Falten 10 dies per a la gran final. Aquest matí, a les 9 hores i 12 minuts he notat el primer pessigolleig a l'estómac. Una sensació a mig camí entre l'ansietat, la il·lusió i la incertesa. "Un pessigolleig no és greu", m'ha dit el psiquiatre. De moment no és necessari que prengui Tranquimazin. Això sí, m'ha recomanat llargues passejades per la platja, respiracions profundes tres vegades al dia i unes quantes valerianes abans de ficar-me al llit. Li he preguntat si puc veure "Punto pelota". I m'ha dit que sí.
El meu psiquiatre també ha reflexionat sobre el meu petit brot d'ansietat. El seu discurs ha estat contundent: "Alfred, està tot controlat. Els jugadors arribaran feliços i relaxats a la final. No hi ha lesionats, no hi ha sancionats. No pateixis! No hi ha motiu. Ja sé que et fa il·lusió guanyar "la quarta". A mi també. Però si pateixes, transmetràs males vibracions. I això no és bo per a ningú. Quan tinguis pensaments sobre la final, respira i pensa en una altra cosa. En la Lliga. En el 0-2 del Bernabéu. En la maneta. En el ridícul espantós que està fent el Madrid. Pensa en positiu i tot anirà bé". El meu psiquiatre és un crack.
I ara us deixo que em toca... respiracions
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada