dimecres, 30 d’abril de 2008

Bona nit i bona sort

23 hores. No tinc ganes de sopar. No tinc ganes de parlar. No tinc ganes de pensar. No tinc ganes de queixar-me. No tinc ganes de demanar dimissions. No tinc ganes de res. Demà me'n vaig a una casa rural de Girona. Un lloc preciós per oblidar-me de tot i de tots. Només desitjo una cosa: que demà per la nit hagi recuperat la gana. M'espera una costellada amb una sangria de cava. Bona nit i bona sort. A tots, menys als ressentits que acaben de tirar uns coets per celebrar l'1-0. Visca el Barça!

dilluns, 28 d’abril de 2008

Somio amb un 2-2

No sé com controlar la meva tensió nerviosa. He passejat per la Barceloneta, he realitzat una hora de ioga i ara em prendré una triple infusió de til.la. Són els nervis de la Champions. No notava aquesta sensació tan estranya i meravellosa des de la final de París. Els amics em pregunten pel partit: "Alfred, tu ets un expert. Què passarà?". Doncs em mullo.

El meu partit:
El Manchester surt com una moto. Nosaltres resistim com Rafael de Casanova. Després de diverses ocasions locals arriba el cop d'efecte. Iniesta, Eto'o, Iniesta, Messi i gooooool. 0-1. Old Trafford es queda mut. Oé, oé, oé, Descans. A la segona part, el Manchester torna a la càrrega. I nosaltres ens enfonsem. En 10 minuts desafortunats ens remunten el partit: 1-1 i 1-2. Estem eliminats. I jo, amb un antidepressiu a la boca. Però queda la traca final. Quan el món culé era una vall de llàgrimes: goooooooool del Barça. No sé exactament de qui. Potser Milito, Henry o Ezquerro. Tant se val. 2-2 i a Moscou. I jo, a les Rambles a celebrar-ho. I ja no dormiré fins el 20 de maig.

Conclusió:
Sort Barça. Força Barça. Que Gamper ens il.lumini.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Que arribi el dimarts

Truco els meus amics amb una proposta: "Quedem per veure el Barça?". Tots se sorprenen de la meva convocatòria. La resposta és unànime: "No i no, quina ximpleria". Uns prefereixen anar al cinema amb la xicota o la dona. Altres aprofitaran la tarda per fer unes compres a Ikea. Fins i tot els més culés troben excuses tan apassionants com que ja l'escoltaran per la ràdio mentre pinten la paret del menjador. És evident que el Barça de la Lliga no interessa ningú. He vist elpartit, més sol que la una, en un bar amb pantalla gegant. Sóc un ingenu. He perdut dues mervalloses hores de la meva vida. Ara només penso en el Manchester. Però, passi el que passi a la Champions, aquest Barça necessita canvis amb urgència. El que ha succeit avui a Riazor ha estat penós. Més que 11 jugadors semblaven 11 zombis. El Barça de la Lliga és una pel.lícula de terror.

Podem eliminar el Manchester:
Sortosament, el Barça europeu és diferent. Ja només queden tres dies per al gran partit. El Manchester ha jugat aquesta tarda contra l'Arsenal i m'ha semblat un equip molt vulgar. Suposo que el dimarts mostrarà una cara més agressiva, però podem desactivar el seu joc ficant un golet. Serem capaços de marcar un golet? Amb un en tinc prou. Confio en Sant Messi.

Els meus pares opinen:
La meva mare m'envia un SMS: "Fill meu, marxem a un hotelet dels Pirineus, aillat de la civilització. El teu pare no vol estar a Barcelona si el Madrid guanya la Lliga. Es posa molt nerviós quan escolta els petards dels merengues. Bon cap de setmana".

Moltes gràcies

Ens hem passat molts dies reclamant als jugadors del Barça que es deixin la pell contra el Manchester. Doncs bé, els vull donar les gràcies pel seu esforç. El Barça és com el doctor Jeckyl i Mister Hyde. A la Lliga avorreix; a la Champions excita i emociona. Si són capaços de jugar a Old Traford com ahir, segur que arribem a la final. Només ens falta una mica més de punteria (penso especialment en Eto'o). La meva il.lusió està intacta. I això és mèrit dels jugadors. Moltes gràcies.

Els meus records del Barça-Manchester:

1.- L'ambient ha estat sensacional. Els culés hem cantat i animat com mai. Un seguidor del Manchester em comenta que el Camp Nou sembla un camp anglès.

2.- Penal contra el Barça. Tanco els ulls i faig un creuament de dits. Ronaldo falla. Cada cop que el Manchester atacava he tancat els ulls i he creauat els dits. L'estratègia ha donat sort, però m'he perdut una bona part del partit.

3.- Descans. Tinc necessitat d'anar al lavabo i de comprar un refrigeri. Impossible. Al Camp Nou no es poden fer les dues coses. Algú, algun dia, intentarà solucionar aquest tema?

4.- Veig el partit des de la meva localitat de la tercera graderia. Un cop més, estic envoltat de seguidors de l'equip rival. Em fa la sensació que estic a Old Trafford. Abans del partit ens donem la mà i intercanviem somriures. Són nois agradables. Ni criden ni insulten. Més aviat estan calladets i espantats. Són gent normal, com nosaltres. i saben per què? Perquè no han begut. L'afició del Barça és la millor del món (sense alcohol al cos).

5.- Acaba el partit. Ha faltat un gol. Llàstima. Escolto la ràdio i ningú no es posa d'acord si el 0-0 és un bon resultat o un mal resultat. "Es bo i és dolent", diu un famós comentarista. Bravo. Això també ho dic jo.

6.- A prop del Princesa Sofia, dos anglesos venen la la bufanda commemorativa del partit per ¡5 euros! Una ganga. En compro una. Si arribem a Moscou serà el meu amulet de la sort.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Només penso en el Manchester

Si parlem de futbol, entre un seguidor de l'Espanyol i jo no hi ha res en comú. Bé sí. Aquella pancarta que uns periquitos van col.locar en un entrenament del seu equip també la col.locaria jo al Camp Nou. Per si algú té poca memòria, el missatge feia referència a l'orgull i a l'honor dels jugadors. El dimecres ens juguem la temporada. La il.lusió, malgrat els penosos resultats de la Lliga, és màxima. En un espot publicitari que acabo de veure per TV3, els jugadors del Barça ens demanen ajuda. Messi, Eto'o, Valdés i Puyol sol.liciten el suport dels socis. Que no es preocupin. Nosaltres no fallarem. Però ja també els hi demano una cosa: "Si us plau, nois, deixeu-vos la pell al camp. Contra el Manchester, orgull i honor".

Incapaços de guanyar l'Espanyol:
No hi ha manera. Un altre any sense guanyar els periquitos. Els culés volíem la revenja. Haurem d'esperar. El Barça de la Lliga és un roba-il.lusions.

Ningú no ens humiliarà:
Hi ha moltes possibilitats que el Barça hagi de fer el passadís al Bernabéu. Serà la nostra penitència. Només espero que sigui un passadís purificador i guanyem el partit per fastiguejar-los la festa. Seria un plaer. Per cert, els que pretenen humiliar-nos amb aquest passadis estan una mica confosos. El Barça té 110 anys d'història i Catalunya, 1.000. I aquí estem. Més vius i més forts que mai. El passadís per a ells, la Champions per a nosaltres.

Tot el camp serà un clam:
Que tremolin els del Manchester. El Camp Nou serà un infern el dimecres. Omplirem la graderia de passió i soroll. Els que diuen que les millors aficions estan a Anglaterra és que no han viscut una semifinal de la Champions a l'Estadi. Som la millor afició del món (sense alcohol al cos). Espero que sigui un Sant Jordi gloriós.

dilluns, 14 d’abril de 2008

El Barça de la Lliga no em motiva

El Barça de la Lliga no em motiva. I ho dic amb tristesa. Ahir, a les 10 de la nit, estava sopant tranquil.lament en un preciós restaurant de Barcelona que no tenia televisió. Em vaig concentrar en l'àpat i en la companyia. A les 12 li vaig preguntar a un cambrer si sabia el resultat final del Recreativo-Barça. I em va dir que havíem empatat a dos. "Així no anem enlloc. M'he estalviat 90 minuts de patiment", vaig pensar amb optimisme. El Barça de la Lliga m'ha decebut profundament i he decidit que ja no m'amargarà més caps de setmana. Ara, tota la il.lsuió està en la Champions. Només falten 10 partits per al Barça-Manchester. Estic molt excitat! El meu pla per als propers dies consistirà en llargs passejos per la platja de la Barceloneta, ioga, respiracions i unes infusions relaxants.

Espanyol i Madrid:
El Barça de la Lliga no em motiva, però encara hem de jugar contra els nostres dos grans rivals. Els periquitos ens van enfonsar en la misèria fa un any amb aquell gol en l'últim minut de Tamudo i em ve de gust una revenja al Camp Nou. També em ve de gust empatar o guanyar al Bernabéu per desmoralitzar (enacar que sigui una mica) als merengues. En aquests dos partits està en joc l'orgull de milions de culés. Espero que algú li ho expliqui a Henry, Touré, Abidal i companyia.

Tot surt malament:
El Barça d'handbol i bàsquet han quedat eliminats de la Copa d'Europa. Quina ràbia. Vaig a mirar si hem guanyat en pentanca o pesca submarina.

dijous, 10 d’abril de 2008

Champions sí, mocadors no

Ja ho vaig dir fa unes setmanes. Els socis del Barça estem preparats per a tot. Per sortir a les Rambles a cridar "Campions, campions", o per treure els mocadors i demanar les dimissions que siguin necessàries. Aquest és el nostre estat. Esquizofrènia en estat pur. Ahir es va poder comprovar amb el canvi de Bojan per Giovanni. Anàvem guanyant, l'eliminatòria estava encarrilada, però molts socis van mostrar el seu malestar més profund. El canvi era el de menys. Els mocadors eren un acte de protesta per tantes i tantes coses que surten a la premsa (les festes dels brasilers, les falses lesions i altres catxondejos diversos). Jo també sóc un soci emprenyat. Però en les properes setmanes el meu crit de guerra serà "Champions sí, mocadors no". A pel Manchester!

Encara estic taquicàrdic:
Els primers 30 minuts van ser terribles. Els alemanys semblaven el Manchester o el Liverpool. Encara prou que van ser incapaços de marcar. Després, en el segon temps, ens els vam menjar vius. Vam poder marcar dos o tres gols més. Que torni Messi, sisplau. I que Eto'o i Henry es prenguin una sobredosi de Kelloggs o Pharmaton, perquè estan mig morts.

M'encanta que el Manchester sigui el favorit:
Hem estat favorits contra el Celtic i el Schalke. Ara, els favorits són els anglesos. Perfecte És la millor estratègia per donar la sorpresa. Si aconseguim un resultat decent al Camp Nou, podem donar molta guerra a Old Trafford. L'any passat ja vam guanyar al camp del Liverpool, i fa dos anys també ens vam emportar la victòria de l'estadi del Chelsea. Anglaterra se'ns dóna bé.

Els meus pares opinen:
La meva mare em deixa un missatge a la bústia de veu: "Fill meu, vas fer una novel.la sobre la final de París i ara n'hauràs de fer una altra sobre la final de Moscou. Ja tinc el títol: "Ou, ou, ou. Hem guanyat a Moscou""

Tots al Camp Nou

Ja ho tinc tot preparat: el carnet de soci, la senyera, la bufanda, un gorret i el "chubasquero" (per si plou). El bocata el prepararé un parell d'hores abans del partit. Serà de pernil del país i formatge. També m'emportaré un parell d'amulets de la sort. Durant unes hores aparcaré el cabreig de la Lliga. No pensaré ni en el discurs de Laporta, ni en les festes de Ronaldinho, ni en el desastre del camp del Betis. La Champions és la Champions (gran frase) i tenim l'oportunitat de tornar a unes semifinals. Espero que els jugadors tinguin la mateixa il.lusió que jo. No em falleu, sisplau.

He seguit el Liverpool-Arsenal per televisió. Ha estat un goig. El futbol anglès és una altra cosa, un altre esport. Els jugadors es deixen la pell al camp. Si eliminem el Schalke, ens enfrontarem segurament al Manchester. Serà una semifinal elèctrica. I amb Messi en forma tot és possible. Però abans ens hem de cruspir aquests nois alemanys. Si el Camp Nou és un clam, l'eliminatòria serà nostra.

Ara sóc un soci desesperat

Cap de setmana lamentable per als culés. El Barça fa aigues a la Liga, l'equip d'handbol perd de 10 a les semifinales de la Copa d'Europa, el nostre president es converteix en un "hooligan" a la trobada de penyes, els metges del club organitzen una roda de premsa como si fossin estrelles de rock, comencem a conéixer les nits boges de Ronaldinho i l'afició treu el mocador a l'Estadi en senyal de protesta. Els socis ens estem carregant de raons per dir "ja n'hi ha prou" i exigir canvis. Tot arribarà. Ara cal centrar-se en la Champions. Ho dic de debò. Si guanyem la Tercera seria capaç de perdonar-ho tot.

Més del mateix contra el Getafe:
He vist els jugadors amb ganes, amb actitud. No ho negaré. Però aquest equip no entusiasma a ningú. Ni la classe d'Iniesta, ni l'empenta de Puyol, ni l'amor propi de Touré, ni la il.lusió de Bojan són suficients per guanyar al Getafe. Una pena.

Sense fantàstics:
El debat sobre els 4 fantàstcis que vam viure l'estiu passat ha estat el debat més inútil de tots els debats que es fan i es desfan. L'únic fantàstic és Messi, i no juga perquè està lesionat. Avui, 6 d'abril, les nostres alternatives per guanyar el Getafe eren Bojan i Giovanni. No és just per a aquests nois.

El dimecres no podem fallar:
El dimecres, tots al Camp Nou. Hem d'aparcar per unes hores el nostre cabreig. El 0-1 del partit d'anada és un bon resultat, però no està el pati per anar de prepotents. Espero que tots ens deixem la pell al camp: jugadors i públic. Força Barça.

L'opinió dels meus pares:
El meu pare m'envia un SMS: "El Barça actual és una casa de barrets. ¿El president és Laporta o Gaspart? Si em trobo Ronaldinho pel carrer li diré quatre coses. Estic dels nervis, fill meu. Em vaig a prendre una til.la. Un petó i recors de la mama, que també està com una moto".

dimarts, 1 d’abril de 2008

El 21 de maig m'excita

M'encanten les nits europees. Estàs tot el dia amb una excitació especial. T'empasses els telediaris, els butlletins horaris de la ràdio, navegues per internet, compres tota la premsa. I arriba l'hora del partit. Animes, crides, cantes... com si estiguessis a l'estadi del Schalke 04. La Champions és màgica. I si guanyes et sents el rei del mambo. I treus pit. I comences a mirar el calendari. I busques el dia 21 de maig. I penses: "Tant de bo guanyem la tercera". Estem a tres partits de la final. Molt fort.

0-1 i a dormir:
Sona a tòpic, però el més important era el resultat. Després del desastre del dissabte tampoc no estàvem per tirar coets. Hem ficat el 0-1 al minut 15, i ens hem passat la resta del partit lluitant, patint i dormint, segons el moment. No cal donar-li més voltes. Si abans del partit algú em diu "Alfred, firmes un 0-1 jugant malament?" hagués firmat amb els ulls tancats.

El Manchester no és Déu:
Si arribem a semifinals ens tocarà, amb tota seguretat, el Manchester. Alguns dels meus amics estan espantats amb el potencial dels anglesos. Algun punt dèbil tindrà aquesta gent, dic jo. Espero que Rijkaard repassi els vídeos d'aquest equip. Però abans hem d'eliminar els nois alemanys. El dimecres, tots al Camp Nou. Amb senyera i ganes d'animar.

Els meus pares opinen:
La meva mare ja s'ha recuperat de la tragèdia del dissabte. No té febre. "Fill meu, sóc optimista. Demà em compraré un diccionari rus-català. Moscou està més a prop".