Supercampions, oé, oé, oé

Ja sabem que la Supercopa és un títol petit, insignificant. Però guanyar-li una Supercopa al Madrid de Mourinho i Pepe provoca la mateixa eufòria que guanyar una Champions. El Barça és Supercampió en futbol i el Madrid és Supercampió en cops baixos. Cada equip ja té el seu títol. Per cert, hi ha rua? Crec que hauríem d'organitzar-la, ja!

No vaig poder aguantar els últims 5 minuts:
Vaig veure el partit a casa del meu germà, en companyia de bons amics. Minut 81: empata el Madrid (2-2). La pròrroga sembla inevitable. Però arriba Messi i marca el 3-2. Només falten 5 minuts per al final. Som Supercampions, però un gol del Madrid ens deixaria sense trofeu. La meva ansietat es dispara i haig de tancar-me al despatx del meu germà. Entre llibres de filosofia i CD's de David Bowie, visualitzo que el partit acaba 3-2 (una tècnica que m'ha ensenyat el meu amic i terapeuta Marc). Un crit del meu germà em desperta "Ja pots sortir, hem guanyat". Sóc l'home més feliç del món.

Goooool de Messiiii:
Ja ho vaig dir en el meu últim article, "Goooool de *Messiiii" és la cançó de l'estiu. Ni "Veranitos", ni "lambadas". "Goooool de Messiiii" té més ritme, energia, alegria i emoció. Que cada lector esculli la seva versió preferida (Pou, Puyal, Bernat Soler, David Puig, Ona FM, Ser o Cope).

Solidaritat amb Tito Vilanova:
Avui he sortit al carrer amb un pegat a l'ull. Com si fos un pirata o John Ford. I proposo que aquesta acció la realitzem tots els socis quan arribi el primer partit de Lliga al Camp Nou. Tito, estem amb tu.

Al final, Cristiano és el més normal:
Veient la quantitat de personatges sinistres i destralers que té el Madrid (Pepe, Marcelo, Ramos, Khedira i, per descomptat, Mourinho), Cristiano Ronaldo al final és un dels jugadors més normals de la plantilla. Fa bicicletes, corre com un robot i protesta, però es comporta amb normalitat. Veure per creure.

La frase del meu germà: "Qui és aquest personatge que està al costat de Karanka?