dimecres, 13 de març de 2013

Ja he sortit del balneari!!!

A les 22.35 d'ahir dimarts, 12 de març, va entrar a la meva habitació del balneari el doctor Valldonzella. Jo estava amagat sota el llit demanant a les forces divines que el Barça eliminés el Milan. Ja sabeu que els metges m'havien prohibit qualsevol contacte amb l'exterior. El discurs del doctor va ser curt, clar i contundent: "Ens hem follat el Milan. 4-0".

I la meva cara es va il.luminar. I vaig recuperar el somriure. I vaig recuperar també la il.lusió per la vida. I em van venir ganes de menjar una fideuà. I vaig abraçar al doctor i li vaig clavar un petó als morros. I també vaig petonejar a la Dolors, la meva inferemera. I a la Lluïsa, la dona de la neteja. Vaig petonejar a tothom. Inclòs al gos Treski.

A les 22.40 el doctor Valldonzella em va donar l'alta: "Amic Alfred, veig que t'has recuperat de la teva terrible depressió. Ja pots marxar". I vaig sortir del balneari amb la mateixa alegria que aquell personatge que s'escapava de la presó a la pel.lícula "L'exprés de mitjanit".

Al carrer m'esperaven els meus amics i familiars. Tots plegats vam cantar l'himne del Barça unes deu vegades i el mític crit de guerra "Madrid se quema se quema Madrid".

Aquest article ja l'estic escrivint des de casa meva. M'he curat!!! Ja no necessito antidepressius!!! Plou a Barcelona, però jo només veig un sol radiant a la meva vida.

Visca el 4-0!!!!
Que tremoli l'enemic!!!
Força Barça!!!

dilluns, 4 de març de 2013

Ingressat en un balneari

Estic ingressat en un balneari. Els metges m'han diagnosticat una depressió temporal per motius futbolístics. Els primers símptomes van aparèixer després de perdre 2-0 al camp del Milan. Aquella nit vaig patir uns tremolors. La victòria del Madrid al Camp Nou (1-3) va empitjorar el meu estat de salut. A banda dels tremolors, vaig perdre la il.lusió i la gana. Vaig estar 70 hores sense sortir de la meva habitació. Un penós aïllament que m'ha fet perdre 12 quilos. Un desastre.
La meva mare em va convèncer que el dissabte veiés el Madrid-Barça de Lliga: “fill, ja veuràs com guanyem al Bernabéu i tu recuperaràs la il·lusió per la vida. I la gana. És impossible que el Barça perdi tres partits seguits”. I així ho vaig fer: vaig sortir del llit per veure el partit en el bar de la cantonada. I el Madrid ens va guanyar 2-1 jugant amb els reserves. Quan Sergio Ramos ens va marcar el 2-1 em vaig desplomar. Una ambulància em va portar a l'Hospital de Barcelona. I els metges de l'hospital m'han enviat al balneari des d'on escric. Estic a la planta de culés deprimits. Som uns 15.
Aquí estem aïllats. No tenim ni tele, ni ràdio, ni premsa esportiva, ni Punto Pelota. Només ens deixen veure notícies relacionades amb el Papa i el Rei (i jo crec que aquests estan pitjor que el Barça).
En aquests moments de depressió temporal, de tranquil.litzants, antidepressius i sessions de teràpia i hidromassatge, la meva única esperança es diu Manchester. Lògicament no podré ni veure ni escoltar el partit. Sisplau, si guanya el Manchester tireu petards, coets o una bomba nuclear perquè els de la planta de culés deprimits ens poguem assebentar. I ara us deixo que em ve a buscar una infermera. És l'hora de la medicació.