dimarts, 28 d’abril de 2009

Si Piqué no té por...

Estic esgotat. No he corregut tants quilòmetres com Iniesta o Touré, però ha estat una tarda-nit d'un gran desgast físic i emocional. He cantat, he animat, he cridat i he patit. Només m'ha quedat una sensació per viure. I per desgràcia era la més reconfortant: cantar un gol del Barça. He sortit del Camp Nou molt decebut pel resultat (el 0-0 és una injustícia), per la lamentable actuació de l'àrbitre i per la penosa actitud defensiva del Chelsea ("Hiddink dimite el fútbol-espectáculo no te admite").

Res positiu passava pel meu cap mentre caminava capcot pels carrers de Barcelona amb els auriculars de la ràdio endollats a les oïdes. "L'any passat vam empatar a zero amb el Manchester i en el partit de tornada vam ser incapaços de remuntar", pensava de manera obsessiva. "Tot l'any jugant de meravella perquè al final ens elimini un equip vulgar i destructiu", em torturava.

Però la meva negativitat s'ha desectivat en pocs segons quan he escoltat unes paraules de Piqué. He vist la llum. "No tingueu por -ens ha dit-. Anirem a per la victòria a Londres". I he tingut la sensació que parlava de manera molt seriosa, com si fos un profeta o una cosa semblant. Si els jugadors del Barça confien en la victòria jo no vull quedar davant l'opinió pública com un poruc, un cagadubtes i un home de poca fe. Estic amb ells, és clar que si. I rebran tota la meva energia positiva. Ara em sento esgotat i trist, però el proper dimecres m'asseuré davant del televisor amb una cervesa (o unes quantes) i creuré en la remuntada. Si Piqué no té por... jo tampoc.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Estic nerviós (ho sento)

Després del 2-2 del Barça i del 2-4 del Madrid he parlat amb alguns dels meus amics. Un 50% està ansiós i amb els ulls tancats com si estigués veient "L'exorcista". L'altre 50%, molt més optimista, m'assegura que guanyarem la Lliga fins i tot perdent al Bernabéu. Lògicament jo comparteixo l'opinió... del primer grup. Ho reconec: estic molt nerviós. Avui no he sopat i demà em prendré el dia lliure. Passejaré per la platja de la Barceloneta per recuperar la pau interior i l'energia positiva.

Quatre coses abans de ficar-me al llit:

- Ho he escrit en altres articles i ho vaig comentar divendres passat en una tertúlia a Ràdio Marca: chapeau per al Madrid. Està realitzant una segona volta estratosfèrica. Millor que la nostra. En punts, és clar. En joc no hi ha color.

-A Higuain li han perdonat una targeta groga. Era el cinquena i es quedava sense jugar contra el Barça. Qui ajuda a qui?

-El dimarts... tots al Camp Nou. Hem de menjar-nos el Chelsea amb patates fregides i ketxup.

-Els madridistes donen per guanyat el seu partit contra el Barça. En tots els fòrums merengues el Madrid ja està a un punt. M'agrada aquest estat d'eufòria. Si el Barça guanya (o senzillament empata)... el cop serà mortal.

dimecres, 22 d’abril de 2009

No és futbol, és art

Acabo d'arribar a casa amb l'eufòria al cos i les mans esgotades de tant aplaudir. L'única cosa negativa és l'hora. És impresentable que un partit de futbol en dia feiner es jugui a les deu de la nit. I no vull queixar-me, perquè els pobres penyistas de Girona o Lleida a hores d'ara encara deuen estar a l'autobús. He arribat famolenc del Camp Nou i penso preparar-me un sopar-esmorzar per xuclar-se els dits. Però abans d'obrir la nevera vull comentar les sensacions que he viscut en les últimes 24 hores.

- Ho confesso. Ahir em vaig empassar el Madrid-Getafe. Sencer! Vaig vibrar com mai amb els gols visitants i em vaig enfonsar en la misèria quan un de blanc va ficar el 3-2 en el minut 93. Quina ràbia, sisplau. Vaig sortir del bar amb una profunda depressió. Aquest matí he escrit cent vegades en una pissarra: "No veuré mai més un partit del Madrid per la tele".

-Malgrat el desengany d'ahir... he preparat amb màxima il·lusió el kit del Camp Nou (ja sabeu, bocata, bufanda, bandera...). Per primera vegada des de fa la tira de mesos, la temperatura a l'Estadi era calorosa. Per fi s'han acabat els partits amb pluja, vent i fred polar. O, si més no, això és el que espero.

-Calor meteorològic i calor a la graderia. Guardiola havia demanat públicament que els socis omplissin el camp. I no hem fallat. Gairebé 80.000 culés hem vist aquest Barça-Sevilla, a les deu de la nit, en dia feiner i retransmès en obert per la tele. Hem animat com mai i l'equip ens ho ha retornat amb una altra exhibició. Per cert... ja hem corejat, encara que de manera prudent, "Madrid c... saluda al campió". Quan guanyem la Lliga, l'esclat d'alegria serà brutal.

-Avui m'he emocionat amb el joc del Barça. M'ha semblat una cosa meravellosa. No sé si aquest 4-0 es pot comparar amb una simfonia de Beethoven, una pintura de Miró, una òpera de Bizet o una cançó dels Pet Shop Boys (el meu grup favorit). Però el que he vist al Camp Nou està més prop de l'art que de l'esport.

dissabte, 18 d’abril de 2009

He escoltat els primers petards

Quan ha finalitzat el Getafe-Barça he escoltat els primers petards a Barcelona. I no eren de Sant Joan. La gent culé té ganes de xerinola. Em truca la meva mare: "Fill, et faig un encàrrec. Compra'm una dotzena de traques. Vull que tot el barri s'assabenti que en aquesta casa hi ha una família culé. Celebrarem el triplet de manera espatarrant: dues traques per a la Copa del Rei, tres per a la Champions, tres per a la Lliga i quatre quan guanyem al Bernabéu. Què et sembla?".

La meva mare estava eufòrica i jo... ansiós. A les dotze de la nit he trucat al meu psiquiatra. "Doctor, perdona que et molesti a aquestes hores però necessito que em preparis un tractament per a les pròximes cinc setmanes. No crec que pugui suportar tanta excitació". M'ha dit que si, que el dilluns puc passar per la seva consulta per recollir la recepta. Estic preocupat. Si avui, davant el Getafe, he patit una taquicàrdia, no sé el que passarà quan juguem contra el Sevilla, València, Madrid, Bilbao i Chelsea. És tanta la il·lusió que tinc per guanyar-ho tot que no suportaria una ensopegada. I ara que ho penso també hauria de parlar amb el cardiòleg.

Sensacions que m'ha deixat el Getafe-Barça i el... Madrid

- Nosaltres juguem de meravella i ells, de pena. Però les seves victòries valen el mateix que les nostres. Llanço una idea: que una victòria amb espectacle valgui quatre punts.

- No vull menysprear el Madrid. És increïble el que està aconseguint. La pugna Barça-Madrid és tan apassionant que el campió de la Lliga serà un supercampió.

- Si es manté la diferència de sis punts, el partit del Bernabéu serà una bomba. Nosaltres sortirem amb avantatge. L'empat és bo. I si guanyem... aaaaaghhhh... campions!

-Patètic i perillós l'arbitratge que hem rebut aquesta nit. Hem jugat contra 12. I després a la capital es queixen que els àrbitres ens ajuden.

- No hi ha treva. El dimarts torna la Lliga. Espero que el psiquiatra m'hagi preparat un bon tractament de xoc.

dimarts, 14 d’abril de 2009

A pel Chelsea

El Bayern de Munic ja és història. El vam passar per la trituradora (i sense anestèsia) al Camp Nou i avui hem sabut administrar el 4-0 amb mestratge. La millor notícia és que els socis patidors... no hem patit! He vist el partit en un bar de l'Eixample que em dóna sort. Està regentat per uns xinesos molt somrients que també s'alegren quan el Barça fica un gol. La nit ha començat amb una gerra de cervesa i ha finalitzat amb una ampolla de cava català. I pel camí han caigut uns plats d'arrós al curri.

Ara ens esperen dos partidassos contra el Chelsea. El Barça de Guardiola, que trenca estadístiques i tòpics, ha demostrat que el factor camp no és tan important. Si en el partit d'anada guanyes 4-0, la tornada és un tramiti. Ho hem vist avui. Un amic em comentava fa uns minuts que el Chelsea no serà el Bayern. Efectivament. Igual s'emporta un 5-0.

Ribéry mon amour:
Ribéry s'ha retirat aquesta nit del camp enfundat amb una samarreta del Barça (era la d'Abidal). Els 3.000 seguidors culés que s'han desplaçat a Munic (bravo per ells) han corejat el seu nom. I ell ha saludat. President, ja pot fitxar-lo.

La vie en blaugrana:
Ens esperen unes setmanes increïbles. Els culés ens sentim més orgullosos que mai del nostre club. No sé quants títols guanyarem, però no recordava una excitació tan gran com la que estic vivint aquests dies. Jo ja ho tinc tot preparat (banderes, gorres i trompetes) per sortir a Les Rambles. La pregunta que em faig és... quantes nits sortiré? Buf, quina emoció!

L'opinió dels meus pares:
A casa hi ha una mica d'embolic. La meva mare em truca emocionada: "Fill meu, vull anar al camp del Chelsea peti qui peti. Em podries treure una entrada? Vull veure en directe la nostra classificació per a la final. I amb una entrada en tinc suficient, perquè el teu pare es queda a Barcelona, per pessimista".

dilluns, 13 d’abril de 2009

Ressaca 2 - Huelva 0

Ha estat una nit de ressaca. Els socis ens hem passat el partit recordant el 4-0 de dimecres amb els amics de la grada, els vigilants, els porters, la senyora dels lavabos i els nois del bar. En molts moments ens hem oblidat que estàvem jugant contra el Recreativo d'Huelva. Encara prou que un soci ens ha tocat el crostó: "Deixeu-vos de nostàlgies i a veure si animeu una mica a l'equip, collons. Que només guanyem 1-0". I, per descomptat, hem animat.

Possiblement ha estat un dels partits més soporífers de la temporada (partit Trankimazin). Guardiola ha optat per la fórmula de la Copa: Bojan, Silvinho i Martín Cáceres de titulars i Messi a mig gas. Però no em queixaré. Els tres punts d'aquesta nit valen el mateix que una victòria al Bernabéu per 0-12. El partit ha estat cutre, però la victòria és fonamental.

I ara... a esperar que el Valladolid ens doni una alegria demà i a sentenciar l'eliminatòria de la Champions a Munic. Com a soci patidor que sóc agraeixo aquest 2-0 relaxant d'avui. Cal guardar forces per a l'estrès de les pròximes setmanes. Ens esperen unes semifinals brutals contra el Chelsea (si es compleixen els pronòstics), la Final Four de bàsquet, la final de la Copa del Rei (ja he reservat la meva plaça en un autocar) i la recta final de la Lliga. Visca la setmana santa més culé dels últims temps!

dilluns, 6 d’abril de 2009

Una nit increïble - Boig per tu

Estic en un núvol. És el núvol de Wembley, París, Basilea, el 5-0 al Madrid i de les grans nits culés. Encara que demà esclati una guerra nuclear o em caigui el cabell i la dentadura mai no oblidaré l'orgasme futbolístic d'ahir. Quan va finalitzar el partit no volia abandonar el Camp Nou. De fet no em vaig moure del meu seient fins que un empleat del club em va avisar amablement que estaven a punt de tancar els llums i les portes de sortida. No m'hagués importat quedar-me a dormir a la tercera graderia.

Cinc coses que volia comentar:
- Uns quants valents vam cantar el nou himne ("Barça, estic boig per el teu"). És una cançó estupenda, però necessita una mica de temps. Després va sonar l'himne oficial i l'himne de la Champions. Va ser una nit de "himnitis" aguda.

-El Camp Nou respirava aquest ambient de tensió que tant m'agrada. El club va repartir milers de petites banderes catalanes que van donar color a la graderia. També van tornar a la gespa els famosos ninots inflables. Són una mica cursis, però transmeten bones sensacions. I donen sort.

- Aquest Barça trenca els tòpics. Qui deia que era millor jugar el segon partit a casa? El factor camp... a fer punyetes. Un altre tòpic que va quedar destrossat: que era un partit de 180 minuts. El Barça va demostrar que era un partit de... 45 minuts!

-Podem guanyar 2-0 o 7-0, però el millor d'aquest Barça és el seu esperit. Els jugadors pressionen, corren i lluiten fins a l'últim minut. Quina marca de cereals els dóna Guardiola?

-Entenc al míster i al president, però jo no vull ser prudent (almenys fins que comenci el Barça-Recreatiu). He penjat la bandera del Barça al balcó. Aquesta tarda sortiré a passejar amb una samarreta del Barça. I, per descomptat, ja he comprat una mona (el pastís típic de Catalunya del dilluns de pasqua) amb plomes blaugranes i una figureta de xocolata de Messi.

___________________________________________

BOIG PER TU (la crònica prèvia al partit)


Atenció a la notícia. Pocs minuts abans del Barça-Bayern, els aficionats cantarem un nou himne. De fet no és nou. Es tracta de la versió culé de "Boig per tu", la preciosa cançó d'amor del grup català Sau. El club pretén que sigui el nostre "You'll never walk alone". La idea em sembla sensacional. Tot el que sigui excitar positivament els ànims del soci es mereix un aplaudiment (¿per quan la graderia jove?). La lletra apareixerà en el marcador i el Camp Nou ha de convertir-se en un gran karaoke. Segur que desafinarem, perquè no és una cançó fàcil d'interpretar. Però cal intentar-ho.

El millor que podem fer és començar a practicar. La tornada diu així: "Sé molt bé que des d'aquest lloc jo no puc fer cap gol per tu. Però en cada jugada hi veig reflectida la teva llum. T'animaré. Feliç i acabat. Boig per tu".

Només una reflexió. Entre el nou himne, la musiqueta de la Champions i el nostre himne oficial que lògicament també sonarà... el dimecres podem patir una sobredosi musical. Espero que Manel Vic, el speaker, no canti l'alineació a ritme de hip-hop.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Ni el virus pot amb nosaltres

A les 19.59 (un minut abans de l'inici del partit) he pensat que Valladolid tenia tots els números per ser la ciutat del desastre culé. I ho dic de debò. Per culpa del maleït virus FIFA Messi, Alves i Henry estaven a la banqueta. Xavi i Piqué jugaven amb sobrecàrrega de partits. I per "tranquil.litzar-me", Guardiola ha col.locat Pedrito d'extrem dret. Amb aquest panorama (i amb el Valladolid descansat) he visualitzat el típic partit que perdíem per 2-0.

Però no. Aquest Barça és diferent. Hem guanyat amb comoditat. Si el Valladolid no ha pogut amb nosaltres... qui serà capaç de guanyar-nos? Llàstima que el Madrid no baixi la guàrdia. No passa res. Cal mantenir la diferència de sis punts i sentenciar la Lliga al Bernabéu.

No he vist el gol: He seguit el Valladolid-Barça en un bar del barri de les Corts. Tenien La sexta. I no hem vist el gol. El senyal ha desaparegut just uns segons abans de la preciosa vaselina d'Eto'o. Encara sort que un dels clients escoltava la ràdio i ha cantat el gol com si fos Pou o Puyal. Ha estat una celebració una mica ortopèdica.

L'entrada, diví tresor: Després d'anunciar en el meu últim article que m'havia tocat una entrada per a la final de la Copa he rebut moltes felicitacions... i alguna proposta deshonesta. Ho sento, però no la penso vendre. Ni pels 200 euros que m'ofereixen.

L'opinió dels meus pares: La meva mare està emocionada amb el comportament de la gent de Valladolid: "Fill meu, ens han aplaudit. És molt fort. El Fachadolid ara és el Barçadolid". El meu pare, en canvi, continua intranquil: "Estic fart del Madrid. És que no pensen perdre mai?".

dissabte, 4 d’abril de 2009

Tinc l'entrada!

Molts lectors d'aquest bloc em pregunten si he aconseguit una entrada per a la final de la Copa del Rei. Amb gran satisfacció puc anunciar que... efectivament m'ha tocat una entrada! Estic emocionat. En els jocs d'atzar mai no he guanyat res (exceptuant un raquític bingo de 8 euros). Però en els sortejos del Barça sóc un afortunat. Vaig aconseguir la meva entrada per a París i ara la sort s'ha repetit.

He de confessar que sóc optimista. Sempre que he assistit a una final... el Barça ha guanyat. He vist en directe una final de la Champions (contra l'Arsenal a París), dos finals de la Recopa (la mítica de Basilea i la que vam jugar contra l'Standard de Lieja) i dos finals de la Copa del Rei (els nostres rivals van ser l'Sporting de Gijón i el Las Palmas). Cinc finals... cinc victòries. 100% d'efectivitat. Espero que duri la ratxa.

I ara... a pel Valladolid i el Bayern de Munic. El triplet està cada vegada més a prop. Força Barça.