divendres, 29 de juny de 2007

Encara estic de dol

Cal agrair l'esforç de la directiva per pujar els ànims dels culés amb la presentació d'Henry. Admiro els 30.000 aficionats que van anar al Camp Nou il.lusionats amb el fitxatge. Però jo continuo de dol. Encara sento una profunda tristesa quan repasso la temporada i observo desconcertat algunes derrotes estúpides i doloroses. Encara no tinc motius per un somriure.

En aquests moments tant me fa que vingui Henry, Amunike o Fernando Alonso. L'únic que demano és que els que es quedin... es quedin amb ganes. Vull un Eto'o motivat i amb la boca tancada. Vul un Ronaldinho que entreni com Déu mana. Vull que Deco torni a centrar-se en el futbol. Vull que Rijkaard deixi de ser Santa Teresa de Calcuta i posi ordre. Vull que el president no permeti que Can Barça sigui Can Pixa.

La meva dona tenia raó:
Repassant les opinions de la meva dona en aquesta secció, observo bocabadat que pràcticament va clavar tots els seus diagnòstics. Ella va pronosticar que la "rajada" d'Eto'o tindria greus conseqüències per al vestidor; ella va avisar que els gols de Saviola contra l'Alabès eren un "bluf" i que l'argentí no era el jugador decisiu; ella no es va deixar enlluernar per algunes victòries i va exigir una i mil vegades més dedicació i sacrifici al camp; ella es va mostrar inquieta per l'estat de Ronaldinho. En fi, en una temporada on gairebé tots hem pecat d'una certa prepotència i no hem practicat l'autocrítica, vull felicitar-la pels seus encertats comentaris.

dimecres, 20 de juny de 2007

Jo no estava en un núvol

"Vivíem en un núvol i ens va arrossegar l'autocomplacència". Les paraules del president del Barça són sinceres, però molt tristes. No entenc com un club tan gran com el Barça ha viscut en un núvol (i de les rendes) durant un any. És que ningú ha estat capaç de fotre quatre crits? I mira que hi ha gent que cobra sous multimilionaris per posar una mica d'ordre. Escoltant el president em fa la impressió que Can Barça ha estat enguany Can Pixa. Lamentable.

Jo no estava en un núvol: La majoria de socis que conec no hem pecat de prepotents, ni de somiadors. Sabíem que la temporada seria dura, molt dura, i que els equips tindrien més ganes que mai de guanyar al campió de la lliga i de la Champions. Jo mai no he estat en un núvol. He anat sempre al Camp Nou amb humilitat.

No vull que Rijkaard sigui tranquil: Com a soci del Barça em sento estafat. Aquesta temporada era fonamental, perquè no sempre tens l'oportunitat de guanyar la Supercopa d'Europa o el Mundialet. Si alguns jugadors no han tingut el comportament adeqüat, per què no es van prendre mesures en el seu moment? Després d'escoltar el president ja no m'agrada el caràcter tranquil de Rijkaard. Tinc por. Creo que la seva tranquil.litat és sinònim de manca d'autoritat.

No em preocupen els fitxatges: Els fitxatges són importants, és clar. Però més important és l'estat d'ànim dels que es queden. Per molt Henry que vingui, si les estrelles no es posen les piles, continuarem en un núvol.

Els espectaculars comentaris de la meva dona: He analitzat les cròniques de dotzenes de comentaristes i periodistes durant tota la temporada. Que ningú faci conya. L'única que ha encertat és la meva dona. Ella va detectar tots els mals del Barça. I van quedar publicats en aquesta web. En el meu proper article recordaré algunes de les seves frases més memorables.

dilluns, 18 de juny de 2007

Crec que no som campions

Sóc home de paraula. He arribat al cinema a les nou de la nit, he passat dues hores veient una pel.lícula d'acció (molt pallissa, per cert) i a les onze de la nit he sortit al carrer amb l'ai al cor. El silenci era total. Els cotxes circulaven sense que sonessin els clàxons, la gent caminava amb parsimònia i no s'escoltaven ni els petards de Sant Joan. "Crec que no hem guanyat la Lliga", he pensat resignat.

He arribat a casa i també he complert la meva paraula: no he vist la tele i no he escoltat la ràdio. Al balcó del meu veí no està penjada la bandera del Barça, un fet habitual en les grans ocasions. Cada cop estic més convençut que no hem guanyat la Lliga. Ara, quan acabi d'escriure aquesta crònica una mica tètrica, em ficaré al llit. No tinc missatges al mòbil. Ni del meu germà, ni de l'Enric, ni del Pep, ni de l'Anna, ni dels meus pares, ni del Lluís, ni del Daniel, ni de l'Antònia, ni del Jacint, ni de tanta i tanta gent que es posa en contacte amb mi quan aconseguim una victòria important. Ja gairebé no tinc dubtes: no hem guanyat la Lliga. Em sento molt trist, però si més no aquesta nit no he patit. He estat molt disciplinat i el meu psiquiatra estarà content. Bona nit i visca el Barça.

El meu pla per a diumenge

Diumenge, per primer cop en tota la temporada, no veuré el partit del Barça. Aniré al cinema (sessió de les 21 hores aproximadament). Potser escolliré la biografia d'Edith Piaf o la que s'estrena de Truman Capote. Quan acabi la projecció (a les 23 hores, també aproximadament), dues possibilitats: silenci absolut (el Madrid ha guanyat la Lliga) o festa sense límits pels carrers de Barcelona. Si hi ha silenci... aniré a casa i em ficaré al llit sense veure la tele, ni escoltar la ràdio, ni res de res. I si estem de festa... també aniré a casa, però a buscar les banderes... i ja empalmaré amb la revetlla de Sant Joan. Aquest és el meu pla, elaborat "a sangre fría" entre el meu psiquiatre i jo.

dimarts, 12 de juny de 2007

Un minut que resumeix un any

Barça 2-Espanyol 2

Ha estat un minut tràgic. Quan tot estava de cara, l'Espanyol ens empata un partit que era nostre i el Madrid treu petroli de la Romareda. En un minut hem passat de l'eufòria a la tragèdia. Aquest minut nefast ha estat el reflexe de tota la temporada. Quan estem a punt de tocar el cel... sempre arriba la patacada. Ho teníem tot de cara per guanyar el Mundialet i per eliminar el Liverpool -a la Champions- i al Getafe -a la Copa-. I també hem tingut diverses oportunitats per sentenciar la Lliga. Però aquest any no hi ha manera de tocar el cel. Els déus no ens estimen. Algun pecat harem comès. Supèrbia? Prepotència?

Estat d'ànim abans del partit:
He arribat al Camp Nou amb la tensió i els nervis de les grans ocasions. Però tenia por. Confiava més en el Saragossa que en el propi Barça. Els últims partits de l'equip a l'Estadi han estat d'infart. Com ja vaig escriure en el seu moment... havia somiat amb la victòria del Saragossa i l'empat del Barça. Ni això.

Gràcies Saragossa:
Hem de ser agraits. Ens hem passat 15 dies pregant a la Pilarica... i la Pilarica ens ha regalat un empat que podia haver-nos donat la Lliga. Amics del Saragossa... estem en deute amb vosaltres. El problema és que el Barça no està per la feina. Potser és que em vaig oblidar de pregar-li a la Moreneta.

Periquitos maquiavèl.lics:
Estan com bojos. La seva felicitat és extrema. Han sortit al carrer per celebrar l'empat. Si poguessin anirien a la Cibeles amb els seus amics de la meseta. "No ens hem de fiar mai de l'Espanyol", em deia el meu avi. Quanta raó, per Déu. Crec que molts dels culés que van animar l'Espanyol fa unes setmanes a la final de la UEFA estan desconcertats i... empenedits.

No crec en el miracle:
Un amic meu està convençut que el Mallorca empatarà al Bernabéu. Pot ser. Però no tinc clar si nosaltres serem capaços de guanyar a Tarragona. Estic negatiu. No crec en el miracle. Espero que demà, estirat a la platja, ho vegi d'una altra manera. Això sí, m'emportaré la meva tovallola del Barça i la meva samarreta de la final de París.

dijous, 7 de juny de 2007

Sobre la "selección" i el derbi

El partit d'ahir entre Espanya i 11 aficionats va ser una autèntica costellada. Si Liechtenstein té una selecció pròpia, per què no la pot tenir Catalunya, que té molta més qualitat. Xavi, d'altra banda, ha hagut d'aguantar els comentaris malaltissos de la premsa de Madrid pel tema de la targeta groga i per portar els mitjons de tal manera que no es veia la bandera espanyola. Xavi és del Barça i català. I això continua despertant recels i enveges entre la gent de la meseta. Després de 30 anys de democràcia el centralisme no desapareix.

Pessigolleig a l'estòmac:
A poques hores de la jornada de dissabte, tinc un important pessigolleig a l'estòmac. Estic inquiet, alterat. El dissabte estarem a mort amb el Barça... i esperarem l'ajuda del Saragossa. Sóc optimista. He tingut un estrany somni: nosaltres empatem, però el Madrid perd. Ho firmem, oi?

Un llibre sobre Tamudo:
Des de la meva nul.la simpatia cap a l'Espanyol, m'alegra la publicació d'un llibre sobre Tamudo. Ja sabeu que el matrimoni literatura-futbol m'encanta. I cal donar-li suport. Per cert, aprofito aquest espai per agrair dos magnífics comentaris que han aparegut a internet sobre la meva novel.la Sí, sí, sí. Hem guanyat a Paris. Els trobareu als blocs ronya mortis (de l'escriptor Marc Pastor) i txerrades (del periodista Txerra Cirbian). Moltes gràcies.

El bo, el lleig i el dolent

Aquesta aturada de la Lliga ha estat molt inoportuna, però al menys ha tingut un aspecte que ens afavoreix: ha refredat l'eufòria madridista. A la capital només parlen de la selecció. Millor per a nosaltres. Els culés continuem pensant que la nostra sort està en mans del Saragossa. Però compte amb l'Espanyol. Vindran al Camp Nou amb ganes d'amargar-nos la festa. És un derbi enverinat. El bo és el Saragossa; el lleig, l'Espanyol i el dolent, com sempre, el Madrid.

Continuarà el REM?:
Reconec que estic una mica desconcertat. Alguns periodistes estan convençuts que la parella Eto'o-Ronaldinho no continuarà. En canvi, altres sectors de la premsa opinen tot el contrari i afirmen que el REM estarà l'any vinent al Camp Nou. Més important que els noms és la unitat del vestidor i el bon ambient. He escoltat tantes coses estranyes aquesta temporada dels cracks del Barça que no tinc gaire clar si Eto'o i Ronaldinho són compatibles. Això només ho saben els tècnics del Barça. Espero que prenguin la millor decisió per als interessos del club.

La Copa Catalunya:
Sobre la Copa Catalunya (que s'hauria de dir Copa dels Filials) ja sabeu la meva opinió. Preferiria que no se celebrés. Un torneig que porta el nom del meu país no pot ser una competició de segona. O de tercera. Aquesta nit jo no veuré el partit. Serà la meva manera de protestar.

La gent del Barça:
Aquest diumenge he assistit a la Trobada de penyes del Barça del Vallès a Cerdanyola. L'ambient ha estat fantàstic. Avui llegeixo a la premsa que a Ciutadella (Menorca) també s'ha celebrat amb gran èxit la Trobada balear. La passió pel Barça no només es viu i es mesura al Camp Nou.

divendres, 1 de juny de 2007

Volem una Copa Catalunya de veritat

Catalunya no es mereix aquesta Copa Catalunya tan descafeinada que es disputa a partir d'avui. Un país com el nostre, amb llarga tradició futbolística, i amb aspiracions de tenir la seva pròpia selecció nacional, ha de ser més ambiciós. El Barça, per exemple, jugarà amb una pila de nois del filial, ja que els internacionals estan amb les seves seleccions. La Copa Catalunya és una competició de segona. O de tercera. Sempre la juguem en unes dates lamentables i sense els jugadors titulars. Cal canviar el format amb urgència. Com català, preferixi que el nom de Catalunya no es taqui amb una copa que no interessa ningú.

Sobre el Saragossa i l'Espanyol:
Visca el Saragossa i la Pilarica. Ara ja només ens queda una esperança: que el Madrid punxi a la Romareda, un estadi on les simpaties cap el Barça brillen per la seva absència. Animarem el Saragossa, sense oblidar-nos dels periquitos. L'Espanyol arribarà al Camp Nou amb set de venjança. Ells sempre tenen set de venjança quan juguen contra nosaltres. Es una cosa històrica. No ens poden veure, malgrat que molts culés volien que l'Espanyol guanyés la final de la UEFA. La pròxima jornada no serà fàcil, però hem de confiar en el Barça, els maños i els maletins.

L'opinió de la meva dona:
"Si Ronaldinho és expulsat i perd el somriure.... no és un bon senyal. És terrible que ja no depenguem de nosaltres mateixos. El Barça ha demostrat actitud i grapa, però estem lluitant a la desesperada, i això em fa molta pena. Encara no entenc com hem arribat a aquesta situació".