diumenge, 30 de novembre de 2008

Com el 0-3 del Bernabéu

Recorden el gloriós 0-3 del Bernabéu? És clar que sí. Cap culé no podrà oblidar mai aquella victòria. Va ser en un mes de novembre. Com ahir. El resultat en el descans era de 0-1, gol d'Eto'o. Com ahir. En el segon temps, Ronaldinho (l'estrella mundial del moment) va marcar dos gols memorables. Ahir els va marcar Lionel Messi, la nova estrella. El 0-3 del Bernabéu va ser un cop d'efecte a la Lliga. Com ahir. Aquell 0-3 va deixar el Madrid despenjat. Com ahir (gràcies Getafe). I recordin que després del 0-3 del Bernabéu, el Barça va guanyar amb autoritat la Lliga i la Champions. Aaaaaaaaah, quina emoció. Tant de bo la història es repeteixi.

L'equip titular del 0-3 del Bernabéu va ser: Victor Valdés, Oleguer, Márquez, Puyol, Gio, Xavi, Edmilsson, Deco, Ronaldinho, Messi i Eto'o. Ahir, a Sevilla, van repetir sis jugadors: Víctor Valdés, Márquez, Puyol, Xavi, Messi i Eto'o. És curiós. sembla que hagi passat un segle des de la històrica victòria a Madrid i, en canvi, una bona part de la columna vertebral d'aquell equip es manté viva. I no només la columna vertebral. També la fam de victòria, l'esperit de sacrifi i l'instint letal.

Amb la victòria d'ahir, els culés definitivament hem començat a somiar. Si continuem així, ningú no ens farà ombra a la Lliga. El nostre pròxim gran objectiu (només falten 15 dies) és guanyar al Madrid en el Camp Nou i enfonsar-lo una mica més en la misèria. Després de l'empat contra el Getafe vaig prometre que seria modest i humil. Em costa molt, ho reconec. Moltíssim.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Som els amos d'Europa

Ni Isabel II, ni Joan Carles I, ni Sarkozy, ni el mateix Berlusconi. Els amos d'Europa som nosaltres, els culés. Cap equip europeu no juga com el Barça. Practiquem el futbol més vistós, marquem més gols que ningú i sumem els punts de tres en tres. Som tan decisius a Europa que en la pròxima reunió del G-20 hauria de participar un directiu del Barça.

Gols i cerveses:
Quedes amb els amics en un d'aquests bars enormes amb mil pantalles de televisió, et demanes una cervesa i un entrepà, celebres els primers gols amb la il·lusió d'un adolescent, demanes una altra cervesa, continues celebrant més gols, demanes la tercera cervesa, cantes una sardana i un fado, aplaudeixes tots els jugadors (fins i tot a Hleb i Henry)... i a les 22.45, quan surts del local, estàs tan content que no t'assabentes de la baixada de temperatures (el termòmetre de Les Rambles marcava 6 graus, una rasca important per a nosaltres).

No vull anglesos:
I ara arriba aquell moment entranyable d'escollir rival per a vuitens de final. Els jugadors diran "que a hores d'ara tots els rivals són complicats". Però, posats a somiar, no vull saber res dels anglesos (Liverpool, Manchester, Chelsea i Arsenal) i em quedo amb l'Anorthosis. El més important és que el partit de tornada serà al Camp Nou. I el factor camp, només cal repassar les estadístiques, és decisiu.

El tourmalet:
Quants punts aconseguirem en els pròxims 4 partits de Lliga (Sevilla, Vila-real, València i Madrid)? La meva valoració és la següent:

10-12 punts. Per tirar coets. Passarem uns Nadals de bogeria (especialment si hem guanyat al Madrid)

8-9 punts. Satisfacció general. Menjarem molts torrons (especialment si hem guanyat al Madrid)

6-7. Justet. No saltarem d'alegria, però cantarem nadales (especialment si hem guanyat al Madrid)

3-5. Decebedor. Millor no fer gaires brindis (excepte si hem guanyat al Madrid)

0-2 Un pal. No provarem ni els torrons, ni res. I, sens dubte, no celebrarem la Nit de Cap d'Any.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Prometo ser modest

I arriba un equip modest com el Getafe, que juga amb ordre i poca cosa més, i ens amarga la festa. No era el Manchester, el Madrid o el Chelsea. Era l'equip número 14 de la Lliga espanyola. Les seves estrelles tenen noms curiosos que ens permetrien fer uns quants jocs de paraules: Casquero, Polanski i Gavilán. Però no estic per a bromes. He anat al Camp Nou, desafiant fred, pluja i televisió, amb la il·lusió de distanciar-nos encara més dels nostres rivals, però només hem sumat un empat. Ara tenim al Madrid (amb totes les seves crisis i desastres) a tres punts. Conclusió: prometo ser modest i no cantar victòria abans de temps.

Em quedo amb els últims 15 minuts:
El Barça ha demostrat en la recta final del partit la seva fam de victòria. Si arribem a marcar el 2-1 hauria titulat l'article "Orgasme". Llàstima. L'empat m'ha deixat un mal gust de boca.

Tenim Messidependència:
Sincerament, amb la davantera titular d'avui (Hleb. Eto'o i Bojan) no arribarem gaire lluny. Posaré una espelma a Sant Gamper perquè Messi i Iniesta tornin molt aviat.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare no perd l'optimisme: "Fill, tranquil. El Barça s'ha deixat empatar per donar-li una mica d'emoció a la Lliga. Seria un avorriment quedar campions el febrer". El meu pare, en canvi, m'envia un SMS inquietant: "Si perdem a Lisboa i a Sevilla tornaran els mocadors al Camp Nou. Hi ha molta gent que encara li té ganes a Laporta".

dijous, 20 de novembre de 2008

Coses que m'alegren la vida

1.- Que alguns jugadors no hagin disputat els seus partits internacionals pensant en els interessos del Barça. El cas més emotiu és el d'Eto'o. Als socis ens encanten aquests detalls.

2.- Les noves mesures del "seient lliure". Si cedim el nostre seient 72 hores abans del partit, el club ens anticipa un 50% de la venda. És una bona idea per omplir el Camp Nou i les butxaques dels socis en aquesta època de crisi.

3.- Guardiola no és una mosqueta morta. Amb ell, la disciplina ha tornat al vestuari. Per fi.

4.- Llegeixo unes declaracions de Xavi: "Tots anem a una, la gent torna a ser solidària, és treballadora, honrada, senzilla, humil". Sí, sí i sí. Em cau la bava.

5.- Escolto a RAC1 unes interessants declaracions de Joan Oliver, director general del Barça. La notícia, de fet, és que un director general del Barça parli en un mitjà de comunicació. El Barça, per fi, ha canviat la seva política comunicativa (o incomunicativa). Ja era hora.

6.- Que puguem veure Barça TV en obert. Era una decisió necessària perquè el canal abandoni la seva vocació minoritària.

I 7.- La crisi del Madrid és el complement perfecte als sis punts anteriors. Els culés estem excitats amb la premsa de Madrid. Ahir volien fitxar a Crespo, avui a Zárate i demà, Déu dirà. El president ratifica a Schuster i negocia amb Ancelotti. I tot el món parla malament de tot el món. És la millor comèdia d'embolics de l'any. Ja estic nerviós per llegir les portades de demà.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Comença una setmana fantàstica

Qui diu que els diumenges a la tarda són depressius? Els culés, no. Qui proclama que els dilluns són pesats i eterns? Els culés, tampoc. Són les dues de la matinada del diumenge i estic més feliç que un gínjol. Hem deixat a tres punts al Vila-real i a cinc al Madrid i al València. Ara cal recrear-se en la felicitat i penso passar-me tota la setmana escoltant les tertúlies de ràdio i llegint la premsa, especialment la de Madrid. Ens espera una setmana fantàstica, molt millor que aquelles d'El Corte Inglés.

El Madrid, un polvorí:
Ja sé que les veus més assenyades em xiuxiuegen: "Alfred, pensa en el Barça i oblida't del Madrid". D'acord, però he de reconèixer que és un goig el que està passant a la capital. Schuster no assisteix a un entrenament, Mijatovic és escridassat, Casillas i Schuster no se saluden, Sergio Ramos no es parla amb la plantilla... aaaaaaaah, quin plaer! Són uns dies inoblidables per als culés. Cal aprofitar aquesta situació per distanciar-nos encara més en la classificació i deixar-los fora de combat el desembre, quan vinguin al Camp Nou. És increïble que un culé patidor com jo escrigui amb tant entusiasme. No em reconec. Ara només falta que Calderón afirmi que les derrotes del Madrid són culpa de la reunió del G-20 a Washington.

L'opinió dels meus pares:
La meva mare està bojament enamorada de Guardiola. "Fill meu, si tingués 40 anys menys, em casava amb ell". El meu pare, el pessimista de la família, no acaba de creure's el que està passant: "Fill, quan estiguem a 18 punts del segon, confiaré en l'equip. Encara no hem guanyat res".

dimecres, 12 de novembre de 2008

Millor que parlem del Real Unión d'Irun

La gent que pateix insomni, ansietat, angoixa, estrès i altres malalties semblants ja pot deixar la medicació convencional a base de tranquil·litzants o ansiolítics. Ha nascut un nou medicament: el vídeo del Barça-Benidorm. S'ha d'administrar amb moderació. Un cop al dia, per exemple. I, preferiblement, abans de ficar-se al llit. Garantim que relaxarà els més nerviosos i provocarà dolços somnis als que no poden agafar el son.

El que ha succeït aquesta nit en el Camp Nou ha estat tan, tan, tan avorrit (1-0 i de penal) que és millor parlar del Real Unión d'Irun. Els cules hem mostrat tot el dia pel carrer, les oficines i els bars un enorme somriure maliciós. I hem comprat la premsa de Madrid per guardar de record les portades. Els barcelonistes hem incorporat una altra ciutat al nostre pelegrinatge sentimental: Basilea, Tenerife, París i... Irun.

I una reflexió final: Per què Guardiola va fer ahir tantes advertències sobre l'actitud dels jugadors? Ai, ai, ai. No ens espantis, si us plau.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Black power

Ha estat la setmana del "black power". Estats Units ha elegit al primer president negre (ànim Obama) i Samuel Eto'o es converteix en l'heroi del Barça-Valladolid amb les seves quatre dianes. El Barça 2008-2009 és el més negre de la seva història amb la presència de Touré Yaya, Keita, Eto'o, Henry i Abidal. El negre, en el món del màrqueting i la publicitat, és sinònim d'elegància, poder, impacte i rebel·lia. Conceptes absolutament necessaris perquè un equip sigui campió.

El gran inconvenient de jugar els dissabtes a les deu de la nit:
Dissabte és el dia per excel·lència per sopar amb la família o els amics. Els socis que anem a l'Estadi no podem quedar amb ningú fins passada la mitjanit. Un desastre. Sempre et retrobes amb els teus a l'hora del cafè, del xupito o del cubata. Per culpa del maleït horari ens hem convertit en uns éssers sense vida social. I si vius fora de Barcelona, encara pitjor: quan arribes a casa la família està dormint i als amics has de buscar-los en els "afters".

Avantatges de jugar amb l'Estadi mig buit:
Després d'anys i anys d'intentar-ho, el meu somni s'ha fet realitat. Durant els quinze minuts del descans tinc temps suficient per poder comprar l'entrepà de botifarra i realitzar les meves necessitats fisiològiques al bany. Fins ara només es podia escollir una de les dues opcions, però amb 50.000 espectadors les cues disminueixen de manera prodigiosa. Estic tan eufòric que somio amb el triple salt mortal: entrepà, lavabo i... comprar alguna llaminadura en les parades de crispetes i xocolatines. Per a això, tanmateix, hauríem de ser 25.000 espectadors.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Què hi feia jo aquesta nit al Camp Nou?

Encara m'estic preguntant, què hi feia jo aquesta nit al Camp Nou? Els primers dubtes m'han sorgit una hora abans del partit. La temperatura a Barcelona era freda i a la tercera graderia el vent és un suplici. "Serà el primer partit de la temporada amb bufanda i gorro", he pensat amb desànim. D'altra banda, l'atractiu del rival era nul. El Basilea és com el Numància o l'Almeria. Però el Barça és el Barça i la Champions és la Champions. "Alfred, no fallis", m'he dit per encoratjar-me.

La primera crisi seriosa arriba quan escolto per la megafonia l'alineació de Pep Guardiola. M'emprenyo. Ens estem jugant el primer lloc de la lligueta i el míster decideix jugar sense Messi, Xavi i Eto'o. Per què donem facilitats al rival? I comença el partit. El Camp Nou està desangelat. Som 49.000 espectadors i tots en silenci. Els 3.000 seguidors del Basilea criden com bojos. El panorama pinta malament.

El primer temps és horrorós. Juguem amb desgana, lents, imprecisos. Vaja, com l'any passat. Em temo el pitjor. Guardiola fa canvis i posa a les estrelles. El gol de Messi ens anima, però és un miratge. La lesió d'Iniesta confirma que és una nit negra. Ells empaten poc abans del final i em queda cara de babau. Avui no era un bon dia per ser una ONG. Ara estem obligats a puntuar al camp del Sporting de Lisboa.

A dos quarts d'onze de la nit, trist, gelat i desconcertat, m'he aixecat de la meva butaca preguntant-me una vegada i una altra què hi feia jo aquesta nit al Camp Nou?

diumenge, 2 de novembre de 2008

Això és massa

Us explicaré una intimitat. Mai no sopo durant els partits del Barça. No em senta bé. Els nervis, l'excitació i l'emoció són incompatibles amb la bona digestió. Doncs bé, he trencat aquesta tradició. És tanta la confiança que tinc amb l'equip que mentre veia les meravelloses imatges del Màlaga-Barça em vaig cruspir una amanida, unes costelles arrebossades i uns calamars a la romana. El cambrer del bar, que ja em coneix, estava espantat: "Senyor Alfred, segur que vol sopar durant el partit? Espero que no pateixi un atac d'acidesa". La meva resposta va ser contundent: "Tranquil Manolo, el sopar em sentarà bé. No estic gens nerviós. Guanyarem al Màlaga 0-5". I gairebé l'encerto.

El Barça ens alegra la vida: A Barcelona no para de ploure i per culpa del maleït endarreriment de l'hora a les sis de la tarda ja és de nit. Amb tanta pluja i foscor, els dies són tristos i depressius. Però afortunadament tenim un antídot: el Barça. Als culés se'ns reconeix fàcilment pel carrer: anem amb paraigua... i un somriure interminable.

Els meus pares opinen: El meu pare, el pessimista de la família, continua eufòric. És increïble. Mai ho l'havia vist així. Em truca la meva mare: "Fill meu, el teu pare fins i tot parla bé d'Henry. Potser s'ha donat un cop al cap. Tu creus que he de cridar al metge de capçalera?".