Dies de decadència

Quedo amb els amics i no parlem del Barça. Quedo amb la família i tampoc no parlem del Barça. Qualsevol tema és més gratificant. La meva mare em relata les aventures de Chiquilicuatre i el meu pare em recomana el nou lliurament d'Indiana Jones. El Barça és un tema tabú. El final de temporada està resultant patètic. Aquest és el meu rànquing depressiu:

1. - Ronaldinho ja no es recupera a Barcelona. Ha agafat les maletes i se n'ha anat al seu país. Diuen que allà les caipiriñes són més bones.

2. - Edmilsson confessa en una roda de premsa que ha faltat compromís i que han treballat poc. En el club ningú no s'ha assabentat. Hem perdut una altra temporada per culpa de la miopia i la debilitat dels nostres dirigents i de l'equip tècnic.

3. - Messi no jugarà la prèvia de la Champions. Aquí tot el món s'esborra i desapareix del mapa. I que consti que contra Messi no tinc res.

4. - Abidal reconeix que els entrenaments del Barça són molt suaus i que necessita més canya. Dimitiran els preparadors físics?

5. - Les declaracions de Deco i Henry són un altre exemple de decadència. Millor no citar-les per no deprimir-nos més.

6. - El club torna a viure una moció de censura. Entenc els socis que la recolzen, perquè el cabreig -com si fos un virus- està molt estès. Jo no firmaré per dues raons: m'agradaria saber qui està darrere de la moció i crec que cal respectar el mandat electoral del president per garantir l'estabilitat institucional. De fet, només falten dos anys per a les eleccions. Però atenció: que no firmi no significa que sigui un soci feliç. Les explicacions de Laporta m'han semblat decebedores. Exigeixo un canvi de rumb.

7. - Llegeixo a internet que alguns aficionats del Barça de fora de Catalunya demanen la dimissió de Laporta per catalanista. Deuen ser seguidors molt desinformats que no coneixen la història del nostre club. El Barça representa un sentiment i una manera d'entendre la vida. Per això som més que un club. Si algú no ho entén, pot fer-se soci d'altres equips. N'hi ha un a Madrid precisament que de catalanista no en té res.

Conclusió: Plou a Barcelona, estic malenconiós i espero trobar aviat algun motiu per recuperar el meu somriure com a soci del Barça.

Ningú no sap res

Estava recordant una d’aquelles enquestes que et lliuren els hotels. El client ha de respondre si ha quedat "molt satisfet", "bastant satisfet", "poc satisfet" o "gens satisfet" dels serveis utilitzats. Doncs bé, després d'escoltar les explicacions de Joan Laporta, Txiki Begiristain i Marc Ingla, no em queda més remei que marcar amb una X la casella de "gens satisfet".


Els meus motius per no estar gens satisfet:

1.- Ningú no assumeix la responsabilitat del fracàs. Totes les culpes són per a Rijkaard i els jugadors.

2.- Ningú no sap res de les sortides nocturnes d'alguns jugadors.

3.- Marc Ingla desconeix si alguns jugadors han estat multats per Rijkaard.

4.- Què ha passat amb Ronnie? Ningú no sap res.

5.- Per què hem quedat a 18 punts del Madrid? Misteri total.

6.- Quin és el pla d'acció per a la pròxima temporada? Només ho sap l'Esperit Sant.

Sóc un soci desconfiat:
En aquests moments tinc una angoixa important (i no penso visitar el meu psiquiatra per treure-me-la del damunt). Per què he de pensar i creure que els errors, la indisciplina i la falta de compromís dels últims 2 anys no es repetiran? He vist el meu president, Txiki i Ingla desorientats, espantats, a la defensiva. Potser sí que hauré de visitar el meu psiquiatra.

Els socis volem explicacions

S’han acabat els partits al Camp Nou. Millor. L’Estadi del Barça -la meva segona residència- ha estat aquest any com la casa de la bruixa, una espai per passar por, xisclar i sortir angoixat. Repasso els partits i no trobo cap alegria. Hem estat incapaços de ficar-li un gol al Madrid, a l’Espanyol o al Manchester. El meu millor moment ha estat sempre: l'hora de l'entrepà (ja és trist).

Tots són culpables de la decadència: El Barça viu una nova etapa de decadència. Les nostres estrelles (Eto'o, Deco i Ronnie) no estan compromeses amb el club, el vestidor és una disbauxa, mitja plantilla està transferible i hem canviat d'entrenador. Un desastre. El president Laporta ens va dir que no es repetirien els errors de la passada temporada i s'ha equivocat. Com a soci del Barça em sento abandonat. Ja no confio en ningú.

Enfonsament anunciat: Des d'aquesta modesta columna, i des de moltes altres, els socis del Barça hem denunciat amb desesperació l'enfonsament del Titanic. Tot el món sabia que estaven passant coses lamentables: jugadors que s'anaven de festa, falta de compromís, un entrenador sense autoritat. Sembla que la directiva, per fi, s'ha adonat del desastre. Els socis exigim una explicació. Una o vint.

El meu pare tenia raó: L'únic de la família que va pronosticar el desastre col·lectiu que estem vivint va ser el meu pare. La pròxima setmana recordaré algunes de les seves declaracions més sucoses. Ets un crack, papa.

Campions d'Europa, oé, oé, oé: Un consell a tots els culés. No us deixeu humiliar pels merengues. Tenim arguments. Almenys en tenim un. Hem tornat a guanyar la Copa d'Europa d'hoquei sobre patins. És molt fort. Són 18 Copes d'Europa. Aquest estiu penso lluir una espectacular samarreta del Barça amb el lema "Jo tinc 18 Copes d'Europa. I tu?". La duré dia i nit. A la platja d'Arenys i a les nits de la Costa Brava. No hi haurà madridista que es fiqui amb mi. Els meus ídols són ara Egurrola, Mia Ordeig, David Páez, Teixidó, Borregán i companyia. Visca l'hoquei!

No tenen perdó

President Laporta. Li prego que prengui nota de la meva proposta. Ja tinc l'equip que hauria de jugar el proper diumenge. Aquests són els escollits: Berni, Enric, Germà, Baptista, Jordi, Edu, Lluís, Alfred, David, Pep y Alfonso. Som 11 amics. Gent normal i corrent. Casats, separats i solters. Algun, fins i tot, pateix sobrepès. Tots ens guanyem la vida d'una manera honesta i professional. I som del Barça, molt del Barça. El proper diumenge saltarem a la gespa del Camp Nou amb una il.lusió infinita. Podrem jugar millor o pitjor, però ningú no ens guanyarà en compromís i actitud. Potser ens en fiquen quatre, com ahir. Però ens deixarem la pell. La pell, la cama, la cara i la dentadura. El Barça és per a nosaltres un sentiment. Queda clar, oi president?

Sí, sí, sí. Volem guanyar al Madrid

Primer els fem el passadís. Ells criden, aplaudeixen i se senten -una vegada més- els amos de Catalunya i del món sencer. Comença el partit i arriba una altra festa. La nostra. Els fiquem un parell de golets amb aroma de valium i es queden anestesiats. Al Bernabéu no jugaran els que es passen el codi intern per l'entrecuixa i els que s'autodescarten de manera lamentable. Millor. Estaran els nens (Bojan, Messi), els que exerceixen de catalans (Valdés, Puyol, Xavi i companyia) i el gran Touré (el nou ídol del Camp Nou). Tenim un equip competitiu per a amargar-los la nit. Si els merengues volen festa hauran d'escoltar un disc de Rafaela Carrá.

Un passadís mal plantejat:
Haurien de ser els jugadors del Madrid els qui aplaudissin als del Barça... pel seu passotisme durant tota la temporada.

Humiliació? No gràcies:
Alguns mitjans de comunicació intenten escalfar l'ambient i ens presenten el passadís com una humiliació. La gent de la Meseta sempre ha pecat de prepotent. Ja ho vaig dir fa unes setmanes. El Barça té 110 anys d'història. I Catalunya, 1.000. I aquí estem, més vius que mai. No ens enfonsaran amb un passadís.

La moral de la meva mare:
Em truca la meva mare. "Fill meu, si guanyem m'aniré a Les Rambles amb la bandera i una ampolla de cava. No saps les ganes que tinc de celebrar alguna cosa. I espero que el teu pare m'acompanyi. Visca el Barça".

No estic per tirar coets

La meva mare m'acaba de trucar per dir-me que hem guanyat 6-0 al València i que el Madrid s'ha proclamat campió de Lliga. Doncs molt bé. Avui he desconnectat del món real. No he assistit al Camp Nou en senyal de protesta per tot el patiment que he viscut al llarg de la temporada. Resulta curiós (per no dir patètic) que després de tants partits sense marcar un gol, l'equip li fica sis al València. Ens podíem haver guardat algun per a Manchester. El meu humor, com es pot comprovar, està sota mínims. No estic per tirar coets. Això ho deixo per als del Madrid.

Reflexions poc optimistes:
1.- Que avorrida és la Lliga quan lluites pel segon lloc. Em consolo pensant que pitjor estan els del Múrcia o els del Llevant.

2.- Deco i Eto'o han vist targeta groga i no jugaran al Bernabéu. Tot sembla indicar que s'han autodescartat. Jo els autodescartaría per a sempre.

3.- El passadís del dimecres és una dura penitència. Especialment per als seguidors. Crec que Laporta, Txiqui i Rijkaard també haurien de fer el passadís als merengues. Són tan responsables com els jugadors.

4.- Cada vegada que penso en el codi intern del Barça i veig les fotos de Ronaldinho bevent cervesa... m'entra un atac de riure. Jo també beuré cervesa per oblidar que tenim un codi intern.

5.- Tal com estan les coses, només confio en el Barça... d'hoquei sobre patins.