diumenge, 28 de febrer de 2010

Partidàs

Hem guanyat per la mínima, marcant en el minut 83 i demanant l'hora a l'àrbitre. Tant se val. L'important és que hem jugat molt millor que en els últims partits. El Milionaris de Madrid tampoc afluixa i a Tenerife (l'illa preferida dels culés) ha demostrat que potser no té equip, però sí té gol. La pròxima setmana ells juguen a casa i nosaltres fora. Jo ja tinc el Tranquimazin a punt.

Eufòria madridista:
L'eufòria madridista m'anima. Com més excitats estan, més espectacular és el KO que es peguen. No n'aprenen. Es van passar el 2009 amb el cagòmetre, el villarato, comparant Robben amb Messi i desprestigiant Guardiola i Laporta. El resultat final va ser molt vistós: un 2-6 al Bernabéu i el triplet.

"Sento que serem campions":
Guardiola m'ha pujat la moral. Encara estic emocionat amb les seves últimes declaracions. "Sento que serem campions", ha dit públicament. Aaaaaah, fabulós. Si ho diu ell...

Visca el Youtube:
Que llarga i avorrida es farà aquesta setmana sense Lliga ni Champions. Aprofitaré per tafanejar el Youtube i localitzar els millors vídeos culés. Prometo publicar la llista en el meu pròxim article.

L'opinió dels meus pares:
Em truca el meu pare: "Fill... cal fer-li un monument a Pedro. Sempre ens acaba traient les castanyes del foc. I Henry, què passa amb Henry? Tu que ets periodista hauries d'investigar. Per què no el traspassem a l'Espanyol o al Madrid?". La meva mare també es posa al telèfon: "Quin partidàs, fill! Ens hem menjat el Màlaga amb samfaina. I no et preocupis pel Madrid. Tornarem a sentenciar la Lliga al Bernabéu, com l'any passat".

Una a-barça-da!!!!

dimarts, 23 de febrer de 2010

17 culés contra l'Stuttgart

He viscut un gran dimarts europeu en companyia de 16 bons amics culés. Ens hem reunit en un bar musical del carrer Gran de Sant Andreu. Tota la primera planta era nostra. A les 20.45, l'ambient era de gala. Teníem fam de Champions i també de cervesa. Els primers minuts han estat desconcertants: "Què li passa al Barça?", ens preguntàvem amb desassossec. Com més atacava l'Stuttgart més cervesa consumíem. Ja se sap, l'alcohol ofega les penes.

L'1-0 del Stuttgart ens ha deixat molt tocats. Encara sort que en aquest precís moment han arribat els assortiments de formatge, embotit i truita. El sector dels patidors (el meu) ja ens vèiem eliminats de la Champions. El Xavi, el Jordi, el Carles i l'Antonio, més optimistes que jo, pronosticaven una remuntada. El millor que ens ha pogut passar és que el primer temps acabés amb l'1-0. Les frases més escoltades en el descans han estat: "Per què estem jugant tan malament?", "Així no anirem enlloc", "Hem de tornar a fitxar Hleb" i "Aquesta truita està boníssima".

Segon temps. El Barça surt més endollat i Ibra empata. Celebrem el gol com si fóssim "hooligans", amb salts, abraçades, crits i algun atac d'histèria. Un cambrer ens crida l'atenció: "No facin tant soroll que els veïns es queixen". Li dic al Xavi que el partit acabarà així, en empat. La història d'aquest Stuttgart-Barça té paral·lelismes amb el Lió-Barça de l'any passat (també va acabar 1-1). No m'equivoco. El resultat final és bo i alguns dels meus col·legues comencen a organitzar el viatge de quarts de final. El destí preferit de la majoria és Burdeos (el Girondins ha guanyat aquesta nit 0-1 al camp de l'Olympiakos). El meu germà, que no ha pogut assistir a la gran cita, m'ha enviat diversos SMS durant el partit. L'últim només té dues paraules: "Encara prou!".

A les 23 hores abandonem el bar. Els més entusiastes del grup volen anar a Canaletes. La proposta no obté consens i acabem prenent unes caipirinhes a la discoteca Luz de Gas. El Bernabéu està una mica més a prop.

Una a-barça-da!!!

diumenge, 21 de febrer de 2010

Cap de setmana gloriós

Golejada de l'equip de futbol i pallissa històrica al Madrid en la final de la Copa de bàsquet. Aaaaaaah, quin plaer! Ha estat un cap de setmana espectacular. En aquests moments tinc la moral pels núvols. I perquè la felicitat sigui completa ja només falta una cosa: que dimarts aconseguim un bon resultat a Stuttgart.

Primera alegria:
El 4-0 de dissabte va ser terapèutic. Després de la derrota del Calderón, els socis patidors com jo havíem generat una certa inquietud. Doncs bé, la inquietud es va dissoldre de cop en el minut 34 quan vam marcar el 3-0. El segon temps va ser tan relaxat que em vaig dedicar a fer mots encreuats i a xerrar amb els companys de la graderia. Guardiola no va quedar satisfet amb el rendiment de l'equip. Jo, sí. Contentíssim. Signo amb els ulls tancats que tots els partits que queden al Camp Nou siguin tan "avorrits" com el de dissabte i acabin 4-0.

Segona alegria:
El Barça de bàsquet ha aconseguit la Copa del Rei de manera apoteòsica. Hem guanyat el Milionaris de Madrid de 19 punts (que podien haver estat 25). La cara de Florentino Pérez a la llotja era un poema. L'home ha d'estar desesperat. Els seus equips milionaris li estan donant molts disgustos. I jo que m'alegro.

Tercera alegria?:
El dimarts torna la Champions. Oé, oé, oé. Uns 20 amics ens reunirem un un bar musical per veure l'Stuttgart-Barça. I aquesta vegada, res d'entrepans, frankfurts o patates braves. Hem encarregat un sopar de luxe amb dos plats i postres. Espero que els gols del Barça m'ajudin a tenir una magnífica digestió. Força Barça.

dimarts, 16 de febrer de 2010

El Lió m'ha pujat la moral

He passat un parell de dies molt ximples. La derrota al Calderón (la primera de la Lliga) i la plaga de lesions (el tema em sembla preocupant) m'havien deixat ben enfonsat. Són moments per desconnectar de tot: quan t'apropes a un quiosc no mires les portades de la premsa esportiva i en el Youtube repasses mil vegades el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, el 2-6 i la final de Roma. Nostàlgia al poder.

He ressuscitat als 22.30 hores:
Però aquesta nit s'ha produït el cop d'efecte que necessitava. He vist el Lió-Madrid en un bar de Barcelona, en companyia d'altres culés. El joc del Madrid, el nostre rival en la Lliga, ha estat decebedor. Tenen la davantera més galàctica i milionària del planeta (Kaká, Ronaldo, Higuaín, Benzema i Raul), però sortosament la resta de l'equip és molt poc galàctic. Un rival normalet com el Lió els ha posat entre les cordes. He sortit del bar amb la moral renovada, com si m'hagués pres una caixa de Pharmaton Complex. A les 22.30 hores havia ressuscitat.

Autodestrucció blanca:
Atenció a les frases dels comentaristes esportius de la capital que he escoltat aquesta nit: "Kaká no està i no se l'espera", "La gent del Madrid està indignada amb Pellegrini", "El Madrid juga amb foc", "Determinats jugadors han quedat assenyalats", "Kaká hauria d'estar a la banqueta", "Que torni Robben". També he escoltat una frase surrealista: "A Espanya, Villarato i a Europa, Platinato". Impressionant.

Aprendre la lliçó:
L'Stuttgart i el Lió són equips d'un nivell semblant. Cal prendre bona nota del que ha passat aquesta nit. Dimarts vinent no ens podem confiar. Jo predico amb l'exemple i ja he reservat un ampli saló per veure l'Stuttgart-Barça amb els meus amics i familiars (Xavi, Jordi, Carles, Antonio, David, Germà i companyia). Serem uns 20. I animarem com hooligans. Força Barça! I ara, amb el vostre permís, em menjaré unes lioneses farcides de xocolata.

diumenge, 14 de febrer de 2010

L'Atlético, un altre Madrid B

Tinc dues opcions per començar aquest article. La primera és optimista: continuem líders i encara li traiem dos punts al Milionaris de Madrid. La segona és més fatalista: estic enfonsat per la derrota, el mal joc i les lesions. Sincerament... em decanto per la segona. I a sobre l'equip que ens ha guanyat és l'Atlético de Madrid, un altre equip (estic pensant en l'Espanyol) que hauria de disputar la Lliga amb el seu nom real: Madrid B. Em resulta patètic, a més, que el president de l'Atlético, Enrique Cerezo, hagi afirmat en finalitzar el partit que el Real Madrid comença totes les Lligues amb nou punts de més (els sis que juguen contra ells i els tres que nosaltres perdem al Calderón).

Prefereixo parlar de "Celda 211":
Ha estat un partit per oblidar. Per tant, prefereixo parlar de la pel·lícula "Celda 211", que s'ha emportat els Goya més importants. A mi em va encantar. En el meu bloc sobre cinema (www.elcinedelpico.bloc.cat) li vaig posar quatre estrelles sobre cinc. És una història amb tensió i ritme, dues virtuts poc corrents en el cinema espanyol. I Luis Tosar està genial fent de dolent que no és tan dolent.

També hauríem de marcar de rebot:
Hem tingut 15 oportunitats i només hem marcat de corner. Conclusió: no és necessari que tots els nostres gols siguin de pel·lícula i es produeixin després de mil passades, combinacions, regats i cops de taló meravellosos. De vegades cal ser més pràctics.

L'opinió dels meus pares:
A les 11 de la nit m'ha trucat el meu pare. Semblava l'home-pregunta "Fill, estic molt preocupat. Per què estem tan esgotats a les segones parts? Què està passant amb Henry? I amb les lesions? Necessito respostes, ja". El punt de vista de la meva mare afortunadament ha estat molt diferent: "No facis cas al teu pare. Està insuportable. Les estadístiques ho diuen molt clar: quan perdem al Calderón guanyem la Lliga. Avui més que mai... visca el Barça".

diumenge, 7 de febrer de 2010

Invictus

El dissabte vaig viure dues victòries èpiques: la del Barça i la de la selecció sud-africana de rugbi. La nova pel·lícula de Clint Eastwood, "Invictus", relata l'espectacular trajectòria de Sud-àfrica al mundial de rugbi de 1995. Van guanyar la final a Nova Zelanda amb el suport incondicional a la graderia del president Mandela. Crec que la propera pel·lícula d'Eastwood ha d'inspirar-se en aquest Barça heroic de Guardiola que pot amb tot (àrbitres, penals, expulsions, Villaratos...). I en el repartiment només cal fer un canvi: Messi per Matt Damon. Ja portem 21 jornades de Lliga i nosaltres també continuem "Invictus".

Visca els cinc punts:
L'Espanyol, com era d'esperar, va fer el ridícul al Bernabéu. El duel amb el Milionaris de Madrid és apassionant, però nosaltres tenim cinc punts més. Això significa que cada setmana som una miqueta més campions. A Madrid estan desesperats. Jo els recomanaria que vagin al psiquiatra. Al meu, per exemple. És un expert en esquizofrènia.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare. Està indignada: "Fill meu, has vist el Madrid-Espanyol? Quina costellada. L'Espanyol és el Madrid B. No hi ha dret. Quan vénen al Camp Nou es deixen la vida i quan van al Bernabéu semblen mosquetes mortes". El meu pare també es posa al telèfon: "T'ho vaig dir, fill. Estava segur que el pla anti-Barça de la premsa madrilenya ens passaria factura. I ja veus. L'arbitratge del dissabte va ser nefast. I espera't, que això només és el principi. Ara aniran a per Messi. A la més mínima... l'expulsaran".