divendres, 26 d’abril de 2013

De 4 en 4: això és de bojos

Dies de bojos. El dimarts, després del dolorós 4-0 que ens va endinyar el Bayern de Munic, vaig decidir autodecretar-me 48 hores de dol. I això significava desconnectar del món: no llegir diaris esportius, no navegar per internet, no veure Punto Pelota, no llegir missatges de twitter o facebook. Res de res. Només menjar arròs bullit i peix a la planxa.

El dimecres, a les 22.35, mentre estava meditant sobre el futur de la humanitat, vaig començar a detectar fenòmens estranys: crits dels veïns, petards, cotxes que feien sonar el clàxon. Intentava pensar que tot allò era fruit de la casualitat. Però no. En el meu mòbil havien entrat més de 15 missatges. Eren els meus amics: "Alfred, suspèn el dol. Al Madrid li han ficat 4. Oé oé oé". I, efectivament, vaig suspendre el dol. I vaig començar a navegar, a veure les webs de Marca i As, i em vaig empassar Punto Pelota i Futboleros. Ooooh, quin gust. Al twitter vaig escriure: "Bon Klopp de falç" .

El meu estat d'ànim sembla una muntanya russa. Dimarts, depressió. Dimecres, eufòria. El meu psiquiatre m'ha dit que pateixo "una esquizofrènia futbolística". I m'haig de prendre 3 pastilles al dia.

Veurem com evolucionen els esdeveniments. El dissabte podem ser campions de Lliga. Seria fantàstic. I la setmana que ve tenim els partits de tornada. Espero que l'"esperit de Juanito" no serveixi de res i el Madrid caigui eliminat el dimarts. I el dimecres assistiré al Camp Nou amb l'esperança que Messi marqui un parell de gols en els primers 20 minutos... i puguem somiar durant uns instants.

Us deixo. Vaig a prendre'm la pastilla blava.


Foto: Un servidor, reflexionant després del 4-0

dijous, 11 d’abril de 2013

Una nit increïble


Perdoneu, però m’ha passat una cosa increïble. Faltaven 10 minuts per acabar el partit. El Barça ja havia empatat, però un gol del Paris Saint Germain ens deixava fora de la Champions. Quins nervis! Quina tensió! Insuportable.

Em vaig aixecar del meu seient de la tercera graderia i em vaig tancar en un lavabo. Això sí, escoltava el partit a través de la ràdio del mòbil. Els lavabos del Camp Nou, tot i que sempre desprenen un aroma poc agradable, són un lloc de pau i relax. M’altera molt més veure el partit en directe! 

I l’àrbitre va xiular el final! I ens vam classificar per a semis! I el meu cos es va relaxar. I vaig comença a badallar. I em vaig quedar clapat com un nadó, assegut sobre la tapa del wàter. I així he estat tota la nit. Somiant amb els àngels i amb Messi. 

A les set del matí, m’ha despertat una dona de la neteja. Quina vergonya. M’he disculpat com he pogut. I li he donat vint euros, perquè fos discreta i no expliqués aquest incident al club. És clar que, si ara escric aquest article, tota la discreció se’n va a fer punyetes.

Conclusions:
-Ja no em tancaré mai més en un lavabo del Camp Nou (o m’emportaré el despertador de casa)
-Messi és el meu heroi. El seu compromís m’ha deixat molt impressionat.
-M’agradaria unes semis Barça-Borussia D i Madrid-Bayern, però crec que la UEFA vol una final Madrid-Bayern.

I ja està. Força  Barça!!!