dijous, 29 de desembre de 2011

Per un 2012 mooooolt culé

No vull que s'acabi el 2011. Ha estat un altre any de traca i mocador: l'equip ha jugat de conya, hem guanyat la Lliga, la Champions, la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs, i a més a més Bill Gates, Kobe Bryant i Shakira s'han fet del Barça... No puc demanar res més! Això és massa!

Ja queden poques hores per al 31 de desembre. Ja sabeu, 12 campanades, 12 raïms, 12 desitjos culés. Aquesta és la meva llista:

1.- Guanyar la Champions

2.- Que el Madrid quedi eliminat a vuitens de final contra el CSKA de Moscou (és una tradició que no hem de perdre)

3.- Guanyar la Lliga (encara que sigui en l'últim minut de l'última jornada)

4.- Si guanyem la Champions, també m'agradaria guanyar el Mundial de Clubs del 2012

5.- Guanyar la Copa del Rei (però si es compleixen els quatre desitjos anteriors no m'importa que la guanyi l'Athletic de Bilbao o la Reial Societat. Hem de ser solidaris amb altres equips)

6.- Que renovi el Pep

7.- Molts títols per a les seccions (em fa il.lusió la Champions de futbol sala)

8.- Que els bocates del Camp Nou siguin més barats (ho demano cada any i no hi ha manera)

9.- Més urinaris al Camp Nou per no fer cues infinites (també ho demano cada any)

10.- Que la meva neboda de 9 anys no es faci de la Roma (Bojan és molt Bojan).

11.- Messi Pitxixi (no demano que sigui Pilota d'Or perquè això ja està fet)

12.- I molta, molta, moooolta felicitat per a tots els culés del món

Visca el Barça i Feliç 2012!!!!! (una admiració per cada títol guanyat el 2011)

diumenge, 18 de desembre de 2011

Campiooooons del món!!!

Campioooons del món!!! Oé, oé, oé. Ara mateix tinc una eufòria indescriptible i... cagarrines. Però aquesta vegada no són per culpa dels nervis, la tensió o la incertesa pel resultat. La meva revolució intestinal és per culpa del menú. A les 11, poc abans de començar el partit, m'he menjat uns croissantets de xocolata amb un cafè amb llet. I pocs minuts després ja estava degustant uns cogombres sabor anxova, patates, Boca bits i moooolta Xibeca. És el que passa quan un partit es juga a les 11.30. Tinc cagarrines, però sóc el culé més feliç del món. Parafrasejant una frase de Guardiola, aquest Barça juga que t'hi cagues.

El meu menjador ha tornat a ser escenari d'una jornada gloriosa. Estic molt orgullós de la meva nova tele. És infal.lible. Partit que veiem, partit que guanyem. Avui he compartit emocions, salts, crits, gols i fotos amb dos grans amics: Xavi i Quim.

No recordo un partit tan perfecte com el d'avui. Quatre gols, dos pals, tiki-taka espectacular, zero gols encaixats, jugades de fantasia... Crec que ja ho he dit alguna vegada, però aquest Barça m'emociona tant com una òpera de Verdi, un quadre de Monet, un llibre de García Márquez, una pel·lícula d'Eric Rhomer, una coreografia de Pina Bausch... El "Pep Team" és art. I no cal donar-li més voltes.

Són les 3 de la tarda. Ara em passaré una estona per Canaletes i després aniré desfilant cap a Luz de Gas. Ja sé que no obren portes fins a les 11 de la nit. Però vull ser el primer.

Visca el Barça!!!! (una admiració per cada gol que hem marcat)

Campioooons del món!!!!! (una admiració per cada Xibeca que ens hem pres)

diumenge, 11 de desembre de 2011

Canvi de cicle: el Barça ha passat de ser molt bo a ser millor

Mai havia escrit un títol tan llarg: 14 paraules. Podia haver escrit frases més breus: "Una altra nit gloriosa" (4 paraules), "Visca la casa del meu cosí" (6 paraules), "Sóc immensament feliç" (3 paraules), "Ens els hem menjat amb patates" (6 paraules), "Això és de bojos" (4 paraules), "Això és massa" (3 paraules), "Un, dos, tres... butifarra de pagès" (6 paraules). Però el titular que he triat resumeix perfectament el sentiment que tinc en aquests moments: eufòria i ràbia. Eufòria per la meravellosa nit que vaig viure ahir a casa del meu cosí al costat d'amics i familiars. I ràbia, perquè estic fart de la prepotència madridista. Efectivament, hi ha un canvi de cicle. Nosaltres hem passat de ser molt bons a ser millors.

Els 10 records que em quedaran de l'apoteòsic 1-3 d'ahir:

1.- Ningú va veure el gol de Benzema. Ens va agafar a la cuina preparant el pa amb tomàquet.

2.- Els amulets que vam col·locar al costat del televisor van funcionar a la perfecció (2 llibres i 3 ninotets). No puc donar més pistes. Coses de l'esoterisme.

3.- Gran formatge, gran quiche, gran pernil, però el plat estrella va ser... les empanadilles farcides de marisc. Quin nivell!

4.- Vam celebrar els 3 gols del Barça de la mateixa manera: cridant i saltant com bojos a la fantàstica terrassa que té el pis del meu cosí. En altres terrasses del carrer Balmes es va produir el mateix fenomen.

5.- Quina emoció veure com vibrava amb la victòria la meva neboda Blanca, de 9 anys. Visca les noves generacions de culés!

6.- El primer que vam fer quan va finalitzar el partit va ser... entrar a les webs d'"As" i "Marca". Per què serà?

7.- Quan vaig arribar a casa de matinada vaig tornar a veure el partit sencer. L'emetia TV3. Aquest Madrid-Barça és com una pel.li de Kubrick: s'ha de veure com a mínim dos cops.

8.- Durant tota la nit vaig anar rebent SMS dels meus amics culés. El Dani em preguntava amb ironia: "Saps què ha fet el Madrid?". I el Xavi em va enviar un emotiu "Visca el Barça" des de Nova York. Especialment interessant va ser el missatge del meu amic Oliver (el tertúlia madridista d'ONA FM). Em va felicitar per la victòria. Tant de bo tots els madridistes fossin com ell.

9.- Aquest matí he col·locat la bandera del Barça al balcó.

10.- I aquesta setmana penso empassar-me amb il·lusió renovada tots els "Punto Pelota" i "Futboleros".

Visca el Barça!!! (una admiració per cada gol al Madrid)
I ara... a pel Mundial de Clubs

diumenge, 4 de desembre de 2011

Preparant el Madrid-Barça

Aquesta nit he somiat que el Madrid ens golejava, que Pepe lesionava Messi, que Ronaldo feia un "hat trick", que Florentino anunciava el fitxatge d'Isaac Cuenca i que Mourinho tornava a ficar-li el dit a l'ull a Tito Vilanova (aquesta vegada a l'altre ull). Amb aquesta sobredosi de malsons he trucat urgentment el meu psiquatre. El seu missatge m'ha tranquil·litzat: "Alfred, pateixes un atac de derrotisme. No és greu. Crec que has vist molts "Punto pelota" en els últims dies". M'ha receptat una mica de ioga, un passeig diari per la platja de la Barceloneta i el visionat del 2-6 i la final de Wembley. I tinc completament prohibit llegir, veure i escoltar premsa de Madrid. Ja us aniré informant de com evoluciona el meu estat de salut.

El meu cosí ha dit que sí:
Són tres anys veient el Madrid-Barça de Lliga a casa del meu cosí, el 2-6, el 0-2 i l'1-1. No se'm passa pel cap un lloc millor per veure el Madrid Barça del proper dissabte. Acabo de parlar amb ell i m'ha dit que sí. Viscaaaaa. Respiro tranquil. Només hi ha un petit problema. El meu cosí ha canviat de casa, ja no està al pis de la Via Augusta. Ara s'ha instal·lat al carrer Balmes. Glups.

Missatge urgent del meu germà:
El meu germà David m'envia un SMS preciós. Diu així: "Fins i tot no guanyant res, fins i tot si Messi ja no torna a marcar, jo no penso criticar aquest equip. Vull que sàpiguen els del Madrid que nosaltres anem de "tranquis" i que l'alegria ens durarà mesos i mesos. La confiança no es pot perdre per un penal fallat o un partit perdut. I passi el que passi, la meva confiança durarà fins a final de temporada. Dit això.... a por ellooooooooooossssss".

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol al Llevant)

dissabte, 26 de novembre de 2011

He decidit retallar la meva eufòria

Estic destrossat. El Madrid ha guanyat jugant contra nou i amb dos penals a favor. El Barça ha perdut enviant una pilota al pal i amb un gol anul·lat de manera injusta. Alguna cosa ha passat. Són els primers efectes de la victòria de Mariano Rajoy? És el canvi de cicle que sempre pronostiquen els tertulians de Punto Pelota? Al Milionaris de Madrid ja el tenim a 6 punts. Un cop dur (molt dur) que m'ha deixat completament enfonsat al sofà del menjador. Són les tres de la matinada. Porto tres hores en estat de xoc. He de reaccionar.

Mesures urgents que acabo de prendre (al més pur estil Artur Mas):
1 .- Retallar un 20% la il·lusió per guanyar la Lliga
2 .- Retallar un 15% l'esperança de derrotar el Madrid al Bernabéu
3 .- Retallar un 10 % l'eufòria per guanyar la Champions
4 .- Retallar un 5% el convenciment que guanyarem el Mundial de Clubs

Crec que aquestes retallades emocionals són fonamentals perquè la meva personalitat culé funcioni correctament en els pròxims mesos. Estic convençut que aquestes retallades agradaran al meu president Artur Mas. I també a Merkel i Sarkozy. És clar que, en qualsevol moment, puc dir "ja n'hi ha prou" a les meves pròpies retallades i manifestar-me en contra mi mateix per reivindicar que vull ser el de sempre: el culé més il·lusionat del món.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Exclusiva: el nou govern de Rajoy

Marxa Zapatero (seguidor culé) i entra Mariano Rajoy (merengue declarat). Els madridistes es freguen les mans. Estan convençuts que amb Rajoy, el Madrid ho guanyarà tot: la Lliga, la Décima, la Copa i el Gamper. Tot. La mà d'Higuaín a València és la primera prova d'aquest canvi. Rajoy acaba d'anunciar públicament el seu nou govern. Arriben temps molt negres per als culés.


PRIMER GOVERN DE MARIANO RAJOY:


Defensa, Justícia i Interior: Pepe

Immigració i emigració: Pedro León i Canales

Agricultura i alegria de la huerta: Karanka

Sanitat i lesions: Kaka

Cultura i a viure que són dos dies: Sergio Ramos i Marcelo

Economia i pelotazos: Florentino Pérez

Relació amb Catalunya: Figo

Ministre de la Informació: Punto Pelota


Nous ministeris:

Ministre La culpa és del Barça: Tomás Roncero

Ministre La culpa és de Sarkozy: Benzema

Ministre Hi ha una conspiració contra Espanya: Mourinho

Ministre Hay que parar a Messi: Eduardo Inda

Ministre Els aturats són pobres però guapos: Cristiano Ronaldo

Ministre Tenim un pla B: Aznar, Acebes i Zaplana


Ministre col·laborador:

Ministre Jo us puc donar un cop de mà: Higuaín


Alfred Picó Sentelles, periodista, escriptor i soci 18.831

diumenge, 6 de novembre de 2011

Feliç o emprenyat? Aquesta és la qüestió

Avui em sento shakesperià. No sé si he d'estar feliç o emprenyat per l'empat. Ja sé que les emocions no s'han de controlar, però és les dues de la matinada i, com Hamlet, tinc una crisi existencial. Hem empatat a Bilbao, amb un gol agònic en l'últim minut del meu nòvio Leo Messi. He celebrat el gol com si haguéssim guanyat la Champions. El cambrer del bar m'ha cridat l'atenció: "Escolti amic, no n'hi ha per tant. Faci el favor de baixar de la taula, sisplau. I deixi de tirar cervesa a la gent". Tenia raó. He viscut el gol amb molta intensitat. Fins i tot he petonejat un venedor de DVD pirates que en aquell moment havia entrat al bar.

En finalitzar el partit, però, he tornat al món real: només hem empatat a Bilbao i el Madrid ja està a tres punts. Hem fet un partidàs, ens hem deixat la pell i mai ens hem rendit, d'acord, però si no ens posem les piles Mourinho i els seus nois se'ns poden escapar.

L'opinió de la meva mare:
Em truca la meva mare, preocupada pels efectes de l'empat d'avui: "Fill, com et trobes? Com t'ha sentat l'empat? Anima't. El Madrid està a 3 punts però no passa res. Guanyarem al Bernabéu i tornarem a ser líders pel goal average. No t'enfonsis, fill. Ara més que mai... visca el Barça".

L'opinió del madridisme:
Em truca també l'Oliver, el meu company madridista de les tertúlies d'ONA FM:"Hola Alfred, si haguéssiu perdut, la Lliga ja seria nostra, però aquest maleït gol de xurro de Messi en l'últim minut... aaaagh, encara us dóna esperança. Estic emprenyat".

Conclusió: Si els madridistes estan emprenyats amb el nostre empat, a mi no em queda més remei que estar... feliç! Dilema solucionat.

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol que hem marcat)

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Li he demanat perdó a Messi

Diuen que el millor d'una discussió entre nòvios és la reconciliació. Això és el que m'ha passat amb Messi. El dia del Sevilla ens vam enfadar. Va fallar el penal i jo em vaig quedar molt enfonsat. I vaig estar fred amb ell, més que fred diria que congelat, durant dos dies. Ahir, li va endinyar tres gols al Mallorca en 29 minuts i el meu cor d'enamorat va tornar a bategar amb una força infinita. Quan vaig arribar a casa el vaig mirar fixament als ulls i li vaig demanar perdó per haver-me comportat com un ximple. I ell em va dir que em perdonava. El vaig abraçar amb totes les meves forces, li vaig fer un petó al front i em van saltar unes llàgrimes de l'emoció. M'he reconciliat amb Leo.

He trucat aquest matí al meu psiquiatre perquè em donés la seva opinió sobre aquest episodi sentimental: "Tranquil, Alfred. Els nòvios s'enfaden i es reconcilien. Portes més de tres anys enamorat de Messi i de tant en tant és normal que sorgeixin petites crisi". I m'ha donat una notícia meravellosa: estic completament curat de la depressió traumàtica que em va provocar el penal fallat. Visca!

L'opinió de la meva mare:
"El meu fill parla amb un pòster de Messi que té penjat al seu dormitori. És un fenomen estrany, però sóc la seva mare i he de respectar el seu comportament. Quan li dic que ha de buscar una xicota i viure amb ella em contesta que no és necessari, que ja viu amb Messi i que això l'omple completament".

Última hora: Viktoria 0 Barça 4, amb tres gols de Messi. Potser ha arribat l'hora que li demani matrimoni a Leo.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

La meva mare m'ha dit que hem guanyat 0-1

He seguit al peu de la lletra les instruccions del meu psiquiatre i no he vist el Granada-Barça. Desconnexió total per recuperar-me de la depressió traumàtica que em va provocar el penal fallat per Messi. Durant el partit he escoltat música clàssica i m'he entretingut fent mots encreuats. A les 22.30h m'ha trucat la meva mare per donar-me la gran notícia:

"Fill, ¿preparat per escoltar una gran notícia? Hem guanyat 0-1, amb un golàs espectacular de Xavi. No ha estat un partit brillant, però hem jugat molt millor que el Granada. El resultat just hauria estat un 0-2 o un 0-3. Messi no ha marcat de miracle després d'una jugada fabulosa. I Valdés continua sumant minuts sense encaixar un gol. Ara som líders provisionals. Ànim, fill. Has de posar-te bé, ja. Visca el Barça".

Uns minuts després m'ha trucat el meu pare: "Fill, perdona que et molesti, però has de saber la veritat. La teva mare t'ha enganyat. Hem jugat de pena. Aquest Barça és una ombra del gran equip que va ser. Messi sembla Jeffren. El Madrid, ara per ara, és molt millor. I Pedro s'ha lesionat i té per tres setmanes. Fill, fes com jo. Passa del futbol i viu només de records: el triplet, el mundialet de clubs, el 2-6,el 5-0...

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Experiència traumàtica

I Messi va fallar el penal. I l'àrbitre va assenyalar el final del partit. I jo em vaig quedar clavat al meu seient. Estava en estat de xoc: mirada perduda, mans a la boca, espatlles caigudes. Els guàrdies de seguretat del Barça em van demanar amablement que abandonés l'Estadi i que marxés a casa, però jo no podia aixecar-me de la butaca. Era impossible.

Els nois de la Creu Roja van intentar reanimar-me amb massatges al clatell, aigua fresca al front i una copeta d'Aromes de Montserrat. Després de molts esforços vaig abandonar el Camp Nou com si fos un zombi de "La nit dels morts vivents" i me'n vaig anar directament a... casa del meu psiquiatre. M'ha diagnosticat una depressió paranoica per culpa d'un esdeveniment traumàtic. Necessito descans absolut i m'ha prohibit veure el Granada-Barça de dimarts. I jo no deixo de preguntar-me... per què Messi? Per què?

L'opinió de la meva mare:
Hola, sóc la mare de l'Alfred. El meu fill està malament. No el veia així des d'aquella semifinal de Champions contra l'Inter de Mourinho. Avui s'ha passat tot el dia parlant amb el pòster de Messi que té penjat a la seva habitació. És molt trist que el teu fill parli amb un pòster. Però el psiquiatre ens ha dit que aquesta anomalia psíquica sol desaparèixer en 24-36 hores. Aquesta tarda hem vist el DVD de la final de Wembley i ara li posaré el 2-6. Espero que reaccioni!

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Optimisme culé: la nova epidèmia mundial

S'acaba d'estrenar un nyap de pel·lícula que es titula "Contagio". L'argument és absolutament previsible: els humans cauen com a mosques per culpa d'un virus que es transmet amb la tos i amb les mans. La fórmula de Hollywood és infal·lible: guanyar diners amb actors famosos i un guió de pacotilla. Al minut 40 em vaig quedar clapat a la butaca. L'únic contagi que funciona és el del Barça. Messi em contagia optimisme. I Xavi, Iniesta, Puyol, Pedro... Tots em contagien optimisme. I quan surto al carrer i parlo amb la meva família, amics i coneguts ... jo també els encomano el meu optimisme. El món viu una meravellosa epidèmia: l'optimisme culé. I tu ... ¿ja estàs contaminat?

Vull tots els partits així:
Marques en el minut 10, el rival no s'apropa a la teva porteria, el partit està controlat, tornes a marcar abans del descans, la segona part és plàcida com un balneari i marques el tercer per evitar qualsevol ensurt. Ooooooh. M'encanten aquesta mena de partits. I al meu cardiòleg i al meu psiquiatre, també.

L'opinió de la meva mare:
Em truca la meva mare. "Fill ... és meravellós el "Pep Team". Ja són 4 anys d'alegries. Estic tan agraïda que vull convidar a dinar a tota la plantilla del Barça. Inclòs Tito Vilanova. Què et sembla la idea? El menjador de casa no és molt gran, però crec que hi cabem tots. A més, Xavi, Iniesta, Thiago i Cesc són petitons i no ocupen gaire espai. Estic pensant un menú molt original. Amb qui he de parlar? Amb el departament de premsa? Tens el telèfon de Guardiola?". Continuaré informant.

Reflexió final:
El madridista Oliver Martínez, amb qui comparteixo tertúlia a ONA FM, ha muntat la penya "Ozil millor que Iniesta". Doncs jo ja he muntat la meva: "Jeffren millor que Cristiano Ronaldo". A veure qui aconsegueix més socis.

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Dues setmanes líders, oé, oé, oé

Ja som líders. I com que aquest cap de setmana no hi ha Lliga (per culpa de les seleccions) això vol dir que serem líders... durant dues setmanes! Per ser exactes fins al 15 d'octubre. Bieeeeeeen. Fabulós. Oé, oé, oé.

Em fa mal el bíceps femoral:
Els jugadors del Barça estan caient com si fossin mosques. Sembla "Pesadilla en Elm Street", que cada 10 minuts un adolescent apareix assassinat. Quin serà el pròxim jugador del Barça que patirà aquesta lesió? Estic espantat. Estic paranoic. A mi també em comença a fer mal el bíceps femoral. Li hauré de demanar hora al doctor Cugat.

La caverna mediàtica està desesperada:
Ahir vaig mirar "Punto pelota". Els temes més destacats van ser: la provocació d'un periodista que li va fer una pregunta en català a Mourinho i els possibles "piscinazos" de Messi. Espectacular. Delirant. Com diria Astèrix, "estan bojos aquests romans".

La reflexió del meu pare:

El Barça va guanyar 0-1 a Gijón, però demanant l'hora. El meu pare m'ha trucat aquest matí: "Fill, el diumenge ho vaig passar fatal. Em poso molt nerviós i després estic 24 hores amb mal de cap i mal de panxa. He pres una decisió. Oi que hem prohibit els toros a Catalunya? Doncs ara toca prohibir el futbol. Crec que no és bo per a la salut. Estic recollint signatures, però la teva mare no me la vol donar. Parla amb ella. En necessito 500.000 perquè la meva proposta sigui aprovada pel Parlament de Catalunya".

Una a-barça-da

dijous, 29 de setembre de 2011

Visca els partits tranquimazin

Després de diversos mesos d'absència, ahir vaig tornar al bar del carrer Diputació regentat per aquests xinesos tan amables. És un lloc emblemàtic que sempre ens dóna sort. Allà he viscut moments gloriosos com el gol d'Iniesta a Stamford Bridge o la maneta del Barça a l'Espanyol de la temporada passada. Quan els xinesos em van veure es van emocionar: "Tu molt de temps sense venir. Visca el Balsa". I una vegada més, el bar va ser talismà. No és un bar. És un temple sagrat. I ho vaig celebrar amb un arròs cinc delícies (una delícia per cada gol del Barça).

Partit tranquimazín:
Ja sé que va ser un partit insípid, que el Bate és un equip humil, que el seu porter és una castanya, que el Barça va jugar a mig gas, però jo m'ho vaig passar teta. M'encanten els partits tranquimazin que et fan badallar. Després dels ensurts, taquicàrdies i disgustos de les últimes setmanes (estic pensant en el 2-2 del Milan), el 0-5 d'ahir és un regal dels déus.

Un altre esport:
El futbol és un esport en què juguen dos equips i guanya el que fica més gols. El que vam veure ahir és un altre esport. Un equip es defensa amb la tàctica 9-1-0 i l'altre ataca. Des del minut 1 ja se sap qui guanyarà. La gràcia és saber quants gols acabarà ficant. Al final en van ser cinc. M'encanta aquest esport.

Una a-barça-da

diumenge, 25 de setembre de 2011

Tens un problema? Parla amb Messi

Després de veure el "hat trick" de Messi contra l'Atlético de Madrid he arribat a una conclusió: Messi és la solució als nostres problemes. Necessites canviar la instal.lació elèctrica de casa teva? Parla amb Messi. No tens cangur per al teu nadó? Parla amb Messi. La teva xicota t'ha deixat? Parla amb Messi. Ara mateix el meu ordinador està fent el ximple. Va molt lent. No sé què li passa. Trucaré a Messi.

Jo també hagués votat sí a tot, però...:
L'assemblea de compromissaris va votar sí a Qatar, sí a la grada jove i sí a deixar de fumar al Camp Nou. Perfecte. Jo també hagués votat sí a tot. Però el meu "sí" a Qatar Foundation és exclusivament per un tema econòmic. Necessitem diners i 30 milions d'euros a l'any ens vindran molt bé. Però que ningú em digui que els valors de Qatar són els nostres. Jo crec en la democràcia, els drets humans, els drets de la dona i la llibertat d'expressió. Pot dir el mateix Qatar Foundation?

El gol del Rayo em va fer somiar:

El Madrid va perdre a Llevant (1-0) i només va poder empatar contra el Racing (0-0). Setmana tràgica per als merengues. Per això, quan el Rayo va marcar el 0-1 als 20 segons vaig somiar que Mourinho sortia en globus del Bernabeu. Mourinho i Florentino. I que Cristiano, Pepe i Marcelo eren traspassats a un equip del Pròxim Orient. I que Sergio Ramos es feia humorista i formava parella amb Karanka. Com m'agrada somiar.

Una a-barça-da !!!!! (Una admiració per cada gol a l'Atlètic de Madrid)

dijous, 22 de setembre de 2011

Puntet i puntàs

Si empates 0-0 al camp d'un equip modest jugant molt malament i repartint llenya, has aconseguit un puntet. Si empates 2-2 al camp d'un equip gran, jugant bé i amb esperit de superació, has aconseguit un puntàs. Curiosament entre el Madrid i el Barça també hi ha un punt de diferència a la classificació (nosaltres en tenim 7 i ells 6). Però en aquest cas no és un punt. És un món.

El Madrid s'enfonsa:
En dos partits no han marcat ni un sol gol. Ni Ronaldo, ni Benzema, ni Higuaín ... suposo que per això volen fitxar Neymar. Mourinho ja no sap què dir. S'ha ficat amb els àrbitres, amb el Barça, amb altres entrenadors (Preciado), amb altres equips (Màlaga) amb els seus propis jugadors (Pedro León, Khedira). I ara deu estar buscant nous culpables. Idees: Obama, el Papa o Lady Gaga.

Màxima felicitat:
Després del 8-0 contra l'Osasuna i l'empat d'ahir a València, ja puc anunciar públicament que la meva depressió ha mort. Aquest matí he tirat els tranquimazines al wàter. I he tirat de la cadena amb gran felicitat. Sóc un home nou. El psiquiatra, de tota manera, m'ha demanat una mica de calma. No entén com puc passar de la depressió a l'eufòria en 4 dies. Ja li he dit que la culpa és de Koné.

Una a-barça-da

diumenge, 18 de setembre de 2011

Viva la vida

S'han acabat els antidepressius. Entre el 8-0 d'ahir i la derrota del Madrid al camp del Llevant... només puc dir una cosa: viva la vida! En aquests moments la meva mare i jo estem ballant la cançó de Coldplay al menjador de casa meva. Demano perdó als veïns de l'escala pel merder que estem muntant. El meu pare no balla, però està tombat al sofà amb un somriure de mil dimonis. Durant diversos dies hem hagut d'aguantar els atacs de la caverna mediàtica: final de cicle, el Barça en crisi, el Madrid és millor, Ronaldo serà pitxitxi ... S'ha acabat la tonteria. En 24 hores tot ha canviat i les coses han tornat al seu lloc.

4 reflexions des de l'eufòria:

1 .- Messi, t'estimo. Ets el meu ídol, al costat de Tintín, Indiana Jones i Lluís Companys
2 .- Llevant, t'estimo. Ha quedat clar que aquest Madrid és molt vulnerable.
3 .- Visca la afició del Llevant, que li ha cantat al Madrid, "a segona, a segona" (Mourinho va dir ahir que l'objectiu del Madrid és la permanència).
4 .- Pepe dimissió. Ja n'hi ha prou, sisplau. Aquest noi fa més por que "La matança de Texas".

I ara us deixo. Vaig a continuar ballant.

Una a-barça-da!!!!!!!!! (una admiració per cada gol d'aquest cap de setmana gloriós)

dimecres, 14 de setembre de 2011

Continuo deprimit

2-2 a Anoeta (amb lesió d'Alexis) i 2-2 davant el Milan (amb lesió d'Iniesta i gol en contra en l'últim minut). La tragèdia continua. No estic preparat per a tanta desgràcia. Aquesta nit he somiat que Guardiola deixava el Barça i tornava Van Gaal, que Messi fitxava per l'Espanyol i que el Madrid guanyava la Décima amb hat-trick's de Ronaldo i Pepe. Estic fatal.

Acabo de parlar amb el psiquiatra. M'ha diagnosticat un principi (molt principi) de depressió. Haig de prendre medicació fins que el Barça torni a guanyar un partit.

SMS urgent del meu germà:
"Alfred, molta calma. El Barça ara és un nen sobrealimentat. Si està dos dies sense menjar (sense guanyar) no passa res. Té reserves energètiques de sobres. Temps al temps".

El Dinamo de Zagreb-Madrid, a ONA FM (103.5):
Farem la transmissió íntegra del partit, en català i amb molta conya. En el bàndol culé, Ivan San Antonio i Alfred Picó. En el bàndol merengue, Oliver Martínez. Presenta el programa Ignasi Taltavull i la narració serà de Joan Barau. Una victòria del Dinamo milloraria molt el meu estat anímic. Ho prometo.

Una a-barça-da

dilluns, 12 de setembre de 2011

Empat a Anoeta: tragèdia nacional

Hem empatat contra la Reial Societat. Ho definiré en dues paraules "tragèdia nacional". Molt pitjor que la derrota de 1714. Fa uns anys empatar a camp contrari era un bon resultat. Ara no. El "Pep Team" ha posat el llistó tan alt que un 2-2 a Anoeta ens ha provocat una depressió col.lectiva. Començant per un servidor, que ja he hagut de prendre'm dues pastilles antidepressives.

He passat 48 hores tancat a la meva habitació. Sense ganes de parlar ni d'escriure (per això aquest article arriba amb 48 hores de retard). Sort de la meva mare, que s'ha presentat aquesta tarda a casa meva i m'ha deixat anar una bronca memorable:

"Fill, aixeca't del sofà o t'aixeco jo a bufetades. Mira't. Fas pena. No t'havia vist així des que vam perdre la final d'Atenes. Ha estat una ensopegada, no passa res. L'any passat vam guanyar la Lliga i vam perdre a Anoeta. Aquest any ja tenim un punt més. I com m'assabenti que t'has pres un antidepressiu, et sanciono amb tres diumenges sense el meu arròs de bacallà".

El seu discurs ha sorgit efecte. M'he aixecat lentament del sofà i m'he ficat a la dutxa. Em sento millor. I si demà guanyem el Milan ... deixaré els antidepressius. Ho prometo.

Una a-barça-da

dimarts, 30 d’agost de 2011

El Barça ens alegra la vida

Crisi, recessió, guerra a Líbia, EUA en suspensió de pagaments, Londres en flames, conflictes polítics per la reforma de la Constitució, huracans que ho destrossen tot... però afortunadament existeix el Barça. Ooooooh. Agost ha estat un mes catastròfic a nivell mundial, però els catalans tenim l'antídot per superar tanta desgràcia: el Pep Team. En un mes hem guanyat la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa, el Gamper i el primer partit de Lliga per 5-0. Gràcies Barça per alegrar-nos la vida.

Sé que passa el temps, perquè tinc més cabells blancs:
Primer partit de Lliga. El Barça fa una exhibició. Guanyem 5-0 a un equip de Champions. Tots juguen de meravella: els nous i els veterans. Víctor Valdés ho atura tot. Messi fica 2 gols. Iniesta és Don Andrés. Passen els anys, cada vegada tinc més cabells blancs, però el Barça segueix igual. Guanyant i meravellant. Al·leluia.

Vull una samarreta de Supercampions:

Vaig preguntar a totes les paradetes de souvenirs del Camp Nou. Res de res. No hi ha ni una samarreta, bufanda o bandera que recordi que hem guanyat les 2 Supercopes. Vull fer despesa. Marxandatge... ja!

Conspiració a favor del Madrid?:
Crec que hi ha una conspiració perquè el Madrid guanyi la Lliga. El partit que va jugar el Saragossa no va ser normal. No van xutar ni una sola vegada a porteria. I que marqués Kaka ja em sembla molt sospitós.

La caverna mediàtica està deprimida:
El diari "As" publica avui en portada: "R. Madrid 73 Barça 71". Es refereix als títols aconseguits per cada equip. Fantàstic. Fabulós. Si la caverna mediàtica ha de publicar aquesta notícia en portada és que estan espantats i deprimits. Oé, oé, oé.

Tertúlia a ONA FM:
Avui torno a participar a la tertúlia culé d'ONA FM (103.5). Ens escoltem!

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol d'ahir)

dissabte, 27 d’agost de 2011

Una altra nit Super

Supercampions d'Espanya. Supercampions d'Europa. Tot és super a la vida dels culés. Avui és super dissabte, aniré a la super platja, em donaré un super bany, menjaré un super gelat i a la tarda faré una super migdiada. I per descomptat escoltaré Supertramp.

Crònica d'una nit Super:
La meva casa va tornar a ser punt de trobada d'amics i familiars. Jo em vaig encarregar de les cerveses, el pica-pica i el pa amb tomàquet. Els convidats es van presentar amb uns plats exquisits: arròs al forn, crema d'espinacs i una safata de jabugo. Ooooooooh. El menú era presagi d'una gran nit.

El Barça va sortir atabalat i l'increïble home Hulk ens va posar la por al cos. Però va aparèixer "La puça" i gooooool. 1-0. El segon temps va ser més tranquil. I un golàs de Cesc va sentenciar el partit. Per cert, Cesc ha jugat tres partits i ha guanyat tres copes (les supercopes i el Gamper). Haurem de avisar-lo que dilluns, si guanyem al Vila-real, no hi ha copa.

Els jugadors van celebrar el triomf amb la seva sardana habitual. Agafats de la mà i fent salts. Nosaltres, també. Els veïns del pis de sota van pujar espantats, però finalment es van apuntar al ball. La nit aquesta vegada no va acabar a Luz de Gas. Vam anar a les festes de Sants. A les 4 de la matinada em vaig ficar al llit. I el meu somriure continuava sent Super.

Saragossa-Madrid, a ONA FM:
Comença la Lliga i ONA FM retransmetrà tots els partits del Madrid. En català, en clau culé i amb molt humor. El nostre debut serà aquest diumenge, a les 20 hores. Narrarà el partit el gran Joan Barau i hi haurà tres comentaristes. En el bàndol culé, el periodista Ivan San Antonio i un servidor. I en el bàndol mourinhista, el psicòleg Oliver Martinez. El presentador és Ignasi Taltavull. Ens escoltem el diumenge i visca el Saragossa.

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol d'ahir)

dijous, 18 d’agost de 2011

Supercampions, oé, oé, oé

Ja sabem que la Supercopa és un títol petit, insignificant. Però guanyar-li una Supercopa al Madrid de Mourinho i Pepe provoca la mateixa eufòria que guanyar una Champions. El Barça és Supercampió en futbol i el Madrid és Supercampió en cops baixos. Cada equip ja té el seu títol. Per cert, hi ha rua? Crec que hauríem d'organitzar-la, ja!

No vaig poder aguantar els últims 5 minuts:
Vaig veure el partit a casa del meu germà, en companyia de bons amics. Minut 81: empata el Madrid (2-2). La pròrroga sembla inevitable. Però arriba Messi i marca el 3-2. Només falten 5 minuts per al final. Som Supercampions, però un gol del Madrid ens deixaria sense trofeu. La meva ansietat es dispara i haig de tancar-me al despatx del meu germà. Entre llibres de filosofia i CD's de David Bowie, visualitzo que el partit acaba 3-2 (una tècnica que m'ha ensenyat el meu amic i terapeuta Marc). Un crit del meu germà em desperta "Ja pots sortir, hem guanyat". Sóc l'home més feliç del món.

Goooool de Messiiii:
Ja ho vaig dir en el meu últim article, "Goooool de *Messiiii" és la cançó de l'estiu. Ni "Veranitos", ni "lambadas". "Goooool de Messiiii" té més ritme, energia, alegria i emoció. Que cada lector esculli la seva versió preferida (Pou, Puyal, Bernat Soler, David Puig, Ona FM, Ser o Cope).

Solidaritat amb Tito Vilanova:
Avui he sortit al carrer amb un pegat a l'ull. Com si fos un pirata o John Ford. I proposo que aquesta acció la realitzem tots els socis quan arribi el primer partit de Lliga al Camp Nou. Tito, estem amb tu.

Al final, Cristiano és el més normal:
Veient la quantitat de personatges sinistres i destralers que té el Madrid (Pepe, Marcelo, Ramos, Khedira i, per descomptat, Mourinho), Cristiano Ronaldo al final és un dels jugadors més normals de la plantilla. Fa bicicletes, corre com un robot i protesta, però es comporta amb normalitat. Veure per creure.

La frase del meu germà: "Qui és aquest personatge que està al costat de Karanka?

dilluns, 15 d’agost de 2011

La cançó de l'estiu és... "Gooool de Messiiiii"

15 d'agost. Escric aquest article des d'un locutori de la platja. Fa un sol espectacular. Porto el meu banyador del Barça i les meves xancletes de "la Quarta". A la sorra he deixat la tovallola de Messi. Diuen que la cançó de l'estiu d'aquest any serà una nova versió d'una lambada dels anys 80 o el caspós "Veranito" de Georgie Dann. Per a mi, la cançó de l'estiu serà "Goooooool de Messiiiiii", una melodia preciosa i emotiva que ahir fou cantada per dotzenes de locutors de ràdio i televisió. Messi va tornar a marcar al Bernabéu. Oé, oé, oé. Em poso en la pell dels seguidors madridistes. Han d'estar desesperats i fins els nassos de l'argentí.

Estic eufòric:
Si jugant fatal som capaços d'empatar al Bernabéu no sé què passarà quan estiguem en forma. Aquest 2-2 és tan gustós com una victòria. La Supercopa està una miqueta més a prop.

"El dia de la marmota":
El Madrid continua amb la seva tàctica: plorar i protestar. Pepe continua sense cervell. Mourinho continua amb els seus xous. Karanka continua culpant els àrbitres. Horror... això és "El dia de la marmota".

Cesc, benvingut:
Reconec que en les últimes setmanes m'havia enganxat al culebrot de Cesc. Cada dia comprava els diaris i escoltava els programes de ràdio i televisió sempre a l'espera d'una nova i delirant declaració. Catalunya és un país de grans serials televisius ("El cor de la ciutat", "Nissaga de poder") i crec que algú hauria de portar a la petita pantalla la història del fitxatge de Cesc. Seria un èxit. Ara que ja el tenim aquí només puc escriure una paraula: Benvingut! Per cert, quin serial tindrem ara els culés? En proposo un per al proper estiu: la tornada de Bojan.

I ara us deixo. Vaig a fer-me una bona capbussada. Necessito relaxar-me. El partit d'ahir em va provocar moments d'ansietat que no estaven previstos en el meu calendari 2011-2012 de patiments. Crec que el dimecres em prendré el primer tranquimazin de la temporada. Amb permís del meu psiquiatre.

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol al Bernabéu)

dimarts, 2 d’agost de 2011

Fregant la perfecció

Kobe Bryant és del Barça. Shakira és del Barça. Bill Gates és del Barça. Els culés estem vivint una època increïble. Som els millors en els terrenys de joc, però també som líders en temes solidaris. Estem fregant la perfecció.

Cesc, capítol 645: M'encanta aquest serial. Sempre hi ha noves i apassionants declaracions. Avui, una veïna d'una amiga d'una tia llunyana de la mare de Cesc ha confessat que el jugador vol anar al Barça. Meravellós. Estarem atents a la propera declaració.

Sort Jeffren
: Sempre m'ha agradat Jeffren. Fa anys que dic que és com Cristiano Ronaldo, però en bo. Espero que a l'Sporting de Portugal tingui molts minuts i algun dia pugui tornar al Barça.

Barça-Madrid, sense nervis: Ja aviso que no penso estressar-me amb els Barça-Madrid de la Supercopa. Agost és sinònim de vacances, relax, descans, orxata i mojitos... No estic preparat per a esglais, nervis i taquicàrdies. Si aconseguim la Supercopa, fantàstic. Però si el Madrid ens guanya, no passa res. Em posaré per enèsima vegada el DVD del 5-0 i santes pasqües.

Kit culé d'estiu: Per fi he aconseguit les xancletes del Barça. 18euros en una botiga de la costa. Són precioses i fan joc amb el meu nou banyador blaugrana, la tovallola de Messi i la pilota platgera del Barça. La meva mare està molt orgullosa del meu kit. M'ha dit, no obstant, que em fa falta un parasol culé. El buscaré.

Visca el Barça i Visca la Quarta!

dijous, 14 de juliol de 2011

L'estiu més avorrit de la història

És 15 de juliol. Fa 50 dies que va finalitzar la temporada i... no ha passat absolutament res. Tot continua igual. Ni fitxem ni venem. El tema més apoteòsic és el de Cesc. Me'n ric jo de "Guerra i pau" o "El cor de la ciutat". El fitxatge de Cesc és el serial més monumental de tots els serials que es fan i es desfan. Cada dia hi ha noves i apassionants declaracions d'entrenadors, representants, jugadors i alcaldes. Crec que aquesta història hauria de portar-se al cinema. Ja tinc el títol: "Pequeñas mentiras sin importancia".

La Quarta continua molt present a la meva vida:
Ho reconec, l'idil·li entre la Quarta i jo continua viu. Molt viu. Encara no penso treure la bandera del Barça del balcó. Allà la tinc. Descolorida pel sol i tacada pels excrements dels coloms. Però la seva presència em continua emocionant. Per cert, m'he comprat un banyador culé que és la bomba. La tovallola de Messi ja la tinc de l'any passat. Ara només em falten les xancletes. Algú sap si s'han fet xancletes commemoratives de la Quarta?

Un agost de bojos:
Acabo de veure el calendari d'agost. En tres setmanes jugarem la Copa Catalunya, el Gamper, la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa i dos partits de Lliga. No tinc res contra la Copa Catalunya, però sisplau: ja n'hi ha prou! És una competició esperpèntica que no interessa a ningú. Ni a un catalanista com jo. I una altra reflexió: quin sentit té jugar el Gamper amb aquest calendari? A mi no m'importaria que se suspengués o s'ajornés (podria jugar-se per Nadal). Fins aquí les meves reflexions.

I ara... una cerveseta i el DVD del Barça-Manchester. El partit ja l'he vist 5 vegades. Però sempre queden detalls per descobrir. Per a quan la versió en 3-D?

Visca el Barça!!! (una admiració per cada títol aconseguit)

divendres, 1 de juliol de 2011

28 campions

Aquest any he guanyat la Lliga i la Champions, però ahir em vaig emportar a les meves vitrines més íntimes el millor trofeu del món: el de l'amistat. En un restaurant de l'Eixample de Barcelona ens vam reunir 27 amics per celebrar els èxits de la temporada. Va ser un sopar inoblidable que va tenir alguns moments apoteòsics.

1.- La intervenció del Xavi donant moral i ànim a les persones de la colla que ho han passat malament (per la pèrdua d'algun familiar o problemes de salut). A tots ens van saltar les llàgrimes.

2.- En una pantalla gegant de televisió vam projectar les fotos personals de la temporada. El Xavi, el Sammy i el Ferran van tenir la increïble fortuna de veure en viu el 0-2 del Bernabéu i es van fotografiar amb les samarretes del Barça. Uns altres es van asseure a les graderies de Wembley i també van immortalitzar el moment amb un munt de fotos. Gallina de piel.

3.- He titulat "28 campions", encara que en realitat vam ser 27. Hi va faltar el meu germà David, que va haver d'assistir a la gala de l'Acadèmia de la Televisió que se celebrava a Madrid i que es va emetre per La 2 de TVE. L'anècdota brutal és que el David va haver de recollir un premi en nom del programa de Buenafuente. I en el seu discurs... va tenir un record per a nosaltres. Va dir, en català!, "un petó al sopar culé que he deixat penjat a Barcelona". Podeu veure-ho a la web de rtve. Memorable.

4.- Quan va finalitzar el sopar... un dels membres més joves de la colla ens va deixar bocabadats. Ens va convocar a una de les cruïlles de l'Eixample i... va llançar uns espectaculars focs artificials! Ooooooh.

També vam vibrar amb el megàfon del Ramon (que tenia l'himne del Barça gravat), amb el joc de cartes culés que va preparar el Jordi, amb els regals de l'Antoni i els acudits del Pere (bé, amb els acudits del Pere potser no vam vibrar gaire). La nit va acabar, com no podia ser d'una altra manera, en una coneguda discoteca de la ciutat.

Des d'aquest modest bloc arribo a una conclusió: estem completament bojos. Però és una bogeria meravellosa. Culés de tot el món... no deixeu de celebrar els títols.

Visca el Barça i visca l'amistat!

divendres, 17 de juny de 2011

Jo sí que he trencat relacions amb el Madrid

Estic content amb les declaracions del presi. Han arribat una mica tard... però han arribat! Piqué ja ho va avançar a la celebració de la Champions ("nosaltres no ens droguem, ni fem teatre, ni comprem àrbitres"). Ara faltava que Rosell repetís aquestes mateixes paraules però amb un to més institucional. Jo, no obstant, hagués votat per un discurs més potent, més guerriller. El que hem hagut d'aguantar els culés aquest any ha estat de jutjat de guàrdia i Tribunal Constitucional. Ens haurien de donar el Premi Nobel de la pau.

Finalment no trencarem relacions amb el Madrid. El Barça no. Però jo, sí. I ja he pres les primeres decisions:

-quan hagi de parlar del Madrid diré "aquell equip"

-cada vegada que vegi Mourinho per la tele... cantaré "sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo". I canviaré de canal.

-queden eliminats de casa meva tots els objectes blancs: llençols, calçotets, folis, arròs...

-i, per descomptat, no penso dinar amb Florentino Pérez, encara que m'ho demani de genolls.

El dia 30... sopar culé:
Cesc? Rossi? Alexis? Tot em sembla molt bé, però jo continuo celebrant la Champions. He organitzat, juntament amb el meu amic Xavi, un gran sopar culé per al dia 30. Podem ser 20 o 25 (superar els 33 assistents del sopar del triplet sembla missió impossible). Per cert, serà un sopar de gala i tots els convidats han de vestir d'etiqueta. És a dir, amb la samarreta del Barça.

divendres, 10 de juny de 2011

Un dia qualsevol

Em llevo a les 9 del matí. Preparo el cafè i llegeixo la premsa. Per ser exactes, llegeixo la premsa del 29 de maig (l'endemà de la final). Torno a llegir els articles, els reportatges, les columnes d'opinió. Fins i tot la programació de la tele. A les 11 surto al carrer. Vaig al quiosc i pregunto amb il·lusió si ha sortit alguna nova promoció de la Champions. Ja tinc samarretes, polseres, pòsters i banderes. Ara espero nous productes com la tovallola, les xancletes, el banyador i les tasses de cafè.

A la 1 passo per la botiga oficial del Barça de la plaça Catalunya i busco noves samarretes commemoratives de Nike. A les 3 preparo el dinar i em poso el DVD de la final. Sempre descobreixo detalls nous. Una passada, un control, un regateig. El DVD de la final no està a la meva secció de futbol. El tinc al prestatge del cinema clàssic, al costat de "Casablanca", "El cuirassat Potemkin" i "La diligència". A la tarda parlo amb la meva mare, el meu germà i els meus amics. Els demano que em tornin a explicar com van viure els gols de Pedro, Messi i Villa.

Quan cau la nit entro a Youtube. L'objectiu és clar: descobrir nous vídeos de la final. I ho aconsegueixo! No us perdeu "Gol de David Villa des de la graderia". I de 12 a 2 de la matinada és el moment de "Punto pelota". De tant en tant envio un missatge per recordar a l'audiència que hem guanyat "La Quarta". Llàstima que siguin tan cars (1.40 euros).

I a les 2 em fico al llit. I sempre es repeteix el mateix somni. El Barça guanya la final 4-1. I el quart gol el fico jo.

El psiquiatre m'ha dit que aquest estat de felicitat permanent, d'enamorament futbolístic, no és perjudicial per a la meva salut però que ha de finalitzar en un parell de setmanes. Hem quedat que el 21 de juny (coincidint amb l'arribada de l'estiu) haig de tornar a la "vida normal". Ho intentaré, però no prometo res.

divendres, 3 de juny de 2011

M'he enamorat d'una copa

Ja fa una setmana que hem guanyat la Champions i la meva eufòria no disminueix. No ho entenc. Cada vegada que veig per la tele els gols de Pedro, Messi i Villa m'emociono i salto del sofà. He col·locat les banderes del Barça i Catalunya al balcó i no penso treure-les fins que arribi la Supercopa. L'alegria per la quarta Champions ha disparat el meu consumisme. He comprat dues samarretes commemoratives, el DVD del partit, una bufanda i una polsera. I quan em trobo un amic pel carrer el primer que li dic és "visca el Barça".

Cada matí, quan sona el despertador, tinc el mateix pensament: "Som campions d'Europa". I immediatament sonen uns violins i veig estels de colors al sostre. Crec que estic vivint un curiós enamorament. M'he enamorat d'una copa orelluda.

diumenge, 29 de maig de 2011

Visca la mare que va parir l'Alfred

Bon dia, sóc la mare d'Alfred. El meu fill està una mica perjudicat de tanta celebració i m'ha demanat que jo escrigui aquest article. No us preocupeu per ell. No és res greu. Només una forta ressaca. Ahir va veure el partit amb els seus amics, el seu germà i la seva neboda Blanca a casa de la mare d'Enric. Em diu que escrigui que va ser una nit memorable, fabulosa i apoteòsica. I que la truita de patates estava boníssima.

Jo vaig veure el partit amb unes amigues a la pantalla d'Arc de Triomf. Ens vam pintar la cara de blaugrana amb unes pintures que ens va regalar el diari Sport. Va ser increïble, semblàvem comanches. Jo també estic esgotada de tant saltar i ballar. El meu marit finalment es va tancar en un cinema per no patir. Crec que va veure "Pirates del Carib". Ell també està ressacós, però per culpa del 3D.

És diumenge. Són les 12 del migdia. Barcelona està preciosa. Tothom ha sortit al carrer amb la seva samarreta blaugrana. Els balcons estan plens de banderes. Jo he penjat la del Barça, la senyera i una pancarta que diu "Ho entens ara Mou?". El quiosquer m'ha comentat que el primer diari que s'ha esgotat ha estat l'"As". A la portada es podia llegir "Súperbarça". Morbo total.

I ara us deixo, que vaig a preparar-li un brou al meu fill. Ha de posar-se en forma perquè a les 6 tenim rua. Avui més que mai... visca el Barça, visca la Quarta i visca la mare que va parir l'Alfred.

Baaaaaaaaaaaaaaaaarça!!!!!

divendres, 27 de maig de 2011

Falten 24 hores: silenci, parla el meu germà

Falten 24 hores per a la gran final. Ho reconec, estic nerviós. Molt nerviós. Aquest matí se m'ha disparat un tic a la parpella de l'ull esquerre. Per relaxar-me... he trucat el meu germà. Els seus savis consells sempre m'il·luminen i em provoquen una gran pau interior. Aquest ha estat el seu missatge:

"Per crear un gran cicle ens fa falta aquesta Copa d'Europa. És veritat que ja hem fet molt, però ens falta una miqueta més. Aquesta Copa seria l'homenatge definitiu al bon joc, al fair-play, a la coherència d'un estil i a la filosofia de pedrera.

Deures per als jugadors. Villa juga una final per primera vegada. Que ho celebri marcant. Alves també juga una final per primera vegada. Que ho celebri fent centres precisos. L'endemà Shakira actua a Barcelona. Que Piqué surti a l'escenari per celebrar la victòria. I que Abidal surti quan faltin 20 minutos per abraçar al qui marqui el tercer gol del Barça. I reconeixement a Valdés, ja. Per cert... als culés no ens agrada que ens utilitzin com a excusa per desallotjar la plaça Catalunya. Entre altres coses, perquè molts culés donem suport als acampats".

Visca el Barça i visca el meu germà.

dijous, 26 de maig de 2011

Falten 2 dies: tinc 4 opcions per veure el partit

Falten dos dies per a la gran final. No em preocupa si jugarà Abidal o Mascherano. No em preocupa l'estat de forma de Villa. No em preocupa la bona ratxa golejadora de Chicharito. Ara mateix, la meva principal preocupació és... on veuré el partit! Tinc quatre opcions. I les quatre són interessants.

1.- A casa del meu germà. Allà vam veure la final de Roma. El meu germà, a més, garanteix un sopar de qualitat amb pizzes casolanes i menjar japonès.

2.- A casa meva. Allà vam veure fa un mes l'apoteòsic 0-2 del Bernabéu. Aaaaaaah. Ens va caure la bava i encara queden restes de saliva al menjador. Punt negatiu: jo no garanteixo sopar.

3.- Al bar dels xinesos de l'Eixample. Allà hem cantat gols memorables com el d'Iniesta a Stamford Bridge. I els bocates no estan gens malament.

4.- A casa de la mare de l'Enric. Allà vam aconseguir ja fa uns anys dues Copes del Rei (contra el Betis i Mallorca). Seria un preciós revival.

Última hora:
en aquests moments, l'opció que guanya punts és la quarta. La mare de l'Enric ens acaba de comunicar que prepararà una gran truita de patates. Un detallàs que pot ser decisiu.

Reflexió amb ressentiment: el Madrid s'ha passat tota la temporada queixant-se del Villarato i Platinato. Per al Madrid, els àrbitres han estat els culpables de tot. Doncs bé, per què fitxen ara a tants jugadors? Per què acomiaden Valdano? Sembla clar que el Madrid tenia altres problemes. Falsos, que són uns falsos.

dilluns, 23 de maig de 2011

Falten 5 dies: l'opinió del meu pare

Falten 5 dies per a la final. Aquest matí em truca el meu pare. "Fill, has d'ajudar-me. Acabo de llegir al teu bloc que la teva mare i jo farem un creuer pel Mediterrani si guanyem la Champions. No sabia res. La teva mare sembla Mourinho. Llança notícies falses a veure si colen. Per cert, com estàs del pessigolleig i de l'esgarrifança?". Li dic que no es preocupi, que estic bé. De fet, no estic tan ben com desitjaria. Ahir vaig tenir una migranya quan vaig escoltar a la ràdio que el volcà d'Islàndia podria provocar que el Barça hagi de viatjar en autocar.

M'interesso per l'estat d'ànim del meu pare, el més fatalista de la família. La seva resposta em deixa gelat: "Fill, estic preocupat per la davantera. Pedro i Villa no estan en forma. El pobre Messi haurà de fer hores extres. També estic preocupat per la defensa. Abidal i Puyol no milloren. I finalment estic preocupat per Rooney, l'àrbitre, la gespa, la climatologia i la lesió de Jeffren. Estic tan preocupat que no veuré el partit. Aniré al cinema. Dubto entre "Pirates del Carib" i la de Woody Allen. Quina em recomanes?".

Li recomano la de Woody Allen. I després de parlar amb el meu pare he necessitat sessió doble de respiracions i valerianes.

divendres, 20 de maig de 2011

Falten 8 dies: la trucada de la meva mare

Falten 8 dies per a la gran final. Em truca la meva mare. Està preocupada per la meva salut. "Fill meu, he llegit en el teu bloc que has tingut un pessigolleig a l'estómac. Com et trobes? És greu?". Li explico que estic bé i que segueixo al peu de la lletra el tractament que m'ha donat el psiquiatre (passejades, respiracions i valerianes). De fet, no estic tan bé com desitjaria. Aquest matí, a primera hora, he tingut unes esgarrifances quan he escoltat per la ràdio que Chicharito i Rooney són una parella letal. Pessigolleig+esgarrifances. La cosa es complica.

La meva mare m'anima. El seu missatge és molt optimista: "Fill, arribarem a Wembley al cent per cent. I a més podran jugar Busquets i Abidal. I estic segura que Messi farà un partidàs i deixarà en ridícul Cristiano Ronaldo. No has de patir. Si guanyem "la quarta", el teu pare m'ha promès un creuer pel Mediterrani amb mariscada inclosa. T'hi apuntes? Per cert, fill. M'agradaria pintar-me la cara amb els colors del Barça. Saps on venen la pintura?".

dimecres, 18 de maig de 2011

Falten 10 dies: primer pessigolleig

Falten 10 dies per a la gran final. Aquest matí, a les 9 hores i 12 minuts he notat el primer pessigolleig a l'estómac. Una sensació a mig camí entre l'ansietat, la il·lusió i la incertesa. "Un pessigolleig no és greu", m'ha dit el psiquiatre. De moment no és necessari que prengui Tranquimazin. Això sí, m'ha recomanat llargues passejades per la platja, respiracions profundes tres vegades al dia i unes quantes valerianes abans de ficar-me al llit. Li he preguntat si puc veure "Punto pelota". I m'ha dit que sí.

El meu psiquiatre també ha reflexionat sobre el meu petit brot d'ansietat. El seu discurs ha estat contundent: "Alfred, està tot controlat. Els jugadors arribaran feliços i relaxats a la final. No hi ha lesionats, no hi ha sancionats. No pateixis! No hi ha motiu. Ja sé que et fa il·lusió guanyar "la quarta". A mi també. Però si pateixes, transmetràs males vibracions. I això no és bo per a ningú. Quan tinguis pensaments sobre la final, respira i pensa en una altra cosa. En la Lliga. En el 0-2 del Bernabéu. En la maneta. En el ridícul espantós que està fent el Madrid. Pensa en positiu i tot anirà bé". El meu psiquiatre és un crack.

I ara us deixo que em toca... respiracions

dissabte, 14 de maig de 2011

A gaudir fins que el cos aguanti

Pep Guardiola, el nostre líder, heroi i guia espiritual, ens ha dit que hem de gaudir al màxim d'aquesta Lliga. A les teves ordres, Pep. Jo l'estic gaudint com un boig. Dimecres, celebració amb els amics i família, Canaletes i xocolata amb xurros. Oé, oé. Dijous, dinar amb més amics, adquisició de tota la premsa i de la bandera del diari Sport, i participació a la tertúlia de Barça TV. Oé, oé. Divendres, rua amb la meva neboda Blanca i sopar "especial" amb la meva xicota. Oé, oé. Diumenge, assistència al Barça-Depor amb amics i família. Oé, oé. I així... fins que el cos aguanti. Aquesta Lliga cal gaudir-la a tope. Campiooooons, campioooons, oé, oé, oé.

Reflexió:
Avui no em penso ficar amb el Madrid. No recordaré que han fet tot el possible per desestabilitzar-nos i que s'han inventat mil històries cutres, rancunioses i falses. No esmentaré Mourinho, aquest curiós personatge al que només se'l pot combatre d'una manera: amb humor surrealista. Per tant, visca el Barça i visca els Sugus de pinya.

Una a-barça-da!!!

dilluns, 9 de maig de 2011

El cava, a punt

Ooooooh. Ser culé en aquests temps del "Pep Team" és meravellós. Meravellós i esgotador. Aquest dimecres molt possiblement tornaré a Canaletes i... encara no m'he recuperat de la gresca del passat dimarts! Amb Guardiola... cada setmana és una festa. Oé, oé, oé. I no descarto que demà el Getafe ens doni una alegria i ja siguem campions a les 12 de nit.

Barça 2 Espanyol 0: Per fi un partit tranquil. Per fi 90 minuts de relax. Entre el solet, la bona temperatura i el domini absolut del Barça... vaig poder fer una petita migdiada al segon temps. Visca els partits Tranquimazin.

Dos vídeos imprescindibles:
-El Youtube "Mourinho critica los caramelos Sugus". Feia temps que no reia tant. L'agressivitat de Mourinho només es combat amb surrealisme.
-El Youtube "Inter de Milan campione d'Europa, ma come?". Un document sorprenent que mostra les ajudes dels àrbitres... a l'Inter de Mourinho.

L'opinió dels meus pares: La meva mare m'ha deixat un missatge en el mòbil: "Fill meu, el teu pare i jo anirem demà al Bernabéu. Estem convençuts que el Getafe ens donarà la Lliga. Volem viure aquest moment històric a casa de l'enemic". El meu pare també em deixa un missatge: "Fill, la teva mare s'ha tornat boja. Demà anirem a Madrid, amb una bufanda del Getafe. Sisplau, parla amb ella. Ha de recapacitar".

dimecres, 4 de maig de 2011

Infinitament feliç

Ha estat una nit fantàstica. Una altra nit que quedarà guardada per sempre en la meva memòria. Són les 9 del matí i la ressaca que tinc és espectacular. Però ressaca amb gust no pica. Avui sortiré al carrer amb un somriure profidén. I estic segur que trobaré milers de somriures com el meu. Visca "La Cuarta". Adéu a "La Décima". Gràcies jugadors, gràcies Pep.

Els grans moments d'una nit inoblidable:


1.- Marca Pedro. Oooooooh. Abraço a uns 300 socis (rècord Guinnes d'abraçades).

2.- Final del partit. Estic xop. De pluja i de llàgrimes.

3.- Rebo SMS eufòrics dels meus pares, xicota i amics. Els contesto tots amb la mateixa eufòria.

4.- Sopar en una pizzeria amb els meus amics culés. Em demano la pizza "Tots a Wembley".

5.- Copa final a Luz de Gas. Ballar és fantàstic per treure l'adrenalina.

6.- Em fico al llit i penso... "sóc infinitament feliç"

Visca el Barça!!!
A Wembleeeeeeeey!!!

dilluns, 2 de maig de 2011

Molt nerviós i molt optimista

Encara falten unes hores per al partit, però ja he preparat la motxilla. Està de gom a gom: bufanda, senyera, gorra, paraigua, impermeable, un jersei, el bocata de pernil, bossa de pipes i diversos objectes de la sort. També me'n porto unes valerianes i unes pastilles per a la tos (estic una mica refredat). Dues sensacions a hores d'ara: nervis i optimisme.

Pla A. Eliminem a la Central Lletera:
Mil abraçades amb els amics i familiars, Canaletes, sopar de celebració, Luz de Gas, xocolata amb xurros, bandera penjada al balcó... i a somiar amb la Quarta.

Pla B. Ens eliminen:
Llàgrimes, quatre dies de dol, aïllament total i alguna medicació antidepressiva.

Ara més que mai: visca el Barça!!!

dijous, 28 d’abril de 2011

Gràcies, gràcies i gràcies

Gràcies Pep pel teu discurs vibrant del dimarts i la teva prudència després del partit. Gràcies Messi pels dos golarros. Es confirma la notícia que ets el "puto amo". Gràcies Mascherano per la teva implicació. Gràcies Pedro i Villa pel vostre esforç. Gràcies Puyi per ser el gran capità. Gràcies jugadors per aquest 0-2 inoblidable. Gràcies també als tres mil culés que es van deixar la pell a la graderia del Bernabéu. Gràcies als meus pares, al meu germà, als meus amics, a la meva xicota, als meus veïns... gràcieeeees. Ja sé que sembla que hagi guanyat un Oscar. Però estic tan emocionat amb aquest 0-2 que només em surt del cor donar les gràcies a tots.

Nit apoteòsica a casa meva:
Ara ja sé que la meva nova tele no porta malastrugança. Ahir vam veure el partit a casa meva. Va ser una nit plena de luxes. Començant pel sopar. Atenció al menú: cuscús integral, empanada gallega i amanida d'arròs. Res de pizzes, embotit i "cortezas". Per una vegada... res de colesterol. Vam gaudir del menú, del joc del Barça i dels gols de Messi. Vam sortir al balcó a cridar els gols i vam poder comprovar que el meu carrer, el meu barri i tota Barcelona era una festa culé. I en finalitzar el partit ens vam empassar tots, tots, tots els programes de televisió. Aaaaaah. Quina nit la d'aquell dia. Sóc feliç.

I ara... a guanyar dimarts que ve. No ens podem confiar ni un pèl. Tenim un peu i mig a la final, però el Madrid és com el dolent d'una pel·lícula de terror. Mai es dóna per vençut.

Visca el Barça!!!!!

divendres, 22 d’abril de 2011

Tot el que necessites és amor... i gols del Barça

Ja és Sant Jordi. Els culés tenim dues cites de gran importància: assistir al Barça-Osasuna i comprar un llibre o una rosa. Sobre el Barça-Osasuna no us donaré cap consell. La consigna és clara: animar, animar i animar. Són tres punts decisius que segurament sentenciaran la Lliga. Però sobre el llibre sí que us puc fer una humil recomanació: "Tot el que necessites és amor", publicat per Cossetània Edicions i escrit per un tal Alfred Picó jajaja.

És una guia? És un tractat? És una enciclopèdia? És un conte de fades? Tot el que necessites és amor és tot això i una mica més. Després de consultar centenars de llibres, entrar en mil webs i parlar amb un grapat d’especialistes, l’autor (que sóc jo) ha concentrat el bo i millor que ha après en un llibre rigorós i documentat alhora que planer i divertit. Tot el que volies saber sobre l’amor ho trobaràs aquí: llistes explicatives de pel·lícules, cançons, discos, poemes, llibres i escapades, la història dels mites (de Romeu i Julieta al Kamasutra), les teories dels experts (psicòlegs, antropòlegs i sexòlegs), els secrets dels famosos (de Marilyn Monroe a Indiana Jones), les frases dels inventors de l’amor (de Pitàgores a Einstein), consells per a la primera cita, com mantenir la parella, accions per enamorar, les compatibilitats afectives, com redactar una carta d’amor... Aquest llibre et serà d’una gran utilitat per afrontar amb garanties d’èxit l’apassionant i sempre difícil repte de trobar la parella perfecta. O, si més no, t’ajudarà a mantenir-la… si és que ja l’has trobada.

Dia de signatures:
Si voleu el llibre dedicat, em trobareu a El Corte Inglés de Francesc Macià, llibreria Catalònia, FNAC Illa i parada Cossetània.

Per Sant Jordi, tot el que necessites és amor... i gols del Barça

Una a-barça-da

dimecres, 20 d’abril de 2011

24 hores de dol i ja està

Hem perdut i el Madrid ha guanyat. Dues desgràcies en una mateixa nit. Terrible. He decretat 24 hores de dol a la meva vida futbolística. Això significa que res de diaris, de ràdios i de Punto Pelota. Res de res. Abstinència total. Aïllament total. Ara són les dues de la matinada i estic mirant un documental d'animals de la 2.

Estic trist i emprenyat. Avui m'he quedat sense festa, sense abraçades, sense Canaletes, sense Luz de Gas, sense xocolata amb xurros, sense bandera al balcó. Però... estem a 8 punts del Madrid a la Lliga i dimecres que ve podem venjar-nos a la Champions.

Bona nit i visca el Barça. El qui riu últim riu millor. Ho va dir Ronaldo, veritat?.

diumenge, 17 d’abril de 2011

Visca la casa del meu cosí

Els culés estem tan ben acostumats que un empat al Bernabéu ens sembla poca cosa. Però no. L'1-1 és un gran resultat. El Milionaris de Madrid continua a 8 punts i ja només en queden 18 per jugar. Ni l'àrbitre, ni la gespa horrorosa, ni la tàctica ultradefensiva del ploramiques van poder amb nosaltres. Objectiu complert. La Lliga és nostra. Ara, a per la Copa del Rei.

La casa de la sort:

Per tercer any consecutiu hem vist el Madrid-Barça en el preciós àtic del meu cosí. La nit ha començat amb un sopar casolà, però molt gustós: pa amb tomàquet, truites, formatge i empanades. I cervesa. Moooooolta cervesa. El meu cosí ha col·locat davant de la tele els talismans de la sort (un burro català, un buda i un altre objecte que prefereixo no comentar). Sense oblidar, l'elefant de peluix de la meva neboda de 9 anys. En un Madrid-Barça totes les ajudes són necessàries.

Quan Messi ha marcat el penal hem sortit com bojos a la terrassa. Hem cridat "gooooool" amb tanta força que la Via Augusta ha tremolat. I jo gairebé perdo una corda vocal. El gol de Ronaldo ha estat el moment trist de la nit. L'empat final, no obstant, ha estat celebrat com si fos un 0-5. Hem cantat, ballat i ens hem fet una memorable de sessió de fotos. Viscaaaaaa.

"Tot el que necessites és amor":

Així es titula el meu nou llibre. Es tracta d'una divertida anàlisi del món de la parella a través d'una rigorosa documentació. Crec que és el llibre perfecte per a Sant Jordi. Que he de dir, si l'he escrit jo. A Barcelona el trobareu a les principals llibreries: FNAC, Casa del Llibre, Bertrand...

dijous, 14 d’abril de 2011

Ara toca somiar

Ja està. Som semifinalistes de la Champions. I el Madrid, també. Tindrem quatre Madrid-Barça en un mes. El psiquiatre, el cardiòleg i la meva doctora de capçalera s'han reunit urgentment i m'han preparat un pla: ioga i relaxació al matí, tres valerianes a la tarda i mig Tranquimazin abans de ficar-me al llit. Espero que funcioni, perquè ja estic com un flam.

Els meus pronòstics (ja aviso que sóc un desastre fent de futuròleg):

-Madrid-Barça de Lliga: guanyem i sentenciem la Lliga.
-Final de la Copa del Rei: victòria ajustada del Barça. Però victòria!
-Anada de la Champions: el Madrid ens guanya 2-0. Nit negra.
-Tornada de la Champions: remuntada apoteòsica. I ens classifiquem per a la final.

Ara més que mai, toca somiar. Visca el Barça!

diumenge, 10 d’abril de 2011

Jo també sóc líder... en taquicàrdies

El Barça és líder destacat de la Lliga i jo també sóc líder destacat, però en taquicàrdies. Si algú parla amb Guardiola que li digui de part meva que seria molt convenient per al meu cor que el Barça arribés al minut 90 amb el partit resolt. I si algú es troba amb Messi que li digui de part meva que no s'esperi al minut 92 per sentenciar el partit. Hem guanyat a l'Almeria. Viscaaaa. Però jo he guanyat... una altra brega del cardiòleg.


No podem fer el ruc a Donetz:

Ja sé que un 5-1 és un avantatge suficient i que el Xakthar no és el Manchester, però el partit del dimarts és un partit parany. Al camp del Betis ens vam relaxar i en 10 minuts ja ens guanyaven 2-0. Tant me fa si juguen els titulars o els reserves. El dimarts cal jugar molt concentrats. Con-cen-trats.


Gran notícia: el dissabte tornaré a casa del meu cosí:

Fa dos anys vaig veure el gloriós 2-6 a casa del meu cosí Alfred Rodríguez Picó. Fa un any vaig repetir l'experiència i el resultat va tornar a ser meravellós: 0-2. Ja puc anunciar públicament que aquest dissabte veuré el Madrid-Barça... a casa del meu cosí. És una gran notícia. I el primer pas per aconseguir la victòria.


L'opinió dels meus pares:

Em truca la meva mare: "Fill... sóc molt optimista. Guanyarem Copa, Lliga i Champions. Crec que vaig a muntar una tenda de campanya a Canaletes". El meu pare, en canvi, té un altre punt de vista. Però no penso escriure'l perquè és un punt de vista molt, molt, molt pessimista.


"Tot el que necessites és amor":

Així es titula el meu nou llibre. Es tracta d'una divertida anàlisi del món de la parella a través d'una rigorosa documentació. Crec que és el llibre perfecte per a Sant Jordi. Que he de dir, si l'he escrit jo.


Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol a l'Almeria)

dijous, 7 d’abril de 2011

Olelé Olalà ser del Barça és el millor que hi ha

És dijous, 10 del matí. M'he llevat amb un "resacón" apoteòsic. El partit d'ahir va ser tan intens en emocions, esglais i eufòries que més que un partit semblava un parc d'atraccions. Vaig arribar a casa feliç, però esgotat. Avui serà dia de repòs (passeig per la platja, visita a algun museu...).

Acabo de trucar el meu psiquiatre, perquè cada vegada que penso en el Barça-Madrid de semifinals de Champions em ve un tremolor general. M'ha dit que és normal, que per a un soci patidor com jo un Barça-Madrid sempre provoca una alteració hormonal.

Ens esperen quatre Barça-Madrid en un mes. Impossible de resistir. Saben què? Em vaig a prendre el primer tranquimazin.

Força Barça!
Olelé Olalà, ser del Barça és el millor que hi ha

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol al Xhaktar)

dilluns, 4 d’abril de 2011

No m'ho puc creure: a 8!!!!

Encara m'estic fregant els ulls. Els ulls, les mans i els peus. El que va passar el dissabte va ser tan meravellós com increïble. Qui es podia imaginar que el Madrid perdria a casa? Jo em vaig assabentar de la notícia a les 19.55. Vaig rebre un missatge del meu amic Xavi. Deia exactament: "Aquesta nit, barra lliure de sidra". Al principi no vaig entendre res (sóc una mica lent amb els missatges amb doble sentit). Però els tres o quatre petards que vaig escoltar a continuació em van il·luminar. Era evident que... el Madrid havia empatat o perdut! Quan vaig escoltar el cinquè petard ja no vaig tenir dubtes: el Madrid havia perdut! Preciado, que ja era el meu ídol des que es va atrevir a cantar-li les quaranta a Mourinho, ara s'ha convertit en un més de la família Picó.

El millor de la derrota del Madrid va ser... que el Vila-real-Barça ja no era un partit a vida o mort! Passés el que passés continuaríem a 5 punts. I per a un seguidor patidor com jo, veure un Vila-real-Barça sense angoixa és un regal dels déus. Tot va canviar quan Piqué-Waka Waka va marcar el 0-1. Estàvem a 8 punts. Aaaaaaaaah. L'emoció que sentia era tan gran que aleshores sí que se'm van disparar tots els nervis. No vaig tenir més remei que tancar-me al lavabo. I no vaig sortir fins que algú des del menjador va cridar amb totes les forces del món... "Alfreeeeeed finaaaaaaal". Oé, oé, oé. Visca el dissabte 2 abril.

Una a-barça-da!! (una admiració pel gol del Gijón i pel gol de Piqué)

diumenge, 20 de març de 2011

Esgotat de tants ensurts

Dilluns matí. La caverna mediàtica llança una notícia esgarrifosa: els jugadors del Barça es dopen. És un nou capítol (el més pervers, sens dubte) de la campanya “Contra el Barça tot s'hi val”. Al final tots demanen perdó, però el mal ja està fet. Arribo a la conclusió que els que es dopen són els de la caverna mediàtica.

Dimarts nit. Em truca un amic i em diu que Abidal té un càncer. Un altre cop baix de la caverna? No, perquè la notícia és autèntica. Quin pal! Em quedo unes quantes hores enfonsat. Ànim Abi! Et necessitem per a la propera temporada.

Dimecres nit. El Madrid es classifica per a quarts de final de la Champions. L'Olympique de Lió sembla un equip de regional. L'Arenys de Mar és molt millor. Fem la retransmissió del partit per ONA FM en català i en clau culé. Tenim una gran audiència. Propera cita: Madrid-Tottenham.

Divendres matí. Sorteig de la Champions. És la notícia positiva de la setmana. Ens toca el Xakthar Donetz. Em sembla bé. No és l'Inter, el Chelsea o el Manchester, que ja els tinc molt vistos.

Dissabte vespre. Guanyem el Getafe 2-1. És necessari patir tant? Podíem haver golejat i acabem demanant l'hora. En l'últim minut del partit, el Getafe és a punt d'empatar. Taquicàrdia monumental. Surto marejat del Camp Nou. En el primer bar que trobo em prenc un whisky.

Dissabte nit. El Milionaris de Madrid torna a guanyar a l'Atlètic de Madrid (perdó, el Madrid B). Aquest partit ja l'he vist mil vegades. És com “El dia de la marmota”. Em prenc el segon whisky.

Amb tanta indignació, esglais i taquicàrdies… avui diumenge estic esgotat. Molt esgotat. Sort que la setmana vinent no hi ha partits. Necessito un descans.

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol al Getafe)

diumenge, 13 de març de 2011

Ara estic emprenyat

Són les 12 de la nit. Ara estic emprenyat. El punt que hem aconseguit a Sevilla em sembla poc premi. Hem jugat millor que el rival, hem enviat dues pilotes al pal i ens han anul·lat un dels gols més legals de la història del futbol. I malgrat aquest magnífic currículum només hem empatat. Una injustícia! Però la meva emprenyada té data de caducitat. Espero recuperar l'optimisme demà al matí. És una emprenyada de 12 hores.

Puntet o puntàs?:
Porto més d'una hora pensant si el punt que hem aconseguit és un puntet o un puntàs. Li he enviat al meu germà un sms per saber la seva opinió. M'ha contestat ràpidament: "Seguim sumant". Queda clar: és un puntàs. També m'ha donat molta moral l'sms que he rebut del meu amic Xavi: "No passa res, Alfred. El cap de setmana vinent el Kun farà justícia i els tindrem a 8 punts".

Atac d'optimisme:
Un argument perquè la meva emprenyada disminueixi abans del termini previst. Queden 10 partits de Lliga i el Madrid encara ha de jugar als camps de l 'At. de Madrid, At de Bilbao, València, Sevilla i Vila-real. És impossible que ho guanyin tot.

Tots amb l'Olympique:
Ja ho tenim tot a punt per realitzar aquest dimecres la transmissió del Madrid-Olympique amb humor i barcelonisme a ONA FM (103.5). El Madrid és el favorit, però porta sis anys caient a vuitens de final. Es repetirà la història? Tant de bo. Olympique oh la la.

Setmana mediàtica:
Se'm presenta una setmana molt mediàtica. A banda de la transmissió del Madrid-Olympique a Ona FM, demà dilluns estaré al programa "ADN" de Barça TV i el dimecres a "La barberia", de Barcelona Televisió.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare després del Sevilla-Barça. "Fill, no et preocupis per l'empat. La Lliga és nostra. El Madrid no remunta els 5 punts ni jugant mil anys. Són uns plora-miques i punt". Li pregunto pel meu pare. Males notícies. "Està fatal. Una altra nit sense sopar. Quan ha empatat el Sevilla s'ha anat a dormir. Si continua així, agafarà una anèmia".

Una a-barça-da

dimecres, 9 de març de 2011

Nit memorable oé oé oé

Són les 4 del matí. Acabo d'arribar a casa. Ha estat una nit gloriosa amb tots els ingredients de les grans ocasions: victòria apoteòsica amb remuntada inclosa, una pizza amb lambrusco amb els amics i una última copa a Luz de Gas. No puc demanar més. Ara em prendré un parell de valerianes. El meu cor continua taquicàridc. Valerianes i una til.la.

Els grans moments de la nit:

-Messi marca l'1-0. Feia temps que no vivia una explosió d'alegria tan gran al Camp Nou. Festival de salts i abraçades.

-Empata l'Arsenal. Moment d'enfonsament total. Penso en l'Inter i en els fantasmes del passat.

-Marquem el 2-1 i el 3-1 en menys de cinc minuts. Bogeria col·lectiva. La felicitat existeix.

-No he suportat la tensió dels últims minuts. M'he aixecat del seient i he decidit passejar pels passadissos de la tercera graderia. Algú m'explicarà més tard que l'Arsenal ha pogut eliminar-nos en l'últim minut. Encara sort que no ho he vist. Ara estaria a urgències de l'Hospital de Barcelona.

-Finaaaaaaaaaal. Aixeco la vista (com fa Messi quan marca) i dono gràcies a les forces divines per la classificació.

-Els amics ens reunim a la pizzeria del carrer Muntaner. Pizza i lambrusco. Oé, oé. Estem eufòrics, però també contrariats. Per què hem patit tant si som tan superiors?

-Copa final a Luz de Gas. Ja pensem en els quarts de final. Hi ha unanimitat. Tots volem a... l'Olympique de Lió.

Visca el Barça!!! (una admiració per cada gol a l'Arsenal)

dilluns, 7 de març de 2011

Ens juguem la vida

No sóc un exagerat. Contra l'Arsenal ens juguem la vida. El meu company de tertúlia a Ona Sport, Mario Cifuentes (conegut seguidor madridista), em comentava que l'eliminatòria era bufar i fer ampolles. Malament. Si un madridista ho veu tan fàcil és que hi ha trampa. No ens podem confiar. Si juguem com el dissabte davant del Saragossa, l'Arsenal ens eliminarà. Sóc optimista, però tinc una intuició: patirem. Avui ja m'he pres sis valerianes.

Tot a punt per viure una gran nit:
Estic preparant el kit de les grans ocasions: bufanda, bandera, xiulet, amulet de la sort, bocata de jabugo (he decidit aparcar el pernil dolç)... L'home del temps de Tv3 ha pronosticat "possibilitat de ruixats". Doncs res... també estic preparant les botes d'aigua, el paraigua i la capa de plàstic. Quines ganes tinc que arribi el partit i... l'estiu!

Una a-barça-da!

dijous, 3 de març de 2011

0-1 i la meva mare se'n va anar a Caneletes

Avui ha estat un dia de titulars memorables: "Cop d'efecte", "Cop de puny sobre la taula", "Gol de campió", "Bufetada al Madrid", "Mitja Lliga al sac". Aaaaaaah. Què bonic. Això és literatura. Literatura de la bona. Encara no som campions, però el 0-1 a València ens ha deixat en una situació fantàstica. Estem a 7 punts del Madrid (suposant que Mourinho guanyi avui al seu "amic" Pellegrini) i només resten 12 jornades per al "The end". Això pinta molt bé.

La meva mare em va trucar pocs minuts després del partit; "Fill... me'n vaig a Canaletes. Amb la bandera i la trompeta. Carpe diem. Cal celebrar que som gairebé campions. El teu pare no vol acompanyar-me. Diu que sóc una exagerada. T'apuntes tu, fill?". No vaig poder acompanyar-la perquè tenia una tertúlia a la tele.

Tertúlia a Barcelona Televisió:
Ahir dimecres vaig tenir l'honor d'assistir a la tertúlia del programa "La Porteria" de Barcelona *Televisió que presenta el meu amic Pitu Abril. Vaig estar molt ben acompanyat: Lluís Mascaró, Quique Guasch, Llucià Ferrer... Un dels temes estrella de la tertúlia va ser la retransmissió de l'Olympique-Madrid en clau culé que vam realitzar a Ona Sport i que tanta polèmica ha aixecat. Tots els presents van estar d'acord que és una gran idea retransmetre els partits del Madrid... recolzant els rivals. També vam riure molt amb les noves i esperpèntiques declaracions de Mourinho. Ara s'ha ficat amb Pellegrini i el Màlaga. Mou hauria de dedicar-se als monòlegs. Podria ser el nou Pepe Rubianes. En definitiva, van ser 60 minuts fantàstics de tertúlia. Espero que em tornin a convidar.

Ànim Pep:
El nostre déu particular i guia espiritual, Pep Guardiola, ho està passant malament. Ànim Pep! Recupera't ben aviat!

Una a-barça-da! (una admiració pel gol d'ahir a València)

diumenge, 27 de febrer de 2011

A 7 punts (una altra vegada)

Ha estat un dissabte gloriós. Nosaltres hem guanyat al Mallorca jugant a mig gas i el Milionaris de Madrid només ha pogut empatar a La Corunya. Els tenim de nou a 7 punts. Oé, oé, oé. Els madridistes tornen a estar destrossats i en aquestes últimes hores ja només parlen de la final de la Copa del Rei i del partit del Olympique. De la Lliga no en diuen res. Si el dimecres guanyem a València... crec que tiraran la tovallola definitivament.

La premsa de Madrid ens ha deixat avui titulars tan meravellosos com "Els blancs punxen on el Barça guanya fàcil" o "Ronaldo només porta dos gols en set jornades". La web del diari As destaca com a notícia del dia que el Castella (filial del Madrid) ha derrotat 2-0 el Cacereño. Apoteòsic.

El meu moment de glòria a "Punto Pelota":
Dimarts passat vam realitzar la retransmissió en català de l'Olympique de Lió-Madrid a ONA Sport (103.5 FM). I ho vam fer en clau culé i humorística. Vam cantar amb passió el gol francès i ens vam quedar glaçats quan va marcar Benzema. El programa "Punto Pelota" es va fer ressò de la nostra retransmissió i, com era previsible, es va organitzar una bona polèmica. "Com pot ser que un grup de periodistes catalans vagi a favor dels francesos en un partit de la Champions?", es preguntaven alguns tertulians i espectadors.

El programa, a través del seu reporter Quim Doménech (magnífic periodista) ens va donar l'oportunitat de "defensar-nos". La nostra filosofia és clara: anem amb el Barça i amb els rivals del Madrid, però sempre amb humor i elegància. Jo vaig tenir el meu moment de glòria quan vaig manifestar que la meva il·lusió era ser el Tomás Roncero de Catalunya i del Barça.

Després del reportatge, Josep Pedrerol va demanar un aplaudiment "per als companys d'ONA" (bravo Josep). D'aquí a dues setmanes farem la retransmissió del Madrid-Olympique. Estic convençut que la polèmica ens ajudarà a tenir una gran audiència.

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol al Mallorca)

dilluns, 21 de febrer de 2011

Un fantasma terrible

Hi ha fantasmes famosos com el fantasma de l'Òpera o el fantasma de Canterville. Però el fantasma de l'empat i de quedar-nos a tres punts del Madrid ha estat el més terrorífic que he conegut en els últims temps. Afortunadament va aparèixer sant Messi i el fantasma se'n va anar a fer punyetes.

Després del partit he pres unes cerveses amb la colla en un bar de la Travessera de Gràcia. Estàvem tots desencaixats. En els nostres rostres es notava el patiment. De totes les frases que han sortit entre cervesa i cervesa, aquestes han estat les tres més memorables:

1.- Per què sempre volem marcar el gol més bonic de l'any? També podem marcar gols normals. Ja n'hi ha prou de tanta ximpleria davant de la porteria.

2.- El gol de Messi haurà fet molt de mal als madridistes. Segur que ja es veien a tres punts.

3.- Si estem una mica fins, a l'Arsenal li fiquem quatre.

En la conversa també he comprovat que els jugadors que compten amb l'absoluta confiança dels meus amics són Villa, Busquets i Iniesta. En canvi, Pinto, Piqué i Maxwell han rebut les primeres crítiques de l'any. Per què Pinto provoca aquest pànic irracional?

Un altre tema important que s'ha tractat quan ha arribat la tercera cervesa ha estat la final de la Copa del Rei. Tots demanarem la nostra entrada al club. Tant de bo ens toqui! El Xavi ja està buscant un restaurant a València. L'objectiu és clar: paella per a 15 persones. Paella i sangria. Molta sangria. És important que arribem al camp una mica... anestesiats.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill, males notícies. Després del disgust de la Champions, el teu pare va estar dos dies sense parlar amb ningú. Quan començava a dir quatre coses ("Bon dia", "Què hi ha per sopar?"), va i empata l'Athletic. I de l'ensurt s'ha tornat a quedar mut. Ja porta tres hores que no diu res. Estic molt preocupada. Trucaré al metge, perquè això no és normal".

Tots amb l'Olympique:
I demà dimarts, a ONA FM (103.5), farem la retransmissió sencera de l'Olympique-Madrid en clau blaugrana i humorística. Oh la la.

dijous, 17 de febrer de 2011

Serà "gafe" la meva tele?

Al final, ni el bar xinès de l'Eixample ni el pub irlandès de Fabra i Puig. La convocatòria per veure l'Arsenal-Barça es va fer... a casa meva! Era una prova de foc per a la meva tele nova. Si el Barça remunta l'eliminatòria, aquest 2-1 quedarà com una anècdota. Però si l'Arsenal ens elimina, la meva tele serà declarada "gafe" pels meus amics i quedarà censurada per a les properes cites futbolístiques.

Visca el Barça i visca el cus cus:
La nit va començar gustosa. A la taula del meu menjador brillaven amb llum pròpia els bocates de pernil, xoriço ibèric i formatge, i uns exquisits plats de cus cus i amanida d'arròs. I per beure, cervesa (en quantitats importants) i un vi Rioja (a poc a poc ens anem sofisticant).

Gooooool de Villa:
El 0-1 va ser celebrat amb una eufòria desenfrenada. Alguns veïns, espantats pel xivarri, van picar la porta de casa per preguntar si havia passat alguna cosa grossa. Jo els deia que sí, que el Barça havia marcat a Londres, i que estaven convidats a tastar el cus cus.

Igual que el dia de l'Inter:
Amb el 0-1 ja somiàvem amb els quarts de final. Uns preferien el Schalke O4; uns altres, el Tottenham. Però en 10 minuts lamentables, l'Arsenal ens va remuntar. Semblava la repetició de l'Inter-Barça (un àrbitre dolent, un equip rival amb molta sort i un Barça desconnectat). Però no és el mateix aquell 3-1 que aquest 2-1.

"Ahir era dimecres i avui és dijous":
Quan va acabar el partit, el meu menjador semblava un funeral. Tots teníem una opinió (i cap era positiva). Aquest matí m'he llevat més optimista. Com diria Mourinho "ahir era dimecres i avui és dijous" (frase apoteòsica). Hem d'eliminar a l'Arsenal sí o sí. Som molt millors. I ara, amb el vostre permís, vaig a rentar els plats. Espero que el Fairy estigui a l'alçada de les circumstàncies.

Una a-barça-da

diumenge, 13 de febrer de 2011

Demano perdó: confiava en l'Espanyol

Demano perdó. Confiava en l'Espanyol. Pensava que els periquitos podrien donar la sorpresa i guanyar el Madrid. Doncs no. Un any més, l'Espanyol quan juga contra el seu amic de l'ànima és un equip de teletubis, de tereses de calcuta, de nens de P3. I el més increïble és que el Madrid ha jugat tot el partit amb 10. L'Espanyol sembla el filial del Madrid. Per això els tenim mania i els cantem "a segona" quan vénen al Camp Nou. No és just que el Madrid comenci cada any la Lliga amb 6 punts d'avantatge. Bé, amb 12. Cal sumar els 6 de l'Atlètic de Madrid. Quin desastre.

A 5 punts:
Els merengues ens han retallat dos punts. Quin pal. I mira que n'era de feliç jo amb aquests set punts d'avantatge. Però ja sabem que el Madrid mai tira la tovallola. Sempre viuen amb "el espíritu de Juanito" al cos. Primera conclusió: no ens podem dormir. Segona conclusió: tornarem a jugar-nos la Lliga al Bernabéu. Tercera conclusió: necessitaré més tranquimazins que mai.

Campions, oé, oé, oé:
Hem guanyat la Copa del Rei de bàsquet al Madrid. Aaaaaaah, un gustàs infinit. No em canso mai de veure aquesta pel·lícula: el capità del Barça alça el trofeu, paperets de colors, sona "We are the champions", l'afició crida "Campions"... Per uns moments m'he imaginat que era la final de la Copa del Rei de futbol i que Roger era Puyol. Visca el Barça de bàsquet. I el 20 d'abril, segona part.

Arsenal-Barça:
El dimecres torna la Champions. Màxima excitació. Encara no he quedat amb els amics. Hi ha diverses opcions: l'irlandès de Fabra i Puig, el xinès de l'Eixample i tampoc descarto... la meva casa. Tinc tele nova i el partit del dimecres seria una prova de foc per saber si és una tele "gafe" o una tele campiona.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill... el teu pare està fatal. S'ha anat al llit sense sopar. No ha encaixat gens bé que el Madrid ens hagi retallat dos punts. No para de cridar "Espanyol a segona, Mourinho dimissió". Envia-li un sms per tranquil·litzar-ho, sisplau".

Una a-barça-da

diumenge, 6 de febrer de 2011

Jo també vull fer un rècord

El Barça ha aconseguit un nou rècord: 16 victòries seguides a la Lliga. Les 15 victòries del Madrid de Di Stéfano ja són història. Aquest Barça va de rècord en rècord. Estic tan impressionat i agraït, que jo també intentaré algun rècord en les properes setmanes quan vagi al Camp Nou. Tinc algunes idees: Menjar 10 frankfurts al descans (el meu rècord actual està en dos), pujar les escales que em condueixen a la tercera graderia a peu coix (encara no tinc rècord perquè no ho he provat mai) o cridar "Meeeeeeessi" 50 vegades en un partit (el meu rècord està en quatre). Continuaré pensant més idees.

Visca Pandiani:
El davanter de l'Osasuna s'ha atrevit a dir en públic el que gairebé tots pensem de Ronaldo: que és un prepotent, un plora-miques i que ha d'aprendre molt de Messi. Pandiani és el meu nou ídol i posaré la seva foto al costat de les de Tintín, Indiana Jones, els germans Marx i... Preciado.

Campions de futbol sala:
Per primera vegada en la seva història, la secció de futbol sala ha aconseguit un títol. Fa uns anys, l'equip es passejava amb més pena que glòria per la segona divisió. Ningú no apostava per la secció. Laporta va invertir diners i il·lusió, i l'equip va tornar a la divisió d'honor. Amb Rosell la situació continua millorant i ja som un dels grans de la lliga espanyola. Fantàstic! Tinc més idols: Wilde, Fernandao, Javi Rodríguez, Cristian...

Final de la Copa del Rei (primer capítol):
Encara falten dos mesos i ja estic com una moto. Tant de bo pugui repetir el meravellós pla de fa dos anys: viatge amb els amics a València, magnífica paella i victòria final. Aquesta vegada, però, no hi haurà pels carrers l'ambient fraternal de fa dos anys (canviàvem senyeres per ikurrinyes). D'aquí dos dos mesos tot serà molt diferent. M'imagino l'escena: "Oye catalufo (o polaco) te cambio la bandera catalana per una española con el toro. O si lo prefieres, con el aguilucho".

En el proper capítol us explicaré el tractament psicològic que m'ha preparat el meu psiquiatre per arribar al 20 d'abril... completament equilibrat.

Una a-barça-da!!! (tres admiracions, una per cada gol a l'Atlético de Madrid)

diumenge, 30 de gener de 2011

Visca Sant Fermí!

Fart de veure als bars les victòries del Madrid a la Lliga, avui he decidit canviar l'estratègia. Ni tele, ni ràdio, ni webs. No volia saber res de l'Osasuna-Madrid. He tingut una intuïció: "si em quedo a casa i no veig el partit, l'Osasuna donarà la campanada". I, ves per on, bingo! Poc abans de les nou de la nit he escoltat el primer petard. Per uns instants he pensat que podria ser el petard del merengue del barri. Però no. Segons després han arribat més petards. Tres, cinc, vint. Estava clar: el Madrid havia punxat. Excitat i emocionat he entrat a la web del diari Marca (qüestió de morbositat) i he llegit... "La Liga se va". Aaaaaah. Viva Sant Fermí.

A 7 punts, poca conya:
Jo no crec que la Lliga estigui decidida, però ara ens podem permetre el luxe de tenir dues ensopegades. Acabo d'escoltar al programa "Punto Pelota" (aquesta setmana cal veure'l cada dia) que els merengues donen la Lliga per perduda i que ja només pensen en la Copa del Rei i la Champions. Oooooooh. Increïble, però cert. El madridisme, sempre tan agressiu i manipulador, s'ha quedat sense arguments. Apoteòsic.

Hèrcules 0 Barça 3, a Barça TV:
Ahir vaig tenir l'honor de ser el convidat de la tertúlia post-partit a Barça TV. Va ser una nit fantàstica. Vaig poder veure el partit amb l'equip del programa (capitanejat pels cracks Xavi Rocamora i Sandra Sarmiento) i després, amb la victòria a la butxaca, vaig sortir en antena més cofoi que mai. I la meva crida als jugadors de l'Osasuna perquè guanyessin al Madrid s'ha fet realitat.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill meu, no m'ho puc creure. Estem a 7 punts del Madrid. El teu pare i jo ho anem a celebrar amb una mariscada". El meu pare també es posa al telèfon: "Fill, dels nervis que he passat escoltant per la ràdio el partit del Madrid m'he quedat sense gana i amb mal de panxa. Pensava que empataven. Digues-li a la teva mare que no estic per mariscades. El que necessito és una infusió i una poma".

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol del Barça i de l'Osasuna)

dilluns, 24 de gener de 2011

Començo a estar nerviós

Es confirma la notícia: començo a estar nerviós. Ja em veig jugant la final de la Copa del Rei contra el Madrid. I la final de la Champions contra el Chelsea. I guanyant la Lliga al Bernabéu. Aaaaaah. Quantes emocions ens esperen als culés... si fem les coses bé. Guardiola diu que hem d'anar partit a partit. Entenc la seva filosofia, però jo vull anar molt ràpid. M'agradaria que demà fos... maig.

Nosaltres 3-0, ells 1-0.
És evident que Barça i Madrid són molt superiors a la resta dels equips de la Lliga. I el Barça és molt superior al Madrid. Nosaltres guanyem 3-0 al Racing de manera còmoda i ells van patir la gota grossa per derrotar el Mallorca. Malgrat tot, la diferència continua sent de quatre punts. Molt em temo que no sentenciarem la Lliga fins que juguem al Bernabéu. I d'on trec jo tanta paciència?

Partit de Copa sota zero:
Truco al meu cosí (el famós home del temps) per consultar-li la temperatura que farà el dimecres al Camp Nou. El seu pronòstic és contundent: farà un fred espantós. Em recomana que vagi a l'Estadi com si fos a esquiar a la Molina. I em comenta que podria ploure. Horror! Només ens falta un tsunami.

Els xous de Mourinho:
Reconec que li tenia molta mania. Però ara em diverteixo amb les seves declaracions. Quan estic deprimit, poso "Mourinho rodes de premsa" al Youtube i m'ho passo bomba.

El meu amic Xavi i la Catalunya Nord:
El meu amic Xavi ha passat el cap de setmana a Cotlliure (Catalunya Nord) per desconnectar i carregar piles. Es recupera d'un trist succés familiar. El dissabte m'envia un sms: "Alfred, estic en el meu petit paradís que és Cotlliure. Tinc un problema. Avui juga el Barça i no el podré veure ni escoltar. Què em podries informar de com va el partit? I, naturalment, li vaig fer la crònica minut a minut. En acabar el partit rebo un sms seu: "Gràcies amic. Gràcies als teus missatges, uns quants culés que estaven en el restaurant Le Clocher i un servidor hem estat una mica més feliços. Ja pots escriure en el teu article del bloc que la Catalunya Nord està amb el Barça". Ànim Xavi, ets el millor.

Última hora:
Malgrat el meu nerviosisme, el meu psiquiatre m'acaba de prohibir rotundament que prengui tranquil.litzants. De moment haig de funcionar amb valerianes, til.la i ioga. M'ha dit que el Tranquimazin cal guardar-ho per a les semifinals de la Champions.

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol al Racing de Santander)

diumenge, 16 de gener de 2011

A 4 punts, oé, oé

Minut 93. L'Almeria i el Madrid empaten a un. Falta perillosa contra l'Almeria. Ronaldo es disposa a xutar-la. Amb tot el meu pessimisme històric penso: "Ja està, el Madrid guanyarà el partit amb el seu típic gol en l'últim minut. Sempre ha estat així. Tenen una flor al cul". Però no. Per una vegada a la vida, la pilota ha anat al pal. Oé, oé, oé. No hi ha res més terrorífic per un culé que el Madrid guanyi en el descompte. És pitjor que "Divendres 13" o "La matança de Texas". Però aquesta vegada s'han quedat amb les ganes. Dues hores més tard arribaria la victòria del Barça i... ja estem a 4 punts!

Campions d'hivern:
Ja sé que és un títol honorífic, que no significa res, que és una anècdota, però escriure la paraula "campions" em produeix una profunda excitació. "Campions" és la paraula més bonica de totes les paraules que es fan i es desfan. Tant de bo la pugui escriure diverses vegades d'aquí a uns mesos. El panorama, de moment, pinta molt bé: jugarem les semifinals de la copa del Rei, a la Lliga li traiem 4 punts al Milionaris de Madrid (que són 5 pel gol average) i a la Champions ens jugarem els vuitens amb l'Arsenal. Vaig a prendre'm un Tranquimazin perquè no sé si aguantaré tantes emocions.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare des de Canaletes: "Barça, Barça, Baaaaaarça. Fill meu, estic celebrant que som campions d'hivern. Campions, campions, oé, oé, oé. I no sóc l'única. El teu pare està amb mi. Som dos. No som molts, però som dos. Madrid se quema, se quema Madrid...".

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol. Barça 4 Màlaga 1)

dilluns, 10 de gener de 2011

0-4, el més normal del món

Guanyar 0-4 al camp del Deportivo de la Corunya hagués estat una notícia espectacular fa 10, 20 o 30 anys. Ara no. Ara ficar-li quatre al Depor a Riazor és el més normal del món. Els culés estem vivint l'època més gloriosa de la nostra història. La normalitat, ara, consisteix a guanyar 0-4 en qualsevol camp. I sense Alves, Xavi i Busquets. La veritat... això és un somni!

He vist el partit envoltat d'amics:
Dissabte tocava "amic invisible" amb la colla de tota la vida (Gemma, Victòria, Enric, Alfonso, Marc, el meu germà...). Això sí, el lliurament de regals no es va produir fins que va finalitzar el partit. El Barça sempre té preferència! Les noves generacions culés (els fills dels meus amics) són del Barça a mort, però tenen un caràcter diferent. Meravellosament diferent. Ja no són patidors. Amb el 0-2 van donar el partit per guanyat i se'n van anar a jugar amb Playstation. Jo, en canvi, no vaig respirar fins el 0-3. Ho sento, sóc de la vella guàrdia.

La Laura, que té 11 anys, es reia de mi: "Tranquil Alfred, tenim el partit controlat. És impossible que ens marquin un gol. Vinga, menja un canapè". I jo li deia que no, que quan veig un partit del Barça els nervis em treuen la gana. A la Laura li vaig explicar les meves batalletes de seguidor veterà: 14 anys sense guanyar una Lliga, derrotes doloroses en camps com el del Depor, persecució arbitral, etc, etc, etc. La nena em mirava estupefacta. I jo insistia: "Gaudeix, Laureta, que el que està passant ara és molt gran, moooooolt gran".

I el guanyador és...:
Avui sabrem qui guanya la Pilota d'Or. Serà un moment increïble. Messi, Iniesta o Xavi. Els tres del Barça, els tres de la pedrera. Ja tinc preparat els kleenex.

Arguments patètics del madridisme:
Els arguments del madridisme per atacar aquest Barça fantàstic són patètics. Porten tres anys parlant del Villarato, el "canguelo", el "cagómetro" i ara s'han inventat que el Barça avorreix. Que el tiki-taka és ensopit. Jajajajaja. Estan bojos aquests romans.

Mourinho contra el món:
Mourinho s'ha ficat amb Preciado, Benzema, Pedro León, els metges del Madrid, Morata, Valdano, els àrbitres, el Barça... Quin personatge. I a Madrid li riuen totes les gràcies. Mourinho, et volem al Club de la Comèdia, ja.

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 2 de gener de 2011

Dos mesos després, he patit

Ja no recordava el que era el patiment. Estava tan ben acostumat! Novembre i desembre han estat mesos de golejades i manetes històriques. Tot ha estat felicitat. Aquesta tarda, no obstant, m'he retrobat amb aquesta odiosa sensació. Et suen les mans, estrenys les dents, tanques els ulls quan l'equip rival avança, no deixes de mirar el rellotge del marcador i crides com un boig "àrbitre xiula ja el final". És horrible.

El Llevant ha marcat el 2-1 en el minut 78. I els últims minuts s'han fet eterns. Haig de fer una confessió. Quan faltava molt poc per al final del partit m'he aixecat del seient i he donat unes voltes pels passadissos. Com Joan Gaspart en els seus bons temps. Fins i tot he visitat el lavabo. Per què he patit tant? La resposta és clara: perquè estava desentrenat.

Xaaaaaaavi:
Els culés estem vivint un meravellós idil·li amb Xavi. Ja és el jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça (avui ha empatat amb Migueli). Xaaaaaavi. Només una queixa: Per què ningú no ens ha avisat que es dirigiria al públic en finalitzar el partit? Quan Xavi ha començat a parlar jo ja estava a la parada del metro.

Nadala culé:
A Ona Sport (103.5 FM) em van encarregar una nadala culé. I aquest ha estat el resultat (cal cantar-la amb la música de "Però mira com beben los peces en el río").

"Pero mirá cómo marcan los chicos de Guardiola
Pero mirá cómo marcan, de 5 en 5 mola,
Y marcan y marcan y vuelven a marcar,
Kameni y Casillas se quieren jubilar."

La podeu escoltar al Youtube introduint en el cercador: "La nadala de l'ONA Sport nit".

Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol)