Avui em sento shakesperià. No sé si he d'estar feliç o emprenyat per l'empat. Ja sé que les emocions no s'han de controlar, però és les dues de la matinada i, com Hamlet, tinc una crisi existencial. Hem empatat a Bilbao, amb un gol agònic en l'últim minut del meu nòvio Leo Messi. He celebrat el gol com si haguéssim guanyat la Champions. El cambrer del bar m'ha cridat l'atenció: "Escolti amic, no n'hi ha per tant. Faci el favor de baixar de la taula, sisplau. I deixi de tirar cervesa a la gent". Tenia raó. He viscut el gol amb molta intensitat. Fins i tot he petonejat un venedor de DVD pirates que en aquell moment havia entrat al bar.
En finalitzar el partit, però, he tornat al món real: només hem empatat a Bilbao i el Madrid ja està a tres punts. Hem fet un partidàs, ens hem deixat la pell i mai ens hem rendit, d'acord, però si no ens posem les piles Mourinho i els seus nois se'ns poden escapar.
L'opinió de la meva mare:
Em truca la meva mare, preocupada pels efectes de l'empat d'avui: "Fill, com et trobes? Com t'ha sentat l'empat? Anima't. El Madrid està a 3 punts però no passa res. Guanyarem al Bernabéu i tornarem a ser líders pel goal average. No t'enfonsis, fill. Ara més que mai... visca el Barça".
L'opinió del madridisme: Em truca també l'Oliver, el meu company madridista de les tertúlies d'ONA FM:"Hola Alfred, si haguéssiu perdut, la Lliga ja seria nostra, però aquest maleït gol de xurro de Messi en l'últim minut... aaaagh, encara us dóna esperança. Estic emprenyat".
Conclusió: Si els madridistes estan emprenyats amb el nostre empat, a mi no em queda més remei que estar... feliç! Dilema solucionat.
Una a-barça-da!! (una admiració per cada gol que hem marcat)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada