dimecres, 29 de setembre de 2010

No estic content

Encara sort que el Rubin no ha marcat en l'últim minut. La rematada ha anat al pal. Bufa! Si arriba a entrar la pilota hagués titulat aquest article "Déu és del Rubin". La imatge del seu entrenador amb el rosari a la mà em continua angoixant. Un altre bon títol en cas de derrota hagués estat "El Barça, com el rosari de l'aurora".

Deia que no estic content. Per què ens costa tant desmuntar el sistema tàctic (per anomenar-ho d'alguna manera) d'equips com el Rubin? La conclusió és trista. Si el nostre rival és ultradefensiu... tenim moltes possibilitats de no guanyar. Estic convençut que l'Almeria, el Llevant o el Màlaga, quan juguin contra el Barça, es disfressaran de Rubin.

Més motius per no estar content. Ens falta contundència defensiva. Ja sé que l'ADN d'aquest Barça és tocar i tocar, però no passa res si de tant en tant ens traiem la pilota de sobre amb una puntada en lloc d'arriscar. El millor de la nit: no perdre i el retorn de... Meeeeeessi, Meeeeeessi, Meeeeeessi. Ho sento, m'he emocionat.

Hem començat la Champions exactament igual que l'any passat: guanyant el primer partit a casa i empatant el segon a camp contrari. Espero que aquest any no patim tant per classificar-nos. El 20 d'octubre jugarem contra el Copenhaguen. Serà un partit a vida o mort. I quan el Rubin vingui a Barcelona tots hem d'anar al Camp Nou amb un rosari. Que vegi Déu que nosaltres som més.

L'opinió dels meus pares:
Els meus pares no han anat a Kazan. Decisió intel·ligent. Els dos continuen griposos després del diluvi que van haver de suportar a San Mamés. La meva mare m'ha trucat fa uns minuts: "Fill meu, avui hem fet un pas de gegant per arribar a vuitens. Era el partit més difícil i hem empatat. Estic feliç". El meu pare no és tan optimista: "L'autèntic grup de la mort és el nostre. Són equips sense nom, però amb molt nivell. En canvi, l'Ajax i el Milan, els rivals del Madrid, són equips amb nom, però semblen de tercera divisió. Fan pena. I una altra cosa... què passa amb Villa i Pedro? Els veig molt fluixets. Fill meu... aquest Barça em fa patir".

Una a-barça-da

diumenge, 26 de setembre de 2010

Visca la mitja

Amb Messi lesionat, Villa descentrat i Pedro desafortunat... el Barça va guanyar 1-3 a San Mamés. Increïble, però cert. Keita, Xavi i Busquets, amb els seus golarros, van demostrar que quan la davantera falla la mitja també pot decidir un partit. El "Pep team" és el Barça total. Tots defensen, tots ataquen i tots marquen. Per quan un golet de Víctor Valdés?

Gol de Xavi al karaoke:
Detesto els partits en dissabte i a les deu de la nit. Sempre m'agafen en un sopar o en una festa. O en les dues coses alhora. És una tortura. Haig d'assistir a les cites amb radio i auriculars. Dissabte passat vaig viure una de les situacions més surrealistes de la meva vida culé. Em trobava en una festa amb karaoke inclòs. Vaig haver de sortir a cantar en tres ocasions. I sempre, per descomptat, escoltant el partit amb els auriculars. Quan interpretava "Amante bandido", de Miguel Bosé, amb més pena que glòria, Xavi va marcar. Vaig cridar "*goooooooool" des de l'escenari. Moment inoblidable.

Reflexions amb la sang calenta:
Entrada criminal a Iniesta. Ja n'hi ha prou! Els jugadors del Barça hauran de jugar amb una armadura. Villa va ser provocat per Gurpegui (un altre angelet). Si li posen més d'un partit de sanció a l'asturià serà una injustícia tan gran com la decisió del Tribunal Constitucional de retallar-nos l'Estatut. Per cert... i la puntada de Ronaldo? Era vermella. Rebrà sanció? Estic fart de tantes injustícies.

El Rubin i la vaga:
El Rubin Kazan va ser la nostra bèstia negra fa només uns mesos. Espero que els jugadors tinguin les mateixes ganes de revenja que jo. El dimecres és el dia de la vaga general. Estic preocupat. On veuré el partit? Faig una crida als piquets perquè deixin algun bar obert a Barcelona. El Barça és el Barça.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare em truca des de Bilbao. La noto refredada: "Fill meu, quin desastre. Va caure el diluvi universal durant el partit. I nosaltres sense paraigua. El teu pare i jo vam quedar xops. Ens hem passat la nit prenent gelocatils. I a sobre ens vam perdre el gol de Busquets, perquè ja havíem marxat. Sort que la victòria ho compensa tot". El meu pare també està gripós: "Fill... estic fet una sopa. Mai no m'havia mullat tant. Vas veure l'entrada d'Amorebieta? Ja et vaig dir que aquests de l 'Athletic són uns trenca-cames. Però en fi... gora Euskadi i visca Catalunya".

dimecres, 22 de setembre de 2010

Ho confesso: he badallat

Barça 1 - Sporting 0

La gran diferència entre el Milionaris de Madrid i el Barça és que quan els dos equips juguen malament, a la capital xiulen a l'equip i aquí només badallem. Ho confesso: aquesta nit he badallat més de 10 vegades al Camp Nou. Un fenomen incomprensible tenint en compte que sóc un dels màxims representants del sector dels patidors.

Ha estat un dels partits més avorrits dels últims temps. No ha passat res. Ni una jugada bonica, ni un penalti, ni una polèmica, ni una expulsió. Tots hem anat a mig gas: el Barça (que ha jugat a càmera lenta), l'Sporting de Gijón (l'equip més innocu del món) i el públic (avui hem estat molt apagats). Només m'he excitat quan en el minut 93 l'Sporting ha llançat una falta molt perillosa contra la porteria de Valdés. Per què quan el Barça guanya 1-0 sempre l'equip rival té una oportunitat de gol en el minut 93?

Visca l'entrenador de l'Sporting:
No conec Manolo Preciado però em sembla un personatge fantàstic. Avui ha pronunciat a la roda de premsa frases com "El Barça és grandiós", "A Messi jo li faig l'ona" i "Per treure-li la pilota a Xavi cal estudiar àlgebra. Només li ha faltat cridar... "Visca el Barça i visca Catalunya".

L'opinió dels meus pares:
La meva mare m'ha trucat a mitja tarda: "Fill meu, ja tinc els bitllets d'avió i les entrades. Dissabte anirem a Bilbao per recolzar l'equip. El teu pare ja s'ha recuperat de l'atac de pessimisme que va patir contra l'Hèrcules i m'acompanyarà. Estic molt il·lusionada. Guanyarem 0-2 i visitarem el Guggenheim". El meu pare continua preocupat per la violència: "Espero que dissabte no aparegui un altre Goicoetxea. Pateixo pels turmells de Xavi i Pedro. Per cert, fill. Jo no sé si podré aguantar el ritme de la teva mare. Ja està fent gestions per anar al camp del Rubin Kazan. Parla amb ella i digues-li que es relaxi".

diumenge, 19 de setembre de 2010

Jo també estic lesionat

Un periodista del diari Marca va proclamar fa uns mesos que "a Messi hay que pararlo por lo civil o por lo criminal". Doncs bé, l'Atlético de Madrid (l'etern filial del Real Madrid, juntament amb l'Espanyol) ha decidit posar en pràctica la idea i s'ha carregat Messi... per la via criminal. El madridisme aquesta nit està de festa. Només cal escoltar els programes de ràdio i televisió que es fan a la capital. Aquesta gent només vibra amb les nostres desgràcies. Bon senyal. Això significa que anem per davant. Molt per davant.

Per cert... em fa mal el turmell. I molt. Crec que no tinc res trencat, però demà em faré unes proves a l'Hospital de Barcelona. Els socis del Barça som així. Ens sentim tan identificats amb els jugadors que els seus contratemps són els nostres. Ànim Messi... torna aviat.

Una altra cosa important: Ja sabeu que hem guanyat 1-2 al Calderón? Sóc tan feliç que penso escriure-ho mil vegades a la pissarra. "Hem guanyat 1-2 al Calderón, hem guanyat 1-2 al Calderón, hem guanyat 1-2 al Calderón, hem guanyat... ".

L'opinió dels meus pares: M'ha trucat la meva mare després del partit. Estava radiant: "Si l'Atlético és molt millor que l'Inter, i nosaltres som molt millors que l'Atlético, queda clar qui és l'autèntic guanyador de la Champions?". El meu pare també s'ha posat un moment: "Fill... no he vist el partit per prescripció mèdica, però em fa mal el turmell. Tu ho entens?".

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol)

dimarts, 14 de setembre de 2010

Cal quedar-se fins al final

Amb el Barça de Guardiola és un pecat abandonar el Camp Nou abans que finalitzi el partit. El golàs d'Alves, després d'una apoteòsica assistència de súper Messi, s'ha produït al minut 93 amb la graderia mig buida. La gent ja estava als seus cotxes. Jo he tingut la sort de veure'l en directe. I quan l'àrbitre ha xiulat el final encara m'he quedat una estona més al meu seient per si els jugadors tornaven a sortir per fer el sisè.

Tinc un germà generós:
Com ja saben els lectors, el dissabte no vaig poder assistir al Barça-Hércules i vaig cedir el carnet de soci al meu germà. L'experiència va ser traumàtica. Un dia que va al Camp Nou... i 0-2. Jo volia que avui tornés a l'Estadi per treure's el mal gust de boca, però pel be del Barça ha declinat l'oferta. "Has d'anar tu -m'ha dit-. Jo sóc una mica malastruc i avui hem de guanyar sí o sí. Si vaig i perdem mai m'ho perdonaria". Finalment he anat jo al camp i hem guanyat 5-1. Gràcies David. La teva generositat ens ha donat la victòria.

Hem sopat abans del partit (per si de cas):
A les 19.30h m'he reunit amb el Xavi, l'Antonio, el Sammy i altres membres de la colla culé en un bar proper al camp. La Champions cal viure-la amb intensitat. Ens hem pres unes cerveses, uns bocates i unes patates braves. Un festí. Després del que va passar el dissabte avui hem decidit sopar abans del partit. Per si de cas.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill meu, el teu pare ja està una mica millor. S'ha passat dos dies sense menjar. El disgust de l'Hèrcules l'ha deixat molt tocat. El metge del "Seguro" li ha prohibit veure el Barça-Panathinaikos. I al final hem anat a veure "Lope", una pel·lícula espanyola que és la cosa més avorrida que et puguis imaginar. Acabo de parlar amb el metge i m'ha donat una bona notícia: el teu pare pot veure el resum de les millors jugades al 3/24".

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 12 de setembre de 2010

Ho sento pel meu germà

Han passat 24 hores de la tragèdia, però continuo sense entendre res. Un Hércules (vestit de Rubin Kazan) ens ha guanyat al Camp Nou. Inexplicable. Aquest matí he comprat els diaris pensant que tot havia estat un malson i que veuria titulars com "El Barça es menja l'Hércules", "Un altre hat trick de Messi" o "El Barça és el nou líder". Però no. Un tal Valdez ens va amargar la Diada Nacional de Catalunya. Aquesta vegada, Rafael de Casanova no ens ha il·luminat.

Els missatges del meu germà:
No vaig poder assistir al partit. Vaig estar fins a les vuit del vespre signant exemplars de les meves novel·les culés a la llibreria de l'Arc de Triomf de Barcelona (l'experiència va ser meravellosa). El carnet de soci se'l va quedar el meu germà David. El pobre té poques ocasions de trepitjar el Camp Nou i tot semblava favorable perquè pogués viure una tarda d'alegria i gols. Li vaig demanar que m'informés puntualment, a través d'SMS, de l'evolució del partit. Aquesta va ser la història:

18.30h: "0-1, però remuntarem"
18.45h: "Mil ocasions, però encara 0-1. Mitja part"
19.02h: "Entren Xavi i Pedro"
19.55h: "No m'ho crec"
19.57h: "Sense encert ni espurna"

El de les 19.57h va ser el seu últim missatge i a partir d'aquí ja no he sabut res més d'ell. Ha d'estar destrossat. Com jo. Li diré que es quedi el carnet i que vagi a veure el Barça-Panathinaikos. Tant de bo pugui veure un 5-0.

L'opinió dels meus pares:
Em truca el meu pare després del partit: "Fill meu, ja us vaig avisar. Amb tanta eufòria no anirem enlloc. Ens hem passat 15 dies ridiculitzant el Madrid i Mourinho i ja veus. Vénen 11 galifardeus que semblaven presoners amb aquella samarreta tan horrorosa i ens guanyen. Que Guardiola es posi les piles ja!. I Messi també". La meva mare agafa un moment el telèfon i em parla en veu baixa: "Fill, feia temps que no veia tan malament al teu pare. És un atac de pessimisme dels seus. No vol ni sopar. Seguiré informant".

Article a El Periódico de Catalunya: Aquest dilluns, 13 de setembre, tinc l'honor de publicar un article d'opinió a la secció d'esports d'El Periódico de Catalunya. Espero que us agradi. L'he titulat: "De Wembley a Wembley: A per la quarta!".

Una a-barça-da

divendres, 10 de setembre de 2010

Signant llibres abans del partit

Aquest 11 de setembre serà molt especial per a mi. A partir de les 11 del matí signaré exemplars de les meves dues novel·les culés ("Blai Grana" i "Sí, sí, sí. Hem guanyat a París") a la gran llibreria situada al costat de l'Arc de Triomf de Barcelona. La novel·la "Blai Grana", publicada l'any 1999, estava esgotada a totes les llibreries de Catalunya, però hem aconseguit 40 nous exemplars per a l'ocasió. Fantàstic. Els organitzadors han triat una frase dels meus llibres per decorar una part de la carpa: "Podré canviar de parella, de feina, de cotxe, de gos i d'ulleres. D'equip, no". Em sento molt orgullós de fer barcelonisme a la Diada Nacional de Catalunya. Us hi espero.

I a les 6 de la tarda... Barça-Hèrcules. Estic convençut que Rafael de Casanova ens il·luminarà i els tres punts seran nostres. Ja tinc ganes de veure els meus jugadors vestits de blaugrana i no de vermell. Avui més que mai, visca el Barça i visca Catalunya.

Una a-barça-da