dilluns, 30 de març de 2009

Esperant una entrada

Acabo de sol·licitar la meva entrada per a la final de la Copa del Rei. El dimecres es realitzarà el sorteig. Habitualment no tinc molta sort en aquesta mena de coses. Mai no m'ha tocat la loteria, l'ONCE, una cistella nadalenca o un pernil. L'única alegria que recordo és un "Bingo". És clar que érem quatre gats a la sala i el premi va ser ridícul. Crec que uns 8 o 10 euros. Però en el meu currículum dedicat al món de l'atzar hi ha moment de glòria: vaig aconseguir una entrada per a la final de París! Va ser un dels moments més feliços i histèrics de la meva vida. A veure si es repeteix la història.

Em ve de gust anar a València. Per a un soci patidor com jo, una final de la Copa del Rei és més relaxada que una final de la Champions. O si més no, això espero. Si guanyem ho celebrarem amb cava i xerinola, i el viatge de tornada serà una festa. I si perdem... em prendré una pastilla relaxant, em ficaré a l'autocar sense parlar amb ningú i a les cinc de la matinada ja estaré clapant a casa. A més, els equips bascos sempre m'han caigut bé i això ajudaria a digerir la derrota.

He rebut per internet un PDF que han elaborat els afeccionats de l'Athletic. La primera frase, il·lustrada amb fotos de Julio Alberto, Schuster i Migueli, diu: "Eren els millors i Déu jugava amb ells". I apareix una foto de Maradona. A continuació es llegeix: "Però va arribar un de Barakaldo amb uns "aldeanos" i vam guanyar". I veiem les fotos de Clemente i Goico (quin mal rotllo em dóna aquest personatge). El PDF acaba recordant que aquest any el Barça és galàctic, extraterrestre i juga amb un Messíes (es refereix a Messi), però... "ho tenen cardat, perquè tornarem a guanyar". Només espero que si han de guanyar no sigui amb "El mètode Goico". Ja m'entenen.

diumenge, 22 de març de 2009

Aquest Barça crea adicció

Acabo d'escoltar les declaracions de Guardiola. Impressionant. Malgrat el 6-0 està convençut que l'equip pot millorar. Suposo que el pròxim objectiu serà guanyar el Valladolid 0-22. És a dir, un gol cada quatre minuts. Messi en marcarà sis de vaselina. I Silvinho, tres des de fora de l'àrea i amb la cama esquerra. I Bojan, dos amb el cap i un amb el cul. I farem entre 30 i 40 túnels als rivals. I llançarem un mínim de 230 corners. I Valdés aturarà dos penaltys amb les dents. Guardiola considera que en els últims minuts hem baixat la guàrdia. Cap problema. Davant el Valladolid marcarem un mínim de tres gols en el temps de descompte. Gràcies Guardiola per fer-me somiar... una mica més.

M'ha agradat Martín Cáceres: Crec que amb això està tot dit. Hem jugat un partit tan brillant que fins i tot Martín Cáceres m'ha semblat Beckenbauer. Feia temps que no gaudia tant al Camp Nou. Concretament 10 dies. Des del Barça-Lió. El partit ha estat tan brutal que proposo que s'editi en DVD. Jo el compraré.

A València hem d'anar: El divendres s'obre el termini d'inscripció per aconseguir una entrada per a la final de la Copa del Rei. Suposo que hi haurà més peticions que entrades i el tema es resoldrà amb un sorteig. Sóc optimista i ja m'he comprat un plànol de València.

15 dies sense Barça: Només de pensar-ho i ja veig l'abisme. 15 dies sense Barça és una tortura xinesa. Les seleccions nacionals no m'interessen gens ni mica. Jo només vull Barça, Barça i Barça. Ho reconec: sóc addicte. Hauré de parlar amb el meu psiquiatra per demanar-li medicació.

L'opinió dels meus pares: El meu pare m'ha trucat fa una estona al mòbil: "Hola fill, ja té nassos el tema. Estem jugant la millor Lliga de la nostra vida i el Madrid continua a sis punts. Aquests merengues són uns plastes". La meva mare ha seguit el Barça-Màlaga des d'un cinema de Barcelona. Ha anat a veure "Los abrazos rotos" amb unes amigues. Aquest és el SMS que m'ha enviat a les 19.40h: "Hola fill, cada vegada que marquem un gol em poso a aplaudir com una boja. L'acomodador m'ha amenaçat amb expulsar-me de la sala. Quin partit i quina pel.lícula. Oé, oé, oé".

diumenge, 15 de març de 2009

I les teves tombarelles, Hugo?

No sabem si aquelles derrotes contra l'Espanyol i l'Atlètic de Madrid van ser una crisi, un sot, una mala ratxa, una ensopegada o un parell de cagades. Però la veritat és que el Barça que ha guanyat a Almeria torna a ser el de sempre, el dels rècords, el dels rondos, el que ens fa bavejar com nens. Els culés hem recuperat la confiança i la seguretat que Iván de la Peña i el Cun Agüero ens van afeblir amb els seus gols.

He vist l'Almeria-Barça en un bar de l'Eixample envoltat de culés de totes les tendències. Els més fatalistes pronosticaven un gran desastre: "Hugo Sánchez és madridista i no tindrà pietat de nosaltres. Segur que ha donat ordres molt concretes de lesionar a Messi, Iniesta, Xavi i Eto'o. L'Almeria ens guanyarà i el Madrid es quedarà a tres punts". Els optimistes somiaven amb una altra nit com la del Olympique: "guanyarem 2-5, com el Madrid". I els patidors, com jo, ens imaginàvem un partit complicat, dur, crispat, amb victòria agònica del Barça 2-3 en l'últim minut".

Fatalistes, optimistes i patidors hem celebrat amb enormes salts d'alegria els dos gols de Bojan. El Barça ha guanyat amb una facilitat sorprenent i amb un futbol sofisticat. A les 11 de la nit tots els culés del bar, independentment de la nostra tendència, hem brindat per la Lliga, per la Champions, per la Copa del Rei i per una victòria al Bernabéu. Amb una mica de sort i de punteria podem viure la primavera més espectacular de la història del Barça. Només de pensar-lo em venen ganes de fer una tombarella. Eh, Hugo?

dimecres, 11 de març de 2009

Uns a Roma i altres en coma

Quan sortia del Camp Nou, emocionat amb la borratxera de gols, he pensat en els seguidors del Madrid. I m'ha sortit un modest rodolí: "Ells en coma i nosaltres a Roma". Espero que els poetes professionals em disculpin per ficar-me en el seu terreny. Són les quatre de la matinada i no puc dormir. Tanco els ulls i veig a Henry ficant gols. I a Messi driblant per la banda. I a Iniesta resistint les entrades violentes dels defenses del Lió. I a Benzema esbufegant. Ha estat una nit fantàstica. Tan vibrant com la d'ahir.

Sensacions des del Camp Nou:

1.- La gent estava més excitada i participativa que mai. Es notava en l'ambient que era un partit de Champions. S'ha desplegat una gran pancarta: "1899. Neix el club que porto al cor". Han aparegut també banderes gegants del Barça a la segona graderia del gol sud. El Camp Nou necessita color. Com trobo a faltar una graderia jove.

2.-Els seguidors de l'Olympique de Lió no tenen res a veure amb els del Liverpool, Manchester o Celtic. Saben quina és la diferència? Que arriben al camp com nosaltres, sense sobredosi de cervesa al cos.

3.- Quan el Barça ha marcat el 4-0 ens hem inventat un crit de guerra: "Eo, eo, eo, esto es un chorreo". Dedicat al president del Madrid.

4.- L'Olympique ha reaccionat de manera sorprenent. Amb el 4-2, el Camp Nou ha viscut minuts d'angoixa. Hem passat de menjar l'entrepà a menjar-nos les ungles.

5.- Els nostres jugadors s'han acomiadat des del cercle central. Aquests detalls m'encanten. Nosaltres hem aplaudit amb devoció mentre fèiem volar les bufandes i ens assecàvem la bava.

Conclusió: Els culés hem viscut 24 hores de bogeria amb el 4-0 d'ahir i el 5-2 d'avui. Amb tanta excitació és impossible dormir. Crec que em prendré una pastilla. Bona nit i carpe diem.

dimarts, 10 de març de 2009

Quatre castanyes

Estic excitat, eufòric, emocionat. Quan era petit els meus pares em van ensenyar que no hem d'alegrar-nos de les derrotes alienes. És cert. És de mala educació. Aquesta nit vull demanar perdó als meus pares perquè em sento excitat, eufòric i emocionat amb les quatre castanyes que ha encaixat el Madrid a Liverpool. És el càstig just per tanta prepotència. He seguit el partit en un cèntric bar de Barcelona i confesso que he vist a altres pecadores que com jo també s'han alegrat amb les derrotes alienes. No tinc res més que afegir. Avui soparé amb música dels Beatles i una foto de Fernando Torres (que sempre m'ha caigut fatal). I començaré a pensar de què em faig els bocates que m'emportaré al Camp Nou. El Liverpool ha complert, ara ens toca a nosaltres.

diumenge, 8 de març de 2009

Posem que parlo del Madrid

Ha estat una setmana dura per als culés. Els madridistes han tret pit amb la seva remuntada. I una mica de raó tenien. En tres jornades van retallar vuit punts. El president del Madrid, a més, es va proclamar rei dels prepotents amb la seva famosa declaració: "Estan a un punt, perquè en el Bernabéu perdran". Els culés, sempre fràgils i espantadissos "cuando ruge la marabunta" centralista, ja ens temíem el pitjor. Però la Lliga no s'atura. I va arribar el dissabte. I el Barça li va donar un repàs a l'Athletic de Bilbao. Vam jugar un gran partit i el 2-0 final tenia aroma de 5-0. Paral·lelament, el Madrid va mostrar la seva pitjor cara al Bernabéu. Totes les cròniques coincideixen: va ser un berenar de blancs. I ara estan a sis punts. I en lloc de treure pit, treuen la calculadora per fer números.

Assaig general:
Els seguidors de l'Athletic van desfilar ahir pels carrers de Barcelona en un ambient de complicitat. Bascos i catalans sempre ens hem portat bé (malgrat el trencaossos Goicoetxea). Va ser un assaig del que succeirà d'aquí dos mesos. En el terreny purament esportiu vam ser molt superiors. Però l'Athletic del 13 de maig serà ben diferent. Sortiran a per totes i només espero que no es carreguin al bo de Messi.

Primera nit de transistors:
Ahir va tornar l'esperit de Tenerife al Camp Nou. Amb els auriculars de la ràdio anàvem seguint les incidències del partit del Madrid. Quan va marcar l'Atlètic, els culés vam cridar com bojos. I quan Agüero va fallar les seves ocasions... ens vam mossegar la llengua en silenci. Va ser una nit fantàstica amb aquest 2x1.

I el dimecres... tots al Camp Nou:
Torna la Champions. El dimecres omplirem l'Estadi per intimidar als "Benzema boys". Cal eliminar-los com sigui. I tant de bo a quarts de final puguem viure un Barça-Liverpool. Ja m'entenen.

dijous, 5 de març de 2009

Preparant la maleta

Estic buscant la frase adequada. Per exemple: "Ència, ència, ència. Ens anem a València". Reconec que és una mica ortopèdica. M'agrada més la que ha utilitzat Daniel Campos en la seva columna d'Elentorno.com: "Sí, sí, sí. València ja està aquí". Els culés ens hem llevat amb esperit viatger. Alguns ja han parlat amb els seus caps per demanar festa el 13 de maig. Serà un dia màgic. De Barcelona sortirà una gran caravana d'autocars i cotxes. I a València ens trobarem als afeccionats bascos amb els que tradicionalment hem mantingut una excel·lent relació. La ciutat serà un festival de senyeres i ikurriñes. Els al·lèrgics al sentiment autonòmic no sortiran de casa.

Què passarà el dia 13 de maig?:
Si el Barça s'ha classificat per a la final de la Champions (que és el dia 27 de maig) el partit tindrà menys transcendència i els jugadors s'ho prendran amb calma. En aquest context veig a l'Athletic favorit. Si el Barça ha quedat eliminat de la Champions, no dubto que el partit serà a vida o mort. I aleshores guanyarem.

Quin equip jugarà a València?:
Aquest matí em truca un amic culé i em comenta: "Alfred, si a València hem de jugar amb Cáceres, Hleb i Bojan, jo em quedo a Barcelona". Ningú no qüestiona que som finalistes gràcies als "suplents". Però no m'imagino una final contra un equip que es deixarà la vida amb Eto'o, Messi i Xavi a la banqueta.

Pinto, Pinto, Pinto:
És el nom de moda a Barcelona. Als bars, a les oficines, a les sales d'espera dels metges... tothom parla de Pinto. És el nostre heroi. Com Indiana Jones i Astérix.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare em deixa un missatge a la bústia de veu: "Fill, el teu pare i jo marxem a València. Però no el dia 13 de maig. Marxem demà. Per viure l'ambient amb calma i sense presses. Volem ser els primers afeccionats que arribin a la final". L'eufòria de la meva mare se m'ha encomanat. Jo també estic preparant la maleta.

dilluns, 2 de març de 2009

Estic deprimit

El cap de setmana ha estat nefast i estic deprimit. És més, vull estar profundament deprimit. Per què llegeixo tantes declaracions que afirmen que no passa res? A mi no m'enganyen. Portem quatre partits sense guanyar (Betis, Espanyol, Lió i Atlètic de Madrid). I en aquests quatre partits ens han ficat nou gols. I, paral·lelament, aquest Madrid que tots diuen que practica un futbol de badall i que juga de pena s'ha situat a quatre punts. Siguem realistes, sisplau. La gran majoria dels culés ens hem aixecat aquest matí amb la por al cos. Hem de ser crítics i exigents ara que encara no s'ha perdut cap títol. I als qui continuen en el núvol, un consell: que baixin amb urgència. Els necessitem al món real.

Derrota dolorosa:
Els seguidors del Múrcia, del Manchester o del Boca Juniors segur que van gaudir amb l'Atlètic-Barça d'ahir. L'espectacle va ser majúscul: set gols, vint rematades a porta, una remuntada vibrant, jugades increïbles, entrades fortes. Va ser un d'aquests partits que fan afició. El problema és que jo sóc del Barça. I el 4-3 final em va deixar amb un humor de gossos. Hagués preferit mil vegades que el partit fos lleig, llardós i avorrit, i que haguéssim guanyat 0-1 a l'últim minut i de rebot.

L'opinió dels meus pares:
El meu pare està com una moto: "Fill meu, estic cabrejat amb tothom. Amb Guardiola, per jugar amb tanta alegria. Amb l'Espanyol, perquè és el filial del Madrid. Amb els àrbitres, perquè en les dues últimes jornades ens han robat sis punts. Amb el Madrid, perque té la flor al cul. I amb Eto'o, perquè després de les seves declaracions no ha ficat ni un gol". La meva mare m'envia un SMS: "Fill, el teu pare necessita un tranquil.litzant. El veig fatal. Pots passar-me el telèfon del teu psiquiatra?