dimecres, 28 d’octubre de 2009

L'Alcorcón, al Gamper

És increïble. He rebut més SMS dels meus amics en les últimes 24 hores que després de guanyar la Champions a Roma. El 4-0 de l'Alcorcón ens ha deixat en estat de xoc. Teníem tantes ganes que el Milionaris de Madrid patís una cura d'humilitat que aquest 4-0 és un regal dels déus de la justícia. I de tots els missatges que m'han arribat al mòbil, el més àcid és el que suggereix que el Barça convidi l'Alcorcón al Gamper del 2010. Que prengui bona nota el futur president del Barça.

Els culés ens hem passat el dia llegint la premsa de Madrid i contemplant els gols al Youtube. Ha estat un dimecres gloriós. Que si Guti ha enviat a "prendre pel c..." a l'entrenador, que si Valdano ha demanat perdó al madridisme, que si Florentino reconeix que ha estat "una derrota humillante", que si Pellegrini serà cessat pròximament... brutal. Si no ho veig, no ho creo. A Barcelona observem atònits l'espectacle. No fa falta ficar-hi cullerada. Ells sols s'autodestruïxen amb els seus Focs Olímpics.

Les quatre castanyes de l'Alcorcón han eclipsat la victòria d'aquesta nit (0-2) al camp de la Cultural Leonesa. Pedro ha tornat a ser decisiu amb els seus dos golarros. Si aquest noi suca al Mundial de Clubs haurà aconseguit un rècord històric: marcar a les sis competicions d'aquest any (Lliga, Copa, Champions, Supercopes d'Europa i Espanya, i Mundialet). Pedro és la nostra estrella emergent, però també m'ha encantat Jeffren, que ja sabeu que és com Cristiano Ronaldo però en bo. Amb el 0-2 ja tenim un peu i mig a vuitens de final. Oé, oé, oé. Ja ho va dir Guardiola, "aquí no es llença res".

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Quin "subidón"

Entre la traumàtica derrota del dimecres contra el Rubin i els comentaris malaltissos de la premsa de Madrid he de reconèixer que la meva moral estava una mica tocada. He arribat al Camp Nou amb un nus a l'estómac. Els meus companys de seient compartien aquesta inquietud: "Si el Saragossa ens guanya, hi haurà tomàquet", m'ha assegurat amb descoratjament el senyor Gumersindo, un soci molt veterà que s'asseu al meu costat. Així som alguns culés. Passem de l'eufòria a la tragèdia en pocs dies.

Els gols m'han salvat:
El primer gol m'ha relaxat com si fos un Tranquimazin. Amb el 2-0 m'ha desaparegut un dolor psicosomàtic que tenia a l'espatlla. I a partir del 3-0 he començat a volar. A les 22.45, quan ha finalitzat el partit, el senyor Gumersindo i un servidor ens hem abraçat emocionats. "A la merda la crisi", m'ha dit amb ràbia. "Madrid c... saluda el campió", li he xiuxiuejat a la seva oïda. Quin "subidón".

Millor impossible:
Ens ha sortit un partit rodó. Ha mullat Messi (ja li tocava), Ibra ha demostrat que pot marcar de totes les maneres (mai no havia vist un gol de falta com el d'aquesta nit), Iniesta torna a ser "lo puto crack", Busquets ha ressuscitat i Keita ha aconseguit un increïble "hat trick". Fins i tot m'han agradat Chigrinsky i Maxwell. No puc demanar res més.

L'opinió dels meus pares:
M'envia un SMS la meva mare: "Fill meu, he castigat el teu pare. S'ho mereix. Ha d'escriure mil vegades "Confiaré en Pep Guardiola". I no soparà fins que acabi. Un petó".

dimecres, 21 d’octubre de 2009

La bronca del meu pare

A les 22.41 de la nit, pocs minuts després que s'hagués confirmat la primera tragèdia de la temporada, em truca el meu pare. Està fatal: "Fill meu, ja t'ho vaig dir. El partit d'avui era molt perillós. Ens hem passat dos mesos parlant de l'Inter i infravalorant aquests russos. Els comentaristes esportius no tenen ni idea de futbol. Els de l'Inter són quatre matats en hores baixes. En canvi, el Robin és un equip a l'alça, amb molta il·lusió i un gran futur. I una altra cosa. Els culés, i tu fill n'ets un trist exponent, encara esteu en el núvol del triplet. Jo, en canvi, sóc molt més realista i detecto problemes greus: la plantilla és curta, alguns jugadors no estan tan motivats com l'any passat, el Milionaris de Madrid és un rival molt perillós i Laporta només pensa en la política i en buscar un candidat per a les eleccions del 2010. O ens posem les piles o viurem una temporada decadent. Ja està, ja t'he dit el que pensava. Ara es posa la teva mare".

I la meva mare va agafar el telèfon. El seu to era més relaxat: "No facis cas al teu pare, que ja saps que és un pessimista crònic. Queden tres partits de la lligueta i guanyant-ne dos estarem a vuitens de final. De tota manera... quin disgust que m'he endut aquesta nit. La derrota m'ha deixat KO. El teu pare i jo ens prendrem unes til.les i ens posarem un DVD per relaxar-nos. Quin creus que és més idoni, "Notting Hill" o "Novia a la fuga"?".

A les 23.30 arriben dos SMS al meu mòbil. El del meu germà és optimista: "No hi ha res perdut. Baaaarça". I el del Xavi, el meu amic que sempre es desplaça amb l'equip en els partits importants, és irònic: "Alfred, he decidit que demà aniré a comprar-me roba d'abric perquè tal com estan les coses haurem de viatjar a Kiev per animar l'equip".

I jo què en penso de tot plegat? Res de bo. Estic destrossat. Vaig sortir del Camp Nou com si m'haguessin extirpat sense anestèsia un ronyó o el fetge. No estic gens acostumat a les derrotes. Fins i tot diria que he generat una fòbia a les derrotes. Hauré de comentar-ho amb el meu psiquiatra. La Champions d'aquest any és sagrada. Vull arribar a la final del Bernabéu. Somio amb una victòria del Barça amb dos gols de Robinho. Potser aquest és el meu problema... que des que ha arribat Guardiola somio massa.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Continuem líders

Reconec que veient el València-Barça el meu estat d'ànim va ser una muntanya russa. En el minut 20, quan el València ens tenia entre les cordes, hagués signat amb els ulls tancats el 0-0. En el minut 35, després d'una ocasió d'Iniesta, vaig començar a creure en la victòria. Però abans del descans Piqué salva una clara ocasió de gol i reconsidero la meva opinió: el 0-0 és boníssim. En el segon temps, el Barça recupera el seu futbol ofensiu i somio amb els tres punts. Fins i tot diria més: estic tan convençut de la victòria que em jugo unes cerveses amb els amics que guanyem 0-3. Una gran parada de Valdés, no obstant, em fa creure de nou en el meravellós món de l'empat. Quan l'àrbitre va assenyalar el final del partit em vaig quedar en estat catatònic: no sabia si estar eufòric o deprimit. I, posats a triar, vaig optar per la primera opció. No hem d'oblidar que continuem líders.

L'any passat també vam empatar:
La premsa tampoc es posa d'acord. Per a uns, "és un valuós empat". Per a uns altres, "és un punt insuficient, perquè el Milionaris de Madrid retalla distàncies. La meva conclusió és que l'any passat també vam empatar a València i després vam guanyar la Lliga. Que es repeteixi la història!

La llista de France Football:
Sis jugadors del Barça estan entre els 30 millors d'Europa segons la revista France Football. És una passada. Però la llista s'ha quedat curta. No hi són Puyol, Piqué i... Sant Valdés! Un escàndol.

Els meus pares opinen: Em truca la meva mare: "Tranquil fill, l'empat és un resultat meravellós. Hem hagut de lluitar contra un àrbitre casolà, 50.000 aficionats que ho protestaven tot i una defensa que només sabia donar puntades. Tenim la Lliga encarrilada". El meu pare, per variar, està preocupat: "Sense Cristiano Ronaldo, el Milionaris de Madrid ha ficat quatre gols. Ells tenen més arribada que nosaltres. És fonamental que fitxem Robinho. I ull amb els russos del Kazan. El partit del dimarts és molt perillós".

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Setmana cutre

Quan la Lliga s'atura per culpa dels "apassionants" partits de les seleccions sempre acaben succeint fenòmens paranormals. D'entrada, Xavi ha tornat lesionat i no sabem si jugarà el dissabte contra el València. Del Bosque dimissió! Espero que amb Iniesta s'imposi el sentit comú i es quedi a la banqueta. També m'ha semblat molt caspós el xou dels jugadors amb les tropes espanyoles a Bòsnia. Només hi faltaven Marta Sánchez i Carmen Sevilla.

Calma, sisplau:
Tampoc m'agrada gens l'ambient pre-electoral que s'ha creat en els últims dies. El 95% dels culés només pensem en guanyar títols i en consolidar-nos com el millor equip del món. I si podem endur-nos la quarta al Bernabéu, millor que millor. Espero que tant els candidats de l'oposició com el president Laporta mantinguin la calma i entenguin que estem en un moment històric. A diferència de les eleccions del 2003, les de l'any vinent arriben en una època gloriosa per al club. Que ningú espatlli la festa, sisplau.

Jo sí et vull, Messi:
Una altra de les notícies que m'ha deixat impactat és que el 60% dels argentins volen que Messi sigui suplent davant d'Uruguai. Jo estic encantat. Si Messi no juga tornarà més fresc a Barcelona. De tota manera, em sembla increïble i injust el resultat d'aquesta enquesta. Ànim Messi, a Barcelona sempre desitjarem que siguis titular.

Sala Bernabéu al Camp Nou:
Dos temes optimistes per acabar aquest article. M'encantaria que Robinho vingués al Barça al desembre. Pot ser-nos de gran utilitat a la davantera i a més el morbus estaria assegurat. I m'entusiasma també la possibilitat que una sala noble del Camp Nou (seguint una tradició) s'anomeni Bernabéu si guanyem la quarta Champions. On cal signar?

dilluns, 5 d’octubre de 2009

T'estimo Sevilla

Barça 1 - Almeria 0
Sevilla 2 - Milionaris de Madrid 1

En aquests moments en el meu aparell musical sona una cançó de Miguel Bosé. Suposo que ja us imagineu quina. La lletra diu... "Con que pasión te enamorará y te embrujará, Sevilla. Como una reina te trataré y te adoraré...". Quina alegria ens ha donat el Sevilla. El Milionaris de Madrid no és invencible. És una gran notícia per al món del futbol. Els qui pensaven que els calés són sinònim de victòria ara s'estan preguntant què coi ha passat. Un turment per a ells i un alleugeriment per a la resta dels humans (especialment per als culés).

El primer patiment:
He de reconèixer que el dissabte ho vaig passar malament al Camp Nou. L'Almeria ens va asfixiar amb els seus marcatges individuals i la seva estratègia ultradefensiva. Encara sort que Pedro (Peeeeeeedro!) va resoldre el partit amb un altre dels seus gols decisius. En el minut 92, l'Almeria va tenir una bona ocasió per empatar. Va ser un moment crític. Jo em vaig quedar mig mort de l'esglai. Va ser el primer patiment de la temporada. Espero que no soni prepotent, però ja ni me'n recordava de com era aquesta sensació.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare el dissabte per la nit: "Ai, fill, quin esglai. Al teu pare li ha donat una taquicàrdia quan l'Almeria ha estat a punt d'empatar. Estàvem en un bar veient el partit i gairebé es desmaia. S'ha pres un parell de whiskis i ara es troba millor. De fet, un se l'ha pres ell, i l'altre jo. L'Hugo Sánchez ens volia amargar el cap de setmana". Em torna a trucar la meva mare el diumenge per la nit: "Fill... visca el Sevilla... Ja estem a tres punts del Madrid. El teu pare i jo ho estem celebrant amb una ampolla de Fanta Taronja. Encara tenim ressaca dels whiskis d'ahir".

Festa dels 80:
El dijous 1 d'octubre un grup d'amics vam tornar a organitzar a Barcelona una festa dedicada a la música dels anys 80 amb "super hits" de totes les dècades. El meu germà va ser el punxadiscos. La convocatòria va ser un èxit absolut amb més de 300 persones. No va faltar, per descomptat, el moment culé amb la cançó de Queen "Copa, Lliga i Champions" i "Viva la vida", de Coldplay.

Visca el Barça regular

Barça 2 - Dinamo de Kiev 0

Em truca la meva mare: "Fill meu, hem jugat malament, però el més important són els tres punts. Els vuitens de final estan més prop". Parlo amb el Xavi, un dels meus amics culés: "M'he avorrit com una ostra veient el partit, però ja som líders del grup". Al bar dels meus esmorzars els comentaris han anat aquest matí en la mateixa línia: partit dolent, bon resultat. Conclusió: el futbol que practica el Barça és tan espectacular que quan juguem regular tothom s'escandalitza i els culés ens veiem obligats a demanar perdó a la humanitat. Doncs avui em ve de gust cridar "Visca el Barça regular".

El retorn de la Champions:
Va ser molt emocionant tornar a escoltar la sintonia de la Champions. Els partits europeus sempre són especials. Es viuen amb més tensió perquè no hi ha marge per a l'error. Però aquest Barça sempre està a l'alçada. Encara que Xavi falli alguna passada, Iniesta jugui a mig gas, Piqué i Puyol es despistin, Sergio cometi un nyap d'aficionat i Messi s'ho prengui a ritme caribeny... som capaços de guanyar còmodament a un rival de qualitat com el Dinamo. El Milionaris de Madrid també guanya sense jugar bé i a la capital tots estan encantats.

Una final Bayern-Barça:
Una amiga em llegeix un article del principal diari generalista holandès. Aposten per una final de la Champions entre el Barça i el Bayern, equips que cuiden la pedrera i ofereixen un futbol atractiu. L'article, per cert, critica durament la política de fitxatges del Milionaris de Madrid. Els equips que es fan a cop de talonari no agraden enlloc.