Empatar amb el Madrid ja ens sembla poc

Fa 10 o 15 anys empatar al Bernabéu era un fet gloriós. Era una gesta. I els nostres jugadors tornaven a Barcelona com a herois. Ara, però, empatar al Bernabeu és misèria i companyia. És un resultat pobre. I són els propis jugadors del Barça els que tornen a Barcelona seriosos i capcots. És increïble. Com han canviat les coses en tan poc temps.

Poso la tele i constato que la caverna mediàtica està eufòrica amb el seu empatet, amb el seu Varane (que ara és Beckenbauer) i amb el seu nou porter. Sembla que hagin guanyat "La Décima". Mentida. Ens enganyen. Que ells, de teatre, en saben una estona. Estan absolutament destrossats.

Els que avui ens anem a dormir realment satisfets som els culés. L'empat és una anècdota. El més grandiós és que des de fa uns anys jugar al Bernabeu és un plaer, un goig, una experiència mística. Els culés estem desitjant cada any que arribi el Madrid-Barça per reviure noves i excitants emocions. Tot va començar amb el 2-6. I va seguir amb l'històric 0-2 de la Champions. Sense oblidar aquell 1-3 de Lliga, i l'1-2 de Copa de l'any passat. Ooooooh.

S'han acabat les urgències històriques i les pors escèniques. Avui hem empatat, però podíem haver guanyat 1-3. I fins i tot podíem haver perdut en l'últim minut. Tant se val. El més grandiós (ja sé que estic pesat amb aquest adjectiu) és que quan juguen Barça i Madrid els que realment tremolen i estan acomplexats són ells. Ho entenc. Tenen molts fantasmes: el 2-6, el 0-2 de la Champions, el 5-0, els gols de Messi, els driblings d'Iniesta, Piqué i la seva maneta, Puyol mostrant el braçalet amb la senyera, Guardiola i el seu discurs del puto amo... Per això estan tan contents amb el seu empatet. Que ho disfrutin com si fossin el Granada o el Mallorca.