dilluns, 26 de febrer del 2007

Estem vius

Barça 3 -At Bilbao 0

Alguns ja ens volien enterrar. Doncs no. El Barça respira. La victòria d'avui és la dosi d'autoestima que necessitàvem després de la decepció de dimecres. Ha estat dur tornar al Camp Nou, és clar. El fantasma del Liverpool i dels seus sorollosos seguidors encara estava a l'ambient. Però la màgia de Ronaldinho i la fúria d'Eto'o ens han tornat el somriure i l'esperança. Avui tot ha sortit bé. Fins i tot hem tingut la sort que ens ha faltat en alguns partits importants. El Barça està viu. Els que busquin morts vivents que se'n vagin a la capital.

Estat d'ànim abans del partit:
Els empats del Madrid, Sevilla i València han donat molta moral. Els culés sabíem que amb una victòria deixaríem els nostres rivals una mica més lluny. Misió complerta. Si puntuem a Sevilla i guanyem al Madrid, jo ja posaré una ampolla de cava a la nevera.

Permís per somiar:
Estic convençut que molts culés tindrem aquesta nit somnis dolços. Què tal un 1-2 a Saragossa, un 1-3 a Liverpool i un 4-0 al Madrid? Més enllà dels somnis, el que més desitjo ara és que l'equip no perdi la il.lusió, l'orgull, l'instint felí dels campions. Tenim dues remuntades molt complicades. Si ho aconseguim, fantàstic. I si no... hem de caure amb honor, i lluitar a mort per la Lliga.

L'opinió de la meva dona:
"Després del disgustarro del Liverpool -que em va deixar sense ànims per escriure- el resultat d'avui m'ha servit per carregar les piles, tot i que no vull encomanar-me de l'eufòria. Estic desconcertada. ¿Quin Barça veurem els propers dies: el de la segona part del Liverpool o el de la primera part de l'Athletic? Ah, i visca Ronaldinho".

Ja parlaré el 6 de març

Barça 1-Liverpool 2

Ha estat una patacada, sens subte. Els culés hem anat al Camp Nou amb fe renovada. Pensàvem que el millor Barça -el Barça somiat- faria aquesta nit acte de presència. L'Estadi presentava un aspecte fantàstic (comparable al del dia del Werder Bremen). Hem entonat els càntics de gala, hem silenciat els sorollosos anglesos, però en el segon temps ens hem quedat sense gas (nosaltres i el equip). A les 22.40 de la nit, quan ha sonat el xiulet final, la majoria de seguidors del Barça ja havien abandonat les seves localitats. Jo encara m'he quedat una bona estona al meu seient. No volia marxar. Tenia la sensació que era l'últim partit europeu de la temporada al camp. I volia assaborir-lo, malgrat la derrota.

No faré cap mena de valoració. Esperaré. Una eliminatòria té dues parts i vull veure com reacciona l'equip a Liverpool. Encara tinc fe en el Campió d'Europa. I encara vull creure que un 0-2 o un 1-3 són possibles. O no? Ajorno les meves valoracions -que en aquests moments no són precisamente un conte de Walt Disney- per al 6 de març, data del partit de tornada.

Estat d'ànim abans del partit:
Tenia fam de Champions. És la meva competició preferida. Aquest migdia he navegat per la web youtube.com i he repassat els vídeos sobre la final de París que la gent del Barça ha penjat en els darrers mesos. És un gust.

Una queixa:
Estic indignat. Si no es produeixen més desgràcies és perquè Deu no vol. La meva zona a l'Estadi -ocupada teòricamente per socis del Barça- estava plena de seguidors del Liverpool. ¿De què serveix tanta policia i tantes mesures de seguretat si "reds" i culés hem acabat ben barrejats? ¿Com han aconseguit ells aquestes entrades? Només el bon comportament de catalans i anglesos ha evitat incidents d'importància.

Reflexió final:
Ja sé que ara fa molta mandra parlar del partit del diumenge contra el Bilbao. Pero tal como està el pati... la Lliga és fonamental. Cal canviar el xip i sumar com sigui aquests tres punts. Que després vindran els partits contra el Sevilla i Madrid.

Prou regals

València 2 -Barça 1

M'encanta que Unicef sigui el "patrocinador" de la samarreta. Però en el terreny de joc no podem encomanar-nos de l'esperit d'aquesta generosa entitat. En tres minuts hem regalat un partit que teníem completament controlat. El València no ha fet res. M'ha semblat un equip avorrit i... violent. La Lliga ara es posa més emocionant. Tots els nostres rivals s'aniran a dormir amb un somriure. Fins i tot el pitjor Madrid dels darrers anys somia amb el títol. Sisplau, Barça, mata la Lliga d'una vegada.

Estat d'ànim abans del partit:
Després d'una setmana "azul-oscura-casi-negra", tenia ganes de futbol. I de victòria. Guanyar a València sempre és un plaer especial. Però està vist que aquest any no hi ha manera de guanyar als nostres rivals més tenebrosos (Madrid, Espanyol i València).

Una dada per a l'optimisme:
Ja sabeu que sóc patidor, però optimista. Fa un any, al febrer del 2006, el Barça també va perdre a Mestalla per la mínima (1-0). El gol, com els d'avui, va ser un regal. Aquella derrota va disparar les esperances dels nostres perseguidors. Voleu que us recordi com va acabar la història? El Barça va guanyar amb placidesa la Lliga.

Torna la Champions:
Dimecres tenim Champions. Genial. És una cita perfecta per enterrar el disgust d'avui. Encara recordo la eufòria del dia del Werder Bremen. Era el 5 de desembre. El temps passa volant. Contra el Liverpool no podem ser una altra ONG. El 3-0 seria un resultat per tirar coets. Un 2-0 també seria fantàstic. Fins i tot firmo l'1-0. Tot el que no sigui encaixar gols és bo. Ens veiem dimecres a l'Estadi. Juga el Campió d'Europa.

L'opinió de la meva dona:
Quina setmaneta. Encara no m'he recuperat de les declaracions del "il.luminat" ("NO COMMENT") i... una altra patacada més! Avui la defensa ha estat un colador (ho sento per Puyol). El millor: la titularitat de Gudjohnsen i l'aportació de Messi. El pitjor: la cridòria contra Oleguer, encara que no em sorprèn d'un estadi que és el Bernabéu 2.

Torno a somriure

He quedat per dinar amb uns amics, gairebé tots culés. Només hem parlat del cas Eto'o. I com era previsible he vist estats d'ànim de tots els colors: des del pessimisme més destructiu a l'optimisme més radiant. El barcelonisme és així. És plural d'idees i sentiments. Els arguments en positiu que han sortit durant el dinar podrien resumir-se així: "Ha estat un episodi grotesc, més proper a la comèdia que al terror. El conflicte s'ha sol.lucionat amb una gran rapidesa, a diferència d'antics embolics (Rosell, Echevarría). Eto'o ara ha de parlar sobre el terreny de joc i ficar-li un parell de gols al Madrid i al Liverpool. Puyol és un gran capità. I el Barça, una entitat molt més sòlida del que alguns volen i diuen". La versió negativa aportava teories ben diferents: "Aquesta història ha trencat el bon ambient i perjudicarà l'equip. Ja no guanyarem res. I Rijkaard, fart de tot, marxarà del Barça".

"I tu, Alfred, què en penses de tot això? Què escriuràs a l'entorno.com?, em preguntaven els meus col.legues. Com si es tractés d'escollir grup parlamentari, m'he posicionat a favor del Partit dels Optimistes de Catalunya. No vull que ningú em robi la il.lusió per la Lliga i la Champions (la Copa del Rei, com ja vaig escriure, la regalo als més necessitats). Ha estat una setmana lamentable, però vull pensar que la situació torna a ser estable. Si més no fins el 30 de juny. Sóc un soci patidor, 100% patidor, però mai no he estat destructiu. Tinc vocació de bomber, no de piromen. Els que pensaven que aquest incident dinamitaria el Barça estaven molt equivocats. Ni les bombes de Franco van poder amb nosaltres. I allò sí que era dinamita pura.

Després del cafè, hem pres uns chupitos a la terrassa (el dia era estiuenc). I hem començat a parlar de Robinho (vol marxar del Madrid) i de les botes d'Oleguer (s'ha quedat sense marca, pobre). Han aparegut les primeres rialles. Les meves també. Bon senyal.

El Camp Nou fa l'onada

Barça 2-Santander 0

Ha estat una tarda inoblidable. La millor de l'any. Al Camp Nou, hem vibrat amb el partidàs de Ronaldinho; ens hem emocionat amb la reaparició de Messi; hem corejat el nom d'Oleguer per demostrar-li el nostre suport i hem cantat "Campions, campions" i "Madrid c... saluda al campeón" quan els marcadors han anunciat la pallissa del Barça sobre el Madrid a la final de bàsquet. I per si tot això fos poc, quan el partit s'acabava, hem fet l'onada. No puc demanar més. He arribat a casa esgotat de tantes emocions.

Estat d'ànim abans del partit:
Ha estat una pena i una injustícia que la final de bàsquet i el Barça-Santander es disputessin a la mateixa hora. Malgrat tot, els culés hem anat a l'Estadi amb la il.lusió renovada. Ronnie, Messi i Eto'o estaven convocats. Els tres. Jo m'he emportat un pitet. Per si de cas.

Reflexió final:
Les ràdios i les teles de Madrid han començat els seus programes esportius parlant del tema Eto'o. A TVE, un presentador es preguntava: Afectarà aquest tema a la plantilla del Barça? És evident que des de Madrid estan buscant qualsevol motiu per desestabilitzar-nos. S'han passat una setmana amb Oleguer i ara comença el culebró Eto'o. Són pesadets, ja ho sabem, peró nosaltres hem de ser intel.ligents i rentar la roba bruta a casa.

L'opinió de la meva dona:
"Olé Víctor Valdés. La clau del partit ha estat el penal. I olé Ronaldinho. L'estrella torna a brillar amb llum pròpia. Més Barça i menys polèmiques. I molts ànims Gudjohnsen".

divendres, 9 de febrer del 2007

Cantant sota la pluja

Em truca el David i em diu: "Alfred, que Eto'o, Messi i Ronnie ja han entrenat junts". La meva dona m'envia un SMS: "Ronnie, Eto'o i Messi... junts". Quina tarda! El mòbil treia fum. Els barcelonistes estem eufòrics. El somni de veure els tres cracks en un 11 titular és a tocar. Plou a Barcelona, però els culés estem cantant sota la pluja.

Uh, uh, Oleguer:
Alguns mitjans de Madrid han aprofitat el tema de l'article d'Oleguer per contaminar l'ambient. A molts, tant els fa el que digui el jugador. És més, ni tan sols han llegit l'article. No ens enganyem, l'objectiu d'aquestes crítiques és el Barça. El madridisme, esgotat de tants escàndols electorals i desastres esportius, necessita més que mai parlar del Barça. Parlar malament del Barça, és clar.

Fam de títols:
Llegeixo en una revista unes declaracions de Puyol. El capità afirma que el vestidor encara té fam de títols. Fantàstic. Com ja vaig escriure fa unes setmanes, el Barça ha de continuar la inèrcia de l'èxit i buscar una nova Champions. Gairebé tots els grans equips europeus (Milà, Bayern, Ajax) han aconseguit dues copes d'Europa consecutives.

Res de res:
He rebut un correu electrònic que porta per títol: "Los mejores momentos del Madrid 2004-2007". No hi ha res. Premes qualsevol tecla de l'ordinador i apareix "Fin". Sensacional.

dimarts, 6 de febrer del 2007

Cal enlairar-se

OSASUNA 0-BARÇA 0

A Pamplona hi ha un rellotge que indica els dies, hores i minuts que falten per a Sant Fermí. Els culés també tenim el nostre rellotge particular que indica els dies que falten per veure el millor Barça. I ja falta menys! L'equip està oferint una imatge més sòlida: no ens fan gols, juguem amb més agressivitat i alguns jugadors com Zambrotta, Oleguer, Puyol i Xavi estan en un moment dolç. Falta gol, és cert. Però amb Eto'o i Messi tot canviarà. El millor està per arribar.

Estat d'ànim abans del partit:
Eufòria total. El Madrid ha perdut al seu camp amb el Llevant. I amb mocadorada inclosa. Oooooh! La família i els amics hem passat una tarda preciosa escoltant totes les ràdios de la capital. Amb la derrota dels "merengues" i el penós empat del Sevilla, el 0-0 de Pamplona és un resultat acceptable. El Madrid ja està a 5 punts.

Reflexió en positiu:
Sóc optimista. La propera jornada pot ser molt rendible per al Barça. Nosaltres juguem a casa i tots els nostres rivals directes (Sevilla, Madrid, València) juguen fora. Ai, ai, ai... que igual algun es despenja. Força Barça!

L'opinió de la meva dona:
"Aquesta nit l'espectacle ha estat a la graderia. Ambient 'sanferminero' i 'buen rollito' entre les aficions. Amb la davantera d'avui estava cantat que no marcaríem gols, així que dono per bo l'empat. I Saviola que vagi buscant piset a Madrid, si tant respecte li mereix l'etern rival".

Quina mandra!

BARÇA 0-SARAGOSSA 1

Sincerament, em fa mandra parlar del partit contra el Saragossa. Molta mandra. Els partits de la Copa del Rei sempre són iguals. Si els guanyes, la competició és collonuda. Si els perds, la competició és un nyap. Avui hem perdut 0-1. Si voleu que us digui la veritat, ja estic pensant en l'Osasuna, el Liverpool i el Madrid. Ara per ara, regalo la Copa del Rei als més necessitats.

Estat d'ànim abans del partit:
Això de jugar un dimecres a les deu de la nit és una bestiesa. Els partits "after hours" haurien d'estar prohibits. Surts de l'estadi a les dotze i arribes a casa a la una. I jo encara tinc sort perquè visc a Barcelona. Els que han vingut de Lleida o Girona pràcticament empalmaran amb el treball.

Reflexió final:
La Lliga i la Champions. Aquestes són les dues competicions que interessen als aficionats del Barça. Podem perdre el Mundialet i la Copa del Rei... i no passa res. Però la Lliga i la Champions són sagrades. A la Lliga no estem fins, però els rivals estan pitjor. Fantàstic i que duri. A la Champions, en canvi, haurem d'anar a tope si volem jugar la final. Primera estació: Barça-Liverpool, el 21 de febrer. Tenim tres setmanes per enterrar la mandra i recuperar la trempera.

L'opinió de la meva dona:
"Com que el que vull dir no és més bonic que el silenci, opto per no fer declaracions aquesta nit".