dilluns, 29 de novembre de 2010

5-0 a Mou: ja em puc jubilar

Els madridistes s'han passat sis mesos recordant-nos la "gran" victòria de l'Inter a les semifinals de la Champions. S'ha acabat. Amb el 5-0 d'avui el mite Mourinho s'ha anat a fer punyetes. Cada vegada que un madridista em recordi la nit dels aspersors jo li recordaré la gloriosa maneta que li vam endinyar a Mou un 29 de novembre del 2010. Pensava que amb el 2-6, el triplet i el Mundial de clubs ja ho hi havia vist tot. No! Faltava el 5-0 d'avui. Ara ja puc jubilar-me. Crec que em faré monjo budista i viuré d'aquests records meravellosos.

Una altra nit boja, boja, boja:
Fa un fred que pela a Barcelona, però és una nit caribenya per als culés. He vibrat com mai al Camp Nou, he sopat amb cava, he vist amb passió malaltissa "Punto pelota", he entrat a les webs de tots els diaris catalans, espanyols i mundials. I quan acabi de redactar aquest article, em prendré una Mou 5 estrelles (el cinc és molt important) i tornaré a veure el partit per internet. A les sis del matí baixaré a buscar la premsa del dia i penjaré la bandera del Barça al balcó. Aaaaaaaah. Quin plaer. Un altre nit sense dormir.

El 5-0 des de la tercera graderia:
He tornat a viure una altra nit increïble des del meu seient de la tercera graderia. El mosaic m'ha posat els pèls de punxa, tot i que he de reconèixer que he canviat la cartolina que em tocava (de color vermell) per la meva senyera de la sort. El partit ha estat brutal. No recordo una exhibició com la d'aquesta nit. Aquest Barça té el mateix nivell (o fins i tot juga millor) que la Taronja Mecànica de Cruyff, la selecció brasilera de Pelé o el Milan de Van Basten. Quan ha finalitzat el partit, he tornat a plorar. D'emoció, d'alegria, d'eufòria. Crec que és la quarta o cinquena vegada que ploro des que entrena Guardiola. M'estic tornant un sentimental.

Alguns dels sms que he rebut després del partit:
Xavi: "Alfred, saps l'última? Els ha passat com al Preciado, però a ells sí que els sancionaran perquè han jugat amb el Castella"; Germán: "Barça 5 Mouritania 0. Força Barça"; Dani: "saps com ha quedat el Madriz?"; Àngels: "5-0 Barça forever"; El meu germà: "Jeffren, pilota d'or"; El meu cosí: "Això és increïble. No tinc paraules. Cristiano jua, jua"; Sintu: "Orgaaaaasmic"; Enric: "Mourinho, sal del banquillo jajaja"...

L'opinió dels meus pares:
Em truca ma mare des de Canaletes. Gairebé no la sento: "Barça, Barça, Baaaaarça. Fill, posa la tele. El teu pare i jo ens hem pintat la cara amb els colors del Barça i estem celebrant la victòria. Ens veus? Estem al costat de la font. Madrid se quema, se quema Madrid...".

L'opinió del meu germà, David Picó:
"Cinc a zero, ho escric amb lletres perquè amb números no és suficient, amb números només sembla un resultat... i no, no és només un resultat. Jugar extraordinàriament al segle XXI vol dir jugar com ho va fer ahir el Barça. Sí, ahir el Barça va guanyar cinc a zero però, inusualment, la maneta és gairebé una anècdota perquè el joc, el toc, la velocitat, la seriositat, l'entusiasme, l'elegància, l'eficàcia, la contundència, la plasticitat, l'espectacle va anar molt per davant del resultat. Ahir el joc del Barça va ser un espectacle, un espectacle lúdic i esportiu de primer ordre. Entenc que el partit el fessin en un cinema, perquè era un espectacle artístic. Ara cal que el reposin en la Filmoteca perquè el clàssic del 2010 s'ha convertit, efectivament, en un clàssic per a la posteritat. CINC a ZERO, ho he escrit amb lletres i en majúscula perquè amb números no és suficient".

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol)

dimecres, 24 de novembre de 2010

Gran victòria, gran sopar

Avui sí. Avui la convocatòria per veure el Barça europeu ha tingut un èxit rotund. Ens hem reunit en un fantàstic bar del barri de Fabra i Puig amb pantalla gegant, exquisides patates braves i refrescants gerres de cervesa. La majoria dels meus amics estaven relaxats i pensaven més en el Barça-Madrid que en el partit d'avui. Jo no. Com a bon patidor he imaginat per un moment que el Panathinaikos ens guanyava i que arribàvem a l'última jornada de la lligueta amb l'obligació de guanyar al senyor del rosari. Quin horror.

Sortosament, el meu patiment ha durat poc. Ha començat a apaivagar-se amb la primera gerra i ha desaparegut del tot quan Pedro (súper Pedro) ha marcat el 0-1 en el minut 27. Tot el bar era un clam.

El descans ha servit per cruspir-nos uns estupends bocates i la segona ronda de cervesa (o era la tercera?). El segon temps ha estat un festival. Messi ha marcat el seu golet (0-2) i Pedro ha tornat a mullar (0-3). El meu amic Xavi, el més aventurer de la colla, ja feia plans per organitzar el viatge de vuitens. Roma, Marsella o Milà seran alguns dels possibles destins, encara que ens encantaria que ens toqués el Braga (seria un viatge bo, bonic i barat).

Falten 5 dies:
Màxima concentració per al clàssic del dilluns. Jo continuo la meva dieta: ioga, tila i passejos per la Barceloneta. I cada dia assajo els crits de guerra: "Preciaaaado, Preciaaaado", "Baaaaaarça" i "Així, així, així guanya el Madrid" (per si arriben els favors arbitrals).

L'opinió dels meus pares:
Els meus pares, que són uns valents, han animat a l'equip en directe. La meva mare m'ha trucat en finalitzar el partit des de la graderia del camp del Panathinaikos: "Fill, aquests grecs han quedat meravellats amb el joc del Barça. El teu pare ha fet amistat amb una família grega i ara soparem tots junts a prop del Partenon. Estic entusiasmada i enamorada. Visca el Barça, visca Grècia i visca Catalunya".

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

dissabte, 20 de novembre de 2010

La vuitena meravella del món

La gran piràmide, els jardins penjants de Babilònia, el far d'Alexandria, el Colós de Rodas... i el Barça de Guardiola. Encara estic amb el pitet. Increïble. Som la vuitena meravella del món. Hem guanyat 0-8 a l'Almeria. Ho tornaré a escriure diverses vegades perquè no ho havia escrit mai: 0-8, 0-8, 0-8. Ooooooh! 0-8, 0-8, 0-8 Aaaaaaah! Tinc tiretes a les mans de tant aplaudir.

Al Madrid de Mourinho cal prendre-se'l molt de debò:
El seu joc no és tan vistós com el nostre, però té uns números espectaculars. I no hem d'oblidar que encara és el líder. Espero que el 29-N (a les 11 d ela nit) ja siguin segons. I es quedin en aquesta posició per sempre més. Els merengues acaben de guanyar 5-1 a un Athletic de Bilbao que quan juga al Bernabéu més que lleons semblen hàmsters.

Preparant el 29-N:
Estic seguint rigorosament els consells del meu psiquiatre per arribar en forma al 29-N. Faig ioga, relaxació i cada nit em prenc unes tiles. Aquesta setmana també començaré alguns exercicis (supervisats pel meu otorrino) perquè la meva gola estigui en forma. Penso cridar "Barça, Barça", com si fos Montserrat Caballé.

Homenatge a Preciado:
Dimarts passat, a la tertúlia d'ONA Sport, vaig proposar que l'afició del Barça reti homenatge a Preciado. La meva iniciativa també va aparèixer el dijous al diari Sport i he comprovat que la gent està molt animada amb la idea. El 29-N, tots amb Preciado, el nou ídol del Camp Nou. Preciaaaaado, Preciaaaaado.

A pel Panathinaikos:
Hem d'aparcar l'eufòria. El dimecres ens juguem molt contra el Panathinaikos. No podem fer el ruc. Cal guanyar sí o sí. L'empat també podria ser bo si els plastes del Copenhaguen no guanyen. Visca el Barça de la Lliga i visca el Barça de la Champions.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Hola fill, estic eufòrica. Guanyarem el Madrid 5-0, amb gols de Messi, Villa i Bojan. I demà marxem a Atenes. El teu pare i jo. Serà un viatge romàntic i futbolístic". El meu pare, en canvi, no està tan radiant: "Fill, aquest Madrid és una màquina. Signo un empat en el clàssic. Ja t'ha dit la teva mare que marxem a Atenes? No l'hi diguis, però em fa molta mandra. S'està molt bé a casa veient el partit per la tele. Però en fi... la teva mare sembla que tingui 20 anys".

Una a-barça-da!!!!!!!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 14 de novembre de 2010

Visca Messi i Preciado!

Barça 3- Vila-real 1

Els culés hem viscut un cap de setmana apoteòsic. Esportivament (gràcies Messi) i moralment (gràcies Preciado). No sé què els dóna Guardiola als seus jugadors, però últimament surten al camp com si fossin motos. Red Bull? Pharmaton? Xupito de crema catalana? Ni l'àrbitre, ni Marchena, ni ningú va poder evitar una altra exhibició del "Pep team". Aquest Barça espanta.

Preciado (Preuat, per als amics) és el meu ídol:
Preciado ja és un ídol i un heroi per a mi. Com Gamper, Alcántara, Kubala, Rafael de Casanova, Indiana Jones i Tintín. L'entrenador del Gijón ha estat capaç de dir-li "canalla" i "molt mal company" a Mourinho. Increïble, però cert. Preuat ha expressat en veu alta el que gairebé tots pensem (fins i tot molts madridistes). Una abraçada, Preuat. Passa't a sopar per casa quan vulguis. La meva mare està desitjant conèixer-te.

Preparant el 29-N:
Estic nerviós (que ningú confongui "nerviós" amb "preocupat"). El compte enrere del Barça-Madrid ha començat. Acabo de parlar amb el meu psiquiatre i m'ha dissenyat un pla per relaxar-me (que encara no inclou Tranquimazin). Cada dia haig de fer 10 respiracions profundes, mitja hora de ioga i prendre'm una infusió de tila abans de ficar-me al llit. I a mesura que s'apropi el partit haig d'intensificar les dosis. Per cert, estic preparant cançons per rebre Mourinho. Ja tinc la primera. Amb la música de "Yellow submarine" hem de cantar "És Mourinho un plasta de debò" (versió light) i "És Mourinho un plasta de collons" (versió hardcore).

Avui toca la lletra "p":
Els adjectius per definir Messi comencen avui per la lletra "p": potent, perfecte, poderós, positiu. El proper dia (ja se m'acaben les lletres) el definiré amb la "s".

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

diumenge, 7 de novembre de 2010

Aquest Barça és la meva religió

Aquest Barça de Guardiola és la meva religió. El meu déu es diu Messi. I la meva catedral és el Camp Nou. Si els fidels s'han emocionat aquest matí amb la visita del Papa, jo he sentit una cosa semblant quan he vist l'exhibició de Getafe. Quin espectacle. Els primers 45 minuts han estat de traca i mocador. El Barça ha jugat com els àngels. Només ha faltat una mica més de punteria. Decididament, crec en el Barça de Guardiola.

Pepe-mòbil:
Si el Barça guanya la Lliga o la Champions (o els dos títols) proposo que la casa Mercedes fabriqui un Papa-mòbil per a Guardiola. Es dirà, lògicament, Pepe-mòbil. El que està fent aquest home pel Barça no té nom. Bé, de fet té molts noms: orgull, passió, dignitat... Només li demano a Gamper que aquest Barça duri molts anys.

Patiment patològic:
Ja és trist que guanyant 0-3 hagi hagut de patir. Teníem el partit controlat, però l'expulsió de Piqué i el gol que ens han fet de penal han disparat la meva tensió nerviosa. Quan en el minut 83, un davanter del Getafe s'ha plantat sol davant de Valdés he pensat, "ja està, ara ens claven el segon i després ens empaten". Però no. Amb el meu patiment patològic no vaig enlloc. Bé sí, vaig directe al psiquiatre.

No he vist el partit del Madrid ni penso preguntar com han quedat:
Un Madrid-Atlético de Madrid és com una cervesa sense alcohol o un formatge sense matèria grassa. Ja sabem que els merengues guanyaran sense despentinar-se. Ja ho llegiré demà a la premsa. No vull que res ni ningú pugui descafeïnar la meva eufòria després de l'1-3.

PD que res té a veure amb el futbol:
Aquesta tarda-nit, al bar on hem vist el partit, un home ha agredit i amenaçat de mort a un seguidor culé que li havia donat una puntadeta de peu sense voler i que s'ha disculpat immediatament. Què està passant? Per què hi ha tanta agressivitat a la nostra societat? Per molt que el Papa parli de fraternitat, començo a dubtar de la bondat del gènere humà. Ànim noi.

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)

dimarts, 2 de novembre de 2010

Era el Copenhaguen o el Chelsea?

Caram amb el Copenhaguen. Semblava el Chelsea. Han corregut com bojos els 90 minuts. Són una maquina. I han repartit més llenya que el Granada dels anys 70 amb Aguirre Suárez, Montero Castillo i Fernández. Però qui deia que el grup de la mort era el del Milionaris de Madrid? Ja està bé, home. Al Barça li han tocat els pitjors equips-pedra de la Champions (Rubin Kazan i Copenhaguen). El Milan i l'Ajax tenen més nom, però són una barreja de germanetes de la caritat i geriàtrics ambulants. Que acabi la lligueta, ja!

Fart d'equips plastes: Del Rubin i del Copenhaguen no vull saber res més fins la Champions del 2018 (com a mínim). Són dos equips plastes i desagradables. I amb dos entrenadors que fan por. Un amb el rosari i l'altre amb cara de Mourinho.

No sé si és un puntet o un puntàs:
Sóc feliç amb el punt que hem aconseguit, però la imatge que hem donat no m'ha agradat. I ja no parlo del Tranquimazin que m'he hagut de prendre a la segona part. Quan juguem contra un equip com el Copenhaguen ho passem fatal. El nostre futbol bonic queda neutralitzat a base d'agressivitat i pressió. Tant de bo Guardiola dissenyi alguna alternativa pensant en pròxims partits.

Demano perdó:
Jo pensava que guanyaríem 0-3 o 0-4 sense baixar de l'autocar. Sóc un prepotent i demano perdó. A Europa ja no queden ventafocs. Abans d'anar a dormir escriuré 100 vegades "no menyspreuaré a cap equip de la Champions".

Fracàs de convocatòria:
Els amics han fallat (he rebut excuses de tots els colors) i al final la meva convocatòria per veure el Copenhaguen-Barça en un bar irlandès ha estat un fracàs absolut. Només hem estat dos (el meu amic Pep i jo). No passa res. Contra el Panathinaikos serem més, segur. És clar que no costarà gaire.

Conclusió:
Visca el Barça i... el Milan

Una a-barça-da