Demano perdó: confiava en l'Espanyol

Demano perdó. Confiava en l'Espanyol. Pensava que els periquitos podrien donar la sorpresa i guanyar el Madrid. Doncs no. Un any més, l'Espanyol quan juga contra el seu amic de l'ànima és un equip de teletubis, de tereses de calcuta, de nens de P3. I el més increïble és que el Madrid ha jugat tot el partit amb 10. L'Espanyol sembla el filial del Madrid. Per això els tenim mania i els cantem "a segona" quan vénen al Camp Nou. No és just que el Madrid comenci cada any la Lliga amb 6 punts d'avantatge. Bé, amb 12. Cal sumar els 6 de l'Atlètic de Madrid. Quin desastre.

A 5 punts:
Els merengues ens han retallat dos punts. Quin pal. I mira que n'era de feliç jo amb aquests set punts d'avantatge. Però ja sabem que el Madrid mai tira la tovallola. Sempre viuen amb "el espíritu de Juanito" al cos. Primera conclusió: no ens podem dormir. Segona conclusió: tornarem a jugar-nos la Lliga al Bernabéu. Tercera conclusió: necessitaré més tranquimazins que mai.

Campions, oé, oé, oé:
Hem guanyat la Copa del Rei de bàsquet al Madrid. Aaaaaaah, un gustàs infinit. No em canso mai de veure aquesta pel·lícula: el capità del Barça alça el trofeu, paperets de colors, sona "We are the champions", l'afició crida "Campions"... Per uns moments m'he imaginat que era la final de la Copa del Rei de futbol i que Roger era Puyol. Visca el Barça de bàsquet. I el 20 d'abril, segona part.

Arsenal-Barça:
El dimecres torna la Champions. Màxima excitació. Encara no he quedat amb els amics. Hi ha diverses opcions: l'irlandès de Fabra i Puig, el xinès de l'Eixample i tampoc descarto... la meva casa. Tinc tele nova i el partit del dimecres seria una prova de foc per saber si és una tele "gafe" o una tele campiona.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare: "Fill... el teu pare està fatal. S'ha anat al llit sense sopar. No ha encaixat gens bé que el Madrid ens hagi retallat dos punts. No para de cridar "Espanyol a segona, Mourinho dimissió". Envia-li un sms per tranquil·litzar-ho, sisplau".

Una a-barça-da