dilluns, 31 de març de 2008

Crueltat intolerable

Betis 3 - Barça 2

Els meus amics moltes vegades no acaben d'entendre que sigui un culé tan patidor. Doncs avui ho entendran. Als culés ens ha tocat patir en el decurs de la nostra història. Algunes vegades per les persecuicons polítiques, i altres pel comportament lamentable dels nostres jugadors. El partit d'ahir torna a disparar la meva inseguretat. Si dimarts, al camp del Schalke 04, estem guanyant 0-2 al descans, pensaré: "ja hi som, a la segona part aquests alemanys ens remuntaran". Amb partits com el del camp del Betis, al meu psiquiatra no li faltarà feina.

Queda la Champions:
No cremaré el Camp Nou (de moment). Els culés estem enfonsats, però encara ens queda la Champions. Estem a quarts de final i jugarem contra un equip teòricament inferior (també ho era el Betis). Jo no he perdut la il.lusió. Estic boig per jugar la final a Moscou. Aparcaré la meva ràbia i la meva impotència i dimarts recolzaré a mort a aquesta colla de "mercenaris" que juguen amb els meus sentiments.

Algú farà alguna cosa?:
Els socis tenim una terrible sensació. Ningú no mou fitxa a can Barça. Fa un any vam perdre la Intercontinental, la Champions, la Copa i la Lliga... i no va passar res de res. Ens van hipnotitzar amb el fitxatge d'Henry i discursos d'empenediment. De moment només hem perdut la Copa del Rei, però hem fet uns quants ridículs monumentals a la Lliga (Getafe, Atlético de Madrid i el d'ahir a Sevilla). Jo no sé el que està passant al vestidor, però espero que Laporta i Txiqui tinguin la informació necessària per actuar. Volem solucions. Més ridículs no, sisplau.

Els meus pares opinen:
Em truca el meu pare: "Fill meu, la teva mare està amb febre. Deu ser el disgust d'ahir. Aquest Barça ens matarà. No em queda més remei, pel bé de la família, que demanar la dimissió de tothom. des de Laporta a Puyol. Que jugui l'equip femení a Alemanya, i que l'entrenador sigui Valero Rivera".

divendres, 28 de març de 2008

Això és de bojos

El meu psiquiatra m'ha dit que deixi el futbol (com altres haurien de deixar l'alcohol o el tabac). I crec que té raó. El meu estat d'ànim en aquestes últimes setmanes sembla un pèndol: estic content, estic deprimit, estic radiant, estic enfonsat. Mai no havia viscut una Lliga tan boja, tan estranya, tan estúpida. Sembla que el Madrid no vol guanyar-la. I dic jo: per què no la guanyem nosaltres?

Esquizofrènia galopant:
Insisteixo, els culés estem passant una temporada esquizofrènica. Sense anar més lluny, ahir vam rebre l'equip amb xiulets (pel disgust de València), però vam acabar aplaudint els jugadors i molt especialment el nen Bojan. El nostre comportament és curiós: estem tan a prop de cremar el Camp Nou com d'agafar les banderes i anar a Caneletes a celebrar la Lliga i la Champions. Estem preparats per a tot, perquè aquest any tot és possible.

Esgotat de Ronaldinho:
Ahir a la nit totes les tertúlies radiofòniques parlaven de Ronnie: que si està desmotivat, que si vol fastidiar Laporta... Ja n'hi ha prou, sisplau. Estimat Ronnie, els culés sempre et portarem al cor. Ens vas donat dues Lligues i una Champions, ens vas fer recuperar la il.lusió i li vas clavar dues salsitxes inoblidables a Casillas. Però la vida continua, i el millor que podries fer és buscar-te nova ciutat i nou equip per a la pròxima temporada. Només et queden sis partits al Camp Nou. M'encantaria que t'acomiadessis de nosaltres com un campió, però si no tens ganes de córrer, et quedes a casa i no passa res. També van marxar Schuster, Figo, Laudrup i Romario... i aquí estem, alegres i feliços.

Els meus pares opinen:
La meva mare m'envia un SMS. "Estem a 4 punts, fill meu. Cal tenir fe. Posaré una espelma a Sant Gamper. Si guanyem aquesta Lliga, el teu pare i jo pujarem a Montserrat en bicicleta. Ah, no t'oblidis de la mona de la teva neboda". La mona és el pastís que regalem els padrins el dilluns de pasqua. Avui més que mai "visca la mona i visca el Barça".

Sóc un soci emprenyat

Si vostè és seguidor del Barça i necessita una sobredosi d'optimisme (cosa que trobo completament raonable) és millor que no llegueixi aquest article. Avui no estic de broma. Els Rijkaard boys m'han deixat amb una copa menys. Estic emprenyat com una mona i aquestes són les meves raons:

1.- L'any passat ens va eliminar el Getafe (4-0) en un partit patètic i aquest any ens ha eliminat el València (3-2) en un partit una mica més digne. El que compta és que un any mes no jugarem la final de la Copa del Rei. Als culés ens encanta pujar en un autocar i assitir a les finals del nostre equip. Per segon any consecutiu m'han deixat amb la mel als llavis. Em quedo sense viatge, sense emocions i sense la possible eufòria d'una victòria.

2.- He tingut un malson. El Schalke ens elimina de la Champions i el Barça queda tercer a la Lliga i hem de jugar la prèvia a l'agost. Ara només és un malson, però si continuem així...

3.- Els socis tornem a estar desconcertats. Estan passant coses estranyes i el nostre president surt en els mitjans de comunicació amb somriures artificials i amb el típic discurs Aquí-No-Passa-Res. Que algú posi ordre. Que algú ens expliqui la veritat. Nomes vull saber una cosa: ¿puc somiar amb la Champions?

4.- L'equip vol i no pot. El partit d'ahir a València és una fotocòpia del Barça del 2007 i del 2008 que s'arrossega pels camps de futbol com si fos l'equip de Veterans. En gairebé dos anys hem jugat un parell de bons partits. Aquell 0-6 al Manzanares o el 2-3 al camp del Celtic.Els culés volem més. Molt més.

5.- Els culés estem desitjant que torni el gran Barça. Per Déu, que torni... o que comencin a rodar caps. No podré soportar un altre final de temporada com el de l'any passat.

I dit això... Visca el Barça i Bona Setmana Santa!

dilluns, 17 de març de 2008

M'agrada ser segon

En aquests moments, si em deixés portar per la passió i els sentiments agafaria el televisor i el llençaria pel balcó. L'Almeria ens ha ficat dos gols d'estratègia i en podia haver marcat dos més. ¡Un altre diumenge regalant punts! Conclusió: al Barça li agrada ser segon. Ser segon és bonic. És un acte d'humilitat i de modèstia. Els primers són prepotents, xulos i estúpids. M'agrada ser segon. Visca els segons!

Ànim Vila-real, tu pots:
El Madrid està realitzant una segona volta de pena. I nosaltres, queda clar, no som l'alternativa. No passa res. Animarem al Vila-real. Es l'únic equip que pot fer ombra al Madrid. Visca el submarí!

M'estic medicant: El meu psiquiatra ha tornat a receptar-me uns tranquil.litzants. Estic dels nervis. Llegueixo la premsa i.... Messi lesionat i enfadat, Touré amb hèrnia, Ronaldinho desmotivat, Henry deprimit perquè no pot veure la seva filla i l'alternativa es diu Mourinho (jo no el vull veure ni en pintura). De moment m'estic prenent una pastilla al dia. Espero que no hagi d'augmentar la dosi.

A pel Manchester:
La millor notícia de la setmana ha estat el sorteig de la Champions. El Shalke O4 és un equip accesible (com el Celtic). Si no fem el burro estarem a semifinales i aleshores... tremola Manchester! Totes les nostres il.lusions estan a la Champions.

dimecres, 12 de març de 2008

El Barça perd les eleccions

Barça ha perdut les eleccions per guanyar la Lliga. No tenim excusa. Vam jugar de pena contra l'Atlètic de Madrid i avui hem repetit errades, nyaps i cagades. Què ha passat amb l'esperit de Glasgow? Semblava que el Barça havia ressuscitat i que Ronaldinho ja no era un zombi. Va ser un miratge. El Barça de la Champions no és el Barça de la Lliga. A les eleccions per guanyar la Lliga, el Madrid té més diputats que nosaltres. Un desastre.

Alguna cosa falla:
El gol del Barça ha estat una espectacular jugada entre Iniesta i Xavi. Si els herois del Barça són dos nois de la pedrera... tanquem la barraqueta. Els fantàstics no xuten: Eto'o ha tornat d'Àfrica sense guspira, Ronnie juga a mig gas i Henry no és decisiu. Com es pot comprovar estic més crític que mai.

President culé:
Rodríguez Zapatero ha guanyat les eleccions. Felicitats. Sempre és bo que el president espanyol sigui del Barça.

divendres, 7 de març de 2008

Em fa mal la cama

Sóc culé i sóc empàtic. A mi també em fa mal la cama. I també he plorat. No pot ser que Messi es lesioni en el moment més important de la temporada. Mala sort? Mala previsió? Tant se val. Ens hem quedat sense el fantàstic més fantàstic.Són les 3 de la matinada i no puc dormir. Ànim Leo. Torna aviat, sisplau.

Ja estem a quarts:
El gol de Xavi ha sentenciat l'eliminatòria en el minut 2. Els 88 minuts restants han estat una propina inútil. Ens hem avorrit, hem passat fred i hem perdut Messi. Però no em queixo, perquè pitjor estan els del Sevilla. Els quarts de final es presenten apassionants. Tant de bo el Madrid tampoc no estigui en el bombo.

Ambient fenomenal a Barcelona:
Els seguidors del Glasgow Rangers van convertir el centre de la ciutat en una gran "botellón". Els del Celtic han mostrat una actitud molt més cívica. L'ajuntament, per la seva part, ha actuat amb la previsió que li exigíem i ha organitzat un magnífic punt de trobada a Montjuïc. Per cert, la meva teoria es confirma: els culés som la millor afició del món sense cervesa al cos.

Els meus pares opinen:
La meva mare m'ha enviat un SMS molt curiós abans del partit: "Fill meu, no et barallis amb cap seguidor del Celtic. Són més alts i forts que tu. Quan arribis al Camp Nou, somriu i dona'ls hi la raó". Caram amb ma mare, no se'n recorda que sóc el culé més pacífic de la història del club.

diumenge, 2 de març de 2008

Amnèsia col.lectiva

És diumenge. Fa un dia meravellós a Catalunya. M'han convidat a dinar a Palautordera, un preciós poble del Montseny. A la taula tots som culés, però ningú no parla del Barça. És una amnèsia intencionada. La jornada negra d'ahir ha estat un pal enorme. Una frenada a les il.lusions. Una puntada de peu als testicles. Que poc que dura l'alegria a Can Barça! El menú ha estat deliciós: de primer canelons i de segon lluç amb salsa verda. I tot regat amb vins i caves de la terra. Hem brindat per la família, la salut, els amics, les vacances, l'augment de sou i per uns bons resultats electorals. Ningú no ha brindat pel Barça. Avui no toca. Avui estem emprenyats i decebuts. Ja ens passarà. I ara us deixo, que serviran xupitos i bombons. La vida continua.