divendres, 31 de desembre de 2010

Feliç 2011... culé

Ooooooooh! Quina pena que se'n vagi el 2010. Ha estat un altre any màgic: hem lluït a la samarreta el logo de campions del món, hem guanyat la Lliga, hem jugat com els àngels, el Madrid i l'Espanyol s'han emportat una maneta... El 2010 ha estat un any 10. Només ens va faltar guanyar la Champions al Bernabéu. Però vam estar tan a prop! En canvi, els madridistes no van passar de vuitens.

I aquesta nit... 12 campanades i 12 desitjos. Ja tinc la llista a punt:

1.- Guanyar la Lliga (ja he comprat tranquimazin per si la tornem a guanyar a l'última jornada)

2.- Guanyar la Champions (contra l'Inter)

3.- Que el Madrid quedi eliminat a vuitens de final (una tradició que no hem de perdre)

4.- Si guanyem la Champions, també m'agradaria guanyar el Mundial de Clubs del 2011

5.- Tornar a guanyar al Bernabéu (seria el tercer any consecutiu)

6.- Que renovi el Pep

7.- Molts títols per a les seccions

8.- Que els bocates del Camp Nou siguin més barats (ho demano cada any i no hi ha manera)

9.- Més urinaris al Camp Nou (per no fer cues infinites. També ho demano cada any)

10.- Que la meva neboda de 8 anys sigui cada vegada més culé. De moment, la foto de Bojan competeix a la seva habitació amb les de Hanna Montana, "Patito feo" i Hello Kitty.

11.- I moooooooooolta felicitat per a tots els culés del món!

El desig número 12 ja s'ha complert: que un jugador del Barça guanyi la Pilota d'Or. Oé, oé, oé.

Visca el Barça!!!!! Una a-barça-da!!!!!

diumenge, 19 de desembre de 2010

5 al Madrid, 5 a l'Espanyol... aaaaaaaah

Estic en un núvol i no penso baixar al món real. En tres setmanes, li hem endinyat CINC al Madrid i CINC a l'Espanyol (com diria el meu germà cal escriure-ho amb lletres i en majúscules). Aaaaaaaaah, quin gust. Tanta alegria no em cap al cos i estic a punt de rebentar. No em queda ni un forat pels torrons. Sincerament... no sé què demanar als Reis Mags pel 2011.

Amic invisible culé:
Després de veure l'1-5 en el meu restaurant preferit (el dels xinesos) em vaig dirigir a casa de la Victòria (el nom era un presagi). Era nit d'"amic invisible" amb una colla a la que només veig un cop a l'any. Sabeu quin va ser el tema de conversa? El Barça, per descomptat. Els que ja eren culés (Alfonso, Eduard, Jordi, Victòria...) estaven exultants. Però el que més em va emocionar és que els que mai han estat "futboleros" (Gemma, Xavi...) ja s'han convertit al barcelonisme i ara prediquen la paraula de Pep amb autèntic fervor. Meravellós! I encara una altra cosa. Jo pensava que era el més malalt de la colla perquè ja he vist el DVD del 5-0 dues vegades. M'equivocava. El Jordi està pitjor, l'ha vist tres cops. L'amic serà invisible, però la passió per aquest Barça és més visible que mai.

El menú de Nadal 2010 de la meva mare:
La meva mare m'ha trucat aquest matí. L'1-5 a can pericolàndia ha estat una il·luminació per a ella i ara ja té clar el seu particular menú de Nadal. Aquest és el tercer any que el fa (i si algú el vol difondre agrairíem citar-ne la procedència). No deixa de ser una satisfacció per a aquest humil redactor que el menú de l'any passat tingui dues pàgines a facebook, una d'elles amb 650 amics.

Entrants: EnsalaVILLA russa, CroKEITAs de pollastre, MinINIESTA de verdures, pernil MESSInco Jotes, pebrots del PEDROn i pebrots del PIQUEllo

Primer plat: XAVIolis a la CARBONERO

Segon plat: MANETES de be o Filet d'ALVEStrus (a triar)

Postres: Flam de caraMILITO, gelat de fruites del BUSQUETS

Begudes: Vi PINTO de VALDES-peñas i vi portuguès Mateus ROSE-LL

Última hora: Barça 0 Athletic de Bilbao 0. Res a dir. M'he dormit en el minut 26 de la primera part i m'ha despertat un guàrdia jurat quan ja no quedava ningú a l'Estadi. Ha estat un partit Tranquimazín. Ja remuntarem a Bilbao.

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol a l'Espanyol)

diumenge, 12 de desembre de 2010

Sóc un privilegiat

Atenció als últims resultats: 0-8 a l'Almeria, 0-3 al Panathinaikos, 5-0 al Madrid, 0-3 a l'Osasuna, 2-0 al Rubin i avui... 5-0 a la Reial Societat. Això és de bojos! Han estat 26 gols a favor i cap en contra. Estadístiques que posen els pèls de punxa. Però més enllà del resultat, el que ens fa volar als culés és el joc de l'equip. Com diria el meu germà, aquest 5-0 també cal escriure'l amb lletres. Cinc a zero. Perquè amb números només sembla un resultat. I és molt més que un resultat.

Una altra maneta al Camp Nou:
Ja veus Mourinho que el 5-0 que et vas emportar del Camp Nou no era res personal. A la Reial Societat també li han caigut cinc. Guardiola ha dit a la roda de premsa que els culés som uns privilegiats. Té tota la raó del món. Mai no havia vist res semblant.

Diumenge meravellós:
Fa fred, són les nou del vespre d'un diumenge i demà toca llevar-se aviat. El cos et demana quedar-te a casa veient el partit per la tele. Però no. Agafes la gorra, la bufanda, la bandera, els guants, el bocata, els mitjons de llana i te'n vas al Camp Nou amb un somriure d'orella a orella. No t'espera Nicole Kidman o Penélope Cruz. T'espera una cosa millor: el Barça. Oé, oé, oé.

Preparant el menú de Nadal:
Em truca la meva mare. "Fill, estic preparant el menú de Nadal. Aquest any hi haurà sorpreses molt interessants. Mantindré les Cro-Keitas de pollastre, els pebrots del Pedro-n i els Xavi-olis a la carbonara de l'any passat, però et sorprendré amb dos o tres plats nous". La meva mare està boja. Boja pel Barça. Com jo. Com tots.

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol)

dimecres, 8 de desembre de 2010

Visca la Masia

Estem vivint la setmana fantàstica de la Masia. Dilluns: Xavi, Iniesta i Messi són triats els millors jugadors del món i un dels tres s'emportarà la Pilota d'Or. Dimarts: un Barça amb 5 del filial derrota la nostra bèstia negra (Rubin Kazan). Els autors dels gols són Fontàs i Víctor Vázquez. Dimecres: el Barça B protagonitza una remuntada heroica al camp del Betis i acaba empatant el partit. Aaaaaaah. Als culés ens cau la bava. Visca la Masia. Oé, oé, oé.

Barça 2- Rubin Kazan 0:
Era un partit intranscendent, però jo vaig prendre una decisió transcendent: acudir al Camp Nou malgrat tot. Estic tan emocionat amb el joc de l'equip que fins i tot un Barça-Rubin em sembla un partit apassionant. Haig de reconèixer que el primer temps va ser soporífer. Vaig haver de comprar-me la caixa gegant de crispetes per estar distret i no clapar-me. El segon temps va ser molt diferent. L'equip es va posar les piles i va derrotar clarament el Rubin amb gols "made in pedrera". Adéu a la llegenda del rosari.

Madrid-Inter i Barça-Lió, aquests són els meus desitjos per al sorteig de vuitens de final. M'encantaria que el Madrid fos eliminat pel seu equip preferit. I si a nosaltres ens toca el Lió podrem organitzar una caravana culé. És un desplaçament còmode que es pot fer en cotxe o en autocaravana. Ja falta menys pel 17-D. Quins nervis!

Visca el MIX (Messi, Iniesta, Xavi):
Continuo impactat per la notícia. Els tres millors jugadors del món són del Barça. La premsa madridista ha fet tot el possible per destacar que és un premi per al futbol espanyol. S'equivoquen. És un premi per al Barça i la Masia. Enveja cotxina. I ho entenc. Us imagineu que els tres nominats fossin Casillas, Sergio Ramos i Cristiano Ronaldo?

5-0 (segona part):
El dilluns vaig viure una experiència fantàstica. Gairebé 20 amics (entre adults i nens) ens vam reunir per reviure el 5-0. Vam celebrar els gols com si el partit s'estigués jugant en aquells moments. Aquest 5-0 és com "Casablanca", "Allò que el vent s'endugué" o "Ciutadà Kane". Una obra mestra que cal veure-la mil vegades, perquè sempre acabes descobrint detalls nous. L'experiència va ser tan satisfactòria que la repetirem a principis de gener.

Una a-barça-da

diumenge, 5 de desembre de 2010

Ens tenen ganes

El madridisme no ha pogut digerir el 5-0. Ha estat un cop massa dur. Estan tan destrossats que ara volen treure'ns els tres punts que hem aconseguit legalment a Pamplona. La caverna mediàtica està més rabiosa que mai. Avui he flipat (com diria Casillas) amb els programes esportius de La Sexta, Cuatro, Intereconomia i Veo. Tots tornen a parlar de Villarato, d'ajudes, de lligues adulterades. Aquesta gent és tremenda. No saben perdre. I per això, quan perden, treuen els tancs al carrer.

Un altre partit gloriós:
Els últims partits del Barça són per emmarcar. Haurien d'estar al Prado o al Louvre. A Pamplona hem tornat a jugar com els àngels (encara que no tinc ni idea de com juguen els àngels). L'equip està per sucar-hi melindros. Tenint en compte que els jugadors van arribar al Reino de Navarra a les vuit de la tarda és just reconèixer que van guanyar sense baixar de l'autocar.

Guardiola o Gary Cooper?:
Per què Guardiola ha de menjar-se tots els marrons? La roda de premsa post-partit va ser esperpèntica. Guardiola va haver de torejar com va poder a la premsa de Navarra (que pel que vaig constatar és cosina-germana de la caverna mediàtica). Pobre Pep. Una vegada més, sol davant el perill com Gary Cooper.

No vull comunicats per escrit:
El nostre president parla poc. Em sembla bé. Rosell no és Laporta. El seu estil és diferent. Però quan la situació és complicada ha de donar la cara. Els comunicats per escrit no em valen. Presi has de parlar una miqueta més.

Ja tinc el DVD del 5-0:
Estic emocionat i nerviós. Ja he comprat el DVD del 5-0. Ocuparà un lloc d'honor a la meva videoteca futbolística al costat del 0-5, la Recopa de Basilea, les 3 Copes d'Europa i el 2-6. Aprofitaré el pont de la Puríssima per veure'l diverses vegades. 5-0 forever! Que la festa no s'aturi.

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

dilluns, 29 de novembre de 2010

5-0 a Mou: ja em puc jubilar

Els madridistes s'han passat sis mesos recordant-nos la "gran" victòria de l'Inter a les semifinals de la Champions. S'ha acabat. Amb el 5-0 d'avui el mite Mourinho s'ha anat a fer punyetes. Cada vegada que un madridista em recordi la nit dels aspersors jo li recordaré la gloriosa maneta que li vam endinyar a Mou un 29 de novembre del 2010. Pensava que amb el 2-6, el triplet i el Mundial de clubs ja ho hi havia vist tot. No! Faltava el 5-0 d'avui. Ara ja puc jubilar-me. Crec que em faré monjo budista i viuré d'aquests records meravellosos.

Una altra nit boja, boja, boja:
Fa un fred que pela a Barcelona, però és una nit caribenya per als culés. He vibrat com mai al Camp Nou, he sopat amb cava, he vist amb passió malaltissa "Punto pelota", he entrat a les webs de tots els diaris catalans, espanyols i mundials. I quan acabi de redactar aquest article, em prendré una Mou 5 estrelles (el cinc és molt important) i tornaré a veure el partit per internet. A les sis del matí baixaré a buscar la premsa del dia i penjaré la bandera del Barça al balcó. Aaaaaaaah. Quin plaer. Un altre nit sense dormir.

El 5-0 des de la tercera graderia:
He tornat a viure una altra nit increïble des del meu seient de la tercera graderia. El mosaic m'ha posat els pèls de punxa, tot i que he de reconèixer que he canviat la cartolina que em tocava (de color vermell) per la meva senyera de la sort. El partit ha estat brutal. No recordo una exhibició com la d'aquesta nit. Aquest Barça té el mateix nivell (o fins i tot juga millor) que la Taronja Mecànica de Cruyff, la selecció brasilera de Pelé o el Milan de Van Basten. Quan ha finalitzat el partit, he tornat a plorar. D'emoció, d'alegria, d'eufòria. Crec que és la quarta o cinquena vegada que ploro des que entrena Guardiola. M'estic tornant un sentimental.

Alguns dels sms que he rebut després del partit:
Xavi: "Alfred, saps l'última? Els ha passat com al Preciado, però a ells sí que els sancionaran perquè han jugat amb el Castella"; Germán: "Barça 5 Mouritania 0. Força Barça"; Dani: "saps com ha quedat el Madriz?"; Àngels: "5-0 Barça forever"; El meu germà: "Jeffren, pilota d'or"; El meu cosí: "Això és increïble. No tinc paraules. Cristiano jua, jua"; Sintu: "Orgaaaaasmic"; Enric: "Mourinho, sal del banquillo jajaja"...

L'opinió dels meus pares:
Em truca ma mare des de Canaletes. Gairebé no la sento: "Barça, Barça, Baaaaarça. Fill, posa la tele. El teu pare i jo ens hem pintat la cara amb els colors del Barça i estem celebrant la victòria. Ens veus? Estem al costat de la font. Madrid se quema, se quema Madrid...".

L'opinió del meu germà, David Picó:
"Cinc a zero, ho escric amb lletres perquè amb números no és suficient, amb números només sembla un resultat... i no, no és només un resultat. Jugar extraordinàriament al segle XXI vol dir jugar com ho va fer ahir el Barça. Sí, ahir el Barça va guanyar cinc a zero però, inusualment, la maneta és gairebé una anècdota perquè el joc, el toc, la velocitat, la seriositat, l'entusiasme, l'elegància, l'eficàcia, la contundència, la plasticitat, l'espectacle va anar molt per davant del resultat. Ahir el joc del Barça va ser un espectacle, un espectacle lúdic i esportiu de primer ordre. Entenc que el partit el fessin en un cinema, perquè era un espectacle artístic. Ara cal que el reposin en la Filmoteca perquè el clàssic del 2010 s'ha convertit, efectivament, en un clàssic per a la posteritat. CINC a ZERO, ho he escrit amb lletres i en majúscula perquè amb números no és suficient".

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol)

dimecres, 24 de novembre de 2010

Gran victòria, gran sopar

Avui sí. Avui la convocatòria per veure el Barça europeu ha tingut un èxit rotund. Ens hem reunit en un fantàstic bar del barri de Fabra i Puig amb pantalla gegant, exquisides patates braves i refrescants gerres de cervesa. La majoria dels meus amics estaven relaxats i pensaven més en el Barça-Madrid que en el partit d'avui. Jo no. Com a bon patidor he imaginat per un moment que el Panathinaikos ens guanyava i que arribàvem a l'última jornada de la lligueta amb l'obligació de guanyar al senyor del rosari. Quin horror.

Sortosament, el meu patiment ha durat poc. Ha començat a apaivagar-se amb la primera gerra i ha desaparegut del tot quan Pedro (súper Pedro) ha marcat el 0-1 en el minut 27. Tot el bar era un clam.

El descans ha servit per cruspir-nos uns estupends bocates i la segona ronda de cervesa (o era la tercera?). El segon temps ha estat un festival. Messi ha marcat el seu golet (0-2) i Pedro ha tornat a mullar (0-3). El meu amic Xavi, el més aventurer de la colla, ja feia plans per organitzar el viatge de vuitens. Roma, Marsella o Milà seran alguns dels possibles destins, encara que ens encantaria que ens toqués el Braga (seria un viatge bo, bonic i barat).

Falten 5 dies:
Màxima concentració per al clàssic del dilluns. Jo continuo la meva dieta: ioga, tila i passejos per la Barceloneta. I cada dia assajo els crits de guerra: "Preciaaaado, Preciaaaado", "Baaaaaarça" i "Així, així, així guanya el Madrid" (per si arriben els favors arbitrals).

L'opinió dels meus pares:
Els meus pares, que són uns valents, han animat a l'equip en directe. La meva mare m'ha trucat en finalitzar el partit des de la graderia del camp del Panathinaikos: "Fill, aquests grecs han quedat meravellats amb el joc del Barça. El teu pare ha fet amistat amb una família grega i ara soparem tots junts a prop del Partenon. Estic entusiasmada i enamorada. Visca el Barça, visca Grècia i visca Catalunya".

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

dissabte, 20 de novembre de 2010

La vuitena meravella del món

La gran piràmide, els jardins penjants de Babilònia, el far d'Alexandria, el Colós de Rodas... i el Barça de Guardiola. Encara estic amb el pitet. Increïble. Som la vuitena meravella del món. Hem guanyat 0-8 a l'Almeria. Ho tornaré a escriure diverses vegades perquè no ho havia escrit mai: 0-8, 0-8, 0-8. Ooooooh! 0-8, 0-8, 0-8 Aaaaaaah! Tinc tiretes a les mans de tant aplaudir.

Al Madrid de Mourinho cal prendre-se'l molt de debò:
El seu joc no és tan vistós com el nostre, però té uns números espectaculars. I no hem d'oblidar que encara és el líder. Espero que el 29-N (a les 11 d ela nit) ja siguin segons. I es quedin en aquesta posició per sempre més. Els merengues acaben de guanyar 5-1 a un Athletic de Bilbao que quan juga al Bernabéu més que lleons semblen hàmsters.

Preparant el 29-N:
Estic seguint rigorosament els consells del meu psiquiatre per arribar en forma al 29-N. Faig ioga, relaxació i cada nit em prenc unes tiles. Aquesta setmana també començaré alguns exercicis (supervisats pel meu otorrino) perquè la meva gola estigui en forma. Penso cridar "Barça, Barça", com si fos Montserrat Caballé.

Homenatge a Preciado:
Dimarts passat, a la tertúlia d'ONA Sport, vaig proposar que l'afició del Barça reti homenatge a Preciado. La meva iniciativa també va aparèixer el dijous al diari Sport i he comprovat que la gent està molt animada amb la idea. El 29-N, tots amb Preciado, el nou ídol del Camp Nou. Preciaaaaado, Preciaaaaado.

A pel Panathinaikos:
Hem d'aparcar l'eufòria. El dimecres ens juguem molt contra el Panathinaikos. No podem fer el ruc. Cal guanyar sí o sí. L'empat també podria ser bo si els plastes del Copenhaguen no guanyen. Visca el Barça de la Lliga i visca el Barça de la Champions.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Hola fill, estic eufòrica. Guanyarem el Madrid 5-0, amb gols de Messi, Villa i Bojan. I demà marxem a Atenes. El teu pare i jo. Serà un viatge romàntic i futbolístic". El meu pare, en canvi, no està tan radiant: "Fill, aquest Madrid és una màquina. Signo un empat en el clàssic. Ja t'ha dit la teva mare que marxem a Atenes? No l'hi diguis, però em fa molta mandra. S'està molt bé a casa veient el partit per la tele. Però en fi... la teva mare sembla que tingui 20 anys".

Una a-barça-da!!!!!!!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 14 de novembre de 2010

Visca Messi i Preciado!

Barça 3- Vila-real 1

Els culés hem viscut un cap de setmana apoteòsic. Esportivament (gràcies Messi) i moralment (gràcies Preciado). No sé què els dóna Guardiola als seus jugadors, però últimament surten al camp com si fossin motos. Red Bull? Pharmaton? Xupito de crema catalana? Ni l'àrbitre, ni Marchena, ni ningú va poder evitar una altra exhibició del "Pep team". Aquest Barça espanta.

Preciado (Preuat, per als amics) és el meu ídol:
Preciado ja és un ídol i un heroi per a mi. Com Gamper, Alcántara, Kubala, Rafael de Casanova, Indiana Jones i Tintín. L'entrenador del Gijón ha estat capaç de dir-li "canalla" i "molt mal company" a Mourinho. Increïble, però cert. Preuat ha expressat en veu alta el que gairebé tots pensem (fins i tot molts madridistes). Una abraçada, Preuat. Passa't a sopar per casa quan vulguis. La meva mare està desitjant conèixer-te.

Preparant el 29-N:
Estic nerviós (que ningú confongui "nerviós" amb "preocupat"). El compte enrere del Barça-Madrid ha començat. Acabo de parlar amb el meu psiquiatre i m'ha dissenyat un pla per relaxar-me (que encara no inclou Tranquimazin). Cada dia haig de fer 10 respiracions profundes, mitja hora de ioga i prendre'm una infusió de tila abans de ficar-me al llit. I a mesura que s'apropi el partit haig d'intensificar les dosis. Per cert, estic preparant cançons per rebre Mourinho. Ja tinc la primera. Amb la música de "Yellow submarine" hem de cantar "És Mourinho un plasta de debò" (versió light) i "És Mourinho un plasta de collons" (versió hardcore).

Avui toca la lletra "p":
Els adjectius per definir Messi comencen avui per la lletra "p": potent, perfecte, poderós, positiu. El proper dia (ja se m'acaben les lletres) el definiré amb la "s".

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 7 de novembre de 2010

Aquest Barça és la meva religió

Aquest Barça de Guardiola és la meva religió. El meu déu es diu Messi. I la meva catedral és el Camp Nou. Si els fidels s'han emocionat aquest matí amb la visita del Papa, jo he sentit una cosa semblant quan he vist l'exhibició de Getafe. Quin espectacle. Els primers 45 minuts han estat de traca i mocador. El Barça ha jugat com els àngels. Només ha faltat una mica més de punteria. Decididament, crec en el Barça de Guardiola.

Pepe-mòbil:
Si el Barça guanya la Lliga o la Champions (o els dos títols) proposo que la casa Mercedes fabriqui un Papa-mòbil per a Guardiola. Es dirà, lògicament, Pepe-mòbil. El que està fent aquest home pel Barça no té nom. Bé, de fet té molts noms: orgull, passió, dignitat... Només li demano a Gamper que aquest Barça duri molts anys.

Patiment patològic:
Ja és trist que guanyant 0-3 hagi hagut de patir. Teníem el partit controlat, però l'expulsió de Piqué i el gol que ens han fet de penal han disparat la meva tensió nerviosa. Quan en el minut 83, un davanter del Getafe s'ha plantat sol davant de Valdés he pensat, "ja està, ara ens claven el segon i després ens empaten". Però no. Amb el meu patiment patològic no vaig enlloc. Bé sí, vaig directe al psiquiatre.

No he vist el partit del Madrid ni penso preguntar com han quedat:
Un Madrid-Atlético de Madrid és com una cervesa sense alcohol o un formatge sense matèria grassa. Ja sabem que els merengues guanyaran sense despentinar-se. Ja ho llegiré demà a la premsa. No vull que res ni ningú pugui descafeïnar la meva eufòria després de l'1-3.

PD que res té a veure amb el futbol:
Aquesta tarda-nit, al bar on hem vist el partit, un home ha agredit i amenaçat de mort a un seguidor culé que li havia donat una puntadeta de peu sense voler i que s'ha disculpat immediatament. Què està passant? Per què hi ha tanta agressivitat a la nostra societat? Per molt que el Papa parli de fraternitat, començo a dubtar de la bondat del gènere humà. Ànim noi.

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

dimarts, 2 de novembre de 2010

Era el Copenhaguen o el Chelsea?

Caram amb el Copenhaguen. Semblava el Chelsea. Han corregut com bojos els 90 minuts. Són una maquina. I han repartit més llenya que el Granada dels anys 70 amb Aguirre Suárez, Montero Castillo i Fernández. Però qui deia que el grup de la mort era el del Milionaris de Madrid? Ja està bé, home. Al Barça li han tocat els pitjors equips-pedra de la Champions (Rubin Kazan i Copenhaguen). El Milan i l'Ajax tenen més nom, però són una barreja de germanetes de la caritat i geriàtrics ambulants. Que acabi la lligueta, ja!

Fart d'equips plastes: Del Rubin i del Copenhaguen no vull saber res més fins la Champions del 2018 (com a mínim). Són dos equips plastes i desagradables. I amb dos entrenadors que fan por. Un amb el rosari i l'altre amb cara de Mourinho.

No sé si és un puntet o un puntàs:
Sóc feliç amb el punt que hem aconseguit, però la imatge que hem donat no m'ha agradat. I ja no parlo del Tranquimazin que m'he hagut de prendre a la segona part. Quan juguem contra un equip com el Copenhaguen ho passem fatal. El nostre futbol bonic queda neutralitzat a base d'agressivitat i pressió. Tant de bo Guardiola dissenyi alguna alternativa pensant en pròxims partits.

Demano perdó:
Jo pensava que guanyaríem 0-3 o 0-4 sense baixar de l'autocar. Sóc un prepotent i demano perdó. A Europa ja no queden ventafocs. Abans d'anar a dormir escriuré 100 vegades "no menyspreuaré a cap equip de la Champions".

Fracàs de convocatòria:
Els amics han fallat (he rebut excuses de tots els colors) i al final la meva convocatòria per veure el Copenhaguen-Barça en un bar irlandès ha estat un fracàs absolut. Només hem estat dos (el meu amic Pep i jo). No passa res. Contra el Panathinaikos serem més, segur. És clar que no costarà gaire.

Conclusió:
Visca el Barça i... el Milan

Una a-barça-da

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Orgàsmic

Estic emocionat. Feia temps que no vivia una nit com la d'avui. Tot ha sortit a la perfecció. El Barça de les 6 copes, el Barça Terminator, el Barça del 2-6, el Barça campió del món, el Barça que enamora... ha tornat. Benvingut. I jo penso celebrar-ho. Per cert, la festa durarà una hora més (a les tres seran les dues). Oé, oé, oé.

Cinc motius per a l'eufòria:
1. - Ha marcat Villa. Han estat dos golarros. La carpeta Villa queda tancada. Ara ja només ens falta tancar la carpeta Bojan.
2. - Ja sabem matar els partits al Camp Nou. Bieeeeen.
3. - Compliré la meva promesa. Els adjectius d'avui per descriure el joc de Messi comencen per la lletra "L". "Letal", "Luxós", "Literari" i "Llegendari". La setmana vinent començaran per la lletra "P".
4. - Ambientàs al Camp Nou. La gent estava com una moto. Ha animat, ha cantat, ha corejat els noms dels jugadors, ha fet l'onada... Ho penso i ho dic. Som la millor afició del món sense alcohol al cos. Els anglesos criden més perquè arriben als estadis completament perjudicats.
5. - El resultat era tan contundent que Guardiola ha pogut canviar Xavi en el minut 15 del segon temps. Fantàstic. El tindrem més fresc que mai per jugar contra el Copenhaguen.

Preparant la convocatòria europea:
La colla ja està preparant un gran sopar per a aquest dimarts de Champions. Calculo que podem ser entre 10 i 15 persones. Només ens falta escollir el restaurant (estem dubtant entre una pizzeria i un xinès). El compte enrere per a Wembley ja ha començat.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare. També està emocionada: "Fill meu, en acabar el partit he plorat. Avui ens hem retrobat amb el Barça que ens ha donat tanta felicitat en els últims dos anys. El teu pare i jo ho celebrarem menjant-nos una dotzena de panellets". El meu pare, en canvi, em llança un advertiment: "Fill, no et confiïs. El Milionaris de Madrid està molt fort. Espero que el Milan els pari els peus aquest dimecres".

Milan-Madrid, a ONA FM:
Els culés que vulguin seguir el Milan-Madrid per la ràdio han de sintonitzar ONA FM. Farem una retransmissió 100% barcelonista. Espero que aquesta vegada Ibra i Ronaldinho no ens fallin. Forza Milan i visca el Barça.

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Per fi un partit sense esglais

Saragossa 0 Barça 2

En nom de la meva salut mental i física, gràcies jugadors, gràcies Guardiola. Després de tants partits taquicàrdics (Mallorca, Rubin, València, Copenhaguen...) necessitava urgentment un partit tranquil, relaxat, sense esglais, sense suspens, sense emoció, sense res. El 0-2 a La Romareda ha estat una benedicció divina. El meu patiment ha estat... zero patatero. Oé, oé, oé. Fins i tot amb el 0-2 he badallat i gairebé faig una mini migdiada. En acabar el partit estava tan relaxat que he hagut de demanar un cafè. Històric.

Adjectius per a Messi:
Avui toquen adjetius amb la lletra "I". Il·lustre, increïble, infinit, incommesurable, immens... la setmana vinent tocarà amb la "L".

A Madrid estan eufòrics:
Els madridistes ja es veuen campions de Lliga, Champions, Copa del Rei, Mundial de Clubs, Copa Catalunya, Gamper, Roland Garrós i Festival d'Eurovisió. M'encanta. Que continuïn així. Més dura serà la caiguda. Ens veiem el 28-N.

L'opinió dels meus pares:
Els meus pares, en un atac de barcelonitis d'última hora, van agafar el tren i es van plantar a Saragossa. La meva mare em va trucar a mitjanit: "Fill meu, som una màquina. Hem guanyat sense despentinar-nos. Si continuem així, al febrer ja serem campions. Ara estem en un restaurant devorant un conill amb cargols que està per llepar-se els dits. Per cert, al teu pare no li he dit res del 6-1 del Madrid. No li vull amargar el sopar. Si et pregunta què ha fet el Madrid digues-li que no saps res, que anaven 0-0. O millor encara, recorda-li que el Lió l'ha eliminat de la Champions a vuitens i que l'Alcorcón li ha ficat quatre a la Copa del Rei".

Una a-barça-da!! (un adjectiu per cada gol)

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Fa falta patir tant?

Barça 2 Copenhaguen 0

Si continuem a aquest ritme, els partits del Camp Nou acabaran amb mi. El balanç és taquicàrdic: una derrota (Hèrcules), un empat (Mallorca), dues victòries agòniques (Sporting i València) i només una golejada (Panathinaikos). La victòria d'aquesta nit contra el Copenhaguen jo la situaria en l'apartat de victòries agòniques (el 2-0 ha arribat en el minut 93). Quan els danesos han xutat al pal faltant pocs minuts per al final del partit he notat un mareig i gairebé perdo el coneixement. He hagut de prendre un conyac. Ja n'hi ha prou de patir al Camp Nou! Quan tornaran les golejades? Vull guanyar 7-0, ja!

Des d'aquest modest bloc vull fer una proposta. A més dels xiringuitos de bocates, refrescs i llaminadures, els socis reclamem una parada de tranquimazins al camp. I sense recepta, clar.

Motius per estar preocupat:
Contra el València vam fer una pèssima primera part i després, en el segon temps, ens vam cruspir el rival. Avui ha passat a l'inrevés. Els primers 45 minuts han estat apoteòsics i després hem desaparegut del mapa. Que Guardiola els digui als jugadors que els partits duren 90 minuts. Sisplau.

Una davantera ortopèdica. Tenim quatre davanters: Messi, Villa, Pedro i Bojan. I només marca Messi. És greu?

Pobre Xavi. No pot descansar ni contra el Copenhaguen. Ha hagut de sortir quan faltaven 20 minutos per posar una mica d'ordre. Mal senyal.

Motius per estar eufòric:
Iniesta ja és súper Iniesta. Oé, oé, oé. Aquest any tornarà a marcar a Stamford Bridge.

El Barça és líder del seu grup. Gran notícia. És fonamental quedar primers per evitar a vuitens l'Inter, el Chelsea o el Manchester, que en aquests moments també lideren els seus grups.

La guerra Rosell-Laporta no s'ha notat a la graderia. Ni pancartes, ni xiulades, ni crits... res de res. L'ambient ha estat fantàstic. Que duri!

Tots amb el Milan:
Ahir vam seguir en directe el Madrid-Milan des d'ONA FM. El nostre crit de guerra era "Tots amb el Milan", però al final ens vam quedar amb les ganes. Aquest Milan, per cert, és un equip de pacotilla. Sembla un cementiri d'elefants. I malgrat tot, el Madrid només va poder guanyar amb un gol de falta injusta i un altre de rebot.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill... demà reservaré hotel i avió per a la final de Wembley. Estic eufòrica". El meu pare, en canvi, fa figa: "Fill, ahir em vaig emportar un disgust enorme. Confiava en Ibra i Ronaldinho. Però els dos estan més acabats que les maraques de Machín".

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Dissabte de tila, ioga i tranquimazin

Entre les delicades decisions de l'Assemblea i l'agònic triomf del Barça, els culés hem necessitat una bona dosi de tila, ioga o tranquimazin (en funció del nerviosisme). Jo m'he pres les tres coses. En aquests moments (diumenge nit) em sento molt millor. Crec que la paella amb sangria d'aquest migdia a la Barceloneta també ha ajudat.

Crec en la democràcia (fins i tot quan no guanyen els meus):
És el millor sistema que existeix. O el menys dolent. Per tant, respecto profundament les decisions que van prendre els compromissaris (jo em vaig sentir ben representat). Per votar amb criteri, no obstant, fa falta informació. I els compromissaris mai no la reben amb suficient antelació.

També crec en el gris:
Les coses no són sempre blanques o negres. Jo crec en el gris. Em sembla terrible que un president del Barça es quedi o gasti incorrectament els diners del seu club. Terrible i condemnable. Però, era necessari aquest "judici sumaríssim" televisat en directe? I una altra cosa molt important. Han de ser els socis els que prenguin aquesta delicada decisió? Perquè estan els experts? A partir d'avui exigeixo que també puguem decidir si Millet, Macià Alavedra, Camps o la Pantoja han d'anar a la presó.

Espero que l'equip no es ressenteixi:
M'anima pensar que el Barça ja va guanyar sis copes en una època d'inestabilitat institucional (sortíem d'una moció de censura i Laporta s'havia quedat més sol que la una). Saben qui tornarà a resultar fonamental en els propers mesos? Pep Guardiola. Per cert, només parlem de Laporta, però jo em vaig quedar molt preocupat amb el tema Mediapro. És la nostra principal font d'ingressos. I sembla que l'empresa està en crisi. Glups. Que Jaume Roures ens agafi confessats.

Sobre el Barça-València:
L'equip va sortir al camp com si també hagués estat condemnat per l'Assemblea. La histèria em va obrir la gana i al descans vaig comprar una caixa de crispetes (no ho faig mai). Potser intuïa l'espectacle del segon temps. I així va ser. El Barça Terminator va aparèixer de nou. Van marcar Iniesta (jo ho havia pronosticat a ONA FM) i el gran capità. I ara... a pel Copenhaguen!

L'opinió dels meus pares:
Em truca el meu pare: "Fill... ho veig tot negre: el Barça torna a estar dividit, el Madrid juga bé, Xavi està molt lesionat i els nostres davanters no marquen. Així serà molt difícil fer el triplet. Em conformo amb Lliga i Champions". Sento a la meva mare que riu. Que duri el bon ambient familiar.

Una a-barça-da

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Tinc mono de Barça

Els caps de setmana sense Barça es fan eterns. Després de veure en DVD les finals de París i Roma, el 2-6 i les mil imatges que Youtube ofereix del gol d'Iniesta a Stamford Bridge ja no sé què fer. I encara estem a dilluns. Sort que Barça TV ha emès aquesta nit el partit Barça B-Tenerife. Hem guanyat 3-1. I he cantat tots els gols amb una gran emoció. Ara crec que posaran un partit del Barça infantil. També me'l miraré. Tinc tant mono de Barça que m'ho empasso tot.

Campions del món també de bàsquet:
El Barça és campió del món de clubs, de seleccions nacionals i ara també som els millors en bàsquet. El dijous vam derrotar clarament els Lakers. Pau, torna al Barça ja. No et quedis en un equip perdedor.

El cas Xavi és indignant:
Em sembla increïble que Del Bosque hagi reconegut que Xavi ja estava fotut físicament quan va jugar aquella costellada a Mèxic fa un mes. És inadmissible. Per que la Federació Espanyola el va obligar a jugar? Començo a pensar que el que és positiu per a la selecció espanyola és negatiu per al Barça.

Mourinho, el millor actor del moment:
Mourinho s'ha convertit en un personatge. No el conec en la intimitat, però veient les seves aparicions públiques he arribat a una clara conclusió: és un actor de primera. Almodóvar, Trueba o Amenábar haurien de fitxar-ho per a les seves pel·lícules. El cinema espanyol tornaria a guanyar espectadors. Un altre que també promet és el "patriota" Sergio Ramos. Cada vegada que obre la boca... xou caspós assegurat.

Festa dels 80:
La setmana passada ens vam reunir 400 amics a la sala B de Luz de Gas per celebrar una nova Festa dels 80. Va ser una nit màgica. Quan DJ Dijous va punxar el mix "Viva la vida+Human" (gran moment culé), la gent es va tornar boja. I, com sempre, va aparèixer una bandera del Barça. Meravellós. Fins i tot un seguidor madridista va reconèixer que s'havia emocionat.

Aquest dimarts, a Ona FM:
Si algú vol escoltar les meves modestes opinions sobre el Barça i el Madrid, cada dimarts podrà fer-ho a Ona FM (103.5 des de Barcelona). Aquest dimarts, a partir de les 21.30, saltaran espurnes a l'emissora, ja que el meu contrincant serà Mario Cifuentes, un reconegut merengue.

Una a-barça-da

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Som el "Sense punteria team"

Hem creat mil ocasions de gol (algunes claríssimes), el control del partit ha estat absolutament nostre, el Mallorca m'ha semblat un equip inofensiu i malgrat tot això... només hem empatat! De vegades el futbol és un esport estrany i imprevisible. Alguns comentaristes diran que el Barça està en crisi. Discrepo. Però cal marcar gols, ja. Ara som el "Sense punteria team".

Jo crec que és un problema de punteria, però hi ha més coses que no m'agraden. Concretament tres:

1.- Els jugadors de la selecció espanyola estan esgotats. Del Bosque, deixa'ls respirar!
2.- La gespa del Camp Nou sembla un camp de patates. Ofereixo el menjador de casa meva. És gran i llis.
3.- Els equips "petits" ja saben com jugar-nos. Guardiola ha de pensar un pla B, un pla C i si fa falta un pla D.

Ens esperen 15 dies horrorosos:
La Lliga torna a aturar-se i des de Madrid ens buscaran les pessigolles. El psiquiatra m'acaba de dir que tinc totalment prohibit veure "Punto Pelota" i altres programes semblants. Seguiré el seu consell. Em proposa que em tanqui en el meu món culé. Ja sabeu, visionat del 2-6, de les finals de París, Roma i Basilea i molt Youtube (per repassar 200 vegades el gol d'Iniesta contra el Chelsea). També em recomana una sobredosi de comèdies: Billy Wilder, Blake Edwards i Woody Allen.

Sobre Bojan (llegit al Facebook):
Venc Bojan: semi-nou. Ideal equips de mitja taula que no necessiten marcar en tots els partits, però aspiren a ampliar la qüota femenina (i adolescent) de la seva afició.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill, no et desanimis, que ja et conec. L'empat d'avui forma part d'un pla secret de Guardiola per despistar. Estic segura que guanyarem Lliga, Copa i Champions. I la teva mare ja saps que sempre diu la veritat". El meu pare té un discurs una mica més irònic: "Fill... torno a patir pel Barça, em sento pessimista i crec que no guanyarem res. Ja trobava a faltar aquestes sensacions entranyables".

Una a-barça-da

dimecres, 29 de setembre de 2010

No estic content

Encara sort que el Rubin no ha marcat en l'últim minut. La rematada ha anat al pal. Bufa! Si arriba a entrar la pilota hagués titulat aquest article "Déu és del Rubin". La imatge del seu entrenador amb el rosari a la mà em continua angoixant. Un altre bon títol en cas de derrota hagués estat "El Barça, com el rosari de l'aurora".

Deia que no estic content. Per què ens costa tant desmuntar el sistema tàctic (per anomenar-ho d'alguna manera) d'equips com el Rubin? La conclusió és trista. Si el nostre rival és ultradefensiu... tenim moltes possibilitats de no guanyar. Estic convençut que l'Almeria, el Llevant o el Màlaga, quan juguin contra el Barça, es disfressaran de Rubin.

Més motius per no estar content. Ens falta contundència defensiva. Ja sé que l'ADN d'aquest Barça és tocar i tocar, però no passa res si de tant en tant ens traiem la pilota de sobre amb una puntada en lloc d'arriscar. El millor de la nit: no perdre i el retorn de... Meeeeeessi, Meeeeeessi, Meeeeeessi. Ho sento, m'he emocionat.

Hem començat la Champions exactament igual que l'any passat: guanyant el primer partit a casa i empatant el segon a camp contrari. Espero que aquest any no patim tant per classificar-nos. El 20 d'octubre jugarem contra el Copenhaguen. Serà un partit a vida o mort. I quan el Rubin vingui a Barcelona tots hem d'anar al Camp Nou amb un rosari. Que vegi Déu que nosaltres som més.

L'opinió dels meus pares:
Els meus pares no han anat a Kazan. Decisió intel·ligent. Els dos continuen griposos després del diluvi que van haver de suportar a San Mamés. La meva mare m'ha trucat fa uns minuts: "Fill meu, avui hem fet un pas de gegant per arribar a vuitens. Era el partit més difícil i hem empatat. Estic feliç". El meu pare no és tan optimista: "L'autèntic grup de la mort és el nostre. Són equips sense nom, però amb molt nivell. En canvi, l'Ajax i el Milan, els rivals del Madrid, són equips amb nom, però semblen de tercera divisió. Fan pena. I una altra cosa... què passa amb Villa i Pedro? Els veig molt fluixets. Fill meu... aquest Barça em fa patir".

Una a-barça-da

diumenge, 26 de setembre de 2010

Visca la mitja

Amb Messi lesionat, Villa descentrat i Pedro desafortunat... el Barça va guanyar 1-3 a San Mamés. Increïble, però cert. Keita, Xavi i Busquets, amb els seus golarros, van demostrar que quan la davantera falla la mitja també pot decidir un partit. El "Pep team" és el Barça total. Tots defensen, tots ataquen i tots marquen. Per quan un golet de Víctor Valdés?

Gol de Xavi al karaoke:
Detesto els partits en dissabte i a les deu de la nit. Sempre m'agafen en un sopar o en una festa. O en les dues coses alhora. És una tortura. Haig d'assistir a les cites amb radio i auriculars. Dissabte passat vaig viure una de les situacions més surrealistes de la meva vida culé. Em trobava en una festa amb karaoke inclòs. Vaig haver de sortir a cantar en tres ocasions. I sempre, per descomptat, escoltant el partit amb els auriculars. Quan interpretava "Amante bandido", de Miguel Bosé, amb més pena que glòria, Xavi va marcar. Vaig cridar "*goooooooool" des de l'escenari. Moment inoblidable.

Reflexions amb la sang calenta:
Entrada criminal a Iniesta. Ja n'hi ha prou! Els jugadors del Barça hauran de jugar amb una armadura. Villa va ser provocat per Gurpegui (un altre angelet). Si li posen més d'un partit de sanció a l'asturià serà una injustícia tan gran com la decisió del Tribunal Constitucional de retallar-nos l'Estatut. Per cert... i la puntada de Ronaldo? Era vermella. Rebrà sanció? Estic fart de tantes injustícies.

El Rubin i la vaga:
El Rubin Kazan va ser la nostra bèstia negra fa només uns mesos. Espero que els jugadors tinguin les mateixes ganes de revenja que jo. El dimecres és el dia de la vaga general. Estic preocupat. On veuré el partit? Faig una crida als piquets perquè deixin algun bar obert a Barcelona. El Barça és el Barça.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare em truca des de Bilbao. La noto refredada: "Fill meu, quin desastre. Va caure el diluvi universal durant el partit. I nosaltres sense paraigua. El teu pare i jo vam quedar xops. Ens hem passat la nit prenent gelocatils. I a sobre ens vam perdre el gol de Busquets, perquè ja havíem marxat. Sort que la victòria ho compensa tot". El meu pare també està gripós: "Fill... estic fet una sopa. Mai no m'havia mullat tant. Vas veure l'entrada d'Amorebieta? Ja et vaig dir que aquests de l 'Athletic són uns trenca-cames. Però en fi... gora Euskadi i visca Catalunya".

dimecres, 22 de setembre de 2010

Ho confesso: he badallat

Barça 1 - Sporting 0

La gran diferència entre el Milionaris de Madrid i el Barça és que quan els dos equips juguen malament, a la capital xiulen a l'equip i aquí només badallem. Ho confesso: aquesta nit he badallat més de 10 vegades al Camp Nou. Un fenomen incomprensible tenint en compte que sóc un dels màxims representants del sector dels patidors.

Ha estat un dels partits més avorrits dels últims temps. No ha passat res. Ni una jugada bonica, ni un penalti, ni una polèmica, ni una expulsió. Tots hem anat a mig gas: el Barça (que ha jugat a càmera lenta), l'Sporting de Gijón (l'equip més innocu del món) i el públic (avui hem estat molt apagats). Només m'he excitat quan en el minut 93 l'Sporting ha llançat una falta molt perillosa contra la porteria de Valdés. Per què quan el Barça guanya 1-0 sempre l'equip rival té una oportunitat de gol en el minut 93?

Visca l'entrenador de l'Sporting:
No conec Manolo Preciado però em sembla un personatge fantàstic. Avui ha pronunciat a la roda de premsa frases com "El Barça és grandiós", "A Messi jo li faig l'ona" i "Per treure-li la pilota a Xavi cal estudiar àlgebra. Només li ha faltat cridar... "Visca el Barça i visca Catalunya".

L'opinió dels meus pares:
La meva mare m'ha trucat a mitja tarda: "Fill meu, ja tinc els bitllets d'avió i les entrades. Dissabte anirem a Bilbao per recolzar l'equip. El teu pare ja s'ha recuperat de l'atac de pessimisme que va patir contra l'Hèrcules i m'acompanyarà. Estic molt il·lusionada. Guanyarem 0-2 i visitarem el Guggenheim". El meu pare continua preocupat per la violència: "Espero que dissabte no aparegui un altre Goicoetxea. Pateixo pels turmells de Xavi i Pedro. Per cert, fill. Jo no sé si podré aguantar el ritme de la teva mare. Ja està fent gestions per anar al camp del Rubin Kazan. Parla amb ella i digues-li que es relaxi".

diumenge, 19 de setembre de 2010

Jo també estic lesionat

Un periodista del diari Marca va proclamar fa uns mesos que "a Messi hay que pararlo por lo civil o por lo criminal". Doncs bé, l'Atlético de Madrid (l'etern filial del Real Madrid, juntament amb l'Espanyol) ha decidit posar en pràctica la idea i s'ha carregat Messi... per la via criminal. El madridisme aquesta nit està de festa. Només cal escoltar els programes de ràdio i televisió que es fan a la capital. Aquesta gent només vibra amb les nostres desgràcies. Bon senyal. Això significa que anem per davant. Molt per davant.

Per cert... em fa mal el turmell. I molt. Crec que no tinc res trencat, però demà em faré unes proves a l'Hospital de Barcelona. Els socis del Barça som així. Ens sentim tan identificats amb els jugadors que els seus contratemps són els nostres. Ànim Messi... torna aviat.

Una altra cosa important: Ja sabeu que hem guanyat 1-2 al Calderón? Sóc tan feliç que penso escriure-ho mil vegades a la pissarra. "Hem guanyat 1-2 al Calderón, hem guanyat 1-2 al Calderón, hem guanyat 1-2 al Calderón, hem guanyat... ".

L'opinió dels meus pares: M'ha trucat la meva mare després del partit. Estava radiant: "Si l'Atlético és molt millor que l'Inter, i nosaltres som molt millors que l'Atlético, queda clar qui és l'autèntic guanyador de la Champions?". El meu pare també s'ha posat un moment: "Fill... no he vist el partit per prescripció mèdica, però em fa mal el turmell. Tu ho entens?".

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol)

dimarts, 14 de setembre de 2010

Cal quedar-se fins al final

Amb el Barça de Guardiola és un pecat abandonar el Camp Nou abans que finalitzi el partit. El golàs d'Alves, després d'una apoteòsica assistència de súper Messi, s'ha produït al minut 93 amb la graderia mig buida. La gent ja estava als seus cotxes. Jo he tingut la sort de veure'l en directe. I quan l'àrbitre ha xiulat el final encara m'he quedat una estona més al meu seient per si els jugadors tornaven a sortir per fer el sisè.

Tinc un germà generós:
Com ja saben els lectors, el dissabte no vaig poder assistir al Barça-Hércules i vaig cedir el carnet de soci al meu germà. L'experiència va ser traumàtica. Un dia que va al Camp Nou... i 0-2. Jo volia que avui tornés a l'Estadi per treure's el mal gust de boca, però pel be del Barça ha declinat l'oferta. "Has d'anar tu -m'ha dit-. Jo sóc una mica malastruc i avui hem de guanyar sí o sí. Si vaig i perdem mai m'ho perdonaria". Finalment he anat jo al camp i hem guanyat 5-1. Gràcies David. La teva generositat ens ha donat la victòria.

Hem sopat abans del partit (per si de cas):
A les 19.30h m'he reunit amb el Xavi, l'Antonio, el Sammy i altres membres de la colla culé en un bar proper al camp. La Champions cal viure-la amb intensitat. Ens hem pres unes cerveses, uns bocates i unes patates braves. Un festí. Després del que va passar el dissabte avui hem decidit sopar abans del partit. Per si de cas.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill meu, el teu pare ja està una mica millor. S'ha passat dos dies sense menjar. El disgust de l'Hèrcules l'ha deixat molt tocat. El metge del "Seguro" li ha prohibit veure el Barça-Panathinaikos. I al final hem anat a veure "Lope", una pel·lícula espanyola que és la cosa més avorrida que et puguis imaginar. Acabo de parlar amb el metge i m'ha donat una bona notícia: el teu pare pot veure el resum de les millors jugades al 3/24".

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 12 de setembre de 2010

Ho sento pel meu germà

Han passat 24 hores de la tragèdia, però continuo sense entendre res. Un Hércules (vestit de Rubin Kazan) ens ha guanyat al Camp Nou. Inexplicable. Aquest matí he comprat els diaris pensant que tot havia estat un malson i que veuria titulars com "El Barça es menja l'Hércules", "Un altre hat trick de Messi" o "El Barça és el nou líder". Però no. Un tal Valdez ens va amargar la Diada Nacional de Catalunya. Aquesta vegada, Rafael de Casanova no ens ha il·luminat.

Els missatges del meu germà:
No vaig poder assistir al partit. Vaig estar fins a les vuit del vespre signant exemplars de les meves novel·les culés a la llibreria de l'Arc de Triomf de Barcelona (l'experiència va ser meravellosa). El carnet de soci se'l va quedar el meu germà David. El pobre té poques ocasions de trepitjar el Camp Nou i tot semblava favorable perquè pogués viure una tarda d'alegria i gols. Li vaig demanar que m'informés puntualment, a través d'SMS, de l'evolució del partit. Aquesta va ser la història:

18.30h: "0-1, però remuntarem"
18.45h: "Mil ocasions, però encara 0-1. Mitja part"
19.02h: "Entren Xavi i Pedro"
19.55h: "No m'ho crec"
19.57h: "Sense encert ni espurna"

El de les 19.57h va ser el seu últim missatge i a partir d'aquí ja no he sabut res més d'ell. Ha d'estar destrossat. Com jo. Li diré que es quedi el carnet i que vagi a veure el Barça-Panathinaikos. Tant de bo pugui veure un 5-0.

L'opinió dels meus pares:
Em truca el meu pare després del partit: "Fill meu, ja us vaig avisar. Amb tanta eufòria no anirem enlloc. Ens hem passat 15 dies ridiculitzant el Madrid i Mourinho i ja veus. Vénen 11 galifardeus que semblaven presoners amb aquella samarreta tan horrorosa i ens guanyen. Que Guardiola es posi les piles ja!. I Messi també". La meva mare agafa un moment el telèfon i em parla en veu baixa: "Fill, feia temps que no veia tan malament al teu pare. És un atac de pessimisme dels seus. No vol ni sopar. Seguiré informant".

Article a El Periódico de Catalunya: Aquest dilluns, 13 de setembre, tinc l'honor de publicar un article d'opinió a la secció d'esports d'El Periódico de Catalunya. Espero que us agradi. L'he titulat: "De Wembley a Wembley: A per la quarta!".

Una a-barça-da

divendres, 10 de setembre de 2010

Signant llibres abans del partit

Aquest 11 de setembre serà molt especial per a mi. A partir de les 11 del matí signaré exemplars de les meves dues novel·les culés ("Blai Grana" i "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París") a la gran llibreria situada al costat de l'Arc de Triomf de Barcelona. La novel·la "Blai Grana", publicada l'any 1999, estava esgotada a totes les llibreries de Catalunya, però hem aconseguit 40 nous exemplars per a l'ocasió. Fantàstic. Els organitzadors han triat una frase dels meus llibres per decorar una part de la carpa: "Podré canviar de parella, de feina, de cotxe, de gos i d'ulleres. D'equip, no". Em sento molt orgullós de fer barcelonisme a la Diada Nacional de Catalunya. Us hi espero.

I a les 6 de la tarda... Barça-Hèrcules. Estic convençut que Rafael de Casanova ens il·luminarà i els tres punts seran nostres. Ja tinc ganes de veure els meus jugadors vestits de blaugrana i no de vermell. Avui més que mai, visca el Barça i visca Catalunya.

Una a-barça-da

diumenge, 29 d’agost de 2010

Coneixeràs l'equip dels teus somnis

Mare meva quin "subidón". Tot ha sortit bé. Hem guanyat 0-3 amb un joc espectacular (primer temps) i pràctic (segon temps). Els tres gols han estat de pel·lícula (Messi, Iniesta, Vila). I Valdés s'ha apuntat a la festa aturant un penal (totalment injust). L'altra cara de la moneda l'ha protagonitzat el Milionaris de Madrid. Els merengues han estat incapaços de guanyar a Mallorca. I ja els tenim a 2 punts. Oé, oé, oé. Els periodistes madridistes es mostraven "inquiets" i "decebuts" en programes televisius com "Punto pelota" (d'obligada visió quan el Barça guanya i el Madrid punxa). Culés... a divertir-se! Ens esperen 15 dies fantàstics.

Al bar dels xinesos:
He tornat al famós bar de l'Eixample regentat per aquells simpàtics xinesos. Allà he viscut grans moments (el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, per exemple). Les tres sales del bar s'han omplert de gom a gom. No he tingut temps de patir. El gol de Messi, al minut 2, ha estat com un tranquimazin. M'he relaxat de cop. I he gaudit del partit fins que l'àrbitre ha xiulat el final. Ahir vaig veure "Coneixeràs l'home dels teus somnis", l'última pel.li de Woody Allen, (em va encantar, per cert) i avui he vist "Coneixeràs l'equip dels teus somnis".

Filòsof sí, Ibra no:
Ha estat un fitxatge efímer. Mala sort. Jo, com el gran filòsof Pep Guardiola, li desitjo tota la sort del món al Milà. Especialment, quan jugui contra el Madrid a la Champions. El que no acabo d'entendre és el tema econòmic. Hem venut per 24 milions a un paio que ens va costar 66.

L'opinió dels meus pares: Em truca ma mare des de Santander: "Fill... quina exhibició. Som els millors del món. Llàstima que ens han posat a la part del camp que donava el sol i no hem vist els dos primers gols. Ara ho celebrarem amb una orada i un vinet blanc. Visca el Barça. Un moment que es posa el teu pare... Hola fill, jo pensava que a Santander eren del Madrid, però les coses han canviat. Han aplaudit el Barça, Iniesta, Xavi i Messi. Fins i tot han aplaudit la teva mare. Però ull amb l'arbitratge. Aquest any aniran a per nosaltres. Et deixo... que celebrarem la victòria amb un filet i un vinet negre".

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

dissabte, 28 d’agost de 2010

Setmana fantàstica

I no em refereixo a la del Corte Inglés. En 7 dies he vist coses fantàstiques: l'apoteòsica remuntada a la Supercopa, l'emotiu homenatge a Ronaldinho, la cordialitat entre Laporta i Rosell, les aturades de Pinto (que ens va donar el Gamper), un afortunat sorteig a la Champions i la derrota de l'Inter a la Supercopa d'Europa. La premsa madridista estava desitjant que l'Inter també guanyés les 6 copes per minimitzar el nostre èxit. Doncs es quedaran amb les ganes. Els italians ja només en poden guanyar 5. Oooooooh.

I demà comença la Lliga. L'estómac em fa pessigolles. Reconec que estic una mica nerviós. El psiquiatre m'ha dit que res de medicació. Que em guardi els tranquimazins per al dia del Madrid i per als vuitens de final de la Champions. La meva mare, per cert, ja ha arribat a Santander. Aquest any no vol perdre's ni un sol partit del Barça. La bona notícia és que el meu pare també ha viatjat amb ella. Força Barça!

Una a-barça-da

dissabte, 21 d’agost de 2010

M'ho he passat de conya

Ha estat una tarda-nit fantàstica. Remuntada apoteòsica i... Supercampions! Encara em tremolen les cames de l'emoció. He arribat al Camp Nou una hora abans del partit. Tenia ganes de Barça. Per a l'ocasió m'he vestit amb la samarreta de la final de París. La gent es queixava de la calor, però a mi m'encanta anar a l'Estadi amb màniga curta i bermudes. Quan la ràdio ha anunciat que cinc mundialistes (Valdés, Piqué, Xavi, Busquets i Pedro) serien titulars he somiat amb la remuntada. Però els meus somnis s'han quedat... curts!

Ens hem cruspit el Sevilla:
El Barça ha sortit en pla Terminator. A la mitja part ja guanyàvem 3-0. Veure per creure. O com diu el meu amic Xavi Guix creure per veure. El Sevilla semblava el Numància o el Logronyès. No han xutat ni una sola vegada a porteria. Si el Barça continua en aquesta línia ens divertirem molt aquesta temporada.

Una altra vegada campions:
Tres mesos després d'aquell memorable 4-0 al Valladolid que ens va donar la Lliga avui he tornat a cridar "Campions, campions". Oooooooh. És el millor crit de guerra que existeix. El meu germà David, que assistia a un acte social, estava pendent dels meus sms per saber com anava el partit. Crec que ha vibrat amb els meus missatgets (un per cada gol). I l'últim deia "Supercampions" amb moltes admiracions.

Messi és un luxe. Els bocates, també:
El partidàs de Messi ha estat al·lucinant (el primer adjectiu de la temporada comença per la lletra "a"; el proper, per la "b"). Els seus tres gols ens han donat la Supercopa. I això que el noi no està al cent per cent. La meva cartera tampoc està al cent per cent (l'estiu és un niu de despeses) i per això m'ha semblat un atracament que un bocata i un refresc costin 7 euros i 20 cèntims. Ara toca remuntada... de la meva economia.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare és una crack. Fa una setmana va pronosticar un 5-0 i gairebé l'encerta. A les 11 de la nit m'ha trucat des de Canaletes: "Fill, estic celebrant la Supercopa. És un trofeu tan oficial com la Lliga o la Champions. I la notícia bomba és que el teu pare està amb mi. Espera que es posa". L'home estava molt excitat: "Fill, dedico la victòria a Del Bosque, Villar i a tots els vividors antibarcelonistes. També la hi dedico a Mourinho i Ronaldo. I al Tribunal Constitucional". S'ha quedat descansat.

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)

dissabte, 14 d’agost de 2010

Toca remuntar, però sense estrés

Em fa una mica de mandra parlar de remuntada en ple mes d'agost. El 3-1 que ens han endinyat només se supera amb un 2-0 o amb un 4-1. Complicat. Contra l'Inter de Milan fa tres mesos no ho vam aconseguir. Tant de bo dissabte tinguem més sort. Jo penso prendre-m'ho amb tota la calma del món. No estic per a patiments. La meva principal preocupació en aquests moments és saber si demanaré una orxata gegant o un gelat de dues boles a la Xixonenca d'Arenys de Mar.

Primer sopar de la temporada:
Uns quants amics ens hem reunit per veure el primer partit de la temporada. El menú ha estat el de sempre. Sobredosi de calories, greix i cervesa (quan arribarà la dieta mediterrània a les nostres cites futbolístiques?). L'alineació que ha presentat el Barça ens ha desmoralitzat. Només quatre titulars de la passada temporada: Alves, Abidal, Ibra i Keita. La resta era suplents i nois del Barça B. El primer temps ha estat magnífic. Hem celebrat el 0-1 d'Ibra amb eufòria moderada. En el segon temps ens han donat un bany. Els nois del filial són bons, però no són cracks. Toca remuntar.

L'opiníón dels meus pares:
Finalment la meva mare ha viatjat sola a Sevilla. M'acaba de trucar des de la Giralda: "Fill...Sevilla és preciosa, però això és pitjor que una sauna. Quina calor! Ara em refrescaré amb un gaspatxo i una cervesa. Dissabte remuntarem, tranquil. Els hi ficarem cinc. I dóna-li records al teu pare. És una pena que no hagi volgut venir". El meu pare, fidel als seus principis, m'ha enviat un sms des del cinema. Estava veient "Killers": "Passo del partit, fill. Aquesta Supercopa és una estafa. Que li donin la copa al Sevilla, a Del Bosque i a Villar. I la peli és un rotllo".

Una a-barça-da (però sense estrés)

diumenge, 8 d’agost de 2010

Crònica des d'Arenys de Mar

Escric aquesta crònica estiuenca des d'Arenys de Mar, la meva segona residència i població natal de Cesc Fàbregas. Per aquests paratges s'ha viscut amb gran decepció el final del culebrot. Tots ens preguntem el mateix: "per què ens hem passat dos mesos parlant del fitxatge si al final Cesc preferia quedar-se a l'Arsenal? Espero que l'any vinent el serial tingui un final més feliç. Però també serà necessari que Cesc li posi una mica més de ganes a l'assumpte.

El Barça, maltractat:
El seleccionador espanyol ha convocat set jugadors del Barça per a l'apassionant partit amistós que disputaran Espanya i Mèxic. "Preciós" gest per agrair al Barça la seva contribució a l'èxit del Mundial. Guardiola es queda sense jugadors per preparar la Supercopa de dissabte. Del Bosque dimissió!

Visca la pedrera:
El Barça està en números vermells i ja no hi haurà més fitxatges. La solució, una vegada més, és la pedrera. Però veient els partits de la pretemporada... la solució convida a l'optimisme. Aquests vailets són magnífics. Què està passant a La Masia? Qui serà el nou Pedro o Sergio Busquets? Si no hi ha cartera... hi ha pedrera.

L'opinió dels meus pares:
Es confirma la notícia. Aquesta temporada, la meva mare seguirà el Barça a tots els desplaçaments. La seva primera destinació és Sevilla: "Ja tinc les entrades, fill. I dic "entrades", en plural, perquè confio que el teu pare s'animi. M'ha dit que dissabte prefereix anar a les festes de Gràcia. Està fatal". El meu pare té un altre punt de vista: "Fill meu, ja li he explicat a la teva mare que cal boicotejar la Supercopa. Jo enviaria els juvenils. Del Bosque i Villar s'han rigut de nosaltres. Visca el Barça i Visca Catalunya".

La meva reflexió final:
Aquests partits contra coreans no hi ha qui els aguanti (per molt bé que juguin els nois del filial). I a sobre a les dues de la tarda. Que comenci la Lliga, ja. Avui m'he adormit al minut 12 de la segona part.

Una a-barça-da!

diumenge, 11 de juliol de 2010

El Barça guanya un altre mundial

El Barça ha guanyat dos mundials en vuit mesos. Al desembre, el Mundial de Clubs. I avui, el Mundial de seleccions. Així de clar. No acceptaré que madridistes, centralistes, nostàlgics del passat, partits polítics oportunistes i altres grups amb els que la meva simpatia és zero s'apoderin del triomf d'un equip amb sang culé i cor català.

La majoria dels jugadors que han guanyat el Mundial s'han format a la Masia. La selecció espanyola és una fotocòpia del joc actual del Barça. El tiki-taka el va inventar Cruyff fa dues dècades i ha estat perfeccionat per Rijkaard i Guardiola amb extrema saviesa. Aquesta nit, l'equip campió del món tenia set jugadors del Barça (Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Villa i Pedro). I absolutament tots els gols de la selecció han estat culés (Villa, Iniesta i Puyol).

I una altra dada per a la reflexió. Espanya ha jugat la final amb sis catalans (Piqué, Puyol, Capdevila, Xavi, Busquets i Cesc). S'imaginen el fantàstic paper que hagués fet una selecció catalana en aquest Mundial? Després del partit, Xavi i Puyol han saltat al camp amb una senyera. Un detall modest, però just i necessari.

Per tot això i per molt més (que diria la cançó), espero i desitjo que el Barça sigui aclamat a partir de setembre en tots els camps de la Lliga espanyola (d'Almeria a Santander, del Bernabéu a Cornellà-El Prat). Sense els nostres jugadors, la selecció hauria passat sense pena ni glòria pel Mundial.

El Barça i Catalunya han provocat la infinita felicitat de milions d'espanyols. Per desgràcia, els catalans constatem que aquesta generositat no és recíproca i per això dissabte passat vam haver de manifestar-nos per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional. I per cert, vam ser més d'un milió. Poca broma.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Actualitat culé

Ja estic desitjant que arribi el 29 de juliol per veure el primer partit del Barça de la nova temporada. Actualment la meva vida culé és molt relaxada. Cada dia, a les 20.30 hores, em poso el DVD d'un partit memorable. Ahir vaig reviure la final de Basilea; avui he vist la Champions de Roma, i demà em toca l'últim 0-2 al Bernabéu. Meravellós. Lògicament també estic pendent de l'actualitat. I aquestes són les meves opinions:

- L'economia del club no està per tirar coets. Rosell va prometre transparència i ha complert. Laporta i el seu candidat Jaume Ferrer no ens van dir tota la veritat a la campanya electoral.

- Hem traspassat Txigrinski. Gran notícia. El pobre xicot ja forma part del club dels horrors al costat de Romerito, Bogarde o Ezquerro. A més, ingressarem 15 milions d'euros que ens vindran molt bé. Per què Guardiola el va fitxar? Un misteri més gran que el de la Santíssima Trinitat.

- El Barça s'afegeix a la manifestació d'aquest dissabte en contra de la sentència del Tribunal Constitucional. Em sembla perfecte i lògic. Que ningú no es confongui. Defensar els drets de Catalunya no és fer política. És una qüestió de justícia.

- Crec que és molt urgent que l'afer Cruyff es resolgui d'una manera satisfactòria. L'holandès és patrimoni de tots els culés. Estic segur que el president trobarà una fórmula. Jo proposo que sigui l'ambaixador del club.

- El Mundial em sembla la cosa més avorrida del món. És una fantasmada de torneig. No hi ha ni un sol equip que jugui bé. I les estrelles han passat de tot. Hi ha dos temes (positius) que vull destacar. La premsa de Madrid i els programes merengues (de Veo i Intereconomia) no tenen més remei que reconèixer que la selecció espanyola està triomfant gràcies als jugadors del Barça. Fabulós. I d'altra banda em dóna molt morbus que els grans cracks d'aquest mundial siguin Sneijder i Robben. Ja m'enteneu, veritat?

- La setmana passada, el meu germà i jo vam tornar a organitzar una altra edició de la Festa dels 80. Més de 500 persones van ballar els grans èxits dels 80 i també d'altres dècades. I com sempre, el moment culé (Killers+Coldplay) va provocar la bogeria entre els assistents.

-Molts lectors em pregunten pels meus pares. La meva mare continua amb el cabell tenyit de taronja. El Barça va guanyar la Lliga i ella va complir la seva promesa. La pròxima temporada vol seguir l'equip per Espanya i Europa: "Fill meu, he d'aprofitar la vida al màxim. Espero que el teu pare m'acompanyi per aquests camps de déu". El meu pare, de moment, no diu res.

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada títol guanyat la passada temporada)

divendres, 18 de juny de 2010

Aquesta nit... festa

Cadascú per on l'enfila. Aquesta nit, a les 21.30 hores, entre 15 i 20 culés ens reunirem en una coneguda taverna de Barcelona per celebrar el títol de Lliga. Es confirma la notícia: som uns "fiesteros". Ens resistim a oblidar que hem aconseguit 99 punts i que hem superat clarament el Milionaris de Madrid. Serà una nit boja i emotiva. Ens vestirem amb la samarreta del Barça, cantarem l'himne (i altres càntics culés) i farem intercanvi de fotos. Tenim molts motius per brindar:

Per l'1-0 al Madrid, amb el memorable gol d'Ibra. Per l'inoblidable 0-2 al Bernabéu amb els golarros de Messi i Pedro. Per l'apoteòsic 2-3 a Sevilla. Pel 4-0 al Valladolid, amb la increïble festa final. Pel Mundial de Clubs, l'únic trofeu que no teníem. Per les dues supercopes. I, sens dubte, per l'Alcorcón i el Lió.

Felicitats Sandro:
És un orgull pertànyer a un club amb tanta tradició democràtica com el Barça. A diferència d'altres clubs, el Barça continua sent dels seus socis. Gran participació i gran victòria de Sandro Rosell. Per valorar el resultat final de les eleccions només se m'ocorre una frase: hem votat canvi perquè canviïn poques coses. Felicitats Sandro. I molta sort.

divendres, 11 de juny de 2010

A votar!

M'agrada votar. I molt. Possiblement perquè els meus pares i els meus avis no van poder fer-ho durant 40 anys de dictadura. Els socis del Barça tenim aquest diumenge una cita amb les urnes. Com més gent vagi a votar més legitimitat tindrà el nou president. Que Gamper ens il·lumini.

Les meves reflexions en la jornada de reflexió:

-M'encanta votar, però és just reconèixer que la democràcia a can Barça és atípica. Al final només aconsegueixen les signatures els més poderosos. Els socis "normals" mai no podrem ser presidents. Una dada. Benedito, el més modest dels quatre, s'ha gastat 500.000 euros a la campanya. Una bogeria.

-Candidats acceptables, debats avorrits. Aquesta és la meva conclusió. No he vist actituds excèntriques ni sortides de to, però els quatre debats televisius m'han provocat més d'un badall.

-Ha estat la primera campanya electoral sense fitxatges bomba. En eleccions passades tots els candidats prometien jugadors i entrenadors. Aquesta vegada... tots confien en la plantilla actual i en Pep Guardiola. Aquesta unanimitat ha provocat que els debats només se centressin en aspectes socials i econòmics. Els candidats també han coincidit en més temes: la presència d'Unicef a la samarreta, l'eliminació dels violents o l'stop del projecte Foster. Ha quedat poc espai per a la polèmica: el futur del Mini Estadi, Txiqui, Johan Cruyff i para de comptar.

La meva opinió dels candidats (em mullo):

-Sandro Rosell. És el que ha presentat més projectes: Espai Barça, agència de viatges pròpia, grada jove. Té guanyades les eleccions des de fa moltes setmanes i per això ha actuat amb excessiva prudència.

-Jaume Ferrer. És un "bon jan" o més ben dit un "bon jan... Laporta". Ha repetit mil vegades que "el que funciona no s'ha de tocar", però no podem viure del passat (encara que sigui un passat gloriós).

-Marc Ingla. Ha intentat ser el més positiu i optimista. I això m'agrada. Però... quines diferències hi ha entre Ingla i Ferrer? Cap. Tenen el mateix programa. És ridícul que s'hagin presentat per separat.

-Agustí Benedito. Ha estat una sorpresa agradable. Sempre diu el que pensa. És el que menys signatures ha aconseguit, però crec que pot quedar tercer o fins i tot segon.

Jo ja tinc decidit el meu vot. Espero no equivocar-me. Al nou president li demano honestedat, ambició esportiva, catalanitat i sentit democràtic. I tant de bo aconsegueixi fer realitat un dels meus somnis: que s'acabin les cues infinites quan arriba la mitja part dels partits i que en 15 minuts pugui orinar i comprar un entrepà.

Visca el Barça!

PD: Divendres vinent he organitzat un sopar amb els meus amics culés per celebrar el títol de Lliga. Crec que serem uns 20. Ja us ho explicaré. La festa continua...

diumenge, 30 de maig de 2010

31 Copes d'Europa

Els culés hem viscut una jornada apassionant. Amb eufòria, taquicàrdia i alguna llàgrima. A primera hora de la tarda ens hem proclamat campions d'Europa d'hoquei. La final ha estat cent per cent blaugrana. Hem guanyat 4-1 al Vic. La secció més gloriosa del club ha aconseguit, atenció, la Copa d'Europa número... 19! Un escàndol. Per desgràcia, l'equip d'handbol no ha tingut tanta fortuna. Els alemanys del Kiel ens han superat en la recta final del partit (36-34). Llàstima. La vuitena Copa d'Europa haurà d'esperar. Per cert, m'han encantat les declaracions dels jugadors després de la derrota. Estaven rabiosos i inconformistes. Aquest Barça (el d'handbol, però també el de futbol, bàsquet i hoquei) està programat per guanyar. El victimisme ja forma part del nostre passat.

Un moment, que agafo la calculadora. A veure. 19 Copes d'Europa de la secció d'hoquei. Més 7 Copes d'Europa d'handbol. Més 3 Champions de futbol. Més 2 Eurolligues de bàsquet. El total és... 31 Copes d'Europa. Aaaaah. Em cau la bava. Som, de llarg, el millor club del món.

Reflexions apassionades:
- Les televisions de Madrid només parlen de Mourinho. I per il·lustrar el tema reprodueixen sense parar les imatges de l'Inter-Barça d'aquesta temporada. Són uns ressentits. Des d'aquest modest bloc només puc proclamar una cosa. O tres. Visca l'Alarcón, el Lió i el Barça campió. I rima.

- L'any passat van fitxar els "millors" jugadors d'Europa: Cristiano, Kaka, Benzema, Xabi Alonso... i es van gastar gairebé 300 milions d'euros. Aquest any fitxen el "millor" entrenador d'Europa. I ja s'han gastat més de 100 milions d'euros. Si es tornen a quedar sense títols (Déu ho vulgui)... quin fitxatge galàctic faran l'any vinent? Ja no queda res al mercat. Obama? La mòmia de Tutankamon? El Papa?

- La premsa de Madrid, ara que s'apropa el Mundial, es desfà en elogis cap als jugadors del Barça. Xavi és el cervell. Piqué és Piquenbauer. Puyol és la fúria... Són uns hipòcrites.

- I nosaltres, a la nostra. Villa és un fitxatge fantàstic. I si arriba Cesc... la plantilla serà de focs artificials. El meu desig és que Ibra i Touré es quedin, però si finalment marxen del club... no passa res. Bon vent i barca nova.

Meravellosa conclusió final:
Fa un any, després de guanyar Lliga, Copa i Champions, em vaig marcar 6 prioritats per a la temporada 2009-2010. A veure:

1. - guanyar alguna Supercopa. Aconseguit!

2. - guanyar el Mundial de Clubs. Aconseguit!

3. - mantenir el nivell competitiu i el joc exquisit Aconseguit!

4. - guanyar Copa o Lliga (i si em deixaven escollir... la Lliga). Aconseguit!

5. - que el Milionaris de Madrid es quedés sense títols. Per demostrar a la humanitat que els diners no fan la felicitat. Aconseguit!

6. - arribar a la final de Madrid. Va faltar un sol gol per aconseguir-ho! "Us en devem una", ens va dir Guardiola. I jo m'ho crec. Visca el Barça!

Una a-barça-da (amb 31 admiracions, una per cada Copa d'Europa que tenim al Museu)

dilluns, 17 de maig de 2010

Visca... tot!

Visca el 4-0 al Valladolid, visca la Lliga, visca el pichichi Messi, visca super Pedro, visca tot l'equip, visca el mestre Guardiola, visca el Màlaga (que va fer la seva feina), visca l'any en blanc del Milionaris de Madrid, visca la pau interior que tinc aquest matí, visca l'estiu que viuré sense treure'm la samarreta de campions, visca la mare que em va parir, visca els lectors d'aquest bloc, visca els culés de tot el món. I visca el Barça.

Crònica d'un diumenge històric/apoteòsic/inoblidable:

18h: Falta una hora per al partit. Convocatòria en un bar de Les Corts. Una cervesa (o dues) és la millor medicació per rebaixar l'ansietat. El canal Gol transmet un "apassionant" Numància-Rayo Vallecano i ofereix imatges de... La Cibeles!

18.50h: M'instal·lo al meu seient de la tercera graderia. Noto papallones a l'estómac. Papallones... granotes, rinoceronts i dinosaures.

19.10h: Els primers 10 minuts de partit són per tocar el dos. Què està passant? El Valladolid gairebé marca! Busco a la meva motxilla un tranquimazin...

19.30h: ... però no me'l prenc. En un plis-plas el Barça ha marcat dos gols. Oé, oé. Ja som una mica campions.

19.45h: Descans. Envío un sms (prudent) als meus amics. Només dues paraules: "Pinta bé".

20h. El segon temps és un festival de llum i color. Messi marca el tercer i el quart. La gent fa cas a Guardiola i ningú no canta "Campions, campions". El crit de guerra que s'imposa és "Boti, boti, boti, madridista qui no boti".

20.45h: Finaaaaaaal. Campioooooones. M'abraço amb els socis que tinc al meu voltant. Em cauen unes llàgrimes. Buf, quina emoció. Sí, sí, sí, la Lliga ja és aquí. Moment orgàsmic 1.

21h: Celebrem el títol al camp. És una festa senzilla, però entranyable. Guardiola deixa anar la frase de la nit "Us en devem una" (fa referència a la final de la Champions de Madrid). Mai no havia vist un Barça tan ambiciós. M'encanta. Ja no som un equip victimista. Els ploraners, ara, vesteixen de blanc.

23h: Sopar memorable amb els amics. Pràcticament no hi falta ningú: el Xavi, el Carles, l'Antonio, el Jordi, el Dani, la Paula, el Pep... La meva mare m'envia l'sms més esperat de l'any: "Fill meu, compliré la promesa. Demà aniré a Llongueras per tenyir-me el cabell de taronja".

1h: Fi de festa apoteòsic a Luz de Gas. Meravellosa coincidència. Nosaltres som a la sala gran i els jugadors celebren una festa privada a la sala B. Quan sonen els "hits" culés ("Viva la vida", "Human") la pista de ball sembla el Camp Nou. El DJ veient el coloriu blaugrana decideix punxar... l'himne del Barça! Moment orgàsmic 2.

4.30h: Sortim de la discoteca i coincidim al carrer amb Messi, Xavi, Puyol, Pedro Piqué, Guardiola... Aaaaaaaaah. Moment orgàsmic 3. Ja tinc una edat, però com si fos un vailet li demano un autògraf a Pedro i Puyol.

I ves per on... aquest diumenge (tan feliç) ha acabat. Que continuï la festa!

Una a-barça-da (amb 99 admiracions. Una per cada punt)

divendres, 14 de maig de 2010

Estem taaaaaan a prop

Si diumenge no guanyem la Lliga... no passarà res greu. La temporada de l'equip ha estat excel·lent. Hem jugat a un nivell fabulós a la Lliga, hem guanyat al Bernabéu, hem estat a un gol només de jugar la final de la Champions i a la Copa ens va eliminar injustament el Sevilla. Pel camí, a més, ens hem emportat dues Supercopes i el Mundial de clubs. Si diumenge no guanyem la Lliga... no passarà res greu. Serà un pal, naturalment, però no tindrem res a retreure als nostres jugadors. Dit això... em moro per guanyar la Lliga! Vull guanyar la Lliga! Seria tan gran guanyar aquesta Lliga! I som taaaaan a prop de guanyar-la!

Gairebé tot a punt per a diumenge:
Demà serà jornada de relax: paella, passeig per la platja, meditació i moltes valerianes (l'opció Tranquimazin queda, de moment, descartada). I diumenge serà el gran dia. Menjaré amb la meva família a les 14.30 i em citaré amb els amics al Camp Nou una hora abans del partit per viure l'ambient al màxim. Aquesta vegada, lògicament, no portaré els amulets del dia de l'Inter.

Pla A:
Si guanyem (que guanyarem)... sopar, Canaletes, ballarugues en una discoteca fins que el cos aguanti, xocolata amb xurros i el que faci falta. No descarto una peregrinació a Montserrat.

Pla B:
Si la Lliga la guanya l'equip de la meseta... desconnexió total fins que comenci la temporada el 15 de juliol.

Dit això... Estic convençut que guanyarem la Lliga! Visca el Barça i visca el Màlaga! Estic molt excitat!

Una a-barça-da

diumenge, 9 de maig de 2010

Sí, sí, sí. Hem guanyat a París (II)

A les 11 de la nit he rebut un emotiu SMS. Era de la meva amiga Cristina. I deia així: "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París de nou. Oé, oé, oé. La història es repeteix. I la teva novel·la sempre serà màgica". És veritat. Fa tres anys vaig publicar "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París, el meu particular homenatge a la segona Champions del Barça. Eren els temps de Rijkaard i Ronaldinho. Avui el Barça de bàsquet també ha guanyat la seva segona Euro Lliga a la capital francesa. Meravellosa coincidència. Viva Montmartre i Edith Piaf.

Sóc un soci patidor, però no pessimista. Confiava absolutament en el Barça de Navarro, Morris, Mickeal, Ricky Rubio i companyia. Però... no he tingut el coratge de veure el partit. Només els primers dos minuts. M'he posat tan nerviós que he decidit que el més prudent per a la meva salut era passejar per Barcelona. De tant en tant entrava en un bar i observava de reüll el televisor. Aquesta ha estat la meva estratègia. I al final... campions! Són les tres de la matinada i acabo de veure el partit en diferit per Barça TV. Aaaaaah... m'ho he passat pipa. Com es gaudeix una final de l'Euro Liga quan saps que el teu equip l'ha guanyada.

La presència de Bojan, Piqué, Puyol, Xavi i Sergio a la final de París ha estat molt emocionant. El club respira unitat i compromís. Avui ja som campions d'Europa de bàsquet. I el pròxim cap de setmana pot caure la Lliga de futbol. Quins nervis! I quina joia!

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare des de Canaletes: "Fill meu... campions d'Europa! El teu pare i jo estem celebrant la victòria. Ha estat un cap de setmana gloriós. Pobres madridistes, ho han d'estar passant molt malament amb tanta victòria culé".

Una a-barça-da... oh la la

dissabte, 8 de maig de 2010

A una victòria de la glòria

Ha estat una nit increïble. Una altra més de l'era Guardiola. Després de mil gestions, propostes i trucades, hem decidit que la casa del Xavi seria el marc ideal per veure el Sevilla-Barça. A les 21 hores tot estava a punt: una nevera farcida de cerveses, unes pizzes delicioses i les banderes del Barça. No hem tingut temps de patir. En 20 minuts hem marcat dos golarros (Messi i Bojan). Aaaaaaah, veure per creure. El Barça estava jugant el millor partit de l'any.

I arriba el descans. Aprofito la pausa per enviar missatges optimistes a tots els meus amics culés que no volien saber res del partit (per evitar atacs d'ansietat i aquestes coses). La llista és llarga. La Paula i el Dani, a Eivissa. El meu germà, en un concert de música contemporània. I el Toni, veient l'últim nyap de Jennifer López. Per cert, el Madrid empatava (1-1) en aquells moments, però ningú de nosaltres no ha donat un euro per l'Athletic, un equip que incomprensiblement sempre s'espanta al Bernabéu.

El segon temps gairebé em deixa KO. Del 0-3 hem passat al 2-3. Els últims 15 minuts han estat terribles. Com en les grans ocasions... m'he tancat al lavabo! Afortunadament era molt confortable. Quan l'àrbitre ha xiulat el final, el menjador de la casa del Xavi semblava Canaletes 2. Hem immortalitzat la disbauxa amb més de 50 fotos. El Xavi, amfitrió de gran categoria, ha tret de la nevera una "quesadilla" mexicana i Lambrusco. Impagable. Se sent, se sent, la lliga està present.

Visca el Màlaga:
Els mitjans de Madrid, enfonsats per la tràgica jornada d'avui, intenten pujar la moral del madridisme parlant del gran Valladolid i del meravellós Clemente que es trobarà el Barça. Del Màlaga, proper rival del Milionaris, no en diuen res. Donen per fet que el guanyaran 0-3 com a mínim. Doncs bé... vull iniciar des d'aquí una campanya a favor del Màlaga. Ànim "simpáticos boquerones", us esteu jugant el descens i una victòria contra el Madrid us salvarà matemàticament. Màlaga, oé, oé, oé.

I visca el Barça:
Nervis, emoció, excitació. Buf, ja estic com una moto. I això que encara falta una setmana. El Barça-Valladolid no és el Barça-Inter. Hem d'anar al Camp Nou amb molta passió, però també amb calma i cap. No s'ha de remuntar res. Només cal guanyar. I tant se val que sigui per un 5-0 que per un 5-4. Bé... si és un 5-0 molt millor, que a hores d'ara no crec que el meu cor aguanti més taquicàrdies.

I d'aquí unes hores... la gran final de la Final Four de bàsquet. Tota la sort del món per al Barça. Sort i punteria.

Una a-barça-da!!! (Una admiració per cada gol)

dimarts, 4 de maig de 2010

Final Four... de futbol

Jo sóc del sector que no espera res dels rivals que s'enfronten al Milionaris de Madrid. Només confio en el Barça. I em plantejo aquest final de Lliga com si fos una Final Four. Les semifinals les jugarem contra el Sevilla. I la final contra el Valladolid. Necessitem dues victòries per ser campions. Si pel camí algú ens regala alguna cosa (llegeixi's Mallorca, Athletic o Màlaga) benvingut sigui.

Era el partit trampa:
El d'avui era l'autèntic i genuí partit trampa que el Barça ha empatat o perdut al llarg de la seva història. Tot era descoratjador: el dia, l'horari, el rival i la climatologia (fred i pluja). He de reconèixer que amb l'1-1 he tingut un malson. M'imaginava les portades dels diaris madridistes donant les gràcies al Tenerife (un dels meus equips preferits). Però amb Messi, Bojan i Pedro el partit trampa se n'ha anat a fer punyetes. Teeeeenerife.

La Lliga, moooolt a prop:
Estic com un flam. Guanyar aquesta Lliga seria una cosa increïble. Necessito tranquil·litzar-me. Demà començo el pla "calma & relax " a base de valerianes i meditació. I passeigs per la platja de la Barceloneta.

Les teles del Madrid:
Les tertúlies nocturnes de les teles madridistes són de riure. Només parlen de l'Inter i de Mourinho. I alguns tertulians pronostiquen que el Milionaris guanyarà la Lliga amb 4 punts de diferència. Del Lió i de l'Alcorcón ningú no en sap res. Aquests mesetaris són molt estranys. I perversos.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare després del partit: "Fill meu, guanyarem la Lliga i el meu cabell serà de color taronja. Ho tinc molt clar. Per cert... demà me'n vaig a Mallorca amb el teu pare. Què et sembla? He aconseguit dues entrades per internet. I ens posarem unes samarretes que són meitat del Mallorca i meitat del Barça".

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)

dissabte, 1 de maig de 2010

Gràcies Barça, gràcies Xavi

Ni antidepressius ni psicoanalistes. La millor teràpia per superar l'eliminació de la Champions ha estat aquest 1-4 al camp del Vila-real. Quin partidàs. La meva moral torna a estar pels núvols i això vol dir que he penjat de nou la bandera del Barça al balcó. Cada vegada que penso que podem guanyar la Lliga... em tremolen fins i tot les pestanyes. A nosaltres només ens queden tres partits (Tenerife, Sevilla i Valladolid). Al Milionaris de Madrid, quatre. Gràcies Barça per no baixar la guàrdia. I gràcies Xavi per jugar lesionat. Encara t'estimem una miqueta més.

30 minuts de pel·lícula:
El Barça ha jugat la millor mitja hora de la temporada. Ha estat un festival de llum i color amb tres golarros (Messi, Xavi, Bojan). Els qui havíem afirmat que l'equip anava justet de forces ara ens hem de menjar les paraules amb patates fregides. El Barça d'avui ha estat Terminator.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill, què ha passat? Els jugadors semblaven els Globetrotters. Quina exhibició. Acabo de fer una promesa. Si guanyem la Lliga em tenyiré el cabell de color taronja. Què et sembla? ". El meu pare també es posa al telèfon. El noto alterat: "Fill, amb Bojan haguéssim eliminat a l'Inter. Aquest xiquet és molt millor que Ibra i Henry junts. I per cert, digues-li a la teva mare que si es tenyeix de taronja me'n vaig de casa".

2 de maig del 2009:
Avui fa un any de l'inoblidable 2-6 al Bernabéu. Ooooooh. Ara mateix entraré al Youtube per recordar una vegada més les sis castanyes que li vam endinyar al Madrid. A Bogart sempre li quedarà París. Als culés, el 2-6.

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)


Aviso legal Sobre la web © 1995-2007 Generalitat de Catalunya

dimecres, 28 d’abril de 2010

Només 24 hores de dol

Ahir ho vaig escriure en aquest bloc. Si ens classificàvem... sopar, festa, discoteca, etc., etc. Però si l'Inter ens elimanava tenia un pla B. Era aquest: "Pla B (ens eliminen): Aplaudiré l'equip i em retiraré ràpidament al meu allotjament. No escoltaré la ràdio i no veuré la tele. Decretaré 24 hores de dol. Però només 24! A partir de divendres m'il·lusionaré com mai amb la Lliga". I en això estic.

Dues coses abans de ficar-me al llit:

1. - Estem molt vius. El Barça, l'entitat, la massa social, està més viva que mai. La festa d'aquesta tarda-nit ha estat indescriptible. Mai no havia vist un ambient tan brutal al Camp Nou. Buf... "gallina de piel". Les noves generacions de culés són fantàstiques. I demanen pas. Endavant!

2. - El madridisme està celebrant la nostra eliminació. Aquest fenomen confirma que el Milionaris de Madrid ja només s'excita amb les desgràcies dels altres. Tant de bo continuïn així pels segles dels segles.

Una a-barça-da

dimarts, 27 d’abril de 2010

Sí, sí, sí, animaré fins a morir

Estic preparant el "kit" de la remuntada i crec que no em deixo res: la senyera, una ràdio amb auriculars, un xiulet, la càmera fotogràfica, un parell d'amulets i, sens dubte, la meva samarreta del Barça. Aquesta vegada hi ha una novetat important. No prepararé un entrepà. Els nervis m'han deixat sense gana.

He quedat amb uns amics a les 6 de la tarda en un bar de la Travessera de Les Corts. Mai no bec abans dels partits. Però penso fer una excepció. Unes canyes de cervesa alleugeriran la meva tensió. El meu germà ha organitzat una convocatòria a casa seva amb els amics que no podran anar a l'Estadi. Allà hi seré... en esperit.

Pla A (ens classifiquem):
Després del partit, sopar apoteòsic, passeig triomfal per Canaletes i fi de festa en una discoteca. He escrit "fi de festa"? Nooooooo. La festa pot durar uns quants dies.

Pla B (ens eliminen):
Aplaudiré l'equip i em retiraré ràpidament al meu allotjament. No escoltaré la ràdio i no veuré la tele. Decretaré 24 hores de dol. Però només 24! A partir de divendres m'il·lusionaré com mai amb la Lliga. I no descarto desplaçar-me al camp del Vilareal.

Banderes als balcons:
És un preciós espectacle visual. Molts culés han penjat banderes del Barça als balcons de Barcelona. Jo també. Per cert, on són la famoses banderes de l'Inter que havien de penjar els antibarcelonistes? No n'he vist ni una.

Una notícia preocupant:
Em truca un amic periodista. El seu missatge no és optimista: "Alfred, la UEFA està molt preocupada. No vol que el Barça arribi a la final perquè tenen por que 50.000 culés organitzin un sidral a La Cibeles. L'arbitratge tornarà a afavorir a l'Inter ".

Això és tot. Visca el Barça! I visca un 2-0!

diumenge, 25 d’abril de 2010

Estic com una moto

Aquesta és la meva teoria per ser optimista. Infern d'Stamford Bridge. Minut 90. Necessitàvem un gol, però jugàvem amb deu jugadors i no havíem tingut ni una sola oportunitat clara durant tot el partit. Però el Barça persistia. El meravellós final de la història no fa falta recordar-lo. El repte d'aquest any no és més complicat: hem de guanyar per dos gols de diferència, però juguem al nostre infern i amb onze jugadors. I disposem de 90 minuts (més una pròrroga si s'escau). Crec que hi ha permís per somiar.

Tranquimazin, ioga i Barceloneta:
Seguint les indicacions del meu psiquiatra ja he començat el meu pla personal per arribar al partit de l'Inter en bones condicions físiques i mentals. No tinc cap problema a confessar-lo: un tranquimazin abans d'anar a dormir, doble sessió de ioga i un passeig diari d'una hora de durada per la platja de la Barceloneta. Espero que aquesta "dieta del relax" m'ajudi. Estic com una moto.

Sol i nens:
El partit d'ahir contra el Xerez va ser diferent. El sol era tan potent a les sis de la tarda (hora del partit) que vaig necessitar les ulleres de sol. Increïble. Al Camp Nou i amb ulleres de sol. Quina pena que ningú no em va fer una foto. Semblava Jack Nicholson. I al meu costat, nerviosos, riallers i cridaners, nens i més nens entre 4 i 10 anys. Molts d'ells, em consta, trepitjaven la graderia del Camp Nou per primera vegada. Molt emocionant. I, afortunadament, van debutar amb una victòria. Per cert, visca Jeffren. Sóc fan del jugador. A Barça TV ja vaig declarar fa més d'un any "que era com a Cristiano Ronaldo però en bo".

Em pirategen a internet:
Estic orgullós. En aquesta vida no ets ningú si no et pirategen. Doncs bé, em consta que per internet està circulant una broma culé que és meva. I aquesta nit l'he poguda escoltar en la secció "Paraula d'oient" del magnífic programa "Tu diràs", de RAC 1. Es tracta del meu "menú culé" per celebrar el Nadal. El vaig publicar en aquesta web el 23 de desembre. Se'n recorden?

Entrants: Pebrots del PEDROn; CroKEITAs de pollastre; mINIESTA de verdures
Primer: XAVIolis a la carbonara
Segon: Filet de ALVEStruç amb salsa PIQUEnt
Postres: Pinya en AlmIBRA; TiraMESSÍ
Begudes: Cava català Brut NaTOURE; VALDES-peñas

Una a-barça-da

dimarts, 20 d’abril de 2010

Tocat, però no enfonsat

Els meus amics em parlen de remuntada, però jo estic tocat. Necessito una mica de temps per aixecar l'ànim. Ara, a les dues de la matinada, em sento disgustat (amb el joc del Barça), indignat (amb l'àrbitre) i desconcertat (amb la sort que han tingut els italians). En aquests moments ho veig tot més negre que les cendres del volcà islandès. Però em recuperaré. Em costarà unes hores, però tornaré a somriure. I a partir de dijous o de divendres començaré a somiar amb la remuntada. I entraré al Youtube per reviure aquells partits memorables que ara estan en boca de tothom (Dinamo de Kíev, Chelsea, Goteborg...). Ara, però, toca recolliment.

Aquesta nit ens hem reunit a casa del meu germà. Tots confiàvem en la seva nova tele de pantalla gegant. A diferència del dia del Madrid, el menú ha estat menys sofisticat. Hem tornat a la pizza i a les bosses Matutano.

El 0-1 ens ha fet somiar. Ja ens vèiem a Madrid. Però els tres gols de l'Inter ens han deixat KO. El disgust ha estat tan gran que fins i tot ha sobrat pizza. En finalitzar el partit, el més deprimit era jo. La majoria dels meus amics confiaven en la remuntada. Però jo no podia aixecar-me del sofà. He estat a punt de trucar el meu psiquiatra.

A les 11 de la nit he mirat el mòbil. Ni un sol SMS. Increïble. La meva mare sí que m'ha trucat des del Giuseppe Meazza: "Estem tristos, però no tirem la tovallola. La gent de l'Inter ja ha marxat, però nosaltres continuem cridant 'Barça, Barça'. Remuntarem, fill, no tinguis cap mena de dubte. Veig un 3-0, amb gols de Pedro, Messi i Piqué. El meu pare també s'ha posat al telèfon: "Hola fill, la catedral de Milà és preciosa, però el partit ha estat un desastre. Estic fart de Mourinho i dels àrbitres. Per aquí es comenta que la culpa la té el Madrid. Florentino ha mogut els fils necessaris perquè el Barça no arribi a la final del Bernabéu".

Una a-barça-da i bona nit!

diumenge, 18 d’abril de 2010

El partit més lleig del món

Aquest matí he recordat una comèdia espanyola titulada "La dona més lletja del món". Doncs bé, el partit d'ahir podria ser perfectament el partit més lleig del món. Tot va ser molt lleig: l'estratègia "esbatussa tot el que puguis" de l'Espanyol, la injusta expulsió d'Alves, les poques targetes que l'àrbitre va mostrar als locals, els insults del públic, el comportament dels presidents i també, tot cal dir-lo, el joc del Barça. Crec que el Comitè de Competició hauria d'anul·lar el partit tal i com va fer amb la targeta a Kameni.

Si jo fos seguidor de l'Espanyol (possibilitat absolutament inviable) em sentiria molt disgustat amb els jugadors del meu equip. S'han passat tota la temporada flirtejant amb la segona divisón i quan arriba el Barça juguen com el Chelsea. Sisplau, que algú m'ho expliqui. Quina presa de pèl. Per cert, sabeu com va acabar l'Espanyol-Real Madrid? Doncs us refrescaré la memòria: 0-3.

Contratemps:
El Barça viatja a Milà en autocar. Ja només ens faltava això. Els jugadors arribaran esgotats. Ànim nois, us demano un últim esforç. Si aconseguim una victòria clara (que Gamper m'escolti) ja tinc el titular: "Van guanyar sense baixar de l'autocar" (homenatge a HH).

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill, quin fàstic de partit, sisplau. Per què ens tenen tanta mania aquests pericos? Que els hem fet? Prefereixo mil vegades jugar al Bernabéu que al seu camp". Li pregunto pel viatge a Milà: "Tranquil fill, el teu pare i jo marxem en tren. Dimarts estarem al Giuseppe Meazza i animarem com mai". El meu pare també es posa al telèfon: "Fill, espero que la cendra del volcà caigui aquesta nit sobre el Bernabéu".

Una a-barça-da

dijous, 15 d’abril de 2010

Pedro és Messi 2

Estic molt emocionat. Sempre podré explicar que quan Pedro va xutar des de 50 metres contra la porteria del Deportivo de la Corunya jo estava situat darrere d'aquesta porteria, en la meva localitat de la tercera graderia del gol nord. Va ser una espectacle meravellós. La pilota va agafar un efecte diabòlic i va entrar per l'escaire. Oooooooh. Durant uns segons em vaig quedar bocabadat i amb la mirada perduda, com si estigués contemplant "La Gioconda", els monuments de Florència o les cataractes del Niàgara. El Dani i la Paula, dos grans amics que ahir van seure al meu costat, em van despertar del meu estat catatònic: "Alfred... et passa res? Que no celebres el gol?". I el vaig celebrar amb follia, però amb una mica de retard. Peeeeeedro!

Ja només queden 6 partits:
En finalitzar el partit ens vam anar de festa. Uns vinets, unes tapes i unes ballarugues. El somni de guanyar la Lliga està cada vegada més a prop. Només queden 6 partits. Els de casa tenen bona pinta, però els desplaçaments són guerrers (Vila-real, Sevilla i Espanyol). Afortunadament ens podem permetre el luxe de perdre un partit. Aaaaaah. Quins nervis! No sé si podré resistir tanta emoció. Confio en els tranquimazins, els mojitos i la ioga.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare molt excitada: "Fill meu, has vist el que ha fet San Pedro Beneït? No és Pedro, és Messi 2. Per cert, fill, confirmat que vaig a Milà, ja tinc les entrades. El teu pare no volia acompanyar-me, però al final vindrà. Li he recordat que quan ens vam casar em va prometre que sempre estaríem junts. En la salut i en la malaltia, a la Lliga i a la Champions".

PD: Aquesta nit participaré en la tertúlia del programa "La nit del lloro", de Barça TV. Un honor.

Una a-barça-da!!! (tres admiracions, una per cada gol al Depor)

dissabte, 10 d’abril de 2010

Màxima felicitat

10 d'abril del 2010. Una altra data inoblidable per al meu univers culé. Són les cinc de la matinada i encara estic com una moto. La festa ha començat a les 9 del vespre. Amics i familiars ens hem reunit en el magnífic sobreàtic del meu cosí a la Via Augusta de Barcelona. La consigna era clara: abans del partit, sopar de luxe. Res de patates fregides i ganxitos. Atenció al menú: coques salades, amanida "sis copes", guacamole i croquetes de l'àvia. Impressionant. I barra lliure de cervesa, per descomptat.

A les 21.50, amb l'estómac satisfet i la ment alegre, hem connectat TV3. El gran moment havia arribat. I les supersticions, també. El meu cosí ha preparat un amulet màgic. Jo, per la meva banda, he estrenat la samarreta "Tot guanyat, tot per guanyar". I la bandera del Barça presidia la convocatòria.

El primer temps no ha estat vistós. El Barça intentava jugar a futbol i el Milionaris de Madrid apostava per la puntada al turmell. En una jugada "made in Xavi & Messi" ha arribat el 0-1. Hem sortit com bojos a la terrassa per cridar un "gooooool" interminable. D'altres veïns han tingut la mateixa idea. Meravellós.

El descans ha servit per agafar aire. He practicat uns exercicis de relaxació. I he begut més cervesa. El meu amic Xavi, que estava a la llotja del Bernabéu, m'ha enviat uns quants missatges. Tots molt optimistes. En un em deia: "Això és massa, Alfred. Només s'escolten als del Barça amb els seus càntics".

El segon temps ha començat amb el golarro de Súper Pedro. L'hem celebrat amb abraçades, salts, crits... Ha estat un altre moment orgàsmic, fabulós, indescriptible. Després del 0-2, el partit s'ha tornat boig. I jo també. De tant en tant havia de sortir a la terrassa per escampar la boira i l'ansietat.

I finaaaaaal. El 0-2 ha estat un resultat justíssim. Ha guanyat el talent, la humilitat i l'esperit col·lectiu. Els coets i els petards s'han apoderat de la ciutat. L'espectacle era preciós. En aquest partit, com en els grans westerns, han guanyat els bons.

I ara me'n vaig a dormir, que és molt tard. Abans penjaré la bandera del Barça al balcó. Un milió de gràcies a Guardiola i a l'equip per aquest "subidón".

Una a-barça-da!! (amb dues admiraciones, una per cada gol)

dijous, 8 d’abril de 2010

Preparant el Madrid-Barça

Els preparatius d'un Madrid-Barça són tan excitants com el propi partit. Els amics ens truquem amb una única pregunta: "On el veurem?". El Josep proposa la masia de la seva xicota, a La Floresta. El meu germà ofereix el seu menjador i la seva tele panoràmica (com la del cinema Urgell). Una altra candidatura: la casa de l'Oscar i la Núria. Jo també estic disposat a deixar el meu menjador (però, per desgràcia, la meva tele és molt petita). En aquests moments (tarda del dijous) l'escenari que té més possibilitats és... la casa del meu cosí. I per una raó molt elemental: l'històric Madrid-Barça de l'any passat el vam viure allà.

El record del 2-6:
El sobreàtic del meu cosí a la Via Augusta de Barcelona ja forma part del meu univers culé. En aquest majestuós apartament vam vibrar com mai amb les sis castanyes que li vam endinyar al Milionaris de Madrid. Cada vegada que el Barça marcava un gol sortíem a la terrassa com autèntics hooligans. Crec que la meva petita neboda (present a la convocatòria) es va convertir definitivament al barcelonisme aquella nit. La nena va al.lucinar amb l'esclat de joia del seu pare i del seu oncle.

El meu cosí m'acaba de trucar:
La gran trobada del dissabte està agafant forma. El meu cosí m'acaba de trucar. Està tan excitat com jo: "La convocatòria serà a les 8,30. Et sembla bé? Primer sopem, i després veiem el partit. Que cadascú porti un plat de menjar. Amanida, truita, bocates. Jo m'encarrego de les cerveses. Creus que tindrem prou amb 20 Xibeques?".

Més humils que mai:
Els records del 2-6 són fabulosos, però el partit del dissabte serà una altra història. El Madrid necessita guanyar sí o sí. Ja han perdut la Copa del Rei i la Champions, i si no guanyen la Lliga pot esclatar la tercera guerra mundial a la casablanca. Però també és veritat que el Barça de Guardiola és capaç de tot. I mai no falla en els partits grans. Fa un any, els merengues parlaven de "cagómetro" i "canguelo". I després els hi vam ficar sis. Amb humilitat i talent tot és possible. Visca el Barça.

Última hora:
Els meus amics Xavi i Sammy han aconseguit dues entrades a través de les seves empreses i estaran al Bernabéu aquest dissabte. Impressionant. I el Xavi m'ha promès... una crònica en exclusiva! Oé, oé, oé.

Una a-barça-da