dimecres, 25 de febrer de 2009

Crònica d'un dimarts europeu

Els partits de la Champions en camp contrari són especials. Els amics ens reunim al menjador d'algun voluntari. Ahir li va tocar al Baptista. El menú és pràcticament el mateix en totes les convocatòries: pa amb tomàquet, embotit, truita i cervesa. Ahir, no obstant, l'amfitrió ens va sorprendre amb un deliciós plat de cuscús. La novetat va ser acollida amb una gran ovació. Abans del partit vam realitzar la porra. Va guanyar l'1-2. Jo vaig apostar per un 2-2 (m'ensumava un empat). L'estat d'ànim dels meus col·legues era estupend. Gairebé tots van valorar l'ensopegada davant de l'Espanyol com un accident. Jo també. Però quan Juninho va marcar l'1-0 van començar a relluir les primeres crítiques: "Aquest Barça ja no és el mateix", "Messi no està fi", "Els jugadors semblen esgotats", "La copa del Rei ens passa factura", "Hem de fitxar a un porter amb urgència".

I amb urgència vam devorar el cuscús i tot el que va sortir de la cuina en els 15 minuts del descans. També ens vam ventilar unes quantes ampolles de cervesa de litre. Algú va exclamar amb terror: "Crec que estem consumint massa alcohol". Jo hi vaig trobar una justificació: "Són els nervis. Quan empatem, deixarem de beure". I així va ser. El golàs d'Henry va ser celebrat amb bogeria. Fins i tot vam sortir al balcó per cantar l'himne del Barça. Alguns cotxes ens saludaven amb el clàxon. El gol ens va relaxar i vam deixar anar frases inoblidables: "A aquests francesos ens els passarem per la pedra al Camp Nou", "El Barça és el rei de la remuntada", "Henry és imprescindible", "Messi ha treballat molt per a l'equip", "Els jugadors també saben patir".

I acaba el patiment. L'1-1 és un bon resultat. Jo m'ofereixo voluntari per organitzar el sopar de quarts de final. Algú em recorda que primer cal eliminar al Lió. Té raó. Ens acomiadem amb abraçades sorolloses i una altra frase èpica: "A veure si demà el Liverpool ens dóna una alegria".

diumenge, 22 de febrer de 2009

Nit de terror

Només hi faltaven Freddy Krueger i els protagonistes de "La matança de Texas". Encara no m'he recuperat de la nit més terrorífica de l'any. Ni en els meus pitjors malsons hagués imaginat tanta desgràcia junta. Vam ser incapaços de golejar a l'Espanyol, un equip que ens cau malament i que feia mil anys que no guanyava al Camp Nou. El rei de la nit, a més, va ser Ivan de la Peña, un ex blaugrana. El Madrid li va ficar sis al Betis en 45 minuts i ja està a set punts. Els locutors de Madrid cridaven com bojos: "Hi ha Lliga, hi ha Lliga". Es va lesionar Abidal i serà baixa dos mesos. Messi no sempre resol partits i fins i tot pot arribar a jugar de manera vulgar. Victor Valdés va estar molt desafortunat en el segon gol i la seva actuació ha reobert el debat sobre la necessitat de fitxar a un porter. Guardiola també fica la pota i va canviar incomprensiblement a Eto'o. Feia molt fred a l'Estadi i se'm van congelar els peus. Se'm passen pel cap unes quantes desgràcies més, però prefereixo no esmentar-les.

La nit de terror que vaig viure ahir al Camp Nou ha disparat el meu fatalisme. En aquests moments ho veig tot negre. O tot blanc (si em fixo en el Madrid). Els culés som així. Passem del cel a l'infern en 90 minuts. Clar que el meu pare està molt pitjor. M'ha enviat un SMS terrible: "Fill meu, ja t'ho vaig dir. Febrer és l'inici de la nostra decadència. La Lliga la guanyarà el Madrid, el Sevilla i el València ens superaran i quedarem quarts, el Lió ens eliminarà a la Champions i el Mallorca remuntarà el 2-0 a la Copa del Rei. Només guanyarem la lliga d'hoquei sobre patins".

Estic tan enfonsat que he trucat el meu psiquiatra. M'ha receptat un antidepressiu, que eviti la premsa esportiva de Madrid i que no em perdi aquesta matinada la gala dels Oscar. En 24-36 hores hauria de notar una millora. Tant de bo.

diumenge, 15 de febrer de 2009

Remuntada o passadís

El Barça empata i el Madrid guanya. La diferència de punts s'ha reduït de 12 a 10. La premsa merengue treu pit amb aquesta "reacció" i parla ja de remuntada. Des de Barcelona les coses es veuen d'una altra manera. L'equip va empatar al camp del Betis, però la seva actitud va ser magnífica. Vam realitzar una segona part de somni. Només va faltar una mica de punteria per emportar-nos els tres punts. És cert que Juande ha canviat la imatge del Madrid (era un zombie i ara camina amb normalitat), però el Barça de Guardiola continua sent molt superior. Ara per ara estem més a prop del passadís en el Bernabéu que de la remuntada.

La meva teoria sobre els rivals del Madrid:
He arribat a una conclusió. Els equips que juguen contra el Madrid no ofereixen excessiva resistència. Tots ells s'han enfrontat una setmana abans al Barça i han acabat fatal: esbojarrats, esgotats, amb lesionats i expulsats. El Madrid els troba tan afeblits que s'aprofita d'ells com si fossin nadons o jubilats.

Un gol que va provocar la bogeria:
Eto'o rep la pilota, es dribla a un parell de jugadors del Betis, xuta i gooooooool. Era un empat amb sabor a victòria. Jo contemplava el partit amb alguns amics en un bar de la Travessera dels Corts, molt a prop del Camp Nou. I vam celebrar el gol com si fos el de Belletti contra l'Arsenal. Ens vam abraçar, vam cridar, vam cantar. I un parell de cerveses van sortir volant per l'aire per culpa de l'eufòria. Demano disculpes, una vegada més, als que van quedar batejats.

L'opinió dels meus pares:
Una trucada telefònica ha interromput la meva migdiada. Era el meu pare, nerviós i preocupat: "Fill meu, el Madrid ha guanyat 0-4. Ja t'ho vaig dir. No ens podem confiar que aquests babaus ens acabaran remuntant. Segur que primaran a l'Espanyol perquè puntuï al Camp Nou". Es posa la meva mare: "No facis cas del teu pare. Sempre veu fantasmes. A l'Espanyol li cauran cinc castanyes i ells pringaran contra el Betis. I tornarem a estar a 12 punts o a 13. Crida amb mi fill: "No pasa nada, la Liga está ganada"".

diumenge, 8 de febrer de 2009

De Quini al cel

Avui començo parlant de Quini. Tot i que ara sigui el delegat de l'Sporting sempre serà un dels nostres. En veure'l aquesta tarda al Camp Nou he recordat un dels episodis que més m'han marcat de la meva vida culé. Ens hem de situar al març de 1981. Després de disputar un Barça-Hèrcules, Quini és segrestat per una banda de delinqüents. Els seus companys, destrossats per la notícia, confessen que no se senten preparats per jugar el següent partit al Vicente Calderón. Uns quants centenars de culés vam decidir viatjar a Madrid en autocars organitzats pel club per donar suport a l'equip i demanar la llibertat de Quini. El Barça juga sense il·lusió i l'Atlètic de Madrid ens guanya 1-0. Els seguidors matalassers, per cert, ens van tractar amb un gran menyspreu. Tinc un pèssim record d'aquell partit, encara que guardo unes fotos delicioses dels culés lluint les nostres banderes al parc del Retiro. El Barça, que era el líder de la Lliga, ja no aixecaria el cap i acabaria regalant el títol. Afortunadament Quini va ser alliberat després d'un mes de captivitat.

A l'entrenador de l'Sporting li han preguntat després del partit què hauria de succeir perquè el Barça no guanyés la Lliga. Ja contesto jo: que ens segrestin a Messi, Eto'o, Xavi, Puyol i Iniesta. No se m'acut res més.

Somriures perpetus:
Els socis hem viscut una altra tarda-nit memorable. Eto'o és el Quini del segle XXI, Henry corre com mai, Alves sembla d'una altra galàxia, Iniesta és Iniestinho, Busquets és el crack del futur. Fins i tot Martín Càceres ha jugat bé. I a l'Sporting només li han caigut tres castanyes perquè Messi no ha estat tan inspirat com en altres ocasions. Els culés continuem amb el nostre somriure. Tan perpetu com les neus del Kilimanjaro. I el Madrid continua a 12 punts. Tota una eternitat.

Volem estufes, ja:
Parlant de neus... avui hem viscut una altra nit glacial al Camp Nou. Quin horror! Entenc perfectament que alguns socis es quedin a casa veient el partit per la tele. Proposo que el club llogui mantes i estufes als valents que anem a l'Estadi. I que ens regali un cafè amb llet ben calent durant el descans. Per cert, que ridícul és animar amb pasamuntanyes i guants. No s'escolten ni els crits ni els aplaudiments.

divendres, 6 de febrer de 2009

Jo també estava apàtic

Seré sincer, com sempre. Ahir vaig arribar al Camp Nou amb la bufanda, el gorro, el bocata i una bona dosi d'apatia i mandra. Un Barça-Mallorca amb jugadors suplents no és el partit del segle. Ens jugàvem l'accés a la final de la Copa del Rei, és cert. Però aquesta copa no és la nostra prioritat. Els culés somiem fonamentalment amb la Lliga i la Champions. A més, la nit era freda i plujosa. Tot i aquests "inconvenients" allà estava jo, disposat a animar al meu equip, a fer l'onada i a aplaudir, si era necessari, a Hleb i Pinto.

Faig aquesta reflexió per a disculpar a alguns jugadors que es van prendre el partit com una pachanga d'estiu. Ells també tenien dret a estar apàtics i mandrosos. I entre badall i badall, Henry i Márquez van deixar pràcticament sentenciada l'eliminatòria. Si no fem el ruc a Mallorca (és el típic partit que perdem per falta d'ambició), els culés tornarem a viure una gran final de la Copa del Rei. Serà a València, contra el Atlètic o el Sevilla. Però això serà una altra història. I a València hi anirem amb tota la energia del món. Que ningú no ho dubti.

diumenge, 1 de febrer de 2009

5.000 salts d'alegria

He vist el partit en un enorme local de Les Rambles freqüentat pels turistes. Quan Messi´"la vuitena meravella" ha marcat l'1-2, l'explosió d'alegria ha estat tan espectacular entre els culés que allà ens hi trobàvem que hem espantat a uns seguidors del Liverpool que seguien el seu partit contra el Chelsea en altres pantalles. Qui diu que som una afició que no intimida? Amb l'eufòria m'he oblidat completament que es tractava del famós gol 5.000, però puc assegurar que l'he celebrat amb uns 5.000 salts d'alegria com a mínim. El gol de Messi, el 5.000, val mitja Lliga. El Madrid continua a 12 punts i si vol superar-nos haurà d'invocar a l'"esperit Juanito", a Esperanza Aguirre i a uns quants sants de la seva devoció com sant Isidre.

En aquests camps es guanya la Lliga:
Diuen els experts que les lligues es guanyen en camps com el del Racing (modestos, incòmodes, sorollosos, en mal estat, etc, etc). I que un equip campió és el qual sap remuntar un resultat advers en el segon temps. Missió complerta. A Santander, sense jugar un gran partit, hem demostrat que el Barça és el rei del mambo. I que l'equip d'aquesta temporada ja no té res a veure amb el Mòmia Team de l'any passat.

Operació passadís: Tot continua igual. El Madrid està a 12 punts. Si la diferència s'amplia a 15... ens haurien de fer el passadís en el Bernabéu a principis de maig. Emoció total.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare, com sempre, és la més optimista: "Ens han expulsat a Piqué i a Márquez, però no passa res. Guardiola ja no haurà de pensar en les rotacions. Els expulsats que juguin el dijous contra el Mallorca, i els suplents, el diumenge contra el Sporting". El meu pare, el pessimista de la família, m'avisa: "Fill, el nostre joc ja no és tan brillant. Últimament guanyem pels pèls. Estem esgotats? Se'ns acaben les idees? Serà febrer el mes de la crisi?".