresc i brisa marina per generar energia positiva. El mar, per cert, estava agitadíssim i les platges lluien la bandera vermella. Els meus pensaments també estaven com el mar. Contemplo totes les opcions: una derrota seria un pal. L'empat, un resultat acceptable. I la victòria... un cop d'efecte.

L'hora H. I arriba l'hora de la veritat. Estic a casa (el partit l'emet TV3). Obro la primera cervesa i em serveixo unes olives, unes patates, uns tacs de formatge... No sé si estic famolenc perquè estic nerviós o estic nerviós perquè estic famolenc. Veig a Eto'o amb la samarreta de l'Inter. Aaaaaaaagggggh! La sensació és traumàtica. És pitjor que veure la teva xicota embolicada amb un altre tipus. Truco urgentment el meu psiquiatra: "Doctor, crec que pateixo esquizofrènia. Encara m'estimo l'Eto'o. Necessito alguna cosa per relaxar-me".

De l'eufòria a la migdiada. Els primers 15 minuts de partit són magnífics. Dominem i gairebé marquem. Però després... entre el joc a mig gas del Barça, el forrellat patètic de l'Inter i les nombroses cerveses que consumeixo... estic a punt de clapar-me. El 0-0 final és bo. L'Inter no era tan ferotge com el pintaven. I nosaltres encara no som la "maquina assassina" de l'any passat. Temps al temps.

Zurich 2 - Milionaris de Madrid 5. El dimarts em vaig empassar el Zurich-Milionaris de Madrid. Vaja patxangada de partit. Encara no m'acabo de creure que els suïssos (més innocents que el pollet Calimero) li fiquessin dos gols a Casillas. I el "95 milions d'euros", de moment, només fica gols de falta. Són detalls... que animen.

La Diada del Barça

11 de setembre, Diada de Catalunya. 12 de setembre, Diada del Barça. Estic radiant. Acabem d'aconseguir una victòria gloriosa a Getafe (en aquest camp ens van ficar quatre castanyes fa dos anys). Els nostres herois han estat Messi (Rafael de Casanova en versió argentina) i Ibrahimovic (el nostre General Moragues). Per qüestions personals no he pogut veure el partit per televisió, però afortunadament tenia al meu abast un aparell de ràdio. He rememorat aquells diumenges de la meva infància enganxats a un petit transistor escoltant les aventures i desventuras dels Gallego, Rexach i companyia. En aquells temps només existia una tele (Televisió Espanyola) i gairebé mai no retransmetia els partits del Barça. La ràdio es convertia en la nostra salvació. Els meus locutors preferits eren Miguel Angel Valdivieso i José Félix Pons. Però sincerament... no sento cap nostàlgia d'aquells diumenges grisos de pocs èxits culés i de molta dictadura política.

Guardiola és savi: El Barça ha jugat amb Pedro i Jeffren de titulars. En el segon temps, quan el Getafe estava esgotat, han sortit Messi i Iniesta, dos dels millors jugadors del món. I en un plis-plas hem sentenciat el partit amb dos golarros. Guardiola és savi. Com Einstein i Leonardo da Vinci.

L'opinió de la meva família: La meva mare em truca des de la platja: "Visca el Barça, fill. Estava convençuda de la victòria, perquè m'he posat el bikini blaugrana". El meu pare, el pessimista de la família, m'envia un SMS d'advertiment: "No et facis il·lusions, fill. Aquests del Getafe eren quatre matats. Contra l'Inter serà una altra història. Eto'o estarà molt motivat".

Gràcies a tu, Pep

Pep Guardiola ha donat les gràcies públicament als espectadors que hem assistit aquesta nit al Camp Nou. Aquest home és un encant. No ens has de donar les gràcies, home. Veure el teu equip és un autèntic plaer, encara que sigui un dilluns a les deu de la nit (un horari esperpèntic). Amic Pep, som nosaltres els qui hem de donar-te les gràcies. Hem aconseguit cinc títols en un any, però els teus nois continuen corrent i lluitant fins a l'últim minut. De fet, els jugadors han estat més animats que l'afició. Que ningú no s'alarmi! Tinc l'explicació: molts dels 70.000 culés que han anat a l'Estadi han viscut avui el seu primer dia de treball després de les vacances i, lògicament, no estaven per a moltes rialles.

Estic entusiasmat: Hem guanyat 3-0 jugant sense Messi, Iniesta i Márquez, i amb l'esgotament del partit de la Supercopa d'Europa. El Guardiola Team sempre té recursos. Avui, per exemple, hem marcat els tres gols de cap. Un altre dia, marcarem amb l'orella o el genoll.

Novetats tàctiques: El Barça comença la temporada amb algunes novetats tàctiques. Alves i Maxwell jugaven d'extrems, Puyol i Piqué de laterals, i Sergio en el centre de la defensa. Guardiola és intel·ligent i sap que és necessari "desconcertar" els equips rivals. També podem ser el "Despiste Team".

Ibra goooool: Hem celebrat el gol d'Ibra amb histèria. Ja ho sé, ens hem passat. Però teníem tantes ganes que marqués. Ja està. Ens hem tet un pes de sobre.

Plantilla curta?: La majoria dels culés tenim la sensació que la plantilla és curta. S'han anat Martín Cáceres, Guddy, Hleb, Silvinho i Eto'o i només han arribat tres recanvis: Ibra, Txigrinsky i Maxwell. Sortosament Pedro i Jeffren estan com una moto i Bojan sembla més entonat que l'any passat. Per cert, Jeffren és com Cristiano Ronaldo, però en bo.

L'opinió de la meva família: La meva mare m'ha trucat. Estava radiant: "Fill meu, l'any passat vam perdre al camp del Numància i aquest any comencem la Lliga guanyant 3-0. Si tot continua així... campions al febrer". El meu pare, en canvi, m'envia un SMS molt pessimista: "Ja tenim dos lesionats. Si tot continua així... al febrer estarem en llocs de descens".

Peeeeeeeedro

Fins a aquesta nit "La cinquena" era una gran simfonia de Beethoven. Ara "La cinquena" és la copa que acabem de guanyar a Mònaco. Ha estat un partit insuls, amb poques ocasions de gol, amb una gespa lamentable i un Xakthar que era una llauna de sardines. Però un golàs de Pedro en el minut 115 ens ha donat la victòria. Els culés hem viscut un altre "moment Iniesta". El gol ha arribat en l'últim sospir quan tots ja resàvem perquè Valdés estigués afortunat a la tanda de penals. Avui vull cridar molt fort... Peeeeeeedro! (amb veu de Penélope Cruz a la cerimònia dels Oscar).

En finalitzar el partit he rebut els sms dels meus amics culés. És una experiència meravellosa. El mòbil es torna boig durant 10 o 15 minuts. És un fet que només succeïx en les grans ocasions. I resulta curiós que tots els missatges feien referència a "La cinquena". El meu germà ha estat més explícit: "Campions, òstia". I el meu pare ha aparcat el seu clàssic fatalisme: "Jo crec que ja ens podem retirar ". De la meva mare no en sé res. Suposo que deu estar a Canaletes.

Hem guanyat cinc copes en tres mesos. Brutal. Ja hem igualat el rècord del Barça de les cinc copes de 1952. I si al desembre guanyem el Mundialet serem el millor Barça de tots els temps. Jo volia treure la meva bandera de "Campions" del balcó (més que res per rentar-la), però de moment seguirà uns dies més. La vaig penjar el 2 de maig (després del 2-6 del Bernabéu) i està més viva que mai.

Supercampions

El "Copa, Lliga i Champions" que hem cantat aquest estiu s'ha convertit en "Copa, Lliga, Champions i Supercopa". Fantàstic. Tant de bo dins d'uns mesos la cançó digui "Copa, Lliga, Champions, Supercopes i Mundialet". Aquesta nit hem tornat a jugar com els àngels. Fins i tot Ibra i Maxwell han estat gairebé perfectes. Tot sembla indicar que la decadència que va patir el club després de guanyar la Champions de París no es tornarà a repetir. Guardiola no ho permetria. Ja hem aconseguit el quart títol de la temporada. I ara... a per la Supercopa d'Europa.

L'opinió de la meva família: Em truca la meva mare: "Fill, el teu pare i jo marxem a Canaletes amb una bandera. Que els turistes sàpiguen que hem guanyat una altra Copa". El meu germà m'envia un SMS: "Supercampiooooons! Cal organitzar una rua". Estan pitjor que jo.

"Insaciables": Sempre que guanyem un títol cal entrar en les webs de la premsa de Madrid. El diari Marca titula la seva pàgina amb la paraula "Insaciables". És veritat. Com més títols guanyes, més títols vols. Espero que el Barça també guanyi el festival d'Eurovisió, la final d'OT i el Tour de França.

La bandera de la meva veïna: La meva veïna es troba a Islàndia passant uns dies de vacances. Em va deixar les claus perquè regués les plantes i pengés en el seu balcó la bandera del Barça si guanyàvem la Supercopa. Missió complerta.

La meva neboda, millor que Ibra

La meva neboda, que debutava aquesta nit al Camp Nou, s'ha portat com una campiona. Ha cantat l'himne del Barça, ha aplaudit a tots els jugadors (especialment Puyol i Bojan), ha participat activament en l'ona, ha animat amb passió a l'equip en el segon temps i s'ha cruspit un hot-dog, una bossa de crispetes, una bossa de pipes i tres coca-coles. En sortir de l'Estadi, per compensar el disgust de la derrota, s'ha comprat una botzina i una samarreta amb l'escut platejat.

Ha estat una tarda-nit-matinada molt intensa. Més de sis hores entre la festa infantil, la presentació de l'equip i el partit. Estic esgotat. Només espero que amb el pas dels anys tingui un bon record de la seva primera cita al Camp Nou. Crec que ella ha estat infinitament més en forma que Ibra. Quina decepció! Aquest noi haurà de reciclar-se. El Barça no és l'Inter. Aquí si no corres i lluites... Guardiola et deixa en la banqueta.

Després de veure el partit he arribat a una conclusió. Si Thiago, Jeffren o Gai són capaços de jugar sempre com ho han fet aquesta nit, no fa falta fitxar a ningú més. Els de la pedrera han rendit més que Maxwell i Ibra.

I ara... a per la Supercopa. Avui es podia fallar. El diumenge, no. Força Barça i visca la meva neboda.

Tornem a remuntar

El Barça comença la temporada de la mateixa manera que la va acabar: remuntant. Recorden? El Madrid es va avançar al Bernabéu. El Chelsea també va marcar primer a Stamford Bridge. I a la final de la Copa del Rei, l'Athletic va ser qui va inaugurar el marcador. El Barça, com fa tres mesos, ha sabut remuntar. Visca l'esperit "Tri".

La Supercopa ja la vam guanyar al maig: Si el Barça va guanyar la Lliga i la Copa no té cap sentit jugar aquesta Supercopa. Tampoc no entenc que el nostre rival sigui l'Athletic. El segon classificat de la Lliga té el mateix dret de jugar aquesta costellada que els bascos. Si finalment guanyem la Supercopa... Villar ens hauria de lliurar 2 trofeus.

I els fitxatges?: El Barça ha acabat jugant un partit oficial amb una davantera formada per Bojan, Jeffren i Pedro. Una mica preocupant, oi? Espero que Txiki i Guardiola es posin d'acord com més aviat millor per realitzar algun fitxatge més. A aquests nois no els podem posar tanta pressió.

La meva neboda està "il·lusionada": Ja tinc les entrades per assistir el dimecres al Gamper. Serà un partit molt emotiu. Per primera vegada portaré a la meva neboda de set anys al Camp Nou. No és molt futbolera, però m'ha dit, textualment, "que està il·lusionada". I jo he bavejat. Abans del partit participarem en les activitats infantils que ha organitzat el club. I si ella ho desitja entrarem a la Botiga del Barça perquè es compri el que vulgui. Què em demanarà? El dimecres, la resposta.

L'opinió de la meva família: Em truca la meva mare, que està passant uns dies de vacances a la platja: "Quin partidàs, fill meu. Aquests de l'Athletic han d'estar fins els nassos de nosaltres. Sempre els guanyem". El meu pare es posa al telèfon. Ja sabem que és la veu de la prudència: "Molta cura amb el partit de tornada. Si ens marquen el 0-1, estem perduts".

La meva veïna culé: Tinc una veïna molt culé. Aquest estiu hem vist junts algun partit dels que ofereix Barça TV. L'altre dia, sense anar més lluny, vam gaudir com bojos amb el Chelsea-Barça. Quan Iniesta va marcar en el minut 92 ens vam abraçar amb gran emoció i vam brindar amb cava. M'hagués agradat convidar-la avui per veure l'Athletic-Barça, però ha marxat 15 dies de vacances a Islàndia. M'ha deixat les claus del seu pis perquè li regui les plantes i perquè pengi la bandera del Barça al seu balcó si guanyem alguna Supercopa.

El debut de la meva neboda

He de reconèixer que estic una mica alterat. Feia temps que no notava aquesta sensació. Que cap madridista canti victòria. La meva ansietat no està relacionada amb els fitxatges de l'Oncle Gilito. Ha arribat el moment de portar per primera vegada al Camp Nou a la meva neboda de set anys. I crec que el Gamper és el partit adequat. Hi ha un gran ambient festiu a la graderia i el resultat esportiu és el de menys. La meva neboda és una culé... tranquil·la. No és una "malalta" del Barça com jo. Ella encara està més interessada en Hanna Montana, "Els mons de Coraline", les Barbies i Disney Channel. Suposo que no m'he de preocupar. Vam estar junts a la rua de l'última Champions i crec que es va emocionar (amb Puyol, especialment). Espero que el pròxim 19 d'agost, data del Gamper, signifiqui un pas important en la consolidació de la seva personalitat blaugrana.

Pensaments estiuencs:

1.- El Barça està jugant els partits de pretemporada amb l'esperit "Tri". Fantàstic. Visca la motivació i mori l'autocomplaença.

2.- Una abraçada per a Eto'o. Els seus gols ens van donar dues Champions. "Eto'o, Eto'o, comment la teva t'appelles, je m'appelle Samuel".

3.- Estic encantat amb Ibra. Necessitàvem un davanter alt. Ara els còrners seran mig gol.

4.-Han marxat més jugadors dels que han arribat. Són faves comptades. Proposo els fitxatges de Cesc, Chygrynskiy i Filipe Luis.

5.- S'imaginen que el Madrid no guanya res? Oooooooooh. Em cau la bava només de pensar-ho.

6.- Encara tinc al balcó la bandera "Tricampions 08-09". Em fa pena treure-la.

7.- Aquest cap de setmana, en el meu programa radiofònic "La cultura en banyador", ha sonat l'himne del Barça cantat per una nena de dos anys. És un document sensacional.

Continuem en contacte. Força Barça!

Entre l'Al Ahly i el triplet

Ostres, ja torno a vibrar amb els gols del Barça. Tant se val que els fiqui Rueda, Pedro o Bojan. M'agradaria anar a Les Rambles per celebrar la primera victòria de la temporada contra l'Al Ahly, però la meva mare m'ha dit que guardi forces. Suposo que té raó. He de controlar el "mono" de celebració. Avui fa 59 dies que no surto al carrer i això es nota.

He de reconèixer, de tota manera, que encara visc instal·lat en "el meravellós món del triplet". Estic encantat amb Ibrahimovic i Maxwell, però sempre que puc em poso el DVD de la final de Roma. I encara entro a Youtube per veure el gol d'Iniesta a Stamford Bridge des de mil enfocs diferents. L'altre dia no podia dormir. La temperatura a Barcelona era insuportable. Em vaig aixecar del llit, em vaig preparar un cubata i em vaig empassar el 2-6 al Bernabéu. Quan Messi va marcar el tercer, vaig sortir al balcó per celebrar el golàs. Eren les quatre de la matinada. Una de les meves veïnes, que em coneix perfectament, em va saludar des del seu balcó: "Bona nit, Alfred. Quin partit estàs veient?". "El chorreo del Bernabéu -vaig contestar-. Per què no véns i veiem junts la segona part?". I es va apuntar! Que quedi constància que entre ella i jo només hi ha una bona amistat culé.

"La cultura en banyador":
Aquest cap de setmana he estrenat programa a Com Ràdio (91 a la FM). Sóc el presentador i director de "La cultura en banyador". Parlo de música, cinema, llibres, gastronomia, psicologia i viatges, però amb molt humor. I a cada programa no hi faltarà el "moment culé". Ahir, sense anar més lluny, va sonar l'himne del Barça. Estava parlant amb una experta en cromoteràpia del significat dels colors i, és clar, no em vaig poder reprimir. El meu color favorit és... el blaugrana.

Un conte d'estiu

Vull explicar un conte. Em llevo i comprovo que el meu gos Abun ha desaparegut. Hores després el veig trist i capcot en un telenotícies. El Madrid l'ha comprat i ara és el nou davanter centre de la secció de gossos. A la tarda, visito a la meva àvia Segismunda. Però ella també ha desaparegut. L'endemà, el Madrid la presenta al Bernabéu com la nova migcampista de la secció d'àvies. També han desaparegut la meva col·lecció de DVD's de cinema clàssic, els meus discos dels anys 80, els meus polos Desigual, l'Enciclopèdia Catalana i el raspall de dents. Tot s'ho ha endut el Madrid per al seu museu. Com els papers de Salamanca. Ja se sap, la Meseta només té dos recursos quan vol imposar la seva força: els calés o els tancs.

Alguns pensaments des de la tri-eufòria:

-Va ser un gustàs veure el cantant Bono amb la samarreta del Barça. Les fotos han donat la volta al món. Fa unes setmanes vaig assistir a un concert de música clàssica a l'Auditori i el director de l'orquestra (una eminència) també es va acabar enfundant la samarreta blaugrana. Som la referència.

-Encara no hem fitxat a ningú. No passa res. Queda temps. Jo aposto per Villa i Robinho (digueu-me morbós, però m'encantaria tenir a l'exmadridista). També és necessari fitxar a un migcampista. Amb la Copa d'Àfrica ens quedarem sense Keita i Touré Yaya. Sense pressa, però sense pausa.

-Demà participaré en el nou programa nocturn de Barça TV. Parlarem de la pedrera. Serà un bon moment per recordar que a la final de la Champions van jugar Victor Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Sergio Busquets i Messi. 7 d'11. Brutal.

-Començo a tenir "mono" de Rambles. Ja fa un mes i mig que no surto al carrer amb les banderes. La meva mare s'ha ofert voluntària per acompanyar-me: "Fill meu, jo estic com tu. Per què no anem una estoneta a Canaletes, cantem l'himne i després ens prenem un vermut?". Li he dit que sí.

32 bojos del Barça

I el sopar del triplet es va fer realitat. La convocatòria va superar totes les expectatives. Ens vam reunir 32 amics, 32 bojos del Barça en un restaurant de l'Eixample. El llibre commemoratiu que vam preparar entre el Xavi, el Jordi i jo va ser un èxit brutal. En total, 24 pàgines a color amb més de 100 fotos personals dels desplaçaments a València, Roma, Lió i Londres. Jo em vaig encarregar de redactar les cròniques dels partits i les anècdotes més sucoses. No guanyaré el Nobel de literatura, però amb els anys es convertirà en una joia de col·leccionista.

Más bombes emotives. Sammy, un culé meravellós nascut a Anglaterra, va muntar un DVD de gairebé dues hores de durada. Les imatges ens van fer embogir. Vam celebrar de nou (i de quina manera!) els grans gols de la temporada (Bernabéu, Chelsea, Mestalla, Roma...). Va ser tan sorollosa la nostra explosió de goig que alguns veïns es van queixar (i no és broma). Potser eren del Madrid o de l'Espanyol. Proposo que la pel·lícula s'estreni al cinema Urgell. És infinitament millor que "Terminator Salvation" o "Transformers 2".

El sopar semblava una boda: cantàvem, aplaudíem, ballàvem. Només faltava que algú cridés "que se besen, que se besen". Jo vaig penjar a les parets del saló del restaurant la nova bandera "Campions 08-09", una senyera i el pòster dels Tricampions. L'ambient era tan màgic que fins i tot un dels cambrers, simpatitzant del Madrid, ens va acabar demanant un regal blaugrana per a la seva família. Es va emportar una agenda del Barça i una canellera. Els culés som generosos.

Però encara faltava un moment "gallina de pell". El meu germà, com si fos el pare de la núvia, es va aixecar de la cadira per realitzar el brindis de rigor i pronunciar unes paraules honorables. I davant la sorpresa de tots els presents, em va fer lliurament d'una foto dedicada d'Iniesta (la de la celebració del gol al camp del Chelsea). El text deia: "Feliz cena culé. Un abrazo". Aaaaaah! Gairebé me'n vaig a l'altre barri de l'emoció. Encara sort que algú em va ficar unes valerianas a la boca.

I per descomptat no va faltar la bona música culé. Va sonar Coldplay, The Killers, l'himne en versió rumba, unes cançons argentines dedicades a Messi i els clàssics de Queen ("Copa, Lliga i Champions" i "We are the champions"). El sopar va finalitzar amb una espectacular foto de grup. Eren 32 mirades eufòriques pel Barça, per l'amistat i per les Copes, les del triplet i les del vi.

El sopar del triplet

Ja ho tinc gairebé tot preparat. Serà un sopar increïble. Aquest divendres, en un restaurant de Barcelona, ens reunirem 30 amics per celebrar el triplet. Escolto en algunes ràdios de Madrid que els culés estem preocupats pels fitxatges de l'Oncle Gilito. Doncs ja veieu la preocupació que tinc. En aquests moments només penso en l'amanida "triplet", la parrillada o mariscada (a triar) i la crema catalana que ens cruspirem el divendres. Però això no és tot. Un dels membres del grup està editant un DVD especial amb les millors imatges de la temporada i amb els vídeos casolans dels que van estar a les finals de Roma i València, i als desplaçaments de Londres, Múnic i Lió. Projectarem el DVD en una pantalla gegant. Puc assegurar que la pel·lícula serà més espectacular que "Terminator salvation" i més emotiva que "Tomàquets verds fregits".

I encara hi ha més. El Jordi, el Xavi i jo hem elaborat una revista de 24 pàgines amb fotos i textos de producció pròpia. Repartirem els exemplars entre els amics. I tot per amor al... Barça. El meu germà ha preparat, finalment, un CD amb cançons barcelonistes interpretades per Dyango, La Trinca, Barçatronics, Coldplay i Sabor de Gràcia. Per morir-se de gust. El restaurant, preveient el xivarri monumental que s'apropa, ens ha reservat un saló per a nosaltres. Ja avisem als barcelonins que si el divendres, a partir de les nou de la nit, noten tremolors en els seus edificis... no s'espantin. Som nosaltres. Celebrant el gol d'Iniesta a Londres. O el de Piqué a Madrid. O el d'Eto'o a Roma. O...

Continuo tri-content

M'encanta que el president del Barça s'hagi apuntat a la moda que vaig suggerir en un dels meus articles. L'altre dia va declarar que estava "tri-tranquil". Els culés hem d'afegir el prefix "tri" a totes les nostres expressions quotidianes. Des del 27 de maig jo estic tri-feliç, tri-content, tri-eufòric i tri-tranquil. Bec tri-naranjus, mastego xiclets tri-dent, em prenc cafès tri-fàsics, poso els discos de La Tri-nca i Mari Tri-ni i encara que sóc agnòstic li dono gràcies a la santíssima Tri-nitat. M'he fet una anàlisi de sang i m'han sortit els tri-glicèrdis alts. Normal. En la meva vida, tot és "tri".

Mentre a la capital somien amb gols i títols que encara estan per arribar (pura ciència ficció), nosaltres continuem bavejant amb les nostres tres copes (comèdia basada en fets reals). És evident que es tracta de dues pel·lícules diferents. Els madridistes es queixen de la nostra prepotència pel triplet. I què s'esperaven? Ells s'han passat tota la temporada parlant de "Villarato" i ajudes arbitrals, del "fenomen" Robben enfront d'un Messi "irregular", del "cangelo", del bany que ens anaven a donar al Bernabéu, del "chorreo" al Liverpool, de la poca categoria dels nostres rivals europeus (Bayern i Olympique)... Buf, entenc que els merengues estiguin destrossats i que el seu Oncle Gilito hagi agafat el talonari per pujar-los la moral. Si el Madrid ens hagués guanyat al Camp Nou 2-6 i després s'hagués proclamat campió de Copa, Lliga i Champions, jo estaria ingressat en un psiquiàtric o a Montserrat.

Però la nostra eufòria (perdó, tri-eufòria) no va contra ningú. Els culés estem vivint un somni (perdó, un tri-somni) que només té un color: el blaugrana. No tenim "madriditis", ni "manchesteritis", "ni bilbainitis", ni "ronalditis" per una sola raó. Perquè aquest any som els millors (perdó, els tri-millors). L'any que ve serà una altra història. O no.

Sóc un comprador compulsiu

Ja sé que ara toca parlar de fitxatges, renovacions i baixes. Però jo, ho sento, continuo ancorat en el passat. La meva única preocupació en aquests moments és localitzar i comprar tots els records relacionats amb el triplet. Ahir vaig visitar la Botiga del Barça, la del Camp Nou. Ja està a la venda la samarreta que van lluir els jugadors el dia de la rua. A la part de davant s'hi pot llegir: "Copa, Lliga i Champions". I a la part de darrere hi apareixen els noms de la plantilla. Des de Pedro a Messi. Meravellós. Només ha sortit en un color: el blau marí. I com és de la marca Nike, el preu et deixa ximple: 30 euros. Malgrat la crisi, la samarreta és un èxit brutal. Em va dir un empleat que se'n venen unes mil al dia. Per descomptat jo ja tinc la meva (amb el carnet de soci hi ha un raquític descompte del 5%). Penso estrenar-la aquesta nit, que tinc un sopar.

Volia comprar més records triomfants, però Nike està en pla garrepa i no ha tret més productes. Quina llàstima. Fins i tot l'equipació oficial de la temporada 2008-2009 ja ha estat retirada de la Botiga. Ara només es venen les noves (la que té més franges i la de color salmó), Vull demanar-li al senyor Nike que deixi un petit estoc per als romàntics com jo. Que ningú no oblidi que ha estat l'equipació més victoriosa de la història del Barça.

Ansiós per aconseguir més "merchandising" del triplet, aquest matí he visitat quioscs, llibreries i paradetes culés de Barcelona. I m'he posat les botes. He descobert un grapat de samarretes sensacionals. La més espectacular és un homenatge al "chorreo" del Bernabéu. Té inscrit un 2-6 gegant i la lletra de la cançó de moda: "O le lé, o la là, ser del Barça és el millor que hi ha". Brutal. També he comprat una que posa "Al loro, tricampions". El sentit de l'humor que no hi falti. Finalment, en una parada culé prop del Camp Nou, he trobat una samarreta amb l'escut del Barça i la llegenda "Tricampions 08-09". Visca la moda culé.

Més coses. A la meva filmoteca, al costat de les pel·lícules de Billy Wilder i John Ford, ja hi descansen dos DVD's imprescindibles: el de la final de Roma (nou euros) i el del 2-6 (dos euros). També he comprat dues bufandes commemoratives (una de la Lliga i una altra del triplet). L'única cosa que trobo a faltar és una bandera amb la paraula "Tricampions". Qui s'anima a dissenyar-la? Seria perfecta per als balcons. I posats a demanar... quan podré comprar el banyador, les xancletes, el matalàs inflable, el flotador i les pales del triplet? Ja sé que és important fitxar Ribéry i Forlán, i renovar Guardiola... però jo necessito material per presumir a la platja. Ho entenen, oi?

Quina copa guanyarem aquesta nit?

Avui és 31 de maig. Ooooooooh. No vull que s'acabi aquest meravellós mes de maig. Ha estat el mes més gloriós de tots els mesos que es fan i es desfan. Tot va començar el dia 2 amb l'èpica victòria al Bernabéu per 2-6. Els madridistes somiaven amb la Lliga i aquella nit van acabar somiant amb Messi, Iniesta, Henry i Piqué. Els culés mai no oblidarem les sis campanades que sonaren a la Porta del Sol. En finalitzar el partit vaig penjar una bandera del Barça al meu balcó. Quatre dies després, Iniesta va marcar al camp del Chelsea el gol més extraordinari i orgàsmic de la història del Barça. Aquella nit vaig col·locar una foto d'Iniesta ("lo puto crack") al moble del menjador, al costat dels meus pares, germà, neboda i exnòvia. Ja era un més de la família.

A continuació (el 13 de maig) vam jugar la final de la Copa del Rei a València. Com dirien els Beatles, quina nit la d'aquell dia! Li vam ficar quatre castanyes als de l'Athletic. "Eo, eo, eo, esto es un chorreo". Ja teníem la primera copa de la temporada. Al meu balcó vaig penjar una segona bandera. I unes hores més tard (el 16 de maig) ens vam proclamar matemàticament campions de Lliga. Más cava, més festa, més Canaletes. El meu pare i el meu psiquiatra em van fer un advertiment molt seriós: "Alfred... o et relaxes o prendràs mal".

I encara faltava la Champions. L'espera es va fer eterna. Tenia tantes ganes que arribés el 27 de maig. I va arribar. I vam jugar un partit fantàstic. I ens vam menjar el Manchester i el pesat del Cristiano Ronaldo amb patates. I ho vaig celebrar fins a les vuit de la matinada. I al balcó vaig penjar, al costat de les dues banderes, una pancarta amb un número tres gegant. I la cirereta final va ser la rua. Un milió de culés vam sortir al carrer. I Puyol, des de l'autobús, em va enviar un petó (igual no era per a mi, però no sóc gelós).

Avui s'acaba el mes de maig, però encara queden unes hores. Quin campionat guanyarem aquesta nit? La Copa de Bulgària? La Lliga de Xile? El Carranza? La Champions d'Àsia?". Els culés estem pletòrics. Tri-pletòrics. M'encanten les paraules que comencen per tri: triplet, tricampions, trinaranjus, triturador, triomf. Estic com una moto. Com una tri-moto. I espero que no se'm passi fins a l'1 de setembre.

Brutaaaaaaaaaaaal

Són més de les cinc de la matinada i continuo de festa amb els amics que encara resisteixen. Des d'un locutori del centre de Barcelona redacto aquest article impregnat d'eufòria i emoció. Avui és la nit més feliç de la meva vida culé. Hem aconseguit la tercera Copa d'Europa i el triplet. Brutaaaaaaaaal. M'encantaria escriure tot el que sento en aquests moments (que és molt), però he de confessar que el meu estat no és el més idoni per elaborar una crònica periodística amb cara i ulls. Entre les cerveses, les llàgrimes, les abraçades, els salts, els càntics, els crits, els aplaudiments i els orgasmes psicològics dels dos gols estic una mica descentrat. O molt descentrat. Ho lamento.

Però abans de tornar a la festa m'agradaria dedicar aquesta victòria a unes quantes persones. Ja semblo Pedro Almodóvar guanyant un Oscar. Aquí va la llista: als meus pares (que al final han anat junts a les Rambles), al meu germà (hem vibrat i plorat com mai), a tots els amics i amigues que han compartit la nit amb mi en directe o a través de meravellosos SMS, als jugadors (són tan bons), a l'increïble Pep Guardiola, als 20.000 culés que estaven a Roma i que han silenciat els seguidors anglesos, al xulo del Cristiano Ronaldo i als periodistes madridistes que apareixen a les teles amb la samarreta del Manchester.

I ara us deixo que els meus amics em reclamen. Aviat aparcarem la cervesa per entrar en el entranyable món del cafè amb llet i el croissant. I després comprarem tota la premsa. Fins i tot la xinesa i la coreana. Em sento com si estigués celebrant alhora la revetlla de Sant Joan i el cap d'any. Això és massa. Visca el Barça, visca la tercera Champions, visca el triplet i visca la mare que em va parir. Culés de tot el món... a gaudir!

Histèric i maniàtic

Encara que ho intentem dissimular, una bona part dels culés estem histèrics. Avui he dinat amb la meva amiga Antònia. En veure'm s'ha posat a la defensiva: "Alfred, no parlem del Barça, sisplau. Estic molt nerviosa i excitada. Em convé parlar d'altres coses". Hem intentat parlar d'"altres coses", però finalment la conversa ha estat monotemàtica: Barça, Barça i Barça. Aquesta tarda m'ha trucat el meu pare: "Fill meu, demà no veuré el partit. No és bo per a la meva salut. Quina pel·lícula em recomanes?". A continuació, la meva mare m'envia un SMS: "El teu pare anirà al cinema i jo, al Mini Estadi amb una amiga. Som un matrimoni modern".

M'escriuen dos culés que van llegir el meu article d'ahir i em comenten que ells també han començat a prendre Tranquimazin. L'únic que està aparentment relaxat és el meu amic Xavi. I això que demà viatja a Roma! M'ha escrit un correu emotiu: "Tranquil Alfred, animarem com mai perquè aquest Barça s'ho mereix. Si perdem... els aplaudirem igualment. I si guanyem... serà l'hòstia". M'ha promès dues coses: que es quedarà ronc de tant cridar i que farà més de 200 fotos.

Estic histèric i... maniàtic. Aquest és el meu estat actual. Només falten unes hores per al partit i no vull que se m'escapi cap detall. L'elecció del bar crec que ha estat encertada. És el local dels xinesos simpàtics on vam veure el Chelsea-Barça. Per a l'ocasió em vestiré exactament amb la mateixa equipació (samarreta del Barça, texans i bambes) que em vaig posar a València fa 15 dies. Del color dels calçotets no me'n recordo. Llàstima. I m'emportaré un amulet de la sort (no puc dir quin, per si de cas).

Dues informacions d'última hora de gran valor. La meva amiga Gemma tornarà a veure el partit a casa del seu cunyat... com la nit de la final de París! Bravo. I la meva amiga Victòria, nascuda precisament un 27 de maig, confia que el seu nom (Victòria!) sigui un senyal.

Ara em prepararé una verdureta, escoltaré la ràdio, em prendré la pastilla i a dormir. Acabo de llegir les últimes declaracions de Guardiola. "Deixarem la por al vestuari", afirma. És un fenomen. Un monstre. Amb ell... a la fi del món. Li envio tota la meva energia positiva. I als jugadors també, per descomptat. Des de l'Eixample de Barcelona: Barça, Barça, Baaaaaaaaaarça.

Trucs per relaxar-me

L'espera es fa insuportable i la meva ansietat està pels núvols. Ja he provat amb la til.la i la valeriana, però no he notat els efectes. Suposo que ha arribat el moment del tranquimazin ("només un al dia", m'ha advertit el psiquiatra). El més difícil per a un barcelonista patidor com jo és trobar recursos i tècniques per relaxar-me en aquestes hores de tanta excitació. Cada vegada que penso en el partit milions de papallones mouen les seves ales en el meu estómac. Un amic meu, que encara està pitjor, m'ha recomanat un whiski abans de cada àpat. Diu que funciona.

Avui he agafat un autobús i he creuat Barcelona de punta a punta. Ha estat una experiència estupenda. Des del meu seient he observat amb una enorme sorpresa la gran quantitat de banderes del Barça i de Catalunya que la gent ha col·locat als balcons. Pensava que aquestes coses només les feia jo. Doncs no. Barcelona està més preciosa que mai amb el color blaugrana. Algunes balconades semblen santuaris. Només hi falta la verge de Montserrat.

Una altra activitat que m'ha relaxat és navegar per Youtube. Ahir vaig estar fins a les quatre de la matinada veient el gol d'Iniesta al camp del Chelsea i les sis castanyes del Bernabéu. Les imatges sempre són les mateixes, però hi ha narracions per a tots els gustos. Catalunya Ràdio i RAC 1 em van tocar la fibra. Puyal canta el gol d'Iniesta repetint mil vegades "don Andrés, don Andrés, don Andrés". I Pou no para de cridar "és lo puto crack, és lo puto crack". Brutal. També resulta molt estimulant escoltar la narració del 2-6 a través de les ràdios espanyoles. Alguns locutors i comentaristes (de cor blanc) pateixen de mala manera.

M'acaba de trucar el meu amic Germà. Ja ha reservat una taula per al dimecres en el bar on vam veure el Chelsea-Barça (és el famós local dels xinesos simpàtics). Allà hi seré. Amb ell, amb el meu germà i amb altres col·legues que tampoc no han aconseguit una entrada per a Roma. Per cert, ha reservat una taula i... unes quantes caixes de cervesa.

Pell de gallina

Buf... ha estat una nit de fortes emocions i llàgrimes de felicitat. Una altra més. La cinquena d'aquest inoblidable mes de maig. Els discursos dels jugadors i del míster m'han posat la pell de gallina. De les mil coses que han succeït sobre la gespa del Camp Nou em quedo amb vuit moments:

1.- El Pep ha demanat un aplaudiment per als jugadors. Ha estat un gest "made in Rijkaard". Ja se sap, al final són els jugadors els qui guanyen i perden els partits. En aquest cas... guanyen!

2.- Genial Piqué amb el seu crit "Boti, boti, boti, madridista qui no boti". És un dels meus càntics preferits. Els mitjans de comunicació de Madrid s'han tornat a escandalitzar.

3.- Detallàs de Messi quan ha recordat el pobre Milito que ja porta un any sense jugar. Els culés estem encantats amb el bon rotllo que transmet la plantilla.

4.- El discurs de Silvinho ha estat íntegrament en català. Silvinho president!

5.- La sinceritat d'Eto'o i Henry, dos cracks que han ressorgit de les seves pròpies cendres. Llàstima que Eto'o es quedarà sense el Pichichi per culpa del "hat trick" de Forlán. No passa res. Tots esperem que sigui Pichichi... a Roma.

6.- M'ha agradat que Gudjohnsen saltés a la gespa amb els seus fills vestits amb la samarreta del Barça. Ha estat una imatge entranyable. Per cert, els nens són encara més rossos que el pare.

7.- Iniesta, tímid entre els tímids, ha cridat "visca el Barça, visca Catalunya i visca Fuentealbilla". No està gens malament.

8.- La majoria dels jugadors que han agafat el micròfon ens han citat per al dijous. Sensacional. Si els jugadors són optimistes... jo també.

Sobre el partit (que més que un partit ha estat una "pachanga"): Ha guanyat Osasuna (0-1) i espero que aquesta victòria els mantingui a primera divisió. El Reyno de Navarra és un dels pocs camps on el Barça és aplaudit i el Madrid, esbroncat. El moment patètic de la nit l'ha protagonitzat l'àrbitre en expulsar el debutant Marc Muniesa per una entrada que només mereixia la targeta groga. La mocadorada ha estat memorable (ha durat deu minuts!). I un últim detall. Per què ha estrenat l'equip la nova equipació? No podia esperar Nike al Gamper? És injust que hagin deixat aparcada la samarreta que ens ha donat tanta felicitat.

Sobre Roma: Queden poques hores per a la final de la Champions. A partir d'aquesta nit començo la meva dieta especial: til.la, valeriana i, si és necessari, tranquimazin. Sense oblidar la relaxació, les respiracions i els passejos per la platja de la Barceloneta. Malgrat la confiança cega que tinc en aquest equip... continuo sent un soci patidor. És una malaltia crònica. Bona nit i visca el Barça.

Moriré de tanta alegria

Moriré de tanta festa, de tanta alegria, de tanta celebració. El meu cos no està acostumat a aquesta sobredosi d'eufòria (la paraula "sobredosi" hauria d'escriure's "sobre-2-6"). He seguit el partit del Madrid amb una gran expectació. Jo era partidari de guanyar la Lliga aquesta nit per poder jugar demà a Mallorca amb els suplents. El Vila-real, que ens va deixar sense Lliga el diumenge passat, aquesta vegada ens ha fet un favor i s'ha carregat els merengues (3-2). La Lliga ja era nostra. Després d'enviar uns quants SMS als meus amics i familiars, he agafat la meva bandera bicolor (meitat del Barça, meitat de Catalunya) i he sortit de casa sense entretenir-me. Objectiu: Canaletes.

A la plaça Catalunya, milers de persones seguien en directe el xou televisiu i musical d'El Periódico de Catalunya, Sport i TV3. I Canaletes, per descomptat, era un festival de petards i banderes. La revetlla de Sant Joan ha arribat amb un mes d'antelació. Quan he abandonat el centre de la ciutat (eren les dues) no s'havien produït incidents. Genial per a tots (menys per a alguns mitjans de Madrid que gaudeixen destacant aquests successos).

Meravellós esgotament:
Els culés portem dues setmanes d'autèntica bogeria. El 2-6 al Bernabéu, el golàs miraculós d'Iniesta a Stamford Bridge, l'apoteòsic 4-1 de la final de la Copa del Rei i la consecució de la Lliga. Han estat quatre orgasmes futbolístics d'exquisida qualitat. El meu psiquiatra m'ha dit que les victòries del Barça són fantàstiques per a la meva salut mental i que les gaudeixi intensament. No recordo un mes de maig tan espectacular com el que estic vivint. Són les cinc de la matinada i encara no vull ficar-me al llit. Vull allargar una mica més aquest dissabte gloriós. La meva salut mental està perfecta, però no puc afirmar el mateix de la meva salut física. Les celebracions i el viatge a València m'han deixat esgotat, afònic, amb lumbàlgia i rampes al peu. Però resisteixo, perquè ara Barça TV està emetent la final de la Copa del Rei i em quedaré a veure-la.

L'opinió dels meus pares:
He quedat amb els meus pares a Gran Via-Rambla Catalunya per celebrar la Lliga. La meva mare estava radiant. Ha cantat i cridat com mai. El meu pare, el pessimista de la família, s'ha quedat sense arguments: "Fill meu, Lliga, Copa i encara falta per jugar la final de la Champions... no m'ho puc creure. Això és massa", em repetia amb cara d'il·luminat. Aquest Barça... hipnotitza.

24 hores increïbles

Ha estat una experiència increïble. Encara estic a València. Tanco els ulls i veig els gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi. I noto les abraçades descontrolades dels culés que m'envoltaven a la graderia. I ensumo la deliciosa paella que vam menjar en un petit poble a prop de València. Tot i que escric aquest article des del meu domicili a Barcelona, els records del dia d'ahir estan tan enganxats al meu cos com la samarreta del Barça que llueixo en aquests moments.

El viatge. Sortim de Barcelona a les nou del matí en autocar. Era el número 5. L'aspecte de la caravana era impressionant. Mai no havia vist tant colorit. La gent es va enfundar la seva samarreta del Barça (la del centenari, la de París, la de Meyba, la d'Unicef, la blaugrana, la groga, la blava, amb el dorsal de Messi, Oleguer, Luis Enrique, Puyol...) i es va cobrir el cos amb les seves millors peces (banderes del Barça i catalanes, estelades, bufandes, gorros...). Tots volíem guanyar la Copa del Rei. Arribem a València a dos quarts de tres de la tarda. El primer contacte amb l'afició de l'Athletic va ser cordial. Ells deien "que guanyi el pitjor, perquè si guanya el millor no tenim res a fer".

La paella. Aquesta vegada he viatjat en companyia d'uns bons amics: el Xavi, l'Antonio, el Jordi, el Sami, el Josep Maria... Tots acabem devorant una sucosa paella i brindant amb cava. Crec que és la primera vegada que em poso les botes abans d'una final. Els entrepans es van quedar, per fi, aparcats a la motxilla. A les sis de la tarda passem pel "punt de trobada" del Barça. L'ambient era fenomenal, encara que massa sorollós per als qui buscàvem una mica de pau interior abans del partit. Acabem en un bar a prop de l'estadi bevent cervesa (molta cervesa) i xerrant amb la gent de l'Atheltic. Amb els bascos compartim molts sentiments. Per exemple, la nostra enemistat amb un equip que va de blanc. Les dues aficions vam cridar conjuntament "Boti, boti, boti, madridista qui no boti".

L'ambient. A les nou de la nit ja estava assegut a la meva butaca, impacient, nerviós, excitat. Els serveis de seguretat em van requisar, igual que em va succeir a París, el tap de l'ampolla d'aigua. Vaig riure amb un crit espontani: "Això no és un camp, és un futbolí". Mestalla no és el Camp Nou. La nova generació de culés (entre 18 i 25 anys) porta en el cos una marxa increïble. No van deixar d'animar ni un sol minut. Per cert, indignació general en comprovar que hi havia molts més seguidors de l'Athletic que del Barça. Qui els va proporcionar les entrades de més?

El partit. I comença el partit. I arriba el primer disgust. El gol de l'Athletic em deixa congelat. "Que no es repeteixi la història del Chelsea, sisplau", suplico en silenci. Jo no volia empatar en el minut 93. No hagués suportat una altra agonia. Per sort... Touré Yaya va ficar un gol "a l'estil Iniesta" i la nostra graderia va esclatar. Va ser un "subidón" brutal. Amb l'1-1 tot es veia d'una altra manera, encara que els més pessimistes ja pronosticaven pròrroga i penals. En el descans es van formar cues impressionants per accedir als lavabos. Gairebé em pixo a sobre.

L'eufòria. I la segona part va ser un "chorreo", un festival, un huracà. L'equip va sortir endollat i en 20 minuts es va cruspir els lleons. "Ells són lleons, nosaltres campions". Amb el 2-1 em van saltar les ulleres, amb el 3-1 vaig rebre un cop de colze involuntari d'un seguidor a la cara i amb el 4-1 vaig realitzar un salt estratosfèric i em vaig torçar el turmell. Eren els efectes col·laterals de tanta eufòria. També vaig ser petonejat, magrejat i abraçat per dotzenes de seguidors de tots els sexes. Quan va finalitzar el partit ens vam tornar bojos. "Campions, campions", cridàvem sense parar.

El retorn. Després del lliurament de la Copa i de la salutació dels nostres jugadors vam sortir disparats de Mestalla. Havíem de presentar-nos a la zona d'autocars a dos quarts d'una. Ens vam fer les últimes fotos, em vaig acomiadar dels amics que tornaven en cotxe i em vaig ficar a l'autocar amb l'Antonio i el Jordi. Malgrat la victòria, el viatge ha estat tranquil i silenciós. Hem dormit com nadons. A les sis del matí hem aparcat a l'estació del Nord. He vist molts balcons amb banderes del Barça. La victòria també s'ha viscut amb bogeria a Barcelona. Jo ho sabia pels SMS que em van enviar els meus pares i el meu germà durant tota la nit.

La ressaca. He comprat tota la premsa (la d'aquí i la d'allà), he dormit unes hores (poques) i he sortit al carrer, bandera en mà, per saludar l'autocar dels jugadors. Ha estat una llàstima que no fos descapotable. I ara... a seguir gaudint. Tant de bo no s'acabi mai, mai, mai aquest meravellós estat de felicitat. Visca el Barça i visca la ressaca!

Me'n vaig a València

Estic com un flam, no puc evitar-ho. Només falten vuit hores perquè surti el meu autocar de l'estació del Nord. Si no es produeixen contratemps arribarem a València a la una del migdia. Bona hora per menjar una paella. Ja ho tinc tot a punt: la samarreta del Barça (he triat la de la final de París), la bufanda, la senyera, un paraigua (hi ha un 55% de possibilitats que plogui), uns bocates de pernil dolç (un clàssic en la meva dieta) i un xiulet (per donar guerra si em quedo afònic). També m'emporto una ràdio amb auriculars i la càmera de fotos del meu pare (la meva és dels anys 70 i està que cau a trossos).

Demà tornaré a viure una de les sensacions més meravelloses que conec: viatjar amb la gent del Barça. Aquesta vegada, a diferència del meu viatge solitari a París, compartiré autocar amb dos amics: Jordi i Antonio. Perquè la felicitat sigui completa només falta una cosa: la victòria. Des d'aquesta columna periodística envio tota la meva energia positiva als jugadors. Els culés, que tenim fam de títols, també volem la Copa del Rei.

I ara us deixo. M'esperen unes til.les i una aspirina.

Ho celebrarem el dissabte

Quan el Vila-real ha empatat el partit en l'últim minut m'he quedat pràcticament igual. Ni una llàgrima, ni una mala cara, ni una puntada a l'aire, ni un insult. Ho dic de debò. Només he sentit una mica de pena pels nombrosos nens que han vingut al Camp Nou amb ganes de festa. És més, he sortit de l'Estadi amb una gran pau interior i un lleuger somriure. Aquestes són les meves raons:

1.- El dimecres jugarem la final de la Copa amb més concentració. Les celebracions, ja se sap, despisten i esgoten els jugadors.

2.- M'encantaria que el Madrid ens regali la Lliga el dissabte a la nit. Si empata o perd a Vila-real serem matemàticament campions. M'excita la idea d'anar a Canaletes sense que el Barça hagi jugat. És morbós.

3.- L'agonia dels que no volen que guanyem la Lliga durarà una setmana més.

4.- I una raó personal. Vaig estar a Canaletes el dia del Madrid i el dia del Chelsea. Dues vegades en quatre dies. Em sentia esgotat i uns dies de descans m'aniran bé.

I ara... a preparar la maleta. El dimecres al matí me'n vaig a València en autocar. Quina excitació! Serà un viatge estupend. Com el de París, però en versió reduïda. Només espero que els jugadors no es prenguin la final com un compromís menor. Als culés ens ve molt de gust guanyar aquesta copa. Avui he vist un reportatge a TV3 sobre com es viu la final a Bilbao. És una bogeria. Els seguidors bascos desitgen que el Barça guanyi la Lliga i la Champions i el seu Athletic, la Copa. Jo també signaria, que consti. Però com que no sabem el resultat de la Champions, millor que guanyem el dimecres. Per si de cas. Passi el que passi, espero que sigui una jornada de festa entre dos pobles que sempre s'han donat suport. I una vegada que comenci el partit... a per ells. Per cert... jugarà Hleb de titular? Glups.

I abans de ficar-me al llit, un desig. Espero que la lesió d'Iniesta no sigui greu. El necessitem per a Roma. Força Barça, força Iniesta. I també "força" per a mi que estic com una moto i encara no hem guanyat res.

Una última cosa: el dissabte vaig anar amb uns amics a ballar a la disco Almodobar. Pels monitors de televisió projectaven el Chelsea-Barça. I quan Iniesta va marcar... la gent va celebrar el gol com si fos en directe. Sensacional.

El gol del segle

No recordo una explosió d'alegria com la que he viscut aquesta nit quan Iniesta ha marcat el gol de la seva vida... i de la nostra. Estava veient el partit en un bar de l'Eixample, aquell que està regentat per uns xinesos molt simpàtics i que sempre ens porta sort. Els més de 50 culés que ens hem aplegat en el saló menjador ens menjàvem les ungles i bevíem cervesa. L'equip xocava una vegada i una altra contra la muralla del Chelsea i l'1-0 era una injusta condemna. I ha arribat el minut 93. Iniesta (amb l'ajuda psicològica de milions de culés) ha xutat amb punteria i força. I la pilota ha entrat. Ens hem tornat bojos. Han estat uns segons indescriptibles, màgics, únics. El món s'atura i toques el cel. M'he abraçat amb vint o trenta culés que estaven tan embogits com jo. Especialment emotiu ha estat l'abraçada amb el meu germà. Ho reconec: he plorat de felicitat.

En finalitzar el partit he enviat uns quants SMS als culés més íntims. Ha estat un gran moment de complicitat. Als pocs segons m'han arribat les respostes, totes elles redactades des de la passió i l'extrema ansietat viscuda. M'ha trucat des del mateix Stamford Bridge el meu amic Xavi. Estava afònic, esgotat i eufòric. Els tres mil culés que han animat el Barça també són els meus herois. I la nit, com no podia ser d'una altra manera, ha finalitzat a Caneletes. Hi havia molta més gent que el dia del Madrid. M'ha encantat un crit: "El de Fuentealbilla es una maravilla". I un altre: "Toma, toma, toma, nos vamos a Roma". Hem corejat el nom d'Iniesta i hem tingut un record per a un equip de Madrid que ho està passant francament malament.

Estic en un núvol. O en la lluna. O ja no sé on. Hem guanyat 2-6 al Madrid, hem eliminat al Chelsea en l'últim sospir, el diumenge podem ser campions de Lliga, dimecres vinent me'n vaig a València per veure la final de la Copa del Rei i el dia 27 jugarem la final de la Champions. Bogeria non stop.

Sis castanyes per a sempre

Són les cinc de la matinada i jo continuo de festa. No vull ficar-me al llit. Seria un pecat interrompre aquest estat d'eufòria. Acabo de veure per enèsima vegada les sis castanyes al canal 3/24. Henry, Puyol, Messi, Henry, Messi, Piqué... aaaaaaaah, un plaer diví. Estic mirant la tele i també estic connectat a internet. He entrat a més de 50 webs: la del Barça, la de la premsa catalana, la de l'As i Marca (naturalment!), la del Faro de Vigo, la de l'Heraldo de Aragón, la del Washington Post... ho vull llegir absolutament tot sobre aquest Madrid-Barça inoblidable. Un ull a la tele, un altre a internet i les oïdes pendents de la ràdio. Estic seguint la repetició dels programes esportius. I d'aquí un parell d'hores ja podré comprar i devorar la premsa. Avui més que mai la vida té color blaugrana. Empatx beneït.

Els culers no oblidarem mai aquest 2 de maig caigut del cel. He vist el partit envoltat d'amics i familiars en un preciós sobreàtic de la Via Augusta. Cada vegada que el Barça feia un gol sortíem a la terrassa per deixar anar tota l'adrenalina. No érem els únics. A molts balcons de la ciutat, els culés cantaven els gols amb la mateixa força que Pou i Puyal. A partir de dos quarts de deu el cel de Barcelona s'ha omplert de coets. I l'asfalt, de cotxes embogits amb la victòria. Hem brindat amb cava i hem trepitjat de nou Canaletes. Feia tant de temps! És veritat que encara no hem guanyat ni un títol, però ficar-li sis castanyes al Madrid al Bernabéu és la cosa més gran que li pot succeir a un culé. Recordem-les: una, dos, tres, quatre, cinc i sis. Sis castanyes per sempre.

El que diria Humphrey: Podrem perdre partits i títols. Podran tornar Van Gaal, Bogarde i Romerito. El Madrid podrà guanyar unes quantes lligues consecutives amb l'ajuda dels àrbitres i Esperanza Aguirre. Però als culés sempre ens quedarà el 2-6.

El passadís es quedava curt: Quan el Barça estava a 12 punts del Madrid jo somiava amb l'"Operació passadís". Ho vaig escriure en aquest bloc i ho vaig comentar a la ràdio. Es tractava d'arribar al Bernabéu amb la Lliga a la butxaca i rebre l'homenatge protocol·lari dels jugadors madridistes. Però el Real va retallar punts amb un joc anodí però efectiu. El somni del passadís va quedar destrossat. Després del que hem viscut aquesta nit... el passadís era un premi escarransit. Visca el Barça i visca les sis castanyes.