diumenge, 29 de novembre de 2009

Senzillament... apoteòsic!

Ja sé que algú em dirà que sóc un exagerat. Doncs no. La victòria d'aquesta nit em sembla apoteòsica, fabulosa i extraordinària. Estic eufòric. Es nota? Hem jugat 30 minuts amb 10 jugadors i el Milionaris de Madrid ha estat incapaç de ficar-nos un gol. Ni Huguaín, ni Cristiano Ronaldo, ni Benzema, ni Raúl, ni Kaká, ni Di Stéfano, ni Valdano, ni Florentino...

Una tarda-nit inoblidable:
Ambientàs fantàstic al Camp Nou. Els seguidors hem arribat sense por. Sense por a la pluja, al fred i als galàctics. El meu "kit" era espectacular: senyera, bufanda, gorro, xiulet, impermeable i paraigua. Sortosament no ha plogut durant el partit i he pogut devorar sense humitats una caixa de crispetes (la millor estratègia per controlar la tensió nerviosa).

Del patiment a l'èxtasi:
Els primers 45 minuts han estat igualats. Sant Víctor Valdés s'ha convertit en un dels herois amb una aturada impressionant. La segona part, en canvi, ha estat nostra. El gol d'Ibra ha provocat l'èxtasi general. Aaaaaaaah! Quin gran moment! Molt millor que un orgasme. Però el més gran estava per arribar. Durant mitja hora hem jugat amb 10 i ningú no ho ha notat. Oooooooh! Quin gustàs! Gràcies jugadors.

Els merengues tornen a estar de dol:
La nit serà llarga. Penso empassar-me tots els programes esportius de les televisions i de les ràdios. També m'empassaré un fantàstic bocata de jabugo amb una copa de cava. I abans de ficar-me al llit... penjaré la bandera del Barça al balcó! Oé, oé, oé. Per cert, vull tenir un record sentit per als merengues que s'han passat l'estiu reivindicant un 2-6 al Camp Nou. Suposo que tornen a estar de dol. I dic "tornen", perquè també van pronosticar el triplet blanc sense pensar en l'Alcorcón.

L'opinió de la meva família:
Em truca la meva mare: "Fill meu, el teu pare i jo ens anem a sopar una calçotada. Cal celebrar la gran victòria d'avui. I també la del dimarts contra l'Inter". El meu pare, el pessimista de la família, es posa al telèfon: "He de reconèixer que ha estat una setmana meravellosa, però molta cura amb el Xerez. El desgast d'avui ens passarà factura".

dimecres, 25 de novembre de 2009

"I gotta feeling"

Com dirien els Beatles: "Quina nit la d'aquell dia". Buf, encara estic recuperant-me de tantes emocions. La tensió i els nervis de les hores prèvies al partit han donat pas a un profund estat de felicitat. La ressaca del Barça-Inter és meravellosa. Aquesta és la meva crònica d'una nit fabulosa.

1.- Per culpa dels embusos arribo al Camp Nou a les 20.50. El partit ja ha començat. No he pogut aplaudir el gran Eto'o. Quina ràbia! M'assabento que el Rubin i el Dinamo han empatat. És un alleugeriment. Alguns periodistes s'havien passat la setmana visualitzant una combinació terrorífica que ens deixava sense Champions: victòria del Rubin i Eto'o marca el 0-1 en el minut 93.

2.- Observo, amb descoratjament, que no juguen ni Ibra ni Messi. Glups! La davantera està formada per Pedro, Henry i Iniesta. Obro la motxilla i em prenc mig tranquimazin.

3.- Minut 10. Golàs de Piquenbauer. Aaaaaaah! Esclata la meva adrenalina i celebro el gol com un boig. No sóc l'únic. Els socis que tinc al meu voltant també perden els papers. Allò és una orgia.

4.- Minut 26. Pedro, el nou heroi del Camp Nou, marca el segon. Nou atac d'eufòria. No m'ho puc creure. Sense Messi, sense Ibra, sense Touré... i ja guanyem 2-0. Demano perdó a Guardiola per dubtar de la davantera que ha alineat.

5.- Descans. El meu cos comença a relaxar-se. Pel tranquimazin i els gols. Per celebrar-ho, compro una caixa monumental de crispetes. Tan monumental com el joc del Barça. Rebo diversos SMS de la família i dels amics. El meu germà David porta tot el dia enviant-me missatges. El primer, de les deu del matí, deia així: "Barçaaaaa! Cal començar ja!".

6.- Sona per la megafonia "I gotta feeling", de Black Eyed Peas. M'encanta la cançó. Podria ser el "Viva la vida" d'aquesta temporada. La lletra diu: "Tinc el sentiment que aquesta nit serà una bona nit".

7.- La segona part és avorrida. El Barça juga a la italiana: controlant el partit i "provocant" interrupcions. Molt bé. Eto'o ni la toca. Fantàstic. Arribem al minut 30. "Crec que l'Inter no remuntarà", penso amb el meu habitual "optimisme".

8.- Final del partit. Em quedo uns minuts al meu seient. Rebufant. Estic esgotat i feliç. I orgullós de ser culé.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Estic preparat

Ja ho tinc tot a punt: el carnet, la ràdio amb auriculars, la senyera, un gorro del Barça, un xiulet, la jaqueta, els pantalons de pana i uns mitjons de llana per si fa fred. El bocata el prepararé abans de sortir de casa. Crec que optaré pel pernil del país. A Eto'o l'aplaudiré tot el que faci falta abans del partit. Després, serà un rival més i utilitzaré el xiulet cada vegada que toqui la pilota. A l'Inter, ni aigua.

Estic nerviós, ho reconec. Però els italians ni s'assabentaran de les meves angoixes internes. Penso animar des del primer minut com si fos un seguidor del Chelsea alcoholitzat (que en el rànking de l'animació seria el màxim). No reservaré ni un sol crit, aplaudiment i càntic per al diumenge contra el Madrid. Tant de bo el somni d'arribar a la final del Bernabéu amb Robinho, Messi i Ibra a la davantera continuï vigent d'aquí unes hores. Força Barça!

diumenge, 22 de novembre de 2009

Ja n'hi ha prou d'esglais

Per a un soci patidor com jo, les últimes hores han estat molt negres. La llista de tragèdies és llarga: lesió d'bra i Messi, grip A de Touré, Abidal i Márquez, i pèrdua del liderat. Què està passant? S'ha acabat la bona sort? Ens hem convertit en un equip "pupes" com l'Atlètic de Madrid? No crec molt en els remeis místics i esotèrics, però aquest matí he encès una espelma perquè els déus de la fortuna no ens abandonin.

L'Athletic-Barça per SMS:
El dissabte, a les deu de la nit, estava convidat a una festa en un local... sense televisor! Un drama. Vaig haver de seguir el partit per SMS. El meu germà m'anava informant minut a minut de les incidències. Quan em va comunicar el gol d'Alves vaig començar a saltar com un boig. Fins i tot vaig ballar "Los pajaritos". Amb l'empat, la meva eufòria es va desinflar com alguns dels globus de la festa. A les 11.45 em va arribar un SMS inquietant: "Messi lesionat. Té mala pinta". Per a mala pinta, la cara que em va quedar. Em van haver de preparar un whiski doble perquè reaccionés.

Els nous herois:
El dimarts jugarem contra l'Inter amb Maxwell, Pedro, Jeffren, Bojan... Ells han de ser els nous herois del Camp Nou i demostrar-nos que la plantilla no és curta. Ara més que mai... visca els suplents!

Els meus pares opinen:
Em truca la meva mare aquest matí: "Tranquil fill, guanyarem l'Inter i el Madrid amb el suport del públic i amb els gols de Pedro, que és el nostre Messi 2". El missatge del meu pare, no obstant, és molt diferent: "Mentalitza't que en una setmana podem quedar-nos sense Lliga i sense Champions. No vull ser pessimista, però amb tantes baixes no podem guanyar a ningú. Ara mateix signo un doble empat".

dimecres, 18 de novembre de 2009

Inter, Madrid i Mundialet

Ja estic com un flam. Miro l'agenda i no descansaré fins el Nadal. El 24-N ens juguem la Champions contra l'Inter. Cal guanyar com sigui: de churro, de rebot o penal injust. Tant se val. El 28-N arriba el Milionaris de Madrid amb Ronaldo. A Madrid ningú no parla de repetir el 2-6. L'Alcorcón, com si fos un ansiolític, els ha deixat molt relaxadets. També he marcat amb moltes admiracions a la meva agenda el 16-D i el 19-D. Són els dos partits del Mundial de Clubs. M'hagués encantat assistir a la final, però el viatge amb avió costa 600 euros. Impossible. Aquesta vegada no hi ha autocars. He calculat que seria un viatge de 95 hores. Cal travessar França, Itàlia, Grècia, Turquia, Iraq i Aràbia Saudita. Pesadet.

Modestes reflexions sobre l'actualitat:

- Escolto el primer intercanvi de trets entre un futur directiu rosellista i un directiu laportista. Molt desagradable. Només hi faltava Jorge Javier Vázquez moderant la discussió. Espero que la pre-campanya electoral no alteri l'estabilitat del club. També seria interessant que aparegués una tercera candidatura per relaxar una mica l'ambient.

- Estic emocionat amb el fitxatge de Robinho. Els madridistes estan destrossats amb aquest tema. I això és molt bo.

- Milito ha tornat. Fantàstic. Si no espavilen Txigrinski i Márquez igual els hi treu el lloc.

- Jo sóc dels que pensen que la plantilla del Barça és curta. Robinho ens vindrà molt bé, però no cal oblidar els nois de la pedrera: Pedro, Jeffren, Gai Assulin, Thiago Alcántara i Muniesa. Ells poden ser els nous Sergio Busquets i Piqué. Confio en Guardiola. Com sempre.

dimecres, 11 de novembre de 2009

ET: Efímer Triplet

Ho ha dit Casillas després del desastre d'ahir: "Passen coses al Madrid que servirien per fer un guió d'Steven Spielberg". La pel·lícula seria un èxit. Jo la titularia "ET: Efímer Triplet". Es tracta d'un simpàtic extraterrestre que és enviat a Alcorcón per acabar amb un prepotent imperi galàctic. I ja que parlem d'Spielberg també podríem estrenar "Indiana Alcorcón i el 4-0 maleït", "Tiburón sense dents", "Raúl i el parc juràsic" o "Salvar al soldado Guti".

Gran dia per a la humanitat:
Ja sabíem que els diners no fan la felicitat. I ara també podem proclamar que els diners no fan els títols. És una gran notícia per a la humanitat.

Sense triplet:
Passi el que passi a la Lliga i a la Champions, el Milionaris de Madrid ja no podrà aconseguir el triplet tan desitjat. Estaven obsessionats amb repetir la nostra fita. És que són uns copions.

Fum en el meu mòbil:
Continuen arribant SMS al meu mòbil. Dues frases es repeteixen: "Visca l'Alcorcón" i "Adéu triplet". Em truca la meva mare: "Hola fill, el teu pare i jo portem tot el dia connectats a internet mirant les webs de la premsa esportiva de Madrid. És un espectacle fabulós. Molt millor que un dia a Port Aventura. I més barat".

5-0 a la Leonesa:
I perquè aquest 10 de novembre fos encara més memorable, el Barça li va clavar cinc golets a la Leonesa. Ooooooh, quina nit tan gloriosa! Per cert, se m'acut un altre títol: "Cristiano Jones: a la recerca del triplet perdut".

diumenge, 8 de novembre de 2009

Quatre gols i una migdiada

El futbol és un esport molt estrany. Contra dels russos vam tenir mil oportunitats i només vam ficar un gol en 180 minuts. Contra el Mallorca, en canvi, cinc tirs i quatre gols. Malgrat la golejada, el partit ha estat soporífer. En més d'un moment he tingut la temptació de tancar els ulls i fer una migdiada. Però entre el vent i el fred, i les confessions d'un soci amic que m'ha relatat la seva crisi matrimonial he romàs despert fins el minut 90.

Encara que soni a tòpic, el resultat ha estat enganyós. Amb l'1-1, el partit estava encallat i he temut el pitjor, és a dir victòria del Mallorca i crisi institucional. Encara sort que tenim a Pedro. Resulta curiós que en el Barça de les estrelles (Messi, Ibra i Henry) sigui finalment un vailet de la pedrera qui resolgui alguns partits. Que li pugin el sou, ja.

No vull saber res de l'Atlètic:
L'Atlètic de Madrid és més filial del Milionaris de Madrid que el propi Madrid B. Els blancs ho tenen clar des de fa anys: contra l'Atlètic, de tres en tres. Estic indignat. Tongo, tongo. Ara el més important és arribar al clàssic del 29 de novembre amb aquest punt de diferència a la classificació. I si els guanyem... a quatre.

Pensant en l'Inter:
La Champions em té preocupat. Em passo el dia fent números i càlculs. Hem de guanyar l'Inter i empatar contra el Dinamo. També podem empatar contra l'Inter i guanyar el Dinamo. L'altre dia vaig tenir un malson: Eto'o ens ficava tres gols. Un desastre. He parlat amb el meu psiquiatra i m'ha diagnosticat un brot d'ansietat. Amb medicació i descans... els símptomes desapareixen. L'aturada de la Lliga m'anirà molt bé.

Visca l'Alcorcón:
El dimarts torna la Copa. Faré campana i deixaré el carnet a algun amic. El partit contra la Leonesa em motiva ben poc, ho sento. Prefereixo tancar-me amb els amics en un bar... i animar l'Alcorcón!

dimecres, 4 de novembre de 2009

Odio el Rubin

Odio amb totes les meves forces el Rubin. Teòricament era l'equip més cutre del grup. Això és el que deien els analistes després del sorteig de la Champions. I en menys de 15 dies aquests nois que només saben defensar-se i aquest entrenador enganxat a un rosari ens han amargat la vida i ens deixen en una situació molt delicada. Ara estem obligats a guanyar l'Inter i puntuar al camp del Dinamo de Kiev. Els socis patidors com jo necessitarem una doble ració de tranquil·litzants. Per què ens hem complicat tant la vida? Per cert... analistes dimissió!

La bona actitud no és suficient: Al Barça no li puc recriminar falta d'actitud. Han sortit endollats des del primer minut. Però els partits no es guanyen només amb bona predispoció. Són necessàries moltes més virtuts. Si contra el Rubin haguéssim disputat una eliminatòria convencional ara estaríem al carrer (1-2 aquí i 0-0 allà). De què serveix jugar bé si t'eliminen de seguida?

80 culés resignats: He vist el Rubin-Barça al costat de 80 seguidors culés en un enorme bar de l'Eixample. La gent ha passat de l'excitació total (després del pal de Ibra) a una dolorosa resignació. Ningú entén que en quatre enfrontaments de Champions només hem sumat tres gols i cinc punts. En finalitzar el partit he vist un grapat de cares tristes. Començant per la meva.

L'opinió de la meva família: Em truca la meva mare a les deu de la nit: "Fill, tranquil. Depenem de nosaltres mateixos. Guanyarem l'Inter i el Dinamo. A vuitens ens tocarà un equip fluixet com el Lió o el Burdeos... i ja em veig a quarts. Ànim i no t'enfonsis. Pitjor ho té l'Atlètic de Madrid". El meu pare, el pessimista de la família, també s'ha posat al telèfon: "T'ho vaig dir, fill. El Rubin era l'equip tapat, un os. Oblida't de la Champions. És millor que ens centrem a la Lliga i a la Copa del Rei".

diumenge, 1 de novembre de 2009

Cara de moniato

Els culés ens hem retrobat amb una vella coneguda, "la mala sort". Feia temps que no sabíem res d'ella. Estava desapareguda en combat. Sortosament, és clar. Ahir va aparèixer amb tots els honors en el minut 93. Quina ràbia! Teníem el partit guanyat, però un nyap de Márquez&Piqué ens va deixar amb un pam de nas. Encara sort que no era un partit decisiu i que el nostre rival és un dels pocs equips de la Lliga que em cau bé. S'imaginen que ens empati en l'últim minut el Madrid o el Rubin?

Els meus amics, a Pamplona:
Alguns dels meus amics culés (Xavi, Antonio i Tomás, entre ells) s'han desplaçat a Pamplona. És una escapada fantàstica per provar els millors pintxos, beure sidra i confraternizar amb una afició que, en línies generals, ens té simpatia. Abans de començar el partit, el Xavi m'envia un SMS: "Pronòstic: Patxaran 1 Panellets 3". Jo li contesto: "Sant Fermí 2 Moreneta 5". Dues hores després el seu missatge era menys optimista: "Se'ns ha quedat cara de moniato, però empatar amb aquests col·legues no resulta tan dolorós. Ambient bestial i de bon rotllo".

Estic nerviós pensant en el Rubin:
El dimecres, contra el Rubin, no podem fallar. Ens juguem la classificació. Falten tres dies i ja estic nerviós. He trucat el meu psiquatra i s'ha negat a receptar-me un tranquil·litzant: "Alfred, encara estem a principis de novembre. No és època de tensions. Quan vam planificar la temporada vam quedar en una cosa: que no prendries medicació fins el Mundialet de Clubs. Fes ioga, passeja per la Barceloneta i pren-te unes til·les".

Visca el Barça femení:
El Barça femení de futbol va empatar ahir al camp de l'Espanyol... també en el minut 93! I amb un gol a l'estil "Iniesta-Stamford Bridge". Si esteu una mica deprimits (com jo)... és reconfortant recrear-se amb aquest golarro.