Oé, oé, oé

Encara estic de ressaca. Guanyar els periquitos en el seu camp en l'últim segon és un dels grans plaers d'aquesta vida. I si pots compartir aquesta meravellosa sensació, molt millor. Ahir ens vam reunir a La Floresta un munt d'amics per viure el derby i celebrar un doble aniversari. El gol il·legal de l'Espanyol ens va deixar gelats, però gairebé tots confiàvem en la remuntada (els més pessimistes, no). En el descans, mentre preparàvem la barbacoa, les queixes més escoltades estaven relacionades amb els constants canvis de Guardiola, la falta de nervi d'Henry i la baixa forma d'Abidal i Víctor Valdés.

L'empat va arribar just en el moment que els amfitrions ens servien unes torrades de brie i sobrassada. El gol de "churro" d'Henry va ser celebrat amb gran eufòria i alguna ironia del grup anti-Henry. Amb l'1-1, gairebé tots confiàvem en la victòria (els més pessimistes, no). Van arribar els incidents a la graderia i el partit es va suspendre diversos minuts. "Com és possible que hagin deixat entrar les bengales?", ens preguntàvem desconcertats.

Els últims minuts del partit van ser desesperants. No hi havia manera de ficar un gol. La gent es va oblidar de les botifarres, les saltxitxes i els xoricets. Només estàvem pendents del televisor. I quan ja donàvem per bo l'empat arriba el penalty (també il·legal). Jo no vaig poder resistir tanta tensió i em vaig amagar en un racó de la casa. No estava preparat psicològicament per veure el llançament de Messi. Vaig creuar els dits, les cames i els peus. Ho vaig creuar tot. I quan els meus amics i amigues van cridar com bojos "goooooooool" vaig començar a saltar d'alegria. Com un cangur. I avui encara continuo saltant.

Del pànic a l'eufòria

Era el minut 13 del segon temps. Estava en el meu seient del Camp Nou contemplant les estrelles. La nit a Barcelona era estupenda. A sota, a la gespa, teníem el partit completament controlat. Amb el 2-0 a favor, el joc era ensopit i previsible. Jo estava més pendent dels anuncis del marcador electrònic que de l'evolució del partit.

I de cop i volta, en vuit minuts, el panorama ha canviat. El Betis, que estava jugant com les germanetes de la caritat, ens ha remuntat el partit. He hagut de pessigar-me diverses vegades la galta per adonar-me que tot el que estava passant no era un malson. Han estat uns moments de pànic en els que han aparegut els fantasmes del passat.

Però Guardiola ha sabut reaccionar amb uns canvis intel·ligents. Bojan, Gudy i Busquets han donat un altre aire a l'equip. En el minut 80, quan ja no em quedaven ungles per mossegar ni sants als quals resar, Gudjohnsen s'ha inventat una espectacular volea. M'he aixecat del seient com un possès i he començat a donar salts de alegria. D'acord, només era un gol contra el Betis, però tinc la sensació que hem recuperat un parell de coses fonamentals per a ser campions: la puntería i la sort.

Aaaaaaaaaaaah

La veritat és que abans de posar-li títol a l'article he tingut un dubte. És millor "Oooooooooh" o és millor "Aaaaaaaaaaah"? Finalment m'he quedat amb la segona opció, sinònim de plaer i satisfacció. Des que ha finalitzat el partit estic en un núvol. És una sensació meravellosa que ja pràcticament havia oblidat. En una cadena de televisió es preguntaven aquesta nit: "Sis gols del Barça: miratge o realitat". Realitat, home, realitat. Si demà es troben pels carrers de Barcelona a un home amb un somriure enlluernador i una mirada triomfadora.... aquest home sóc jo.

Que tots els equips es diguin Sporting:
A l'Sporting de Lisboa li vam ficar tres. A l'Sporting de Gijón, sis. Espero que els pròxims rivals siguin també Sporting: Sporting de Betis, Sporting de Espanyol i Sporting de Donetz.

Adéu a la crisi:
I no em refereixo a la crisi econòmica (que per desgràcia durarà una bona temporada). La crisi del nou Barça ha quedat avui desactivada. Els socis culés mirem el futur amb més optimisme. La meva mare, per exemple, ha pronosticat que en 15 dies com a molt ja serem líders. Genial.

Respiro tranquil

Una victòria, per fi. He dormit relaxat i m'he llevat optimista. Els culés necessitàvem un "subidón". Contra l'Sporting de Lisboa no vam fer el partit de l'any, però vam jugar relativament bé i vam ficar tres gols. Tres gols! Sona meravellós, veritat? El 3-1 d'ahir és com una tila, un "trankimazin", un jacuzzi per a la nostra moral.

Henry i Eto'o incompatibles:
No acabo d'entendre que cada 15 minuts, Henry i Eto'o hagin d'intercanviar posicions. El que està jugant en el centre passa a la banda esquerra i viceversa. Sembla una fórmula per acontentar als dos. El resultat final és que el que juga en la banda no aporta gens interessant. Juguem amb 10.

Partit clau a Ucraïna:
Els culés sempre tenim un motiu per patir. Ja estic pensant en el pròxim partit de la Champions contra el Donetz. Si ens guanyen perilla el primer lloc a la lligueta. A Ucraïna no podem anar de vacances.

Estat d'ànim dels culés:
En sortir del Camp Nou em vaig reunir amb uns amics en un bar de la Travessera. Era el moment del bocata, la cervesa i les reflexions. Ara que no ens escolta ningú he de confessar que la gran majoria dels presents estaven preocupats per la marxa de l'equip. Em quedo amb una frase del Xavi: "Aquest Barça és molt fràgil. Qualsevol matat ens fica un gol". El més optimista era el Lluís, que ja es veu a quarts de final: "Quedarem primers de grup, igual que els anglesos i l'Inter. A vuitens ens tocarà un rival assequible. Si tot va bé ja estem a quarts".

Estem nerviosos

Ha estat un diumenge estrany. He parlat amb uns quants culés i tots estan nerviosos (jo també). Un gol en dos partits és un balanç lamentable. Ningú no critica l'actitud dels jugadors o la valentia de Guardiola, però el desànim és més o menys general. Les victòries de l'Espanyol i del Madrid tampoc no han ajudat. La moral només pujarà si som capaços de guanyar als dos Sporting: el de Lisboa i el de Gijón. Cal creuar els dits, posar-li una espelma a Sant Gamper i esperar que Eto'o i Messi afinin la puntería.

Un Barça català:
El Barça va jugar ahir amb majoria de jugadors catalans o formats a la nostra pedrera. Repassem la llista: Víctor Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué, Sergio Busquets (que va estar sensacional), Pedro, Bojan, Messi. Visca el "catalan power".

Omplir el Camp Nou:
Contra el Racing de Santander el Camp Nou va presentar una pobra entrada (segurament per culpa del pont de la Diada). El dimarts no hi ha excusa. Hem d'omplir l'Estadi per derrotar entre tots l'Sporting de Lisboa, l'equip més complicat del nostre grup.

Pregunta ingènua. O no: Per què aquest Eto'o no se sembla al de la pretemporada?

La Copa Costellada

Cal ser molt culé per empassar-se el Sant Andreu-Barça d'aquesta nit. Jo ho he intentat, però reconec que en alguns moments he practicat el zàping. Un any més, la Copa Catalunya és la nostra vergonya nacional. Guardiola no ha convocat ni a un sol jugador del primer equip. Amb aquesta decisió, el Barça ha descafeïnat la competició i ha decidit que la Copa Catalunya sigui la Copa Costellada. Guardiola afirma que prefereix guardar-se els titulars per al partit contra el Racing de Santander (ni que fos el Manchester, però en fi). La gent de Sant Carles de la Ràpita se sent estafada i tenen raó. Silvinho, Pinto, Valdés o Alves (jugadors disponibles) podien haver disputat uns minuts. Al final, els nens del Barça B no han donat la talla i han estat clarament derrotats pel Sant Andreu. Ja n'hi ha prou. Catalunya es mereix una copa de debò. La Federació Catalana de Futbol ha de buscar unes altres dates i un altre format.

Sempre em quedarà la truita:
El millor d'aquesta nit ha estat la truita de carbassó que m'han preparat per sopar. La truita, el pa amb tomàquet i el vi. Entre el 1-0 del Wisla, el 1-0 del Numància i el 3-1 d'avui no aixeco cap. Ara li desitjo al Sant Andreu tota la sort del món en la final. Bàsicament per la preciosa samarreta que llueix.

Menys declaracions, sisplau:
Compro la premsa esportiva de Barcelona i em trobo cada dia amb les declaracions exclusives de Laporta o Guardiola. Per què als nostres dirigents i entrenadors els agrada tant parlar? Després de l'estiu calent que hem viscut i del lamentable inici de Lliga no entenc com tot el món parla i parla i parla. I discrepa i discrepa i discrepa. Els socis volem calma i unitat. Serà possible?