dijous, 14 de juliol de 2011

L'estiu més avorrit de la història

És 15 de juliol. Fa 50 dies que va finalitzar la temporada i... no ha passat absolutament res. Tot continua igual. Ni fitxem ni venem. El tema més apoteòsic és el de Cesc. Me'n ric jo de "Guerra i pau" o "El cor de la ciutat". El fitxatge de Cesc és el serial més monumental de tots els serials que es fan i es desfan. Cada dia hi ha noves i apassionants declaracions d'entrenadors, representants, jugadors i alcaldes. Crec que aquesta història hauria de portar-se al cinema. Ja tinc el títol: "Pequeñas mentiras sin importancia".

La Quarta continua molt present a la meva vida:
Ho reconec, l'idil·li entre la Quarta i jo continua viu. Molt viu. Encara no penso treure la bandera del Barça del balcó. Allà la tinc. Descolorida pel sol i tacada pels excrements dels coloms. Però la seva presència em continua emocionant. Per cert, m'he comprat un banyador culé que és la bomba. La tovallola de Messi ja la tinc de l'any passat. Ara només em falten les xancletes. Algú sap si s'han fet xancletes commemoratives de la Quarta?

Un agost de bojos:
Acabo de veure el calendari d'agost. En tres setmanes jugarem la Copa Catalunya, el Gamper, la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa i dos partits de Lliga. No tinc res contra la Copa Catalunya, però sisplau: ja n'hi ha prou! És una competició esperpèntica que no interessa a ningú. Ni a un catalanista com jo. I una altra reflexió: quin sentit té jugar el Gamper amb aquest calendari? A mi no m'importaria que se suspengués o s'ajornés (podria jugar-se per Nadal). Fins aquí les meves reflexions.

I ara... una cerveseta i el DVD del Barça-Manchester. El partit ja l'he vist 5 vegades. Però sempre queden detalls per descobrir. Per a quan la versió en 3-D?

Visca el Barça!!! (una admiració per cada títol aconseguit)

divendres, 1 de juliol de 2011

28 campions

Aquest any he guanyat la Lliga i la Champions, però ahir em vaig emportar a les meves vitrines més íntimes el millor trofeu del món: el de l'amistat. En un restaurant de l'Eixample de Barcelona ens vam reunir 27 amics per celebrar els èxits de la temporada. Va ser un sopar inoblidable que va tenir alguns moments apoteòsics.

1.- La intervenció del Xavi donant moral i ànim a les persones de la colla que ho han passat malament (per la pèrdua d'algun familiar o problemes de salut). A tots ens van saltar les llàgrimes.

2.- En una pantalla gegant de televisió vam projectar les fotos personals de la temporada. El Xavi, el Sammy i el Ferran van tenir la increïble fortuna de veure en viu el 0-2 del Bernabéu i es van fotografiar amb les samarretes del Barça. Uns altres es van asseure a les graderies de Wembley i també van immortalitzar el moment amb un munt de fotos. Gallina de piel.

3.- He titulat "28 campions", encara que en realitat vam ser 27. Hi va faltar el meu germà David, que va haver d'assistir a la gala de l'Acadèmia de la Televisió que se celebrava a Madrid i que es va emetre per La 2 de TVE. L'anècdota brutal és que el David va haver de recollir un premi en nom del programa de Buenafuente. I en el seu discurs... va tenir un record per a nosaltres. Va dir, en català!, "un petó al sopar culé que he deixat penjat a Barcelona". Podeu veure-ho a la web de rtve. Memorable.

4.- Quan va finalitzar el sopar... un dels membres més joves de la colla ens va deixar bocabadats. Ens va convocar a una de les cruïlles de l'Eixample i... va llançar uns espectaculars focs artificials! Ooooooh.

També vam vibrar amb el megàfon del Ramon (que tenia l'himne del Barça gravat), amb el joc de cartes culés que va preparar el Jordi, amb els regals de l'Antoni i els acudits del Pere (bé, amb els acudits del Pere potser no vam vibrar gaire). La nit va acabar, com no podia ser d'una altra manera, en una coneguda discoteca de la ciutat.

Des d'aquest modest bloc arribo a una conclusió: estem completament bojos. Però és una bogeria meravellosa. Culés de tot el món... no deixeu de celebrar els títols.

Visca el Barça i visca l'amistat!