I Messi va fallar el penal. I l'àrbitre va assenyalar el final del partit. I jo em vaig quedar clavat al meu seient. Estava en estat de xoc: mirada perduda, mans a la boca, espatlles caigudes. Els guàrdies de seguretat del Barça em van demanar amablement que abandonés l'Estadi i que marxés a casa, però jo no podia aixecar-me de la butaca. Era impossible.
Els nois de la Creu Roja van intentar reanimar-me amb massatges al clatell, aigua fresca al front i una copeta d'Aromes de Montserrat. Després de molts esforços vaig abandonar el Camp Nou com si fos un zombi de "La nit dels morts vivents" i me'n vaig anar directament a... casa del meu psiquiatre. M'ha diagnosticat una depressió paranoica per culpa d'un esdeveniment traumàtic. Necessito descans absolut i m'ha prohibit veure el Granada-Barça de dimarts. I jo no deixo de preguntar-me... per què Messi? Per què?
L'opinió de la meva mare:
Hola, sóc la mare de l'Alfred. El meu fill està malament. No el veia així des d'aquella semifinal de Champions contra l'Inter de Mourinho. Avui s'ha passat tot el dia parlant amb el pòster de Messi que té penjat a la seva habitació. És molt trist que el teu fill parli amb un pòster. Però el psiquiatre ens ha dit que aquesta anomalia psíquica sol desaparèixer en 24-36 hores. Aquesta tarda hem vist el DVD de la final de Wembley i ara li posaré el 2-6. Espero que reaccioni!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada