Continuo tri-content

M'encanta que el president del Barça s'hagi apuntat a la moda que vaig suggerir en un dels meus articles. L'altre dia va declarar que estava "tri-tranquil". Els culés hem d'afegir el prefix "tri" a totes les nostres expressions quotidianes. Des del 27 de maig jo estic tri-feliç, tri-content, tri-eufòric i tri-tranquil. Bec tri-naranjus, mastego xiclets tri-dent, em prenc cafès tri-fàsics, poso els discos de La Tri-nca i Mari Tri-ni i encara que sóc agnòstic li dono gràcies a la santíssima Tri-nitat. M'he fet una anàlisi de sang i m'han sortit els tri-glicèrdis alts. Normal. En la meva vida, tot és "tri".

Mentre a la capital somien amb gols i títols que encara estan per arribar (pura ciència ficció), nosaltres continuem bavejant amb les nostres tres copes (comèdia basada en fets reals). És evident que es tracta de dues pel·lícules diferents. Els madridistes es queixen de la nostra prepotència pel triplet. I què s'esperaven? Ells s'han passat tota la temporada parlant de "Villarato" i ajudes arbitrals, del "fenomen" Robben enfront d'un Messi "irregular", del "cangelo", del bany que ens anaven a donar al Bernabéu, del "chorreo" al Liverpool, de la poca categoria dels nostres rivals europeus (Bayern i Olympique)... Buf, entenc que els merengues estiguin destrossats i que el seu Oncle Gilito hagi agafat el talonari per pujar-los la moral. Si el Madrid ens hagués guanyat al Camp Nou 2-6 i després s'hagués proclamat campió de Copa, Lliga i Champions, jo estaria ingressat en un psiquiàtric o a Montserrat.

Però la nostra eufòria (perdó, tri-eufòria) no va contra ningú. Els culés estem vivint un somni (perdó, un tri-somni) que només té un color: el blaugrana. No tenim "madriditis", ni "manchesteritis", "ni bilbainitis", ni "ronalditis" per una sola raó. Perquè aquest any som els millors (perdó, els tri-millors). L'any que ve serà una altra història. O no.