dilluns, 29 de març de 2010

Cap de setmana taquicàrdic

La pugna Barça-Madrid pel liderat acabarà amb mi. Cada cap de setmana és més taquicàrdic que l'anterior. El Barça va aconseguir a Mallorca una victòria memorable amb una davantera sorprenent: Pedro-Ibra-Jeffren. I amb Xavi a la banqueta. Sortosament, l'invent va sortir bé i vam sumar tres punts d'or. Els últims minuts, no obstant, van ser terribles. Jo no vaig tenir el coratge de veure'ls en directe. Em vaig tancar al lavabo del bar (a l'estil Gaspart). I no vaig sortir de l'excusat fins que un dels meus amics em va venir a buscar al crit d'"Hem guanyat!".

I avui jugava el Milionaris de Madrid contra un dels seus filials, l'Atlético de Madrid. He decidit no veure el partit per una qüestió de salut mental. He de guardar forces per al dimecres contra l'Arsenal. Però un amic meu m'ha comunicat per SMS el 0-1. En un atac d'eufòria m'he ficat en un bar del meu barri per seguir la segona part. Mala decisió. El Milionaris ha ficat tres gols en 15 minuts. Per cert, al bar hi havien uns quants merengues que han celebrat els gols de manera escandalosa ( i no ha passat res). Perquè després diguin que ser madridista a Catalunya és perillós. L'Atlético ha estat a punt d'empatar a l'últim minut. Gairebé pateixo una lipotímia.

En fi... tot continua igual. La diferència és que ells estan pensant en el Racing de Santander i nosaltres, en l'Arsenal. Visca la Champions. I tota la sort del món per al dimecres. Espero que Henry es mengi a Cesc.

Ara més que mai, unitat i seny: La directiva i alguns precandidats haurien de relaxar-se. Que es prenguin unes til.les o uns tranquimazins. Els socis somiem amb la Lliga i la Champions (de futbol i d'altres seccions). No crec que sigui el moment de tanta ximpleria electoral i decisions polèmiques.

dijous, 25 de març de 2010

Doctor Jeckyll i mister Hyde

Ha estat un partit molt estrany. El Barça del primer temps ha jugat a ritme de zombi. Crec que alguns jugadors encara no s'havien despertat de la seva migdiada. Ha arribat el descans i els socis hem devorat el bocata amb la por al cos. "Què està passant?", ens preguntàvem desconcertats. El senyor Gumersindo, un dels seguidors més veterans de la meva zona, es mostrava molt pessimista: "Avui és el típic partit ximple que acabem perdent 0-2". El comentari m'ha deixat KO.

L'escridassada de Guardiola al vestuari (me la puc imaginar) i les aparicions de Pedro i Keita han canviat el panorama. El Barça ha començat a jugar millor i per fi ha arribat el gol d'Ibra (minut 72). Jo l'he celebrat com si fos la final del Bernabéu: saltant, cridant, abraçant i petonejant (sense criteri selectiu). L'1-0 ha esmiculat la terrible angoixa que s'havia apoderat del sector més patidor de socis (el meu). Quan ha finalitzat el partit he rebufat (ha estat un "buuuuuf" d'alleugeriment de llarga durada) i he romàs més de 10 minuts al meu seient intentant recuperar la pau interior.

El Barça de les últimes setmanes té dues cares. Pot jugar de manera vulgar (partit d'anada contra l'Stuttgart, la primera part contra el València o la primera part d'avui) i pot meravellar (partit de tornada contra l'Stuttgart, el segon temps contra el València i el 2-4 a Saragossa). Quin Barça veurem el diumenge a Mallorca? Que soni la sintonia d'"Expedient X" o de "La dimensió desconeguda".

Dues coses importants per acabar. L'arbitratge d'avui ha estat nefast. Al camp hem cridat "Villarato, Villarato" diverses vegades. I la segona: encara que només sigui per unes hores... som líders! Oé, oé, oé.

Una a-barça-da!!

diumenge, 21 de març de 2010

Visca el flegmó

Malgrat el seu flegmó dental Messi ha estat capaç de ficar tres golarros. El primer, de cap. El segon, com el de Ronaldo a Compostela. I el tercer, des de fora de l'àrea. En català diem "Això és massa" quan alguna cosa ens sembla estratosfèrica. Doncs bé, avui m'invento una expressió: "Això és Messi".

Campanya: salvem Ibra:
Ara és el moment ideal per atacar el pobre Ibra. Encara que ha treballat molt per a l'equip, ha fallat tres clares ocasions de gol. La seva punteria és... zero patater. Però Ibra ens fa falta. Ja ho va dir Guardiola: "No guanyarem res sense la millor versió d'Ibra i d'Henry". Des d'aquesta modesta web demano un vot de confiança per al suec. Estic segur que el dimecres farà un gran partit (si Guardiola el posa de titular, és clar).

Hi ha vida més enllà de Messi:
En el 3/24 he escoltat la següent frase: "El Barça és Messi i deu més". No hi estic d'acord. El Barça també és Víctor Valdés, Alves, Milito, Touré Yaya i Pedro. Els cinc han fet un partidàs a Saragossa. El Barça és el Déu Messi i... uns quants humans genials.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill meu, has de fer-me un favor. Parla amb Laporta i demana-li de part meva que Messi em dediqui una samarreta. La posaré al menjador, al costat de la cuberteria de plata i la foto dels teus avis". El meu pare no està tan optimista: "No hi ha dret, fill. Del 0-3 hem passat al 2-3. Aquests del Saragossa gairebé ens empaten. Márquez està demanant a crits la jubilació. I a Ibra jo el retornaria a l'Inter".

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)

divendres, 19 de març de 2010

Arsenal-Barça, oé, oé, oé

Arsenal-Barça... serà una gran eliminatòria. Buf, ja estic com una moto. No sé si prendre'm una til.la o unes cerveses. L'Arsenal em provoca bones vibracions. Tots recordem la inoblidable final de París. Però aquell 2-1 queda lluny. Nosaltres ja no tenim Ronaldinho, Eto'o, Deco o Belletti. Ara, els nous herois del Barça són Messi, Iniesta, Xavi i... Henry!, que jugarà contra els seus ex. Quin morbus: Henry contra Cesc.

El sorteig ha estat relativament positiu: d'entrada, hem evitat el Manchester i l'Inter (els dos homes del sac). I els partits de tornada (tant a quarts com a semifinals) es jugaran al Camp Nou. Butragueño ens ha donat sort. Ironies del destí.

M'acaba de trucar la meva mare: "Fill, estic preparant una escapada a Londres... amb el teu pare. Primer animem el Barça i després ens quedem uns dies de vacances. Ja estic practicant: "Good morning. I am catalan and suporter of the Barça". Què tal?". Estic rebent també molts SMS dels meus amics amb un únic objectiu: preparar un gran sopar de Champions per al dimecres 31. Aaaaaaah. Quins nervis! Definitivament, em vaig a prendre un Arsenal de cerveses.

Una a-barça-da

dimecres, 17 de març de 2010

"Me, sí, sí, nos vamos a Madrid"

Aaaaaaah, ni en els meus millors somnis m'havia imaginat un partit tan meravellós. Després de les eliminacions del Madrid, Chelsea i Sevilla només un pensament circulava pel meu cap aquesta tarda: cal ser humils, que a la Champions no hi ha rival petit. Però la meva humilitat ha durat 23 minuts. Quan Pedro ha marcat el 2-0 he començat a cridar com un boig "Sí, sí, sí, nos vamos a Madrid". Ho sento Guardiola, ha estat un atac d'eufòria. No tornarà a succeir.

A somiaaaaar:
Ja estem a quarts de final. A quatre partits del Bernabéu. Només de pensar-ho se'm dispara la bilirubina, l'adrenalina i tot el que acaba en "ina".

El meu crit de guerra:
Com va quedar constància en el meu últim article, a la meva mare li agradaria que Messi fos el seu fill. No estic gelós. A mi m'encantaria que fos el meu pare, el meu germà, el meu nebot i fins i tot el meu nòvio. Messi està... per menjar-se'l. El crit de guerra hauria de ser: "Me, sí, sí, nos vamos a Madrid".

Notición:
La premsa madridista publica que el Milionaris de Madrid vol fitxar un davanter. El Madrid ja pensa en la pròxima temporada! Fabulós. Els nous candidats són Rooney o Agüero. O els dos. És que no n'aprenen.

L'opinió dels meus amics:
Ha estat una altra nit boja de SMS eufòrics. La llista és llarga i emotiva: "Madrid, més a prop", "Que bons que són", "Anirem a Burdeos i comptem amb tu", "Chorreooooo", "No et perdis Punto Pelota", "Saps què ha fet el Madrid?"...

Una a-barça-da!!!! (una admiració per cada gol)

dilluns, 15 de març de 2010

Messi, exquisit com una lionesa

Els culés hem estat monotemàtics durant quatre dies. Si et trobaves a un amic pel carrer només existia una pregunta: "com has viscut l'eliminació del Madrid? Amb els companys de treball, igual. Ens hem passat les hores llegint les webs de la premsa madridista. L'agència de viatges del meu barri ha impulsat l'"Operació Lió" per a Setmana Santa. I la pastisseria del meu carrer ha venut més de sis mil lioneses en tres dies. Una bogeria, vaja. I sense oblidar el fabulós trànsit de correus electrònics celebrant l'esdeveniment (ha triomfat el de les portades prepotents del diari Marca).

Avui diumenge, quan ha sonat el despertador (la melodia és "La marsellesa"), m'he adonat que teníem partit de Lliga contra el València. Ja ni me'n recordava. "No només del Lió viu el culé", he pensat amb nostàlgia. La primera part ha estat tan soporífera que m'ha permès... continuar parlant del Lió amb altres socis del camp! Però el segon temps ha estat molt diferent. Messi és com el president Obama: ho soluciona tot. En un plis-plas ha ficat tres gols i el partit s'ha acabat.

Titulars (gens originals) per definir el partit de Messi:
"Messi 3 València 0", "Messi, més fort que la mascletà", "Mate 3 Orxata 0", "Tres gols com tres taronges".

Els equips que acaben en "ón":
Diumenge que ve el Milionaris de Madrid juga contra el Sporting de Gijón. Confio en els equips que acaben en "ón" com l'Alcorcón o el Lyon.

A per l'Stuttgart:
Molta cura amb els alemanys. El Stuttgart és tan dolent (o tan bo) com l'Olympique de Lió. Si juguem amb humilitat... estarem a quarts de final.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare després del partit: Fill meu, no et posis gelós, però m'agradaria que Messi fos el meu fill. És un noi meravellós. Ho té tot". El meu pare també es posa al telèfon: "Fill... t'has preguntat alguna vegada per què som tan feliços amb les derrotes del Madrid? Ha de ser una cosa històrica, perquè al teu avi ja li passava el mateix".

Una a-barça-da!!! (amb tres admiracions, una per cada gol de Messi)

dijous, 11 de març de 2010

Ja porto 26 mojitos

Li envio un SMS al meu germà: "Continuo celebrant la caiguda de l'imperi blanc. Ja porto 26 mojitos". Ell em contesta immediatament des del seu treball: "Aquí ens reprimim per respecte a un company merengue que s'arrossega penosament pel terra. Només 20 xupitos". El Xavi també m'envia un missatget: "Triangular per al Gamper: Barça, Alcorcón i l'Olympique de Lió". Em consta que aquest missatge ha arribat al mòbil de Sandro Rossell.

L'SMS que he rebut del Jordi és un homenatge gastronòmic: "Estic assaborint unes LYONeses farcides de merengue". El meu pare ha abandonat el seu habitual fatalisme i m'ha enviat un "Oé, oé, oé" que m'emociona. L'Antonio tampoc perdona: "Això sí que és cangelo, ja, ja, ja". Més missatges: "Lió, quin lloc tan bonic per passar uns dies de vacances" (David), "La prepotència es paga. Hala Lió" (Dani) i "Nosaltres 6 títols, ells 6 anys eliminats a vuitens" (Cristina).

Queda clar que els culés hem esclatat d'alegria. Normal. Estàvem tan farts de les seves campanyes mediàtiques (Villarato, cagòmetre...), dels seus insults a Laporta i a Guardiola, dels seus 300 milions d'euros, de la "décima" i dels seus pròxims fitxatges (Rooney, Vila, Silva, Ribery, Cesc...)... que l'empat d'ahir és un respir, un alleujament... UN ALLIBERAMENT.

I ara us deixo. Em vaig a prendre el mojito 27.

Una a-barça-da!!!

dimarts, 9 de març de 2010

La reflexió del meu germà

Dilluns, 8 de març. Nevada espectacular sobre Barcelona i àpat familiar a casa dels meus pares. Els estats d'ànim són variats. El meu pare (sector dels fatalistes) està preocupat perquè ens hem cruspit els 5 punts d'avantatge. La meva mare (sector dels optimistes) creu que guanyarem la Lliga amb relativa facilitat. I jo (sector dels patidors) confio en el doblet, encara que el psiquiatra ja m'ha receptat uns tranquil.litzants. El meu germà, veient el panorama, deixa anar un discurs vibrant que em fa recapacitar. Aquest és el resum:

"Ara és el moment clau per comprovar si el Barça de les 6 copes ha arrelat entre els culés i ens ha fet més forts i orgullosos del nostre equip o, pel contrari, després de les celebracions només ha servit per omplir una vitrina del Museu. Si en els moments de patiment (i ho dic pels últims partits) hem de tornar a les frases del passat ("aquest any no", "no hi ha res a fer") és que no tenim remei: sempre serem una afició derrotista que només sap emborratxar-se d'èxit, però que no sap treure rendibilitat emocional a llarg termini.

No es tracta de negar les mancances de l'equip o de la plantilla (l'equip perfecte no existeix, ni tan sols ho era el de la temporada passada) sinó de gestionar positivament el lloc on ens situa el fet d'haver guanyat sis títols. En el 2009, l'equip va fer un pas endavant. Està per veure si el soci -i l'afició- també és capaç de fer-lo. El que no pot ser és que la culerada no gestioni amb intel·ligència aquesta grandesa. No podem tornar a les petiteses del passat!

Som el Barça de les 6 copes. Això, lògicament, no garanteix cap títol aquesta temporada, però per davant nostre, en l'àmbit futbolístic (no em refereixo a la classificació domèstica) no hi ha ningú més. Som els únics, els primers, i l'afició ha de demostrar-ho amb orgull, il·lusió i suport. Precisament ara. Qualsevol altra actitud seria tornar al Barça de les 0 copes".

I la neu que queia sobre Barcelona em va semblar que ja no era blanca. Era blaugrana!

Una a-barça-da!!!!!! (una admiració per cada títol)

diumenge, 7 de març de 2010

Som una ONG

El Madrid és líder gràcies a l'humanisme d'aquest Barça solidari. Som molt generosos, que hi farem. Ens hem marcat un golàs en pròpia porteria, Ibra i Guardiola s'han autoexpulsat i hem tornat a fallar en un corner. Amb aquest panorama, el 2-2 em sembla un excel·lent resultat. Si volem guanyar la Lliga (i la Champions) no podem ser tan caritatius amb els rivals. A la samarreta, Unicef. Però al camp, Terminator.

Dissabte negre:
Ha estat un dissabte per oblidar. Primer, un empat insuficient a Almeria. I, després, la remuntada del Milionaris de Madrid. Ja no som líders. Els cinc punts d'avantatge s'han esfumat en 15 dies. Encara no hi ha res perdut, però ja no podem fallar més. Guardiola haurà de preparar nous vídeos per motivar els seus jugadors.

Trobo a faltar la Copa:
L'eliminació de la Copa no ha servit de res. Ni estem més descansats ni juguem millor. Tot el contrari. Se'ns han lesionat mitja dotzena de jugadors, hem perdut un grapat de punts a la Lliga i a Stuttgart vam fer un partit molt pobre. Mai més em creuré que l'eliminació de la Copa té la seva cara positiva.

El missatge optimista del meu amic Xavi:
Entre els meus amics culés hi ha dos estats d'ànim: els que estem enfonsats per la pèrdua del liderat (jo formo part d'aquest sector) i els que mantenen un optimisme indestructible. El meu amic Xavi és el líder d'aquest sector. Des de Puigcerdà m'envia un sms emotiu: "Amic Alfred, tranquil. Els eliminaran de la Champions i nosaltres guanyarem la Lliga. No ens desanimarem i seguirem lluitant... perquè som catalans".

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Aixeca l'ànim, fill, que no estem tan malament. Ja m'agrada que el Milionaris de Madrid es vegi campió. De l'eufòria a la catàstrofe hi ha només un pas. Visca el Barça... i el Lió". El meu pare, en canvi, no està per a bromes: "No m'agrada gens el que estic veient últimament. Què passa amb els jugadors? Només es motiven si veuen un vídeo? Tornarà a jugar Henry? És normal que Ibra s'autoexpulsi? Hi ha buit de poder al club per culpa dels enfrontaments electorals? Moltes preguntes... sense resposta".

Una a-barça-da!!!